Ferran Valls i Taberner, historiador del món medieval català

 

 L’historiador, també polític rellevant, nasqué i mori a Barcelona (1888-1942). Assolí un notable prestigi, com constaten glossistes com Josep Pla o pròcers com J. Rubió i Balaguer, pel desenvolupament d’una labor pública de servei a la cultura catalana fins l’esclat de la guerra civil. La seva vida fou fecunda en producció acadèmica, treball al front d’institucions i organismes, vinculació amb el catalanisme conservador i una constància modèlica en el treball i el compromís fins el 1936.

 La seva imatge pública s’entela arran la col·laboració intel·lectual amb el franquisme, com remarca el biògraf Josep M. Mas Solench (Proa, 2002). Un tel que ha dominat la trajectòria d’una dimensió anticatalana, sis anys sobre trenta, de vida pública. Una trajectòria pública, tanmateix, que no va poder evolucionar -ni ser, doncs, així, matisada-, per una prematura mort. Això no va succeir a d’altres casos similars.  Aquesta modificació social de la imatge no s’ha produït amb en Valls i Taberner. S’ha mantingut incòlume quan a d’altres, diguem-ho així, l’han pogut substituir construint una nova imatge. En els casos del procedents de la Lliga s’hi barrejava la supervivència física, el modus vivendi, el catolicisme en una complexa situació. El règim franquista no actuava amb subtilesa sinó amb duresa: tortura, afusellament, camp de concentració, depuració,  exili… hauríem de parlar de la FAI i els incontrolats, de les persecucions, les incautacions i les destruccions de patrimoni, documentació i obres, de contextualitzar una persecució social i religiosa on, com afirma Francesc Roca, mai una minoria ha perseguit a una majoria tan fortament com succeí durant els primers mesos de la guerra civil i els porta als únics braços oberts fora l’exili de les dretes, que també n’hi hagué, és clar. Qui marxa el 1936 si voli tornar havia de vincular-se si volia tenir vida pública o professional.  Valls i Taberner es vinculà al franquisme, govern i estat brutal i violent, però la feina de l’historiador no és jutjar sinó explicar i interpretar. El famós article, “La falsa ruta” (La Vanguardia española, 15 de febrer de 1939) encarna el canvi de rumb d’una trajectòria. Valls i Taberner mantingué fins la guerra la fidelitat nacional en tota una intensa vida de treball al servei de la història, la catalanitat i els alts conceptes que tenia i de la coherència entre vida i pensament.  

 Valls i Taberner beu en el catalanisme tradicional, segueix Prat, Rubió i Lluch i Torres i Bages, i s’endinsa suaument en un coneixement de les arrels. Rubió i Balaguer el definí com home d’estudi i home d’acció, generós fins a la prodigalitat en comunicar als altres, lluitador en el camp professional, conscient de l’obligació que tots tenim de servir el comú, participa en nombroses iniciatives com ara el Patronat de l’Orquestra Pau Casals i no va defugir la política (pròleg a les obres de Valls i Taberner, 1952).

 Neix en una família benestant amb el pare enginyer, estudia batxillerat als jesuïtes i  dret doctorant-se el 1912, com era preceptiu, a Madrid que en tenia el monopoli. Amic de Ramon d’Abadal i de Ll. Nicolau d’Olwer  entra des del dret al món de la història i es matricula a Filosofia i Lletres, alumne també de Rubió i Lluch als Estudis Universitaris Catalans. Sempre l’interessarà el món medieval fins a ser reconegut com a especialista en el s. XIII com demostrà l’esplèndida biografia de sant Ramon de Penyafort.

 Ingressa a la Lliga de Catalunya el 1907 i es presenta pel Solsonès, una tupinada, denunciada per Nicolau d’Olwer, no li permet encetar la carrera política pública aquest any. El seu dinamisme és proverbial. Per exemple, l’orla del curs no l’organitzaven, com ara, establiments fotogràfics, sinó que era iniciativa estudiantil. Ell és de tot el curs qui té cura d’organitzar-la. La demanà, diuen els biògrafs J.A. Parpal i Josep M. Lladó (Ariel, 1970), al dibuixant  Feliu Elies “Apa”. Viatja per Europa i el 1910 estudia a París. Es doctora, després de fer-ho en dret, en història el 1915. Les dues són tesis que marquen una línia. Tractgen sobre els advocats a l’edat mitjana iles Consuetudines Ilerdenses del 1227, en castellà com era obligat aleshores i no per decisió de l’alumne com avui, tot i que en parlaríem d’aquesta llibertat del present…

 El 1913 és professor d’Història de Catalunya dels Estudis Universitaris catalans i prepara oposicions al cos d’arxivers que guanya. Dirigeix la col·lecció de textos jurídics catalans i amb l’amic Lluís Duran i Ventosa, prepara l’edició dels Usatges de Barcelona. Es anomenat Jutge d’Apel·lacions d’Andorra el 1916 i ho serà fins a la fi de la seva vida. Guanya, les eleccions, el 1921, i serà diputat provincial fins el 1924 que el Directori suspèn diputacions, ajuntaments, Congrés  Mancomunitat… Catedràtic a Murcia demana l’excedència per les obligacions que havia assumit.

L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana,  que desenvolupava una formidable obra de divulgació de la història nacional, li encomanà una Història de Catalunya que publicà, amb en Ferran Soldevila, el 1922. Síntesi de fortuna. Traduïda al castellà, ha tingut gran projecció editorial per la simplicitat i redacció que la configuraren com un dels primers treballs introductoris per a entrar al món del coneixement de les arrels. Obra tanmateix feta amb limitacions bibliogràfiques del moment i que acomplí una labor de divulgació quan no es podia ensenyar la pròpia història. Jaume Aurell destaca que és un “primer intent seriós de sintetitza la història de Catalunya integrant-hi tots els àmbits històrics.”

 El 1924 arran la negativa a retractar-se de la firma en la carta de suport al prof. Delshauwers dimití  de catedràtic i fou un dels promotors amb en Rafael Campalans, els dos adversaris de la dictadura que anul·lava la vida democràtica, de l’Ateneum Polythecnicum que, en certa manera, intentava de continuar la feina de l’Escola del Treball. El 1926 ésmembre de la Junta del Col·legi d’Advocats que fou suspesa per negar-se a transformar una publicació pròpia que editaven en català en espanyol i fou desterrat a Morella. Es llegendària la seva bonhomia, en conèixer la notícia diu: “Morella, bon arxiu”. Volent dir, aprofitaré per a treballar el seu important fons documental.

 Viatja a diversos països, destaca Rússia, aplegant les impressions en llibre després de la sèrie d’articles a La Veu de Catalunya. El 1928, té família extensa, sis fills, i no defuig el compromís, torna a ser detingut, empresonat, el domicili escorcollat. El delicte: formar part de la Junta de l’Associació Catalana Pro-Societat de Nacions. Poc abans havia protestat de l’acció dictatorial de prohibir la predicació en català a les esglésies catalanes on s’havia de fer, segons la dictadura militar espanyola, en espanyol.

 El 1929 deixà l’arxiu de Tarragona per dirigir el de la Corona d’Aragó (ACA). El 1930 es reintegra com a diputat, automàticament, i ho tornarà a ser també, ara del Parlament, el 1932. Assolirà, amb el seu activisme, càrrecs i responsabilitats, entre els que esmentem la Lliga Espiritual de la Mare de Deu de Montserrat i presidirà la Junta del Conservatori del Liceu. Membre numerari a l’IEC (1935) i director de la Biblioteca Provincial i Universitària de Barcelona (1931).

  Els anys de la guerra els passa exiliats a Roma i es vincula amb el nou règim. Passa a l’Espanya franquista i serà director del Museu Arqueològic de Còrdova. Participa en l’expedició de conferenciants per terres americanes amb temes com “La España eterna” o “El arte español”, iniciativa que volia mostrar la força de l’Espanya franquista. Un fill seu s’incorpora a l’exèrcit i en tornar a Barcelona es reintegra a l’ACA, serà escollit president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i serà vocal de l’Ateneu Barcelonès. Col·laborarà a La Vanguardia Española, Destino, Orientación Española, Noticiero de España,  revistes ben allunyades de La Paraula Cristiana, La Nau, Revista de Catalunya, Mirador, El Matí, on havia col·laborat els anys vint i  trenta.

                Va participar, per coherència de principis de justícia i amistat, tot i fer-se mal veure pels franquistes, en la defensa de Rahola, malgrat tot afusellat, i d’altres catalanistes, era el seu món, i creia que no havien delinquit i per tants els defensava o avalava. El 1939 se li atorga la càtedra d’Història  i es cridat a dirigir el CSIC a Barcelona.

 La seva obra historiogràfica és valuosa, tant la dedicada al món jurídic com la historiogràfica i la de recerca que aplegava en volums com Matisos d’història i de llegenda després de ser publicada en publicacions especialitzades. Als quatre volums de les seves Obras Selectas (1952-1961) podem contemplar conferències, articles amb una gran varietat temàtica sempre sobre el món medieval on excel·lí. Mas i Solench, també advocat, destaca els estudis de Valls i Taberner sobre el dret marítim català i considera el llibre del Consolat de Mar una gran aportació. D’aquesta obra, el mateix abril del 1939 en defensa l’origen català a la universitat de Bordeus. Autor d’una extensa bibliografia com la biografia de San Ramón de Penyafort, (1936, 1998) i del seu diplomatari (1930), una de les seves aportacions més rellevants i publicada també en italià, català.. Publica cinc reculls d’articles entre els que destaca, a més del viatge a Rússia, Per la nostra cultura (1930) on defensa la llengua catalana en un cèlebre article i la Reafirmación espiritual de España (1939) on dóna suport als qui en promouen l’eliminació.

 A la Semblança biogràfica que li dedicà l’IEC el 2004 a cura de Josep M. Mas hi figura una selecta bibliografia on es constata, com hem repassat, una trajectòria de fidelitat a un ideari fins que la revolució social obliga a exiliar-se a bona part de la intel·lectualitat catòlica i conservadora, tanmateix profundament catalanista com hem vist i que alterna la seva vida, com assenyala Josep M. Solé i Sabaté entre llums i ombres…

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús