Rafael Tasis, escriptor i historiador

RAFAEL TASIS, ESCRIPTOR I HISTORIADOR

La personalitat de Rafael Tasis (Barcelona, 1906 – París 1966) és molt
suggerent, ens trobem amb un intel·lectual que li toca de viure uns moments
molt complexs, guerra i exili, tornada i repressió, situació que per a una
persona que aspira a la normalitat que va viure als anys trenta li esdevé
terrible pel dolor del país en contemplar-lo arrassat identitàriament.

Lector impenitent, de ben jove col·labora a La Mainada i Josep M. Poblet, amic i exiliat com ell a Mèxic, a la
seva aproximació biogràfica Rafael Tasis.
Conducta i exemple
(1967) reprodueix la primera col·laboració.També li
dedica una altra llarga semblança en format llibre Miquel Arimany. Tasis envia
al setmanari infantil rival d’En Patufet,
un text i el publicaren tot i ser un vailet. Era un conte molt original i li
obri les portes pel seu to àgil i precís; per la dimensió de frescor i novetat
que comportava. Efectivament “Un gra d’arrós” representa una singular entrada
al món de les lletres. Una presència que sempre serà amarada per una voluntat
creativa de dir-hi la seva. A més amb un esperit patriòtic a tot el llarg de la
vida per a un idea. Escriu a l’exili, a la revista Vida Nova de Montpeller que promou l’infatigable Miquel Guinard:

«L’esdevenidor dels catalans va lligat d’una manera ineluctable al nostre
present d’avui. I per aquesta feina, tots els concursos són necessaris i no cal
recusar-ne cap, mentre vagi guiat per aquell veritable patriotisme que una gloriosa
entitat sintetitzava en una màxima indiscutible: “La fe sense obres, morta és.”
Fe en el nostre poble, fe en el seu esdevenidor; però obres constants, aquella
obra de cada dia, única en la intenció, múltiple en la direcció, que ha
d’impedir que aquesta fe esdevingui morta i ha de fer que es perpetuï en les
generacions que seguiran a la nostra.»

Treballa de jove en la impremta-papereria del seu pare, al carrer de
Tallers, i els llibres l’acompanyaran tota la vida. Llibres i periòdics des que
guanya el concurs de La Publicitat en
el concurs de contes i a partir d’aleshores hi publica habitualment. També a Mirador sobre escriptors, catalans i
foranis, llibres, aspectes històrics, opinió cultural esdevenint un articulista
cultural de primera línia…

En el qüestionari del 1933 de La Revista
de Josep M. López Pico escriu:

«Voldria una Catalunya plenament renacionalitzada, liberal i justa, en la
qual la intel·ligència tingués un lloc digne i que sabés fer-se digna de
recollir totes les essències de l’heretatge llatí junt amb els nobles afanys
pacifistes de les nacions escandinaves»

Tasis és ben conegut per les novel·les ben trabades, El daltabaix (1924), l’excepcional Tres (1962), fins i tot
de literatura negra, –Un crim al
Paral·lelo, La Bíblia valenciana
(1955)…- per antologies de poesia, àdhuc
per poemes. Com a historiador la seva vinculació amb Acció Catalana i amb la
Generalitat Republicana li atorga un caràcter comú als intel·lectuals crítics
que com Nicolau d’Olwer encarnaven un esperit catalanista, innovador i
renovador.

El seu dietar,i i molt especialment l’etapa de director general de presons,
la reflexa amb meticulositat a Les
presons dels altres. Records d‘un escarceller d’ocassió
 (1990) i el converteixen en un testimoni
excepcional. Tenia el neguit de la cerca i ho palesava amb força. Durant tota
la vida. Un exemple, en ple exili a París, arran l’entrada dels nazis va a
veure-ho, al lloc més adient, a la plaça de l’Etoile i, és clar, contempla una
cerimònia que només unes dotzenes de francesos varen poder veure. La narra amb
la contundència del reportatge més vibrant.

Amb aquest tarannà escriu i hi participà intensament així a la Revista de Catalunya de la qual en feu
la història i també a d’altres publicacions dels anys bèl·lics: Catalans!, Meridià, Moments… En
aquests anys de guerra publica un singular opuscle, editat pel Comissariat de
Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que li publica també una síntesi
sobre la literatura catalana moderna. Es tracta de Les pedres parlen. Fulls d’Història de Catalunya. Hi desgrana, d’Empúries
fins a l’edifici del Parlament de Catalunya aquells monuments, indrets,
edificis lítics que han estat escenari singular a la història nacional
catalana.

Sobre història de la premsa dóna a conèixer en plena guerra i en el marc de
les edicions del Comissariat de Propaganda amb el qual s’hi vincula molt i hi
publica altres treballs, La presse
catalane depuis 1641 jusqu’à 1937
(1937) que jugava el paper de projecció a
l’exterior de la cultura catalana amb força impacte. El 1966, any de la mort
publicarà la seva monumental obra en aquest àmbit com veurem.

