Arxiu del mes: maig 2013

Carles Rahola: arxiver i historiador

dimarts, 28/05/2013

 

Carles Rahola. Arxiver, historiador, erudit

 

 

La personalitat del gironí il·lustre s’ha fixat en uns trets concrets: l’estudi de la ciutat de Girona i el treball arxivístic, amagat i silenciós i, tanmateix, ben eficaç. Per a definir-lo el vàrem retolar fa anys, en un article que li dedicarem a Debat Juvenil, “d’impecable en el vestit i el tracte” i , efectivament, ho era.

 

Carles Rahola, doncs, arxiver, historiador, assagista, periodista, home de lletres, gironí, gaudí d’una alta consideració ciutadana social i fou molt estimat en vida. Nasqué a Cadaqués el 1881 d’una nissaga que fins avui té presència en els papers públics i que es caracteritza per un catalanisme de soca rel. No pogué estudiar per dificultats econòmiques familiars, cap carrera universitària, treballà a la impremta del seu pare i guanyà unes oposicions a la Diputació de Girona. S’implicà des dels anys vint en el conreu històric de la seva ciutat i tota la vida seguí en aquestes labors.

 

Publicà a diverses tribunes especialment a El Autonomista, –el diari dels Rahola que es convertí en L’Autonomista el 1933– que alternà amb la investigació i divulgació històrica com ara Vides heroiques (1932) glosses de republicans gironins del segle XIX i Breviari de ciutadania que com a assaig ha estat una de les obres més singulars del segle XX. Destaquem, d’una molt extensa producció de trenta llibres, les següents obres: La joventut de Catalunya davant Europa (1911), La dominació napoleònica de Girona (1922), Girona (1925), L’Empordà a la “Crònica” d’En Ramon Muntaner (1925), L’amor al llibre i els grans amics del llibre (1928), Els jueus a Catalunya (1929), Amadeu de Savoia a Girona (1935), Ferran VII a Girona (1932), La pena de mort a Girona (1934), Estudis napoleònics (1938). Veiem com hi destaca la història de la seva ciutat amarada d’una visió crítica molt dura de fons i elaborada amb la ponderació de l’elegància d’unes bones formes.

 

Els gironins, que serven amb amor la seva memòria, han publicat diverses obres per a conèixer millor la seva obra. Han publicat l’epistolari, els papers de guerra i de presó, convoquen anualment els premis de periodisme i d’assaig, i biografies.

L’escultura a Girona deixa testimoni d’aquest amor. Han organitzat exposicions, números monogràfics de revistes com les sempre interessants Presència i l’extraordinària Revista de Girona, una mostra serien els llibres de Lluís M. de Puig, Josep Clara, Narcís-Jordi Aragó, pel seu to alhora erudit i expositiu francament recomanables.

 

Han lluitat contra l’oblit i el silenci forçat que imposava la Dictadura amb la prohibició, la transició amb la norma no escrita del silenci públic i ara la democràcia amb l’oblit. Una labor de donar a conèixer qui ha estimat la ciutat, la comarca, la història. L’obra de Rahola compromesa amb la seva ciutat, país i ideari, sigui amb llibres o amb articles de recerca o de divulgació, feta des del més profund sentit democràtic, catalanista i liberal esdevé imprescindible per conèixer la ciutat.. I els llibres com el de Rosa M. Oliveras i Lídia  Traveria: Contra l’invasor. Recull d’articles a l’Autonomista (1900-1938) (2007) són palès testimoniatge d’aquest compromís vital expressat en el periodisme al costat de l’assaig i la història.

 

Decidí de no marxar a l’exili el 1939, pensava que res li havia de succeir. Acollí als seus amics escriptors que fugien dels franquistes, i arribaven de Barcelona en aquella nit tràgica de diàspora, en el seu pis de la Girona estimada. Aquests amics li deien que marxés i tant pregaren que ho feu però tanmateix a la Jonquera va decidir de tornar a la seva Girona. Què li havia de passar a un investigador, a un erudit reclòs que només escrivia? Era simplement republicà i catalanista com la majoria de la població del moment.

 

Suaument, sense estridències, havia escrit contra la pena de mort i, durant la guerra, uns pocs articles com ara un que fou inclòs al sumari del consell de guerra que era el dedicat als bombardeigs franquistes. El gruix de l’obra és d’història llunyana i defugint el combat periodístic conjuntural. Va creure que no li passaria res. S’errà i un calfred va recórrer l’exili català: «En Rahola també? Com pot ser, fins i tot en Rahola. Afusellen a tothom».

 

Aquella imatge d’home seriós i afable, de bigoti original i ple de bonhomia, havia de ser la vergonya constant i els botxins que odiaven liberalitat, catalanitat i intel·ligència i treball al servei dels  conceptes anteriors el volgueren destruir, no pogueren: avui la seva figura ressorgeix ufana mentre ningú no recorda els noms dels militars que ordenaren la venjança i el seu assassinat: quan un «delicte» (oposar-se per escrit que bombardegin la teva ciutat) mereix l’afusellament. En democràcia cal posar els fets al seu lloc i com gotes d’aigua cauen els records gironins positius per Rahola mentre la reprovació és el càstig del militar botxí. Girona el recorda amb amor premis, carrers i sovint l’obra.

 

 El 1933 aparegué a Girona per les Gràfiques Dàrius Rahola el premi de la Comissaria de la Generalitat de Catalunya Breviari de Ciutadania. Obra única i de molt interès que ràpidament fou de difícil accés. La Diputació de Girona la reedità el 1984 i torna a ser exhaurida. Ara fa companyia a la bona biografia de Lluís M. de Puig i l’epistolari de Josep Clara i N. J. Aragó. Aquests títols haurien de ser el complement o la introducció de la lectura del llibre que ens ocupa avui. En obrir aquesta obra llegim: «Breviari de ciutadania obtingué el premi de 2.000 pessetes ofert pel Comissari Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a Girona senyor [Josep] Irla, al millor treball sobre orientacions per a la formació ciutadana en els principis de Democràcia i Autonomia. (…). El veredicte es farà públic el dia 11 de febrer de 1933, data commemorativa de la proclamació de la primera República. L’obra es publica per acord de la Comissaria.»

 

Una de les darreres aportacions és Girona i Napoleó, (2007) amb recerca, edició i pròleg del malaurat Lluís M. de Puig, aplega un esplèndid recull de textos sobre esdeveniments, protagonistes i, és clar, Napoleó. El curador escriu a la introducció parlant de Rahola, «Sobretot historiadors», una molt bona síntesi on se’l valora des de l’avui: «El que Rahola ens va deixar de més important de la seva obra són els seus estudis i assaigs de caràcter històric. És cert que en un primer temps intentà excel·lir en l’assaig i el pensament, escrivint una sèrie d’obres i articles de caire filosòfic, però els anà deixant a favor de l’assaig biogràfic o del tractament de temes històrics que normalment publicava en forma d’articles en el periòdic familiar o en altres publicacions, en conferències que donava sovint i que en molts casos s’acabaven convertint en llibres, en volumets que contenien poc més que la conferència pronunciada, altres amb el tema un xic més desenvolupat. Encara que tocà diverses matèries, del que va escriure són al capdavall els estudis d’arrel històrica els que tenen més profunditat i durada. Sobretot si considerem que  La ciutat de Girona, Vides heroiques, Vides modèliques i Els jueus a Catalunya són assaigs carregats d’història. Llevat del Breviari de ciutadania, tota la resta de l’obra raholiana que aguanta el pas del temps és matèria històrica.»

 

 

Francesc Ferrer, historiador gironí i de la llengua

divendres, 24/05/2013

 

Quan un amic, un referent, despareix diuen que també morim un xic, i és cert, quedem un pel orfes quan la mirada i l’acció eren rellevants i Francesc Ferrer ho fou. La seva vida fou molt fecunda (Girona, 1935-2006) i en molts àmbits i més enllà de l’estricte gironí. Activitat política i pública però també la de defensa de la llengua tot i que ens anem a centrar en la seva vessant d’historiador. Els homenatges que se li han fet, com el del Parlament de catalunya (2006) o el de la Fundació Irla amb un llibre d’homenatge d’on extreiem aspectes de la nostra intervenció ho palesen. Per aquesta raó quan a la manifestació dels 10.000 em trobo a la Montserrat Pomarela i parlem d’ell diu: «A ell li haguera agradat i per això sóc ací» i ara a la vigília del 26 de maig, a les portes d’un acte senzill al monestir de Sant Pere de Rodes, una encesa d’espelmes per la independència, amb historiadors com Jaume Sobrequés i pensadors com Josep M. Terricabres, no puc deixar de pensar que ell hi seria, i a parlar és clar!
Es fa difícil descriure la seva producció historiogràfica sense destriar-la de l’acció cívica. La labor constant i pública de reivindicació i l’obra publicada disposa del nexe comú de la catalanitat i és amarada d’història. Podem parlar amb propietat d’un Ferrer historiador. Malgrat la flegma de suavitat impassible, Francesc Ferrer era foc que l’abranda i que ha esdevingut, figura notòria gairebé arribant al valor simbòlic de referent. I per molts ho és: què dirà en Ferrer d’aquest noi maltractat i vexat per la policia espanyola per parlar en català o què dirà Ferrer d’aquest funcionari de l’Estat o del directiu de Telefònica o Renfe, que es nega a posar persones que puguin atendre quan hom se’ls hi adreçar en català?
La seva veu mai no fallava. Hi era. La persistència en la reivindicació cansa, però és necessari i forçós per pròpia dignitat, per ser. Quan fins les directores generals de política lingüística es posaven al seu servei «si ho considerava útil», alguna cosa vol dir de la trajectòria que un ha menat a la vida. Ferrer es configura, doncs, com un puntal, un factor rellevant en la defensa de la identitat catalana en un tret tan bàsic com és la llengua. La seva obra publicada és variada i aplega des de les cartes fins als articles o la conversa com la que amb en Pius Pujades editàrem el 1988 un llibre de diàleg en temps d’agitació cultural. Tota una obra, assagística, històrica, de recerca i de divulgació.
La producció bibliogràfica en l’àmbit historiogràfic de Francesc Ferrer és densa, rigurosa i important. La vessant reivindicativa i política potser ha diluït al conreador de la història, com la faceta d’articulista públic de Carles Rahola podia difuminar l’erudit especialista. Totes les facetes d’una personalitat són, no obstant, cares d’un mirall múltiple, dfan que no podem només fixar-nos en una vessant.
El tarannà de Ferrer és polièdric: l’arrelament en l’amor al país i la seva gent, des del compromís, per ajudar el país a créixer, a ser. Quan hi ha historiadors encar avui a la Universitat de Catalunya que ni coneixen ni usen ni publiquen la seva llengua, què podem dir d’ells? Tanmateix la situació és complexe perquè molts historiadors que es consideren i els consideren «nacionalistes» publiquen tota la seva obra històrica constantment en llengua no catalana. Si tots fessim com ells hi hauria història de Catalunya o seria com la de la Bretanya o Alsàcia? En fi, és la vida i hom tria el que vol.
Com poden gosar fer història des de la distància mental i social? Ferrer ha après història per la llengua i gràcies a la història és activista de la llengua. Ha fet història de la llengua i per la llengua esdevé historiador. Sense la història de la repressió de la llengua catalana, Ferrer no hagués estat resistent. Potser historiador social o promotor social, o ves a saber què, però sense el treball d’eliminar les discriminacions al català no hagués estat historiador. És historiador des del compromís. En la seva producció ens podem fixar en els treballs breus, sovint monogràfics aïllats. Pel que fa als opuscles, a les edicions específiques de recerca voldria destacar quatre articles, mentre encar esperem que es pugui publicar la seva bibliografia, de tan interès en la història social de la llengua en la segona meitat del XX. D’altra banda, aquests treballs mereixerien que institucions públiques i privades els poguessin reeditar en un volum unitari. Hi destaquen les aportacions sobre aspectes gironins i a l’entorn de la llengua i la catalanitat: «Notes per a la història del catalanisme a Girona. Les campanyes pel català» (Revista de Girona); «El Corpus militar de 1969» (Miscel•lània en honor del cardenal Narcís Jubany i Arnau); «El Cercle Artístic de Girona (1947-1970)», i de caràcter general com l’aportació sobre la Reial Cèdula de Carles III (L’Avenç), en què demostrà la persistència de la repressió imperial espanyola contra la diferència lingüística de la perifèria.
La bibliografia ens seria enormement útil atès que moltes publicacions i cada cop són més pengen llurs continguts a internet amb l’accessibilitat de tots. Tanmateix a www.francescferrer.cat hi ha força informació.
A El Punt i en un estol publicacions, hi apareixen articles seus de caràcter divulgatiu sobre aspectes socials, ideològics, polítics, però, molt sovint, històrics matisant o divulgant recerques pròpies, com la notable dedicada a Isabel Vila. Sempre per obrir cortines contra la voluntat centralista de determinats historiadors d’amagar esdeveniments de repressió lingüística, que no s’estilen quan manen esquerres progressistes o dretes civilitzades, però que apareixen sempre en els tics unitaristes i centralistes com si fossin encara els hereus intel•lectuals dels miops Núñez de Arce a qui va haver de puntualitzar amb eficàcia Valentí Almirall. Els segles passen, però els arguments resten, i Ferrer, en altres llibres també de caràcter històric i de recopilació de pensaments i màximes, ho ha glossat amb nervi i contundència, amb amplitud i amb constància, batejant amb els mots particulars les tendències d’ofec. Pel que fa a treballs de recerca, extensos, trobem una doble diferenciació. Les monografies que condensen el treball públic, sigui parlamentari o estrictament cívic, adreçant cartes i fent gestions per les permanents agressions i discriminacions, les monografies de recerca amb aportacions imprescindibles sobre aspectes puntuals com Una acció per l’habitatge. Els primers 30 anys del Patronat Santa Creu de la Selva (1991). Treball que ens acosta al món de la construcció social en un context especulatiu i elaborat en clau freda i rigorosa.


Excepcional interès tenen els quatre grans treballs de recerca, més enllà de la dotzena d’obres assagístiques, a cavall de la política, la sensibilització i l’anàlisi, que amb entitat pròpia i notable valor en el seu resultat, esdevenen contribució única i mantinguda, gran mèrit, en el temps, com proven les reedicions o que estan exhurides, i de venda! El primer: Isabel Vila. La primera sindicalista catalana i, amb gairebé cinc-centes pàgines com els altres. Els tres següents són: La persecució política de la llengua catalana, L’economia del set-cents a les comarques gironines i Els moviments socials a les comarques gironines. El nexe comú d’aquestes obres és la voluntat d’endinsarse amb plenitud social en la temàtica, el valorre ferencial de treballs fets amb rigor i eficiència. Són llibres que guanyen al pas del temps i esdevenen valuoses contribucions al coneixement del passat col•lectiu.
Francesc Ferrer, des del compromís, té el gran mèrit de haver treballar pel seu poble, i bé i de mantenir la seva aportació a mesura que passen els anys. És just constatar-ho ara que ens acostem a la dècada de la seva absència.

Ferran Valls i Taberner, historiador del món medieval català

dimecres, 1/05/2013

 

 L’historiador, també polític rellevant, nasqué i mori a Barcelona (1888-1942). Assolí un notable prestigi, com constaten glossistes com Josep Pla o pròcers com J. Rubió i Balaguer, pel desenvolupament d’una labor pública de servei a la cultura catalana fins l’esclat de la guerra civil. La seva vida fou fecunda en producció acadèmica, treball al front d’institucions i organismes, vinculació amb el catalanisme conservador i una constància modèlica en el treball i el compromís fins el 1936.

 La seva imatge pública s’entela arran la col·laboració intel·lectual amb el franquisme, com remarca el biògraf Josep M. Mas Solench (Proa, 2002). Un tel que ha dominat la trajectòria d’una dimensió anticatalana, sis anys sobre trenta, de vida pública. Una trajectòria pública, tanmateix, que no va poder evolucionar -ni ser, doncs, així, matisada-, per una prematura mort. Això no va succeir a d’altres casos similars.  Aquesta modificació social de la imatge no s’ha produït amb en Valls i Taberner. S’ha mantingut incòlume quan a d’altres, diguem-ho així, l’han pogut substituir construint una nova imatge. En els casos del procedents de la Lliga s’hi barrejava la supervivència física, el modus vivendi, el catolicisme en una complexa situació. El règim franquista no actuava amb subtilesa sinó amb duresa: tortura, afusellament, camp de concentració, depuració,  exili… hauríem de parlar de la FAI i els incontrolats, de les persecucions, les incautacions i les destruccions de patrimoni, documentació i obres, de contextualitzar una persecució social i religiosa on, com afirma Francesc Roca, mai una minoria ha perseguit a una majoria tan fortament com succeí durant els primers mesos de la guerra civil i els porta als únics braços oberts fora l’exili de les dretes, que també n’hi hagué, és clar. Qui marxa el 1936 si voli tornar havia de vincular-se si volia tenir vida pública o professional.  Valls i Taberner es vinculà al franquisme, govern i estat brutal i violent, però la feina de l’historiador no és jutjar sinó explicar i interpretar. El famós article, “La falsa ruta” (La Vanguardia española, 15 de febrer de 1939) encarna el canvi de rumb d’una trajectòria. Valls i Taberner mantingué fins la guerra la fidelitat nacional en tota una intensa vida de treball al servei de la història, la catalanitat i els alts conceptes que tenia i de la coherència entre vida i pensament.  

 Valls i Taberner beu en el catalanisme tradicional, segueix Prat, Rubió i Lluch i Torres i Bages, i s’endinsa suaument en un coneixement de les arrels. Rubió i Balaguer el definí com home d’estudi i home d’acció, generós fins a la prodigalitat en comunicar als altres, lluitador en el camp professional, conscient de l’obligació que tots tenim de servir el comú, participa en nombroses iniciatives com ara el Patronat de l’Orquestra Pau Casals i no va defugir la política (pròleg a les obres de Valls i Taberner, 1952).

 Neix en una família benestant amb el pare enginyer, estudia batxillerat als jesuïtes i  dret doctorant-se el 1912, com era preceptiu, a Madrid que en tenia el monopoli. Amic de Ramon d’Abadal i de Ll. Nicolau d’Olwer  entra des del dret al món de la història i es matricula a Filosofia i Lletres, alumne també de Rubió i Lluch als Estudis Universitaris Catalans. Sempre l’interessarà el món medieval fins a ser reconegut com a especialista en el s. XIII com demostrà l’esplèndida biografia de sant Ramon de Penyafort.

 Ingressa a la Lliga de Catalunya el 1907 i es presenta pel Solsonès, una tupinada, denunciada per Nicolau d’Olwer, no li permet encetar la carrera política pública aquest any. El seu dinamisme és proverbial. Per exemple, l’orla del curs no l’organitzaven, com ara, establiments fotogràfics, sinó que era iniciativa estudiantil. Ell és de tot el curs qui té cura d’organitzar-la. La demanà, diuen els biògrafs J.A. Parpal i Josep M. Lladó (Ariel, 1970), al dibuixant  Feliu Elies “Apa”. Viatja per Europa i el 1910 estudia a París. Es doctora, després de fer-ho en dret, en història el 1915. Les dues són tesis que marquen una línia. Tractgen sobre els advocats a l’edat mitjana iles Consuetudines Ilerdenses del 1227, en castellà com era obligat aleshores i no per decisió de l’alumne com avui, tot i que en parlaríem d’aquesta llibertat del present…

 El 1913 és professor d’Història de Catalunya dels Estudis Universitaris catalans i prepara oposicions al cos d’arxivers que guanya. Dirigeix la col·lecció de textos jurídics catalans i amb l’amic Lluís Duran i Ventosa, prepara l’edició dels Usatges de Barcelona. Es anomenat Jutge d’Apel·lacions d’Andorra el 1916 i ho serà fins a la fi de la seva vida. Guanya, les eleccions, el 1921, i serà diputat provincial fins el 1924 que el Directori suspèn diputacions, ajuntaments, Congrés  Mancomunitat… Catedràtic a Murcia demana l’excedència per les obligacions que havia assumit.

L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana,  que desenvolupava una formidable obra de divulgació de la història nacional, li encomanà una Història de Catalunya que publicà, amb en Ferran Soldevila, el 1922. Síntesi de fortuna. Traduïda al castellà, ha tingut gran projecció editorial per la simplicitat i redacció que la configuraren com un dels primers treballs introductoris per a entrar al món del coneixement de les arrels. Obra tanmateix feta amb limitacions bibliogràfiques del moment i que acomplí una labor de divulgació quan no es podia ensenyar la pròpia història. Jaume Aurell destaca que és un “primer intent seriós de sintetitza la història de Catalunya integrant-hi tots els àmbits històrics.”

 El 1924 arran la negativa a retractar-se de la firma en la carta de suport al prof. Delshauwers dimití  de catedràtic i fou un dels promotors amb en Rafael Campalans, els dos adversaris de la dictadura que anul·lava la vida democràtica, de l’Ateneum Polythecnicum que, en certa manera, intentava de continuar la feina de l’Escola del Treball. El 1926 ésmembre de la Junta del Col·legi d’Advocats que fou suspesa per negar-se a transformar una publicació pròpia que editaven en català en espanyol i fou desterrat a Morella. Es llegendària la seva bonhomia, en conèixer la notícia diu: “Morella, bon arxiu”. Volent dir, aprofitaré per a treballar el seu important fons documental.

 Viatja a diversos països, destaca Rússia, aplegant les impressions en llibre després de la sèrie d’articles a La Veu de Catalunya. El 1928, té família extensa, sis fills, i no defuig el compromís, torna a ser detingut, empresonat, el domicili escorcollat. El delicte: formar part de la Junta de l’Associació Catalana Pro-Societat de Nacions. Poc abans havia protestat de l’acció dictatorial de prohibir la predicació en català a les esglésies catalanes on s’havia de fer, segons la dictadura militar espanyola, en espanyol.

 El 1929 deixà l’arxiu de Tarragona per dirigir el de la Corona d’Aragó (ACA). El 1930 es reintegra com a diputat, automàticament, i ho tornarà a ser també, ara del Parlament, el 1932. Assolirà, amb el seu activisme, càrrecs i responsabilitats, entre els que esmentem la Lliga Espiritual de la Mare de Deu de Montserrat i presidirà la Junta del Conservatori del Liceu. Membre numerari a l’IEC (1935) i director de la Biblioteca Provincial i Universitària de Barcelona (1931).

  Els anys de la guerra els passa exiliats a Roma i es vincula amb el nou règim. Passa a l’Espanya franquista i serà director del Museu Arqueològic de Còrdova. Participa en l’expedició de conferenciants per terres americanes amb temes com “La España eterna” o “El arte español”, iniciativa que volia mostrar la força de l’Espanya franquista. Un fill seu s’incorpora a l’exèrcit i en tornar a Barcelona es reintegra a l’ACA, serà escollit president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i serà vocal de l’Ateneu Barcelonès. Col·laborarà a La Vanguardia Española, Destino, Orientación Española, Noticiero de España,  revistes ben allunyades de La Paraula Cristiana, La Nau, Revista de Catalunya, Mirador, El Matí, on havia col·laborat els anys vint i  trenta.

                Va participar, per coherència de principis de justícia i amistat, tot i fer-se mal veure pels franquistes, en la defensa de Rahola, malgrat tot afusellat, i d’altres catalanistes, era el seu món, i creia que no havien delinquit i per tants els defensava o avalava. El 1939 se li atorga la càtedra d’Història  i es cridat a dirigir el CSIC a Barcelona.

 La seva obra historiogràfica és valuosa, tant la dedicada al món jurídic com la historiogràfica i la de recerca que aplegava en volums com Matisos d’història i de llegenda després de ser publicada en publicacions especialitzades. Als quatre volums de les seves Obras Selectas (1952-1961) podem contemplar conferències, articles amb una gran varietat temàtica sempre sobre el món medieval on excel·lí. Mas i Solench, també advocat, destaca els estudis de Valls i Taberner sobre el dret marítim català i considera el llibre del Consolat de Mar una gran aportació. D’aquesta obra, el mateix abril del 1939 en defensa l’origen català a la universitat de Bordeus. Autor d’una extensa bibliografia com la biografia de San Ramón de Penyafort, (1936, 1998) i del seu diplomatari (1930), una de les seves aportacions més rellevants i publicada també en italià, català.. Publica cinc reculls d’articles entre els que destaca, a més del viatge a Rússia, Per la nostra cultura (1930) on defensa la llengua catalana en un cèlebre article i la Reafirmación espiritual de España (1939) on dóna suport als qui en promouen l’eliminació.

 A la Semblança biogràfica que li dedicà l’IEC el 2004 a cura de Josep M. Mas hi figura una selecta bibliografia on es constata, com hem repassat, una trajectòria de fidelitat a un ideari fins que la revolució social obliga a exiliar-se a bona part de la intel·lectualitat catòlica i conservadora, tanmateix profundament catalanista com hem vist i que alterna la seva vida, com assenyala Josep M. Solé i Sabaté entre llums i ombres…