Arxiu del mes: juny 2013

Antoni Jutglar o pensament i història

dissabte, 29/06/2013

 

Antoni Jutglar o pensament i història

     

 

Nat a Barcelona el 1933 on morí el 2007 Jutglar fou un historiador i escriptor amb una extensa obra referida al món contemporani espanyol i català. Professor, un sol any, a la UAB passa el 1970 a la UB i el 1980 a la Universitat de Màlaga. Milità en l’antifranquisme, participà en la Caputxinada (1966) i tant a Madrid, on anà, com estudiant, en ser expedientat a la UB, com a Barcelona, com a editor i posteriorment com a professor, sempre es vinculà a iniciatives crítiques com la revista El Ciervo o l’editorial Estela.

 

A la facultat de Lletres de la UAB el 1969 els alumnes de primer curs ens trobàrem a l’aula amb un personatge singular, de mirada incisiva i amb barba existencialista, parla segura i ganes de fer-nos conèixer tot un món nou. Era el professor d’Evolució històrica d’Occident. Ens comentava, quan els cursos duraven d’octubre a juny i no hi havia power point, que les idees bellugaren Europa, ens feu llegir Marc Bloch i Vicens Vives, els seus mestres, cosa que sempre li agrairem, i altres autors suggestius, tot i que alguns com Charles Morazé el trobàvem una mica llaunes. El seu doll de veu no s’aturava, a cada frase calia retenir idees -no fets- sense cap llicència a la banalitat. Era una festa. Apuntava aspectes que avui hem assumit, del comportament col·lectiu modern com la pressa o el carreró sense sortida del capitalisme i a qui ho discuteixi que ho pregunti a un aturat de llarga duració. Obert ens feia llegir de forma constant. Penso que era feliç quan amb un llibre a la mà ens hi acostàvem, sigui de lectures que li eren plaents com Crecimiento y desarrollo de Pierre Vilar (1964) o qualsevol altre. Eren les seves primeres classes universitàries i s’hi notava que hi posava ganes. Ana Yetano i Bernat Muniesa que han escrit sobre ell en destaquen aquesta faceta de professor.

 

Naturalment en aquell món acadèmic, la història, segons Jutglar representava la vinculació a la comprensió del passat. Ell s’havia mogut en ambients catòlics i progressistes, havia estudiat al seminari, publicava a Nova Terra, Fontanella i posteriorment Dopesa, Taurus i Cuadernos para el Dialogo fins que va dirigir una col·lecció a Anthropos que fou la seva nineta dels ulls. Era d’esquerres i milità en el FOC (Front Obrer de Catalunya). La imatge viva, externament, de l’intel·lectual estereotipat de Bocacció, però, el seu pensament, actitud i obra, estem segurs que no sabia ni on parava aquell antre.

 

Intuïm que els seus col·legues marxistes de facultat no el consideraven sant de la seva devoció ni membre de la colla i els liberals tampoc. Havia d’anar una mica, com tots els grans professors, menant torxa solitària car per ser lliure sense la cleda del convent, quarter o presó, que tot això són sinònims de la congregació pel qui vola sol, és la solitud el premi.  

 

Publicava estudis-assaigs on apareixia una voluntat d’usar la història per entendre el present i en els aspectes més durs, no en conceptes sobre metodologia de la recerca o similars. Parlava, escrivia, com si qui l’escoltés o llegís fos un aturat o un obrer silenciat, pas previ, deia, per a ser ignorat. Seguia tant a anarquistes com Pere Foix o obreristes com Monlau i totes les novetats des de polèmics, com Solé Tura o mig oblidats com Mounier, aleshores de moda, per no esmentar els  historiadors franquistes que també consultà i cità, o, habitualment, els solvents: Vicens Vives, Vilar, Mercader, Reglà, Fontana, Martí o clàssics com Jaurès, I. Cerdà, Almirall…

 

De la seva obra, extensa, esmentem els assaigs Aspectes històrics de la crisi d’Occident (1963), Rodes de molí (1964) i La España que no pudo ser (1971 i 1983) que al nostre parer excel·leixen en mostrar una imatge de com s’entenia el món aquesta dècada i tot els tòpics, censura i limitacions ens acosten a una dimensió crítica, aquesta paraula apareixia a cada frase seva, del món i la societat del moment. Calia veure el matís i treure conclusions de les estructures, tot plegat era la visió global.

 

Dels estudis remarquem els següents: L’era industrial a Espanya (1962), Ideologias y clases en la España contemporánea (1968-69), Història crítica de la burgesia a Catalunya (1972 i 1984) ampliació d’Els burgesos catalans, en edició catalana i edició espanyola i, sobretot, la seva tesi sobre  Pi y Margall y el federalismo español (1975-76). Els seus estudis i treballs sempre són refets, ampliats, corregits, revisats si més no. En el seu cas pren valor la voluntat d’una obra en construcció, en procés. Són diversos els seus llibres que han estat reeditats o traduïts, com una oportunitat per a donar major visibilitat i exigència al seu treball.

 

Era dels professors que “marcava” als alumnes que el seguien per la senyal d’una mirada crítica al món.

 

En conjunt podem veure la seva aportació com una obra suggerent, en molts casos, naturalment, susceptible de canvis i, com es deia als anys setanta, “superada” i tanmateix valuosa pel que significa de reconeixement d’una època en la qual hom s’acara a uns noms que, per primer cop, són estudiats, i els resultats encara avui s’aguanten amb solidesa pel seu rigor tot i les novetats és clar. És el cas de l’esplèndid treball sobre Pi i Margall. En altres són aquesta combinació d’assaig i estudi, d’aportació i de renovació que ens acosta al paper de l’intel·lectual, com li abellia d’exposar, en una societat en la qual ha de ser no només d’intèrpret sinó factor de renovació i més enllà de la dimensió simple de l’observador analític. O sigui, en mots també de l’època, l’intel·lectual compromès.

 

Remarquem la seva col·lecció «Història, Ideas y Textos» en la qual assenyalem la seva edició d’Espanya com o es de Valentí Almirall i altres llibres dins Anthropos editorial que li dedicà en la revista homònima un dels seus monogràfics.

 

Jutglar intentà la síntesi de la visió dels seus mestres, Vilar en una concepció marxista i Vicens des del món de la globalitat de dades, economia, pensament… vers la famosa, aleshores, història total. No és estrany aleshores que els dos defensors del federalisme, altra cosa no existia, o sigui Pi i Almirall, hagin atret l’atenció de Jutglar, amb matisos i reserves, amb distanciaments i amb consideracions però sempre amb l’honestedat d’acostar-se als documents, de respectar la fidelitat primigènia i que l’escala del coneixement o la dimensió del procés històric ajudi sempre a una societat més justa, millor i, més crítica.

 

Fèlix Cucurull, historiador i publicista del catalanisme

dissabte, 29/06/2013

Fèlix Cucurull i Tey o la
projecció de la història i nacionalisme

 

 

Arenys de Mar
és la ciutat on va néixer i morí (1919-1996) i on visqué aquest escriptor i
historiador molt implicat en el nacionalisme, com a investigador i com a
publicista. Arrelat a la seva ciutat hi lliura els papers i llibres que són
avui, per donació, a la biblioteca Fidel Fita. La consciència nacional,
elaborada i contundent, el feia congeniar ràpidament amb iniciatives proclives
al reconeixement de la identitat catalana i participà així en actes difícils
d’organitzar, durant els anys negres, en suport de la catalanitat política. Ara
que amplis sectors socials parlen d’independència i des de posicions
analítiques i no només per constatar la dificultat que la població catalana
assumís la pròpia catalanitat plenament, és just d’exposar el paper que
tingueren personalitats promotores d’aquesta difusió nacional, com Cucurull en
aquest procés.

Estudià al
parvulari “Xifrem” de monges de la Presentació i  el batxillerat a l’institut de Mataró. Durant
la guerra civil cursa magisteri al CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada) i fou
nomenat director d’un grup escolar a Terrassa, càrrec al qual renuncià per exercir
a  Arenys de mestre. Robert Surroca, que
ha historiat biografiat dirigents del FNC, escriu: «En acabar la guerra intenta
entrar a la Universitat, però, degut als seus antecedents, se li demana un
document d’adhesió al “Glorioso Movimiento Nacional”. En no acceptar
aquesta imposició, ell mateix es vetà l’ingrés.»

 

Imma Albó a la
breu biografia Fèlix Cucurull (2009),
que sintetitza la seva i extensa aportació Fèlix
Cucurull. La lluita per l’autenticitat
(1986), exposa la voluntat de
projecció i difusió ja mitjançant iniciatives juvenils com una revista
d’institut, que va dirigir, o com a periodista, el 1935 formava part de la
redacció del Diari de Mataró. Va col·laborar sovint en premsa que havia de ser
catalana i poder publicar lliurement les seves opinions, sovint reivindicatives
de la història de Catalunya, tant en revistes com: Tele-Estel, Serra d’Or,
L’Avenç, Canigó
com en diaris: Hoja
del Lunes
i, bàsicament, a l’Avui.

 

El vàrem
conèixer a la sala de treball de la Casa d’Ardiaca, ell investigava sobre
Narcís Roca i Farreres, nosaltres sobre Almirall i, és clar, coincidíem al pupitre
on anàvem a cercar els volums i les mirades respectives es creuaven en tenir
davant L’Arch de Sant Martí o El Estado Catalán de l’altre… Encara
recordo, com si fos ara, una conversa noctàmbula, al carrer de la Ciutat, mal
il·luminat aleshores, sempre pendents del rellotge patint que no se’ns escapés
el tren, ell a Arenys, nosaltres a Sant Cugat, sobre com atribuir autories a
textos històrics no signats. Arribarem a fixar criteris: oportunitat, que
l’autor que no signa el text sabem que és a la ciutat on es publica; estil i
lèxic, naturalment que siguin coherents i similars; temàtica i contingut, que
sigui plausible la seva relació conceptual; oportunitat o intuïció, o sigui que
ens ho sembli,  què ho podria ser qui
pensem. Sempre amb reserves i prudència màxima. Si tots aquests factors
coincideixen ens hi acostem, si en falla almenys un, no el considerem.

Ens férem
amics, anàrem a casa seva a Arenys, parlàrem pels descosits sobre la història i
el catalanisme, els nostres autors preferits i ens llegirem. En una entrevista
que li férem a l’Avui el 1977
escrivíem: «La neta trajectòria de lluita per Catalunya, pels Països Catalans
ha estat per Fèlix Cucurull una constant. Des del primer article que publicà
fins al parlament fet al Fossar de les Moreres el proppassat 11 de setembre han
estat moltes les accions, escrits, etc. que Cucurull ha realitzat per la
constitució d’una nacionalitat alliberada de tota opressió. Com molt bé ha
remarcat Espriu, el nostre entrevistat és un home de lletres en un sentit ple,
car ha publicat sis llibres de poesia, el darrer La vida terrena dins l’Òssa Menor de Proa, cinc volums de novel·les
i contes, tres assaigs polítics: Dos
pobles ibèrics…»

Li demanàvem sobre la Panoràmica del nacionalisme català. Ens
deia: «En aquesta obra s’apleguen per primera vegada centenars de textos, molts
d’ells desconeguts o oblidats, procedents de nombrosos autors, corporacions,
entitats, partits i organitzacions, de Catalunya-Principat, que presenten un
ampli i fins ara poc conegut programa del nacionalisme català, des dels seus
orígens fins al mes de juliol del 1936, que comença la guerra d’Espanya.
L’obra, molt extensa, ha estat editada en sis volums. Al final de cadascun hi
ha, ultra l’apèndix documental corresponent, unes notes biogràfiques dels
autors dels quals es publiquen textos en el volum, així com notícies sobre les
corporacions, entitats, partits polítics, etc. dels quals també es publiquen
textos. En el primer volum, a més, es publica una extensa bibliografia sobre el
nacionalisme català.» Aquesta obra pot consultar-se a www.felixcucurull.cat.

A més del nacionalisme català li
interessa molt la història i les relacions amb Portugal, de fet s’hi vinculà força
i el publicaren, bona part de la seva obra es traduïda i ha rebut premis i
honors de Portugal i Brasil per la seva aportació. Malgrat les limitacions i la
censura. Per exemple Portugal i Catalunya
fou prohibit fins el títol, hagué d’aparèixer amb el nom més innocent de Dos pobles ibèrics (1967) i naturalment
el contingut quedà net com una patena.

 

Té una obra poètica molt extensa i reconeguda on, des del 1946
amb el primer llibres de poemes, indiquem que hi alterna la visió patriòtica
amb la intimitat personal, redactada
sempre en català, traduïda a altres llengües. Poesia exemple del primer
punt serien els versos d’actualitat:

 

Perquè no és amb paraules

com cridarem l’estel

damunt de la bandera.

 

Després del seu pas i llarga militància
al (FNC) dels anys quaranta on fou membre del Consell Nacional ingressà a Acció
Socialista Independentista de Catalunya (1968) que es dissolgué dins el PSAN
(Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans) el 1970.
Membre fundador de l’Assemblea de Catalunya (1971), fou detingut en la massiva
detenció de 67 membres de l’Assemblea al col·legi de les Escolàpies de
Sabadell. Candidat a les Corts pel BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament
Nacional) (1979) i membre de la Crida a la Solidaritat en defensa de la
Llengua, la Cultura i la Nació Catalana (1981). L’11 de setembre de 1977 fou un
dels oradors en la primera diada independentista al Fossar de les Moreres.

Manuel de Montoliu, Arnau Puig, Manuel de
Seabra, Josep Faulí i altres crítics en valoren aspectes rellevants tant de la
poesia com de la narrativa, molt marcada per un existencialisme sentit
profundament per l’autor, diu Albó, en moments difícils per Catalunya. La
condició humana, aspectes personals que apareixen en una fora creativa

 

Sobre la història esmentem les seves obres
que són tant monografiques de recerca com aplecs d’articles divulgatius o
d’opinió o d’interpretació. En el primer bloc citem: Orígens i evolució del federalisme català (1970), la citada Panoràmica del nacionalisme català,
publicada a París per la censura franquista (1975), Defensa de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (1976) i Catalunya republicana i autònoma (1931-1936)
(1984) mentre pel segon esmentaríem: Consciència
nacional i alliberament
(1978), El
fet nacional català a través de la
història
(1980), Catalunya nació
sotmesa
(1981) i Llibertat per la
democràcia
(1986). A les recopilacions dels articles a l’Avui no només exposa el comentari sobre
l’actualitat sinó aporta dades o comentaris crítics interpretatius d’episodis
històrics precisos, de la Revolució de Setembre del 1868 fins la proclamació de
la República del 1931 dels que en fa exposició i valoració caracteritzant-se
pel sentiment i la precisió tot i la manca d’aparells crítics com s’escau als
articles periodístics. Però no és el cas de la Panoràmica o Els orígens i
evolució..
., sens dubte la seves més reeixides aportacions atès que no va
poder ser a temps d’acabar i publicar el seu Roca Farreras.

No el podem
bandejar frívolament amb comentaris sobre metodologia o fonts quan qui tenia la
docència i el domini, no parlava del catalanisme d’esquerres i al·ludia
exclusivament a que era estrictament d’origen, funció i objectiu burgès. Qui en
discrepava, i sense la seguretat de la Universitat, en aquest punt, tenia raó.
Així ho va desenvolupar Termes en aquest origen del catalanisme. En altres matisos
com els que Cucurull introduí al conflicte de 1640 malgrat les dificultats en
l’anàlisi en la que hi destaca precisament la mateixa censura.

Efectivament, quan
els autors no poden exposar llurs teories amb llibertat com podem interpretar
el que diuen entre línes? Afegim-hi els problemes de canvis de definició de
mots, etc. Ras i curt. No es parla d’independència al segle XIX. Serà per què
són només autonomistes o simples partidaris de la descentralització o serà com
a òbvia conseqûència d’unes lleis i tribunals que imposen la prohibició és
total?

Cucurull, ultra
el valor de projectar la història a la societat, té el mèrit d’un conjunt
d’aportacions i reflexions dignes de valoració i anàlisi, especialment en el
volum Catalunya republicana i autònoma
(1931-1936),
que s’allunya de la visió periodística per entrar en
l’assagística. Un text molt representatiu de la seva obra és el treball La defensa de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya
on aplega i estudia discursos i intervencions de Companys, Carrasco, Estelrich
i altres en un volum. Editat per Jaume Sobrequés a Undàrius el 1976 i que té
l’alt mèrit de ser el primer treball que, debilitada la dura censura, que no
eliminada, acostà la ciutadania al coneixement de la història immediata que es
volia esborrar recuperant els discursos dels líders. Naturalment des d’una
perspectiva històrica, ens és vital l’aportació de Roig Rosich, monografia
rigorosa sobre l’episodi però tanmateix Cucurull és el primer, acostà a la
població a la seva història i recupera amb fidelitat els documents i ens en fa
una sòlida inicial aproximació.