A l’exili col·labora en les revistes de l’esforç heroic –Xaloc, La Nostra Revista..- i a
l’interior en les poques revistes en català, pràcticament només Serra d’Or, El Pont i para de comptar.
Només vol escriure en català i ho fa per coherència amb la seva llengua i
identitat. Francesc Foguet i Montserrat Bacardí han tingut cura, amb les
editorials Acontravent i Cossetània, de publicar i ho segeixen fent, l’obra
inèdita, dietaris articles, epistolari, etc. i
contribuir a recuperar un dels noms més emblemàtics, per la densitat
intel·lectual, de l’exili la represa.

A la mort, Albert Manent escriu a l’ABC
i Pedro Gringoire a l’Excelsior
mexicà sengles articles on palesen la seva valuosa trajectòria destacant la
fidelitat terral. Eren altres temps, i altres homes. La seva obra, alta
divulgació de la història, estudis sobre història cultural especialment de la
literatura catalana, treballs puntuals de recerca… són una de les mostres de la
millor historiografia de divulgació, del periodisme cultural, de la voluntat de
ser i de mostrar-ho amb energia, coneixement i saber fer. Els lectors que
guanyà aconseguiren una continuïtat amb els daurats anys trenta quan llibertat
política i mercat editorial anaven de la mà. De l’exili en serà un fi analista
de la seva psicologia i en forneix, des de dins, tot de dades suggerents que
esdevenen una de les millors teoritzacions.

Altres treballs, importants, d’història, són: La vida del rei En Pere III (1954) aval·lat per Ferran Soldevila i Pere el Cerimoniós i els seus fills
(1957) que li encomanà Vicens Vives. També Joan
I, rei caçador i músic
(1958)   conformen la seva aportació rellevant sobre la
història medieval catalana a la qual caldrà afegir les recopilacions o
inventaris de premsa en català i les monografies divulgatives així com
l’articulista.

El 1959 presenta i guanya als Jocs Florals de París amb la història dels
mateixos que fa tot recreant-ne ambient i contex en un treball que aspira a palesar
l’esforç de la gaia festa en una cultura sempre amb dificultats i no pas per
voluntat pròpia. Hom publicarà pòstumament Els
Jocs Florals de Barcelona en l’evolució del pensament de Catalunya (1849-1958)

(1997).

Un altre treball de prosa viva és Barcelona,
imatge i història d’una ciutat
, (1961) mena de crònica del bategar quotidià
de la ciutat que aconsegueix lligar al lector amb intensitat pel nervi i
vigoria en que està construïda. Arrenca la col·lecció «Episodis de la història»
i en publica diversos: La vida de Ramon
Muntaner, Les unions de nobles i el Rei del Punyalet, L’expedició dels Almogàvers,
La revolució francesa a Catalunya.
Arriba a afirmar que li plau tant
aquesta labor que n’arribaria a redactar cent si tingués temps. Hi excel·leix
en aqeust camp de l’alta divulgació.

 

El caracterítza la tenacitat. Si la censura no podia deixar conèixer als
catalans els seus Morts a l’exili.
Vivents en la història
ho edita (1962) clandestinament per tal que noms com
Fabra, Rovira i Virgili… puguin ser coneguts.

El 1966 amb en Joan Torrent té cura d’un singular treball, la Història de la premsa catalana que
l’abnegat editor Joan Agut, de Bruguera que va editar altres treballs sobre la
temàtica, especialment de Lluís Solà. El duet però Tasis és fonamental en
l’obra promou i esdevé una eina, encara avui, insubstituïble i essencial per a
conèixer el periodisme en llengua catalana. Dos grans volums, grans d’extensió
i de valor. Malgrat inexactituds derivades de l’amplitud i mancances i altres
limitacions el servei que encara fa aquesta obra ho amaga fàcilment per
l’extraordinària utilitat que dóna. Gairebé mig miler de comensals l’homenatgen
per la feina feta, en el fons era el reconeixement a la feina d’un exiliat que
retornat s’afegeix amb fidelitat i coherència, enmig d’una plèiade de
conformats o renegats, a salvar els mots i dir les coses pel seu nom.

 

Tasis, en els moments més difícils, feu de la història una contribució, un
element, per a vincular-se a un públic que calia «fer» i així, com les
minoritàries vetllades literàries dominicals dels anys quaranta, -o en les
lectures literàries en els pocs coneguts sopars de dissabte, al restaurant de
Manuel Parés-, construir unes bases per un creixement que pogués tendir a la
normalitat, tanmateix complexa encara fins i tot avui quan molts historiadors
que usen les tribunes catalanistes per a projectar el seu pensament sovint de
llibertat publiquen pràcticament tots els llibres de recerca en espanyol. Tasis
no ho feia, era, fou, coherent tota la vida i esdevé exemple de fidelitat al
país i amb un contingut ben interessant de conèixer.

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús