Arxiu del dilluns, 2/12/2013

Josep M. Poblet, la història com a divulgació

dilluns, 2/12/2013

Josep
M. Poblet, la història com a divulgació

Escriptor
(Montblanc, 1897 – Barcelona, 1980) que mantingué una molt alta vinculació amb
la història des d’una vinculació divulgativa elaborada tanmateix sense una base
acadèmica, atesa la seva formació autodidacta que suplí amb una gran facilitat
narrativa. El gruix de la seva obra és biogràfica, un gènere al qual la
historiografia catalana no ha fet massa atenció tot i que  darrerament disposem d’excel·lents treballs.

L’obra
de Poblet entraria a cavall de la producció literària i la divulgació històrica
i comprèn un conjunt molt gruix i bigarrat que abasta des de les Memòries d’un rodamón (1976) fins als
llibres de viatges com De Barcelona a
l’Havana… passant per Darnius
(1942), Terres
d’Amèrica
(1944), Tres mesos i un dia
a Nova York
(1947), Estats Units
(1956), Pobles d’Amèrica (1957), Àfrica i Amèrica (1970) que tenen un bon
interès per acostar-se als trets més remarcables d’altres indrets siguin la
capital d’Occident o de la Conca de Barberà. Del seu Montblanc nadiu passà a
Barcelona des d’on feu un periple arreu que el porta per Cuba, Mèxic, Estats
Units tot visitant França, Madrid, etc.

 

De
tornada s’implicà en política afiliant-se a ERC des de la seva fundació
participant sempre fidelment. De tornada a Montblanc fou delegat de Nostra Parla i fundà la Joventut
Nacionalista. Durant la guerra civil participà al Tribunal de Cassació de Barcelona,
presidit per Josep Andreu i Abelló, també montblanquí i anà a l’exili on col·laborà
intensament en les revistes i editorials de Mèxic i França en la dècada que hi
residí.

 

Durant l’exili a
Mèxic s’implicà en l’Orfeó Català i la seva revista. Publicà la novel·la Retorn (1942) sobre un tema recorrent
d’aquest món.  Retornà a Barcelona el
1948 i participà en activitats teatrals, editant tres obres i escrivint-ne
diverses de ls quals una quinzena les arribà estrenar tot i que han romàs
inèdites. El teatre li interessà molt i com havia fet abans de la guerra s’hi
vinculà des del 1923 fins el 1967 que són les dates extrems que hem vist
d’estrenes de les seves obres.

 

El gruix de la seva
activitat, tanmateix, fou la col·laboració en les diverses publicacions que
anaven apareixent i escrivint, molt i molt, sobre diversos autors. De caràcter
jovial i bonhomiós fou sempre un participant de les activitats culturals de la
represa. Durant la transició torna a la política i fou diputat per ERC presidint,
per raons d’edat, el 1980, el Parlament català to i que la seva principal
activitat pública era l’escriptura de biografies.

 

La producció de
Josep M. Poblet vinculada a la història, a més dels seus llibres de memòries i
els estudis sobre la seva comarca, La
Conca de Barberà
(1961), Montblanc
(1971) o Aquell Montblanc (1975) són
les semblances biogràfiques, molt desiguals i elaborades amb una meteodologia
molt similar d’aproximar-se al personatge a través de les opinions d’altri i
amb la pròpia obra.

També conreà
l’estudi històric, de temàtica ben diversa i amb un to igualment descriptiu.
D’aquests remarquem Les arrels del teatre
català
(1965), Els precursors de la
Renaixença
(1968), Catalunya 1833-1913.
Una panoràmica amb el teatre i els Jocs Florals
(1969), El moviment autonomista a Catalunya dels
anys 1918-1919
(1970), Aquell any
1917…
(1971), Història bàsica del
catalanisme
(1975), Els darrers temps
de la Generalitat i la República
(1978), Història de l’Esquerra Republicana de Catalunya 1931-1936 (1976)…
que conformen una obra de projecció, de divulgació típica de la seva
personalitat: acumulació de materials i que si bé, en algun cas, són fruit d’investigació,
no segueixen normalment les habituals pautes dels treballs de recerca que ens
acosten a una temàtica amb la consulta màxima de bibliografia i de fonts
arxivístiques especialment construint un treball que aspira a ser una
monografia de recerca plena. No és el cas de Poblet el gran mèrit del qual és
l’aproximació a una temàtica, la divulgació, tanmateix en temps difícils i sempre
amb la voluntat d’acostar-se a episodis i personatges importants i desconeguts
dels quals vol elaborar un treball que ens permeti de fixar la mirada de prop.
Aquest, sens dubte, és el gran mèrit de l’obra de Poblet.

Més
interès tenen algunes de la seva vintena de biografies. S’ocupà d’Enric Borràs (1963),
Aribau (1963), Joan Capri (1964), Frederic Soler “Pitarra” (1967), Guimerà
(1967), Prim (1975) Jaume Carner (1977), Clavé (1973), Gaudí (1973), Rusiñol
(1966), Rafael Tasis (1967), Jaume Aiguader (1977), Marcel·lí Domingo (1978),Robrenyo
(1980)…

 

Les de Pitarra, Tasis i Aiguader són, sens dubte, al nostre parer, les
més rellevants per les aportacions que en fan tot i què és clar quan apareixen
tesis doctorals la feina feta resta en un pla discret. Notable impacte van
tenir la biografia de Prim, presentada per J. Faulí el 1975 a la Sala Claret i
editada, com bona part de la seva obra per Pòrtic i que fou la primera obra en
català sobre el reusenc militar biografiat també, a fons, per Pere Anguera.

Aportació d’un nom
desconegut és la d’Antoni Gusart, un
pioner de l’oberisme
(1971), Una altra biografia important fou la de Companys
(1976) que seguia un treball anterior Els
quatre presidents
(1976) i que fou un èxit editorial rellevant en ser la
primera biografia comercial publicada a l’interior. Aquesta assolí un gran
impacte i és una síntesi de la bibliografia editada fins el moment aplegant
també, com en altres, uan vida en compendis breus, escrits sovint apressadament
però sempre amb un estil àgil que presenten la particularitat d’esdevenir el
primer punt de contacte del gran públic amb els dirigents, escriptors i
artistes d’una generació a la qual Poblet volgué projectar socialment i dedicà
pràcticament la seva vida al conreu de les biografies catalanes.

 

Josep Faulí, periodisme cultural amb la història de rerafons

dilluns, 2/12/2013

Josep  Faulí, periodisme cultural amb la història de
rerafons

 

Periodista i crític literari (Barcelona, 1932-2006).. Va tenir una gran preocupació
per a la història de Catalunya, estudia filologia catalana i fou professor a la
UPF. Vinculat al Grup de Periodistes Demòcrates participà tota la seva vida en
un treball de lluita intel·ligent i gens cridaner per a construir una societat
democràtica i, especialment, per la recuperació de la cultura catalana tant
perseguida i discriminada pel centralisme i el franquisme. Col·laborador de
diaris ABC, La Vanguardia (1977-1992), Tele-eXprés (1977-1979), Diari de Barcelona (1960-1976), El Noticiero Universal (1980-1985) i Avui d’on fou director des de la seva
fundació el 1976-1977 i a partir del 1986. Col·laborà també en revistes
catalanes com Serra d’Or, Tele-Estel, Catalunya
Cristiana, Destino…

 

Especialment rellevant és la seva activitat com a jurat de premis com la
lletra d’or, Andròmina, Santamaria, Sant Jordi, Recull, Crexells, etc. i els
Jocs Florals a l’èxili. La seva obra té dos grans eixos, els treballs sobre
liteatura i els dedicats a la història tot i que s’ocupà de singulars
iniciatives de recerca o d’implicació polític com per exemple: Costa Brava (1964), Converses amb deu líders (1980), Jordi Pujol, un polític per a un poble (1984), El pensament polític de Jordi Pujol (1988) Convergència és així (1991), Diccionari
de catalans de ficció
(1995), El
llibre roig de Jordi Pujol
(2003), Catalans
de biaix
(2007), fruits de la seva curiositat, cultura i capacitat de
treball. Al volum d’entrevistes a líders intenta de palesar la trajectòria i
l’obra de personalitats polítiques diverses com Pujol, Tarradellas o H. Barrera
o literàries i culturals com M. Serrahima, Joan Triadú… en una clara voluntat
de projectar-les des del coneixement a través d’una suggerent conversa, llibre
de converses interessant que ens acosta als grans llibres d’entrevistes com els
de Porcel,  Montserrat Roig o Espinàs.

 

La seva catalanitat feu que tota la seva obra sigui elaborada en català,
ultra part de la periodística per la imposició idiomàtica i que sempre
participés en aquelles iniciatives, com els jurats diversos, que se li
demanaren. En un d’aquests, el jurat dels Jocs Florals a l’exili fou
represaliat per la seva simple participació. Era una acció decidida i coherent,
ardida en pro de la seva llengua i la seva cultura. Durant els anys setanta i
vuitanta participà en una tertúlia amb gent nacionalista, com M. Cruells, Josep
M. Poblet, Martí Torrent… en la qual tinguérem la sort d’assistir-hi i
recordem un florilegi seu de frases contundents, seques, representatives de la
necessitat de no doblegar-se. Per exemple: «Tot el que hem fet els catalans ens
ho hem fet nosaltres sols.»

 

Al Diario de Barcelona tingué una
secció, de gran influència pel seu rigor, “Veus i Lletres de Catalunya” en la
qual anava desgranant, sense filies amicals sinó amb rigor i voluntat de precissió,
els comentaris adients sobre narrativa i novel·la, teatre i poesia, assaig i
història, intentant d’abraçar tots els camps… La seva labor periodística fou
altament beneficiosa. Coneguerem el seu treball de prop atès que ens cridà, el 1972
al Diario de Barcelona i ens va dir el
primer dia en començar «Fem cultura en català però en castellà». Ens ocupavem,
tant al suplement dominical com a la secció de cultura als nostres tendres vint
anys d’entrevistar escriptors o ressenyar llibres i, posteriorment ens encomanà
al nou Avui, en la secció de cultura
dels diumenges una entrevista a tots, tots, gairebé un centenar, d’editors com
a mostra de reconeixement per la bona feina que van fer.

 

La seva bibliografia periodística de Faulí és inèdita, mostra un voluminós
conjunt de treballs que són una crònica cultural de primer ordre. Fora bo recuperar
aquesta bibliografia en alguna tribuna virtual atès que facilitaria una
aproximació important i interessant a la major part d’escriptors de la segona
meitat del XX, el segle d’or de la producció i recepció de la nostra literatura
precissament amb l’ofec imponent de dues dictadures militars per esborrar la
cultura catalana del mapa però la fermesa d’una generació de l’interior amb
homes com Faulí ho va impedir. Aquesta bibliografía, conservada a la Biblioteca
de Catalunya, abraça del 1954 fins el 1997 i és un compendi de la recepció de
la cultura catalana durant el període actiu de quater dècades.

Com a crític reuní textos seus a Calaix
de crític
(1973), va escriure Novel·la
catalana i guerra civil
(1999), un excel·lent treball on dissecciona la
novel·la catalana i en treu les claus descriptives d’aquells aspectes
rellevants històricament tant dels grans novel·listes del període bèl·lic com
Sales o Rodorera o de postguerra com Pedrolo. Deu grans novel·les, de Tres a la reraguarda (1940) fins El fil de plata (1998), en són un
extraordinaria testimoni de la vitalitat creativa.

 

Va tenir cura d’edicions de textos com L’accent
de Barcelona. 1938: malgrat els bombardeigs
, articles de Sempronio a la Revista de Catalunya durant la guerra
civil (1985) on mostra les seves dots de precissió i concissió on cap paraula
és baldera ni reiterativa. De literatura internacional se n’ocupà poc però,
gran lector, mostrà la seva agudesa a De Simenon
a Maigret
(1989).

 

No deixa d’emocionar poder escoltar la veu de Faulí a la fonoteca de
l’Ateneu Barcelonés amb la conservació de conferències sobre premsa, literatura
atès que fou un presentador sol·licitat. Recentment tota l’activitat oral desenvolupada
en aquest centre ha estat catalogada i posada al servei dels estudiosos i pot
contemplar-se el llistat al catàleg en línia de les universitats catalanes
(www.cuc.cat).

Sobre història tingué una decidida vocació de conservar aspectes d’història
cultural, així Els Jocs Florals de
Barcelona
(1980), Vint-i-cinc anys de
la Lletra d’oR
(1980), Premis
literaris catalans
(1983), o, especialment, la notable aportació, farcida
de dades i punyent com la vida silenciosa del resistent, Els Jocs florals de la Llengua Catalana a l’exili (1941-1977)
(2002). Rellevant és Els primers 40 anys
d’Òmnium Cultural
(2005), una història de resistència anònima, encapçalada
per dirigents i mecenes d’una burgesia compromesa amb el país que desenvolupà
una formidable labor que Faulí retrata a trans trets i amb ploma àgil. Altres
treballs són les monografies Notes sobre
l’any 1906
(1973) i Germana de Foix
(1979), editades ambdués per Rafel Dalmau als seus populars Episodis de la
Història.

 

Dins la història tingué una preocupació per la història del periodisme,
així publicà Les revistes culturals en
català
(1995) del que en triadú en va dir «primera figura del periodisme
català» i escriu que «El treball de Josep Faulí té el tallant d’una espasa ben
esmolada. No deixa res per lligar, res per escrodinyar, i, com que sap ser
imparcial i és honest, fa una bona exposició de la ferida». Assumí una voluntat
de fer la història del dia a dia que serà una eina fonamental per a fer la
història d’aquest període. Ho reflexà així en els comentaris temàtics que feu
al llibre anual Història gràfica de
Catalunya Contemporània
al llarg del perióde 1995 a 2002 i amb pròlegs
diversos com ara el del nostre recull d’estudis Premsa i nacionalisme. També a través de conferències, articles i
la seva secció sobre premsa a Serra d’Or
on mensualment s’ocupava de llibres, capçaleres, episodis, etc. de periodisme
català en una visió generalista, molt reeixida,
des del matís, de la importància del periodisme a Catalunya. Participà
en col·louis i jornades i ara recordem especialment la seva ponència a les
primeres jornades d’història de la premsa (1992) sobre els diaris en català i
que fou reproduïda al primer número de la revista Gazeta consultable al web de revistes de l’IEC.

 

Llàstima que la seva història de Tele-Estel.
Un restabliment frustrat de la premsa en català
(2005) no hagi estat
editada. Només un resum a Quatre revistes
a la col·lecció d’història del Col·legi de Periodistes en el volum que s’ocupa
de quatre títols significatius durant el franquisme. Segurament un dels seus
treballs més rellevants és la columna, a Tele-eXprés,
que va reunir en llibre amb el mateix títol de L’interludi tràgic (1939-1975. Notes i documents sobre la resistència
cultural catalana
(1981). Un recull de comentaris breus i contundents on de
forma sintètica repassava les vicissituds de la resistència cultural a les
pàgines del diari més progressista dels anys setanta. Hi recull una trentena
d’episodis del que fou la negra nit franquista.

 

Arran la seva mort Josep M. Cadena va escriure a Capçalera el setembre-octdubre de 2006 un comentari des de
l’amistat de dècades i del coneixement de company de treball i conspiracions

 

«Faulí no era pas dels que volien ésser corretges de
transmissió des de dalt cap a baix, sinó ben al contrari, volia portar a la
premsa diària les inquietuds i les necessitats de la ciutadania (…) Realitzà
una tasca constant, arriscada i díficil, de la qual som testimoni els diferents
periodistes que vam treballar amb ell a la seva curta etapa al Correo Catalán, al temps molt més llarg
al Diario de Barcelona i als dos
periodes en què dirigí l’Avui. (…)
S’ha perdut un referent d’aquells anys cinquanta, seixanta i setanta en què els
periodistes barcelonins –en general els més joves, però també alguns que per edat
arriscaven més que nosaltres- exigien des de les redaccions més consciència
professional i més veritat en les informacions.»