Arxiu del dilluns, 30/09/2013

Joan Mercader Riba, historiador de la Catalunya napoleònica

dilluns, 30/09/2013

Joan Mercader, l’historiador
de la Catalunya napoleònica

Joan Mercader
i Riba, nat a Igualada el 1917 i finat a la mateixa capital de l’Anoia el 1989
fou un notable investigador sobre el segle XIX i XX especialment en relació al període
de la Catalunya napoleònica com així titula el seu treball més rellevant i sobre
el període de la Catalunya derrotada el 1714 i a la qual dedica també esforços ben
reeixits de recerca historiogràfica a la qual dedicà la vida. Sense hobbis,
deia, tot era recerca.

 

Pere Pascual
Domènec en l’article que li dedicà a L’Avenç
(1988) en comenta la  bibliografia,
extensa, de la que en feu una relació meticulosa J. Riba i Gabarró a l’Anuari Igualadí del 1986. Coneixem,
doncs, molt bé l’aportació de l’igualadí, discret i treballador, que fou
essencial per a conèixer aquest període del que esdevé avui encara  punt de referència imprescindible. Aquest és
el millor elogi que hom pot fer a l’obra d’un historiador quan aquesta roman
encara vigent, útil, malgrat els anys o dècades de la seva desaparició o de la
publicació dels treballs.

 

Mercader
conegué de jove l’obra de Ferran Soldevila, un oncle seu Joan Riba Faura,
industrial i de la Lliga, la hi feu conèixer i mentre estudiava a Igualada a
l’Ateneu Igualadí comença a publicar en publicacions locals com Ramell Igualadí (1930) que, ens diu Pere
Pascual Domènec al Diccionari
d’Historiografia catalana
que ell mateix va fundar. Estudià després a
l’institut d’ensenyament local i a l’Escola Normal de la Generalitat magisteri
que acabà durant la guerra. Cridat a l’exèrcit de República visqué als vint
anys la retirada i el retorn tancat al camp de concentració franquista
preceptiu, en aquest cas a Galícia. Pogué tornar a estudiar, filosofia i lletres
i assistí als cursos que organitzà Estudis Universitaris Catalans, amb el
mateix Soldevila, i altres professors com Jordi Rubió. S’implicà activament amb
l’IEC i amb la vida cultural de la seva Igualada natal.

 

La recerca
historiogràfica sobre el període napolèonic fou el tema de la seva primera
cerca així com de la tesi doctoral i acabada aquesta pot començar el 1948 una
carrera universitaria com a professor adjunt tot i que pogué vincular-se amb
Vicens Vives quan aquest s’incorpora com a catedràtic a la UB. En aquesta
participa en iniciatives com Indice
Històrico Español
, (IHE) fundat pel mateix Vicens o els Estudios de Historia Moderna. La seva
tesi Barcelona durante la ocupación
francesa (1808-1814)
(1949) rd fixa més enllà dels trets estrictament
polítics en els aspectes socials, econòmics, culturals i causa fort impacte.
Sedguí produint i així remarquem els articles especialitzats atès que sobre el
període citat publicà moltíssim com pot veure’s a la bibliografia seva. Als Annals de l’Institut d’Estudis Gironins
tenim dos articles, un dells sobre sant Narcís i les autoritats napolèoniques
publicat el 1948, i un segon del 1959 sobre expedients de crèdit o la desena de
treballs al Butlletí de la Societat Catalana
d’Estudis Històrics
(BSCEH) de l’IEC amb la qual estigué molt vinculat i
dels que volem destacar el del 1953: «L’oficialitat del català sota la
dominació napoleònica» que vàrem llegir d’estudiant i recordem amb interès i
que recomanem ara que pot consultar-se ben fàcilment a www-raco.cat dins la
revista citada o bé als escrits esparsos que li ofrenà Igualada. Són
vint-i-dues pàgines sensacionals  que ens
mostren com el català fou usat per finalitats polítiques i traspuen la
sensibilitat d’acostar-se alhora al que avui en diuen la Catalunya real  és a dir veure el conjunt més enllà de les
èlits.

 

Remarquem la col·laboració
en obres col·lectives com Història de
Catalunya
, batejada com Biografies
catalanes,
de les quals assumí el volum desè dedicat a Els capitans generals. El segle XVIII al costat de Reglà,
Soldevila, Tarradell, Abadal, Santiago Sobrequés i el mateix Vicens que en
redactaren altres. D’aquesta obra, editada el 1957 i reeditada constantment,
posseïm la segona edició el 1980 i manté, l’estructura inicial, recordem, els
anys dels cinquanta en ple franquista on Mercader pot exposar, amb
distanciament, rigor i sense comentaris interpretatius, amb una suavitat formal
molt reeixida, els seus conceptes sempre matisats, sempre acurats.

 

Per exemple davant la suspensió de la
universitat de Barcelona per Felip V i l’allunyament de la mateixa a Cervera
escriu: «Cervera s’havia aferrat a l’absolutisme, que li havia donat vida i que
era la raó del seu ésser. Això explica que la Universitat de Cervera llguès la
seva sort, durant el primer terç del segle XIX, als vaivens de la política i
que a la fi (1937) acabés per sucumbir.» No pot explicar-se amb més finesa, en
temps de censura, sense trair la veritat històrica i el sentit de precissió, la
realitat que s’explica.

 

Aquest
treball, naturalment les aportacions dels darrers trenta anys sobre el XVIII
han estat impressionants, tingué una gran influència –fins i tot hi ha una
edició de quiosc promoguda pel diari El
Observador
– i encara manté en determinats aspectes vigència per l’alt
nivell de l’autor.

 

Molt vinculat
a Igualada el 1947 ajudà a crear el Centre d’Estudis Comarcals de gran
importància local així com el moviment de base de les trobades de recerca
històrica, geogràfica, cultural conegudes com Assembles d’Estudis
Intercomarcals impulsades també per Josep Iglésies, amb qui l’uni una gran
amistat, i que foren un notable impuls de la cultura local i comarcal. Esmentem
el llibre La ciutat d’Igualada
aparegut el 1953 i que palesa aquest lligam. S’hi vinculà tant en estudis
divulgatius i de síntesi com aquest o bé de recerca i rellevants com Evolució social i econòmica d’una familia
catalana de l’antic règim: els Padró d’Igualada (1642-1862)
(1976) extens i
important, premiat amb el Cristòfor Despuig.

 

Guanya una
plaça el 1954 al CSIC a Madrid on anà a residir, era interí a la universitat i
tam bé pel clima que li anava millor per la seva salud. Hi visqué fins la seva
jubilació el 1984 tot i que mai perdé el contacte, diu que hi havia dies que
escrivia dotze cartes a gent catalana… Col·laborà en publicacions catalanes
com Serra d’Or o la Revista de Catalunya, a de l’exili, a
més  les habituals del ram com la citada Indice Histórico Español, Arbor, Hispania
o Cuadernos Hispanoamericanos sense
oblidar les estrictament igualadines com Vida
amb qui sempre mantingué una especial relació d’afecte.

 

 

Com ja hem
assenyalat el període napoleònic fou centre de la seva atenció des de la tesi
doctoral. Citem també Barcelona durante
la ocupación francesa
(1949) del CSIC i de la que tenim la versió catalana
editada per l’Abadia de Montserrat, amb el títol Catalunya i l’imperi napoleònic (1978) on parla de la Catalunya
resistent, títol que prendrà posteriorment un bon treball d’Antoni Moliner o la
Girona francesa, títol d’un altre posterior treball de Lluís M. de Puig, l’obra
del qual Mercader elogia al pròleg d’aquesta edició.

 

Catalunya i l’imperi napoleònic és un gran intent
d’objectivar el període, s’acosta a sectors com el clergat per exemple amb una
clara voluntat de fredor per entendre, comprendre, aquella realitat, ho fa,
també amb un estil com agradable i entenedor com en els articles, així «La
ideologia dels catalans del 1808» (BSCEH, 1963).

 

Un altre gran
tema de recerca fou l’esutdi del XVIII del que hem citat el treball impulsat
per Vicens de biografies de capitans generals però esmentaríem també
l’important Felip  i Catalunya (1968, 1985)  que esdevé un dels treballs seus més
importants tot i que avui un altre igualadí, Josep M. Torres Ribé ha treballat
amb nova documentació el període. Sempre quedarà l’aportació sigui la del volum
o la de la breu aportació, així les monografies Historiadors i erudits a Catalunya i a València en el segle XVIII
(1966) o Catalunya napoleònica o Domènec Badia “Ali-Bey” ambdós del 1960,
publicats en la benemèrita col·lecció Episodis de la Història que ell estima molt.


 

Finalment,
citem José Bonaparte, rey de España (1808-1813),
en dos volums (1971, 1983), que assenyala un punt notable de la seva producció
historiogràfica, i que culmina, amb els premis que va rebre, – Crítica Serra
d’Or, Creu de sant Jordi…- la seva dimensió pública de reconeixement a una
trajectòria.

La seva obra dispersa,
amb pròleg de Josep Fontana, fou publicada en dos volums i és el millor
homenatge que podia dedicar-li la seva estimada Igualada. Pere Pascual publicà
a L’Avenç (1988) una molt llarga
conversa, dotze pàgines, de caràcter autobiogràfic en la que repassa la seva
trajectòria que esdevé un repàs personal a la vida i obra centrada des de la
desfeta del 1714 i les seves conseqüències fins, in extenso, la guerra del
francès del que fou, indubtablement, el màxim especialista. Al respecte la seva
historiografia del periode, publicada a la revista IHE, és espectacular. Un
historiador que defensa els seus mestres, i alhora amics, diu: «La història de
Soldevila no es pot dir que sigui romàntica: és nacionalista» o a Josep Iglésies,
amb qui tingué una estreta col·laboració, «en el context del meu interès
permanent per promoure l’erudició local i comarcal i per dotar-la d’una
infrastructura cultural» o del mateix Vicens amb qui l’unien tantes coses de
projectes globals i, és clar, historiogràfics.

 

Amb en Vicens,
diu també en l’esmentada entrevista a L’Avenç
ens vàrem entendre: el seu catalanisme, fonamentat en la consideració del
Principat formant part integrant de la realitat espanyola, i la seva actitud
d’aprofitar, sense complexes, les possibilitats que oferien les estructures administratives
del règim per desenvolupar la tasca pròpia de l’historiador, eren més propers a
la meva manera de pensar que no l’actidud que mantenien sobre això altres
persones que jo apreciava molt.»

Pere Foix, periodista i biògraf compromès

dilluns, 30/09/2013

Pere Foix, periodista i biògraf compromès

 

Pere Foix i Cases, sindicalista que projectà el seu
pensament a través del periodisme i amb materials de caràcter històric, esdevé
un dels promotors més rellevants de la història obrera des de la perspectiva popular.
Com a periodista compromès patí detencions, presó i exili i sempre mantingué a
lllarg de la vida una coherència que projectà públicament a través de materials
diversos, que són interessants recursos historiogràfics. Fou un home senzill,
de comarques, que aspirava  a canviar el
món i ho feu amb la ploma, sempre enemic de la violència. No li importaba si hom
el consideraba periodista, escriptor, historiador… Desitjava simplement explicar
les malvestats i crims de la dictadura de Primo o dels cacics o els corruptes
i, alhora, de difondre els líders populars, sigui a Catalunya o a l’exili
mexicà, al conjunt de la població. Usà la història, doncs, com un element
comunicatiu més per a millorar el món.

 

Neix a Torà de Riubregós, a la Segarra, el 1893. Mor a Barcelona
el 1978 tot just retornat del seu exili mexicà, d’una llarga estada tot
esperant la mort de Franco pel retorn… Treballà com a corredor de comerç i, s’afilià
a la CNT on assolí càrrecs fins la ruptura del 1931 tot vinculant-se aleshores
amb ERC. Vers el final de la seva vida, a l’exili, s’implicà amb el socialisme
catalanista de Pallach al qual estimà molt, igual que amb Serra Moret amb el
que dedicà diversos llibres sobre el seu pensament i la seva vida publicant-se posteriorment
per Joan Pujadas, l’epistorial entre ambdós, un conjunt de cartes ben ric i
interessant que explica les interioritats de la difícil vida d’exili.

 

Rebutjà allistar-se al servei militar, s’escapa a París
eln 1914. Conectà amb grups anarquistes, encetà les col·laboracions a premsa
especialment Solidaridad Obrera i La Revista Blanca participant en lluites
socials, -vaga de La Canadenca per exemple- i esdevingué per la seva capacitat
de treball i honestedad un dels líders més estimats tot i la seva falta
d’ambició política com a dirigent. Era un diguem-ne líder moral més que tàctic
o organitatiu.

 

Redactor de la Soli
farà amistat amb Joan Peiró, Eusebi Carbó… dels que escriurà un conjunt de
retrats, de semblances de força èxit i també reeditat en diverses avinenteses. Com
a traductor la seva labor en obres de formació obera i de l’escriptor Panait
Istrati, de qui fou amic i biograf i traduï Kira
Kyralina
(1925), Nerransula
(1927), Los Cardos del Baragán
(1929), Mis andanzas (1929). Altres
obres traduïdes que ens assenyalen la seva personalitat són del dr. A.
Robertson Profilaxis social (1929);
del dr. Marcel Viard Naturismo y la
guerra
(1929) i d’Andres Lorult La
moral y la educación sexual
(1929).

 

El 1926 fou redactor d’El Pueblo Gallego (Vigo) i posteriorment de la Soli i La Humanitat.   El 1930 signa el manifest d’Intel·ligència
Republicana i retira, com Peiró, el nom del document, ambdos forenb escollits per
la Confederació Regional del Treball. Forma part de la redacció de Solidaridad Obrera amb la qual havia
col·laborat els anys anteriors. El 1931 enceta la col·laboració a L’Opinió amb el títol que donarà nom al
llibre homònim: Los archivos del
terrorismo blanco. El fichero Lasarte 1910-1930,
primer treball de caràcter
històric. Hi recull un conjunt documental notable que marca la connivència de
policia, govern i patronal en la persecució i assassinat de dirigents obrers. Documents,
configurats en una sèrie de reportatges de periodisme de denuncia publicats a L’Opinió i editats posteriorment, en
llibre, en tres edicions, dues els anys trenta i la darrera al final de la seva
vida. Separat de l’anarquisme per l’actuació de la FAI, es vincula al
republicanisme d’esquerres, a ERC hi tindrà amics i companys del sector social
com Companys, Martí Barrera, Simó Piera, Sebastià Clara… molts de la Unió de
Rabassaires. Col·labora, il·lusionat amb el republicanisme i a L’Opinió, doncs i també a La Humanitat, La Rambla… hi publicarà
opinió i algun reportatge de caràcter històric.

 

Assagista publica La
classe obrera, la revolució, la República i l’Estatut
(1932) amb pròleg de
Josep M. de Sucre, polemista nat, també Barcelona,
6 d’octubre de 1934
(1935), tres edicions i un dels més elaborats sobre l’episodi,
tindrà un notable èxit editorial. Corporativisme
o República Social
, amb pròleg d’Ángel Pestaña. No coneixem, no es conserva
cap exemplar el llibre Mentre fem la
guerra
(1938). Lluitarà  al front
d’Aragó i patirà l’exili als camps del Rosselló fins arribar a l’exili
acollidor de Mèxic on desenvolupà una labor molt destacada de biògraf
implicant-se molt en l’organització i suport a les iniciatives culturals
catalanes. Guanyà a Montevideo el premi Josep Trueta pel treball sobre Salvador
Seguí. Col·labora en premsa mexicana: Excelsior,
El Nacional
, Pátria Nueva… i
amb la dels exiliats: El Poble Català,
La Nova Revista, Revista dels Catalans
d’Amèrica
i Pont Blau (Mèxic); Catalunya i Ressorgiment (Buenos Aires) i Endavant
de París. Fundà la revista Horizontes
(1957-1967).

 

Catalunya, símbol
de llibertat
es un singular assaig (1942), original
text creatiu a cavall de la narrativa política lliure i la recreació històrica
de caràcter divulgatiu. També España
desgarrada
(1942) una mena de catarsi sobre la incapacidad republicana.
Aquesta apareix parcialment publicada al diari esquerrà El Nacional i la revista de Manila Democracia. El director del diari, Raul Noriega, autor del pròleg,
afirma que Foix té «la pasión del relato, la veracidad del contenido y el
aliento patético de una tragedia colectiva sin paralelo…» Obra molt sincera,
des del primer moment hi ha la gratitud a Mèxic:

 

«Al pisar tierra mexicana nos
sentimos un tanto aliviados del peso de nuestra peregrinación a través de
tierras extrañas. Brazos acogedores, rostros sonrientes, palabras amables y
reconfortantes, porvenir risueño. Verdad que si todos los lazos que nos unen ya
para siempre al gran país mexicano y la fraternidad con que hemos sentido las
caricias delicadas que tienen a cicatrizar nuestra herida, han sido apreciadas
en su justo valor por los huídos de la muerte, no es menos verdad que nuestras
amarguras y sinsabores se han visto, en cierto modo ahondados, al leer
artículos e informaciones erróneas que en modo alguno reflejan la verdad sobre
la guerra de España de seguro escritos por plumas desconecedoras de la realidad
española.»

 

Foix diu que vol exercir el periodisme com un apostolat,
vol explicar i de fet l’ofereix, tot i que com assaig, una història d’Espanya
des d’un punt de vista esquerrà, obrerista, reivindicatiu i en la perspectiva més
d’assaig polític que de recerca estricta. Tota la seva obra assolirà la
particularitat de la passió pel canvi social més enllà de la meticulositat i
rigurositat del professional de la història que aspira més a fer comprendre que
a convèncer.

 

Com a biògraf Foix
vol preservar la seva memòria, el llegat propi dels seus companys i
correligionaris, lluitadors contra tota arbritarierat. Comença amb Vidas agitadas (1943) on a Mèxic estant
publicà catalans com Peiró i Prim, dos mexicans Villa i Juárez i dos noms
més que l’atrauen, Panait Istrati i Pierre Laval. Prepara les seves quatre
grans biografies que tindran un enorme èxit, les tres mexicanes i les del gran
amic Serra i Moret.

Les grans biografies mexicanes, tan reeditades són
considerades de divulgació més que de recerca, són una visió personal de la posició del
biografiat amb extraordinària amenitat redaccional. El diputat i polític d’ERC,
Joan Sauret, en el seu llibre sobre l’exili, remarca l’impacte de les tres. Diu que les de Benito Juárez i Pancho Villa van per la vuitena edició i Lázaro Cárdenas per la quarta.

 

Les tres pel llenguatge
planer i el to amè assoliran un gran aceptació. Biografies d’èxit i amb bona
crítica. Riera Llorca a La Nostra Revista
i altres en fan elogis. En llenguatge del moment serien «biografies de
líders del poble que es redacten pel poble» i en format diguem-ne periodístic
sense notes, ni aparell documental, ni bibliografia de suport però, així si,
amb força narrativa. Que un català i signant com a Pere assoleixi aquest
impacte no deixa de ser significatiu.

 

La darrera
biografia que esmentem és la de Serra Moret amb qui està en íntima relació i ho
palesen les col·laboracions a Endavant
i els llibres que li dedicà, una antologia de textos, l’epistolari (obra
pòstuma) i la citada biografia. Serra i Moret li redactà pròlegs i l’ajuda a
editar Apòstols i mercaders. Foix li
redactà la biografia que és un del treballs més interessants. Amb Serra i Moret
mantingué una molt intensa correspondència, exemple d’amistat, que coneixem
gràcies a l’edició i transcripció de Joan Pujadas.

 

Tanmateix l’obra que ha estat més considera pels
historiadors ha estat el seu darrer treball. el conjunt de semblances dels seus
amics i companys de lluita que amb el títol
Apòstols i mercaders
(1957) apareixen en català a Editores Mexicanos
Unidos. Riera i Llorca redacta el pròleg. Emilià Vilalta publica una resenya el
1967, a Xaloc, i Isidre Molas, una
altra el 1969 a Serra d’Or. En ambdues
es remarca el valor, meritori de la feina de Foix. És també l’obra més coneguda
i té un gran impacte, per la qualitat en el món de l’exili. Agustí Cabruja, periodista
d’ERC, escriptor i amic seu, la corregeix i li dedica un artícle a Ressorgiment en el que sugereix l’evolució
conjunta del catalanisme amb el sindicalisme de no haber estat assassinat
Seguí. Serra i Moret la financia a través de la fundació dedicada a la seva
dona, Sara, morta feia poc.

 

Riera Llorca reclama, a Serra d’Or que es publiqui a Catalunya. Publica també una molt llarga
ressenya a Pont Blau el 1958. Pere
Mas Perera en un article notable a Ressorgiment,
i que Pont Blau reprodueix, hi
insisteix. Manent, a l’extraordinari aportació que feu sobre l’exili cultural, ho
palesa. L’exili català té moltes obres, estudis sectorials i visions de
conjunt, sovint encabalcades i repetitives i tanmateix encara esperem la gran,
la magna obra que expliqui històricament, globalment, exhastuviament, per països,
per professions, a fons i fetes amb aportacions de síntesi d’especialistes.
Així coneixeríem una generació que deixà país i un futur per encetar nova vida
incerta. Bé s’ho mereixen, ells pel record i nosaltres pel coneixement.

 

Apòstols i mercaders és, sens dubte una
de les millors aportacions al sindicalisme des de dins. Foix la subtitula: «Seixanta
anys de lluita social a Catalunya». La presenta Manuel Serra i Moret que indica
que «Pere Foix és un producte català que acredita la marca». Les semblances
tenen una aproximació humana i política, cuallada de referències
autobiogràfiques del mateix Foix  on exposa
aspectes rellevants dels dirigents obrers seleccionats: Joan Peiró, Ángel
Pestaña, Salvador Seguí, Eusebi Carbó, Josep M. Foix i Joan Roigé. Text, àgil i
explícit, molt interessant per a una visió del moviment obrer a la primera meitat
del segle XX. Apòstols i mercaders es
publicà a Mèxic el 1957 i la segona edició a Nova Terra, Barcelona (1976) en
moments que el moviment obrer plantava cara i no es rendia davant l’agressió
vital d’un capitalisme sense entranyes ni tan sols rostre humà. Foix en 1962
escriu un balanç, a Pont Blau, sobre el
seu pensament d’aquells anys de lluita. Al final de la vida reedita un dels seus
llibres més intensos, els arxius del terrorisme blanc i escriu:

«En el andar de mi vida –que ha
sido toda de empeñoso trabajo- no he dejado en ningún momento un recuerdo
amargo o ingrato, en ningún lugar donde he vivido. Si no he hecho plenamente el
bién, ha sido porque mis escasos medios no lo han permitido, mas lo he hecho
hasta donde me ha sido posible. No he causado pesar ni provocado rencor ni
resentimiento en persona alguna. Nadie ha conocido sufrimiento por mi causa y a
nadie he ofendido voluntariamente. Es un buen bagaje de satisfacción para mis
ochenta y ocho años.»