Arxiu del dimarts, 4/03/2014

Domènec de Bellmunt, periodista i historiador de la vida amagada

dimarts, 4/03/2014

 

Domènec de Bellmunt. Periodista i historiador de la vida amagada

 

Domènec Pallerola i Munné, conegut com Domènec de Bellmunt  nasqué i morí al poble de la Noguera que li serví de cognom, com a l’avior, i en els noranta anys de vida, del 1903 al 1993 mantingué sempre una constància en el treball de recerca periodística i de divulgació històrica ben rellevant i destacat per la contundència del seu pensament coherent amb una catalanitat irrenunciable. Estudià dret a València i Barcelona on hi va el 1921. Se’n doctorà i es caracteritza per un insubornable patriotisme i una gran constància en la prosa de caràcter creatiu, divulgatiu i historicista en un gran treball divulgatiu. Una ploma original i innovadora, com la de la seva generació dels anys trenta, amb un resultat constant, precís i sempre amarat de les condicions del periodisme que ell considerava i que caldria considerar també amb la història: cerca de la veritat i desig de llibertat per a la creació i la difusió. Autor d’una molt extensa obra,  part de la qual inèdita. Periodista i autor de diversos llibres d’història del catalanisme a través de materials diversos, d’entrevistes a anècdotes passant per articles i semblances i des d’una posició molt definida. Una frase representativa seva que tenim al nostre estudi ben visible és: «El periodisme català compromès sovint porta a la presó, l’exili i la misèria, però tot i ser misèria és misèria amb honor.»

 

Els anys vint, dictadura i primer exili

Participa en mitjans destacats com La Veu de Catalunya on serà corrector de proves, hi entrà el 1923. El 1924 s’exilia, fugint de la policia, a França arran la dictadura de Primo de Rivera essent corresponsal de La Publicitat i D’Ací, D’Allà. Fou secretari de Le Courrier Catalan, publicació impulsada per Cambó –tothom li retreu amb raó que patrocinés la pro-franquista Occident, i ignora aquesta crítica contra la dictadura de Primo de Rivera- que va dirigir Alfons Maseras i denunciava l’anticatalanisme militarista espanyol a altres publicacions com Fuet. Publicà Històries d’emigrats (1926) sobre els exiliats a París. D’aquest primer exili també tenim diversos llibres d’interès com són Del Paral·lel a Montmartre (1928).

 

Un dels seus reportatges, el del consell de guerra de Jaca, fou recollit per Josep m: Casassús a Periodisme català que ha fet història (Proa, 1996) reproduït de La Rambla de Catalunya. Excel·leix, doncs, en aquest periodisme de denúncia i crítica amarat de costumista i passat també pel sedaç d’una visió narrativa, novel·lada àdhuc i amb multiplicitat de gèneres, al costat del recull d’entrevistes convencionals o dels reportatges innovadors ens mostra obres que són la dimensió de la història del moment, tot i que amarada del seu peculiar to narratiu com ara Dos dies al manicomi de Sant Boi (1929).

 

II República. Esclat del periodisme innovador

En tornar i als anys trenta va col·laborar intensament destacant en articles d’opinió i en reportatges novel·lats que també feu en la seva obra llibresca. Va escriure per La Nau, L’Opinió, Mirador… i va dirigir La Campana de Gràcia. Usa el pseudònim Domènec de Bellmunt que farà famós i substituirà el nom a La Ciutat i La Rambla a partir des del 1931 i fins la mort serà conegut en llibres, etc. així .

 

S’implica en política presentant-se infructuosament per Lleida i serà secretari a Madrid de Lluís Nicolau d’Olwer en ser nomenat ministre d’economia el 1931. Aconseguí relleu social pels seus llibres innovadors i valents així els d’entrevistes com Figures de Catalunya (1933) i la continuació o segon volum Homes de la terra (1935) en els que desfilen polítics diversos, de Companys a Cambó passant per Nin o Nicolau i escriptors i periodistes com Gaziel o Xammar.

 

Dirigirà La Rambla on hi excel·lirà en els reportatges, com remarca Francesc Canosa que ha tingut cura de l’antologia La Barcelona pecadora (Acontravent, 2009) amb els de caràcter més diguem-ne de la  Barcelona canalla. Bellmunt retrata la ciutat en un mirada a un món sovint oblidat de la història que s’ocupa més de la cultura, la política i l’economia i que gràcies a periodistes amb sensibilitat per la globalitat i el món ocult poden mostrar-ho. Així apareixen a Les catacumbes de Barcelona (1930) des dels treballadors del moll a les dones incorporades al món de la galanteria venal que parlava Josep M. de Sagarra però que amaga simplement, com titula «Carn humana per a vendre». Llibres com L’Àngel bohemi: reportatge de la Barcelona pecadora (1935) ajuden al coneixement de la història tot i que la mirada no és ni la del protagonista amb memòries ni l’acadèmic amb estudis sinó el periodista amb aproximacions divulgatives.

 

La seva producció, com diem, és variada. Al costat dels llibres caldria fixar-se en el seu periodisme, pendent d’estudi i amb articles que abracen un dilatat període i sempre amb un toc personal, d’intuïció on hi apareixen aspectes singulars. Per exemple a «Una gran ambició. Catalanitzar Espanya» a La Rambla. Diari catalanista de les esquerres. L’article apareix a portada el 25 d’abril de 1936. Reflexiona sobre la possibilitat de transformar l’estat i escriu:

 

«Ara és l’hora de la fraternitat i de l’amor en la llibertat. Potser la grandesa de la República, potser el secret vital de l’Espanya nova, és precisament en aquest noble ideal de catalanització espiritual d’Espanya. La presència del president de la Generalitat al costat del president de la República al balcó de l’Ajuntament de Sevilla ha fet sentir una emoció nova als republicans espanyols. En aquesta emoció nobilíssima hi ha el germen de la llavor de la nova Espanya, de l’Espanya lliure i gran que Catalunya voldria»

 

De la guerra a l’exili.   

Durant la guerra és a la conselleria de Sanitat, fins el 1938. Després participarà al conflicte des dels serveis d’estat major del general Sarabia. No coneixem més notícies d’aquest període.

 

El 1939 anà a refugiar-se a Tolosa de Llenguadoc on dirigí del 1944 al 1946 la revista Foc Nou. Col·laborà en altres publicacions com amb articles d’opinió com Mai no Morirem, Vida Nova, Vincle, Veu Catalana, Xaloc… en les que exposa sense limitacions el seu pensament en pro de la unitat d’acció en relació a la lluita contra el franquisme rebutjant el sectarisme.  A Mai no Morirem «El pacte de París» el setembre de 1957 i a Veu Catalana «Demagògia maximalista i realitat catalana» el juny del 1959, d’aquest reproduïm un fragment on mostra la contundència de la seva escriptura:

 

«Per què no establir el front comú d’alliberació catalana sota la base mínima i única de no portar cap ajut a una lluita antifranquista si no és a base de la perspectiva de respectar la nacionalitat catalana i d’acceptar la creació de l’Estat Català dins una República federal espanyola? […]  Nosaltres, a l’estranger, podem ajudar, podem ésser un factor important de propaganda i de reforç, però no podem ni devem convertir-nos en un niu de picabaralles per esdevenir, en comptes d’un ajut, un destorb a la causa de l’alliberació.»

 

De Companys escriurà una de les primeres biografies i ho farà com a militància patriòtica. Efectivament, Lluís Companys. La seva vida, la seva obra, la seva mort gloriosa (Tolosa, 1945) és un al·legat de lluita i sintètic, apassionat, escrit des la vinculació i el testimoniatge. Autor de la tesi de doctorat, a la Universitat de Tolosa, L’èxode espagnol de 1939 et ses repercussions dans le droit internationale publique et privé (1950) que va titular L’éxode de 1939 et l’arrestation du Président Companys i que en algun viatge a Tolosa ens plaurà de veure si és interessant de publicar avui.

 

 

Autor també d’altres biografies fetes per interès cultural: Goya, sa vie, son oevre, son influencie publicant els anys cinquanta a França altres obres de divulgació històrica, assaig, reportatges i memòries com: Causes de l’anti-clericalisme espanyol  (Tolosa, 1967) i Compendi d’Història de Catalunya (1946) editada per, com la de Companys per la militant editorial d’exili Foc Nou.

 

Sigui a França, Andorra o Catalunya s’ocuparà d’aspectes de caràcter tradicional per a explicar, com a treball sintètic o narratiu, el marc on viu, així: Barbotan, son historie et ses légendes, L’Andorre et ses beautés, Andorra, costums i paisatges, Font –Romeu, Mont -Lluís, Bourg-Madame.

 

Al primer exili seguí amb el seu caràcter eminentment periodístic, seguia l’actualitat durant els anys trenta en els que excel·lí en el retrat de la societat i a l’exili doncs, en el primer, fou adonar-se d’una conferència el 1927 a la Sorbona sobre la catalanitat de Cristòfol Colom i tot seguit trametre la crònica a La Publi i es lligar al tema fins a traduir la famosa obra de Lluís Ulloa (Catalònia, 1927) Cristòfol Colom fou català que ha estat reeditat (Base, 2006). No cal dir que si Ulloa va ser el primer en deduir la catalanitat de Colom després del lapse silenciós de segles, darrera seu algú movia els fils i Domènec de Bellmunt alguna responsabilitat hi té i no només com a entrevistador i traductor d’Ulloa.  

 

Consta com inèdita la seva novel·la en francès Le piège i París-Front del Segre així com L’anticafard, trenta contes humorístics en francès. Traduirà teatre de Maupassant, obres de Michel Duran i altres, escriurà teatre i seguirà amb el periodisme, ara a la nombrosa premsa d’exili. Un exemple l’article polític «Recomençar a zero» a l’ardida revista d’exili Vincle a Tolosa:

 

«A zero, a menys zero o per damunt de zero, tornarem a començar i a desvetllarem les consciències adormides i crearem la consciència catalana en les masses de vegetatius víctimes del franquisme. La llengua és viva. Els catalans de l’exterior treballen sense defallir. Les minories selectes de l’interior no perden la fe. Si enfoquem tots els nostres esforços a fer la unitat catalana, sense partidismes ni sectarismes, i a abocar tota la labor de propaganda espiritual vers l’interior, el ferment patriòtic anirà treballant el nostre poble i Catalunya viurà al cap de poc temps una nova renaixença política i cultural.»

 

Retorn i final

Tornant del segon exili escriu a la premsa del Principat i també de la catalana que continua a l’exterior i destaquen els articles de l’Avui  i el Diari de Lleida, on publica records i reportatges ara més d’opinió. Escriu també llibres de temes diversos com ara Boires i candelers  (1973) sobre les seves terres urgellenques amb un drama rural de pretexte. A Andorra havia editat el 1975 Cinquanta anys de periodisme català (1923-1975), sens dubte la seva aportació historiogràfica més singular tot i que no és un estudi sino una visió memorialística basada en la seva vivència personal. Editat a Edicions de Mirador del Pirineu  i del pòrtic paga la pena de reproduir-ne un fragment atès que sembla gairebé un testament espiritual:

 

«A França diuen “le journalisme mène à tout”. Per contra a casa nostra, sovint sol menar al carrer d’Entença, a la presó de Carabanchel o a l’exili (si s’hi és a temps). I a la gana gairebé sempre. A Catalunya, durant els anys d’oposició, (que són els més), el periodista ha hagut de lluitar contra la censura, escriure clandestinament o col·laborar a revistes heroiques; i el periodista català ha estat sempre l’ase del cops. […] I a l’exili, encara les passa més negres, perquè les publicacions catalanes, o s’han de tirar amb ciclostil o s’han de fer per mitjà de subscripcions especials per pagar la impremta, de manera que, a més d’escriure gratuïtament, encara hi ha d’afegir diners. Però tot això no desanima al periodista d’ideal. En repassar la meva vida m’adono que, llevat d’uns quants anys (cinc o sis!) d’eufòria catalanista, en què el periodista d’ideal podia ésser modestament retribuït, la regla general ha estat la de treballar únicament per a la Causa. Dels dos mil articles que he publicat durant la meva vida, ja puc assegurar que, més de la meitat, han anat al compte de l’Ideal. La lluita per una causa noble ho justifica tot i sempre deu haver estat així i seguirà essent així. […] Tinc classificats els homes en dues úniques classes: els bons i els dolents. Per mi són bons els que han restat sempre fidels a Catalunya i dolents tots els altres. Si fos a recomençar, tornaria a ésser el mateix i tornaria a formar part del batalló de periodistes quixots, consagrats a una causa, a una bandera, que seguiran escrivint sense altre esperança de retribució que el plaer del deure acomplert i la joia immensa d’haver contribuït a la defensa d’una causa justa que, en el meu cas personal, és la de la llibertat dels homes i la llibertat de la meva terra.»

 

El llibre aplega les seves memòries dels anys vint  fins al moment d’edició i esdevé la seva obra personal més rellevant. A Catalunya publica Anecdotari inèdit de cinquanta anys de periodisme català (1920-1978), autèntiques radiografies d’instants del periodisme. Vàrem adquirir aquests dos llibres en dues llibreries avui desaparegudes, el primer a la Porter i el segon a la Casa del Llibre, distribuït, per Ballester Canals, també desapareguda. I fora l’edició d’Acontravent només podem obres seves a les biblioteques.  

 

Vida i miracles del Pilar d’Almenara (1984). L’editorial El Pilar d’Almenara li publica el 1978. Destacà amb altres treballs com Les divertides aventures del Pitansa. De Bellmunt a Barcelona, a peu, en tres dies, xino xano… i altres narracions humorístiques que, com la prosa costumista, ens acosten a un visió de la vida quotidiana de les classes populars des de dins i amb mirada de profunditat. Fins i tot en les novel·les com Entre Aribau i Princesa (1986) retrata la vocació descriptiva del món social que va conèixer. Joan Llovet escriu en la presentació: «visió d’una lleidatana vinguda a Barcelona, amb unes extraordinàries mans de gran cosidora, que ens relata i ens fa conèixer les diferents maneres de pensar i els comportaments sociopolítics de diversos barris barcelonins de l’època» o Les banyes del Tibidabo (1928) que Xavier Pla (Avui, 6-VI-200) diu divertidíssima novel·la. Escriu a les revistes d’exili, encara el 1980, perquè hi té llibertat plena. El 1980 a la mexicana Xaloc «Catalunya està trista».

 

«Aneu-hi. Trobareu que es ballen moltes sardanes, que es fan aplecs, que també es fan manifestacions més o menys reeixides demanant l’Estatut, però constatareu, com jo, i com tants altres compatriotes que hi han tornat després de 40 anys d’absència, que Catalunya està trista.»

 

Es dol, diu, que ERC tingui només un diputat mentre convergents i socialistes dominin els diputats i els parats augmenten i la inflació es astronòmica. El signa a Tolosa on les filles hi han parat casa i futur. El febrer de 1993 Josep M. Lladó publica a Capçalera del Col·legi de Periodistes una interessant entrevista sobre el periodisme dels anys vint i trenta i la seva vida. Domènec, amb el llacet orgullós en camisa blanca, emblema dels dits separatistes dels anys vint, com si el temps no passés parla del periodisme com a vocació i a la porta dels noranta anys amb la il·lusió dels vint: «Un editor de Lleida Virgili vol editar-me els 150 articles que porto editats al Diari de Lleida…» Va rebre el 1991 la Creu de Sant Jordi de les autoritats catalanes i les palmes acadèmiques (1985) per les franceses per la seva aportació cultural.

Santiago Sobrequés

dimarts, 4/03/2014

 

Santiago Sobrequés, de Girona al món

 

Santiago Sobrequés i Vidal fou historiador medievalista i professor. Nascut i mort a Girona (1911-1973) la ciutat on dedicà els seu treball, investigacions i amors a l’esposa, fills i terra com palesa emotivament un singular epistolari. Llicenciat en història i en dret a la Universitat de Barcelona tingué des d’aleshores una profunda, intensa, fraternal, relació d’amistat i treball amb Jaume Vicens i Vives. El 1933 és llicencià i treballa de professor de geografia i història a l’institut de segon ensenyament de Terrassa, que dirigí més tard. Mobilitzat el 1937, en acabar la guerra civil de 1936-39 fou professor dels instituts de Màlaga (1940-41) i Figueres (1941) i catedràtic dels de la Seu d’Urgell (1941-42) i Girona (del 1943 en endavant), del qual fou també director (1960-1969). El 1969 s’incorporà al Col.legi universitari de Girona i el 1971 obtè plaça professor a la UAB, poc abans de desaparèixer. Pràcticament, doncs, tota la seva vida activa fou professor d’història a secundària.

 

Manuals d’èxit

Els seus primers treballs, fruit del contacte amb la docència a secundària, són els manuals d’història de secundària. Llibres rellevants, atesa la mediocritat dels mateixos durant el franquisme. Hispania, (1944, reeditat tretze vegades) i d’altres com Ágora, Orbe, Norte, Gea, Ibérica… Parlem doncs d’un treball important per la influència social que assolí. Personalment ens formarem al batxillerat amb dos manuals seus Tajo i la famosa Historia de España moderna y contemporánea. Són manuals d’una enorme expansió i que irradiaren uns conceptes, malgrat el Ministeri, perquè deixaven un marge al professorat i oferien recursos, mapes, gràfics, taules, cites tot i que el lèxic, conceptes polítics, havien de ser és clar, sota la tutela dictatorial. Però no hi ha dubte que no eren els manuals ditiràmbics a l’ús sinó d’una metodologia més, diguem-ne, tecnocràtica ja que no oberta o plural per raons òbvies. Obrien el passat a la joventut estudiosa dels seixanta i setanta. No podem fer-ne ara una lectura crítica des del present sinó cal situar-se a l’època. És clar que no podia parlar ni esmentar els bombardeigs franquistes o tantes altres dades. I que ha d’escriure alguna cosa al diktat o pel contagi ambiental com afirmar que la Legió Còndor era formada per voluntaris. El marc general és, recordem-ho un cop més, de censura i consignes. I tant la premsa com la docència eren regides per lleis de guerra dissenyades per militars.

 

Tanmateix Sobrequés maldà per assolir una dignitat i tota l’obra té una exquisida prudència, fora de la segona meitat del XX de continguts forçats i de caràcter imposat. Vegem un fragment qualsevol de la seva Historia, manual de gran interès, a l’època, i que sobretot permetia al professorat de poder ampliar i matisar l’explicació. Un exemple. Un tema tabú com la colonització americana i l’adaptació indígena Sobrequés el procura anar explicant, amb suavitat i prudència, per passar l’autorització ministerial, el que va succeir. Com ho diu?:

«Los españoles implantaron con toda naturalidad sus formas de vida en América sin que nadie hubiese podido sospechar entonces lo destructoras que iban a ser para el mundo indígena. El indio se sintió dominado por una fuerza arrolladora, se creyó abandonado de sus dioses y de sus jefes y, salvo en algunos casos de rebelión desesperada, cayó en un estado de resignación y escepticismo estéril que ciertas masas de la actual población americana no han todavía superado. (…) En Nueva  España la población india pasa de 11 millones en 1519 a un millón y medio en 1650.»

Precisió i crítica amb prudència formal. Igualment clar i explícit és en parlar del treball esclau dels indígenes a les mines d’or i plata, etc. Tot i que caldria matisar conceptes i esdeveniments avui, mig segle després, superats tant pel coneixement com per la llibertat. Sobrequés expressa la voluntat de mostrar amb xifres, dades, els fets del passat i d’oferir recursos en una acció renovadora més enllà del text estàtic i intocable. Obra profusament il·lustrada, amb abundància molt lloable de mapes, i, dins les limitacions del control oficial, anhel de superar-l’ho. La cita d’aquesta Historia de España moderna y contemporánea (Vicens Vives, 1966) de la que conservem l’exemplar personal d’estudi del 1971 és il·lustrativa i ens acosta a l’estil de Sobrequés des del rigor i la voluntat de ser present tot i la manca proverbial de protagonisme públic.

Tanmateix els resultats del franquisme en els manuals són durs per la identitat catalana. Sobrequés no pot escapar-se a la trampa en participar-hi malgrat la seva sinceritat i habilitat des del rigor. En explicar, en cinc-centes pàgines, la cultura durant el franquisme cita una quinzena de poetes castellans per dos de catalans –Riba i Espriu-. De novel·la, narrativa, assaig i teatre cap. Més dur seria l’anàlisi crítica dels manuals de batxillerat en ser menys paginació. Ens tocà Tajo (Vicens Vives, 1961) amb cent pàgines, i el reduccionisme és contundent.

En aspectes més positius volem fer esment, tanmateix, de la introducció de temàtiques noves dins la història, especialment l’economia, cultura, sociologia, que atorguen a l’obra una dimensió de novetat especialment en relació als altres manuals sovint mers catecismes doctrinaris. Per aquesta raó la majoria del professorat català usà a Catalunya els manuals de Vicens i Sobrequés escrits cal dir-ho? Exclusivament en espanyol com tots, tots els manual i encara és l’hora que mai algú demani perdó. Com volen que ens sentim els afectats? Història al servei del poder però cal afinar que Sobrequés no fou ni lacai ni màrtir censurat. Intentà que la història fos coneguda pels estudiants amb les màximes garanties de rigor malgrat les limitacions generals polítiques i els resultats controlats. On podrà excel·lir serà amb la seva obra pròpia editada per editors independents i escrita des de la plena llibertat intel·lectual.

Girona sempre aimada

Participa vivament a les activitats gironines, a la vitalitat cultural d’una ciutat amb una vigoria molt rellevant. Sobrequés va col·labora activament en la represa del teixit cultural feina ben difícil sota el franquisme. Així el 1946 fundà l’Institut d’Estudis Gironins, fou president del Grup Excursionista i Esportiu Gironí, el popular GEIEG que ultrapassà l’àmbit del simple món esportiu per a penetrar en el social. Participà en nombroses iniciatives gironines: Òmnium Cultural, premis Bertrana, revista Presència, llibreria Les Voltes, Cercle Artístic… No té un no quan se li demana el suport i de forma constant en la col·laboració a Destino com a corresponsal a Girona.

La profunda amistat amb Vicens Vives li porta a organitzar tres conferències (març del 1939, desembre 1943 i octubre de 1957). Clara en la biografia esplèndida que li va dedicar ofereix més informació i tenim un dubte. Dóna el títol de les tres, en català la primera i en espanyol les altres. No sabíem que el març del 1939 es poguessin fer conferències en català, si fos així ens agradaria conèixer detalls.  

Coneixem la seva vida doncs, amb molta precisió. El seu fill, historiador, i el seu nét, també Santiago hi ha dedicat molts i bons esforços editorials i àdhuc una pàgina web i activitats i recerques. Josep Clara en la seva rellevant biografia Santiago Sobrequés i Vidal. La història al servei d’un país (Base, 2011) l’exposa amb nitidesa i al Diccionari d’Històriografia catalana dirigit per Antoni Simon (Enciclopèdia, 2003) en fa un excel·lent resum.

Vegem només la seva obra en dos camps, els manuals, abundosos i constants i de gran influència, com hem vist i el treball de recerca, també abundant i de gran interès historiogràfic pel valor, novetat, rigor i qualitat de la investigació i resultat. En el bagatge de Sobrequés hi ha una obra acadèmica i formativa, llarga i valuosa: 14 llibres propis i 3 en col·laboració, 5 manuals propis i 13 en col·laboració i una vintena d’articles científiques en revistes d’arreu i un centenar de periodístics (Serra d’Or, Revista de Gerona, Destino…) La major part en català i la major part per no dir la totalitat dedicats a Girona o a Catalunya. Mèrit de persona treballadora i amb talent. Desenvolupar enmig de la duresa i dedicació absorbent de docència a secundària, amb gestió que comporta encara més temps, una labor de recerca de primera magnitud i que ha estat reconeguda com una de les principals a casa nostra pel que fa a dedicació al món medieval català al segle XX.

Home de treball i silencis, a les cartes apareix el seu pensament profund que reserva, mala tempora currunt, davant els temps. Clara exhuma una carta a Vicens del desembre del 1944 quan els nazis ja són derrotats al sud de França. Coneixem aquest epistolari entre dos historiadors gràcies a Jaume Sobrequés (Història d’una amistat, Vicens Vives, 2000 i a articles diversos, L’Avenç, etc.). Diu Sobrequés:

«Jo no em resigno a la idea que nosaltres siguem quelcom com una mena d’últims romans d’un món que se’n va. Crec que es pot salvar tot si nosaltres, la gent de bona voluntat, que som almenys la majoria de la gent que compta, hi posem el coratge i l’energia suficient. Puix que la cosa no serà sense lluita (en això estriba el meu pessimisme), lluita  en la que és molt possible que tinguem enfront molts dels que ara tenim pels nostres amics.»

Relació de treballs

La relació dels principals treballs és simple. En comentarem algún però esmentem les publicacions d’investigació històrica més destacades: Familias hebreas gerundenses: los Falcó (1948), Los orígenes de la revolución catalana del siglo XV (1952), Alfons el Franc (dins el volum Els descendents de Pere el Gran, 1954), El linaje de los Requesens (1954), Els barons de Catalunya (1957), Els grans comtes de Catalunya (1961), important aportació al coneixement de l’edat mitjana catalana, El setge de la Força de Girona el 1462 (1962), La distribució de la terra al Principat de Catalunya (1964), La alta nobleza del norte de la guerra civil catalana de 1462-1472 (1966), La nobleza catalana en el siglo XIV (1970) i els importants volums La guerra civil catalana del segle XV (1973, en col·laboració amb el seu fill, Jaume Sobrequés i Callicó), El compromís de Casp i la noblesa catalana (1973) i Societat i estructura política de la Girona medieval (publicat pòstumament el 1975), i col·laborà en la Historia social de España y América (1957), que dirigí Jaume Vicens i Vives.

Llibres importants

D’aquesta síntesi fem esment dels principals llibres. Del segle XV el treball sobre la guerra civil titulat així mateix La guerra civil catalana del segle XV (1973) aplega diversos estudis és una gran aportació. L’obra té un punt d’alta divulgació i recerca, és clar, sobre la seva especialització, la noblesa, tant l’alta com la mitjana o petita i matisa i esmena quan cal, precedents historiogràfics anteriors en una labor que fa avançar el coneixement de la història catalana.

Sens dubte Els grans comtes de Barcelona i Els barons de Catalunya, títols 2 i 3 de la sèrie, esdevenen una gran aportació que millora el coneixement del període i són una de les obres més rellevants del període. En tenim dues edicions, dels dos volums, la de Biografies catalanes, sèrie que no es va poder batejar com Història de Catalunya i li atorgaren aquest nom substitutori. Aparegueren el 1961 i el 1957 respectivament, conservem l’edició del 1980, de Vicens Vives i la del 1991 vinculada als mitjans de comunicació com veurem. Dedica el treball a Vicens i arrenca el pòrtic. «He escrit aquest llibre amb el pensament de complir la darrera voluntat de Jaume Vicens i Vives», fou el primer llibre editat de l’editorial que duu el nom de l’historiador. La segona edició que tenim fou deguda al diari desaparegut El Observador el 1991 i ja pot dir-se Història de Catalunya. Biografies catalanes en una labor lloable de promoció de la història de Catalunya des dels mitjans de comunicació, com ara torna a assumir La Vanguardia, en una recent (2014) Història de Catalunya, elogiosa activitat formativa i mereixedora de respectes, després d’haver-ho fet fa uns anys en una col·lecció singular de dvd’s.

Esmentem la popular “Episodis de la història” de Rafael Dalmau, una altre iniciativa lloable, amb la monografia Els barons de Catalunya i el Compromís de Casp (1966) temàtica que apassiona els historiadors medievalistes atès que alguns consideren que la davallada del poder propi català arranca d’aquest moment en la manca de successió de  Martí l’Humà.

    Els grans comtes de Barcelona és encomanada per Vicens, des del llit de mort, al fraternal amic i  Sobrequés escriu al pòrtic que portarà sort a l’editorial atès que inaugura el catàleg. Ací torna als arxius, redacta àgilment, aporta novetats i esdevé fresca i viva. La crítica l’elogia i Clara cita Manuel Riu, Ramon d’Abadal i Miquel Coll i Alentorn en sengles  aportacions elogioses. Del segle XV disposem d’una síntesi, una conferència augmentada com assenyala Josep M. Salrach, autor també d’una bona semblança, al pròleg. Efectivament, Catalunya al segle XV. De la sentència de Casp al regnat de Ferran II el Catòlic publicada arran el centenari del seu naixement per l’editorial del seu fill i net, l’editorial Base, és una molt suggestiva introducció a un conflicte del que es contextualitza amb l’explicació de la societat, economia, política i cultura. Hi introdueix capítols tan innovadors com el dedicat a les classes mitjanes tot explicant-ho amb detall i ens mostra pagesos, menestrals, magnats… sempre amb un to sintètic com correspon a una conferència ampliada.

Un document singular és 1941. Un opositor català durant el franquisme (2004) de Jaume Sobrequés que reprodueix la correspondència, íntima, deliciosa per l’amor que traspua i que ens acosta al terrat de vidre que tant sovint trenca l’historiador en l’anàlisi documental. El fill Jaume explica les oposicions, llargues, dures i difícils en exercicis i en costos econòmics, a Madrid, del pare Santiago. Una persona que va a Madrid a opositar, des de Catalunya, sense massa influències ni nissaga i que aspira a una vocació en moments difícils, a Girona en aquells moments hi ha consells de guerra, estudiants per cert pel mateix Josep Clara en un llibre interessant, on afusellen gent com Carles Rahola del que ja n’hem parlat en aquesta sèrie de semblances d’historiadors i divulgadors de la història. 1941 no ens ajuda només a entendre Sobrequés i la docència i el seu accés sino també la societat de l’època i a través de tants i tants detalls de menjar, relacions, vivències en definitiva que ultrapassen el marc general de consideracions abstractes i globals. El llibre també és fa llegir molt bé, com la biografia, i té el plus afegit de l’emotivitat en la qual, vulgues no vulguis, els historiadors que han passat per proves similars, tot i que ara són més suaus, s’hi troben identificats. La correspondència, forma de comunicació econòmica, permet de preservar el pas de temps i amb la visió explicativa dels anys de misèria, moral i material, se’ns acosta tota una època, tal com feu amb el segle XV Santiago personatge que un amic seu Josep M. Font i Rius definia.

 

«era un home senzill i modest, sense ganes de fer soroll ni pretensions d’aparença externa. Calia anar a cercar-lo i empènyer-lo perquè s’incorporés a llocs o tasques de major categoria i lluïment.»

 

Membre corresponent de l’Academia de la Historia, de Madrid (1957), ingressà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1962. Participà en diversos congressos internacionals de tema històric i fou membre el 1973 de la comissió permanent dels Congressos d’Història de la Corona d’Aragó i de l’Institut d’Estudis Catalans. 

Com afegí Francesc Ferrer destacant els trets més rellevants de la seva personalitat –equanimitat, equilibri, optimisme, discreció i generositat, fou una notable personalitat que ultrapassà el marc gironí per a esdevenir, amb Vicens i Reglà, el tercer els grans historiadors vinculats a Girona i que han llegat una obra formidable pel coneixement del passat immediat. Sense ells no només el coneixement se n’haguera ressentit amb escreix sino que la vinculació i desenvolupament social que comporta aquest saber haguera estat molt més feble. Aquesta herència és la que marca els grans historiadors que deixen un llegat que viu una generació gràcies a la rigor i bondat de la feina feta.