Arxiu del divendres, 1/03/2013

Josep Termes: L’obstinació en la fidelitat als conceptes populars

divendres, 1/03/2013

 

Josep Termes i Ardevol ( Barcelona, 1936-2011) ha estat un dels especialistes més rellevants en la història dels moviments socials i fonamentalment de l’obrerisme i les seves relacions amb el catalanisme. La seva obra és de considerable extensió i caracteritzada per una visió específica molt ben trabada en el conjunt general abasta la monografia –Misèria contra pobresa. Els fets de la Fatarella del gener de 1937 (Afers, 2005)- i la síntesi d’alta divulgació. De la revolució de Setembre a la fi de la guerra civil (1868-1939) (Edicions 62, 1987). Es caracteritza per una narrativa molt enriquidora que recull testimonis i documents arxivistics diversos i innovadors, de l’auca popular al discurs institucional, bibliografia del moment, de la que fou un gran conèixedor, amb el mètode convencional del treball enriquit per la perspicàcia d’una anàlisi molt crítica.

Cal fer constar la seva vinculació al món social, de les biblioteques i ateneus als mitjans de comunicació des d’una posició acadèmica de mestratge i recerca finalitzant una sòlida trajectòria d’investigació i recerca com a catedràtic emèrit a la UB, rera el seu pas per la UAB i la UPF. Destaca especialment la seva aportació sobre el moviment anarquista espanyol i català esent el seu treball Anarquismo y sindicalismo en España: la primera Internacional 1874-1881 (Ariel, 1972) considerat de referència per l’agudesa de l’anàlisi, quantitat de dades noves i conjunt de l’aportació. Una obra molt variada i que ha estat aplegada en volums com Històries de la Catalunya treballadora (Empúries, 2000) per la seva vàlua. Abraça així una projecció acadèmica convencional i una difusió a un públic general per la seva tipologia especial. El món del treball, rural i urbà, ideològic i les seves vinculacions culturals i polítiques, ha estat el predilecte en la seva recerca feta des d’una posició honesta i valenta com expressa ell mateix:

«He procurat investigar, fugint de l’economisme, tan dominat aleshores- [anys setanta] i mostrant-me crític amb el determinisme (difós pertot arreu): he intentat bastir una interpretació de la nostra història en clau popular i nacional. De com, en un marc territorial nacional, el moviment de les seves classes populars articula un seguit de projectes socials, polítics i culturals alternatius, i de plena nacionalització de Catalunya.»

Aquest comentari, a l’inici de la seva Història de combat el 2007, lliga amb un dels primers treballs sobre el federalisme durant el Sexenni aparegut a Recerques (1972) i traduït a Federalismo, anarcosindicalismo y catalanismo (Anagrama, 1976). La trajectòria lineal, constant en la temàtica, i amb una dimensió de rigor i passió és molt vàlida avui havent convertit a Termes en l’historiador de referència en el camp de la història social camp fent-lo esdevenir un dels més destacats d’aquest àmbit. De La catalanitat obrera (Afers, 2007) manllevem els mots finals:

«I, per enllestir, deixeu-me dir, perquè no es confongui ningú, que jo no sóc regionalista, ni tan sols nacionalista, car sóc més radical, sóc català de nació i, en tot cas, membre independent i solitari d’una esquerra nacional, somiada i mai aconseguida.»

Treballà, escriu Termes, al llarg de quaranta anys en aquest llibre per enfilar-se des dels anarquistes al Partit Comunista de Catalunya, el Bloc Obrer i Camperol i el Partit Català Proletari, per esbrinar les arrels i les vinculacions entre els grans temes, seus, obrerisme i catalanisme.
Semblança

Vàrem conèixer Josep Termes quan, de jove, estudiant d’història a la UAB, ell era, i ens fou, professor, millor dit mestre. Era l’hivern del 1970. Teníem vint anys i ell en feia dos que era professor lector i set que s’havia llicenciat. Havia estat apartat de la universitat el 1966 arran l’expulsió col•lectiva del PSUC. Va venir amb ganes, amb empenta, se li notava la passió de transmetre, de compartir. Sempre recordarem, en començar la classe, com situava el maletí curull de llibres, que posava a la taula. Ho feia amb delit, i explicant per exemple el moviment obrer el segle XIX, els anava desgranant, un per un. Era la classe ideal. Era història viva, paraula aleshores de moda. Ens feia venir ganes de llegir-los perquè ens contestarien els perquès. En acabar la classe, molts ens acostàvem, els miràvem de prop, els tocàvem, erem, -quins temps!-, només vint o vint-i-cinc alumnes, la segona generació de la UAB, i es podia fer. La seva paraula provocava, excitava. Parlava d’Anselmo Lorenzo, Josep Llunas, Rossend Arús, Joan Barceló… com si els hagués conegut, com si fos ahir.

Llegim els monogràfics que li dediquen les revistes d’història acadèmiques Cercles i Indice Histórico Español, dues publicacions de la UB, dirigides per Jordi Cassassas i Antoni Segura, respectivament. Hi veiem la ingent obra feta. Malgrat el to disciplent, la bonhomia del seu geni, un humor a voltes àcid sempre irònic, realista, on hi destacava un to humà, el detall, l’anècdota, sempre meticulós, d’altra banda i precís i constant en l’afirmació. En aquestes revistes que recomanem s’hi presenta la bibliografia in extenso, una sòlida obra, compromesa i de referència.

Treballador malgrat la pose. Gairebé quaranta tesi dirigides, innumerables tribunals de lectura de tesi doctorals, entre els quals la nostra, sobre el Diari Català. Una molt extensa i valuosa relació de monografies, capítols, articles… i també, molt important en ell, la projecció social, la vinculació social de la història a través d’entrevistes, intervencions en programes de ràdio, a Catalunya Ràdio, o televisió a TV3, en actes, conferències… El recordem, especialment, per la vivor i sinceritat de les seves opinions, tan assenyades i tant a contracorrent, en moments de servitud informativa, tant que costaren la vida d’un programa radiofònic que seguiem amb ganes i que encara recordem. En síntesi, un historiador obert i amb sensibilitat pel carrer i la fàbrica, pel camp i pel tros.

La seva veu ressonà molt emotiva a l’entrevista pública on va desgranar la seva vida d’historiador. Era el 8 de maig de 2007 a la Pedrera. L’escoltem mentalment tot remirant la recopilació dels seus escrits esparsos en una suggestiva Història de combat (Afers, 2007), notable aportació de 400 pàgines sobre aspectes historiogràfics de la seva especialitat. Hi recull notes diverses, pinzellades d’opinió en diaris i revistes, parlaments i discursos que també ens acosten al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Guardó ben merescut per la qualitat de la seva obra i la trajectòria de fidelitat a uns principis. Coherència en continguts, rigor en mètode i un estil on desgranava la humanitat d’unes arrels comarcals i treballadores que, com tants que tenim els mateixos orígens, si ens acostaven ahir a la taula del mestre, avui ho fem als llibres que ens l’apropen.

Introducció

divendres, 1/03/2013

Presentació

Els historiadors catalans han estat peça clau en el coneixement de la nostra cultura, en la formació i expansió de la nostra identitat i, en recents temps difícils, en preservar-ne el coneixement i difondre’l. També en la lluita pels valors democràtics i és clar, la pròpia identitat amenaçada i perseguida per un estat hostil.

La majoria d’historiadors han tingut també altres vinculacions, com el món de la docència i de l’edició, que ha estat una activitat normal en la majoria d’ells. El periodisme, la literatura i la política ha estat també habitual en altres fins arribar a activitats i especialitats ben diverses.

El criteri de selecció que adopten és el considerar els més rellevants, és clar amb el criteri personal nostre tot considerant la categoria de l’obra. També un criteri cronològic per no considerar als qui estant entre nosaltres. Ens cenyim al segle XX i al Principat, properament ens plaurà d’ampliar-ho a les altres terres de parla i cultura catalana, això és les Illes, Andorra, País Valencià, Catalunya del Nord tot considerant així els noms més emblemàtics i representatius.

L’objectiu d’aquesta secció és presentar cada quinzena un nom i de fer-ho a través de dos textos: un de sintètic sobre la seva obra i trajectòria i un segon, també molt breu,  en el format d’una semblança personal, més d’aproximació vital. Esperem que sigui útil als lectors.

Manuel Mundó i Marcet: la cultura catalana al món medieval

divendres, 1/03/2013

Manuel Mundó i Marcet

 

Obra

Manuel (o Anscari) Mundó i Marcet (Barcelona, 1923-2012) ha estat un dels paleògrafs i historiadors sobre el món medieval català més conegut internacionalment, amb una major projecció i amb una molt extensa obra de gairebé tres-centes referències. La seva vinculació amb Montserrat, -hi entrà el 1932, i en fou monjo del 1939 fins el 1967- li permeté de cursar estudis superiors i especialitzats, especialment a Roma, on es llicencià en arqueologia cristiana i en història de l’Església i es doctorà en història de l’Esglesia. Va exercir la docència, on excel·lí pel seu coneixement, seguretat, paciència i humanitat, a Roma, Montserrat i a la UAB. Fou arxiver de l’ACA (1969-1978), director de les biblioteques de la UAB (1970-1983), director de la Biblitoteca de Catalunya (1987-1990) i membre de l’IEC des del 1966.

 

En la seva extensa obra, publicada en espanyol, català, francès, italià… hi destaca l’interès pel món català amb descobriments i aportacions rellevants sobre els primers documents. Personalment ens plau molt el seu treball sobre els escriptoris catalans del s. IX-XII i sobre les Bíblies de Ripoll i l’escriptori i biblioteca d’aquest centre, així com sobre els abats i la biblioteca de Sant Cugat. Al costat de le publicacions de la seva especialitat col·laborà amb  les revistes culturals catalanes que li demanaven la seva aportació com ara Serra d’Or, Revista de Catalunya

 

Malauradament només ha aparegut un volum, dels sis previstos, de les seves obres completes, ara segurament seguiran esparses i de molt dífícil accés fora dels especialistes. Titulà aquest primer volum (1998): I. Catalunya 1. De la romanitat a la sobirania. Els especialistes Josep M. Salrach com Jesús Alturo valoren, en sengles comentaris bibliogràfics, la seva valuosa aportació per l’extraordinari  rigor i la qualitat d’alt nivell. Al discurs d’entrada a la Reial Acadèmica de Bones Lletres (2001) hi ha la relació de la seva obra.

 

A la necrològica, el Nadal del 2012, a La Vanguardia, Alturo remarca: «non nomen hominis, sed eruditiones» i, certament, Mundó era un referent que, de forma precisa aportava el tret, la dada, l’argument, davant qualsevol aspecte del món medieval atès que hi anava molt ben preparat per formació i coneixements adquirits que sempre compartia amb gust. S’ha dedicat, com diu ell mateix: «a la recerca històrico-literària de l’antiguitat, i més de l’edat mitjana, basada en la revisió i comentari dels textos i de les seves fonts, sobretot manuscrites.»

Esperem que els seus deixebles i les institucions puguin acostar-nos a la seva obra completa.

 

Semblança

 

Manuel Mundó fou professor nostre a la UAB el 1970 i ens honorà amb la seva amistat. Allà ens varem conèixer, ens apropà a un món desconegut per a un jove que alternava manifestacions de protesta amb el coneixement de la història total de Pierre Vilar. Parlava de cenobis, monestirs, escriptoriums, pergamins i palimsests. Encara no havia aparegut la popular novel·la El nom de la rosa però els misteris dels cenobis eren ben presents. M’invita al col·loqui de monaquisme català a Sant Joan de les Abadesses i hi vaig descobrir el monestir també. Els monestirs des d’aquell moment ens foren sempre presents. En la nostra primera conferència, a la Biblioteca Popular de Valls, la bibliotecària ens obsequià amb els Monestirs catalans de Pladevall i vivim al redós del de Sant Cugat i ara preparem un acte al de Sant Pere de Rodes. La natural curiositat pel passat llunyà tot i la predilecció pel món contemporani, ens hi enganxa fins ara.

 

Mundó era aleshores director de les biblioteques de la UAB i en el seu primer any de direcció ens facilità una beca de pràctiques per a treballar a la de Lletres, aleshores al monestir de Sant Cugat.

Des d’aquell moment seguirem, amb respecte, la seva trajectòria. En contacte a través dels llibres i, als anys vuitanta, personalment, al Club Arnau de Vilanova, un club d’opinió on compartirem taula i tertúlia els dimecres d’una dècada tot lluitant per causes que encara són necessàries com la llibertat nacional. Maldàrem també per què la història de Catalunya fos present a l’ensenyament secundari de forma efectiva. Publicar plegats un article, segurament l’únic que ambdós hem fet amb una altra persona, gelosos de la nostra individualitat, i el signarem conjuntament a l’Avui. Amb els altres membres del club maldàrem igualment per a situar a l’escenari públic temes vius com ara la reivindicació dels papers catalans de Salamanca que s’ha guanyat i ell insistia un i altre cop en l’ACA i la confusió sobre el mateix reclamant-ne la única gestió catalana per mor del seu contingut català.

 

No defugí compartir i vulgaritzar el coneixement, el seu epíleg a Catalunya fa mil anys hi traspua una voluntat de fidelitat al país i el goig d’escriure d’un món estimat, i conegut com pocs:

 

Diu:

 

«s’entreveu diàfana una voluntat política de desfer-se del domini reial franc, que es consuma entorn de l’any 988; d’assumir una sobirania independent i real, no sols verbal; també, que els d’enllà de fronteres arribaren a considerar els territoris del comte barceloní com un “regne”, que el concepte de “pàtria” era territorial i abraça ja Catalunya sencera, que, si bé els promotors de les noves idees foren els comtes de Barcelona Borrell i Ramon Borrell, així com el bisbe Oliba – governants i eclesiàstics-, la societat sencera, fins i tot el poble senzill, devia anar-ne assimilant les idees i prenent consciència de les noves realitats.»

 

En una recent entrevista, esplèndida, a Lligall, www.arxivers.com/…/doc…/716-defuncio-den-manuel-mundo.html la revista catalana d’arxivística explica la seva vida professional amb tot de comentaris que puntualitzen sobre la vida dels arxius (Arxiu de la Generalitat medieval en propietat de l’Estat i a l’ACA i no a l’ANC, etc.). A  propòsit de la seva obra completa, segurament el més important llegat de recerca del període, en moments que la paleografia quasi no es pot estudiar a les nostres universitats per la desconsideració a les humanitats, diu:

 

«Ai las, la meva dona va morir l’any passat, al gener, ara ha fet un any, i ja em deia: «Ui, a aquest pas no la publicaran, ni d’aquí a sis o set anys no hi haurà el segon volum». Es va publicar el primer volum l’any 1998, s’han anat preparant els següents i no n’ha sortit cap més, de sis o set volums que han de sortir, i no sortiran mai, ja em van dir que és difícil…Sortiran si m’hi obstino, però no ho sé pas…»