Joan Reglà entre el món modern i el País Valencià

 

Joan Reglà:entre el món modern i el País Valencià

 

(Bàscara, 1917 –  Sant Cugat del Vallès, 1973) Llicenciat en filosofia i lletres i en dret, catedràtic d’Historia Moderna a la Facultat de Filosofía i Lletras de la Universitat de València (1959-1972), d’on fou també degà (1961-64). El web de la Universitat de València assenyala com el seu pas per aquesta universitat fou de vital importància per la historiografia local, no només per les obres que Reglà va escriure i va inspirar sobre temàtica valenciana, com veurem, sinó pel magisteri al davant de la càtedra, d’on va influir a les noves generacions d’historiadors valencians que estimularen la recerca pròpia. El 1971 anà a la Universitat Autònoma de Barcelona d’on també fou degà de la Facultat de filosofia i lletres (1973). Historiador d’anàlisi i de síntesi, en diu Ernest Belenguer, amb una molt sòlida obra al seu darrera, que encara perdura, i aquest  és el millor elogi que es pot fer a un historiador, i si es tracta d’un dels grans historiadors catalans del segle XX, la constatació no és cap elogi sinó una dada freda.

Seguí la petja de J. Vicens i Vives del que fou adjunt d’aquest a la seva càtedra de Barcelona com a professor ajudant i com a professor adjunt (1951-52). En rebé  tebé una notable influència. Es doctorà amb la tesi Francia, la corona de Aragón y la frontera pirenaica. La lucha por el Valle de Arán. Siglos XIII-XIVdirigida per Feliu Mateu i Llopis i que publicà el 1951. Aquesta dècada penetra en el món modern que l’atreurà molt i, amb empenta i humilitat, i èxit en les obres, tot i que matisades és clar recentment però molt i molt vàlides en el seu conjunt per la rigurositat de les dades i el nivell de les seves interpretacions. Començà la producció acadèmica amb l’estudi sobre el tractat dels Pirineus (1951) i seguí amb la metodologia de Vicens en el món modern del qual es configura un dels grans especialistes.  El 1958 obtingué la càtedra d’història moderna de la Universitat de Santiago de Compostel·la que no arriba a ocupar o més ben dit en fou titular un dia. El 1958 guanyà també la càtedra de la Universitat de València,  aquesta si l’ocupà, romaguen-t’hi fins el 1971 que torna, pot tornar, millor dit, a Barcelona d’on algún col·lega que l’estimà molt escriu que fou expulsat. La seva carrera acadèmica fins obtenir la càtedra és ressentí de la vinculació amb Vicens.

El seu pas per València, com el de Tarradell, Dolç, Giralt i altres, esdevingué intens i útil, la feina feta es concentra, amb la recuperació de la valencianitat històrica i en la millora de la docència. Amb obres com Aproximació a la història del País Valencià (1968) o l’aportació al volum tercer de la Història del País Valencià (1975), aquests treballs, com Introducció a la història del País Valencià(1969), són ben importants per entendre la força de la història en la universitat valenciana rera els anys de misèria intel·lectual.

Després de la seva tesi, se centrà en els segles XVI i XVII, especialment amb el  bandolerisme i els moriscs. Així La cuestión morisca y la coyuntura internacional en tiempos de Felipe II(1953); Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler(1961), en col·laboració amb Joan Fuster; El bandolerisme català (1962) traduïda el mateix any a l’espanyol, i reeditada amb el titol El bandolerisme català del Barroc (1966); Estudios sobre moriscos (1964). En aquest àmbit asenyalem la concloent Bandolers, pirates i hugonots(reedició reformada de Felip II i Catalunya (1956) que apareix el 1969 i que serà  traduïda el mateix any a l’espanyol.

Dirigí la Història de Catalunya (1969-72) en la que també hi col·laborà. De la seva abundosa bibliografía remarquem: La Europa moderna y contemporánea (1956);  Historia de América (1956-1957), Comprendre el món. Reflexions d’un historiador(1967); Introducción a la historia de la Corona de Aragón (1969); Els virreis de Catalunya(1956) amb múltiples reedicions -Vicens Vives (1980), diari El Observador (1991)…- D’aquesta, un acurat estudi analitza els segles XVI i XVII i en mig centenar de pàgines en fa una excel·lent síntesi amb la presència dels documents que ha trobat als arxius com a element comú. Escriu sobre societat, economia, institucions i costums i mostra multitud d’exemples documentals. Avui la síntesi del període estaria farcida de taules econòmiques, piràmides d’edat… però ja sabem que la història com el coneixement és una escala construïda a través de pisos un rera l’altre, i tots d’estils i decoracions diferents i és clar sempre en evolució.

Reglà s’ocupa dels virreis de Carles V, Felip II, Felip III, Felip IV i Carles II. S’hi nota el pas de la censura, per exemple sobre 1640 en relació als allotjaments de les tropes castellanes pels camperols catalans diu: «escenes de dramatisme  –Riudarenes, Santa Coloma de Farnés, Palautordera-, a les quals la documentació que hem manejat permetria d’afegir molts detalls més.» Reglà cau en la prolixitat i minuciositat en esmentar cartes i intimats, per exemple, parlant de costums i moralitat ens explica interioritats de la vida quotidiana. Amb més raó hauria d’esmentar episodis que provoquen conflictes. Sigui com sigui, una obra  important. Vicens en diu. «Aquest llibre és l’escuma de quatre anys de recerques en els nostres arxius». Un  pròleg breu, vint línies, farcit d’elogis on remarca que Reglà aixeca parets mestres del futur edifici de la nostra història de dos segles.

Reglà no s’està però de dir que la cessió del Rosselló, i els altres comtats, a França era «ilegal» perquè no ho ratificaren les Corts Catalanes segons disposaven les constitucions vigents aleshores a Catalunya. «Si que gosa el 1974 en la seva Historia de Cataluña, tant elogiada per Jesús Pabón al pròleg, esmentar la persecució i genocidi amb paraules suaus, escriu «restricciones», Franco es viu encara. Arriba a escriure, citant el Consejo de Castilla: «todo se deberá formar en lengua castellana… actuando en lengua castellana,  (…) i el rei hauria d’ordenar «que en las escuelas de primeras letras y de Gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la Doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano..» i palesa la perfidia reial quan al·ludiex a «modernitzar» l’ensenyament, suprimint el llatí per entronitzar el castellà. Als territoris on no era natural, això és als catalans! reprodueix tant les instruccions com conceptes de la Reial Cèdula del juny de 1768 de Carles III en les famoses paraules de Felip V adreçades als catalans: «se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos… Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas, para que se note el efecto, sin que se note el cuidado.»

Són notables les aportacions a diverses obres col·lectives:  Historia general y económica de España de Vicens Vives, Historia general de la Edad Media de Lacarra, etc. En el cicle de conferències dedicat a historiadors catalans que la Societat Catalana d’Estudis Històrics va organitzar i publicar el 2011 (consultable a www.iec.cat), en el portal de revistes), Ernest Belenguer que disertà sobre ell titula l’article «La bonhomia històrica de Joan Reglà» fent referència al caràcter d’una persona que no tenia enemics, qu era ben fàcilment estimable per tothom. Belenger manifesta com Reglà feu un forat en la cleda franquista i pogués obrir un camí del que som deutors per a la història catalana en una època totalitari. Elogia el mèrit de l’obra sobre els bandolers, i d’altres, i no s’està de desqualificar a supsats deixebles que no han comprès al mestre, cas, diu, de García Cárcel en el seu Felipe II y Cataluña del que Belenguer afirma que no entèn el motiu perquè el deixeble plagia el títol al mestre i en remarca les contradiccions en les que entra sobre les capacitats del rei si pot ser motor polític o no. Li ha estat dedicat un volum d’homenatge per part dels seus deixebles (1975) i A. Riera Pairó va escriure Joan Reglà i Campistol, professor i historiador (1917-1973) editat per la Comissió d’Homenatge a Joan Reglà en el seu Bàscara nadiu el 1984.

Certament cada generació ha d’escriure la seva història i quan els historiadors a més d’acostar el coneixement són capaços de reflexionar-hi amb obres com Comprendre el món (1968) i mantenen una personalitat de valor humà, són pocs, és un alt mèrit considerar un historiador com Reglà com a un dels grans i fonamentals de la segona meitat del segle XX.  En aquesta obra el títol ens indica la substitució de l’historaidor jutge per l’historiador que es proposa compendre tot i les implicacions ideològiques, humanes de l’historiador que a diferència, diu, del químic no sempre pot garantir l’objectivitat de les seves conclussions. No ho indica però a més de gran i bon historiador era un historiador honest.

Quan mor Joquim Nadal, Jaume Sobrequés, gironins com ell, en publiquen excel·lents artícles de conjunt. Ens quedem amb la frase de Pabón, amb qui va tenir amistat, una amistat «sin sombras» escriu l’andalús, que diu en un trist pròleg, el redacta quan Reglà havia mort de malaltia, en el seu darrer llibre, una historia de Catalunya, diu Pabón que serà molt útil, i serà la darrera obra. Efectivament, la «Historia de Cataluña dirigida a los castellanos» com diu Pabón és elaborada amb nivell i mèrit i des del valor intel·lectual de l’empordanès. Se’l bateja com persona de bona fe, home de bona voluntat «¡Qué persona era Joan Reglá!» Li respecta el nom però els tipògrafs d’Alianza Editorial arreu li posen l’accent divers.

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús