Arxiu del diumenge, 29/12/2013

Joan Crexell: la narrativa de la història actual

diumenge, 29/12/2013

 

Joan Crexell: la narrativa de la història actual

 

 

Historiador que va morir, com Macià, el dia de Nadal, era el 1994 i d’un atac de cor. La seva vida fou dedicada a la història i assolí una notable dimensió d’impacte social per les seves condicions de treballador incansable i narrador amè amb un insubornable compromís vers els valors terrals que tenia com a propis.

 

En publicarem una semblança a la revista Treballs de Comunicació de la SCC de l’IEC i bolcada a RACO en accés obert. Hom hi pot llegir, a diferència  l´índex però no el contingut per algun enllaç mal connectat. En el contingut del número 6 (octubre 1995) hHi figura un article seu <<Premsa clandestina a França sota l’ocupació nazi>> i, <<Paper groc, revista hemerogràfica personal de Joan Crexell>> on hi incloem un extens treball de deu pàgines en el qual ens ocupavem també de presentar-lo arran la seva recent desaparició. Aquest número com deiem malauradament no està penjat, a diferència dels altres números de la publicació. Sembla com si la mala sort l’acompanyés amb posterioritat… 

 

 Joan Crexell Playà neix a Barcelona el 31 de juliol del 1946. Modifica el cognom i elimina la consonant final atès que no volia ser confós amb el seu oncle, el filòsof Joan Crexells. S’especialitzà en reportatges i monografies sobre el catalanisme polític, especialment l’independentisme i sobre la premsa clandestina. Llicenciat en ciències de la informació es preocupa per la dimensió social de la història.  De la seva activitat política i social destaquem que parrticipa en interessos diversos, així fou president del Centre d’Estudis Interplanetaris; president de la Convenció per la Independència Nacional; membre del Pen Club Català; membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana; membre de la Societat Catalana de Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans i professional fou col·laborador del Centre d’Història Contemporània de la Generalitat de Catalunya.

 

La seva biblioteca és avui a la UPF que per una molt dinàmica política, i generosos recursos, disposa d’un dels nuclis bibliogràfics recents més rellevants.


 Enric Borràs en redactà una semblança de les seves activitats polítiques en la qual constata:

 

«El 1971 el trobem de coeditor de Cròniques, publicació per a universitaris de la qual en van sortir tres números fins a la detenció d’en Fèlix Martí, directiu de la Fundació Jaume Bofill, que era qui s’encarregava de l’edició material. A l’Equip de Redacció hi havia, a més a més, en Joaquim Ferrer Roca, Raimon Martínez Fraile, Miquel Sellarès i Oriol Pi de Cabanyes.
Del 1971 al 1974 forma part de l’Equip Catalunya ’71 el qual, amb elements del Front Nacional de Catalunya (FNC), del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), de la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i dels llavors coneguts com a “pujolistes”, cada Onze de setembre preparava i escampava un opuscle (del corresponent a l’any 1972 se’n va fer 60.000 exemplars). És l’ànima de la clandestina Col·lecció Papers de Treball i de Formació, amb dos llibres publicats: Lluita contra la repressió (mesures de seguretat), aparegut el 1972, i El poble de Catalunya i la República espanyola davant l’Estatut (els Estatuts del 1931 i 1932 comparats), que sortí el 1974. Entre els anys 1972 al 1976 és coeditor amb Miquel Sellarès i redactor del mensual d’informació Avui, portaveu del Servei d’Informació Català (SIC). En van publicar 39 números, i diversos monogràfics (Enquesta sobre l’Assemblea de Catalunya, Report de Treball sobre la Campanya per l’Ús Oficial de la Llengua Catalana, Per un Ensenyament Popular Català», Homes de Catalunya, Avui), amb una mitjana de tirada d’entre 2.500 i 3.000 exemplars. Com a redactor de l’Avui-SIC va ser detingut el 28 d’octubre de 1973 a l’església de Maria Mitjancera, en la famosa caiguda dita dels “113” de l’Assemblea de Catalunya. Empresonat a la Model de Barcelona, alliberat i de nou perseguit -sota ordre de “búsqueda y captura”-, es va haver d’amagar a la Parròquia de Santa Agnès, i fins a l’estiu del 1976 visqué en la clandestinitat. Durant el llarg mes d’empresonament, en Joaquim Ferrer Roca tingué cura de continuar fent l’Avui-SIC i evitar així que la policia pogués pensar que havia capturat tot l’equip de dita publicació. L’any 1974 fundà la Copisteria Mar Blava (…) activa fins el 1978. En aquesta impremta es van imprimir publicacions del GASC (pujolistes), CDC, UDC, CSC, ERC, PSAN, IPC, fàbriques en vaga, associacions de veïns (…) i el mateix Avui del SIC, a més a més de fulls volants diversos, especialment de l’Assemblea de Catalunya i de les Edicions Catalanes de París, tot destacant-hi el que contenia la lletra i la música d’Els Segadors (del qual es va arribar a fer uns 250.000 exemplars), així com una octaveta que marcà un punt d’inflexió, la d’una fàbrica en vaga (Standard Elèctrica, gener del 1976): amb dipòsit legal!, per la qual cosa la policia no va poder detenir els qui la repartien (se’n va parlar a la premsa de l’època). També s’hi van imprimir llibres, com la primera edició del seu Premsa catalana clandestina (1970-1977) i Cançoner revolucionari de la joventut, tots dos del 1977, dins de les Edicions Crit, les quatre edicions de la Poesia completa de Joan Salvat-Papasseit (facsímil de les originals a cura del mateix Joan Crexell), amb 11.000 exemplars (de 1976 a 1978). En l’apartat d’opuscles, a més a més de publicar treballs del PSAN i d’IPC, es van editar els primers documents de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) (…). També va editar publicacions de Convergència Socialista de Catalunya (CSC, d’on sortiria el Partit Socialista de Catalunya, PSC): (…)  El març de 1976 en Joan Crexell es fa militant de CDC i és encarregat de la Direcció de Publicacions (CDC Informacions, 1976 a 1979; Convergència, 1979-1980; CDC Debat, 1976-1980; i l’esmentada Col·lecció Textos CDC. El setembre del 1980, per greus discrepàncies -i, per què no dir-ho, també per negar-se a ser sotmès a censura- amb el principal líder de CDC sobre el nivell d’autogovern que en Joan Crexell creu i vol fins a la plena Independència de Catalunya, abandona la Convergència d’en Jordi Pujol. El 1987 és un dels membres fundadors de la Convenció per la Independència Nacional (CIN), de la qual serà president entre 1989 i 1991.»

 

Sobre premsa publicà diversos articles i llibres dels que donem referència precisa en la semblança esmentada de Treballs de Comunicació. Així: Premsa catalana clandestina i de’exili (1917-1938) (El Llamp, 1987), La prensa catalana clandestina, hoy, (Servei d’Informació Català –SIC-, 1975) i Premsa catalana clandestina, 1970-1977, (Crit, 1977) i, en col·laboració amb Albert Manent les encara molt útils recopilacions, editades les tres per Publicacions de l’Abadia de Montserrat: El llibre a Catalunya durant la Guerra Civil (1991), Bibliografia catalana dels anys més difícils, 1939-1943, (1988) i Bibliografia catalana de la represa, 1944-1946 (1990).  

 

Assolí una gran activitat també en el periodisme a més de la seva vinculació en la premsa de CDC, així col·laborà a les publicacions:  Canigó, Avui,  Diari de Barcelona de forma molt habitual. Hi destaquem els seus articles sobre premsa clandestina catalana que pel seu interès intentarem que una editorial els publiqués però no poder ser… Participà, i ho manllevem de l’esmentat Borràsa Tele-Estel, Xaloc, Serra d’Or, El Correo Catalán, Oriflama (2a èp.), La Nació, L’Opinió Catalana, Debat Nacionalista, Capçalera, Set Dies, Revista de Catalunya i El Llamp revista que dirigí des del  nº el 0 (23-II-1984) fins el 16 (22-XI-1984) i que editava el seu amic Borràs. Fou editor de Paper Groc (1993-1995) i Republicans, butlletí de pensament (i història) independentista singulars publicacions en les que era redactor, director i editor que mostren la vinculació entre periodisme i edició amb les idees de llibertat i independentisme que sempre professà i que suren en la seva obra.   

 

La seva obra creativa personal és formada per diversos reculls així de narrativa de ficció: Sons i malsons d’un hivern passat, (edició de l’autor, 1976), Nit de sant Joan i altres històries (edició de l’autor, 1981) i l’Antologia de ciència-ficció catalana ( Edicions 62, 1985).

 

S’especialitzà en la recerca de textos, poètics, polítics, que aplega i edità recuperant-los de la desparició i no hi havia editor senzillament ho editava ell mateix com fou el recull Textos militars catalans, 1924-1926 (1978) de mins tiratge tanmateix. Així altres títols d’aquest apartat serien: Paul Eluard, poemes de resistència, obra traduïda i editada també per ell mateix (1979); La fi del cagaelàstics. Poesia política anònima, 1939-1979, (La Magrana, 1980); Si és boig, que el tanquin! Poesia popular anònima, 1977-1982, (El Llamp, 1983), Premsa catalana clandestina i d’exili, 1917-1938, (El Llamp, 1987), A Franco, tretze poemes catalans, 1939-1975, (El Llamp, 1989). Dirigí a El Llamp la col·lecció La Rella on hi publicà Pedrolo, M. A. Vila…

 

L’obra històrica de Crexell es formada per onze estudis que tenen en comú que són monografies amb una exhibició de materials hemorogràfics impecable i amb una ordenació cronològica dels materials localitzats que fan dels treballs sòlides aportacions sobre els fets. Podran aparèixer nous documents, com el sumari del consell de guerra a Pujol però la voluntat i meticulositat de Crexell esdevé modèlica en les aportacions que són una contribució cabdal a la història del catalanisme. Els treballs són: Els fets del Palau i el Consell de guerra a Jordi Pujol (La Magrana, 1982); Origen de la bandera independentista (El Llamp, 1984 i 2a ed. 1988); El monument a Rafael Casanova (El Llamp, 1986); La Caputxinada (Edicions 62, 1986); El Complot de Garraf (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988); La “manifestació” de capellans de 1966 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992); La bandera dels catalans d’Amèrica (edició de l’autor, 1993); Nacionalisme i Jocs Olímpics del 92 (Columna, 1994); L’Agrupació de metges catalans a l’exili (1944-1946), (edició de l’autor, 1994); Català a l’escola. Les campanyes populars sota el franquisme (La Magrana, 1998) i Nacionalisme i Jocs Olímpics del 1992 (Columna, 1994). Els hem vist, i tenim, tots, tret de les edicions d’autor, i són aportacions imprescindibles per a la història del catalanisme popular en la seva lluita el franquisme.

 

A Nacionalisme i Jocs Olímpics del1992 indica que té tres llibres inèdits: Les declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde, El motí contra les quintes de 1773 i Premsa d’exili durant el franquisme. Què sàpiguem encara ho són.

 

Manuel Cruells, a cavall de la història i la militància

diumenge, 29/12/2013

 

Manuel Cruells, a cavall de la història i la militància

 

 

Historiador, polític i escriptor, així el defineix Enric Pujol a la fitxa del Diccionari d’Historiografia catalana. Manuel Cruells i Pifarré (Barcelona 1910-1988) fou un personatge que la seva passió per la llibertat de Catalunya el feu obviar el camí pausat de la història medieval que inicià i abandonà per passar a la divulgació amb els reportatges històrics, gènere molt predicament a França però poc conreat a casa nostra tot i els notables precedents que anem veient en aquest bloc com Huertas, Crexell…

 

Amb una sòlida formació, caputxina, estigué al noviciat  del 1921 al 1930, estudià a la Universitat Autònoma de Barcelona, abans de la guerra civil i comença els primers estudis històrics sobre el període medieval català. Publica als Estudis Universitaris Catalans sobre el príncep de Viana (1932-1933) recollit en llibre (Barcino, 1935), el repertori Catàleg de Documents jurídics de l’Arxiu de Poblet (1936). El seu treball fou lloat per Rovira i  Virgili i amb orgull també es constata el seguiment metodològic que fa de Ferran Soldevila. Escriu a La Publicitat i a Nosaltres Sols.

 

Amb la guerra, militant d’Estat Català, escriví la columna “Moments” al Diari de Barcelona -ocupat per aquest partit- i col·labora a altra premsa nacionalista com el setmanari Som. Al Diari de Catalunya, nom del nou diari en haver de deixar el vell Brusi Estat Català, hi col·laborà també fins a finals del 1937 com a mínim. Cruells davant la confusió de la GEC, error encara no corregit, que li atribueix la direcció del diaris, ho explicà en un article del març del 1974 a Serra d’Or. Per cert, a partir d’aquesta rectificació sovint s’afirma que va escriure en aquesta revista, i és cert, publicà aquest article, però no fou col·laborador habitual del mensual montserratí.

 

 S’incorporà a l’exercit republicà i lluità al front d’Aragó i a València patint l’exili i participant en la represa cultural, s’implica amb la Revista de Catalunya i especialment amb el Front Nacional de Catalunya (FNC). La seva vida patí un tomb i deixà els estudis medievals i s’acarà amb la nova problemàtica del país tant en la vessant política, implicant-se activament amb el catalanisme més radical i amb l’anàlisi dels problemes del present tot publicant estudis i assaigs seguint l’inicial d’El catalanisme és una revolució (1937).

 

A la tornada, doncs, s’implicà amb en Joan Ballester i Canals i les seves Edicions d’Aportació Catalana (EAC) i dóna a la llum Per la continuïtat de la Renaixença (EAC, 1963), Els catalans indiferents (Salvà, 1964), Diàleg europeu (EAC, 1964), Els no catalans i nosaltres (EAC, 1966), Els silencis de Catalunya (EAC 1966), Los movimientos sociales en la era industrial (Labor, 1967), Història de les idees polítiques (Bruguera, 1967), El regionalisme en el món modern (Pòrtic, 1969)… Pren un tomb social i s’implicà amb la reflexió social al costat de la catalnista. Colaborà amb prensa i participa a les primeres revistes catalanes públiques com Tele-Estel, Canigó, Recull, Avui… exposant les seves opinions polítics amb nitidesa. Era membre de la penya amb Faulí, Cadena, Martí Torrent … i a vegades hi venia Benet Ribas de Blanes amb el seu Recull on també hi escrivien altres catalanistes com Joaquim Ventalló sense embuts. Aquesta tertúlia era singular. Començava a les tres i acabava a les quatre, simplement un intercanvi d’opinions, saludar als amics i a la feina. Tertúlia de treballadors de la ploma que a la tarda havíen de tornar al diari o a l’editorial.

 

A finals dels quaranta el catalanisme polític patí una gran caiguda, amb nombroses detencions i consells de guerra. En fou afectat fonamentalment el FNC amb presó inclosa, Cruells serà condemnat. Ho explicà a Escrits a la presó de Barcelona 1944-1945 (Galba, 1977), un testimoni preciós de la literatura carcerària testimonial i que ens mostra el Cruells més incisiu personalment en una dimensió molt  humana.

 

A la Model coincidí amb Víctor Alba que recorda com van coincidir a la quarta galeria del 1942 al 1944. Escriu a l’Avui (26-IV-2001), un record i aprofitem per indicar que ara és una delícia de consultar-l’ho atès que el tenim, a l’arxiu de Girona, tot escanejat:

 

«ell era part del grup de detinguts per delito posterior del FNC (amb Carbonell, Planxart i uns quants més.). Li agradava xerrar amb nosaltres, que érem del POUM i amb els de la CNT. Una de les coses que més l’emprenyava era que als de la quarta galeria no ens deixessin barrejar amb els de les altres galeries, on teníem companys i coneguts. (…) Encara que era un bon coneixedor dels temes sobre els quals escrivia i dels seus antecedents, el valor dels llibres de Manuel Cruells era, sobretot, el del testimoniatges. Escrivia sobre coses que havia viscut i en donava l’atmosfera, aquelles pinzellades que no es poden inventar ni imaginar si no has ajudat a tractar-les. I  jo, que he viscut aquestes mateixes coses –encara que he tingut la sort (si és una sort) de viure més anys-, puc donar fe que Manuel Cruells és un testimoni de fiar, dels que tanta falta ens fan.»

 

 S’exilià del 1947 al 1950. El 1970 abandona el FNC i es vincula altra volta a Estat Català. El 1973 torna a ser detingut acusat d’inspirar el Front d’Alliberament de Catalunya. El 1980 ingressa a ERC on dirigeix el periòdic La Humanitat. És autor també d’una novel·la Nou Prometeu ( Europa, 1952). Se’l coneix bàsicament pels seus treballs de divulgació històrica.

 

Publica diversos treballs treballs d’història i els poden classificar en funció de la metodologia emprada en dues parts. Serien els de divulgació periodística, sovint criticats per diverses raons per una posició historicista convencional,  basats en testimoni propi, la premsa i la bibliografia, pràcticament sense material d’arxiu ni especialitzat i que tenen una redacció més d’assaig que de recerca, serien els temes vius i polèmics, grans èxits de públic però. Foren temes tabú fins aleshores, així: El 6 d’Octubre a Catalunya, (Pòrtic, 1970, 1972 i 1976), Mayo sangriento. Barcelona 1937 i en català Els fets de  maig. Barcelona, 1937 (els dos a Juventut, 1970), L’expedició a Mallorca. Any 1936, (Juventud, 1971 i 1972), Francesc Macià (1971).

 

Aquesta aportació per a uns fa malbé el mercat en “matar” el tema per què quan aparegui l’estudi acadèmic del mateix fet el públic disposa de l’obra divulgativa i això, hom creu, és un error. Altres consideren que no es pot tractar d’història sense aparell crític, raonant meticulosament i sense el fluir narratiu. A vegades hom considera també que aquesta mateixa lleugeresa narrativa produeix interpretacions subjetives mentre per a altres acosta una esdeveniment desconegut que els historiadors convencionals no han exposat i deixen el camp als testimoni que en fan de divulgadors. Problemes de concepció i de difícil resolució.

 

Tanmateix en altres aportacions el treball de Cruells és més reposat i intens, elaborat segons les pautes historiogràfiques que la metodologia més exigent comporta. El resultat és més solvent, però la imatge genèrica sovint domina hi hagi el que hi hagi escrit… En aquest camp hi ubicariem la biografia Salvador Seguí, el Noi del Sucre (Ariel, 1974) i que apareix simultàniament amb la biografia de Josep M. Huertas, que aspira a ser, diu un “modest recull de materials” mentre el treball de Cruells és, diu el mateix autor, una repetició de la monografia de Joaquim Ferrer sobre Layret. Es presenta a fons la personalitat d’un dirigent obrer desconegut i el resultat és òptim.

 

A El separatisme català durant la guerra civil, (premi Joan Estelrich 1975, Dopesa, 1975) ofereix dades i elements que la converteixen en imprescindible i de referència. Igual com a De les Milícies a l’Exèrcit Popular de Catalunya (Dopesa, 1974) l’aportació esdevé sensiblement significativa i de referència. Són discutibles, en canvi altres treballs més conjunturals: La revolta del 1936 a Barcelona (Galba, 1976) i La societat catalana durant la guerra civil, (Edhasa, 1978) basades en la consulta de premsa i per tant més complexes de resultat. Com tots els llibres però acumulatius i, en general, sempre apareixen aportacions que superen les anteriors però que sense aquestes fóra més difícil que es fessin.

 

Malauradament no va poder enllestir les seves memòries, com hom li reclamava des de diverses instàncies i que hagueren estat, ben interessants pels moments que li tocà de viure. Per la puresa de la seva vida, l’austeritat, caputxina, de la seva vida que el feia concentrar en l’anàlisi de la realitat i en l’acció política i l’absència d’ambicions mundanes, un retrat molt afinat del militant catalanista que aspirava a través de la cultura i l’acció política a la recuperació de la llibertat. Com expressava en la semblança que li va dedicar com a lluitador l’historiador del FNC Robert Surroca a La Catalunya resistent (Pagès, 2002) Cruells fou exemple de tenacitat en una catalanitat profunda i un dels historiadors més llegits pel públic del darrer franquisme i la transició. Si Pere Pagès reclamava reedicions dels seus llibres nosaltres gosem suggerir de recuperar els seus articles  sobre la guerra que serien una bona aportació sobre un partit polític poc conegut com fou l’Estat Català dels anys trenta.

 

Tanquem amb un apunt viu: A la revista blanenca Recull Cruells va escriure sobre temes d’actualitat, per exemple sobre la necessitat, el 4 d’abril de 1970, de l’ensenyament en català en un tema encara malauradament present per l’hostilitat de la dreta espanyola com contemplem a totes les terres de parla catalana sota administració espanyola. Escriu Cruells:

 

«Demanem i esperem. No voldríem  veure repetides certes actituds que ja es produïresn en demandes anteriors. No és una demanda de tipus polític. És simplement la necessitat, pedagògicament demostrada, que els nostres infants mereixen aquest mínim de respecte. Els immobilismes o els ressentiments poden voler desfigurar aquesta respectuosa rivindicació nostra, donant-hi uns significats polítics que no té. El nostre idioma està al marge de les qüestions politiques. Desgraciadament, que una vegada més, es convertís, s’hagués de convertir, en una bandera política, voldria dir que, també una vegada més, s’havien imposat les incomprensions.»