Arxiu del mes: març 2014

Modest Prats, la saviesa i la llengua catalana

dilluns, 31/03/2014

 

Modest Prats i Domingo, la saviesa i la història de la llengua

 

Nat a Castelló d’Empúries (5-IX-1936) i mort (29-III-2014) a Girona, fou prevere, professor a la Universitat de Girona i historiador de la llengua notable excel·lint en els diversos camps on intervingué  religiós, cultural, acadèmic… Tot just néixer el seu pare fou assassinat en els mesos agitats de l’inici del conflicte. Primers estudis a Castelló mateix i de la mà de mossèn Salvador Pagès entrà el 1946 al seminari de Girona on estudià primer humanitats i després filosofia i teologia. Salomó Marqués en un bon treball biogràfic (Estudi General, 21 -2001) destaca l’austeritat de la vida on l’entreteniment era un partit de futbol el dijous a la tarda i els passeigs llargs en dies assenyalats.   

La seva vida fou així marcada pel fet religiós, acabà els estudis i ha de demanar dispensa a Roma per a poder ser ordenat capellà. Ho serà el 1959 i celebrà a la catedral de Castelló d’Empúries la seva primera missa, marcada també per la mort, la seva àvia fineix uns dies abans.

Serà vicari a Roses el 1960 i 1961, a Beget, Beuda, etc. A la mort del bisbe Cartanyà, que l’havia ordenat, se li demana de formar part de l’equip rector del Seminari Major. Serà «prefecte de disciplina», és a dir, responsable, diu Marqués en el seu acurat treball, responsable de la vida quotidiana dels seminaristes grans.

Deixarà el seminari per ampliar estudis a Roma, la Pontifícia Universitat Lateranense el 1966 i l’any següent a l’Institut Catòlic París. Té una molt sòlida formació. Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona i en teologia. Seguirà, tanmateix, vinculat al seminari com a secretari d’estudis i bibliotecari fins el 1976. Localitza, amb en Jordi Verrié, el manuscrit del segon volum de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac que publicarà. També és, del 1968 fins 1971 clergue a Girona i el divendres de Quaresma de 1969 un dels seus sermons provocà una sanció de deu mil pessetes, quantitat important a l‘època pel govern civil de Girona. L’homilia ultrapassa, deien les autoritats en ple estat d’excepció, les atribucions pastorals. Parlava de Biafra en guerra, com del Vietnam, de la misèria dels infants de la Índia, del treball infantil…, assenyalava que aquest era el Crist d’avui.

El 1970 esdevé professor a la que serà, més endavant, la Universitat de Girona, aleshores Col·legi Universitari, Secció de Lletres, depenent de la UAB. Professor en altres centres docents eclesiàstics remarquem la seva vinculació al Col·legi Universitari de Girona, on dirigí la delegació a Girona de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB. D’altra banda esmentem que fou cap dels Serveis Territorials de Girona del Departament de Cultura de la Generalitat. Vinculat doncs tres dècades al món universitari, fins a l’any 2002 fou professor de la Universitat participant en congressos, dictant conferències, exercint la docència i desenvolupant una molt notable labor, com veurem, de recerca i amb una molt notable influència atesa la seva autoritat natural, d’altra banda ben guanyada per caràcter i coneixements.

S’implica en activitat pastoral aleshores compromesa avui innocent com seria la defensa de la vida des de l’evangeli, o sigui contra la pena de mort i en moments que s’afusellava a activistes polítics l’homilia, a la parròquia del Carme de Girona, les seves paraules crítiques a un règim immoral no deixava indiferent. Veu vinculada així a la nova església. Articles de premsa, pròlegs, articles acadèmics, conferències, participació en activitats populars, vinculació amb moviments de base, com es deia aleshores, implicació en entitats catòliques en pro de la pau i és clar en campanyes per l’amnistia, els drets humans, un combat únic seguint els mandats de la justícia i la llibertat. 

La policia el considerà desafecto pel seu pensament vinculat a la identitat catalana o sigui el definien com separatista. Prats no era home que estigués callat davant la injustícia. A la manifestació de capellans de Barcelona el 1966 i Caputxinada fa sentir la seva opinió, en una carta al diari Los Sitios (20-III-1966) i la policia la recull, com significades homilies en una fitxa on consta clarament la seva filiació.

Enceta al món acadèmic una labor de recerca que té una gran significació atès que ens acosta el coneixement alhora que projecta el nom de la Universitat de Girona arreu des del rigor de la seva formació i el nivell de les aportacions. Així, publica entre molts altres treballs: Notes sobre la “controvèrsia” sobre la perfecció de l’idioma català (1974); La segona part de les “Instruccions per a l’ensenyança de minyons” de Baldiri Reixac (1976), Notes per a una història de la llengua (1976); amb en Josep M. Nadal publica el 1982 Història de la llengua catalana (Edicions 62, vol. I, 1982; vol II, 1996), segurament la seva obra més rellevant i que podem escoltar en el web de l’Ateneu Barcelonès en l’acte de presentació del llibre en una singular iniciativa d’aquesta institució que bolcà el seu fons sonor en accés obert a la xarxa. En l’acte Blanca Serra i els autors parlen de la llengua i aquest llibre tan suggerent sobre, en mots de Prats, la llengua, identitat d’un poble.

Altres obres són: Verdaguer a la Mare de Déu del Mont (1984); Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística (1989); Amb Albert Rossich i August Rafanell, El futur de la llengua catalana (1990) publicada, per Empúries, en diverses edicions 1991, 1992, 1994, 1995, 1999…; Política lingüística de l’Església catalana. Segles XVI i XVII (1995); La paraula i les paraules: darrera lliçó de Modest Prats el 29-V-2002 (Universitat de Girona, 2005)…

Com a treballs que apleguen escrits acadèmics sobre la seva especialitat edità Engrunes i retalls. Escrits de llengua i literatura catalanes (2009) i, molt interessant, com hem vist, Les homilies de Medinyà (2011), recull de sermons i homilies on apareix nítidament el pensament d’un clergue compromès amb la nova església que amb el Concili Vaticà assolirà una dimensió de renovació davant aquella jerarquia immutable i aliena a la realitat humana de patiment i injustícia. Els sermons de les diverses parròquies on predicà – Medinyà i Vilafreser fins Santa Susanna del barri del Mercadal de Girona- són també una aportació nítida al testimoniatge dels moments històrics que li tocà de viure. Anteriorment havia publicat Una quaresma i altres sermons amb la col·laboració gràfica de Narcís Comadira i Miquel Plana (Olot, 1984)

Exemple de la seva activitat de recerca seria «Una aproximació esbiaixada al Barroc: els crits de les ànimes del purgatori» (col·loqui el Barroc català el 1987 i publicat el 1989). Membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, ha participat en els seus col·loquis internacionals sobre llengua i literatura catalanes i d’una forma molt vital, com recorda Narcís Garolera, en una necrològica al diari digital Núvol on palesa el sentit gastronòmic, de fi observador de l’art i l’arquitectura italiana especialment de la ciutat que adorava Roma.

Col·laborà a Presència d’on fou membre també del consell de redacció, i va participar en diverses publicacions: Qüestions de Vida Cristiana, Quaderns de Pastoral, etc. En aquests volem fer esment del seu article «Darrers dies d’en Joan Alsina a Xile», clergue compromès, de Castelló d’Empúries assassinat pels militars en el cop d’estat contra Allende. Vinculat amb Girona, amb la cultura, membre des de la fundació del premi de novel·la Prudenci Bertrana, del premi de narració Just Casero, el consell editorial d’El Punt Diari. El 2004 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi. El 2005 ingressà com a membre numerari a l’IEC. Joaquim Nadal, amb qui compartia passió per Girona, la cultura, la gastronomia la bona conversa arran la darrera classe de Prats a Sant Domènec, va publicar un article al Diari de Girona (31-V-2002) on palesava la vinculació amb els temes esmentats, des de l’amistat i el respecte.

Aquests dies se’l recorda amb afecte i ara, l’endemà de la seva mort, el diari Avui publica quatre pàgines amb articles d’Albert Rossich, David Castillo, Joan Domènech, Guillem Terribes, Sergi Bonet, tots amics seus escriuen i glossen les seves activitats explicant detalls i lloant el talent i la capacitat de treball, de mestratge, fins i tot pels qui no assistiren a les seves classes convencionals però gaudiren d’una excepcional conversa, de la que en puc donar fe atès el seu parentiu amb la família de la meva esposa. Com a conversador viu i amè participa en un enyorat programa, de nivell crític i qualitat com pocs hem tingut a la ràdio catalana, L’orquestra de Catalunya Ràdio on discutien amb precisió i agudesa des del Barça fins la persecució centralista a la llengua o els tripijocs dels dits polítics. Una veu lliure.

 

Enric Jardí, biografia i assaig amb la discreció de fons

dilluns, 31/03/2014

 

Enric Jardí, biografia i assaig amb la discreció de fons

 

 

Enric Jardí i Casany (Barcelona, 1924-1998). Advocat, assagista i

historiador, fou un historiador no acadèmic que s’especialitzà en biografia i

cultura catalana, especialment de l’art, i en història del món jurídic. Es

doctorà en dret i amplià estudis a Cambrigde i Londres i és un dels autors

que ha estudiat i divulgat la cultura catalana contemporània amb més

prolixitat i fins el darrer moment. El mateix dia de la seva mort

havia d’inaugurar l’exposició Montserrat del pintor Jaume Muxart al

cenobi benedictí.

 

Se’l va definir com el biògraf del Noucentisme. La seva labor es

caracteritza per un treball de fons amb voluntat d’aportació des de la

novetat tant en l’assaig més pur, de pensament sobre figures interessants

com en la primera aproximació a una aportació en la que en fa una molt

nítida i clara visió excel·lint en la dimensió del que en diem l’alta

divulgació que en algun llibre es simplement una visió de conjunt

de la bibliografia existent sense noves dades. No és el cas de les seves

dues grans biografies de les que és imprescindible remarcar i valorar

molt positivament el seu significat històric. Efectivament, les

dedicades a Antoni Puigblach. Els precedents de la Renaixença

(Aedos, 1960) i Eugeni d’Ors. Vida i obra (Aymà, 1976) esdevenen

obres de referència vàlides i imprescindibles avui. De Puigblanch en

fa un fervent elogi Jordi Rubió al pròleg quan estimula a Jardí a seguir

estudiant personatges del XIX. El biografiador no seguí el consell, l’atragué

més la proximitat d’autors, entitats, temes, més propers… Diu

Rubió: «La insistència en la recerca d’Enric Jardí ens ha donat una

biografia tan rica de dades que tota una època de la història de la

nostra cultura en el període constitucional en surt renovada.»

Sobre les biografies i estudis del món de l’art desenvolupà una molt

notable labor tant en extensió com en intensitat. Així hi

destaquen especialment llibres d’art, semblances breus d’artistes,

en una singular col·lecció «Gent Nostra» de l’editorial Thor. Una

relació, no exhaustiva, seria:  Urbanisme (Dalmau, 1962), Esquema

d’una sociologia de l’art  (Dalmau, 1962); Nonell i altres assaigs (Selecta,

1958); Nonell  (Polígrafa, 1975); Gimeno (Edicions de Nou Art Thor,

1979); Rafael Barradas a Catalunya i altres artistes que passaren la

mar (Generalitat de Catalunya, 1992); Joaquim Mir (Polígrafa, 1989) amb

una primera edició en espanyol i la segona (1975) en català; Torres

García (Polígrafa, 1973); Les arts plàstiques a Catalunya en el darrer

segle (Moll, 1973); Joaquim Mir (Polígrafa, 1975) i Jaume Mercadé.

Pintor d’una tierra (Polígrafa, 1978), aquestes darreres en castellà.

Acabem amb Gimeno i Pere Pruna. L’artista que aspirava a la gràcia (les

dues a Àmbit Serveis Editorials, 1985 i 1992 respectivament); Nou

converses amb JaumeMercadé (Pòrtic, 1985);  El cartellisme a

Catalunya Destino, 1983)… El gruix de la seva obra és dedicada, com

veiem, a creadors catalans, tanmateix es va ocupar d’altres latituts així

Un altre Laocoont. Reflexions sobre els límits de les arts plàstiques (Ariel,

1963) i Paul Klee (Polígrafa, 1990) aquesta darrera amb edicions en

japonès i alemany.

 

S’ocupà d’escriptors com Eugeni d’Ors que l’apassionà i n’és la

demostració l’excel·lent aportació Eugeni d’Ors. Obra i vida (Aymà,

1967) en català i espanyol i reeditat recentment (Quaderns Crema,

1990) que és una molt bona aportació sobre la vida, trajectòria i

pensament del col·laborador de La Veu de Catalunya que acabà a ABC i

Arriba España. També li dedicà una semblança D’Ors (Thor, 1985).

 

Cal fixar-se en la seva mirada en personatges singulars i un pèl

marginats així fixa lamirada en noms com Pijoan (Art Thor, 1983);

Quim Borralleras i els seus amics (Ajuntament de Barcelona, 1979);

Quatre escriptors marginats. Jaume Brossa, Diego Ruiz, Ernest

Vendrell i Cristòfor de Domènech (Curial, 1985). Fem referència també a

Tres, diguem-ne, desarrelats. Pijoan. Ors. Gaziel (Selecta, 1966) on explicà

com es troba amb l’article famós «La Devoradora de hombres»

(20-VI-1923) referint-se a Catalunya i comenta els “expulsats” quan

Gaziel reflexiona sobre el fet i parla de la història com escola de la

vida per conèixer errors del passat que no es repeteixen al futur. Tota

l’obra assagística de Jardí esdevé un conjunt molt significatiu de

reflexions, tot interpretant la vida d’un dels estudis que ens ajuden a

conèixer com som. És clar que caldria afegir-hi més noms com Josep

Carner que s’hagué de refugiar en la carrera diplomàtica allunyant-se

del seu país.  

 

Jardí no exhibia coneixement, l’acostava per a aconseguir objectius.

Cita la data d’un article que no utilitza al seu text però el troba

valuós i l’esmenta, segur que era l’esquer per atraure el lector a la seva

lectura. I quan llegim el títol de l’article ho tenim clar: «De la biblioteca

com a fonament de l’escola» (La Veu de Catalunya, 4–X-1910) aquest

article es inclòs en un text on podia no anar-hi perfectament però la

seva actualitat, tant la dècada dels noranta com actualment és ben

palesa. I així amb altres que poden millorar la societat i els seus

organismes. Volia compartir el coneixement, i personalment era

igualment afable. El vàrem conèixer quan li férem una entrevista pel diari

Avui a mitjans dels setanta, segurament el 1977. Recordem la seva 

cordialitat i sempre, posteriorment, en trobar-nos en qualsevol

avinentesa pública, mantenia un somriure elegant i cordial, preludi

d’agradable i amena conversa, com la seva prosa. No podem doncs

compartir el comentari de Manent elogiós en totes les observacions

menys en una observació que el qualifica de personalitat seriosa

que aparentava distanciament. Potser si però amb els coneguts i

amics era l’amabilitat personificada.

 

Tornem a la seva obra, que ens fa present sempre l’historiador, l’autor.

A més de biografies Jardí en el bloc que fa referència a

monografies personalitzades aporta materials diversos, des d’una

antologia d’articles, com és el cas de Josep Pijoan La lluita per la

cultura (Edicions 62,  1968) fins a la recuperació de l’obra d’Ors

El nou Prometeu encadenat (Barcelona,  1965 i 1980) en la que té un

rellevant pròleg.

 

Pel que fa a treballs de to històric esmentem Els catalans de les Corts de

Cadis (Dalmau, 1963), La ciutat de les bombes (Dalmau, 1964); Història

dels Quatre Gats, (Aedos, 1972); Història del Cercle Artístic de Sant

Lluc, (Destino, 1976); Els moviments d’avantguarda a Barcelona, (Cotal,

1983); El Noucentisme a Catalunya (1983); Història del Col·legi

d’Advocats (Col·legi d’Advocats, 1989), El meu pare i el seu món

(Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001);  Els Folch i  Torres i la

Catalunya del seu temps (Publicacions de l’Abadia de Montserrat,

1995); Mil famílies catalanes (Dopesa, 1977), El desastre colonial a

Catalunya (Pòrtic, 1998)… Un conjunt extens i on al costat dels seus

interessos familiars, professionals –dret, art- hi figuren amics i

personalitats esdevenint un veritable retaule del món de la cultura

catalana.

 

És amb els polítics catalans, les grans figures del catalanisme

polític que excel·leix en el treball de síntesi, en obres en les que elabora

retrats extensos a partir de la bibliografia existent, com totes les

aportacions fetes en aquest marc s’allunya dels treballs sobre Puigblanch

i Ors que excel·leixen en documentació nova. Són acurades síntesi

d’alta divulgació, així:  Francesc Macià. El camí de la llibertat

(1905-1931) (Aymà, 1977); Francesc Macià. President de

Catalunya (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981); Puig i

Cadafalch. Arquitecte, polític i historiador de l’art (Ariel, 1975); Lluís

Companys. President de la Generalitat (Consell Comarcal de l’Urgell,

1991); Francesc Macià (Edicions 62, 1991); Companys i el 6 d’octubre

(Proa, 1997); Cambó. Perfil biogràfic ( Pòrtic, 1995); El Doctor Robert i

el seu temps (Editorial Aedos, 1975) i amb Josep M. Ainaud de Lasarte

Prat de la Riba: home de govern (Ariel, 1973) una biografia esplèndida

ara que commemorem el centenari de la Mancomunitat. Ainaud li

dedicà una sentida recordança a Serra d’Or, núm. 569 del 1999).

 

Albert Manent amb qui l’unia amistat -li dedicà Tres, diguem-ne,

desarrelats agraïnt l’encoratjament a la seva redacció-, va escriure

el 22 d’octubre de 1998, arran la seva mort al diari Avui: sota l’epígraf

«Tenaç i pacient»:

 

«Va perdre el pare als setze anys, quan el necessitava més.

Però n’heretà la millor tradició catalanista i cultural. Per això

moltes li eren tan familiars, començant per tota la

generació noucentista, que era també la paterna. (…) Per a mi,

de de jove, ha estat un dels punts de referències (…) A

Jardí, de formació i pràctica cristianes sòlides, li agradava de

tocar diverses tecles en el món de la investigació. No va poder

reeixir en totes, però la varietat dels seus llibres revela la

seva inquietud i la passió soterrada per ajudar a refer el

mosaic, polític i cultural, de la Catalunya moderna i

contemporània. I a l’hora de la resistència dels anys

quaranta i cinquanta Jardí també hi era, ja sigui a través de

grups universitaris clandestins o de revistes.»

 

Jardí dedicà tota la seva vida a la cultura catalana a estudiar-la i

projectar-la intel·lectualment. Fou el prototipus del professional

barceloní, advocat, que reconvertí la seva vida en una flama, en un sentit

per la col·lectivitat a la qual pertanyia. Participà en activitats socials i

culturals, així fou secretari de l’Ateneu Barcelonès en la primera

junta democràtica (1977), de la Junta Consultiva d’Òmnium Cultural, etc.

Fou un dels redactors d’Ariel, va col·laborar des de grups clandestins

com Miramar fins als grans diaris barcelonins –La Vanguardia,

Avui…- o publicacions especialitzades com Revista Jurídica de Catalunya.

Domènec de Bellmunt, periodista i historiador de la vida amagada

dimarts, 4/03/2014

 

Domènec de Bellmunt. Periodista i historiador de la vida amagada

 

Domènec Pallerola i Munné, conegut com Domènec de Bellmunt  nasqué i morí al poble de la Noguera que li serví de cognom, com a l’avior, i en els noranta anys de vida, del 1903 al 1993 mantingué sempre una constància en el treball de recerca periodística i de divulgació històrica ben rellevant i destacat per la contundència del seu pensament coherent amb una catalanitat irrenunciable. Estudià dret a València i Barcelona on hi va el 1921. Se’n doctorà i es caracteritza per un insubornable patriotisme i una gran constància en la prosa de caràcter creatiu, divulgatiu i historicista en un gran treball divulgatiu. Una ploma original i innovadora, com la de la seva generació dels anys trenta, amb un resultat constant, precís i sempre amarat de les condicions del periodisme que ell considerava i que caldria considerar també amb la història: cerca de la veritat i desig de llibertat per a la creació i la difusió. Autor d’una molt extensa obra,  part de la qual inèdita. Periodista i autor de diversos llibres d’història del catalanisme a través de materials diversos, d’entrevistes a anècdotes passant per articles i semblances i des d’una posició molt definida. Una frase representativa seva que tenim al nostre estudi ben visible és: «El periodisme català compromès sovint porta a la presó, l’exili i la misèria, però tot i ser misèria és misèria amb honor.»

 

Els anys vint, dictadura i primer exili

Participa en mitjans destacats com La Veu de Catalunya on serà corrector de proves, hi entrà el 1923. El 1924 s’exilia, fugint de la policia, a França arran la dictadura de Primo de Rivera essent corresponsal de La Publicitat i D’Ací, D’Allà. Fou secretari de Le Courrier Catalan, publicació impulsada per Cambó –tothom li retreu amb raó que patrocinés la pro-franquista Occident, i ignora aquesta crítica contra la dictadura de Primo de Rivera- que va dirigir Alfons Maseras i denunciava l’anticatalanisme militarista espanyol a altres publicacions com Fuet. Publicà Històries d’emigrats (1926) sobre els exiliats a París. D’aquest primer exili també tenim diversos llibres d’interès com són Del Paral·lel a Montmartre (1928).

 

Un dels seus reportatges, el del consell de guerra de Jaca, fou recollit per Josep m: Casassús a Periodisme català que ha fet història (Proa, 1996) reproduït de La Rambla de Catalunya. Excel·leix, doncs, en aquest periodisme de denúncia i crítica amarat de costumista i passat també pel sedaç d’una visió narrativa, novel·lada àdhuc i amb multiplicitat de gèneres, al costat del recull d’entrevistes convencionals o dels reportatges innovadors ens mostra obres que són la dimensió de la història del moment, tot i que amarada del seu peculiar to narratiu com ara Dos dies al manicomi de Sant Boi (1929).

 

II República. Esclat del periodisme innovador

En tornar i als anys trenta va col·laborar intensament destacant en articles d’opinió i en reportatges novel·lats que també feu en la seva obra llibresca. Va escriure per La Nau, L’Opinió, Mirador… i va dirigir La Campana de Gràcia. Usa el pseudònim Domènec de Bellmunt que farà famós i substituirà el nom a La Ciutat i La Rambla a partir des del 1931 i fins la mort serà conegut en llibres, etc. així .

 

S’implica en política presentant-se infructuosament per Lleida i serà secretari a Madrid de Lluís Nicolau d’Olwer en ser nomenat ministre d’economia el 1931. Aconseguí relleu social pels seus llibres innovadors i valents així els d’entrevistes com Figures de Catalunya (1933) i la continuació o segon volum Homes de la terra (1935) en els que desfilen polítics diversos, de Companys a Cambó passant per Nin o Nicolau i escriptors i periodistes com Gaziel o Xammar.

 

Dirigirà La Rambla on hi excel·lirà en els reportatges, com remarca Francesc Canosa que ha tingut cura de l’antologia La Barcelona pecadora (Acontravent, 2009) amb els de caràcter més diguem-ne de la  Barcelona canalla. Bellmunt retrata la ciutat en un mirada a un món sovint oblidat de la història que s’ocupa més de la cultura, la política i l’economia i que gràcies a periodistes amb sensibilitat per la globalitat i el món ocult poden mostrar-ho. Així apareixen a Les catacumbes de Barcelona (1930) des dels treballadors del moll a les dones incorporades al món de la galanteria venal que parlava Josep M. de Sagarra però que amaga simplement, com titula «Carn humana per a vendre». Llibres com L’Àngel bohemi: reportatge de la Barcelona pecadora (1935) ajuden al coneixement de la història tot i que la mirada no és ni la del protagonista amb memòries ni l’acadèmic amb estudis sinó el periodista amb aproximacions divulgatives.

 

La seva producció, com diem, és variada. Al costat dels llibres caldria fixar-se en el seu periodisme, pendent d’estudi i amb articles que abracen un dilatat període i sempre amb un toc personal, d’intuïció on hi apareixen aspectes singulars. Per exemple a «Una gran ambició. Catalanitzar Espanya» a La Rambla. Diari catalanista de les esquerres. L’article apareix a portada el 25 d’abril de 1936. Reflexiona sobre la possibilitat de transformar l’estat i escriu:

 

«Ara és l’hora de la fraternitat i de l’amor en la llibertat. Potser la grandesa de la República, potser el secret vital de l’Espanya nova, és precisament en aquest noble ideal de catalanització espiritual d’Espanya. La presència del president de la Generalitat al costat del president de la República al balcó de l’Ajuntament de Sevilla ha fet sentir una emoció nova als republicans espanyols. En aquesta emoció nobilíssima hi ha el germen de la llavor de la nova Espanya, de l’Espanya lliure i gran que Catalunya voldria»

 

De la guerra a l’exili.   

Durant la guerra és a la conselleria de Sanitat, fins el 1938. Després participarà al conflicte des dels serveis d’estat major del general Sarabia. No coneixem més notícies d’aquest període.

 

El 1939 anà a refugiar-se a Tolosa de Llenguadoc on dirigí del 1944 al 1946 la revista Foc Nou. Col·laborà en altres publicacions com amb articles d’opinió com Mai no Morirem, Vida Nova, Vincle, Veu Catalana, Xaloc… en les que exposa sense limitacions el seu pensament en pro de la unitat d’acció en relació a la lluita contra el franquisme rebutjant el sectarisme.  A Mai no Morirem «El pacte de París» el setembre de 1957 i a Veu Catalana «Demagògia maximalista i realitat catalana» el juny del 1959, d’aquest reproduïm un fragment on mostra la contundència de la seva escriptura:

 

«Per què no establir el front comú d’alliberació catalana sota la base mínima i única de no portar cap ajut a una lluita antifranquista si no és a base de la perspectiva de respectar la nacionalitat catalana i d’acceptar la creació de l’Estat Català dins una República federal espanyola? […]  Nosaltres, a l’estranger, podem ajudar, podem ésser un factor important de propaganda i de reforç, però no podem ni devem convertir-nos en un niu de picabaralles per esdevenir, en comptes d’un ajut, un destorb a la causa de l’alliberació.»

 

De Companys escriurà una de les primeres biografies i ho farà com a militància patriòtica. Efectivament, Lluís Companys. La seva vida, la seva obra, la seva mort gloriosa (Tolosa, 1945) és un al·legat de lluita i sintètic, apassionat, escrit des la vinculació i el testimoniatge. Autor de la tesi de doctorat, a la Universitat de Tolosa, L’èxode espagnol de 1939 et ses repercussions dans le droit internationale publique et privé (1950) que va titular L’éxode de 1939 et l’arrestation du Président Companys i que en algun viatge a Tolosa ens plaurà de veure si és interessant de publicar avui.

 

 

Autor també d’altres biografies fetes per interès cultural: Goya, sa vie, son oevre, son influencie publicant els anys cinquanta a França altres obres de divulgació històrica, assaig, reportatges i memòries com: Causes de l’anti-clericalisme espanyol  (Tolosa, 1967) i Compendi d’Història de Catalunya (1946) editada per, com la de Companys per la militant editorial d’exili Foc Nou.

 

Sigui a França, Andorra o Catalunya s’ocuparà d’aspectes de caràcter tradicional per a explicar, com a treball sintètic o narratiu, el marc on viu, així: Barbotan, son historie et ses légendes, L’Andorre et ses beautés, Andorra, costums i paisatges, Font –Romeu, Mont -Lluís, Bourg-Madame.

 

Al primer exili seguí amb el seu caràcter eminentment periodístic, seguia l’actualitat durant els anys trenta en els que excel·lí en el retrat de la societat i a l’exili doncs, en el primer, fou adonar-se d’una conferència el 1927 a la Sorbona sobre la catalanitat de Cristòfol Colom i tot seguit trametre la crònica a La Publi i es lligar al tema fins a traduir la famosa obra de Lluís Ulloa (Catalònia, 1927) Cristòfol Colom fou català que ha estat reeditat (Base, 2006). No cal dir que si Ulloa va ser el primer en deduir la catalanitat de Colom després del lapse silenciós de segles, darrera seu algú movia els fils i Domènec de Bellmunt alguna responsabilitat hi té i no només com a entrevistador i traductor d’Ulloa.  

 

Consta com inèdita la seva novel·la en francès Le piège i París-Front del Segre així com L’anticafard, trenta contes humorístics en francès. Traduirà teatre de Maupassant, obres de Michel Duran i altres, escriurà teatre i seguirà amb el periodisme, ara a la nombrosa premsa d’exili. Un exemple l’article polític «Recomençar a zero» a l’ardida revista d’exili Vincle a Tolosa:

 

«A zero, a menys zero o per damunt de zero, tornarem a començar i a desvetllarem les consciències adormides i crearem la consciència catalana en les masses de vegetatius víctimes del franquisme. La llengua és viva. Els catalans de l’exterior treballen sense defallir. Les minories selectes de l’interior no perden la fe. Si enfoquem tots els nostres esforços a fer la unitat catalana, sense partidismes ni sectarismes, i a abocar tota la labor de propaganda espiritual vers l’interior, el ferment patriòtic anirà treballant el nostre poble i Catalunya viurà al cap de poc temps una nova renaixença política i cultural.»

 

Retorn i final

Tornant del segon exili escriu a la premsa del Principat i també de la catalana que continua a l’exterior i destaquen els articles de l’Avui  i el Diari de Lleida, on publica records i reportatges ara més d’opinió. Escriu també llibres de temes diversos com ara Boires i candelers  (1973) sobre les seves terres urgellenques amb un drama rural de pretexte. A Andorra havia editat el 1975 Cinquanta anys de periodisme català (1923-1975), sens dubte la seva aportació historiogràfica més singular tot i que no és un estudi sino una visió memorialística basada en la seva vivència personal. Editat a Edicions de Mirador del Pirineu  i del pòrtic paga la pena de reproduir-ne un fragment atès que sembla gairebé un testament espiritual:

 

«A França diuen “le journalisme mène à tout”. Per contra a casa nostra, sovint sol menar al carrer d’Entença, a la presó de Carabanchel o a l’exili (si s’hi és a temps). I a la gana gairebé sempre. A Catalunya, durant els anys d’oposició, (que són els més), el periodista ha hagut de lluitar contra la censura, escriure clandestinament o col·laborar a revistes heroiques; i el periodista català ha estat sempre l’ase del cops. […] I a l’exili, encara les passa més negres, perquè les publicacions catalanes, o s’han de tirar amb ciclostil o s’han de fer per mitjà de subscripcions especials per pagar la impremta, de manera que, a més d’escriure gratuïtament, encara hi ha d’afegir diners. Però tot això no desanima al periodista d’ideal. En repassar la meva vida m’adono que, llevat d’uns quants anys (cinc o sis!) d’eufòria catalanista, en què el periodista d’ideal podia ésser modestament retribuït, la regla general ha estat la de treballar únicament per a la Causa. Dels dos mil articles que he publicat durant la meva vida, ja puc assegurar que, més de la meitat, han anat al compte de l’Ideal. La lluita per una causa noble ho justifica tot i sempre deu haver estat així i seguirà essent així. […] Tinc classificats els homes en dues úniques classes: els bons i els dolents. Per mi són bons els que han restat sempre fidels a Catalunya i dolents tots els altres. Si fos a recomençar, tornaria a ésser el mateix i tornaria a formar part del batalló de periodistes quixots, consagrats a una causa, a una bandera, que seguiran escrivint sense altre esperança de retribució que el plaer del deure acomplert i la joia immensa d’haver contribuït a la defensa d’una causa justa que, en el meu cas personal, és la de la llibertat dels homes i la llibertat de la meva terra.»

 

El llibre aplega les seves memòries dels anys vint  fins al moment d’edició i esdevé la seva obra personal més rellevant. A Catalunya publica Anecdotari inèdit de cinquanta anys de periodisme català (1920-1978), autèntiques radiografies d’instants del periodisme. Vàrem adquirir aquests dos llibres en dues llibreries avui desaparegudes, el primer a la Porter i el segon a la Casa del Llibre, distribuït, per Ballester Canals, també desapareguda. I fora l’edició d’Acontravent només podem obres seves a les biblioteques.  

 

Vida i miracles del Pilar d’Almenara (1984). L’editorial El Pilar d’Almenara li publica el 1978. Destacà amb altres treballs com Les divertides aventures del Pitansa. De Bellmunt a Barcelona, a peu, en tres dies, xino xano… i altres narracions humorístiques que, com la prosa costumista, ens acosten a un visió de la vida quotidiana de les classes populars des de dins i amb mirada de profunditat. Fins i tot en les novel·les com Entre Aribau i Princesa (1986) retrata la vocació descriptiva del món social que va conèixer. Joan Llovet escriu en la presentació: «visió d’una lleidatana vinguda a Barcelona, amb unes extraordinàries mans de gran cosidora, que ens relata i ens fa conèixer les diferents maneres de pensar i els comportaments sociopolítics de diversos barris barcelonins de l’època» o Les banyes del Tibidabo (1928) que Xavier Pla (Avui, 6-VI-200) diu divertidíssima novel·la. Escriu a les revistes d’exili, encara el 1980, perquè hi té llibertat plena. El 1980 a la mexicana Xaloc «Catalunya està trista».

 

«Aneu-hi. Trobareu que es ballen moltes sardanes, que es fan aplecs, que també es fan manifestacions més o menys reeixides demanant l’Estatut, però constatareu, com jo, i com tants altres compatriotes que hi han tornat després de 40 anys d’absència, que Catalunya està trista.»

 

Es dol, diu, que ERC tingui només un diputat mentre convergents i socialistes dominin els diputats i els parats augmenten i la inflació es astronòmica. El signa a Tolosa on les filles hi han parat casa i futur. El febrer de 1993 Josep M. Lladó publica a Capçalera del Col·legi de Periodistes una interessant entrevista sobre el periodisme dels anys vint i trenta i la seva vida. Domènec, amb el llacet orgullós en camisa blanca, emblema dels dits separatistes dels anys vint, com si el temps no passés parla del periodisme com a vocació i a la porta dels noranta anys amb la il·lusió dels vint: «Un editor de Lleida Virgili vol editar-me els 150 articles que porto editats al Diari de Lleida…» Va rebre el 1991 la Creu de Sant Jordi de les autoritats catalanes i les palmes acadèmiques (1985) per les franceses per la seva aportació cultural.

Santiago Sobrequés

dimarts, 4/03/2014

 

Santiago Sobrequés, de Girona al món

 

Santiago Sobrequés i Vidal fou historiador medievalista i professor. Nascut i mort a Girona (1911-1973) la ciutat on dedicà els seu treball, investigacions i amors a l’esposa, fills i terra com palesa emotivament un singular epistolari. Llicenciat en història i en dret a la Universitat de Barcelona tingué des d’aleshores una profunda, intensa, fraternal, relació d’amistat i treball amb Jaume Vicens i Vives. El 1933 és llicencià i treballa de professor de geografia i història a l’institut de segon ensenyament de Terrassa, que dirigí més tard. Mobilitzat el 1937, en acabar la guerra civil de 1936-39 fou professor dels instituts de Màlaga (1940-41) i Figueres (1941) i catedràtic dels de la Seu d’Urgell (1941-42) i Girona (del 1943 en endavant), del qual fou també director (1960-1969). El 1969 s’incorporà al Col.legi universitari de Girona i el 1971 obtè plaça professor a la UAB, poc abans de desaparèixer. Pràcticament, doncs, tota la seva vida activa fou professor d’història a secundària.

 

Manuals d’èxit

Els seus primers treballs, fruit del contacte amb la docència a secundària, són els manuals d’història de secundària. Llibres rellevants, atesa la mediocritat dels mateixos durant el franquisme. Hispania, (1944, reeditat tretze vegades) i d’altres com Ágora, Orbe, Norte, Gea, Ibérica… Parlem doncs d’un treball important per la influència social que assolí. Personalment ens formarem al batxillerat amb dos manuals seus Tajo i la famosa Historia de España moderna y contemporánea. Són manuals d’una enorme expansió i que irradiaren uns conceptes, malgrat el Ministeri, perquè deixaven un marge al professorat i oferien recursos, mapes, gràfics, taules, cites tot i que el lèxic, conceptes polítics, havien de ser és clar, sota la tutela dictatorial. Però no hi ha dubte que no eren els manuals ditiràmbics a l’ús sinó d’una metodologia més, diguem-ne, tecnocràtica ja que no oberta o plural per raons òbvies. Obrien el passat a la joventut estudiosa dels seixanta i setanta. No podem fer-ne ara una lectura crítica des del present sinó cal situar-se a l’època. És clar que no podia parlar ni esmentar els bombardeigs franquistes o tantes altres dades. I que ha d’escriure alguna cosa al diktat o pel contagi ambiental com afirmar que la Legió Còndor era formada per voluntaris. El marc general és, recordem-ho un cop més, de censura i consignes. I tant la premsa com la docència eren regides per lleis de guerra dissenyades per militars.

 

Tanmateix Sobrequés maldà per assolir una dignitat i tota l’obra té una exquisida prudència, fora de la segona meitat del XX de continguts forçats i de caràcter imposat. Vegem un fragment qualsevol de la seva Historia, manual de gran interès, a l’època, i que sobretot permetia al professorat de poder ampliar i matisar l’explicació. Un exemple. Un tema tabú com la colonització americana i l’adaptació indígena Sobrequés el procura anar explicant, amb suavitat i prudència, per passar l’autorització ministerial, el que va succeir. Com ho diu?:

«Los españoles implantaron con toda naturalidad sus formas de vida en América sin que nadie hubiese podido sospechar entonces lo destructoras que iban a ser para el mundo indígena. El indio se sintió dominado por una fuerza arrolladora, se creyó abandonado de sus dioses y de sus jefes y, salvo en algunos casos de rebelión desesperada, cayó en un estado de resignación y escepticismo estéril que ciertas masas de la actual población americana no han todavía superado. (…) En Nueva  España la población india pasa de 11 millones en 1519 a un millón y medio en 1650.»

Precisió i crítica amb prudència formal. Igualment clar i explícit és en parlar del treball esclau dels indígenes a les mines d’or i plata, etc. Tot i que caldria matisar conceptes i esdeveniments avui, mig segle després, superats tant pel coneixement com per la llibertat. Sobrequés expressa la voluntat de mostrar amb xifres, dades, els fets del passat i d’oferir recursos en una acció renovadora més enllà del text estàtic i intocable. Obra profusament il·lustrada, amb abundància molt lloable de mapes, i, dins les limitacions del control oficial, anhel de superar-l’ho. La cita d’aquesta Historia de España moderna y contemporánea (Vicens Vives, 1966) de la que conservem l’exemplar personal d’estudi del 1971 és il·lustrativa i ens acosta a l’estil de Sobrequés des del rigor i la voluntat de ser present tot i la manca proverbial de protagonisme públic.

Tanmateix els resultats del franquisme en els manuals són durs per la identitat catalana. Sobrequés no pot escapar-se a la trampa en participar-hi malgrat la seva sinceritat i habilitat des del rigor. En explicar, en cinc-centes pàgines, la cultura durant el franquisme cita una quinzena de poetes castellans per dos de catalans –Riba i Espriu-. De novel·la, narrativa, assaig i teatre cap. Més dur seria l’anàlisi crítica dels manuals de batxillerat en ser menys paginació. Ens tocà Tajo (Vicens Vives, 1961) amb cent pàgines, i el reduccionisme és contundent.

En aspectes més positius volem fer esment, tanmateix, de la introducció de temàtiques noves dins la història, especialment l’economia, cultura, sociologia, que atorguen a l’obra una dimensió de novetat especialment en relació als altres manuals sovint mers catecismes doctrinaris. Per aquesta raó la majoria del professorat català usà a Catalunya els manuals de Vicens i Sobrequés escrits cal dir-ho? Exclusivament en espanyol com tots, tots els manual i encara és l’hora que mai algú demani perdó. Com volen que ens sentim els afectats? Història al servei del poder però cal afinar que Sobrequés no fou ni lacai ni màrtir censurat. Intentà que la història fos coneguda pels estudiants amb les màximes garanties de rigor malgrat les limitacions generals polítiques i els resultats controlats. On podrà excel·lir serà amb la seva obra pròpia editada per editors independents i escrita des de la plena llibertat intel·lectual.

Girona sempre aimada

Participa vivament a les activitats gironines, a la vitalitat cultural d’una ciutat amb una vigoria molt rellevant. Sobrequés va col·labora activament en la represa del teixit cultural feina ben difícil sota el franquisme. Així el 1946 fundà l’Institut d’Estudis Gironins, fou president del Grup Excursionista i Esportiu Gironí, el popular GEIEG que ultrapassà l’àmbit del simple món esportiu per a penetrar en el social. Participà en nombroses iniciatives gironines: Òmnium Cultural, premis Bertrana, revista Presència, llibreria Les Voltes, Cercle Artístic… No té un no quan se li demana el suport i de forma constant en la col·laboració a Destino com a corresponsal a Girona.

La profunda amistat amb Vicens Vives li porta a organitzar tres conferències (març del 1939, desembre 1943 i octubre de 1957). Clara en la biografia esplèndida que li va dedicar ofereix més informació i tenim un dubte. Dóna el títol de les tres, en català la primera i en espanyol les altres. No sabíem que el març del 1939 es poguessin fer conferències en català, si fos així ens agradaria conèixer detalls.  

Coneixem la seva vida doncs, amb molta precisió. El seu fill, historiador, i el seu nét, també Santiago hi ha dedicat molts i bons esforços editorials i àdhuc una pàgina web i activitats i recerques. Josep Clara en la seva rellevant biografia Santiago Sobrequés i Vidal. La història al servei d’un país (Base, 2011) l’exposa amb nitidesa i al Diccionari d’Històriografia catalana dirigit per Antoni Simon (Enciclopèdia, 2003) en fa un excel·lent resum.

Vegem només la seva obra en dos camps, els manuals, abundosos i constants i de gran influència, com hem vist i el treball de recerca, també abundant i de gran interès historiogràfic pel valor, novetat, rigor i qualitat de la investigació i resultat. En el bagatge de Sobrequés hi ha una obra acadèmica i formativa, llarga i valuosa: 14 llibres propis i 3 en col·laboració, 5 manuals propis i 13 en col·laboració i una vintena d’articles científiques en revistes d’arreu i un centenar de periodístics (Serra d’Or, Revista de Gerona, Destino…) La major part en català i la major part per no dir la totalitat dedicats a Girona o a Catalunya. Mèrit de persona treballadora i amb talent. Desenvolupar enmig de la duresa i dedicació absorbent de docència a secundària, amb gestió que comporta encara més temps, una labor de recerca de primera magnitud i que ha estat reconeguda com una de les principals a casa nostra pel que fa a dedicació al món medieval català al segle XX.

Home de treball i silencis, a les cartes apareix el seu pensament profund que reserva, mala tempora currunt, davant els temps. Clara exhuma una carta a Vicens del desembre del 1944 quan els nazis ja són derrotats al sud de França. Coneixem aquest epistolari entre dos historiadors gràcies a Jaume Sobrequés (Història d’una amistat, Vicens Vives, 2000 i a articles diversos, L’Avenç, etc.). Diu Sobrequés:

«Jo no em resigno a la idea que nosaltres siguem quelcom com una mena d’últims romans d’un món que se’n va. Crec que es pot salvar tot si nosaltres, la gent de bona voluntat, que som almenys la majoria de la gent que compta, hi posem el coratge i l’energia suficient. Puix que la cosa no serà sense lluita (en això estriba el meu pessimisme), lluita  en la que és molt possible que tinguem enfront molts dels que ara tenim pels nostres amics.»

Relació de treballs

La relació dels principals treballs és simple. En comentarem algún però esmentem les publicacions d’investigació històrica més destacades: Familias hebreas gerundenses: los Falcó (1948), Los orígenes de la revolución catalana del siglo XV (1952), Alfons el Franc (dins el volum Els descendents de Pere el Gran, 1954), El linaje de los Requesens (1954), Els barons de Catalunya (1957), Els grans comtes de Catalunya (1961), important aportació al coneixement de l’edat mitjana catalana, El setge de la Força de Girona el 1462 (1962), La distribució de la terra al Principat de Catalunya (1964), La alta nobleza del norte de la guerra civil catalana de 1462-1472 (1966), La nobleza catalana en el siglo XIV (1970) i els importants volums La guerra civil catalana del segle XV (1973, en col·laboració amb el seu fill, Jaume Sobrequés i Callicó), El compromís de Casp i la noblesa catalana (1973) i Societat i estructura política de la Girona medieval (publicat pòstumament el 1975), i col·laborà en la Historia social de España y América (1957), que dirigí Jaume Vicens i Vives.

Llibres importants

D’aquesta síntesi fem esment dels principals llibres. Del segle XV el treball sobre la guerra civil titulat així mateix La guerra civil catalana del segle XV (1973) aplega diversos estudis és una gran aportació. L’obra té un punt d’alta divulgació i recerca, és clar, sobre la seva especialització, la noblesa, tant l’alta com la mitjana o petita i matisa i esmena quan cal, precedents historiogràfics anteriors en una labor que fa avançar el coneixement de la història catalana.

Sens dubte Els grans comtes de Barcelona i Els barons de Catalunya, títols 2 i 3 de la sèrie, esdevenen una gran aportació que millora el coneixement del període i són una de les obres més rellevants del període. En tenim dues edicions, dels dos volums, la de Biografies catalanes, sèrie que no es va poder batejar com Història de Catalunya i li atorgaren aquest nom substitutori. Aparegueren el 1961 i el 1957 respectivament, conservem l’edició del 1980, de Vicens Vives i la del 1991 vinculada als mitjans de comunicació com veurem. Dedica el treball a Vicens i arrenca el pòrtic. «He escrit aquest llibre amb el pensament de complir la darrera voluntat de Jaume Vicens i Vives», fou el primer llibre editat de l’editorial que duu el nom de l’historiador. La segona edició que tenim fou deguda al diari desaparegut El Observador el 1991 i ja pot dir-se Història de Catalunya. Biografies catalanes en una labor lloable de promoció de la història de Catalunya des dels mitjans de comunicació, com ara torna a assumir La Vanguardia, en una recent (2014) Història de Catalunya, elogiosa activitat formativa i mereixedora de respectes, després d’haver-ho fet fa uns anys en una col·lecció singular de dvd’s.

Esmentem la popular “Episodis de la història” de Rafael Dalmau, una altre iniciativa lloable, amb la monografia Els barons de Catalunya i el Compromís de Casp (1966) temàtica que apassiona els historiadors medievalistes atès que alguns consideren que la davallada del poder propi català arranca d’aquest moment en la manca de successió de  Martí l’Humà.

    Els grans comtes de Barcelona és encomanada per Vicens, des del llit de mort, al fraternal amic i  Sobrequés escriu al pòrtic que portarà sort a l’editorial atès que inaugura el catàleg. Ací torna als arxius, redacta àgilment, aporta novetats i esdevé fresca i viva. La crítica l’elogia i Clara cita Manuel Riu, Ramon d’Abadal i Miquel Coll i Alentorn en sengles  aportacions elogioses. Del segle XV disposem d’una síntesi, una conferència augmentada com assenyala Josep M. Salrach, autor també d’una bona semblança, al pròleg. Efectivament, Catalunya al segle XV. De la sentència de Casp al regnat de Ferran II el Catòlic publicada arran el centenari del seu naixement per l’editorial del seu fill i net, l’editorial Base, és una molt suggestiva introducció a un conflicte del que es contextualitza amb l’explicació de la societat, economia, política i cultura. Hi introdueix capítols tan innovadors com el dedicat a les classes mitjanes tot explicant-ho amb detall i ens mostra pagesos, menestrals, magnats… sempre amb un to sintètic com correspon a una conferència ampliada.

Un document singular és 1941. Un opositor català durant el franquisme (2004) de Jaume Sobrequés que reprodueix la correspondència, íntima, deliciosa per l’amor que traspua i que ens acosta al terrat de vidre que tant sovint trenca l’historiador en l’anàlisi documental. El fill Jaume explica les oposicions, llargues, dures i difícils en exercicis i en costos econòmics, a Madrid, del pare Santiago. Una persona que va a Madrid a opositar, des de Catalunya, sense massa influències ni nissaga i que aspira a una vocació en moments difícils, a Girona en aquells moments hi ha consells de guerra, estudiants per cert pel mateix Josep Clara en un llibre interessant, on afusellen gent com Carles Rahola del que ja n’hem parlat en aquesta sèrie de semblances d’historiadors i divulgadors de la història. 1941 no ens ajuda només a entendre Sobrequés i la docència i el seu accés sino també la societat de l’època i a través de tants i tants detalls de menjar, relacions, vivències en definitiva que ultrapassen el marc general de consideracions abstractes i globals. El llibre també és fa llegir molt bé, com la biografia, i té el plus afegit de l’emotivitat en la qual, vulgues no vulguis, els historiadors que han passat per proves similars, tot i que ara són més suaus, s’hi troben identificats. La correspondència, forma de comunicació econòmica, permet de preservar el pas de temps i amb la visió explicativa dels anys de misèria, moral i material, se’ns acosta tota una època, tal com feu amb el segle XV Santiago personatge que un amic seu Josep M. Font i Rius definia.

 

«era un home senzill i modest, sense ganes de fer soroll ni pretensions d’aparença externa. Calia anar a cercar-lo i empènyer-lo perquè s’incorporés a llocs o tasques de major categoria i lluïment.»

 

Membre corresponent de l’Academia de la Historia, de Madrid (1957), ingressà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1962. Participà en diversos congressos internacionals de tema històric i fou membre el 1973 de la comissió permanent dels Congressos d’Història de la Corona d’Aragó i de l’Institut d’Estudis Catalans. 

Com afegí Francesc Ferrer destacant els trets més rellevants de la seva personalitat –equanimitat, equilibri, optimisme, discreció i generositat, fou una notable personalitat que ultrapassà el marc gironí per a esdevenir, amb Vicens i Reglà, el tercer els grans historiadors vinculats a Girona i que han llegat una obra formidable pel coneixement del passat immediat. Sense ells no només el coneixement se n’haguera ressentit amb escreix sino que la vinculació i desenvolupament social que comporta aquest saber haguera estat molt més feble. Aquesta herència és la que marca els grans historiadors que deixen un llegat que viu una generació gràcies a la rigor i bondat de la feina feta.