Josep Termes: L’obstinació en la fidelitat als conceptes populars

 

Josep Termes i Ardevol ( Barcelona, 1936-2011) ha estat un dels especialistes més rellevants en la història dels moviments socials i fonamentalment de l’obrerisme i les seves relacions amb el catalanisme. La seva obra és de considerable extensió i caracteritzada per una visió específica molt ben trabada en el conjunt general abasta la monografia –Misèria contra pobresa. Els fets de la Fatarella del gener de 1937 (Afers, 2005)- i la síntesi d’alta divulgació. De la revolució de Setembre a la fi de la guerra civil (1868-1939) (Edicions 62, 1987). Es caracteritza per una narrativa molt enriquidora que recull testimonis i documents arxivistics diversos i innovadors, de l’auca popular al discurs institucional, bibliografia del moment, de la que fou un gran conèixedor, amb el mètode convencional del treball enriquit per la perspicàcia d’una anàlisi molt crítica.

Cal fer constar la seva vinculació al món social, de les biblioteques i ateneus als mitjans de comunicació des d’una posició acadèmica de mestratge i recerca finalitzant una sòlida trajectòria d’investigació i recerca com a catedràtic emèrit a la UB, rera el seu pas per la UAB i la UPF. Destaca especialment la seva aportació sobre el moviment anarquista espanyol i català esent el seu treball Anarquismo y sindicalismo en España: la primera Internacional 1874-1881 (Ariel, 1972) considerat de referència per l’agudesa de l’anàlisi, quantitat de dades noves i conjunt de l’aportació. Una obra molt variada i que ha estat aplegada en volums com Històries de la Catalunya treballadora (Empúries, 2000) per la seva vàlua. Abraça així una projecció acadèmica convencional i una difusió a un públic general per la seva tipologia especial. El món del treball, rural i urbà, ideològic i les seves vinculacions culturals i polítiques, ha estat el predilecte en la seva recerca feta des d’una posició honesta i valenta com expressa ell mateix:

«He procurat investigar, fugint de l’economisme, tan dominat aleshores- [anys setanta] i mostrant-me crític amb el determinisme (difós pertot arreu): he intentat bastir una interpretació de la nostra història en clau popular i nacional. De com, en un marc territorial nacional, el moviment de les seves classes populars articula un seguit de projectes socials, polítics i culturals alternatius, i de plena nacionalització de Catalunya.»

Aquest comentari, a l’inici de la seva Història de combat el 2007, lliga amb un dels primers treballs sobre el federalisme durant el Sexenni aparegut a Recerques (1972) i traduït a Federalismo, anarcosindicalismo y catalanismo (Anagrama, 1976). La trajectòria lineal, constant en la temàtica, i amb una dimensió de rigor i passió és molt vàlida avui havent convertit a Termes en l’historiador de referència en el camp de la història social camp fent-lo esdevenir un dels més destacats d’aquest àmbit. De La catalanitat obrera (Afers, 2007) manllevem els mots finals:

«I, per enllestir, deixeu-me dir, perquè no es confongui ningú, que jo no sóc regionalista, ni tan sols nacionalista, car sóc més radical, sóc català de nació i, en tot cas, membre independent i solitari d’una esquerra nacional, somiada i mai aconseguida.»

Treballà, escriu Termes, al llarg de quaranta anys en aquest llibre per enfilar-se des dels anarquistes al Partit Comunista de Catalunya, el Bloc Obrer i Camperol i el Partit Català Proletari, per esbrinar les arrels i les vinculacions entre els grans temes, seus, obrerisme i catalanisme.
Semblança

Vàrem conèixer Josep Termes quan, de jove, estudiant d’història a la UAB, ell era, i ens fou, professor, millor dit mestre. Era l’hivern del 1970. Teníem vint anys i ell en feia dos que era professor lector i set que s’havia llicenciat. Havia estat apartat de la universitat el 1966 arran l’expulsió col•lectiva del PSUC. Va venir amb ganes, amb empenta, se li notava la passió de transmetre, de compartir. Sempre recordarem, en començar la classe, com situava el maletí curull de llibres, que posava a la taula. Ho feia amb delit, i explicant per exemple el moviment obrer el segle XIX, els anava desgranant, un per un. Era la classe ideal. Era història viva, paraula aleshores de moda. Ens feia venir ganes de llegir-los perquè ens contestarien els perquès. En acabar la classe, molts ens acostàvem, els miràvem de prop, els tocàvem, erem, -quins temps!-, només vint o vint-i-cinc alumnes, la segona generació de la UAB, i es podia fer. La seva paraula provocava, excitava. Parlava d’Anselmo Lorenzo, Josep Llunas, Rossend Arús, Joan Barceló… com si els hagués conegut, com si fos ahir.

Llegim els monogràfics que li dediquen les revistes d’història acadèmiques Cercles i Indice Histórico Español, dues publicacions de la UB, dirigides per Jordi Cassassas i Antoni Segura, respectivament. Hi veiem la ingent obra feta. Malgrat el to disciplent, la bonhomia del seu geni, un humor a voltes àcid sempre irònic, realista, on hi destacava un to humà, el detall, l’anècdota, sempre meticulós, d’altra banda i precís i constant en l’afirmació. En aquestes revistes que recomanem s’hi presenta la bibliografia in extenso, una sòlida obra, compromesa i de referència.

Treballador malgrat la pose. Gairebé quaranta tesi dirigides, innumerables tribunals de lectura de tesi doctorals, entre els quals la nostra, sobre el Diari Català. Una molt extensa i valuosa relació de monografies, capítols, articles… i també, molt important en ell, la projecció social, la vinculació social de la història a través d’entrevistes, intervencions en programes de ràdio, a Catalunya Ràdio, o televisió a TV3, en actes, conferències… El recordem, especialment, per la vivor i sinceritat de les seves opinions, tan assenyades i tant a contracorrent, en moments de servitud informativa, tant que costaren la vida d’un programa radiofònic que seguiem amb ganes i que encara recordem. En síntesi, un historiador obert i amb sensibilitat pel carrer i la fàbrica, pel camp i pel tros.

La seva veu ressonà molt emotiva a l’entrevista pública on va desgranar la seva vida d’historiador. Era el 8 de maig de 2007 a la Pedrera. L’escoltem mentalment tot remirant la recopilació dels seus escrits esparsos en una suggestiva Història de combat (Afers, 2007), notable aportació de 400 pàgines sobre aspectes historiogràfics de la seva especialitat. Hi recull notes diverses, pinzellades d’opinió en diaris i revistes, parlaments i discursos que també ens acosten al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Guardó ben merescut per la qualitat de la seva obra i la trajectòria de fidelitat a uns principis. Coherència en continguts, rigor en mètode i un estil on desgranava la humanitat d’unes arrels comarcals i treballadores que, com tants que tenim els mateixos orígens, si ens acostaven ahir a la taula del mestre, avui ho fem als llibres que ens l’apropen.

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús