Lluís M. de Puig, historiador de la Girona napoleònica

Lluís M. de
Puig, historiador de la Girona napoleònica

 

El polític i historiador va nèixer a Bàscara (1945) i va morir a Girona el 2012. Ara, quan falten tres mesos per l’any de la seva desaparició, el recordem amb una mirada
vers la seva obra especialment girona en temàtica. Llicenciat en història per
la UAB amb un treball que publicà sobre l’afrancesat Tomàs de Puig que publicà
en llibre també la seva obra és extensa en quantitat, intensa en profunditat i
presenta unes particularitats temàtiques que la fan molt suggerent.Arran la
seva desaparició polítics amics i adversaris destacaven la seva categoria
humana, afabilitat i tracte elegant i ponderat que el feia tenir amics arreu
tot defesant és clar les seves posicions catalanistes i socialistes. Es destaca
molt especialment també el nivell de la seva recerca, constant i exigent.
Preparava noves aportacions sobre Tomàs de Puig però no va poder ser.

 

La seva dedicació política, com a diputat (1979-2004), senador (2004-2011) i membre
molt destacat, des del socialisme català, de la construcció d’Europa, no ha
d’amagar la seva vessant d’estudiós de la història. Entre els càrrecs, ho
recorda el seu amic Joaquim Nadal a El País arran la mort, fou president del Consell Nacional del PSC (2000-2004) i del Consell Català del Moviment Europeu. Segurament la seva projecció europea, com a president de l’Assemblea de la UEO (1997-2001) i president des del 2208 fins la mort de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. Es vinculà a iniciatives, també d’entitats, i amb responsabilitat com ara la presidència de la Fundació Lluch i la vinculació amb la Fundació Moret Marguí, d’aquesta en fou patró honorari, en la vessant d’ajudar la realització d’activitats socials de millora. Amb la Fundació Campalans, per exemple, dirigí el volum Europa contra la guerra. Europa como instrumento de paz en un mundo multipolar (2002).

 

De la seva obra poc coneguda en sabrem més quan la biografia pugui ser més detallada, així el paper que va tenir en les importants Edicions Catalanes de París, en la lluita clandestina contra la dictadura i, molt especialment, en la dimensió
d’assolir un estadi on la població pugui opinar, com a demòcrata aspirava que
pau i llibertat fossin ben compatibles i s’hi dedicà a fons. No hi ha dubte que
el seu constant frec a frec amb els polítics europeus li feu veure de prop, la
íntima percepció que tenen de la democràcia.

 

Recordem, com en la sobretaula d’un dinar a Vilopriu, ens deia, en la confiança que dóna només la tertulia empordanesa, i la bona companyia, estàvem acompanyats dels nostres fills, suaument que el dia que votant un alt percentatge, indicutible, de població catalana, s’arribés a un cinquanta-cinc per cent de persones que votés per la independència aquesta seria imparable i Europa la reconeixeria perquè no tindria altra opció democràtica d’acord amb un tarannà indiscutible.

 

Es doctora a París a l’Ecole des Hautes Études a la Sorbona i, posteriorment, fou un temps professor a la UAB i a la Unviersitat de Girona. Va col·laborar en nombroses
revistes  socialistes, gironines o d’història. Així, d’aquestes darreres, a L’Avenç
i Recerques. De la seva producción remarquem la guerra del francés com a tema nuclear i també l’interés en ampliar el coneixement sobre Girona.

De la producció d’una vintena de llibres destaquem: El catalanisme polític a Girona (1976); Girona francesa 1812-1814. L’annexió de Catalunya a França i el domini
napoleònic a Girona
(1976); Girona, guerra i absolutisme. Resistència al francès i defensa de l’Antic Règim (1793-1833) (2007); La constitució de Batlle i Jover: un projecte català a les Corts de Cadis (2008)… i, molt especialment el Tomàs de Puig: catalanisme i afrancesament (1985) editat per l’IEC i premi Nicolau d’Olwer 1978. En la introducció agraeix a Josep Fontana, Joan Mercader i Josep Clara, entre altres, el seu ajut en l’elaboració d’aquesta obra d’importància notable per a conèixer el projecte de Puig per a Catalunya, el que és un programa, en diu, revolucionari que ens acosta a una figura notable en la conjuntura bèl·lica i, especialment, social d’una
conjunció en la qual hi ha el conflicte de móns ideològics antagònics.

 

La figura de Rahola ha estat també molt estimada per Puig, així va tenir cura d’una
biografia (reeditada revisada el 1995), va editar obres seves com La ciutat de Girona i, darrerament i, amb molt d’encert, Girona i Napoleó: la dominació fracnesa a Girona i altres estudis napoleònics (2007).

 

La seva producció articulistica és molt extensa i el binomi 1975-76 redacta els
primerencs treballs sobre la premsa napoleònica a Girona i sobre la llengua
catalana sota Napoleó.  Apareixen uns eixos clars, Girona, Europa, el món napoleònic a Catalunya i ho deixa ben escrit a la introducció d’un dels seus treballs. A la Girona francesa Lluís M. de Puig  i Oliver ens diu:

 

“Voldria dir que una motivació especial ha contribuït i m’ha guiat en la realització
d’aquest llibre i penso que queda prou palesa en passatges específics. És la
meva militància com a gironí. Certament, no hagués escrit aquest llibre si no
em preocupés la Girona d’avui i sobretot la Girona de demà. Ni tampoc ho hagués
fet si no estés convençut de l’obligació que tots els gironins tenim de
contribuir a la construcció del futur, en el meu cas, des de la petita
parcel·la dels qui escrivim història.

 

Si és cert que la història ajuda a comprendre el present –i jo ho crec així-, ja és hora que desempalleguem el passat gironí de l’encarcaraent que li han imprimit
interpretacions i establerts comuns força discutibles, i que d’una vegada
integrem l història de la nostra ciutat als nous plantejaments de la història
univrsal. Penso que serà important i serà bo que els gironins de demà tinguin
uns nous elements de judici del seu passat, distints d’aquells que ens van
donar a nosaltres, els quals van servir, sobretot, per fornir de confusió
l’escala de valors individual. I per això, la nova historiografia gironina ha
de treballar amb enfocs sòcio–econòmics.”

 

Lluís M. de Puig amb la seva vinculació a unes matèries puntuals, aconseguint diversos premis com a reconeixements , que arranquen amb el primerenc Julian de Chia (1974) i es clouen amb el doctorat honoris causa per la Universitat de
Constança  ajuda a conèixer més un moment especialment intens de la
història contemporània com fou la dominació napoleònica de Catalunya i és amb
aquesta mirada que cal deixar constància de l’esforç reeixit .

 

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús