Santiago Sobrequés

 

Santiago Sobrequés, de Girona al món

 

Santiago Sobrequés i Vidal fou historiador medievalista i professor. Nascut i mort a Girona (1911-1973) la ciutat on dedicà els seu treball, investigacions i amors a l’esposa, fills i terra com palesa emotivament un singular epistolari. Llicenciat en història i en dret a la Universitat de Barcelona tingué des d’aleshores una profunda, intensa, fraternal, relació d’amistat i treball amb Jaume Vicens i Vives. El 1933 és llicencià i treballa de professor de geografia i història a l’institut de segon ensenyament de Terrassa, que dirigí més tard. Mobilitzat el 1937, en acabar la guerra civil de 1936-39 fou professor dels instituts de Màlaga (1940-41) i Figueres (1941) i catedràtic dels de la Seu d’Urgell (1941-42) i Girona (del 1943 en endavant), del qual fou també director (1960-1969). El 1969 s’incorporà al Col.legi universitari de Girona i el 1971 obtè plaça professor a la UAB, poc abans de desaparèixer. Pràcticament, doncs, tota la seva vida activa fou professor d’història a secundària.

 

Manuals d’èxit

Els seus primers treballs, fruit del contacte amb la docència a secundària, són els manuals d’història de secundària. Llibres rellevants, atesa la mediocritat dels mateixos durant el franquisme. Hispania, (1944, reeditat tretze vegades) i d’altres com Ágora, Orbe, Norte, Gea, Ibérica… Parlem doncs d’un treball important per la influència social que assolí. Personalment ens formarem al batxillerat amb dos manuals seus Tajo i la famosa Historia de España moderna y contemporánea. Són manuals d’una enorme expansió i que irradiaren uns conceptes, malgrat el Ministeri, perquè deixaven un marge al professorat i oferien recursos, mapes, gràfics, taules, cites tot i que el lèxic, conceptes polítics, havien de ser és clar, sota la tutela dictatorial. Però no hi ha dubte que no eren els manuals ditiràmbics a l’ús sinó d’una metodologia més, diguem-ne, tecnocràtica ja que no oberta o plural per raons òbvies. Obrien el passat a la joventut estudiosa dels seixanta i setanta. No podem fer-ne ara una lectura crítica des del present sinó cal situar-se a l’època. És clar que no podia parlar ni esmentar els bombardeigs franquistes o tantes altres dades. I que ha d’escriure alguna cosa al diktat o pel contagi ambiental com afirmar que la Legió Còndor era formada per voluntaris. El marc general és, recordem-ho un cop més, de censura i consignes. I tant la premsa com la docència eren regides per lleis de guerra dissenyades per militars.

 

Tanmateix Sobrequés maldà per assolir una dignitat i tota l’obra té una exquisida prudència, fora de la segona meitat del XX de continguts forçats i de caràcter imposat. Vegem un fragment qualsevol de la seva Historia, manual de gran interès, a l’època, i que sobretot permetia al professorat de poder ampliar i matisar l’explicació. Un exemple. Un tema tabú com la colonització americana i l’adaptació indígena Sobrequés el procura anar explicant, amb suavitat i prudència, per passar l’autorització ministerial, el que va succeir. Com ho diu?:

«Los españoles implantaron con toda naturalidad sus formas de vida en América sin que nadie hubiese podido sospechar entonces lo destructoras que iban a ser para el mundo indígena. El indio se sintió dominado por una fuerza arrolladora, se creyó abandonado de sus dioses y de sus jefes y, salvo en algunos casos de rebelión desesperada, cayó en un estado de resignación y escepticismo estéril que ciertas masas de la actual población americana no han todavía superado. (…) En Nueva  España la población india pasa de 11 millones en 1519 a un millón y medio en 1650.»

Precisió i crítica amb prudència formal. Igualment clar i explícit és en parlar del treball esclau dels indígenes a les mines d’or i plata, etc. Tot i que caldria matisar conceptes i esdeveniments avui, mig segle després, superats tant pel coneixement com per la llibertat. Sobrequés expressa la voluntat de mostrar amb xifres, dades, els fets del passat i d’oferir recursos en una acció renovadora més enllà del text estàtic i intocable. Obra profusament il·lustrada, amb abundància molt lloable de mapes, i, dins les limitacions del control oficial, anhel de superar-l’ho. La cita d’aquesta Historia de España moderna y contemporánea (Vicens Vives, 1966) de la que conservem l’exemplar personal d’estudi del 1971 és il·lustrativa i ens acosta a l’estil de Sobrequés des del rigor i la voluntat de ser present tot i la manca proverbial de protagonisme públic.

Tanmateix els resultats del franquisme en els manuals són durs per la identitat catalana. Sobrequés no pot escapar-se a la trampa en participar-hi malgrat la seva sinceritat i habilitat des del rigor. En explicar, en cinc-centes pàgines, la cultura durant el franquisme cita una quinzena de poetes castellans per dos de catalans –Riba i Espriu-. De novel·la, narrativa, assaig i teatre cap. Més dur seria l’anàlisi crítica dels manuals de batxillerat en ser menys paginació. Ens tocà Tajo (Vicens Vives, 1961) amb cent pàgines, i el reduccionisme és contundent.

En aspectes més positius volem fer esment, tanmateix, de la introducció de temàtiques noves dins la història, especialment l’economia, cultura, sociologia, que atorguen a l’obra una dimensió de novetat especialment en relació als altres manuals sovint mers catecismes doctrinaris. Per aquesta raó la majoria del professorat català usà a Catalunya els manuals de Vicens i Sobrequés escrits cal dir-ho? Exclusivament en espanyol com tots, tots els manual i encara és l’hora que mai algú demani perdó. Com volen que ens sentim els afectats? Història al servei del poder però cal afinar que Sobrequés no fou ni lacai ni màrtir censurat. Intentà que la història fos coneguda pels estudiants amb les màximes garanties de rigor malgrat les limitacions generals polítiques i els resultats controlats. On podrà excel·lir serà amb la seva obra pròpia editada per editors independents i escrita des de la plena llibertat intel·lectual.

Girona sempre aimada

Participa vivament a les activitats gironines, a la vitalitat cultural d’una ciutat amb una vigoria molt rellevant. Sobrequés va col·labora activament en la represa del teixit cultural feina ben difícil sota el franquisme. Així el 1946 fundà l’Institut d’Estudis Gironins, fou president del Grup Excursionista i Esportiu Gironí, el popular GEIEG que ultrapassà l’àmbit del simple món esportiu per a penetrar en el social. Participà en nombroses iniciatives gironines: Òmnium Cultural, premis Bertrana, revista Presència, llibreria Les Voltes, Cercle Artístic… No té un no quan se li demana el suport i de forma constant en la col·laboració a Destino com a corresponsal a Girona.

La profunda amistat amb Vicens Vives li porta a organitzar tres conferències (març del 1939, desembre 1943 i octubre de 1957). Clara en la biografia esplèndida que li va dedicar ofereix més informació i tenim un dubte. Dóna el títol de les tres, en català la primera i en espanyol les altres. No sabíem que el març del 1939 es poguessin fer conferències en català, si fos així ens agradaria conèixer detalls.  

Coneixem la seva vida doncs, amb molta precisió. El seu fill, historiador, i el seu nét, també Santiago hi ha dedicat molts i bons esforços editorials i àdhuc una pàgina web i activitats i recerques. Josep Clara en la seva rellevant biografia Santiago Sobrequés i Vidal. La història al servei d’un país (Base, 2011) l’exposa amb nitidesa i al Diccionari d’Històriografia catalana dirigit per Antoni Simon (Enciclopèdia, 2003) en fa un excel·lent resum.

Vegem només la seva obra en dos camps, els manuals, abundosos i constants i de gran influència, com hem vist i el treball de recerca, també abundant i de gran interès historiogràfic pel valor, novetat, rigor i qualitat de la investigació i resultat. En el bagatge de Sobrequés hi ha una obra acadèmica i formativa, llarga i valuosa: 14 llibres propis i 3 en col·laboració, 5 manuals propis i 13 en col·laboració i una vintena d’articles científiques en revistes d’arreu i un centenar de periodístics (Serra d’Or, Revista de Gerona, Destino…) La major part en català i la major part per no dir la totalitat dedicats a Girona o a Catalunya. Mèrit de persona treballadora i amb talent. Desenvolupar enmig de la duresa i dedicació absorbent de docència a secundària, amb gestió que comporta encara més temps, una labor de recerca de primera magnitud i que ha estat reconeguda com una de les principals a casa nostra pel que fa a dedicació al món medieval català al segle XX.

Home de treball i silencis, a les cartes apareix el seu pensament profund que reserva, mala tempora currunt, davant els temps. Clara exhuma una carta a Vicens del desembre del 1944 quan els nazis ja són derrotats al sud de França. Coneixem aquest epistolari entre dos historiadors gràcies a Jaume Sobrequés (Història d’una amistat, Vicens Vives, 2000 i a articles diversos, L’Avenç, etc.). Diu Sobrequés:

«Jo no em resigno a la idea que nosaltres siguem quelcom com una mena d’últims romans d’un món que se’n va. Crec que es pot salvar tot si nosaltres, la gent de bona voluntat, que som almenys la majoria de la gent que compta, hi posem el coratge i l’energia suficient. Puix que la cosa no serà sense lluita (en això estriba el meu pessimisme), lluita  en la que és molt possible que tinguem enfront molts dels que ara tenim pels nostres amics.»

Relació de treballs

La relació dels principals treballs és simple. En comentarem algún però esmentem les publicacions d’investigació històrica més destacades: Familias hebreas gerundenses: los Falcó (1948), Los orígenes de la revolución catalana del siglo XV (1952), Alfons el Franc (dins el volum Els descendents de Pere el Gran, 1954), El linaje de los Requesens (1954), Els barons de Catalunya (1957), Els grans comtes de Catalunya (1961), important aportació al coneixement de l’edat mitjana catalana, El setge de la Força de Girona el 1462 (1962), La distribució de la terra al Principat de Catalunya (1964), La alta nobleza del norte de la guerra civil catalana de 1462-1472 (1966), La nobleza catalana en el siglo XIV (1970) i els importants volums La guerra civil catalana del segle XV (1973, en col·laboració amb el seu fill, Jaume Sobrequés i Callicó), El compromís de Casp i la noblesa catalana (1973) i Societat i estructura política de la Girona medieval (publicat pòstumament el 1975), i col·laborà en la Historia social de España y América (1957), que dirigí Jaume Vicens i Vives.

Llibres importants

D’aquesta síntesi fem esment dels principals llibres. Del segle XV el treball sobre la guerra civil titulat així mateix La guerra civil catalana del segle XV (1973) aplega diversos estudis és una gran aportació. L’obra té un punt d’alta divulgació i recerca, és clar, sobre la seva especialització, la noblesa, tant l’alta com la mitjana o petita i matisa i esmena quan cal, precedents historiogràfics anteriors en una labor que fa avançar el coneixement de la història catalana.

Sens dubte Els grans comtes de Barcelona i Els barons de Catalunya, títols 2 i 3 de la sèrie, esdevenen una gran aportació que millora el coneixement del període i són una de les obres més rellevants del període. En tenim dues edicions, dels dos volums, la de Biografies catalanes, sèrie que no es va poder batejar com Història de Catalunya i li atorgaren aquest nom substitutori. Aparegueren el 1961 i el 1957 respectivament, conservem l’edició del 1980, de Vicens Vives i la del 1991 vinculada als mitjans de comunicació com veurem. Dedica el treball a Vicens i arrenca el pòrtic. «He escrit aquest llibre amb el pensament de complir la darrera voluntat de Jaume Vicens i Vives», fou el primer llibre editat de l’editorial que duu el nom de l’historiador. La segona edició que tenim fou deguda al diari desaparegut El Observador el 1991 i ja pot dir-se Història de Catalunya. Biografies catalanes en una labor lloable de promoció de la història de Catalunya des dels mitjans de comunicació, com ara torna a assumir La Vanguardia, en una recent (2014) Història de Catalunya, elogiosa activitat formativa i mereixedora de respectes, després d’haver-ho fet fa uns anys en una col·lecció singular de dvd’s.

Esmentem la popular “Episodis de la història” de Rafael Dalmau, una altre iniciativa lloable, amb la monografia Els barons de Catalunya i el Compromís de Casp (1966) temàtica que apassiona els historiadors medievalistes atès que alguns consideren que la davallada del poder propi català arranca d’aquest moment en la manca de successió de  Martí l’Humà.

    Els grans comtes de Barcelona és encomanada per Vicens, des del llit de mort, al fraternal amic i  Sobrequés escriu al pòrtic que portarà sort a l’editorial atès que inaugura el catàleg. Ací torna als arxius, redacta àgilment, aporta novetats i esdevé fresca i viva. La crítica l’elogia i Clara cita Manuel Riu, Ramon d’Abadal i Miquel Coll i Alentorn en sengles  aportacions elogioses. Del segle XV disposem d’una síntesi, una conferència augmentada com assenyala Josep M. Salrach, autor també d’una bona semblança, al pròleg. Efectivament, Catalunya al segle XV. De la sentència de Casp al regnat de Ferran II el Catòlic publicada arran el centenari del seu naixement per l’editorial del seu fill i net, l’editorial Base, és una molt suggestiva introducció a un conflicte del que es contextualitza amb l’explicació de la societat, economia, política i cultura. Hi introdueix capítols tan innovadors com el dedicat a les classes mitjanes tot explicant-ho amb detall i ens mostra pagesos, menestrals, magnats… sempre amb un to sintètic com correspon a una conferència ampliada.

Un document singular és 1941. Un opositor català durant el franquisme (2004) de Jaume Sobrequés que reprodueix la correspondència, íntima, deliciosa per l’amor que traspua i que ens acosta al terrat de vidre que tant sovint trenca l’historiador en l’anàlisi documental. El fill Jaume explica les oposicions, llargues, dures i difícils en exercicis i en costos econòmics, a Madrid, del pare Santiago. Una persona que va a Madrid a opositar, des de Catalunya, sense massa influències ni nissaga i que aspira a una vocació en moments difícils, a Girona en aquells moments hi ha consells de guerra, estudiants per cert pel mateix Josep Clara en un llibre interessant, on afusellen gent com Carles Rahola del que ja n’hem parlat en aquesta sèrie de semblances d’historiadors i divulgadors de la història. 1941 no ens ajuda només a entendre Sobrequés i la docència i el seu accés sino també la societat de l’època i a través de tants i tants detalls de menjar, relacions, vivències en definitiva que ultrapassen el marc general de consideracions abstractes i globals. El llibre també és fa llegir molt bé, com la biografia, i té el plus afegit de l’emotivitat en la qual, vulgues no vulguis, els historiadors que han passat per proves similars, tot i que ara són més suaus, s’hi troben identificats. La correspondència, forma de comunicació econòmica, permet de preservar el pas de temps i amb la visió explicativa dels anys de misèria, moral i material, se’ns acosta tota una època, tal com feu amb el segle XV Santiago personatge que un amic seu Josep M. Font i Rius definia.

 

«era un home senzill i modest, sense ganes de fer soroll ni pretensions d’aparença externa. Calia anar a cercar-lo i empènyer-lo perquè s’incorporés a llocs o tasques de major categoria i lluïment.»

 

Membre corresponent de l’Academia de la Historia, de Madrid (1957), ingressà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1962. Participà en diversos congressos internacionals de tema històric i fou membre el 1973 de la comissió permanent dels Congressos d’Història de la Corona d’Aragó i de l’Institut d’Estudis Catalans. 

Com afegí Francesc Ferrer destacant els trets més rellevants de la seva personalitat –equanimitat, equilibri, optimisme, discreció i generositat, fou una notable personalitat que ultrapassà el marc gironí per a esdevenir, amb Vicens i Reglà, el tercer els grans historiadors vinculats a Girona i que han llegat una obra formidable pel coneixement del passat immediat. Sense ells no només el coneixement se n’haguera ressentit amb escreix sino que la vinculació i desenvolupament social que comporta aquest saber haguera estat molt més feble. Aquesta herència és la que marca els grans historiadors que deixen un llegat que viu una generació gràcies a la rigor i bondat de la feina feta.

 

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús