Arxiu del mes: desembre 2013

Joan Crexell: la narrativa de la història actual

diumenge, 29/12/2013

 

Joan Crexell: la narrativa de la història actual

 

 

Historiador que va morir, com Macià, el dia de Nadal, era el 1994 i d’un atac de cor. La seva vida fou dedicada a la història i assolí una notable dimensió d’impacte social per les seves condicions de treballador incansable i narrador amè amb un insubornable compromís vers els valors terrals que tenia com a propis.

 

En publicarem una semblança a la revista Treballs de Comunicació de la SCC de l’IEC i bolcada a RACO en accés obert. Hom hi pot llegir, a diferència  l´índex però no el contingut per algun enllaç mal connectat. En el contingut del número 6 (octubre 1995) hHi figura un article seu <<Premsa clandestina a França sota l’ocupació nazi>> i, <<Paper groc, revista hemerogràfica personal de Joan Crexell>> on hi incloem un extens treball de deu pàgines en el qual ens ocupavem també de presentar-lo arran la seva recent desaparició. Aquest número com deiem malauradament no està penjat, a diferència dels altres números de la publicació. Sembla com si la mala sort l’acompanyés amb posterioritat… 

 

 Joan Crexell Playà neix a Barcelona el 31 de juliol del 1946. Modifica el cognom i elimina la consonant final atès que no volia ser confós amb el seu oncle, el filòsof Joan Crexells. S’especialitzà en reportatges i monografies sobre el catalanisme polític, especialment l’independentisme i sobre la premsa clandestina. Llicenciat en ciències de la informació es preocupa per la dimensió social de la història.  De la seva activitat política i social destaquem que parrticipa en interessos diversos, així fou president del Centre d’Estudis Interplanetaris; president de la Convenció per la Independència Nacional; membre del Pen Club Català; membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana; membre de la Societat Catalana de Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans i professional fou col·laborador del Centre d’Història Contemporània de la Generalitat de Catalunya.

 

La seva biblioteca és avui a la UPF que per una molt dinàmica política, i generosos recursos, disposa d’un dels nuclis bibliogràfics recents més rellevants.


 Enric Borràs en redactà una semblança de les seves activitats polítiques en la qual constata:

 

«El 1971 el trobem de coeditor de Cròniques, publicació per a universitaris de la qual en van sortir tres números fins a la detenció d’en Fèlix Martí, directiu de la Fundació Jaume Bofill, que era qui s’encarregava de l’edició material. A l’Equip de Redacció hi havia, a més a més, en Joaquim Ferrer Roca, Raimon Martínez Fraile, Miquel Sellarès i Oriol Pi de Cabanyes.
Del 1971 al 1974 forma part de l’Equip Catalunya ’71 el qual, amb elements del Front Nacional de Catalunya (FNC), del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), de la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i dels llavors coneguts com a “pujolistes”, cada Onze de setembre preparava i escampava un opuscle (del corresponent a l’any 1972 se’n va fer 60.000 exemplars). És l’ànima de la clandestina Col·lecció Papers de Treball i de Formació, amb dos llibres publicats: Lluita contra la repressió (mesures de seguretat), aparegut el 1972, i El poble de Catalunya i la República espanyola davant l’Estatut (els Estatuts del 1931 i 1932 comparats), que sortí el 1974. Entre els anys 1972 al 1976 és coeditor amb Miquel Sellarès i redactor del mensual d’informació Avui, portaveu del Servei d’Informació Català (SIC). En van publicar 39 números, i diversos monogràfics (Enquesta sobre l’Assemblea de Catalunya, Report de Treball sobre la Campanya per l’Ús Oficial de la Llengua Catalana, Per un Ensenyament Popular Català», Homes de Catalunya, Avui), amb una mitjana de tirada d’entre 2.500 i 3.000 exemplars. Com a redactor de l’Avui-SIC va ser detingut el 28 d’octubre de 1973 a l’església de Maria Mitjancera, en la famosa caiguda dita dels “113” de l’Assemblea de Catalunya. Empresonat a la Model de Barcelona, alliberat i de nou perseguit -sota ordre de “búsqueda y captura”-, es va haver d’amagar a la Parròquia de Santa Agnès, i fins a l’estiu del 1976 visqué en la clandestinitat. Durant el llarg mes d’empresonament, en Joaquim Ferrer Roca tingué cura de continuar fent l’Avui-SIC i evitar així que la policia pogués pensar que havia capturat tot l’equip de dita publicació. L’any 1974 fundà la Copisteria Mar Blava (…) activa fins el 1978. En aquesta impremta es van imprimir publicacions del GASC (pujolistes), CDC, UDC, CSC, ERC, PSAN, IPC, fàbriques en vaga, associacions de veïns (…) i el mateix Avui del SIC, a més a més de fulls volants diversos, especialment de l’Assemblea de Catalunya i de les Edicions Catalanes de París, tot destacant-hi el que contenia la lletra i la música d’Els Segadors (del qual es va arribar a fer uns 250.000 exemplars), així com una octaveta que marcà un punt d’inflexió, la d’una fàbrica en vaga (Standard Elèctrica, gener del 1976): amb dipòsit legal!, per la qual cosa la policia no va poder detenir els qui la repartien (se’n va parlar a la premsa de l’època). També s’hi van imprimir llibres, com la primera edició del seu Premsa catalana clandestina (1970-1977) i Cançoner revolucionari de la joventut, tots dos del 1977, dins de les Edicions Crit, les quatre edicions de la Poesia completa de Joan Salvat-Papasseit (facsímil de les originals a cura del mateix Joan Crexell), amb 11.000 exemplars (de 1976 a 1978). En l’apartat d’opuscles, a més a més de publicar treballs del PSAN i d’IPC, es van editar els primers documents de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) (…). També va editar publicacions de Convergència Socialista de Catalunya (CSC, d’on sortiria el Partit Socialista de Catalunya, PSC): (…)  El març de 1976 en Joan Crexell es fa militant de CDC i és encarregat de la Direcció de Publicacions (CDC Informacions, 1976 a 1979; Convergència, 1979-1980; CDC Debat, 1976-1980; i l’esmentada Col·lecció Textos CDC. El setembre del 1980, per greus discrepàncies -i, per què no dir-ho, també per negar-se a ser sotmès a censura- amb el principal líder de CDC sobre el nivell d’autogovern que en Joan Crexell creu i vol fins a la plena Independència de Catalunya, abandona la Convergència d’en Jordi Pujol. El 1987 és un dels membres fundadors de la Convenció per la Independència Nacional (CIN), de la qual serà president entre 1989 i 1991.»

 

Sobre premsa publicà diversos articles i llibres dels que donem referència precisa en la semblança esmentada de Treballs de Comunicació. Així: Premsa catalana clandestina i de’exili (1917-1938) (El Llamp, 1987), La prensa catalana clandestina, hoy, (Servei d’Informació Català –SIC-, 1975) i Premsa catalana clandestina, 1970-1977, (Crit, 1977) i, en col·laboració amb Albert Manent les encara molt útils recopilacions, editades les tres per Publicacions de l’Abadia de Montserrat: El llibre a Catalunya durant la Guerra Civil (1991), Bibliografia catalana dels anys més difícils, 1939-1943, (1988) i Bibliografia catalana de la represa, 1944-1946 (1990).  

 

Assolí una gran activitat també en el periodisme a més de la seva vinculació en la premsa de CDC, així col·laborà a les publicacions:  Canigó, Avui,  Diari de Barcelona de forma molt habitual. Hi destaquem els seus articles sobre premsa clandestina catalana que pel seu interès intentarem que una editorial els publiqués però no poder ser… Participà, i ho manllevem de l’esmentat Borràsa Tele-Estel, Xaloc, Serra d’Or, El Correo Catalán, Oriflama (2a èp.), La Nació, L’Opinió Catalana, Debat Nacionalista, Capçalera, Set Dies, Revista de Catalunya i El Llamp revista que dirigí des del  nº el 0 (23-II-1984) fins el 16 (22-XI-1984) i que editava el seu amic Borràs. Fou editor de Paper Groc (1993-1995) i Republicans, butlletí de pensament (i història) independentista singulars publicacions en les que era redactor, director i editor que mostren la vinculació entre periodisme i edició amb les idees de llibertat i independentisme que sempre professà i que suren en la seva obra.   

 

La seva obra creativa personal és formada per diversos reculls així de narrativa de ficció: Sons i malsons d’un hivern passat, (edició de l’autor, 1976), Nit de sant Joan i altres històries (edició de l’autor, 1981) i l’Antologia de ciència-ficció catalana ( Edicions 62, 1985).

 

S’especialitzà en la recerca de textos, poètics, polítics, que aplega i edità recuperant-los de la desparició i no hi havia editor senzillament ho editava ell mateix com fou el recull Textos militars catalans, 1924-1926 (1978) de mins tiratge tanmateix. Així altres títols d’aquest apartat serien: Paul Eluard, poemes de resistència, obra traduïda i editada també per ell mateix (1979); La fi del cagaelàstics. Poesia política anònima, 1939-1979, (La Magrana, 1980); Si és boig, que el tanquin! Poesia popular anònima, 1977-1982, (El Llamp, 1983), Premsa catalana clandestina i d’exili, 1917-1938, (El Llamp, 1987), A Franco, tretze poemes catalans, 1939-1975, (El Llamp, 1989). Dirigí a El Llamp la col·lecció La Rella on hi publicà Pedrolo, M. A. Vila…

 

L’obra històrica de Crexell es formada per onze estudis que tenen en comú que són monografies amb una exhibició de materials hemorogràfics impecable i amb una ordenació cronològica dels materials localitzats que fan dels treballs sòlides aportacions sobre els fets. Podran aparèixer nous documents, com el sumari del consell de guerra a Pujol però la voluntat i meticulositat de Crexell esdevé modèlica en les aportacions que són una contribució cabdal a la història del catalanisme. Els treballs són: Els fets del Palau i el Consell de guerra a Jordi Pujol (La Magrana, 1982); Origen de la bandera independentista (El Llamp, 1984 i 2a ed. 1988); El monument a Rafael Casanova (El Llamp, 1986); La Caputxinada (Edicions 62, 1986); El Complot de Garraf (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988); La “manifestació” de capellans de 1966 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992); La bandera dels catalans d’Amèrica (edició de l’autor, 1993); Nacionalisme i Jocs Olímpics del 92 (Columna, 1994); L’Agrupació de metges catalans a l’exili (1944-1946), (edició de l’autor, 1994); Català a l’escola. Les campanyes populars sota el franquisme (La Magrana, 1998) i Nacionalisme i Jocs Olímpics del 1992 (Columna, 1994). Els hem vist, i tenim, tots, tret de les edicions d’autor, i són aportacions imprescindibles per a la història del catalanisme popular en la seva lluita el franquisme.

 

A Nacionalisme i Jocs Olímpics del1992 indica que té tres llibres inèdits: Les declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde, El motí contra les quintes de 1773 i Premsa d’exili durant el franquisme. Què sàpiguem encara ho són.

 

Manuel Cruells, a cavall de la història i la militància

diumenge, 29/12/2013

 

Manuel Cruells, a cavall de la història i la militància

 

 

Historiador, polític i escriptor, així el defineix Enric Pujol a la fitxa del Diccionari d’Historiografia catalana. Manuel Cruells i Pifarré (Barcelona 1910-1988) fou un personatge que la seva passió per la llibertat de Catalunya el feu obviar el camí pausat de la història medieval que inicià i abandonà per passar a la divulgació amb els reportatges històrics, gènere molt predicament a França però poc conreat a casa nostra tot i els notables precedents que anem veient en aquest bloc com Huertas, Crexell…

 

Amb una sòlida formació, caputxina, estigué al noviciat  del 1921 al 1930, estudià a la Universitat Autònoma de Barcelona, abans de la guerra civil i comença els primers estudis històrics sobre el període medieval català. Publica als Estudis Universitaris Catalans sobre el príncep de Viana (1932-1933) recollit en llibre (Barcino, 1935), el repertori Catàleg de Documents jurídics de l’Arxiu de Poblet (1936). El seu treball fou lloat per Rovira i  Virgili i amb orgull també es constata el seguiment metodològic que fa de Ferran Soldevila. Escriu a La Publicitat i a Nosaltres Sols.

 

Amb la guerra, militant d’Estat Català, escriví la columna “Moments” al Diari de Barcelona -ocupat per aquest partit- i col·labora a altra premsa nacionalista com el setmanari Som. Al Diari de Catalunya, nom del nou diari en haver de deixar el vell Brusi Estat Català, hi col·laborà també fins a finals del 1937 com a mínim. Cruells davant la confusió de la GEC, error encara no corregit, que li atribueix la direcció del diaris, ho explicà en un article del març del 1974 a Serra d’Or. Per cert, a partir d’aquesta rectificació sovint s’afirma que va escriure en aquesta revista, i és cert, publicà aquest article, però no fou col·laborador habitual del mensual montserratí.

 

 S’incorporà a l’exercit republicà i lluità al front d’Aragó i a València patint l’exili i participant en la represa cultural, s’implica amb la Revista de Catalunya i especialment amb el Front Nacional de Catalunya (FNC). La seva vida patí un tomb i deixà els estudis medievals i s’acarà amb la nova problemàtica del país tant en la vessant política, implicant-se activament amb el catalanisme més radical i amb l’anàlisi dels problemes del present tot publicant estudis i assaigs seguint l’inicial d’El catalanisme és una revolució (1937).

 

A la tornada, doncs, s’implicà amb en Joan Ballester i Canals i les seves Edicions d’Aportació Catalana (EAC) i dóna a la llum Per la continuïtat de la Renaixença (EAC, 1963), Els catalans indiferents (Salvà, 1964), Diàleg europeu (EAC, 1964), Els no catalans i nosaltres (EAC, 1966), Els silencis de Catalunya (EAC 1966), Los movimientos sociales en la era industrial (Labor, 1967), Història de les idees polítiques (Bruguera, 1967), El regionalisme en el món modern (Pòrtic, 1969)… Pren un tomb social i s’implicà amb la reflexió social al costat de la catalnista. Colaborà amb prensa i participa a les primeres revistes catalanes públiques com Tele-Estel, Canigó, Recull, Avui… exposant les seves opinions polítics amb nitidesa. Era membre de la penya amb Faulí, Cadena, Martí Torrent … i a vegades hi venia Benet Ribas de Blanes amb el seu Recull on també hi escrivien altres catalanistes com Joaquim Ventalló sense embuts. Aquesta tertúlia era singular. Començava a les tres i acabava a les quatre, simplement un intercanvi d’opinions, saludar als amics i a la feina. Tertúlia de treballadors de la ploma que a la tarda havíen de tornar al diari o a l’editorial.

 

A finals dels quaranta el catalanisme polític patí una gran caiguda, amb nombroses detencions i consells de guerra. En fou afectat fonamentalment el FNC amb presó inclosa, Cruells serà condemnat. Ho explicà a Escrits a la presó de Barcelona 1944-1945 (Galba, 1977), un testimoni preciós de la literatura carcerària testimonial i que ens mostra el Cruells més incisiu personalment en una dimensió molt  humana.

 

A la Model coincidí amb Víctor Alba que recorda com van coincidir a la quarta galeria del 1942 al 1944. Escriu a l’Avui (26-IV-2001), un record i aprofitem per indicar que ara és una delícia de consultar-l’ho atès que el tenim, a l’arxiu de Girona, tot escanejat:

 

«ell era part del grup de detinguts per delito posterior del FNC (amb Carbonell, Planxart i uns quants més.). Li agradava xerrar amb nosaltres, que érem del POUM i amb els de la CNT. Una de les coses que més l’emprenyava era que als de la quarta galeria no ens deixessin barrejar amb els de les altres galeries, on teníem companys i coneguts. (…) Encara que era un bon coneixedor dels temes sobre els quals escrivia i dels seus antecedents, el valor dels llibres de Manuel Cruells era, sobretot, el del testimoniatges. Escrivia sobre coses que havia viscut i en donava l’atmosfera, aquelles pinzellades que no es poden inventar ni imaginar si no has ajudat a tractar-les. I  jo, que he viscut aquestes mateixes coses –encara que he tingut la sort (si és una sort) de viure més anys-, puc donar fe que Manuel Cruells és un testimoni de fiar, dels que tanta falta ens fan.»

 

 S’exilià del 1947 al 1950. El 1970 abandona el FNC i es vincula altra volta a Estat Català. El 1973 torna a ser detingut acusat d’inspirar el Front d’Alliberament de Catalunya. El 1980 ingressa a ERC on dirigeix el periòdic La Humanitat. És autor també d’una novel·la Nou Prometeu ( Europa, 1952). Se’l coneix bàsicament pels seus treballs de divulgació històrica.

 

Publica diversos treballs treballs d’història i els poden classificar en funció de la metodologia emprada en dues parts. Serien els de divulgació periodística, sovint criticats per diverses raons per una posició historicista convencional,  basats en testimoni propi, la premsa i la bibliografia, pràcticament sense material d’arxiu ni especialitzat i que tenen una redacció més d’assaig que de recerca, serien els temes vius i polèmics, grans èxits de públic però. Foren temes tabú fins aleshores, així: El 6 d’Octubre a Catalunya, (Pòrtic, 1970, 1972 i 1976), Mayo sangriento. Barcelona 1937 i en català Els fets de  maig. Barcelona, 1937 (els dos a Juventut, 1970), L’expedició a Mallorca. Any 1936, (Juventud, 1971 i 1972), Francesc Macià (1971).

 

Aquesta aportació per a uns fa malbé el mercat en “matar” el tema per què quan aparegui l’estudi acadèmic del mateix fet el públic disposa de l’obra divulgativa i això, hom creu, és un error. Altres consideren que no es pot tractar d’història sense aparell crític, raonant meticulosament i sense el fluir narratiu. A vegades hom considera també que aquesta mateixa lleugeresa narrativa produeix interpretacions subjetives mentre per a altres acosta una esdeveniment desconegut que els historiadors convencionals no han exposat i deixen el camp als testimoni que en fan de divulgadors. Problemes de concepció i de difícil resolució.

 

Tanmateix en altres aportacions el treball de Cruells és més reposat i intens, elaborat segons les pautes historiogràfiques que la metodologia més exigent comporta. El resultat és més solvent, però la imatge genèrica sovint domina hi hagi el que hi hagi escrit… En aquest camp hi ubicariem la biografia Salvador Seguí, el Noi del Sucre (Ariel, 1974) i que apareix simultàniament amb la biografia de Josep M. Huertas, que aspira a ser, diu un “modest recull de materials” mentre el treball de Cruells és, diu el mateix autor, una repetició de la monografia de Joaquim Ferrer sobre Layret. Es presenta a fons la personalitat d’un dirigent obrer desconegut i el resultat és òptim.

 

A El separatisme català durant la guerra civil, (premi Joan Estelrich 1975, Dopesa, 1975) ofereix dades i elements que la converteixen en imprescindible i de referència. Igual com a De les Milícies a l’Exèrcit Popular de Catalunya (Dopesa, 1974) l’aportació esdevé sensiblement significativa i de referència. Són discutibles, en canvi altres treballs més conjunturals: La revolta del 1936 a Barcelona (Galba, 1976) i La societat catalana durant la guerra civil, (Edhasa, 1978) basades en la consulta de premsa i per tant més complexes de resultat. Com tots els llibres però acumulatius i, en general, sempre apareixen aportacions que superen les anteriors però que sense aquestes fóra més difícil que es fessin.

 

Malauradament no va poder enllestir les seves memòries, com hom li reclamava des de diverses instàncies i que hagueren estat, ben interessants pels moments que li tocà de viure. Per la puresa de la seva vida, l’austeritat, caputxina, de la seva vida que el feia concentrar en l’anàlisi de la realitat i en l’acció política i l’absència d’ambicions mundanes, un retrat molt afinat del militant catalanista que aspirava a través de la cultura i l’acció política a la recuperació de la llibertat. Com expressava en la semblança que li va dedicar com a lluitador l’historiador del FNC Robert Surroca a La Catalunya resistent (Pagès, 2002) Cruells fou exemple de tenacitat en una catalanitat profunda i un dels historiadors més llegits pel públic del darrer franquisme i la transició. Si Pere Pagès reclamava reedicions dels seus llibres nosaltres gosem suggerir de recuperar els seus articles  sobre la guerra que serien una bona aportació sobre un partit polític poc conegut com fou l’Estat Català dels anys trenta.

 

Tanquem amb un apunt viu: A la revista blanenca Recull Cruells va escriure sobre temes d’actualitat, per exemple sobre la necessitat, el 4 d’abril de 1970, de l’ensenyament en català en un tema encara malauradament present per l’hostilitat de la dreta espanyola com contemplem a totes les terres de parla catalana sota administració espanyola. Escriu Cruells:

 

«Demanem i esperem. No voldríem  veure repetides certes actituds que ja es produïresn en demandes anteriors. No és una demanda de tipus polític. És simplement la necessitat, pedagògicament demostrada, que els nostres infants mereixen aquest mínim de respecte. Els immobilismes o els ressentiments poden voler desfigurar aquesta respectuosa rivindicació nostra, donant-hi uns significats polítics que no té. El nostre idioma està al marge de les qüestions politiques. Desgraciadament, que una vegada més, es convertís, s’hagués de convertir, en una bandera política, voldria dir que, també una vegada més, s’havien imposat les incomprensions.»

 

Josep M. Poblet, la història com a divulgació

dilluns, 2/12/2013

Josep
M. Poblet, la història com a divulgació

Escriptor
(Montblanc, 1897 – Barcelona, 1980) que mantingué una molt alta vinculació amb
la història des d’una vinculació divulgativa elaborada tanmateix sense una base
acadèmica, atesa la seva formació autodidacta que suplí amb una gran facilitat
narrativa. El gruix de la seva obra és biogràfica, un gènere al qual la
historiografia catalana no ha fet massa atenció tot i que  darrerament disposem d’excel·lents treballs.

L’obra
de Poblet entraria a cavall de la producció literària i la divulgació històrica
i comprèn un conjunt molt gruix i bigarrat que abasta des de les Memòries d’un rodamón (1976) fins als
llibres de viatges com De Barcelona a
l’Havana… passant per Darnius
(1942), Terres
d’Amèrica
(1944), Tres mesos i un dia
a Nova York
(1947), Estats Units
(1956), Pobles d’Amèrica (1957), Àfrica i Amèrica (1970) que tenen un bon
interès per acostar-se als trets més remarcables d’altres indrets siguin la
capital d’Occident o de la Conca de Barberà. Del seu Montblanc nadiu passà a
Barcelona des d’on feu un periple arreu que el porta per Cuba, Mèxic, Estats
Units tot visitant França, Madrid, etc.

 

De
tornada s’implicà en política afiliant-se a ERC des de la seva fundació
participant sempre fidelment. De tornada a Montblanc fou delegat de Nostra Parla i fundà la Joventut
Nacionalista. Durant la guerra civil participà al Tribunal de Cassació de Barcelona,
presidit per Josep Andreu i Abelló, també montblanquí i anà a l’exili on col·laborà
intensament en les revistes i editorials de Mèxic i França en la dècada que hi
residí.

 

Durant l’exili a
Mèxic s’implicà en l’Orfeó Català i la seva revista. Publicà la novel·la Retorn (1942) sobre un tema recorrent
d’aquest món.  Retornà a Barcelona el
1948 i participà en activitats teatrals, editant tres obres i escrivint-ne
diverses de ls quals una quinzena les arribà estrenar tot i que han romàs
inèdites. El teatre li interessà molt i com havia fet abans de la guerra s’hi
vinculà des del 1923 fins el 1967 que són les dates extrems que hem vist
d’estrenes de les seves obres.

 

El gruix de la seva
activitat, tanmateix, fou la col·laboració en les diverses publicacions que
anaven apareixent i escrivint, molt i molt, sobre diversos autors. De caràcter
jovial i bonhomiós fou sempre un participant de les activitats culturals de la
represa. Durant la transició torna a la política i fou diputat per ERC presidint,
per raons d’edat, el 1980, el Parlament català to i que la seva principal
activitat pública era l’escriptura de biografies.

 

La producció de
Josep M. Poblet vinculada a la història, a més dels seus llibres de memòries i
els estudis sobre la seva comarca, La
Conca de Barberà
(1961), Montblanc
(1971) o Aquell Montblanc (1975) són
les semblances biogràfiques, molt desiguals i elaborades amb una meteodologia
molt similar d’aproximar-se al personatge a través de les opinions d’altri i
amb la pròpia obra.

També conreà
l’estudi històric, de temàtica ben diversa i amb un to igualment descriptiu.
D’aquests remarquem Les arrels del teatre
català
(1965), Els precursors de la
Renaixença
(1968), Catalunya 1833-1913.
Una panoràmica amb el teatre i els Jocs Florals
(1969), El moviment autonomista a Catalunya dels
anys 1918-1919
(1970), Aquell any
1917…
(1971), Història bàsica del
catalanisme
(1975), Els darrers temps
de la Generalitat i la República
(1978), Història de l’Esquerra Republicana de Catalunya 1931-1936 (1976)…
que conformen una obra de projecció, de divulgació típica de la seva
personalitat: acumulació de materials i que si bé, en algun cas, són fruit d’investigació,
no segueixen normalment les habituals pautes dels treballs de recerca que ens
acosten a una temàtica amb la consulta màxima de bibliografia i de fonts
arxivístiques especialment construint un treball que aspira a ser una
monografia de recerca plena. No és el cas de Poblet el gran mèrit del qual és
l’aproximació a una temàtica, la divulgació, tanmateix en temps difícils i sempre
amb la voluntat d’acostar-se a episodis i personatges importants i desconeguts
dels quals vol elaborar un treball que ens permeti de fixar la mirada de prop.
Aquest, sens dubte, és el gran mèrit de l’obra de Poblet.

Més
interès tenen algunes de la seva vintena de biografies. S’ocupà d’Enric Borràs (1963),
Aribau (1963), Joan Capri (1964), Frederic Soler “Pitarra” (1967), Guimerà
(1967), Prim (1975) Jaume Carner (1977), Clavé (1973), Gaudí (1973), Rusiñol
(1966), Rafael Tasis (1967), Jaume Aiguader (1977), Marcel·lí Domingo (1978),Robrenyo
(1980)…

 

Les de Pitarra, Tasis i Aiguader són, sens dubte, al nostre parer, les
més rellevants per les aportacions que en fan tot i què és clar quan apareixen
tesis doctorals la feina feta resta en un pla discret. Notable impacte van
tenir la biografia de Prim, presentada per J. Faulí el 1975 a la Sala Claret i
editada, com bona part de la seva obra per Pòrtic i que fou la primera obra en
català sobre el reusenc militar biografiat també, a fons, per Pere Anguera.

Aportació d’un nom
desconegut és la d’Antoni Gusart, un
pioner de l’oberisme
(1971), Una altra biografia important fou la de Companys
(1976) que seguia un treball anterior Els
quatre presidents
(1976) i que fou un èxit editorial rellevant en ser la
primera biografia comercial publicada a l’interior. Aquesta assolí un gran
impacte i és una síntesi de la bibliografia editada fins el moment aplegant
també, com en altres, uan vida en compendis breus, escrits sovint apressadament
però sempre amb un estil àgil que presenten la particularitat d’esdevenir el
primer punt de contacte del gran públic amb els dirigents, escriptors i
artistes d’una generació a la qual Poblet volgué projectar socialment i dedicà
pràcticament la seva vida al conreu de les biografies catalanes.

 

Josep Faulí, periodisme cultural amb la història de rerafons

dilluns, 2/12/2013

Josep  Faulí, periodisme cultural amb la història de
rerafons

 

Periodista i crític literari (Barcelona, 1932-2006).. Va tenir una gran preocupació
per a la història de Catalunya, estudia filologia catalana i fou professor a la
UPF. Vinculat al Grup de Periodistes Demòcrates participà tota la seva vida en
un treball de lluita intel·ligent i gens cridaner per a construir una societat
democràtica i, especialment, per la recuperació de la cultura catalana tant
perseguida i discriminada pel centralisme i el franquisme. Col·laborador de
diaris ABC, La Vanguardia (1977-1992), Tele-eXprés (1977-1979), Diari de Barcelona (1960-1976), El Noticiero Universal (1980-1985) i Avui d’on fou director des de la seva
fundació el 1976-1977 i a partir del 1986. Col·laborà també en revistes
catalanes com Serra d’Or, Tele-Estel, Catalunya
Cristiana, Destino…

 

Especialment rellevant és la seva activitat com a jurat de premis com la
lletra d’or, Andròmina, Santamaria, Sant Jordi, Recull, Crexells, etc. i els
Jocs Florals a l’èxili. La seva obra té dos grans eixos, els treballs sobre
liteatura i els dedicats a la història tot i que s’ocupà de singulars
iniciatives de recerca o d’implicació polític com per exemple: Costa Brava (1964), Converses amb deu líders (1980), Jordi Pujol, un polític per a un poble (1984), El pensament polític de Jordi Pujol (1988) Convergència és així (1991), Diccionari
de catalans de ficció
(1995), El
llibre roig de Jordi Pujol
(2003), Catalans
de biaix
(2007), fruits de la seva curiositat, cultura i capacitat de
treball. Al volum d’entrevistes a líders intenta de palesar la trajectòria i
l’obra de personalitats polítiques diverses com Pujol, Tarradellas o H. Barrera
o literàries i culturals com M. Serrahima, Joan Triadú… en una clara voluntat
de projectar-les des del coneixement a través d’una suggerent conversa, llibre
de converses interessant que ens acosta als grans llibres d’entrevistes com els
de Porcel,  Montserrat Roig o Espinàs.

 

La seva catalanitat feu que tota la seva obra sigui elaborada en català,
ultra part de la periodística per la imposició idiomàtica i que sempre
participés en aquelles iniciatives, com els jurats diversos, que se li
demanaren. En un d’aquests, el jurat dels Jocs Florals a l’exili fou
represaliat per la seva simple participació. Era una acció decidida i coherent,
ardida en pro de la seva llengua i la seva cultura. Durant els anys setanta i
vuitanta participà en una tertúlia amb gent nacionalista, com M. Cruells, Josep
M. Poblet, Martí Torrent… en la qual tinguérem la sort d’assistir-hi i
recordem un florilegi seu de frases contundents, seques, representatives de la
necessitat de no doblegar-se. Per exemple: «Tot el que hem fet els catalans ens
ho hem fet nosaltres sols.»

 

Al Diario de Barcelona tingué una
secció, de gran influència pel seu rigor, “Veus i Lletres de Catalunya” en la
qual anava desgranant, sense filies amicals sinó amb rigor i voluntat de precissió,
els comentaris adients sobre narrativa i novel·la, teatre i poesia, assaig i
història, intentant d’abraçar tots els camps… La seva labor periodística fou
altament beneficiosa. Coneguerem el seu treball de prop atès que ens cridà, el 1972
al Diario de Barcelona i ens va dir el
primer dia en començar «Fem cultura en català però en castellà». Ens ocupavem,
tant al suplement dominical com a la secció de cultura als nostres tendres vint
anys d’entrevistar escriptors o ressenyar llibres i, posteriorment ens encomanà
al nou Avui, en la secció de cultura
dels diumenges una entrevista a tots, tots, gairebé un centenar, d’editors com
a mostra de reconeixement per la bona feina que van fer.

 

La seva bibliografia periodística de Faulí és inèdita, mostra un voluminós
conjunt de treballs que són una crònica cultural de primer ordre. Fora bo recuperar
aquesta bibliografia en alguna tribuna virtual atès que facilitaria una
aproximació important i interessant a la major part d’escriptors de la segona
meitat del XX, el segle d’or de la producció i recepció de la nostra literatura
precissament amb l’ofec imponent de dues dictadures militars per esborrar la
cultura catalana del mapa però la fermesa d’una generació de l’interior amb
homes com Faulí ho va impedir. Aquesta bibliografía, conservada a la Biblioteca
de Catalunya, abraça del 1954 fins el 1997 i és un compendi de la recepció de
la cultura catalana durant el període actiu de quater dècades.

Com a crític reuní textos seus a Calaix
de crític
(1973), va escriure Novel·la
catalana i guerra civil
(1999), un excel·lent treball on dissecciona la
novel·la catalana i en treu les claus descriptives d’aquells aspectes
rellevants històricament tant dels grans novel·listes del període bèl·lic com
Sales o Rodorera o de postguerra com Pedrolo. Deu grans novel·les, de Tres a la reraguarda (1940) fins El fil de plata (1998), en són un
extraordinaria testimoni de la vitalitat creativa.

 

Va tenir cura d’edicions de textos com L’accent
de Barcelona. 1938: malgrat els bombardeigs
, articles de Sempronio a la Revista de Catalunya durant la guerra
civil (1985) on mostra les seves dots de precissió i concissió on cap paraula
és baldera ni reiterativa. De literatura internacional se n’ocupà poc però,
gran lector, mostrà la seva agudesa a De Simenon
a Maigret
(1989).

 

No deixa d’emocionar poder escoltar la veu de Faulí a la fonoteca de
l’Ateneu Barcelonés amb la conservació de conferències sobre premsa, literatura
atès que fou un presentador sol·licitat. Recentment tota l’activitat oral desenvolupada
en aquest centre ha estat catalogada i posada al servei dels estudiosos i pot
contemplar-se el llistat al catàleg en línia de les universitats catalanes
(www.cuc.cat).

Sobre història tingué una decidida vocació de conservar aspectes d’història
cultural, així Els Jocs Florals de
Barcelona
(1980), Vint-i-cinc anys de
la Lletra d’oR
(1980), Premis
literaris catalans
(1983), o, especialment, la notable aportació, farcida
de dades i punyent com la vida silenciosa del resistent, Els Jocs florals de la Llengua Catalana a l’exili (1941-1977)
(2002). Rellevant és Els primers 40 anys
d’Òmnium Cultural
(2005), una història de resistència anònima, encapçalada
per dirigents i mecenes d’una burgesia compromesa amb el país que desenvolupà
una formidable labor que Faulí retrata a trans trets i amb ploma àgil. Altres
treballs són les monografies Notes sobre
l’any 1906
(1973) i Germana de Foix
(1979), editades ambdués per Rafel Dalmau als seus populars Episodis de la
Història.

 

Dins la història tingué una preocupació per la història del periodisme,
així publicà Les revistes culturals en
català
(1995) del que en triadú en va dir «primera figura del periodisme
català» i escriu que «El treball de Josep Faulí té el tallant d’una espasa ben
esmolada. No deixa res per lligar, res per escrodinyar, i, com que sap ser
imparcial i és honest, fa una bona exposició de la ferida». Assumí una voluntat
de fer la història del dia a dia que serà una eina fonamental per a fer la
història d’aquest període. Ho reflexà així en els comentaris temàtics que feu
al llibre anual Història gràfica de
Catalunya Contemporània
al llarg del perióde 1995 a 2002 i amb pròlegs
diversos com ara el del nostre recull d’estudis Premsa i nacionalisme. També a través de conferències, articles i
la seva secció sobre premsa a Serra d’Or
on mensualment s’ocupava de llibres, capçaleres, episodis, etc. de periodisme
català en una visió generalista, molt reeixida,
des del matís, de la importància del periodisme a Catalunya. Participà
en col·louis i jornades i ara recordem especialment la seva ponència a les
primeres jornades d’història de la premsa (1992) sobre els diaris en català i
que fou reproduïda al primer número de la revista Gazeta consultable al web de revistes de l’IEC.

 

Llàstima que la seva història de Tele-Estel.
Un restabliment frustrat de la premsa en català
(2005) no hagi estat
editada. Només un resum a Quatre revistes
a la col·lecció d’història del Col·legi de Periodistes en el volum que s’ocupa
de quatre títols significatius durant el franquisme. Segurament un dels seus
treballs més rellevants és la columna, a Tele-eXprés,
que va reunir en llibre amb el mateix títol de L’interludi tràgic (1939-1975. Notes i documents sobre la resistència
cultural catalana
(1981). Un recull de comentaris breus i contundents on de
forma sintètica repassava les vicissituds de la resistència cultural a les
pàgines del diari més progressista dels anys setanta. Hi recull una trentena
d’episodis del que fou la negra nit franquista.

 

Arran la seva mort Josep M. Cadena va escriure a Capçalera el setembre-octdubre de 2006 un comentari des de
l’amistat de dècades i del coneixement de company de treball i conspiracions

 

«Faulí no era pas dels que volien ésser corretges de
transmissió des de dalt cap a baix, sinó ben al contrari, volia portar a la
premsa diària les inquietuds i les necessitats de la ciutadania (…) Realitzà
una tasca constant, arriscada i díficil, de la qual som testimoni els diferents
periodistes que vam treballar amb ell a la seva curta etapa al Correo Catalán, al temps molt més llarg
al Diario de Barcelona i als dos
periodes en què dirigí l’Avui. (…)
S’ha perdut un referent d’aquells anys cinquanta, seixanta i setanta en què els
periodistes barcelonins –en general els més joves, però també alguns que per edat
arriscaven més que nosaltres- exigien des de les redaccions més consciència
professional i més veritat en les informacions.»