Arxiu del dilluns, 31/03/2014

Modest Prats, la saviesa i la llengua catalana

dilluns, 31/03/2014

 

Modest Prats i Domingo, la saviesa i la història de la llengua

 

Nat a Castelló d’Empúries (5-IX-1936) i mort (29-III-2014) a Girona, fou prevere, professor a la Universitat de Girona i historiador de la llengua notable excel·lint en els diversos camps on intervingué  religiós, cultural, acadèmic… Tot just néixer el seu pare fou assassinat en els mesos agitats de l’inici del conflicte. Primers estudis a Castelló mateix i de la mà de mossèn Salvador Pagès entrà el 1946 al seminari de Girona on estudià primer humanitats i després filosofia i teologia. Salomó Marqués en un bon treball biogràfic (Estudi General, 21 -2001) destaca l’austeritat de la vida on l’entreteniment era un partit de futbol el dijous a la tarda i els passeigs llargs en dies assenyalats.   

La seva vida fou així marcada pel fet religiós, acabà els estudis i ha de demanar dispensa a Roma per a poder ser ordenat capellà. Ho serà el 1959 i celebrà a la catedral de Castelló d’Empúries la seva primera missa, marcada també per la mort, la seva àvia fineix uns dies abans.

Serà vicari a Roses el 1960 i 1961, a Beget, Beuda, etc. A la mort del bisbe Cartanyà, que l’havia ordenat, se li demana de formar part de l’equip rector del Seminari Major. Serà «prefecte de disciplina», és a dir, responsable, diu Marqués en el seu acurat treball, responsable de la vida quotidiana dels seminaristes grans.

Deixarà el seminari per ampliar estudis a Roma, la Pontifícia Universitat Lateranense el 1966 i l’any següent a l’Institut Catòlic París. Té una molt sòlida formació. Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona i en teologia. Seguirà, tanmateix, vinculat al seminari com a secretari d’estudis i bibliotecari fins el 1976. Localitza, amb en Jordi Verrié, el manuscrit del segon volum de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac que publicarà. També és, del 1968 fins 1971 clergue a Girona i el divendres de Quaresma de 1969 un dels seus sermons provocà una sanció de deu mil pessetes, quantitat important a l‘època pel govern civil de Girona. L’homilia ultrapassa, deien les autoritats en ple estat d’excepció, les atribucions pastorals. Parlava de Biafra en guerra, com del Vietnam, de la misèria dels infants de la Índia, del treball infantil…, assenyalava que aquest era el Crist d’avui.

El 1970 esdevé professor a la que serà, més endavant, la Universitat de Girona, aleshores Col·legi Universitari, Secció de Lletres, depenent de la UAB. Professor en altres centres docents eclesiàstics remarquem la seva vinculació al Col·legi Universitari de Girona, on dirigí la delegació a Girona de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB. D’altra banda esmentem que fou cap dels Serveis Territorials de Girona del Departament de Cultura de la Generalitat. Vinculat doncs tres dècades al món universitari, fins a l’any 2002 fou professor de la Universitat participant en congressos, dictant conferències, exercint la docència i desenvolupant una molt notable labor, com veurem, de recerca i amb una molt notable influència atesa la seva autoritat natural, d’altra banda ben guanyada per caràcter i coneixements.

S’implica en activitat pastoral aleshores compromesa avui innocent com seria la defensa de la vida des de l’evangeli, o sigui contra la pena de mort i en moments que s’afusellava a activistes polítics l’homilia, a la parròquia del Carme de Girona, les seves paraules crítiques a un règim immoral no deixava indiferent. Veu vinculada així a la nova església. Articles de premsa, pròlegs, articles acadèmics, conferències, participació en activitats populars, vinculació amb moviments de base, com es deia aleshores, implicació en entitats catòliques en pro de la pau i és clar en campanyes per l’amnistia, els drets humans, un combat únic seguint els mandats de la justícia i la llibertat. 

La policia el considerà desafecto pel seu pensament vinculat a la identitat catalana o sigui el definien com separatista. Prats no era home que estigués callat davant la injustícia. A la manifestació de capellans de Barcelona el 1966 i Caputxinada fa sentir la seva opinió, en una carta al diari Los Sitios (20-III-1966) i la policia la recull, com significades homilies en una fitxa on consta clarament la seva filiació.

Enceta al món acadèmic una labor de recerca que té una gran significació atès que ens acosta el coneixement alhora que projecta el nom de la Universitat de Girona arreu des del rigor de la seva formació i el nivell de les aportacions. Així, publica entre molts altres treballs: Notes sobre la “controvèrsia” sobre la perfecció de l’idioma català (1974); La segona part de les “Instruccions per a l’ensenyança de minyons” de Baldiri Reixac (1976), Notes per a una història de la llengua (1976); amb en Josep M. Nadal publica el 1982 Història de la llengua catalana (Edicions 62, vol. I, 1982; vol II, 1996), segurament la seva obra més rellevant i que podem escoltar en el web de l’Ateneu Barcelonès en l’acte de presentació del llibre en una singular iniciativa d’aquesta institució que bolcà el seu fons sonor en accés obert a la xarxa. En l’acte Blanca Serra i els autors parlen de la llengua i aquest llibre tan suggerent sobre, en mots de Prats, la llengua, identitat d’un poble.

Altres obres són: Verdaguer a la Mare de Déu del Mont (1984); Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística (1989); Amb Albert Rossich i August Rafanell, El futur de la llengua catalana (1990) publicada, per Empúries, en diverses edicions 1991, 1992, 1994, 1995, 1999…; Política lingüística de l’Església catalana. Segles XVI i XVII (1995); La paraula i les paraules: darrera lliçó de Modest Prats el 29-V-2002 (Universitat de Girona, 2005)…

Com a treballs que apleguen escrits acadèmics sobre la seva especialitat edità Engrunes i retalls. Escrits de llengua i literatura catalanes (2009) i, molt interessant, com hem vist, Les homilies de Medinyà (2011), recull de sermons i homilies on apareix nítidament el pensament d’un clergue compromès amb la nova església que amb el Concili Vaticà assolirà una dimensió de renovació davant aquella jerarquia immutable i aliena a la realitat humana de patiment i injustícia. Els sermons de les diverses parròquies on predicà – Medinyà i Vilafreser fins Santa Susanna del barri del Mercadal de Girona- són també una aportació nítida al testimoniatge dels moments històrics que li tocà de viure. Anteriorment havia publicat Una quaresma i altres sermons amb la col·laboració gràfica de Narcís Comadira i Miquel Plana (Olot, 1984)

Exemple de la seva activitat de recerca seria «Una aproximació esbiaixada al Barroc: els crits de les ànimes del purgatori» (col·loqui el Barroc català el 1987 i publicat el 1989). Membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, ha participat en els seus col·loquis internacionals sobre llengua i literatura catalanes i d’una forma molt vital, com recorda Narcís Garolera, en una necrològica al diari digital Núvol on palesa el sentit gastronòmic, de fi observador de l’art i l’arquitectura italiana especialment de la ciutat que adorava Roma.

Col·laborà a Presència d’on fou membre també del consell de redacció, i va participar en diverses publicacions: Qüestions de Vida Cristiana, Quaderns de Pastoral, etc. En aquests volem fer esment del seu article «Darrers dies d’en Joan Alsina a Xile», clergue compromès, de Castelló d’Empúries assassinat pels militars en el cop d’estat contra Allende. Vinculat amb Girona, amb la cultura, membre des de la fundació del premi de novel·la Prudenci Bertrana, del premi de narració Just Casero, el consell editorial d’El Punt Diari. El 2004 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi. El 2005 ingressà com a membre numerari a l’IEC. Joaquim Nadal, amb qui compartia passió per Girona, la cultura, la gastronomia la bona conversa arran la darrera classe de Prats a Sant Domènec, va publicar un article al Diari de Girona (31-V-2002) on palesava la vinculació amb els temes esmentats, des de l’amistat i el respecte.

Aquests dies se’l recorda amb afecte i ara, l’endemà de la seva mort, el diari Avui publica quatre pàgines amb articles d’Albert Rossich, David Castillo, Joan Domènech, Guillem Terribes, Sergi Bonet, tots amics seus escriuen i glossen les seves activitats explicant detalls i lloant el talent i la capacitat de treball, de mestratge, fins i tot pels qui no assistiren a les seves classes convencionals però gaudiren d’una excepcional conversa, de la que en puc donar fe atès el seu parentiu amb la família de la meva esposa. Com a conversador viu i amè participa en un enyorat programa, de nivell crític i qualitat com pocs hem tingut a la ràdio catalana, L’orquestra de Catalunya Ràdio on discutien amb precisió i agudesa des del Barça fins la persecució centralista a la llengua o els tripijocs dels dits polítics. Una veu lliure.

 

Enric Jardí, biografia i assaig amb la discreció de fons

dilluns, 31/03/2014

 

Enric Jardí, biografia i assaig amb la discreció de fons

 

 

Enric Jardí i Casany (Barcelona, 1924-1998). Advocat, assagista i

historiador, fou un historiador no acadèmic que s’especialitzà en biografia i

cultura catalana, especialment de l’art, i en història del món jurídic. Es

doctorà en dret i amplià estudis a Cambrigde i Londres i és un dels autors

que ha estudiat i divulgat la cultura catalana contemporània amb més

prolixitat i fins el darrer moment. El mateix dia de la seva mort

havia d’inaugurar l’exposició Montserrat del pintor Jaume Muxart al

cenobi benedictí.

 

Se’l va definir com el biògraf del Noucentisme. La seva labor es

caracteritza per un treball de fons amb voluntat d’aportació des de la

novetat tant en l’assaig més pur, de pensament sobre figures interessants

com en la primera aproximació a una aportació en la que en fa una molt

nítida i clara visió excel·lint en la dimensió del que en diem l’alta

divulgació que en algun llibre es simplement una visió de conjunt

de la bibliografia existent sense noves dades. No és el cas de les seves

dues grans biografies de les que és imprescindible remarcar i valorar

molt positivament el seu significat històric. Efectivament, les

dedicades a Antoni Puigblach. Els precedents de la Renaixença

(Aedos, 1960) i Eugeni d’Ors. Vida i obra (Aymà, 1976) esdevenen

obres de referència vàlides i imprescindibles avui. De Puigblanch en

fa un fervent elogi Jordi Rubió al pròleg quan estimula a Jardí a seguir

estudiant personatges del XIX. El biografiador no seguí el consell, l’atragué

més la proximitat d’autors, entitats, temes, més propers… Diu

Rubió: «La insistència en la recerca d’Enric Jardí ens ha donat una

biografia tan rica de dades que tota una època de la història de la

nostra cultura en el període constitucional en surt renovada.»

Sobre les biografies i estudis del món de l’art desenvolupà una molt

notable labor tant en extensió com en intensitat. Així hi

destaquen especialment llibres d’art, semblances breus d’artistes,

en una singular col·lecció «Gent Nostra» de l’editorial Thor. Una

relació, no exhaustiva, seria:  Urbanisme (Dalmau, 1962), Esquema

d’una sociologia de l’art  (Dalmau, 1962); Nonell i altres assaigs (Selecta,

1958); Nonell  (Polígrafa, 1975); Gimeno (Edicions de Nou Art Thor,

1979); Rafael Barradas a Catalunya i altres artistes que passaren la

mar (Generalitat de Catalunya, 1992); Joaquim Mir (Polígrafa, 1989) amb

una primera edició en espanyol i la segona (1975) en català; Torres

García (Polígrafa, 1973); Les arts plàstiques a Catalunya en el darrer

segle (Moll, 1973); Joaquim Mir (Polígrafa, 1975) i Jaume Mercadé.

Pintor d’una tierra (Polígrafa, 1978), aquestes darreres en castellà.

Acabem amb Gimeno i Pere Pruna. L’artista que aspirava a la gràcia (les

dues a Àmbit Serveis Editorials, 1985 i 1992 respectivament); Nou

converses amb JaumeMercadé (Pòrtic, 1985);  El cartellisme a

Catalunya Destino, 1983)… El gruix de la seva obra és dedicada, com

veiem, a creadors catalans, tanmateix es va ocupar d’altres latituts així

Un altre Laocoont. Reflexions sobre els límits de les arts plàstiques (Ariel,

1963) i Paul Klee (Polígrafa, 1990) aquesta darrera amb edicions en

japonès i alemany.

 

S’ocupà d’escriptors com Eugeni d’Ors que l’apassionà i n’és la

demostració l’excel·lent aportació Eugeni d’Ors. Obra i vida (Aymà,

1967) en català i espanyol i reeditat recentment (Quaderns Crema,

1990) que és una molt bona aportació sobre la vida, trajectòria i

pensament del col·laborador de La Veu de Catalunya que acabà a ABC i

Arriba España. També li dedicà una semblança D’Ors (Thor, 1985).

 

Cal fixar-se en la seva mirada en personatges singulars i un pèl

marginats així fixa lamirada en noms com Pijoan (Art Thor, 1983);

Quim Borralleras i els seus amics (Ajuntament de Barcelona, 1979);

Quatre escriptors marginats. Jaume Brossa, Diego Ruiz, Ernest

Vendrell i Cristòfor de Domènech (Curial, 1985). Fem referència també a

Tres, diguem-ne, desarrelats. Pijoan. Ors. Gaziel (Selecta, 1966) on explicà

com es troba amb l’article famós «La Devoradora de hombres»

(20-VI-1923) referint-se a Catalunya i comenta els “expulsats” quan

Gaziel reflexiona sobre el fet i parla de la història com escola de la

vida per conèixer errors del passat que no es repeteixen al futur. Tota

l’obra assagística de Jardí esdevé un conjunt molt significatiu de

reflexions, tot interpretant la vida d’un dels estudis que ens ajuden a

conèixer com som. És clar que caldria afegir-hi més noms com Josep

Carner que s’hagué de refugiar en la carrera diplomàtica allunyant-se

del seu país.  

 

Jardí no exhibia coneixement, l’acostava per a aconseguir objectius.

Cita la data d’un article que no utilitza al seu text però el troba

valuós i l’esmenta, segur que era l’esquer per atraure el lector a la seva

lectura. I quan llegim el títol de l’article ho tenim clar: «De la biblioteca

com a fonament de l’escola» (La Veu de Catalunya, 4–X-1910) aquest

article es inclòs en un text on podia no anar-hi perfectament però la

seva actualitat, tant la dècada dels noranta com actualment és ben

palesa. I així amb altres que poden millorar la societat i els seus

organismes. Volia compartir el coneixement, i personalment era

igualment afable. El vàrem conèixer quan li férem una entrevista pel diari

Avui a mitjans dels setanta, segurament el 1977. Recordem la seva 

cordialitat i sempre, posteriorment, en trobar-nos en qualsevol

avinentesa pública, mantenia un somriure elegant i cordial, preludi

d’agradable i amena conversa, com la seva prosa. No podem doncs

compartir el comentari de Manent elogiós en totes les observacions

menys en una observació que el qualifica de personalitat seriosa

que aparentava distanciament. Potser si però amb els coneguts i

amics era l’amabilitat personificada.

 

Tornem a la seva obra, que ens fa present sempre l’historiador, l’autor.

A més de biografies Jardí en el bloc que fa referència a

monografies personalitzades aporta materials diversos, des d’una

antologia d’articles, com és el cas de Josep Pijoan La lluita per la

cultura (Edicions 62,  1968) fins a la recuperació de l’obra d’Ors

El nou Prometeu encadenat (Barcelona,  1965 i 1980) en la que té un

rellevant pròleg.

 

Pel que fa a treballs de to històric esmentem Els catalans de les Corts de

Cadis (Dalmau, 1963), La ciutat de les bombes (Dalmau, 1964); Història

dels Quatre Gats, (Aedos, 1972); Història del Cercle Artístic de Sant

Lluc, (Destino, 1976); Els moviments d’avantguarda a Barcelona, (Cotal,

1983); El Noucentisme a Catalunya (1983); Història del Col·legi

d’Advocats (Col·legi d’Advocats, 1989), El meu pare i el seu món

(Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001);  Els Folch i  Torres i la

Catalunya del seu temps (Publicacions de l’Abadia de Montserrat,

1995); Mil famílies catalanes (Dopesa, 1977), El desastre colonial a

Catalunya (Pòrtic, 1998)… Un conjunt extens i on al costat dels seus

interessos familiars, professionals –dret, art- hi figuren amics i

personalitats esdevenint un veritable retaule del món de la cultura

catalana.

 

És amb els polítics catalans, les grans figures del catalanisme

polític que excel·leix en el treball de síntesi, en obres en les que elabora

retrats extensos a partir de la bibliografia existent, com totes les

aportacions fetes en aquest marc s’allunya dels treballs sobre Puigblanch

i Ors que excel·leixen en documentació nova. Són acurades síntesi

d’alta divulgació, així:  Francesc Macià. El camí de la llibertat

(1905-1931) (Aymà, 1977); Francesc Macià. President de

Catalunya (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981); Puig i

Cadafalch. Arquitecte, polític i historiador de l’art (Ariel, 1975); Lluís

Companys. President de la Generalitat (Consell Comarcal de l’Urgell,

1991); Francesc Macià (Edicions 62, 1991); Companys i el 6 d’octubre

(Proa, 1997); Cambó. Perfil biogràfic ( Pòrtic, 1995); El Doctor Robert i

el seu temps (Editorial Aedos, 1975) i amb Josep M. Ainaud de Lasarte

Prat de la Riba: home de govern (Ariel, 1973) una biografia esplèndida

ara que commemorem el centenari de la Mancomunitat. Ainaud li

dedicà una sentida recordança a Serra d’Or, núm. 569 del 1999).

 

Albert Manent amb qui l’unia amistat -li dedicà Tres, diguem-ne,

desarrelats agraïnt l’encoratjament a la seva redacció-, va escriure

el 22 d’octubre de 1998, arran la seva mort al diari Avui: sota l’epígraf

«Tenaç i pacient»:

 

«Va perdre el pare als setze anys, quan el necessitava més.

Però n’heretà la millor tradició catalanista i cultural. Per això

moltes li eren tan familiars, començant per tota la

generació noucentista, que era també la paterna. (…) Per a mi,

de de jove, ha estat un dels punts de referències (…) A

Jardí, de formació i pràctica cristianes sòlides, li agradava de

tocar diverses tecles en el món de la investigació. No va poder

reeixir en totes, però la varietat dels seus llibres revela la

seva inquietud i la passió soterrada per ajudar a refer el

mosaic, polític i cultural, de la Catalunya moderna i

contemporània. I a l’hora de la resistència dels anys

quaranta i cinquanta Jardí també hi era, ja sigui a través de

grups universitaris clandestins o de revistes.»

 

Jardí dedicà tota la seva vida a la cultura catalana a estudiar-la i

projectar-la intel·lectualment. Fou el prototipus del professional

barceloní, advocat, que reconvertí la seva vida en una flama, en un sentit

per la col·lectivitat a la qual pertanyia. Participà en activitats socials i

culturals, així fou secretari de l’Ateneu Barcelonès en la primera

junta democràtica (1977), de la Junta Consultiva d’Òmnium Cultural, etc.

Fou un dels redactors d’Ariel, va col·laborar des de grups clandestins

com Miramar fins als grans diaris barcelonins –La Vanguardia,

Avui…- o publicacions especialitzades com Revista Jurídica de Catalunya.