Carles Rahola: arxiver i historiador

 

Carles Rahola. Arxiver, historiador, erudit

 

 

La personalitat del gironí il·lustre s’ha fixat en uns trets concrets: l’estudi de la ciutat de Girona i el treball arxivístic, amagat i silenciós i, tanmateix, ben eficaç. Per a definir-lo el vàrem retolar fa anys, en un article que li dedicarem a Debat Juvenil, “d’impecable en el vestit i el tracte” i , efectivament, ho era.

 

Carles Rahola, doncs, arxiver, historiador, assagista, periodista, home de lletres, gironí, gaudí d’una alta consideració ciutadana social i fou molt estimat en vida. Nasqué a Cadaqués el 1881 d’una nissaga que fins avui té presència en els papers públics i que es caracteritza per un catalanisme de soca rel. No pogué estudiar per dificultats econòmiques familiars, cap carrera universitària, treballà a la impremta del seu pare i guanyà unes oposicions a la Diputació de Girona. S’implicà des dels anys vint en el conreu històric de la seva ciutat i tota la vida seguí en aquestes labors.

 

Publicà a diverses tribunes especialment a El Autonomista, –el diari dels Rahola que es convertí en L’Autonomista el 1933– que alternà amb la investigació i divulgació històrica com ara Vides heroiques (1932) glosses de republicans gironins del segle XIX i Breviari de ciutadania que com a assaig ha estat una de les obres més singulars del segle XX. Destaquem, d’una molt extensa producció de trenta llibres, les següents obres: La joventut de Catalunya davant Europa (1911), La dominació napoleònica de Girona (1922), Girona (1925), L’Empordà a la “Crònica” d’En Ramon Muntaner (1925), L’amor al llibre i els grans amics del llibre (1928), Els jueus a Catalunya (1929), Amadeu de Savoia a Girona (1935), Ferran VII a Girona (1932), La pena de mort a Girona (1934), Estudis napoleònics (1938). Veiem com hi destaca la història de la seva ciutat amarada d’una visió crítica molt dura de fons i elaborada amb la ponderació de l’elegància d’unes bones formes.

 

Els gironins, que serven amb amor la seva memòria, han publicat diverses obres per a conèixer millor la seva obra. Han publicat l’epistolari, els papers de guerra i de presó, convoquen anualment els premis de periodisme i d’assaig, i biografies.

L’escultura a Girona deixa testimoni d’aquest amor. Han organitzat exposicions, números monogràfics de revistes com les sempre interessants Presència i l’extraordinària Revista de Girona, una mostra serien els llibres de Lluís M. de Puig, Josep Clara, Narcís-Jordi Aragó, pel seu to alhora erudit i expositiu francament recomanables.

 

Han lluitat contra l’oblit i el silenci forçat que imposava la Dictadura amb la prohibició, la transició amb la norma no escrita del silenci públic i ara la democràcia amb l’oblit. Una labor de donar a conèixer qui ha estimat la ciutat, la comarca, la història. L’obra de Rahola compromesa amb la seva ciutat, país i ideari, sigui amb llibres o amb articles de recerca o de divulgació, feta des del més profund sentit democràtic, catalanista i liberal esdevé imprescindible per conèixer la ciutat.. I els llibres com el de Rosa M. Oliveras i Lídia  Traveria: Contra l’invasor. Recull d’articles a l’Autonomista (1900-1938) (2007) són palès testimoniatge d’aquest compromís vital expressat en el periodisme al costat de l’assaig i la història.

 

Decidí de no marxar a l’exili el 1939, pensava que res li havia de succeir. Acollí als seus amics escriptors que fugien dels franquistes, i arribaven de Barcelona en aquella nit tràgica de diàspora, en el seu pis de la Girona estimada. Aquests amics li deien que marxés i tant pregaren que ho feu però tanmateix a la Jonquera va decidir de tornar a la seva Girona. Què li havia de passar a un investigador, a un erudit reclòs que només escrivia? Era simplement republicà i catalanista com la majoria de la població del moment.

 

Suaument, sense estridències, havia escrit contra la pena de mort i, durant la guerra, uns pocs articles com ara un que fou inclòs al sumari del consell de guerra que era el dedicat als bombardeigs franquistes. El gruix de l’obra és d’història llunyana i defugint el combat periodístic conjuntural. Va creure que no li passaria res. S’errà i un calfred va recórrer l’exili català: «En Rahola també? Com pot ser, fins i tot en Rahola. Afusellen a tothom».

 

Aquella imatge d’home seriós i afable, de bigoti original i ple de bonhomia, havia de ser la vergonya constant i els botxins que odiaven liberalitat, catalanitat i intel·ligència i treball al servei dels  conceptes anteriors el volgueren destruir, no pogueren: avui la seva figura ressorgeix ufana mentre ningú no recorda els noms dels militars que ordenaren la venjança i el seu assassinat: quan un «delicte» (oposar-se per escrit que bombardegin la teva ciutat) mereix l’afusellament. En democràcia cal posar els fets al seu lloc i com gotes d’aigua cauen els records gironins positius per Rahola mentre la reprovació és el càstig del militar botxí. Girona el recorda amb amor premis, carrers i sovint l’obra.

 

 El 1933 aparegué a Girona per les Gràfiques Dàrius Rahola el premi de la Comissaria de la Generalitat de Catalunya Breviari de Ciutadania. Obra única i de molt interès que ràpidament fou de difícil accés. La Diputació de Girona la reedità el 1984 i torna a ser exhaurida. Ara fa companyia a la bona biografia de Lluís M. de Puig i l’epistolari de Josep Clara i N. J. Aragó. Aquests títols haurien de ser el complement o la introducció de la lectura del llibre que ens ocupa avui. En obrir aquesta obra llegim: «Breviari de ciutadania obtingué el premi de 2.000 pessetes ofert pel Comissari Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a Girona senyor [Josep] Irla, al millor treball sobre orientacions per a la formació ciutadana en els principis de Democràcia i Autonomia. (…). El veredicte es farà públic el dia 11 de febrer de 1933, data commemorativa de la proclamació de la primera República. L’obra es publica per acord de la Comissaria.»

 

Una de les darreres aportacions és Girona i Napoleó, (2007) amb recerca, edició i pròleg del malaurat Lluís M. de Puig, aplega un esplèndid recull de textos sobre esdeveniments, protagonistes i, és clar, Napoleó. El curador escriu a la introducció parlant de Rahola, «Sobretot historiadors», una molt bona síntesi on se’l valora des de l’avui: «El que Rahola ens va deixar de més important de la seva obra són els seus estudis i assaigs de caràcter històric. És cert que en un primer temps intentà excel·lir en l’assaig i el pensament, escrivint una sèrie d’obres i articles de caire filosòfic, però els anà deixant a favor de l’assaig biogràfic o del tractament de temes històrics que normalment publicava en forma d’articles en el periòdic familiar o en altres publicacions, en conferències que donava sovint i que en molts casos s’acabaven convertint en llibres, en volumets que contenien poc més que la conferència pronunciada, altres amb el tema un xic més desenvolupat. Encara que tocà diverses matèries, del que va escriure són al capdavall els estudis d’arrel històrica els que tenen més profunditat i durada. Sobretot si considerem que  La ciutat de Girona, Vides heroiques, Vides modèliques i Els jueus a Catalunya són assaigs carregats d’història. Llevat del Breviari de ciutadania, tota la resta de l’obra raholiana que aguanta el pas del temps és matèria històrica.»

 

 

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús