Arxiu del mes: octubre 2013

Sefa Arnall, medievalista, paleògrafa

dijous, 31/10/2013

 

M. Josepa Arnall,  medievalista, paleògrafa, especialista en l’escriptura

 

 

La historiadora i medievalista Arnall s’especialitza en l’edat mitjana i en paleografia. Filla d’una antiga família de Vila-sacra, Maria Josepa Arnall i Juan (1948-2002) fou la primera historiadora local que s’acara al passat d’aquest petit poble al que dedicà diversos estudis, elaborats amb rigor i cura, extensió i continuïtat, conformant una obra, de to local i especialitzada, però de valor general. L’Ajuntament de Vila-sacra edità aquests estudis aplegant-los amb l’eloqüent títol Amb cor tot ferm, versos manllevats d’Ausiàs March.

 

Esdevenen un tangible record fervorós de la vinculació entre el poble nadiu i la professió d’historiadora que en molts altres ha esdevingut també, com veiem en aquesta secció, un element constant de relació de l’ historiador amb l’entorn més proper per petit que sigui. Així, a més de l’obra de caràcter general acadèmica i sovint a les grans tribunes centrals, n’hi ha una altra, de petita i específica, sovint mig ignorada, és la mirada vers el món propi que ens plau de constatar ací com a un primer apunt d’una singular trajectòria com a medievalista.

 

Fou professora titular de ciències i tècniques historiogràfiques de la Universitat de Barcelona. Publicà una desena de llibres i mig centenar d’articles i comunicacions a congressos. El seu tracte afable i càlid feien que fos estimada, tant en el claustre acadèmic com a les ciutats on desenvolupà una labor de recerca i edició, fos a Figueres, Girona i Barcelona, d’on coneixia els seus arxius a fons, participava en activitats de recerca, edició i docència i assolí així un merescut prestigi com palesen les jornades de recerca que porten el seu nom en el marc de la Universitat de Girona. Ens referim al Seminari Internacional de Cultura Escrita i Visual Sefa Arnall Juan que organitza el Grup de Recerca en Estudis Culturals (SPEPC-IRH) de la Universitat de Girona (UdG).

 

 S’ocupà de la història medieval, de la general gironina i la citada de Vila-sacra a la que destinà diversos treballs d’interès a partir de fonts documentals nous. Fou membre de l’Institut d’Estudis Empordanesos, en el que participà com a vocal de la Junta directiva, i publicà diversos treballs en el seu important butlletí així com al de l’institut d’Estudis Gironins a Girona.

 

Publicà diversos treballs sobre la història medieval de Vila-sacra. Així «Notas y documentos para la historia de Vila-sacra» (1977) i la segona part del treball anterior amb documents (1978); «Un segle de vida a Vila-sacra segons el Llibre de Testaments de l’Arxiu Parroquial (1764-1846)» (1983); «Vila-sacra sota la influència de Sant Pere de Roda (segles XIII-XV)» (1984) i «La vila i el terme de Vila-sacra en el segle XV (estudi d’un capbreu del monestir de Sant Pere de Rodes)» (1986). Els cinc treballs aparegueren a Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos i foren reproduïts al volum citat Amb cor tot ferm (Ajuntament de Vila-sacra) com a homenatge a la seva dedicació al coneixement d’un petit poble que no arriba als mil habitants i que fou l’escenari de la seva vida familiar.

 

Els historiadors Ignasi J. Baiges (UB) i M. Elisa Varela (UdG) bons amics seus, escriuen al pròleg d’aquest volum: «Els treballs de M. J. Arnall es caracteritzen per una claredat expositiva, per una metodologia rigorosa, un domini de la bibliografia i una anàlisi perfecta de les fons. (…) aquest conjunt de treballs [constitueixen] una petita però significativa part de la seva obra científica.»

 

La Sefa, com la coneixia habitualment família, amics i poble, assolí la implicació acadèmica,  també participà en docència fora de la universitat, impartí conferències, es vinculà amb l’Associació d’Arxivers de Catalunya, etc. en labors del que coneixem com projecció social o transferència de coneixement. Capítol especial, per la seva importància, mereix la seva constant col·laboració a la revista especialitzada de la UB Indice Histórico Español.

 

Les seves línies de recerca foren la bibliografia, historiografia d’Amèrica i especialment la toponímia medieval, l’edició de fonts de l’Alta i Baixa Edat Mitjana així com de l’Edat Moderna, l’onomàstica medieval i moderna, el notariat català, l’escriptura i la cultura escrita en les èpoques medieval i moderna, l’edició de fonts monàstiques, la terminologia, la diplomàtica reial i municipal la història del llibre manuscrit i la historiografia monàstica a Catalunya que bolcà en gairebé un centenar de treballs.

 

De la seva extensa producció cal fer esment d’una obra cabdal editada per la Diputació de Girona: L’escriptura a les terres gironines, dos grans i extensos volums de paginació i format, molt ben editats i amb extraordinària qualitat en les reproduccions excepcionals en valor i nitidesa. Fou elaborat en col·laboració amb Josep M. Pons i Guri, i ofereixen un corpus de gran valor sobre la documentació específica  en un treball que pot contemplar-se des de diversos angles: història de la cultura, de l’escriptura, de la vida local i quotidiana… centrat és clar en les contrades gironines. Arnall s’hi bolcà cercant i seleccionant, transcrivint i anotant amb el resultat d’un esplèndid corpus documental del passat medieval.

 

Voldríem destacar la seva generositat que fa sigui recordada encara més amb especial recança i enyor. Sempre que teníem un dubte paleogràfic hi acudíem i sabíem que seríem ben atesos, com al també malaguanyat i enyorat Anscari Manuel Mundó, fos en la transcripció de difícil lectura per la il·legibilitat d’un text o per verificar la nostra transcripció, acudirem a aquests paleògrafs per consultes puntuals sobre edicions de textos de Lluís Companys, Manuel Carrasco i Formiguera o altres. Els hi estem en deute i reconeguts.

 

La seva desaparició fou sentida com una gran pèrdua local. Hom li tributà un sentit homenatge a la mateixa església local de St. Esteve en la qual tants esforços hi dedicà per a conèixer la seva història. Poques vegades hem parlat públicament en una església. Ho férem un 2 de juny del 2002 i la nostra semblança destaca els  valors humans i acadèmics. Ara un parc infantil, a la vora d’on hi tenia pis parat, batejat amb el seu nom, és el record d’un poble agraït amb la historiadora i se la recorda com a la seva valuosa obra.

 

Josep M. Huertas, periodisme i història militant

dijous, 10/10/2013

Josep M. Huertas, periodisme
i història militant

 

La
personalitat de Josep M. Huertas és ben il·lustrativa d’una època. Nat a
Barcelona el 1939 i desaparegut el 2007 estudià a Madrid on va començar a
col·laborar a la revista Signo. Periodista
dinàmic, el seu primer mitjà on va escriure fou El Correo Catalán. Durant tota la seva vida estigué vinculat a
diaris barcelonins on hi desenvolupà una obra caracteritzada per un constant to
crític, democràtic i popular.

 

Recordem com
el vàrem coneixer el 1968, arran Oriflama,
on era un dels davanters fins les seves diferències ideològiques amb la
propietat el 1974. Ens vàrem entrevistar en un bar a la vora del Tele-eXprés, així posàrem cara amb qui ens
escrivíem a propòstic dels articles que ens publicava, a finals dels seixanta,
a la revista citada. Traspuava voluntat de canvi polític i protesta social. I
vàrem compartir els premis Torrent-Tasis dels que forem jurats i altres
iniciatives vinculades a la història de la premsa en la qual ens vincularem.

 

El seu
compromís democràtic el portà a ser un dels capdavanters del Grup Democràtic
de  Periodistes que treballà per la
informació lliure en un context dictatorial. Era, podríem dir-ho així, representant
d’una nova generació de periodistes que aspiraven a un periodisme de tall europeu,
o sigui de qualitat, obert i sense censures. A més  desitjava un canvi social i el periodisme i
la història havien de ser instruments per a la millora social. Hi participà amb
la seva professió i així es vinculà molt al Col·legi de Periodistes.

 

També s’implicà
en el moviment veïnal i en les reivindicacions obreres mantenint sempre la
porta oberta a la recepció de les problemàtiques feministes, obreres, estudiantils,
reivindicatives en definitiva de les que era indiscutible portaveu. En seria
exemple la seva implicació amb els barris barcelonins dels que dedicà, en
col·laboració, una àmplia sèrie de monografies i diversos llibres i articles de
combat.

 

El 1975
protagonitzà un sorollós episodi de conflictivitat amb l’exèrcit arran la
publicació d’un cèlebre article a Tele-EXprés
denunciat pel codi de justícia militar en consell de guerra. El procés fou contestat
per la professió i la societat tot provocant la primera vaga general de
periodistes de Barcelona amb la pràctica desaparició dels diaris aquell dia de
juliol del 1975.

 

La presó: quatre morts,
vuit mesos i vint dies. El cas Huertas Claveria
ho explica amb detall amb
la reproducció dels principals documents del cas (1978). A la introducció
preliminar s’hi presenta ben nítit el pensament i la vida, el mateix periodista
hi escriu:

 

«De la lliçó
de solidaritat que tots em donàreu he après una cosa: cal ser sempre al costat
des “perdedors”, perquè l’altra postura és més fàcil i oportunista.»

 

Aquesta
recopilació, extensa, aplega força documentació d’un episodi notable perquè era
una confrontació entre poders en pugna pel nou paper que es forjava. La lliçó
fou apresa i a l’exèrcit no se’l toca, gairebé ni pels pressupostos. La
manifestació de protesta, fou la primera legal a la que assistiríem, es
detectava que ens hi jugàvem, periodistes, historiadors, societat, una
informació lliure o controlada. Com els fulls de denúncia Premsa en lluita, hi havia el desig de disposar d’una premsa
oberta. En aquell moment semblava que tot era possible. Avui els propietaris es
diuen editors i els periodistes s’amaguen les idees per sobreviure en una
proletarització creixent en extensió i brutal en tracte laboral. Aquest mateix
matí Josep Cuní apuntava a l’acte de presentació al Col·legi de Periodistes de Catalunya
Barcelona de la digitalització dels Annals
del Periodisme Català
(10-X-2013) que avui els periodistes ja no diuen que
no treballen, com deien tots fa només trenta anys, al servei de la societat o dels
lectors sinó de l’empresa editora.

 

L’obra d’Huertas
és en moltes tribunes periodístiques, així en espanyol: Destino, Cuadernos para el Diálogo, Triunfo, i en català: Arreu, Quatre Cantons, Serra d’Or,
Capçalera, L’Avenç…
– i especialment en diaris rera els primers El Correo Catalán i Tele-eXprés seguí a El
Periódico, Avui, La Vanguardia
… sempre amb la línia marcada. Pot veure’s
la relació de la seva obra periodística en una excel·lent i molt acurada pàgina
d’internet, a cura dels professors Jaume Guillamet i Marcel Mauri. És en el web
www.upf.edu/depeca/auladb/web_huertas
on es detalla data i títol de tots els seus articles ordenats per publicacions.

 

Va conrear la
docència explicant, a la URL, història del periodisme i fruit de la labor fou El periodista. Entre la indefinició i
l’ambigüitat
(1998) sobre l’evolució de la professió. En els seus treballs
de caràcter històric hi vinculà un sentit de divulgació que es destacava en un
lèxic molt directe i clar, unes temàtiques vinculades a la seva ideologia i la
voluntat de mostrar allò que el franquisme amagava. Així situacions de tensió social
i descripció d’espais en conflicte: El
Montjuïc del segle XX
(1969), biografies com Salvador Seguí (1974), etc. Excel·lí especialment en un gènere, el
reportatge periodístic de to històric  i
la divulgació del passat immediat, des de l’Exposició Universal fins els Jocs
Olímpics. Així publicà molts treballs d’aquesta tipologia: Vint anys de resistencia catalana (1939-1959) en col·laboració
(1978). També obres de gran format, el que se’n deia aleshores «llibre de regal»,
molt il·lustrades i sintètiques, en col·laboració amb J. Fabre, com Cent anys de vida quotidiana a Catalunya:
del fogó de carbó a l’antena parabòlica
(1993).

 

Les seves memòries,
de títol molt adient a la seva manera de pensar i vinculat a la seva concepció
del periodista de denúncia, foren Cada
taula, un Vietnam,

un treball que
aixecà ampolles, tot i que s’atura el 1982, són  explícites tot i que breus, esquemàtiques i
sovint reduccionistes. Ell mateix afirma que hi mostra una veritat, la seva de
les moltes que hi ha, i ho fa en el seu llenguatge habitual, precís i àgil i
sense contemplacions. Una mostra, quan explica la dimissió de redactor en cap d’El Correo Catalán:

 

«El 5 de juny
de 1970 va morir Josep Carner a Bèlgica. Em va semblar que un diari com el Correu li havia de dedicar un plana i
vaig encarregar unes col·laboracions, entre d’altres una a Albert Manent.
Aquella nit no hem quedava jo de guardia, sinó González Ledesma, i vaig tenir
una premoció. Recordo que li vaig telefonar des d’una cabina telefònica de la
plaça de la Universitat i em va confirmar els meus temors. La plana havia estat
aixecada [eliminada del diari per la censura franquista], es donava la
informació de la mort, però tot l’altre material quedava congelat. Només va
sortir una petita crònica de la mort des de Brusel·les, de Ramon Vilaró, i un article
carrincló d’Àngel Marsà. L’endemà vam publicar-se algunes de les
col·laboracions demanes per mi, però la de Manent no. Vaig comunicar la meva
dimissió irrevocable. Durant quatre mesos, Roselló [el director del diari] va
tenir la santa paciència d’esperar que em refredés i m’ho repensés, però va ser
endebades: no volia ocupar cap càrrec més en un diari sota la dictadura.»

 

El món dels
sense veu fou constant en la seva obra, per això gosa elaborar una síntesi,
complexa i arriscada com totes les primerenques, que publicà L’Avenç amb el títol Obrers a Catalunya. Manual d’història del
moviment obrer (1840-1975)
(1982) on mostra els esdeveniments més singulars
del moviment obrer català.

 

S’ocupà molt de
Barcelona a la qual dedicà molts articles i llibres:  Barcelona:
memòria d’un segle
(2001), Barcelona
despareguda (2004)  editats en espanyol i
en català i un llarg etcètera entre el que destaca: Barcelona en lluita: el moviment urbà (1965-1996) (1996)…

La seva voluntat
de denúncia és amb tots els temes que toca. Fins amb l’humor. Un llibre
deliciós que sovint recomanem als alumnes, al costat d’El periodista, és La poesia
prohibida de Cesc
, (1981) on s’ocupa del notable dibuixant  i del que mostra una antologia dels acudits
censurats dels quatre diaris on el genial ninotaire va col·laborar, del Brusi dels anys cinquanta a l’Avui dels setanta passat per Tele-eXprés i El Correo Catalán.

 

Huertas
presenta en la seva obra, tant la periodística com la de divulgació històrica,
biografies, etc una ruptura entre raó i la força, el sentit del periodisme i la
violència del poder. Fins i tot la memòria dels objectes com les escultures,
els carrers, la memòria popular… dels que se n’ocuparà en llibres i articles.
Una relació bibliogràfica molt llarga i molt cenyida ideològicament al que hem
exposat.

 

Tanmateix el
periodista Huertas era sempre al peu del canó quan hi havia una casa modernista
en perill, una fàbrica en vaga o una manifestació de la que calia donar
notícia. Aquesta receptivitat i sintonia amb una gran capacitat de treball el
feu guanyar molts amics i admiradors. A Diàlegs
a Barcelona
, converses transcrites per X. Febrés (1985), hi sura el seu pensament
i palesa aquest model de treball amb nitidesa.

 

Interès
especial ens tenen els llibres sobre periodisme, des d’un capítol a Cinc revistes catalanes entre la dictadura i
la transició
(1987) on s’ocupà d’Oriflama,
a la col·lecció Vaixells de Paper una
sèrie en la que també s’hi vinculà molt i que és preocupa bàsicament de mostrar
la història des de la perspectiva dels protagonistses periodistes. On hi excel·leix
aquesta visió és a Les tres vides de
Destino
(1990) amb  Carles Geli.

Més
elaborada és l’aportació sobre Mirador,
la Catalunya impossible (2000) tot i
que no és l’estudi acadèmic, la magnífica tesi doctoral de Carles Singla, però
ens aporta, deu anys abans, tot té el seu temps, un suggerent assaig,
semblances dels protagonistes i un molt útil índex de les col·laboracions al
gran setmanari dels anys trenta.

 

Altres obres
seves sobre la història del periodisme són: La
premsa de barris a Barcelona
(1939-1983); El plat de llenties: periodisme i transició a Catalunya (1975-1985)
(2005);

 

Una història de La Vanguardia
(2006)… i molts, molts, articles. Des d’una crítica ideològica a En Patufet i Folch i Torres a Tele-eXprés fins a la relació de
directors de La Vanguardia a L’Avenç. En aquest apartat d’estudis i
treballs hemerogràfics destaquem una obra peonera i de relleu 200 anys de premsa diària a Catalunya que
aplega molta informació sbore els cinc-cents diaris editats a Catalunya i que
fou una exposició i s’edità (2005) per la Diputació de Barcelona esdevenint
material de referència imprescindible pel gran volum d’informació aplegada
d’una persona que treballà, estimà i estudià la premsa com a eina per ajudar a
viure millor a les persones.