Joan Mercader Riba, historiador de la Catalunya napoleònica

Joan Mercader, l’historiador
de la Catalunya napoleònica

Joan Mercader
i Riba, nat a Igualada el 1917 i finat a la mateixa capital de l’Anoia el 1989
fou un notable investigador sobre el segle XIX i XX especialment en relació al període
de la Catalunya napoleònica com així titula el seu treball més rellevant i sobre
el període de la Catalunya derrotada el 1714 i a la qual dedica també esforços ben
reeixits de recerca historiogràfica a la qual dedicà la vida. Sense hobbis,
deia, tot era recerca.

 

Pere Pascual
Domènec en l’article que li dedicà a L’Avenç
(1988) en comenta la  bibliografia,
extensa, de la que en feu una relació meticulosa J. Riba i Gabarró a l’Anuari Igualadí del 1986. Coneixem,
doncs, molt bé l’aportació de l’igualadí, discret i treballador, que fou
essencial per a conèixer aquest període del que esdevé avui encara  punt de referència imprescindible. Aquest és
el millor elogi que hom pot fer a l’obra d’un historiador quan aquesta roman
encara vigent, útil, malgrat els anys o dècades de la seva desaparició o de la
publicació dels treballs.

 

Mercader
conegué de jove l’obra de Ferran Soldevila, un oncle seu Joan Riba Faura,
industrial i de la Lliga, la hi feu conèixer i mentre estudiava a Igualada a
l’Ateneu Igualadí comença a publicar en publicacions locals com Ramell Igualadí (1930) que, ens diu Pere
Pascual Domènec al Diccionari
d’Historiografia catalana
que ell mateix va fundar. Estudià després a
l’institut d’ensenyament local i a l’Escola Normal de la Generalitat magisteri
que acabà durant la guerra. Cridat a l’exèrcit de República visqué als vint
anys la retirada i el retorn tancat al camp de concentració franquista
preceptiu, en aquest cas a Galícia. Pogué tornar a estudiar, filosofia i lletres
i assistí als cursos que organitzà Estudis Universitaris Catalans, amb el
mateix Soldevila, i altres professors com Jordi Rubió. S’implicà activament amb
l’IEC i amb la vida cultural de la seva Igualada natal.

 

La recerca
historiogràfica sobre el període napolèonic fou el tema de la seva primera
cerca així com de la tesi doctoral i acabada aquesta pot començar el 1948 una
carrera universitaria com a professor adjunt tot i que pogué vincular-se amb
Vicens Vives quan aquest s’incorpora com a catedràtic a la UB. En aquesta
participa en iniciatives com Indice
Històrico Español
, (IHE) fundat pel mateix Vicens o els Estudios de Historia Moderna. La seva
tesi Barcelona durante la ocupación
francesa (1808-1814)
(1949) rd fixa més enllà dels trets estrictament
polítics en els aspectes socials, econòmics, culturals i causa fort impacte.
Sedguí produint i així remarquem els articles especialitzats atès que sobre el
període citat publicà moltíssim com pot veure’s a la bibliografia seva. Als Annals de l’Institut d’Estudis Gironins
tenim dos articles, un dells sobre sant Narcís i les autoritats napolèoniques
publicat el 1948, i un segon del 1959 sobre expedients de crèdit o la desena de
treballs al Butlletí de la Societat Catalana
d’Estudis Històrics
(BSCEH) de l’IEC amb la qual estigué molt vinculat i
dels que volem destacar el del 1953: «L’oficialitat del català sota la
dominació napoleònica» que vàrem llegir d’estudiant i recordem amb interès i
que recomanem ara que pot consultar-se ben fàcilment a www-raco.cat dins la
revista citada o bé als escrits esparsos que li ofrenà Igualada. Són
vint-i-dues pàgines sensacionals  que ens
mostren com el català fou usat per finalitats polítiques i traspuen la
sensibilitat d’acostar-se alhora al que avui en diuen la Catalunya real  és a dir veure el conjunt més enllà de les
èlits.

 

Remarquem la col·laboració
en obres col·lectives com Història de
Catalunya
, batejada com Biografies
catalanes,
de les quals assumí el volum desè dedicat a Els capitans generals. El segle XVIII al costat de Reglà,
Soldevila, Tarradell, Abadal, Santiago Sobrequés i el mateix Vicens que en
redactaren altres. D’aquesta obra, editada el 1957 i reeditada constantment,
posseïm la segona edició el 1980 i manté, l’estructura inicial, recordem, els
anys dels cinquanta en ple franquista on Mercader pot exposar, amb
distanciament, rigor i sense comentaris interpretatius, amb una suavitat formal
molt reeixida, els seus conceptes sempre matisats, sempre acurats.

 

Per exemple davant la suspensió de la
universitat de Barcelona per Felip V i l’allunyament de la mateixa a Cervera
escriu: «Cervera s’havia aferrat a l’absolutisme, que li havia donat vida i que
era la raó del seu ésser. Això explica que la Universitat de Cervera llguès la
seva sort, durant el primer terç del segle XIX, als vaivens de la política i
que a la fi (1937) acabés per sucumbir.» No pot explicar-se amb més finesa, en
temps de censura, sense trair la veritat històrica i el sentit de precissió, la
realitat que s’explica.

 

Aquest
treball, naturalment les aportacions dels darrers trenta anys sobre el XVIII
han estat impressionants, tingué una gran influència –fins i tot hi ha una
edició de quiosc promoguda pel diari El
Observador
– i encara manté en determinats aspectes vigència per l’alt
nivell de l’autor.

 

Molt vinculat
a Igualada el 1947 ajudà a crear el Centre d’Estudis Comarcals de gran
importància local així com el moviment de base de les trobades de recerca
històrica, geogràfica, cultural conegudes com Assembles d’Estudis
Intercomarcals impulsades també per Josep Iglésies, amb qui l’uni una gran
amistat, i que foren un notable impuls de la cultura local i comarcal. Esmentem
el llibre La ciutat d’Igualada
aparegut el 1953 i que palesa aquest lligam. S’hi vinculà tant en estudis
divulgatius i de síntesi com aquest o bé de recerca i rellevants com Evolució social i econòmica d’una familia
catalana de l’antic règim: els Padró d’Igualada (1642-1862)
(1976) extens i
important, premiat amb el Cristòfor Despuig.

 

Guanya una
plaça el 1954 al CSIC a Madrid on anà a residir, era interí a la universitat i
tam bé pel clima que li anava millor per la seva salud. Hi visqué fins la seva
jubilació el 1984 tot i que mai perdé el contacte, diu que hi havia dies que
escrivia dotze cartes a gent catalana… Col·laborà en publicacions catalanes
com Serra d’Or o la Revista de Catalunya, a de l’exili, a
més  les habituals del ram com la citada Indice Histórico Español, Arbor, Hispania
o Cuadernos Hispanoamericanos sense
oblidar les estrictament igualadines com Vida
amb qui sempre mantingué una especial relació d’afecte.

 

 

Com ja hem
assenyalat el període napoleònic fou centre de la seva atenció des de la tesi
doctoral. Citem també Barcelona durante
la ocupación francesa
(1949) del CSIC i de la que tenim la versió catalana
editada per l’Abadia de Montserrat, amb el títol Catalunya i l’imperi napoleònic (1978) on parla de la Catalunya
resistent, títol que prendrà posteriorment un bon treball d’Antoni Moliner o la
Girona francesa, títol d’un altre posterior treball de Lluís M. de Puig, l’obra
del qual Mercader elogia al pròleg d’aquesta edició.

 

Catalunya i l’imperi napoleònic és un gran intent
d’objectivar el període, s’acosta a sectors com el clergat per exemple amb una
clara voluntat de fredor per entendre, comprendre, aquella realitat, ho fa,
també amb un estil com agradable i entenedor com en els articles, així «La
ideologia dels catalans del 1808» (BSCEH, 1963).

 

Un altre gran
tema de recerca fou l’esutdi del XVIII del que hem citat el treball impulsat
per Vicens de biografies de capitans generals però esmentaríem també
l’important Felip  i Catalunya (1968, 1985)  que esdevé un dels treballs seus més
importants tot i que avui un altre igualadí, Josep M. Torres Ribé ha treballat
amb nova documentació el període. Sempre quedarà l’aportació sigui la del volum
o la de la breu aportació, així les monografies Historiadors i erudits a Catalunya i a València en el segle XVIII
(1966) o Catalunya napoleònica o Domènec Badia “Ali-Bey” ambdós del 1960,
publicats en la benemèrita col·lecció Episodis de la Història que ell estima molt.


 

Finalment,
citem José Bonaparte, rey de España (1808-1813),
en dos volums (1971, 1983), que assenyala un punt notable de la seva producció
historiogràfica, i que culmina, amb els premis que va rebre, – Crítica Serra
d’Or, Creu de sant Jordi…- la seva dimensió pública de reconeixement a una
trajectòria.

La seva obra dispersa,
amb pròleg de Josep Fontana, fou publicada en dos volums i és el millor
homenatge que podia dedicar-li la seva estimada Igualada. Pere Pascual publicà
a L’Avenç (1988) una molt llarga
conversa, dotze pàgines, de caràcter autobiogràfic en la que repassa la seva
trajectòria que esdevé un repàs personal a la vida i obra centrada des de la
desfeta del 1714 i les seves conseqüències fins, in extenso, la guerra del
francès del que fou, indubtablement, el màxim especialista. Al respecte la seva
historiografia del periode, publicada a la revista IHE, és espectacular. Un
historiador que defensa els seus mestres, i alhora amics, diu: «La història de
Soldevila no es pot dir que sigui romàntica: és nacionalista» o a Josep Iglésies,
amb qui tingué una estreta col·laboració, «en el context del meu interès
permanent per promoure l’erudició local i comarcal i per dotar-la d’una
infrastructura cultural» o del mateix Vicens amb qui l’unien tantes coses de
projectes globals i, és clar, historiogràfics.

 

Amb en Vicens,
diu també en l’esmentada entrevista a L’Avenç
ens vàrem entendre: el seu catalanisme, fonamentat en la consideració del
Principat formant part integrant de la realitat espanyola, i la seva actitud
d’aprofitar, sense complexes, les possibilitats que oferien les estructures administratives
del règim per desenvolupar la tasca pròpia de l’historiador, eren més propers a
la meva manera de pensar que no l’actidud que mantenien sobre això altres
persones que jo apreciava molt.»

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús