Modest Prats, la saviesa i la llengua catalana

 

Modest Prats i Domingo, la saviesa i la història de la llengua

 

Nat a Castelló d’Empúries (5-IX-1936) i mort (29-III-2014) a Girona, fou prevere, professor a la Universitat de Girona i historiador de la llengua notable excel·lint en els diversos camps on intervingué  religiós, cultural, acadèmic… Tot just néixer el seu pare fou assassinat en els mesos agitats de l’inici del conflicte. Primers estudis a Castelló mateix i de la mà de mossèn Salvador Pagès entrà el 1946 al seminari de Girona on estudià primer humanitats i després filosofia i teologia. Salomó Marqués en un bon treball biogràfic (Estudi General, 21 -2001) destaca l’austeritat de la vida on l’entreteniment era un partit de futbol el dijous a la tarda i els passeigs llargs en dies assenyalats.   

La seva vida fou així marcada pel fet religiós, acabà els estudis i ha de demanar dispensa a Roma per a poder ser ordenat capellà. Ho serà el 1959 i celebrà a la catedral de Castelló d’Empúries la seva primera missa, marcada també per la mort, la seva àvia fineix uns dies abans.

Serà vicari a Roses el 1960 i 1961, a Beget, Beuda, etc. A la mort del bisbe Cartanyà, que l’havia ordenat, se li demana de formar part de l’equip rector del Seminari Major. Serà «prefecte de disciplina», és a dir, responsable, diu Marqués en el seu acurat treball, responsable de la vida quotidiana dels seminaristes grans.

Deixarà el seminari per ampliar estudis a Roma, la Pontifícia Universitat Lateranense el 1966 i l’any següent a l’Institut Catòlic París. Té una molt sòlida formació. Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona i en teologia. Seguirà, tanmateix, vinculat al seminari com a secretari d’estudis i bibliotecari fins el 1976. Localitza, amb en Jordi Verrié, el manuscrit del segon volum de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac que publicarà. També és, del 1968 fins 1971 clergue a Girona i el divendres de Quaresma de 1969 un dels seus sermons provocà una sanció de deu mil pessetes, quantitat important a l‘època pel govern civil de Girona. L’homilia ultrapassa, deien les autoritats en ple estat d’excepció, les atribucions pastorals. Parlava de Biafra en guerra, com del Vietnam, de la misèria dels infants de la Índia, del treball infantil…, assenyalava que aquest era el Crist d’avui.

El 1970 esdevé professor a la que serà, més endavant, la Universitat de Girona, aleshores Col·legi Universitari, Secció de Lletres, depenent de la UAB. Professor en altres centres docents eclesiàstics remarquem la seva vinculació al Col·legi Universitari de Girona, on dirigí la delegació a Girona de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB. D’altra banda esmentem que fou cap dels Serveis Territorials de Girona del Departament de Cultura de la Generalitat. Vinculat doncs tres dècades al món universitari, fins a l’any 2002 fou professor de la Universitat participant en congressos, dictant conferències, exercint la docència i desenvolupant una molt notable labor, com veurem, de recerca i amb una molt notable influència atesa la seva autoritat natural, d’altra banda ben guanyada per caràcter i coneixements.

S’implica en activitat pastoral aleshores compromesa avui innocent com seria la defensa de la vida des de l’evangeli, o sigui contra la pena de mort i en moments que s’afusellava a activistes polítics l’homilia, a la parròquia del Carme de Girona, les seves paraules crítiques a un règim immoral no deixava indiferent. Veu vinculada així a la nova església. Articles de premsa, pròlegs, articles acadèmics, conferències, participació en activitats populars, vinculació amb moviments de base, com es deia aleshores, implicació en entitats catòliques en pro de la pau i és clar en campanyes per l’amnistia, els drets humans, un combat únic seguint els mandats de la justícia i la llibertat. 

La policia el considerà desafecto pel seu pensament vinculat a la identitat catalana o sigui el definien com separatista. Prats no era home que estigués callat davant la injustícia. A la manifestació de capellans de Barcelona el 1966 i Caputxinada fa sentir la seva opinió, en una carta al diari Los Sitios (20-III-1966) i la policia la recull, com significades homilies en una fitxa on consta clarament la seva filiació.

Enceta al món acadèmic una labor de recerca que té una gran significació atès que ens acosta el coneixement alhora que projecta el nom de la Universitat de Girona arreu des del rigor de la seva formació i el nivell de les aportacions. Així, publica entre molts altres treballs: Notes sobre la “controvèrsia” sobre la perfecció de l’idioma català (1974); La segona part de les “Instruccions per a l’ensenyança de minyons” de Baldiri Reixac (1976), Notes per a una història de la llengua (1976); amb en Josep M. Nadal publica el 1982 Història de la llengua catalana (Edicions 62, vol. I, 1982; vol II, 1996), segurament la seva obra més rellevant i que podem escoltar en el web de l’Ateneu Barcelonès en l’acte de presentació del llibre en una singular iniciativa d’aquesta institució que bolcà el seu fons sonor en accés obert a la xarxa. En l’acte Blanca Serra i els autors parlen de la llengua i aquest llibre tan suggerent sobre, en mots de Prats, la llengua, identitat d’un poble.

Altres obres són: Verdaguer a la Mare de Déu del Mont (1984); Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística (1989); Amb Albert Rossich i August Rafanell, El futur de la llengua catalana (1990) publicada, per Empúries, en diverses edicions 1991, 1992, 1994, 1995, 1999…; Política lingüística de l’Església catalana. Segles XVI i XVII (1995); La paraula i les paraules: darrera lliçó de Modest Prats el 29-V-2002 (Universitat de Girona, 2005)…

Com a treballs que apleguen escrits acadèmics sobre la seva especialitat edità Engrunes i retalls. Escrits de llengua i literatura catalanes (2009) i, molt interessant, com hem vist, Les homilies de Medinyà (2011), recull de sermons i homilies on apareix nítidament el pensament d’un clergue compromès amb la nova església que amb el Concili Vaticà assolirà una dimensió de renovació davant aquella jerarquia immutable i aliena a la realitat humana de patiment i injustícia. Els sermons de les diverses parròquies on predicà – Medinyà i Vilafreser fins Santa Susanna del barri del Mercadal de Girona- són també una aportació nítida al testimoniatge dels moments històrics que li tocà de viure. Anteriorment havia publicat Una quaresma i altres sermons amb la col·laboració gràfica de Narcís Comadira i Miquel Plana (Olot, 1984)

Exemple de la seva activitat de recerca seria «Una aproximació esbiaixada al Barroc: els crits de les ànimes del purgatori» (col·loqui el Barroc català el 1987 i publicat el 1989). Membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, ha participat en els seus col·loquis internacionals sobre llengua i literatura catalanes i d’una forma molt vital, com recorda Narcís Garolera, en una necrològica al diari digital Núvol on palesa el sentit gastronòmic, de fi observador de l’art i l’arquitectura italiana especialment de la ciutat que adorava Roma.

Col·laborà a Presència d’on fou membre també del consell de redacció, i va participar en diverses publicacions: Qüestions de Vida Cristiana, Quaderns de Pastoral, etc. En aquests volem fer esment del seu article «Darrers dies d’en Joan Alsina a Xile», clergue compromès, de Castelló d’Empúries assassinat pels militars en el cop d’estat contra Allende. Vinculat amb Girona, amb la cultura, membre des de la fundació del premi de novel·la Prudenci Bertrana, del premi de narració Just Casero, el consell editorial d’El Punt Diari. El 2004 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi. El 2005 ingressà com a membre numerari a l’IEC. Joaquim Nadal, amb qui compartia passió per Girona, la cultura, la gastronomia la bona conversa arran la darrera classe de Prats a Sant Domènec, va publicar un article al Diari de Girona (31-V-2002) on palesava la vinculació amb els temes esmentats, des de l’amistat i el respecte.

Aquests dies se’l recorda amb afecte i ara, l’endemà de la seva mort, el diari Avui publica quatre pàgines amb articles d’Albert Rossich, David Castillo, Joan Domènech, Guillem Terribes, Sergi Bonet, tots amics seus escriuen i glossen les seves activitats explicant detalls i lloant el talent i la capacitat de treball, de mestratge, fins i tot pels qui no assistiren a les seves classes convencionals però gaudiren d’una excepcional conversa, de la que en puc donar fe atès el seu parentiu amb la família de la meva esposa. Com a conversador viu i amè participa en un enyorat programa, de nivell crític i qualitat com pocs hem tingut a la ràdio catalana, L’orquestra de Catalunya Ràdio on discutien amb precisió i agudesa des del Barça fins la persecució centralista a la llengua o els tripijocs dels dits polítics. Una veu lliure.

 

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús