Miquel Coll i Alentorn a cavall de la història i la política

 

De família de metges i barceloní per naixement i residència  (1904-1990) mantingué relació intensa amb comarques (Gualba, Olesa, Tona…). Estudià enginyeria a Terrassa. S’impregnà d’infant d’esperit patriòtic, -la llibreta dels seus primers versos era retolada “Visca Catalunya lliure!”-, lector habitual de L’Estevet, La Publicitat, això és afí, a Acció Catalana a la que s’adherirà el 1931. Mantingué una posició de plena identificació amb els ideals patriòtics tant forts aleshores en temps d’opressió del catalanisme polític i cultural. Durant tota la vida, des dels inicis col·laborant en revistes culturals fins al final promovent l’edició de llibres al costat de la labor específica de recerca pròpia i de militància política, esdevingué un incansable promotor d’iniciatives col·lectives pel manteniment o restabliment de la pròpia identitat.

Durant aquests anys de la dictadura de Primo de Rivera participa amb iniciatives com Ciència, Revista de Catalunya o Criterion en les quals, àdhuc, hi col·laborà. Arran la lectura, i la polèmica sobre la prosificació, s’interessà vivament per les cròniques de Jaume i de Desclot i enceta la formació als Estudis Universitaris Catalans i la vocació d’historiador seguint inicialment la trajectòria de Rubió i Lluch i de F. Soldevila del que arribarà a publicar obra posteriorment.

Comença a publicar sobre aspectes culturals medievals a Estudis Universitaris Catalans el 1927. L’enginyeria l’allunyava de la història com a dedicació plena però mantingué una constància en la recerca i la divulgació atès que el coneixement del món medieval l’atreïa notablement ki si dedicà amb fermesa i constància produint una notable obra.  

La vinculació amb la política l’apassionà i el 1932 entrà a Unió Democràtica de Catalunya i és elegit membre del consell de govern del partit i presentà ponències als congressos, s’implicà en la vida del partit i col·laborà al setmanari del partit El Temps. Durant la guerra civil  treballarà al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Mobilitzat estarà a serveis auxiliars. Restà a la Barcelona ocupada i s’implicà en la represa, clandestina, de la cultura catalana perseguida pel centralisme. Dictarà en domicilis particulars cursos d’història de Catalunya, restaurà els Estudis Universitaris Catalans d’on en serà professor. Fundà, amb Ramon Aramon, la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH) de la que en serà el primer secretari des del 1943 fins el 1949. A més de la vida familiar, intensa amb nou fills, i la recerca historiogràfica, que veurem més avall, abundosa també, per la seva militància política patirà cinc detencions, i fins i tot maltractaments policials, amb un empresonament de tres mesos.

Molt vinculat, com hem vist amb la SCEH, a l’IEC en fou president de la Secció Històrico-Arqueològica. Hi publicà diversos treballs com per exemple Guifré el Pelós en la historiografia i en la llegenda (1990). Membre de la junta consultiva d’Òmnium Cultural i també professor dels cursets de l’entitat, pel seu afany de projectar la història i la cultura catalana.

Políticament vinculat a UDC fou diputat (1980 i 1984), president del Parlament, conseller adjunt a la Presidència i rebé diversos homenatges arran, el setanta cinquè aniversari, així:  la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat, la Legió d’Honor de França, etc. Reconeixements merescuts a una vida de bon treball.

En la seva aportació historiogràfica destaquem els estudis medievals caracteritzats per un afany del rigor i una voluntat erudita i, a parer d’Albert Balcells, el seu biògraf, hi destaquen cinc treballs: La llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons (1949), El problema de l’autenticitat del Llibre dels feits d’armes de Catalunya (1948), Historiografia de Catalunya en el període primitiu (1951-52), l’edició crítica de la Crònica de Desclot (1949-1951) i La llegenda de Guillem Ramon de Montcada  (1957). També, afegim, cal destacar els estudis sobre cronicons catalans: Sant Cugat (1962),  Sant Pere de les Puelles (1967) i el de Skokloster (1970) així com, sempre li interessà molt des de la prosificació de les cròniques els anys vint, els estudis sobre èpica i cançons de gesta catalanes i franceses.

En la seva relació amb Soldevila indiquem que l’ajudà en l’edició de les quatre grans cròniques (1971). S’implicà molt en dues obres de gran projecció en la difusió de la història de Catalunya: el Resum d’Història de Catalunya (1956) i el Resum d’Història dels Països Catalans (1974) que assoliren una extraordinària difusió pel dinamisme de les entitats patrocinadores i l’afany de conèixer la pròpia història.

Massot i Muntaner a través de Publicacions de l’Abadia de Montserrat en combinació amb Curial editaren cinc volums de la seva obra al costat dels dos d’història i del d’historiografia destaquem els Escrits polítics, cívics i religiosos (1994). En el cinquè volum, Llegendari, (1993) s’acara amb els orígens amb una prosa reeixida que captiva el lector en la voluntat d’enganxar-lo. Vegem-ne un tast en l’inici de la llegenda d’Otger Cataló que estudià i disseccionà amb tota cura i objectivitat:

“El problema dels propis orígens ha preocupat sempre els pobles. Mites, llegendes populars, hipòtesis erudites, fantasies pseudo-històriques han estat ideats sovint per resoldre’ls. Les més belles faules i les més absurdes teories han sorgit del desig d’aclarir el lloc que veié la naixença d’un poble, els episodis que la voltaren i la nissaga d’on va davallar.”

Una prosa, doncs, tot i l’atapeïment de referències forçades erudites,  clara i diàfana, atractiva pel lector. El 1984 hom li dedicà la Miscel·lània d’homenatge en la qual s’estudia en un conjunt de treballs la seva personalitat i obra. Així es dissecciona el pensament polític (Hilari Raguer), es fixa la bibliografia (Montserrat Martí), s’estudia l’historiador (Josep M. Salrach) i la tasca divulgativa (Joan Triadú), l’home (M. Carme Illa)… constitueixen una aproximació excel·lent, amb la biografia de Balcells: Miquel Coll i Alentorn. Historiografia i democràcia (1904-1990) (1999), vers la trajectòria d’un polític que treballà per la consecució de la democràcia, maldà per obtenir les llibertats nacionals i fou historiador medievalista rellevant.

Amb una molt notable labor de projecció de la història i amb un esforç personal constant com palesa el llibre final La marxa cap a la independència de Catalunya 877-988 que edità el diari Avui el 1989 i que el va redactar amb el suport de la seva fill  Montserrat. Havia perdut la vista però el daler de transmetre podia més que les limitacions i el llibre fou realitat.

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús