Jaume Vicens i Vives o la renovació de la historiografia catalana

dimarts, 2/02/2016 (jmfigueres)

Jaume Vicens i Vives o la renovació de la historiografia catalana

 

 

 

JVV i S Sobrequés
Nat a Girona el 1910 patí la pèrdua prematura del pare i anà a Barcelona on treballà mentre estudià filosofia i lletres del 1927 al 1930. Tingué com a mestres a dos remarcables professors de la Universitat de Barcelona que l’influïren molt en la seva formació i al llarg de la seva vida hi mantingué relació: Pere Bosch Gimpera i Antonio de la Torre que van assumir en la trajectòria intel·lectual de Vicens un paper determinant.

 

 

Jaume Vicens i S. Sobrequés

 

De caràcter obert, obstinat i enèrgic, ambiciós i treballador, intel·ligent amb un pel d’ingenuïtat política, amant de la família, el mar, el seu mar de Roses. Ben plantat i segur d’ell mateix, irradiava seguretat. Acabats els estudis de filosofia i lletres decantant-se vers la història enceta la seva labor de docent com a professor a l’Institut-Escola (1932-33), i encarregat de curs a la nova Universitat Autònoma (1933-37). Guanya la càtedra de geografia i història de l’institut de Figueres el 1935 i comença a tenir una posició pública amb la polèmica amb Antoni Rovira i Virgili, la seva tesi doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-37) important i que llegí el 1936. Aquest mateix any es casa amb Roser Rahola, deixebla seva, i ho fa a la mateixa Universitat, Bosch i Gimpera, rector, conseller de justícia, oficia d’autoritat i, entre altres, Joaquim Xirau, degà de lletres, com a testimoni. Durant la guerra formarà part de la Universitat de forma activa, i els seus antecedents, la personalitat democràtica i liberal, republicana i catalanista, sense militar ni fer ostentació pública, tanmateix li costarà persecució i hostilitat dels sectors més durs del règim que el consideren enemic i com a tal el tracten.
Patirà expedients depuradors, la seva amistat amb Santiago Sobrequés es mostra en un ric i fi epistolari que mostren aquests anys difícils de després del 1939, finalment serà castigat a dos anys d’expulsió i haurà de, literalment començar de zero altre cop. Finalment podrà ser admès el 1943 i destinat a l’ensenyament secundari a Baeza, lluny de Catalunya, un càstig per allunyar intel·lectuals i mestres del país. Hi estarà però poc temps. Col·labora a Destino i crea l’editorial Teide amb el seu cunyat Frederic Rahola. Renova els llibres de text, dotant-los d’imatges representatives, cartografia seriosa, continguts amplis, tot dins les tenebroses i profundes limitacions de la censura oficial aconseguint un prestigi durant dècades per la qualitat dels seus materials.
Personalment visquérem amb els seus manuals, la nostra professora d’història en un institut públic, era una rara avis, membre, a mitjans dels anys seixanta! d’Òmnium Cultural i funcionària de carrera. Ella recomanava a l’alumnat els manuals de Vicens Vives dels que ja hem parlat en un altre espai en aquesta pàgina. A la nova UAB, en el segon any de vida, el professorat jove, inquiet, ens omplí de la bibliografia de Vicens, de fet els seus deixebles- com Jordi Nadal o Josep Fontana, eren al claustre de la nova universitat.

CCI01022016_0010
Els atlas, el d’història universal, el d’Espanya, foren molt usuals, com els manuals, a l’ensenyament de batxillerat. Una anècdota quan teníem 15 anys, el 1965 ens el feren comprar, a l’institut, hom volia que tinguéssim la nostra pròpia biblioteca. Feren servei: ens obriren les portes a una concepció global de la història, a les portes d’aquella totalitat de l’Escola dels Annals. Ens feren veure a ull d’ocell la història i ho consideràvem normal però era una novetat aleshores. Vicens vetllava la imatge i també la paraula, i quan era escassa amb més valor. Als atlas cap mot era gratuït, un mapa titulat “Reparto colonial de África”, el 1965 donava joc i insinuava. També introduir mapes amb les rutes de comerç més enllà de quadres dinàstics de matrimonis reials. Havia de coexistir amb la feixuga terminologia, -Alzamiento, etc.- amb una sola llengua, publica la tesi doctoral en català i a partir del 1939 s’ha acabat fins vint anys després. Els temaris docents eren imposats amb control ple per la voluntat que hi ha que els manuals poguessin esdevenir eines d’adoctrinament ideològic. Els de Vicens aspiraven a un rigor històric i aquesta observació acostà a diversos estudiants a la història en veure-la com la clau d’interpretació de la realitat i obria les portes a una complexitat més enllà de la política: economia, societat, demografia, etc. en definitiva es considerava la història com una disciplina seriosa i allunyada simplement de la ideologia o la propaganda.
El 1943 assisteix a un congrés historiogràfic, convidat per La Torre i es comença a relacionar amb autoritats franquistes, de l’Opus Dei que l’afavoriran en el seu objectiu de tornar a tenir una càtedra universitària. Després del pas el 1942 per l’Institut de Baeza, podrà tornar a la Universitat, el 1943 a Saragossa i el 1948 a Barcelona. Publica Historia de los remensas en el siglo XV (1945) i encetarà amb la seva tesi doctoral una molt extensa bibliografia i ben rellevant i de qualitat, a més d’assaigs acadèmics d’impacte i la creació de tribunes col·lectives com centres i revistes tot i que algun deixeble -Nadal dixit: «es más intentos que logros» però l’obra de Vicens ací és.
El 1950 participa en un altre congrés molt important en la seva vida, serà el Congrés Internacional de Ciències Històriques de París que el ratifiquen en els planteigs que havia fet sobre la nova història especialment amb la introducció de continguts socials, culturals i econòmics en el que s’ha considerat la més important renovació historiogràfica catalana. A més d’una obra pròpia cal remarcar les tribunes. El 1949 crea el Centre d’Estudis Històrics Internacionals, i poc després Indice Histórico Español la gran revista de bibliografia històrica que amb Estudios de Historia Moderna (1951-1959) seran part del seu llegat col·lectiu.

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01

La seva preocupació pel futur del país el feia també seguir l’evolució d’Europa i especialment de la seva historiografia amb interès. Aquesta incidència de la historiografia europea tindrà amb en Vicens un receptor àvid que assumirà aquesta visió coincident amb la seva pròpia voluntat d’obrir horitzons i tot i l’evident positivisme que l’impregnava les autoritats acadèmiques franquistes el consideraven amb prevenció atès que en el fons el substrat liberal, obert i europeu sempre li fou present. Malgrat la seva visió avui superada, com tantes obres, de la geopolítica la capacitat d’influència de Vicens fou molt considerable. Cal pensar que per exemple del tribunal de la seva tesi membres foren apartats de la universitat i eren a l’exili: Bosch i Gimpera, Ferran Soldevila… i qui dominava aleshores per resultat d’una guerra era el pensament més ranci on podríem dir que l’escolàstica convencional es donava la mà a la filosofia més tradicional per a explicar la història.

 

Noticia de Catalunya 2

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01

 

 

Malgrat doncs la visió certament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic el considera amb recel. Davant la falta d’evolució del règim, la seva evident consolidació i la manca de futur polític de novetats i transformacions polítiques, més enllà de les econòmiques i socials Vicens es refugiarà en la recerca i s’obrirà a la reflexió aportant una llum nova, des de l’interior, en relació la complexitat entre Catalunya i Espanya.

51tnDxlLinL._SX304_BO1,204,203,200_
La seva obra és renovadora. Destaquem dos títols emblemàtics, de lectura obligada a les facultats de lletres de la nova UAB i que acostaren a l’alumnat a la bibliografia europea traduïda des d’una dimensió acadèmica estricte. Efectivament Aproximación a la historia de España (1952) i Notícia de Catalunya (1960) han estat segurament els dos assaigs més influents de la segona meitat del segle XX. S’interroga sobre les motivacions profundes del comportament col·lectiu, impregna una visió realista i si bé coincideix en planteigs amb altres pensadors, com per exemple Ferrater i Mora, configura una visió molt ben trabada aleshores que li atorga un gran predicament en àmbits molt diversos: serà la porta que, via Pla, el farà coincidir amb Josep Tarradellas, al final de la vida tanmateix, o que li fa ultrapassar els àmbits acadèmics per a ser considerat en altres ambients, especialment econòmics, culturals i periodístics en els que tindrà influència notable.
Pel que fa a monografies, que impregnaren el gust per accedir als arxius i per copsar el valor del document sovint considerat menor i del que n’extreïa el valor just, esmentem: Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954) i El segle XV. Els Trastàmares (1956), Obra dispersa (1967). Els manuals universitaris igualment li foren estimats, al costat dels nombrosos, en col·laboració, destinats al món de secundària. Així és autor d’un celebrat estudi, que ampliarà, posteriorment en col·laboració amb Jordi Nadal, Historia económica de España (1959) que esdevindrà de referència a la facultat d’Econòmiques i s’usava és clar a Lletres, encara conservem la setena edició del 1967!. Autor també d’una llarga bibliografia en la que hi figuren també obres col·lectives, com Historia social y económica de España y América (1957-59). No pogué però impulsar sempre el seu criteri, per exemple la Història de Catalunya que pretenia titular i de fet ho és, dirigint un conjunt d’historiadors, especialistes cadascú en la seva època, s’hagué de titular Biografies Catalanes i encara es reedita amb èxit de públic lector.

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01
Malgrat les limitacions de la censura el domini de llenguatge, tècnica, arguments… feu que més enllà de la selecció i interpretació d’esdeveniments Vicens es preocupés pel segle XIX com a porta de la guerra civil que representa el tancament d’un cercle de voluntat catalana d’intervenció estatal. Fruit d’aquesta voluntat és el volum Els catalans en el segle XIX (1958) que posteriorment, amb la col·laboració de M. Llorens, esdevindrà Industrials i polítics del segle XIX.
El 1960 mor relativament jove i la premsa constata les esperances que hi havia dipositades en la seva trajectòria, des de la premsa més conservadora com La Vanguardia Española fins la més avançada, com Presència, se’n dolen.

 

 

presencia
Miquel Batllori el qualifica com a creador de la nova historiografia catalana, i si fem cas dels deixebles –Fontana, Mercader, Reglà, Elliot…- no hi ha dubte que l’afirmació és precisa i més enllà de llibres conjunturals tipus Mil lecciones o Mil figuras de la historia o la dita Geopolítica (1950, 1956). Diu l’il·lustre erudit:
«Aquest home d’un dinamisme tan potent queia malalt el mes de gener de 1960, mentre fremia de plans i de projectes. El 21 de març m’escrivia, del llit estant, una lletra de quatre planes, contant-me la seva malaltia i les seves inquietuds intel·lectuals: el seu frustrat viatge a València –a la Universitat, “on hi ha un clima fantàstic”- a Saragossa –per a ocupar-se dels Congressos d’història de la Corona d’Aragó-, a Madrid –“on sempre hi ha un munt d’assumptes a resoldre”-; els seus desigs d’assegurar “la brillantesa de la participació espanyola en el vinent Congrés d’Estocolm”; la seva dolor per la recaiguda de Federico Chabod, que jo li havia comunicat; les temences de no poder fer ni la conferència sobre la Llotja de Mallorca, ni un curs a la Sorbona que li havien ofert. Però no tot eren planys. Durant la seva malaltia, havia refós l’Aproximación a la historia de España i la Notícia de Catalunya, models d’història supranacional i darrera lliçó del gran mestre.» (Galeria de personatges, 1975).

Jaume Miravitlles, història de la guerra civil vista pel somriure de la revolució

dilluns, 7/11/2016 (jmfigueres)

 

Jaume Miravitlles. El somriure de la revolució

adeu-a-met-miravitlles-emporda-federal

 

Amb aquest títol escrivírem una semblança adreçada a joves a la revista Debat Juvenil, on en donarem a conèixer una trentena de personatges singulars del XIX i XX per tal que els joves inquiets coneguessin dirigents polítics catalans, escriptors i altres personatges importants abans la frivolitat no s’ho menges tot. Igualment en l’antologia de cent catalans 100 figures que han fet nació el vàrem incloure i no se’ns escapa doncs l’atracció que sentirem per un periodista i home d’acció que al llarg de la seva vida treballà des del seu Bloc Obrer i Camperol de jove fins al servei a la Generalitat en guerra i exili assolint un impacte extraordinari en les seves realitzacions. El text de la revista Debat Juvenil (nº 96 del 5-III-2012) que presentem és breu i sintètic i ofereix en una pinzellada la seva personalitat i obra. Hi afegim el comentari d’algun dels llibres de Miravitlles on comenta aspectes històrics de la Catalunya contemporània.

 

«Definit així per l’escriptor A. Malraux. Esdevindrà una de les figures més destacades de  la comunicació del nou poder institucional català que s’haurà d’adaptar amb el triomf de la revolució durant la guerra civil. Nascut a Figueres (1906), morí a Barcelona (1988) després d’un llarg exili per terres americanes on conreà el periodisme d’opinió. Destacà com a periodista, polític i escriptor. El seu origen empordanès de la capital del republicanisme federal i la seva formació en la generació dels figuerencs més dinàmics –Dalí, Deulofeu, Puig Pujades…- l’impulsà a la militància política i a l’activisme a través de diverses instàncies –del CADCI a Estat Català per acabar a ERC– tot vinculant-se amb els dos presidents de la Generalitat. Amb Macià participà en el complot de Prats de Molló durant la dictadura de Primo de Rivera i amb Companys s’hi vinculà durant tota la guerra i el primer exili a França fins l’ocupació alemanya. Milità al Partit Comunista Català, Bloc Obrer i Camperol per a catalanitzar el moviment obrer i el 1934 a ERC a la que s’oferí i servi incondicionalment fundant el casal Spartacus. Col·labora en nombroses revistes de les esquerres: L’Espurna, L’Hora, Avant, La Batalla…. i a la tornada especialment a Tele-eXpres.

 

Secretari el 1936 de l’Olimpiada Popular Obrera. Unes insuperables dots organitzatives el configuraren com a secretari ideal del flamant Comitè de Milícies Antifeixistes després de guanyar l’aixecament militar. A l’octubre del 1936 dirigí el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, instrument de difusió, més que de propaganda, malgrat el nom, molt eficaç en pro de la República i de la Generalitat tant a l’interior com a l’exterior. Al seu front organitzà activitats a Espanya, Mèxic, França… compta amb delegacions a l’estranger, atengué periodistes, promogué accions especials amb una labor de gran qualitat artística i professional, d’incidència social i política. Artífex de l’organització de l’activitat pública. De la dita aleshores propaganda, o sigui la difusió de les idees, i estructurà un organisme modern i eficaç amb seccions autònomes, eficaces i molt dinàmiques que mantindran tota una acció molt rellevant. En cinema –Laya Films–; llibre –Editorial Forja–; dinamització –secció de festivals; gadgets –El més petit de tots…-; premsa –Journal de Barcelonne, Nova Ibèria, Amic, L’Avantgarde, Comunicat de Premsa…–, organització de manifestacions; acció internacional d’agitació i relacions públiques molt eficaç. Una ingent labor.»

 

Una nota raquítica però l’espai de la premsa de paper és limitat. L’obra bibliogràfica de Miravitlles és generosa, àmplia i constant. Abans de la guerra ja té un nom incisiu. Amb una esmolada ploma, una formació política i un to abrandat configura una posició d’esquerra radical en la qual apareixen títols, assaig polític, com Contra la cultura burgesa (L’Hora, 1931), Los obreros y la política (1932), De Jaca a Sallent (CIB, 1932), Ha traït Macià? (Tipografia catalana 1932) El ritme de la revolució (1933), Crítica del 6 d’octubre (Acer, 1935), Geografia contra geopolítica (Mèxic, Prometeo, 1945) (Acer, 1936)… Una àmplia labor. Ens volem però referir als seus escrits de guerra i als d’exili que van essent poc a poc recuperats.

dietari-dexili

La seva obra durant la guerra civil al front del Comissariat de Propaganda, els seus articles d’exili, el treball de periodista, comença a ser estudiat amb aportacions de Rafael Pascuet i Enric Pujol, Anna Teixidor i molt especialment  Ramon Batalla curador de diversos llibres seus i autor d’una biografia seva. Hi ha també diversos Miravitlles, el jove del BOC, el madur sempre amb Companys i amb ERC, el més vell i al costat del liberal de Trias Fargas.

 

De la seva obra recent a Catalunya amb la seva tornada el primer treball important que publica és Barcelona, latitud Nova York, longitud París: assaig econòmic que apareix de la mà del seu amic l’editor Josep Fornas (Curial, 1971), Los comunicados secretos de Franco, Hitler y Mussolini (Plaza & Janés, 1977), introducció a la selecció i comentaris de Josep Termes en l’obra Carteles de la República y de la guerra civil (La Gaya Ciència, 1978) una singular aportació que pràcticament inaugura els estudis sobre la cartellística catalana de la guerra tant i tant important.

gent-que-he-conegut

Els seus retrats literaris, i memòries aplegats en els tres volums: Gent que he conegut (1980) Més gent que he conegut (1981) Homes i dones de la meva vida (1982) esdevenen una molt i molt interessant aportació a la segona meitat del segle XX no només català –Companys, Pla, Dalí…- sinó internacional –Prieto, Negrín, Ovssenko, Malraux…- Hi aboca des de la vida íntima fins a comentaris d’alta política, unes memòries singulars a través de les opinions amb altres persones en les que va viure, i no parla de tothom pas. Per exemple en Fontserè no hi apareix i aquest a les seves memòries comenta com Miravitlles l’acollí a casa seva a París en els difícils moments del primer exili.

cci01112016_0002

 

Després de la mort li apareixen reculls, escrits seus, gràcies a la preservació de l’arxiu pels fills, de forma continuada, així D’Europa a Amèrica, dietari d’exili (1941-1945) (Proa, 2009), Informe sobre l’economia franquista de postguerra (Afers-CEHI, 2008),Veritats sobre la guerra civil espanyola (Base, 2015). Esperem que aviat puguin aparèixer els seus articles però aquesta labor és molt complexa, hi ha pendents tants articles per recollir! I fora bo atès que la seva articulística esdevé un testimoni singular d’època.

episodis-de-la-guerra-civil-espanyola

Del període bèl·lic narra, en la bibliografia exposada, les seves vivències i aplega en algun recull les activitats que desenvolupà al front del Comissariat, tot recollint textos propis. Així, per exemple el volum Episodis de la Guerra Civil o aportant documents, així per exemple sobre l’apropiació de l’ordre públic per part del Govern Central a la Generalitat que els tenia en exclusiva. Barcelona fou la única ciutat important on poble i forces d’ordre públic guanyen a l’exèrcit sortit al carrer. És prengué l’ordre públic i del mateix recull un editorial de La Batalla o comenta la detenció, que acabarà amb assassinat, d’Andreu Nin. O com Companys l’envia a València per entrevistar-se amb el ministre de justícia i intentar fer alguna cosa al respecte. Miravitlles amplia informació i seguirà amb explicacions sobre els afers de la URSS arreu el món. No és casual que El Poble Català, que ell dirigeix a París, sigui clausurat per les autoritats franceses. El periòdic s’ocupa de política internacional, per exemple de la invasió de Finlàndia… per la URSS. En aquest setmanari hi publica un article acarant, el 2 de novembre de 1939, la guerra motoritzada en la invasió de Catalunya per l’exèrcit franquista i la de Polònia per l’exèrcit rus. Aquest article el reprodueix i actualitza les xifres dels efectius de l’exèrcit republicà. L’obra significa la presència altre cop a Catalunya d’un notable comunicador amb milers d’articles publicats a Europa, Estats Units, Amèrica del Sud, en una labor intensa i extensa.

 

Amb trenta anys és al front del Comissariat. Haurà, doncs, de viure l’exili en diverses ciutats, especialment vint anys a Nova York. Retorna el 1963 però se l’obliga a viure a Madrid i un any després podrà retornar a Barcelona. Col·labora a El Correo Catalán, El Noticiero Universal, Tele-eXprés, La Vanguardia Española, Destino, Informaciones, Diario 16, Madrid,  Mundo, Tele Estel… La seva posició pro americana contrasta amb el sentiment intel·lectual i estudiantil contrari a la potència, són els anys de la guerra del Viet-nam, derrocament d’Allende…

veritats-sobre-la-gce

El treball més recent, amb el títol de Veritats sobre la guerra civil (Base, 2010) és en certa manera un compendi dels seus estudis i reflexions sobre la guerra. El conjunt de tots els treballs de Miravitlles aporten un punt de vista testimonial i sovint amb una frescor i innovació. Exposa el que històricament s’ha anat elaborant amb lentitud així la victòria del poble als rebels les jornades del 19 i 20 de juliol quan ara només els indocumentats afirmen que fou només el poble en armes. Miravitlles igualment s’acara amb els rumors, els mites i les maledicències és més complex. Per exemple encara ara s’acusa als catalans de facilitar la pèrdua de la guerra atès que Barcelona no va resistir com Madrid. Això i la covardia dels catalans ens ho van repetir públicament a Madrid arran la presentació el 2004 d’un recull de cròniques de guerra del front de Madrid. Només varem haver d’acudir a les xifres de morts catalans per aturar els somriures de superioritat.

 

Miravitlles senzillament exposa que de les quatre grans ofensives de la República –Brunete, Belxite, Terol i l’Ebre- tres són assumides per les forces catalanes i com fou Catalunya la que patí més: acollí uns dos milions –Miravitlles diu tres- de refugiats, suportà els estralls dels bombardeigs, fou la fàbrica de la reraguarda i el graner de lleves i com malgrat ser absent de les grans decisions i com patí la invasió de competències fou fidel a la República fins l’extenuació. Certament en l’obra vista en conjunt hi ha repeticions, reiteracions i una visió molt crítica, i en algun aspecte força discutible, dels caràcters profunds en guerra. Escriu amb idees llampants com intuïcions, amb la base d’una coneixença durant la guerra, el seu primer aplec d’articles de guerra és sobre el front de Madrid i la construcció que fa és amarada d’un èmfasi en el qual hi ha anticomunisme i antinegrinisme i que alguna posició pot ser considerada amb prevenció però el to de Miravitlles és el d’una provocació intel·lectual que no s’està per convencionalismes atès que no parla ni com historiador, ni com periodista tot i que fou comunicador –aquesta és l’acceptació del mot propaganda els anys trenta- i es posiciona amb radicalitat en uns arguments sovint innovadors i que fan fixar la mirada en els diversos posicionaments tant oposats dins les mateixes rengles dels bàndols enfrontats. Escriu Miravitlles a l’obra citada i la cita ens serveix per a copsar un estil dinàmic amb un to senzill i discret:

 

«També de Madrid van sorgir caps militars, antics professionals de l’exèrcit monàrquic, que van agafar, sota la influència dels comunistes, l’organització tècnica de l’exèrcit. A Madrid es va formar el cos de comissaris polítics que va assegurar el control comunista sobre l’exèrcit. Per això, calia que la resistència de Madrid es perllongués perquè pogués servir d’exemple de l’eficàcia dels mètodes i de les organitzacions comunistes.

Ja hem explicat com es van abandonar els vitals centres de la perifèria    espanyola on hi havia la riquesa econòmica, les comunicacions, els transports, les fronteres per mantenir invencibles les ruïnes fumejants d’una capital aixecada enmig d’un desert. Aquesta tàctica convenia extraordinàriament als interessos franquistes. Quan Franco es va adonar que la presa de Madrid, després del trasllat de la capital a València, no impressionaria l’opinió pública mundial, va desistir de conquerir-la. Llavors va començar el que hem anomenat la guerra d’usura, primer contra Málaga, després contra el País Basc i Astúries, i després contra Catalunya i València. Per a això s’havia de fixar l’enemic a Madrid mitjançant ofensives que immobilitzant les tres quartes parts de l’exèrcit republicà, li deixava les mans lliures per a  altres accions. Aquestes ofensives simulades van contribuir, d’altra banda, a fer més verídica la propaganda comunista sobre el Madrid invencible.

En aquella època, vaig desenvolupar aquesta tesi en un estudi que vaig dirigir a l’agregat militar de l’ambaixada de França a Barcelona.  Alguns dies després de la redacció d’aquest informe, Queipo de Llano va fer unes declaracions a la ràdio parlant del «secret de Franco». «Totes les guerres —deia l’indiscret general— tenen el seu secret. Durant la guerra de 1914 a 1918 es parlava del secret de Kitchener. Jo puc parlar del secret de Franco. És ell qui ha inspirat tota l’estratègia militar d’aquesta guerra». En efecte, Franco va simular contínuament ofensives sobre Madrid amb l’objectiu d’immobilitzar al front del Centre a la majoria dels elements combatius de la República, mentre totes les regions perifèriques queien, d’una darrere l’altra, a les seves mans.

Aquestes declaracions de Queipo de Llano, fetes abans de l’última ofensiva sobre Catalunya, no van canviar gens els plans comunistes. Es veritat que, en aquell moment, no es tractava, en el pensament secret dels comunistes, de guanyar la guerra, sino d’obtenir, per una mediació directa amb Franco, un acord a l’estil del Pacte germanosoviètic. La derrota de Catalunya i el manteniment de «Madrid invencible» eren, evidentment elements indispensables per arribar a aquest acord.»

 

catalans-a-madrid

JOSEP M. AINAUD DE LASARTE La divulgació de la història de Catalunya

divendres, 7/10/2016 (jmfigueres)

Josep M. Ainaud de Lasarte. La divulgació de la història de Catalunya

ainaud

El present text fou llegit el 12 de juny de 2008 al Museu d’Història de Catalunya en l’acte “Reconeixement a Josep M. Ainaud de Lasarte, un home de lletres generós” organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, la Fundació Lluís Carulla, la Fundació Joan Maragall i el mateix MHC coordinat per Josep M. Casasús i conduït per Sílvia Cóppulo. Els treballs foren publicats el mateix 2008 per l’editorial Barcino en el llibre homònim.

Josep M. Ainaud neix l’any 1925. El 1939 té només 14 anys tanmateix; amb unes arrels familiars ben fondes en la catalanitat i uns antecedents socials i un sentit de país tan pregon connectarà immediatament amb tots els altres, com ell, resistents que no acceptaran ni la discriminació del franquisme a una llengua i una cultura ni la negació de l’espanyolitat vers la identitat pròpia dels catalans, la única que tenen. Com els exiliats que es juramentaren a lluitar contra l’opressió i a no tornar fins la mort del dictador els resistents acordaren de lluitar pacíficament amb totes les eines a la mà: la recuperació dels símbols, la divulgació dels grans noms del país, la projecció de llegendes, espais històrics, personatges i, és clar, amb la divulgació de la història en un treball simple, però majestuós per la dignitat que comportava acostar l’ahir a l’avui en un pont de coneixement per tal que la població conegués qui era i d’on venia.

Sense aquest simple programa, al nostre parer, no es pot entendre la trajectòria, llarga i constant, fidel a l’entorn com tota la generació de companys i amics, –Ramon Aramon, Joan Triadú, Albert Manent, etc.— els quals maldaren per aconseguir l’èxit de la continuïtat cultural. I l’aconseguiren tot i les negres tempestes que s’abaten sobre el fràgil edifici que restà i ho feren sense el concurs, ans l’oposició dels vehicles de cultura, és a dir, la universitat, els grans mitjans d’edició i, és clar, el govern.

Ainaud, llicenciat en dret 1952 havia assolit experiència en l’actuació acadèmica, fou secretari de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics i també formava part del grup Mirador. Amb l’Agustí Duran i Sanpere havia treballat a l’Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona i és des d’aquests moments que actua en la difusió, seria a les editorials Aymat, Salvat, Vergara i Proa, i va aconseguir una molt notable experiència que li serà de molta utilitat en treballs posteriors com la labor a la Gran Enciclopèdia Catalana. Es forja així la llegenda d’un tot terreny catalanista que per l’amenitat de la paraula, la calidesa dels mots, la humanitat i proximitat amb l’auditori, la qualitat del discurs, en suma, serà, diu Albert Manent, «sol·licitat com a conferenciant i col·laborador en commemoracions i aniversaris com el mil·lenari de Catalunya, Amèrica i Catalunya, les Bases de Manresa o l’any Domènech i Muntaner.» Ho constatem als llibres que s’han editat de record de les efemèrides citades apareix Ainaud com un dels infatigables participants.

Josep M. Ainaud pertany a la generació de resistents que maldaren per activar tots els mecanismes de salvaguarda identitària, i es troben costat per costat advocats que són poetes com S. Espriu, o historiadors com E. Jardí o com ell mateix i l’enllaç no serà el dret sinó la cultura catalana. Entendre aquesta voluntat, aquesta obstinació, que ens recorda a d’altres obstinats és copsar el país que, malgrat la duresa i els embats de l’enemic potent, persevera gràcies a l’empenta i, sobretot, la constància, d’homes com Josep M. Ainaud. És un autèntic plaer i alhora un nítid sentit de justícia divulgar el que ha fet un home com ell al qui pertoca ara de ser la matèria de divulgació, de projecció, perquè fent història ha fet país i poble i fent-ho bé ha assolit una cota de respecte que mereix des de la Medalla Monturiol per la bona feina feta fins la Medalla d’Or de la Generalitat com a mostra de gratitud col·lectiva a qui avantposa els ideals col·lectius a les necessitats personals. Cal dir, però, que juga amb una petita trampa, en certa ocasió va dir-me, i deu fer de l’avinentesa només vint anys que el secret per ser lliure era tenir poques necessitats, així seria fàcil que amb poc pogués mantenir-se perquè, una segona frase seva que va quedar-me gravada en parlar de la política i la possibilitat de fer-hi camí: «Qui amb el dit et nomena amb el peu et farà fora». Ja el 1966 Santiago Albertí, un altre resistent autor d’uns treballs encara suggeridors sobre republicanisme i l’Onze de Setembre escrivia al seu famós diccionari que Ainaud «és autor de nombrosos treballs sobre història de Catalunya i sobre el culte de Sant Jordi a Catalunya». Una, doncs, molt llarga trajectòria de treball i fidelitat.

A les següents pàgines volem donar a conèixer què ha fet en la divulgació de la història de Catalunya tot i la dificultat d’aconseguir l’exhaustivitat que ens mostraria la plenitud i eficàcia de la seva labor. Podem rastrejar el que ha deixat petjada, o sigui els papers impresos, també dels actes, de l’efímera dimensió de les conferències, taules rodones, presentacions de llibres, etc. i d’entitats que han preservat el llegat amb una acció combinada d’enregistrament d’actes i oferiment obert a tots els interessats com ha fet l’Ateneu Barcelonès amb la seva labor que ara tant útil és a través del catàleg de biblioteques universitàries quan contemples la dotzena de conferències i taules rodones que es conserven enregistrades seves. En el present treball senzillament vol fer-se una panoràmica d’aquesta actuació amb l’aspiració de contribuir a fixar una actuació de servei públic com ha estat la seva. El dividim en dues parts, la primera la més difícil d’escatir, la que deixen rastre documental (llibres, capítols de llibres, pròlegs, fullets…) i la segona, dedicada a les diguem-ne aportacions efímeres o volàtils que sovint no deixen, o és més complex de cercar, possibilitats de coneixement futur com són les conferències, els parlaments d’homenatge o d’inauguracions, les taules rodones, etc..

 

prat discursos

Els textos: llibres, articles, pròlegs…

Ainaud no ha estat home d’escriptura exclusiva llibresca tot i que Deu n’hi do la producció. Ha estat home de participació, de col·laboració en el grup que aspira a una dimensió més de la visió del moment.

 

Prat La temàtica de la seva obra ho avala. Pel que fa a la bibliografia trobem una notable aportació referida a Prat de la Riba amb el bon treball, en col·laboració amb l’Enric Jardí sobre Prat de la Riba home de govern (Barcelona, Ariel, 1973) que esdevé un punt d’inflexió per la recuperació del president de la Mancomunitat. L’edició de l’Obra completa, amb la intervenció fonamental d’Albert Balcells (Barcelona, IEC, 1998) en tres volums, serà el punt culminant i entremig treballs diversos com l’antologia Missatges i manifestos del president de la Mancomunitat (Barcelona, Generalitat, 1992) o la biografia del mateix any a Edicions 62. Un altre tema recurrent seran les guies de la Catalunya que han assolit un notable èxit, en versions en diversos idiomes i on hi fa aparèixer sempre nocions, conceptes, referències referides a la història.

 

Ministres catalans

També, tot i que són excepció en la seva obra, textos crítics, de denúncia, agres com l’odi a Catalunya així és El llibre negre de Catalunya (Barcelona, La Campana, 1996) on n’aplega mostres. Més amb el seu tarannà d’home amb somriure perenne són les edicions amb múltiples autors que ell coordina i convida des de l’èxit actual Barcelona anys trenta (Barcelona, Angle, 2008); Ministres catalans a Madrid en doble edició en català i castellà (Barcelona, Planeta, 1996 o la monumental, en quatre volums, La nostra gent: història de Catalunya, (Barcelona, Plaza & Janés, 1988) en la que ens feu l’honor de convidar-nos i poguérem veure l’exigència en el treball i el sentit d’acostament a la ciutadania en aportació tanmateix molt reeixida. Un altre capítol són les obres en les que col·labora puntualment i ací la seva col·laboració, de prestigi i d’utilitat, és també reeixida, exemple de molts seria l’assaig, amb altres autors Catalunya sota el franquisme (Barcelona, Dopesa, 1978) a la col·lecció que li anava com anell al dit: «Conèixer Catalunya), Barcelona a vol d’ocell de Montserrat Roig i Xavier Miserachs (Barcelona, Edicions 62, 1987), i un llarg etcètera.

 

En llibres col·lectius, doncs, fa honor a l’acció comuna que sembla, als seus ulls, més assumible pel sentit de ser compartida. No és solitari tampoc en la divulgació. Fins i tot en les tribunes on les quals la seva col·laboració és constant, per exemple en les nadales de la Fundació Carulla hi trobem la varietat. En aquestes quatre desenes de llibres anuals hi ha una molt valuosa aportació seva. Així, el 1970 s’ocup de Prat de la Riba. El 1974 amb l’Assaig de cronologia on útils i denses dades ens acostem a la història del llibre català que pàgines abans havien descrit Joan Fuster i Pere Bohigas amb mestratge. El 1975 s’ocupa del polític i la seva època en el monogràfic de Lluís Domènech i Muntaner. L’any següent enceta una aportació «Commemoracions de Catalunya» mantinguda els propers anys. Materials que, com les cronologies o les acurades imatges o les semblances d’efemèrides, tenen molt a deure també a Ainaud. En el monogràfic dedicat a Jaume I (1976) Ainaud té cura de la cronologia esdevenint ja l’”especialista” que assumeix amb qualitat i ganes aquesta labor. Ho seguirà amb «Verdaguer» (1977), o a les tan interessants i agraïdes cronologies com: «Assaig de cronologia d’un segle de cultura popular catalana» (1980); «Assaig de cronologia d’un segle de Renaixença» (1982); «Assaig de cronologia de l’expansió catalana» (1983); «Cronologia catalana de l’època de Colom» (1991). També hi té altres treballs entre els quals: «Símbols de Catalunya» (1978); «La petja catalana a la Mediterrània (1983); «Apel·les Mestres. L’home» (1985); «Cronologia del Rei Pere el Cerimoniós» (1987); «El missatge a la reina regent» i «Barcelona, capital de Catalunya» (1988); «Ventura Gassol, l’enamorat del mar» (1993); «Il·lustradors a Catalunya. D’un temps, d’un país» (1995); «Felibritge i Jocs Florals» (1996); «El catalanisme i les comunicacions» (1997); «Pompeu Fabra. El patriota» i «Carles Riba i Pompeu Fabra» (1998); «Mestres de Catalunya» (1989); «Els reis catalans i els llibres d’hores» (2001); «Sant Ramon de Penyafort. Un sant popular» (2000)…

 

Artur Martorell

En altres tribunes, com ara els anuaris culturals llibres de l’any o en publicacions, com l’Avui hi trobaríem la mateixa intensitat en dedicació i varietat temàtica. No és un sol aspecte històric, com tants historiadors acostumen a fixar l’atenció, sinó tot el catalanisme, tota la història de la nació catalana, centre d’atracció per a la projecció que en farà Ainaud.

 

La seva obra, com la de tots els publicistes, divulgadors i dotats de l’innat sentit de la col·laboració és esparsa i difícil de cercar, sovint té un to ampli, lligat a l’actualitat i no respon a un programa de recuperació sistemàtic sinó que actua d’acord amb la improvisació del moment, per exemple,  el retorn d’un exiliat il·lustre i que convé fer conèixer com Ventura i Gassol o la mort d’un prohom que es recordat com Vicens Vives o l’aparició d’un llibre; tot és actualitat i ací Ainaud de Lasarte hi aboca el compromís. Fins i tot en la seva notable labor a Historia y Vida com a membre del consell de redacció, amb els seus amics Edmon Vallès de redactor en cap i Nèstor Luján de director, hi trobem textos ben heterogenis, com correspon a una labor professional. Sempre hi dona el toc de la referència precisa; a «El Museo del Prado» (extra nº 52) en una presentació de només una pàgina com a preàmbul de quinze imatges la referència és precisa: cita el treball d’Eugeni D’Ors sobre el Museu tot just començar mentre que en un altre número serà «Joan Maragall, poeta y ciudadano» (1987). Una extensa i plena relació amb la revista on hi aboca la catalanitat de rerefons.

 

 

anys del franquisme

En altres aspectes, serà la preocupació constant d’uns referents per exemple Sant Jordi, Prat de la Riba o la Mancomunitat que apareixeran com a temes recurrents. A les llargues dècades que hi treballa constantment la petjada d’Ainaud serà constant amb nous col·laboradors, llibres ressenyats, peus d’imatges sobre el país, temes suggerents, etc. tota una acció sistemàtica que fins i tot arribava més enllà de la publicació, vinculada a La Vanguardia i on hi havia també aspectes on podia influir per amistat amb Ibàñez Escofet i per altres noms i amb col·laboracions igualment adients. Caldria sistematitzar totes aquestes dades. Aquesta temàtica catalanista serà recurrent en ell: Així: «El Sentiment religiós de Prat de la Riba» a Qüestions de vida cristiana, (1981) o «Un Sant Jordi català?» a Tretzevents (1992), per a citar només dos treballs dels mateixos editors montserratins, que tant estima, en dues tribunes ben diferents d’una molt extensa producció.

Ainaud col·laborà en moltes publicacions. Mirem-ne només dues de llarga trajectòria també: Serra d’Or i L’Avenç com a exemple del que indiquem, en la primera dedicada a la cultura i la segona, a la història, apareixen els temes exemples de l’afirmació. Vegem-los pel seu interès il·lustratiu: A la primera, Serra d’Or, hi trobem: «La vida dels llibres» (1959), «Com s’inicià el culte de sant Jordi a Catalunya» 1960); «Respostes a una conversa sobre «Prat de la Riba, home de govern» (1973); «Sobre l’abast social del nostre llibre» (1974);     «La diada del llibre ha fet cinquanta anys» (1976); «Respostes a «Valoració i record» [de l’Entronització]» (1977); «L’Obra completa d’Alexandre Cirici» (1979); «En el centenari de Manuel Ainaud» i «Galí, Blasi, Homs. Triple centenari» (1986); «Per una política musical» (1987); «Carles Pi Sunyer, patriota» i «Vers el segon mil·lenni» (1988); «Aymà editors, pare i fill» (1990); «Ventura Gassol, cent anys. El conseller Gassol» (1993); «Carme Karr, escriptora i feminista» i «Ramon de Penyafort, advocat i sant» (1994); «Respostes a un interviu» (1995); «La cultura del catalanisme. Opinions sobre el llibre de Joan-Lluís Marfany» i «El meu germà Joan» (1996). A L’Avenç les col·laboracions són: «La Mancomunitat de Catalunya» (1977), «Què cantaven els revolucionaris catalans del XX» (1979), «Mestre i amic» [Jaume Vicens Vives]» 1980), «Josep Iglésies en el record» i «Enric Begué “in memòriam”» (1987); «Resposta a l’Enquesta: «Un balanç de 25 anys d’historiografia catalana» (2002); «Joan Raventós i la història» (2004). És simplement una relació que ens aproxima als centres d’interès, no té voluntat, insistim, exhaustiva, sinó simplement d’acarar-se a una voluntat de fer real el pont entre els anys trenta i el després, tant bombardejats per l’hostilitat general del poder. Una producció generosa com la de tots els apartats que hem vist.

 

50 anys llibre

Els parlaments: conferències, entrevistes, taules rodones i altres aportacions

Bonhomia, erudició, afabilitat, pedagogia són alguns dels trets més característics del senyor Ainaud. Jo encara no tenia ni divuit ans quan el vaig veure participar com a convidat en una edició del programa Un tomb per pla vida d’en Joaquim M. Puyal». Així arranca l’entrevista que li fa Antoni Aira a La veu de l’experiència, testimonis del passat, pensant en el futur, (Barcelona, Dèria, 2006, p.15) que defineixen molt bé el tarannà del treball del publicista per excel·lència de la història de Catalunya en  la dècades dels seixanta als noranta.

Com a conferenciant la popularit que gaudeix és extraordinària. Personalment l’hem vist com el públic s’embadalia. Dit eix mot poc resta a afegir. Vegem alguna de les conferències que dictà a Ateneu Barcelonès entre molts altres centres d’arreu Catalunya atès que seria difícil trobar una ciutat on no hi hagués anat una o diverses vegades, sense cap pretensió exhaustiva i només a tall d’exemple, com tota la present nota d’una varietat de temes vegem: «Ventura Gassol, educador» (27-II-1995); «La política cultural de Prat de la Riba (21-X-1986); «Serra Moret, un socialista català: taula rodona en el centenari del seu naixement» (23-XI-1984); «Memòria del doctor Robert» (22-V-2002); «Presentació de Memòries de presó (1988-1992) de Núria Cadenas» ( 25-V-1995); «Memòria d’Ernest Moliné i Brasés (s/d); «Joan Sales en el record» (18-I-1984); «Homenatge a Rafael Tasis i Marca» (4-XII-1981); Homenatge a la memòria d’Edmon Vallès» (s/d); «Homenatge a Rovira i Virgili» (12-I-1983); «Homenatge a Néstor Luján» 19-II-1996); «Homenatge a Ferran Soldevila» (1995); «Lluis Companys» (4-IV-1990); «Centenari del naixement de Tomàs Roig i Llop» (17-XII-2002); «Acte d’homenatge a Jordi Casas-Salat» (30-XI-1999); «Apel·les Mestres: taula rodona»; (18-II-1986). A Barcelona igualment les tribunes són nombroses: així l’acte d’homenatge a l’arquitecte Jordi Capell i Casaramona a la sala d’actes del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, (25-V-2004 on feu de moderador. A comarques entre moltes: Camprodon (8-V-1993); o «Meditació sobre història de Catalunya» en el Cicle de conferències Forjadors de la Catalunya contemporània a L’Espluga de Francolí, (1985).

el llibre catala

Una mostra de la seva dimensió col·lectiva n’és l’abundor de pròlegs ben diversos en temàtiques, procedències i autors. Mai, com en tota la seva vinculació social té un no. Una quinzena des de l’inicial de F. P. Verrié sobre L’art català (1955) fins als arxius familiars en el patrimoni familiar català (2001) o els dedicats a historiadors com Rosa Toran, Jaume Colomer, Solé i Sabater, Joan Crexell, Salvador Domènech… fins a Martin Luther King, a El crit de la consciència (1968) amb la pau de rerefons o Josep M. Cadena acabant en treballs històrics com les edicions de les Bases de Manresa) o bé amb obres del seu constant centre d’interès Prat de Riba (La nacionalitat catalana) que també prologà en edició castellana de Royo Villanova.

Segurament la història de Catalunya en dibuixos animats (1988) amb el popular Dragi acostà amb vídeos, llibres i, fonamentalment, passis per televisió en una sèrie força dilatada, fou porta d’entrada per a molts ciutadans en la història pròpia. Com en altres films on simplement, i notablement, fou, i la nòmina és llarga, inspirador, col·laborador o aquest paper tant anònim, però tant important, com és l’assessor.

Tanmateix, ultra les conferències i els llibres segurament mai podrem saber tot el que ha fet Ainaud pel país en relació a la història atès què li bastava prendre un cafè per a suggerir, si l’interlocutor hi donava peu, alguns aspectes positius per l’acompanyant i per la seva Catalunya per la qual donaria la vida.

 Si haguéssim d’articular una teoria de la producció i estil d’Ainaud gosaríem fer-ho en els següents  punts:

Temàtica contemporània. Són els segles XIX i XX l’objecte prioritari i central, tot i que també abraça algun aspecte puntual, com Jaume I, però serà de forma esporàdica que se n’ocuparà. Els seus treballs escrits i la seva aportació als mitjans radiofònics, (especialment Catalunya ràdio) i televisius (TVE i sobretot programes de sobretaula de TV3, etc.) són l’aportació de temes sobre els quals la població té interès simplement per l’afany de coneixement, sense reivindicació puntual sinó només l’objectiu de saber-ne més.

 Amplitud temàtica. Són la història cultural, la història política del catalanisme, els documents més emblemàtics, els símbols, les grans personalitats, els esdeveniments carregats de simbolisme col·lectiu. Per aquesta raó quan se li pregunta quin és el fet més singular del darrer mig segle, no dubta pas: la recuperació de les institucions. Esdevé un comentarista, el publicista per excel·lència de la història contemporània en clau nacional de Catalunya.

Precisió conceptual: El seu discurs és lògic i ordenat, coherent, crea inflexions i complicitats, motiva interrogants que posteriorment resoldrà sempre i sense la retòrica feixuga. Explica i ho fa amb passió i interès, això s’encomana. Una claredat expositiva que s’agraeix perquè qui sap coses i les té clares sovint ho transmet igualment de límpid i diàfan. Ens recorda la prosa periodística de Rovira i Virgili

Sentit nacional: La seva obra és la d’una generació que aspira a catalanitzar el país quan els quadres dirigents són morts o a l’exili o reclosos en silenci i com a nova joventut vol donar uns valors per sentit de dignitat personal en coherència entre pensament i obra.

 Agudesa narrativa. Per pedagogia, fill de mestres i hereu d’escriptors ho té clar. La narració, sigui una conferència o un article, precisa d’un toc personal que enlairi la voluntat expositiva al noble art de l’oratòria en el qual reïx. No coneixem la seva oratòria parlamentària o municipal, la dimensió política però intuïm que es bellugava en els mateixos paràmetres de crear lligams i llençar constantment l’ham. Sap usar i ho fa bé els recursos.

 

 

Narcís Jordi Aragó. Girona, història i periodisme

dijous, 15/09/2016 (jmfigueres)

 

Narcís Jordi Aragó

 

Narcís Jordi Aragó i Masó (Girona, 1932-2016) periodista i publicista gironí rellevant. La notícia de la mort colpeix Girona i no per la sorpresa, esperada per l’edat i la malaltia, sinó pel greu i dolor de l’absència d’un personatge clau de la cultura i el periodisme gironí. Dedicà a aquesta ciutat una vida professional de rigor i servei en un admirable compromís local. Un amor que perdura la seva vida perquè el 2015 dóna tot el seu fons intel·lectual (manuscrits, epistolaris, imatges…) i la casa on va néixer, del seu oncle i en la que va viure, que és avui museu, i es pot visitar, la Casa Masó.

 

L’obra d’Aragó parla de la Girona d’ahir, per a conèixer-la, la d’avui, per a millorar-la i el rerefons és la del demà. Aragó, periodista dinàmic, autor de llibres d’història i de periodisme, articulista constant, és l’home clau de la important revista setmanal Presència. Llicenciat en dret per la UB i en periodisme a l’Escola Oficial de Madrid fou, bàsicament, un periodista tot i exercí com a advocat a Barcelona del 1957 al 1977. S’implicà en iniciatives ciutadanes gironines de forma constant, per exemple, fou membre del secretariat de Justícia i Pau de Girona i participà en nombroses campanyes reivindicatives contra la repressió del franquisme en multitud d’àmbits que s’intentaren de recuperar: del nom genuí de la ciutat a l’existència d’un diari local en català passant per la restitució de l’honorabilitat de gironins afusellats o represaliats com Carles Rahola.

Rafael Masó

En la seva obra trobem tres grans aspectes temàtics. El primer és l’arquitecte noucentista Rafael Masó, de qui era nebot i va impulsar la preservació del seu llegat, essent president d’honor de la Fundació homònima. El segon és la ciutat de Girona en l’aspecte històric com indicàvem i el tercer el periodisme de combat i al servei de la veritat com ha de ser sempre aquesta activitat. La grisor del passat o la vivor de l’ahir i l’anhel del demà, això és, el franquisme, els anys trenta i el futur.

 

Periodísticament el seu treball arranca amb Ràdio Girona, on col·labora en diversos programes, llegim al Diari de Girona (22-VIII-2016) entre el 1955 i el 1963. Va ser també redactor en cap de la revista Vida Catòlica (1962-1967) i especialment remarquem la labor, molt i molt important, com a director del setmanari Presència (1967-1980). Cofundador de l’Associació de Premsa de Girona (1977) i del Col·legi de Periodistes de Catalunya (1985), del qual va presidir la delegació de Girona fins al 1993. Col·laborador del diari El Punt des del 1979 president del seu Consell Editorial (2007-2012). Corresponsal del diari Tele-eXpres i amb temes gironins va escriure a publicacions diverses: Oriflama, Serra d’Or, CAU, Cuadernos para el Diálogo… Remarquem la valuosa etapa, llarga i interessant, com a director de la mensual i tan atractiva Revista de Girona (1985-2009).

 

Sobre Masó, l’obra del qual fou «civilitzadora» segons l’alcaldessa Anna Pagans en el pòrtic al llibre col·lectiu Rafael Masó. Ciutadà de Girona remarquem aquest llibre, excel·lent en aportació gràfica, editat pel Museu de Girona i on Aragó en marca la vida, amb el rerefons d’una història d’amor, gairebé dues mil cartes en cinc anys de festeig i els antecedents. Aragó assenyala com amb en Masó arts i lletres connecten amb la vida.

La Devesa

La gran aportació cultural d’Aragó és sobre Girona en els seus aspectes diversos, siguin les mancances, els neguits o les descripcions. A La Devesa. Paradís Perdut narra la història del que és un dels primers parcs urbans catalans que té un preuat sentit en la vida gironina. De La ciutat de Girona de Rahola a propòsit d’aquest camp de quaranta hectàrees la cita: «Bella és la Devesa de Girona en la primavera triomfant; a l’estiu, en què les grans voltes de fullatge ens resguarden dels potents raigs del sol; en l’agonia daurada de la tardor, amb les fules d’aram que encatifen el sòl; bella, sempre bella, àdhuc en la mateixa desolació hivernal.» Narra i descriu com era i com és i, especialment, les lluites i campanyes, aquells Salvem la Devesa del 1976 per a protegir-la i que fos un autèntic parc urbà, allunyat d’aquella selva de la que parlava Josep Pla o de l’espai degradat que els ecologistes, i els col·legis professionals, maldaven per salvar.

Guia de Girona monumental

 

Les obres sobre Girona són diverses i n’hem triat set. Com a obres de referència general assenyalem la Guia de la Girona monumental (s/d) aplec gràfic on hi apareixen meravelles com el Tapís de la Creació, la Catedral, el barri jueu, els banys àrabs i tantes altres joies que són descrites esquemàticament tot fent rutes o camins pel visitant que vulgui conèixer el més rellevant i monumental de la ciutat.

 

La Guia literària de Girona (1995) és una creació molt bonica. Una obra de literatura que presenta textos ordenats i comentats. Malauradament fou editada sense cap imatge, però no hi fa res, el valor de la paraula mana. I ací convenien, perquè l’estudiós que coneix Girona a fons aplega textos poètics, descriptius, narratius i els ordena en blocs «La ciutat extramurs», Del call a la muralla», «La riba dreta de l’Onyar» i «L’Eixample i la Devesa».

Guia literària de Girona

 

L’antologia és d’autors clàssics com Josep Pla, Prudenci Bertrana, Josep M. de Sagarra, o actuals com Narcís Comadira, Josep M. Fonalleras o Pius Pujades. El conjunt és una extensa exhibició, altra paraula no se’ns acut, de la bibliografia literària local que dóna més del que diu, és també una guia literària d’obres sobre Girona i una antologia de textos alhora que una guia, de versos, fragments de narrativa, etc. de la capital.

 

Ha participat també en exposicions així 75 anys de Girona (1984) que mostra una antologia gràfica de la vida de la ciutat, amb l’aniversari de l’entitat bancària que la patrocina a l’entorn de vuit eixos (urbanisme, transport, aigua, economia, política, religió, cultura i festes) sobre els quals Aragó elabora unes molt precises síntesis sobre el que signifiquen en la vida local.

75 anys de Girona

També de la Caixa esmentem Girona. Crònica dels 30. Oci, esport i cultura (2005) amb el catàleg homònim amb textos de l’historiador Josep Clara, l’escriptor Josep M. Fonalleras i la professora Margarida Casacuberta en un treball col·lectiu que té com a resultat una delícia visual on es recreen aquells anys daurats de llibertat i creativitat en una molt bonica edició que segueix aquest diguem-ne mètode gironí de presentació de llibre, això és format quadrat, disseny atractiu, una foto o dues per pàgina, i color arreu com les útils col·leccions dedicades a pobles i temes de la Diputació gironina.

 

 

Girona cronica dels trenta

Girona ara i sempre, amb el subtítol d’Una crònica (1982) és un llibre singular, amenitzat amb les pintures –aquarel·les, dibuixos, gravats- del fons de la Diputació. Aragó presenta la seva visió on com una crònica, amb agilitat i erudició subjacent que mostra el bategar local en vuit grans capítols (camins, rius, arbres, pedres, gent, oficis, mort i vida) i un epíleg –la capital- que, de bon llegir, mostren amb el saber fer del periodista, tot un món que és allà. Apareixen Josep Carner o Santiago Rusiñol. La riquesa de les observacions més enllà de l’acumulació de referències amb comentaris sobre la psicologia, el caràcter, la mentalitat, la manera de ser, etc. l’esdevenen una aportació molt suggestiva pel coneixement que ultrapassa l’estricte àmbit descriptiu d’una ciutat.

Girona ara i sempre

Els, diguem-ne, temes, gairebé cent-cinquanta, són una delícia. Del Tapís de la Creació, que titula «Tot el món en un tapís» ens l’explica, amb mirada dinàmica, i amb un aprofundiment i interès remarcable. L’estil de la prosa d’Aragó és peculiar per la diafanitat de l’exposició i el sentit de profunditat, per aquesta raó els seus llibres han assolit èxit de crítica, de pública i esdevenen referència ineludible.

 

La seva aportació com a periodista de la ciutat, no seria el cronista de Girona del dia a dia sinó el cronista del conjunt, el cronista de la visió general de la ciutat i dels problemes específics. Un tipus de periodisme que tant pot esdevenir la descripció d’un espai com la crítica a un problema. En el pròleg de l’obra sobre la Devesa, que acabem de citar, glosa un article de l’estiu del 1962 dedicat al gran espai verd de la capital gironina i que li fou censurat. Escriu, sense agror, amb meticulositat i afirma:

 

Era l’estiu del 1962, i acabava d’obtenir el títol de periodista. Un grup de gironins maldàvem per fer sortir cada mes la revista «Vida catòlica», que sota l’empar del Bisbat suposava una petita finestra informativa enmig deis opacs / espessos murs de l’època. La revista s’acollia als beneficis que el Règim donava a l’Església ¡ passava només pal sedàs d’una «censura eclesiàstica» que li permetia d’estalviar-se la censura civil. No oblidàvem, però, de tractar els temes profans, fins allà on era prudent, per tal de suplir els obligats silencis d’altres publicacions o la seva mateixa inexistència. Fou així com un dia, quan l’Ajuntament va prendre l’acord de tallar cent plàtans de la Devesa, vàrem redactar un comentari crític per a la primera pàgina. Però resultava que el nostre censor religiós era un canonge molt amic de l’alcalde, i ens va tatxar el text sencer amb l’odiós llapis vermell.

Girona grisa i negra

Segurament l’obra més coneguda d’Aragó és un llibre col·lectiu: Girona, grisa i negra (1972), escrita  amb Just Manuel Casero, Jaume Guillamet i Pius Pujades que generà un intens debat en posar sobre la taula el paper de la ciutat. Els quatre periodistes, diuen, que l’escriuen per a conèixer millor la ciutat. Els capítols no són redactats per cadascun, com la majoria de llibres col·lectius sinó discutits en grup amb la qual cosa es guanya en profunditat ideològica en ser assumpcions d’un grup ben representatiu, de diverses tendències, del periodisme gironí en els seus portaveus públics més destacats.

 

El treball és una visió molt completa, i val a dir acurada i no exempta de discussions, sobre el paper de la ciutat en el conjunt territorial català. Els autors  es fixen, amb molta precisió, en els mots a usar per mor de la meticulositat. S’enceta, i ocupa la meitat del llibre, amb aspectes històrics, urbanístics descriptius de conjunt. Hi apareix des del Ter a Susqueda, de la Costa Brava a la Devesa. La vida col·lectiva en aspectes d’interès, de la religió a la universitat o la comunicació. La temàtica és: agricultura, indústria i turisme enteses com a eines de treball.. Analitzen també aspectes conflictius com la immigració, la convivència. Aquest treball, com els altres d’Aragó, segons Marta Madrenas (Diari de Girona, 25-VIII-2016) constitueix un coneixement precís i un record  per a diverses generacions. La periodista cita diverses frases antològiques d’entrevistes que se li feren a Aragó, en publicacions diverses, i ens quedem amb una:

«Cap dels meus llibres no s’hauria pogut escriure i jo no hagués conegut i estimat la ciutat on vaig néixer i on sempre he viscut. La influència de Girona sobre la meva obra ha estat doncs, total i absoluta.»

Al «Punt final» els autors afirmen que podrien haver pogut el Llibre negre de la ciutat però no han volgut caure en el parany masoquista tot i que de temes no en faltaven i el clouen, afermant un cant a la voluntat de ser. Diuen:

«per què tenim fe, fe autèntica en Girona, en les comarques, en els homes que han configurat a través dels segles la nostra història, malgrat tot i contra tot, i que ens han ofert la possibilitat de creure encara en un futur ben nostre i dels nostres fills.»

Quan al·ludeixen als hotels que hom volia construir al bell mig de la Devesa, les atrotinades carreteres, la pèrdua dels carrilets, el tren que fa de muralla, els peatges de les autopistes, la falta d’universitat, el silenci editorial gironí… Uns problemes s’han resolt, altres no tant i alguns gens, el llibre va posar sobre la taula una realitat.

Girona grisa i negra despres

Tres dècades després apareix Girona, grisa i negra després de 27 anys 1972-1999 que apareix per l’Ajuntament local el 1999. Un dels autors, Just M. Casero, ja no hi és. Al pròleg l’historiador, i alcalde, Joaquim Nadal vol l’opinió dels autors, atesa la importància del llibre: «Per eixamplar perspectives, obrir horitzons i facilitar lliurement la creativitat emprenedora, i fer així un nou gran salt endavant». Tot un programa i res a afegir. Aragó mateix, aquell estiu del 1972, comenta l’impacte mediàtic que té el llibre. Els grans diaris de Barcelona en parlen, tots, malgrat que algun com El Ciero rebutja una entrevista d’un redactor seu. Després venen les ressenyes, una desena amb noms avui mítics –Josep Faulí, Joaquim Ventalló, Benet Ribas, Xavier Dalfó, Antoni Plaja Mateu… El setembre l’edició s’exhaureix i el carrer és un èxit, se’n parla molt. El 1973 segona edició. El petit quadern que aplega les reflexions tres dècades després encara posa el dit a la nafra en alguns aspectes –turisme, comunicació…- però el panorama general ha canviar. Guillamet tanca el seu capítol dient:

«Des de Barcelona, Girona fa goig i conforma, és el símbol més clar de la puixança de les ciutats catalanes, el cas més rellevant la primera de les altres capitals. Des de Figueres, fa enveja. Serà ben difícil competir amb Girona. Caldrà aliar-s’hi.»

Papers de butxacaPapers de butxaca, coedició entre la Diputació de Girona i Punt.Diari i Presència (1986) és una antologia de la secció homònima al setmanari i apareguts entre 1982 i 1985 i algunes de la Revista de Girona. Els agrupa temàticament en aspectes ben diversos: «La ciutat viva», «Paisatge urbà», «Protestes/propostes», «Notes de lectura»…, onze temes en un deliciós aplec que és una autèntica, ara si, crònica de la ciutat en els aspectes que els cronistes oficials no s’ocupaven, apareixen «Vida, passió i mort de les masies», «Les patetes fregides de Lloret» i centenars d’altres temes que esdevenen el retrat d’una època. Aquesta és l’aportació del periodisme a la història, la contribució al coneixement per a entendre’ns millor, les persones i també la realitat.

 

Dues obres de veritable interès i que reservem per tancar aquesta aproximació bibliogràfica és Periodisme sense sospita (2013, Contravent) que del 1952 fins al 1977 narren el compromís amb la veritat, especialment des de presència, el setmanari que va dirigir del 1967 al 1979 i del qual en mostra interioritats en un text farcit de documents, al·lusions personals, etc. i són unes modèliques memòries de periodista.

Periodisme sota sospita

 

Les set-centes pàgines no han de fer por com si fossin unes memòries extenses tipus Ibàñez Escofet o Tísner, són breus però editades amb el cos de lletra més gran possible. Ens digué Quim Torra, l’editor, que fou per decisió de l’autor. Bé detalls al marge el seu contingut és molt important no només pel periodisme gironí sinó per la història del periodisme català. A més de l’explicació a fons de Presència hi ha molts altres materials. Hi apareixen semblances dels amics, dels noms recuperats i el marc polític i cultural de la Girona i Catalunya del període en una, com tota la seva obra, molt ben escrita recuperació memorialística.

 

 

La segona són Els epistolaris de Carles Rahola. Antologia de cartes de cent corresponsals (1901-1939) (1998) elaborat amb l’historiador Josep Clara. Joaquim Nadal al pròleg remarca com la imatge de Rahola serà ampliada per la profunditat de l’acció i pensament que palesa la correspondència. Les cinc mil cartes, de les que s’ofereix relació, a mil corresponsals són una imatge de la seva labor. Les cent cartes que es presenten són un tast de la relació de l’arxiver i historiador amb la intel·lectualitat catalana. Per exemple de Pau Casals ofereix quatre cartes en les quals el músic li agraeix la tramesa de llibres i li ofereix la seva adhesió el 1927 per l’Ateneu de Girona. En els epistolaris sovint hi ha, i la frase és de l’historiador i ex alcalde Nadal, més informació que en els llibres d’actas oficials.

Epistolaris Rahola

Aragó, no va viure intensament Girona i els seus homes sinó que els acostà i preservà, els fa conèixer millor.  Aquest és el seu gran mèrit.

 

Del Diari de Girona copiem les referències a la seva mort en l’aplec de comentaris que recull:

 

«El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va escriure a Twitter “Gironí, periodista, mestre de periodistes. Indispensable en la salvaguarda del patrimoni de Rafel Masó». L’alcaldessa, Marta Madrenas, va assenyalar que estava «commoguda per la trista notícia” i va indicar que es tractava d’«un referent gironí que trobarem a faltar”. El regidor de Cultura, Carles Ribas, es va referir al traspàs com una “pèrdua molt important per a la ciutat en un espectre molt ampli que comprèn tant l’àmbit cultural i periodístic com el social perquè era un prohom de la ciutat». El cronista oficial de la ciutat, Enric Mirambell, va descriure Aragó com una “gran personalitat i un gran gironí” i “una de les persones de més talla intel·lectual de Girona”. Des de la fundació Rafael Masó, el seu president, Jordi Falgàs, va dir que “ha estat un privilegi” treballar amb ell i que Aragó va estar “al peu del canó fins al darrer moment”. Va agrair les cessions a la ciutat de la casa Masó i de tota la seva documentació i va lloar aquesta “generositat” juntament amb la seva dona, que han permès que “la ciutat tingut aquest patrimoni per sempre més”». L’exalcalde Joaquim Nadal va destacar que Aragó ha estat sempre “molt implicat amb la vida local” i que “això li ha permès tenir un coneixement molt profund de la societat gironina que li va permetre desplegar la seva activitat vocacional amb un compromís constant amb la ciutat”. Nadal va descriure Aragó com “un cronista de la vida ciutadana i de la vida catalana amb els ulls atents i crítics d’un periodista excel·lent”. La Girona, grisa i negra és per l’exbatlle “una mena de declaració de principis de combat democràtic per la ciutat”».

 

 

Ernest Lluch, historiador de l’economia

dimecres, 6/07/2016 (jmfigueres)

Ernest Lluch, historiador de l’economia

 

Que pensa Ernest Lluch

 

(Vilassar de Mar, 1937 – Barcelona, 2000). Historiador del pensament econòmic i economista, polític, publicista, autor d’una molt extensa i interessant obra. Catedràtic de  la Universitat de Barcelona i rector de la UIMP ha tingut una presència pública considerable. A través de llibres, i també d’articles de premsa i intervencions radiofòniques i televisives influí amb el seu pensament -socialista i catalanista- que palesa una de les trajectòries intel·lectuals més vàlides, singulars i honestes del nostre segle XX.

Presentem ara una dotzena d’obres, les més interessants al nostre parer, però la seva producció és molt més extensa i valuosa. Així caldria citar La via valenciana (1976 i 2001), Agronomía y fisiocracia en España (1750-1820), Vademecum su zwei Klassikern des Spanischen wirtschaftsdenkens (1998), Las Españas vencidas del siglo XVIII, Derechos históricos y constitucionalismo útil (2000), Aragonesismo austriacista (1734-1742) (2000).

 

Catalunya vençuda s XVIII

Històricament hi ha quatre llibres de Lluch que excel·leixen pel seu nivell, curiositat i és clar per l’aportació que una ment inquieta i treballadora com la seva ha fet. Són els estudis del segle XVIII, del que esdevingué especialista, amb l’assaig La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració (1996) on estudia diversos aspectes del període. L’alternativa catalana (1700-1714-1714), la recopilació de textos Escrits polítics del segle XVIII. Via fora als adormits i Escrits polítics.

Escrits polítics s XVIII

Algunes de les seves afirmacions han estat usades per historiadors especialistes en considerar el nacionalisme, el català, com una bèstia negra, així escriuen a la secció de llibres de La Vanguardia, referint-se al llibre de Lluch (20-XII-1996): «Los fundamentos históricos de la Renaixença estaban claramente presentes en el, tantas veces denostado desde una óptica nacionalista miope, siglo XVIII.» Potser si però quan aquests historiadors partidistes afirmen que és una modernització aplicar les lleis castellanes a Catalunya el segle XVIII tot grinyola. Gràcies a Josep M. Torras Ribé per explicar-nos com fou per la ferotge repressió del 1714 que aplicaren les “modernes” legislacions.

L'alternativa catalana Ramon de Vilana

Lluch publicà articles a la revista d’història L’Avenç i els recull en aquest volum així el capítol «La producció de llibres en la morta viva 1476-1860» en relació la utilització editorial de la llengua catalana i conclou en l’ús complex –morta viva- però també amb la importància de l’assassinada viva. La realitat, com sempre, és plena de matisos i no podem sintetitzar barroerament. Meticulosament Lluch, comptant llibres i mirant la llengua de gasetes, ofereix dades, però malauradament falta documentació així caldria fixar-se en els materials de venda és a dir en els materials per a l’exportació que tenien altres llengües però vaja quan hom s’inquireix, i Lluch ho fa, elimina esquematismes i reduccionismes i la feina de l’historiador és explicar i no justificar. Sobre la dècada dels trenta al quaranta del XXIII amb l’austriacisme «persistent i purificat» en diu arranca amb citacions llatines d’èpoques, les pintades al carrer: «Tota Cathalonia presidii habitatio est». Això fa que hi hagi deler per la lectura atesa l’amenitat i agilitat del relat lluchià.

El gran conversador que també era Lluch aconsegueix amb la seva prosa agradable, una mirada, revisant Soldevila, estudiant tota la bibliografia, remenant els arxius, ens acosta a Cervera i la seva universitat, ens explica Romà i Rossell i Ramon de Vilana Perlas i Juan Amor de Soria i el projecte il·lustrat per a Catalunya i la seva capacitat pedagògica sura.

El pensament econòmic a Catalunya

Un autor que diu «quan he anat per camps que conec malament convoco que hem rectifiquin o, sobretot, que hi treballin», és de lloar i respectar oi més quan ell mateix s’auto-critica en el seu pretensiós subtítol de la tesi doctoral i que tanmateix s’alegra que els joves segueixin citant el gran treball El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840) de començaments dels setanta i reeditat trenta anys després la qual cosa diu molt en pro de l’obra. Una magnífica recerca, dirigida per Fabian Estapé i que suscita, escriu Francesc Artal al pròleg, una encesa crítica entusiasta d’Emili Gasch i Francesc Roca els quals constaten constaten com l’estudi de protagonistes, de productes, de matèries primeres, vies de transport, estudiosos foranis… en una intel·ligent juxtaposició la fan devenir aportació indispensable. Aquest és un mèrit.

Ernest Lluch, implicat en labors de recerca i sempre en iniciatives destinades a salvar la morta viva, l’assassinada via i de fa anys, de la negra nit gairebé, com la seva col·laboració al Llibre de l’any de l’Editorial Alcídes els anys seixanta quan la premsa en català encara, vint anys després de la fi de la guerra era prohibida i calia editar en llibre, subterfugi que ja havia usat Valentí Almirall durant la restauració borbònica, el que havia de ser una revista… Col·labora en multitud d’iniciatives, de les més generals com Enciclopèdia Catalana a les més petites com el setmanari local de Figueres Hora Nova. La bibliografia editada per la Fundació Ernest Lluch i amb l’aportació rellevant d’Eugeni Giral, coautor de diversos treballs i bon amic seu, mostra l’amplitud de qui tenia horitzons oberts, un sentit democràtic ple i que pel treball senzill, de viatjant, fins al més alt, ministre, rector, polític representatiu, abasta com els símbols tenen el valor que tenen: el de mostrar el poder. Una molt extensa –i variada- bibliografia que barreja tant publicacions oficials, acadèmiques i erudites com les més humils, senzilles i generalistes. Tota una lliçó abans que s’inventessin els petulants mots de «transferència de coneixement», senzillament es deia  compartir. I des de la coherència i l’honestedat.

 

Entrelluchs

Per aquesta raó es negà, malgrat les presses del batlle d’un poble que l’urgia, a pujar al cotxe que l’havia de dur a la inauguració, amb tothom esperant, perquè el vehicle tenia encara tenia les fletxes i l’escut totalitari –havien passat deu anys!- i en explicar-m’ho afegia: molt sovint no tenim marge en els pressupostos per les iniciatives que creÏem convenen però sempre ens queda el valor simbòlic. Així va voler que hi hagués al lloc d’honor del ministeri de Sanitat el quadre de la Federica Montseny també ministra al costat dels altres. L’anarquista catalana havia estat exclosa per roja. O va donar el seu cavall de cartró de net al Museu del Joguet de Figueres com a mostra d’aquell compartir. Petits o grans  detalls però fets simbòlics que enlairen la talla humana més enllà de l’aportació intel·lectual.

La recent bibliografia que ha aparegut sobre ell ens acosta al seu pensament, però ho fa amb la vida una molt interessant conversa de Marçal Sintes que articula un repàs divulgatiu sobre el ministeri, el socialisme, el catalanisme, Euskadi i l’economia en una reeixida visió com diu Lluís Foix al pròleg que esdevé també conversa llarga i pausada «una satisfacció humana i un plaer intel·lectual». Lluch respectava l’interlocutor, l’escoltava, se’l mirava, parlava per ell, i creava arguments, pedagògicament, amb exemple li feia la brillantor del romànic, que aguanta allunyant-se del barroc pesant.

La conversa amb Lluch era com diu Foix viva. Encara que hi hagués aspectes tèrbols. Recordo que va dir-me que havíem d’arranjar la financiació dels partits polítics que si no ho fèiem la democràcia patiria, eren els temps de FILESA, i tenia raó, a vegades sembla que l’Estat està en franca descomposició. Tornem als vuitanta. Malgrat GAL i LOAPA, corrupció socialista i desoris genèrics el pas del temps respecta a uns pocs socialistes, polítics que per la seva integritat i honradesa intel·lectual a diferència d’altres líders preocupats pel poder i el diner -i no ens referim ni a Roldán ni a Vera- aparcaven idees. L’aportació de Lluch resta com la d’un demòcrata que aspirava a la convivència des del diàleg.

I no va poder ser i ens quedàrem sense la seva transversalitat, sense la seva humanitat que feia que poguéssim compartir llargues vetllades insubornables independentistes amb socialistes com ell que tenia esperances en l’harmonia. I ja no hi ha ni Francesc Ferrer i Gironès l’amfitrió ni el mateix Lluch, i ara a l’agost tocaria el sopar de la ratafia a Romanyà… Un melòman il·lustrat,  un assagista esmolat, un polític honest i un historiador solvent.

 

CCI05072016_0009

Acabem amb les recopilacions d’articles. Així l’obra Apunts sobre economia i cultura. Articles de Serra d’Or (2002) ofereix 88 escrits aplegats a l’entorn dels capítols: Pensament econòmic, Polítiques públiques, Regionalisme econòmic, Economia catalana, País Valencià, Burgesia i capitalisme financer a Catalunya i Cultura i universitat. Massot i Muntaner, director de la revista, al pròleg, reproducció d’un article aparegut a la mateixa Serra d’Or, arran la mort, assassinat com és sabut per ETA per la seva posició en relació al País Basc basada en el diàleg i el respecte. Massot assenyala com Lluch va col·laborar amb la revista del monestir des del 1960 i com seria cap de les seccions de geografia i d’economia. Arran la mort de Franco i la major dedicació a la política la relació minva així com la seva implicació amb altres activitats vinculades a la revista com els premis Serra d’or dels que era membre del jurat.

Els premis de la Nit de Santa Llúcia foren l’ocasió per a conèixer-nos més durant una dècada atès que sopàvem plegats dues o tres vegades l’any i sempre hi havia constància de la seva profunda vinculació. Recordem el comentari, una vegada, els dos sols, quan la resta del jurat a vegades es retardava dient que els qui treballàvem sense mesurar el temps, és a dir ens llegíem les obres que es presentaven i no en diagonal podíem influir molt més que els altres per les argumentacions a usar. Ens havíem de llegir, i foren uns deu anys, fa no fa, una desena d’obres de les quals comentàvem, a vegades amb pena quan hi havia molts originals bons, a vegades amb preocupació quan les obres no arribaven a uns mínims, sempre però amb la intensitat dels qui sentien el bategar d’una cultura i com tot era important sempre que és fes amb exigència.

 

Articles de premsa

Així, efectivament, era Ernest Lluch, vinculat i dedicat a les iniciatives que li semblaven adient i dedicant-s’hi. El llibre amb articles documentats sempre, polèmics per valents i de persona que li agrada raonar, després de llegir, palesa, amb una escriptura molt amena temes ben innovadors, parlar de Guinea o les caixes d’estalvis o el carlisme o el darrer llibre de J. Ll. Marfany que aixecà polseguera ideològica més que debat historiogràfic. Si parla dels «catalans de Burgos» ho fa llegint Los catalanes en la guerra de España de José M. Fontana i prenent posició en la polèmica entre llengües amb noms, fills dels anteriors: i amb finesa els retola de no democràtic: Escriu Lluch: «Posats a fer, nascuts aquí i vint sempre aquí, o són monolingües castellans o són monolingües castellans culturals encara que facin propaganda aparent del bilingüisme. Els bilingües són els altres, nosaltres. El passat és present. Certs cercles catalans d’alt nivell social es reprodueixen» clar i català, concís i sec. El seu article «Cadira o “silla”»  aparegut  el juliol-agost del 1996 i fàcil de llegir avui gràcies al web de Cervantes virtual on hi ha bona part de la revista montserratina, és modèlic per la lucidesa amb que exposa a propòsit de la llengua com el món oficial català subvenciona el món privat català mentre en espanyol, amb un mercat més gran, no passa. Un  altre llibre esplèndid que ens acosta als altres que provenen de Serra d’Or com els de Manent, Massot o Pere Quart.

L’obra acadèmica de Lluch és tota en català, ho comentarem una vegada davant la claudicació constant de col·legues editant i reeditant constantment, a Catalunya, i de tema català i sense la llengua del país. Ell, i se’n vantava en converses solitàries, ho feu tot en català. Discrepàvem, en aquell moment jo era més pujolista que tarradellista, i un substrat ens unia, una profunda catalanitat més que un catalanisme  polític i ara que es balla country i es desconsideren les sardanes, que s’edita la història cada vegada més en espanyol i no es considera el català ni tants altres aspectes de comportament terral haurem d’insistir que cal ser més catalans que catalanistes.

 

Darrers escrits

Pòstumament s’han aplegat deu reculls del articles de Lluch apareguts a La Vanguardia ens acosten i volem cloure amb els Darrers escrits (2005) aplegats per Lluís M. de Puig on constata els seus interessos. València, on visqué deu anys en ser expulsat de la Universitat de Barcelona, Madrid, on residí per la labor polític, i ens explicava convidant a fer-ne un tomb en helicòpter que ja no era la «villa y corte ociosa» sinó un nucli industrial, obrer, urbà, molt important, el País basc del que s’enamorà i el més petit, Maià de Montcalt i la Barcelona de sempre. O l’Empordà com ens ha recordat fa poc un altre socialista, polític i estudiós com és Joan Armangué…

Lluch i l'economia de l'Empordà

Sempre volia millorar alhora que influir des de la raó: “Josep Maria, tu que fumes i fas classes ho has de deixar, no podem donar un mal exemple als alumnes que et miren i que tenen referències”. Les paraules de qui estima a l’altri eren premonitòries fa més de trenta anys. Afavorí la universalització de la sanitat, ara que es destrueix la catalana, afavorí la generalització d’una política igualitària, ara que tornen les diferències brutals en creixement amb legislacions laborals, educatives, econòmiques, opressives… La seva influència resta com a present i la seva visió d’aspectes com la qüestió basca són encara ben vius i és ben humà que tot i el temps passat encara, per tantes raons, en lamentem l’absència.

La passió per la música

 

Joaquim Ferrer, història amb sentit social

dilluns, 13/06/2016 (jmfigueres)

 

 

 

Joaquim Ferrer fotoHistoriador i polític, nat el 1937 a Barcelona i desaparegut el passat maig de 2016 a Alella on residia. Fou professor mercantil, treballa en el camp del llibre fins els anys vuitanta que la seva vocació política el porta a la gestió pública. Vinculat amb el socialisme de Josep Pallach, amb la forta arrel catalanista i progressista, el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya. En aquesta corrent milità fins a passar, un breu lapse de temps, en el socialisme, la branca dita PSC-R o sigui Partit del Socialistes de Catalunya – Reagrupament el 1978 i, ja definitivament a CDC on representà un sector avançat i progressista que esdevenir molt representatiu d’una opció avançada dins el partit. Amb la nova administració catalana i la representació política ha estat al capdavant amb una iniciativa de gran impacte: la Direcció General d’Acció Cívica de la Generalitat (1982-84) amb exposicions, campanyes, activitats diverses de gran relleu popular. Fou diputat al Congrés dels Diputats (1982-85). Durant quatre anys (1985-88) conseller de cultura amb la paraula que li agradava de dir, el desplegament cultural. El 1988 també fou membre del Parlament i a Madrid senador i portaveu del grup de CiU. El 1999 deixà d’ésser senador a les Corts Generals en representació del Parlament de Catalunya.

 

Col·laborador de diversos mitjans de comunicació com El Correo Catalán, Avui… Vinculat també amb la Fundació Jaume Bofill. Presidí la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat el patronat de la Fundació Catalanista i Demòcrata, CatDem i participa en el consell editorial de la Fundació Valvi. De caràcter dialogant i obert i un tremp energètic vital considerable assumí voluntariosament el compromís d’engrescar el país després del fracàs polític del «Pacte cultural» del conseller de Cultura Joan Rigol. De les diverses necrològiques remarquem la d’Artur Mas a La Vanguardia l’11 de maig que es tancava amb els mots. «Que la seva trajectòria sigui futur depèn de tots nosaltres. Ho farem també per tu, Joaquim» Són segurament els mots que li haguera agradat de llegir atès el seu alt compromís amb Catalunya i la voluntat socialdemòcrata d’una societat més justa en els durs temps on el neoliberalisme sempre que guanya la batalla enmig de la passivitat social.

 

La producció historiogràfica de Joaquim Ferrer comprèn dos blocs, un d’historiogràfic i un segon d’assagístic. En el primer predomina la temàtica vinculada al moviment obrer, amb quatre títols importants, i les biografies amb tres títols rellevants. En l’assaig polític és interessant pel que comporta de punt de vista d’una sensibilitat en el partit dominant políticament a la Catalunya del postfranquisme els reculls de les seves reflexions. Mirem-ho.

 

Layret

El seu primer llibre és la biografia de Layret 1880-1920 (1971) apareguda a Nova Terra i arranca amb les paraules «Per imperatius de les circumstàncies ha esta difícil una normal divulgació de la Layret 2història social de la Catalunya moderna». L’objectiu és, doncs, fer conèixer Layret com un dels personatges claus del moviment obrerista per trencar el silenci, espès, en diu, que ha planat sobre ell. La biografia s’ha reeditat per Afers el 1999. Planteja, a través fonamentalment de premsa i bibliografia, una aportació a la dimensió social de la història. En el pròleg de la segona edició la ratifica, esmenta Josep Barceló, líder obrer executat el 1854 i usa una molt gràfica expressió: durant dos segles i mig Catalunya dóna voltes a una sínia i no és estrany que els problemes s’hi repetissin. Li agradava de recordar els llençols perduts a cada bugada, a cada enfrontament, però també lúcidament constatava les diferències d’un estat que els anys vuitanta tenia un cert to dialogant, així pogué recuperar materials que avui són a l’ANC com els àlbums de fotografies del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya gràcies al seu tarannà obert però també amb una voluntat de concòrdia tot i les bufetades rebudes especialment en els camps tan sentits pels catalans com és la llengua, la cultura, la identitat. Basta mirar el diari cada dia i els motius de greuge són un no parar. Layret es mostra a través de les principals activitats que va desenvolupar tant en la formació del món obrer, la seva defensa jurídica, l’organització política i allunyant-se del dit apoliticisme i del no votar. La seva trajectòria s’acaba sobtadament amb l’assassinat brutal que tanta significació va tenir. Ho recordava Lluís Companys cada any en articles o parlaments atesa la gran amistat que tributava al qui fou el seu mestre. De Layret caldria una recuperació de textos, discursos i articles pel seu gran valor. Aquesta biografia, de molt bon llegir esdevé un treball útil i molt destacat.

 

Els primer1 de maig a Catalunya

El primer 1er. de maig a Catalunya (1972) és la segona obra històrica que ressenyem, tot i que esquemàticament. Editada pel mateix editor que la premià el mateix any. Apareix el moviment reivindicatiu dels treballadors com a festa del treball, i, és clar, amb l’anarquisme i el sindicalisme de rerefons però especialment amb les duríssimes condicions de vida. La col·lecció on apareix té un marcat to obrerista, dos llibres d’Albert Balcells sobre el sindicalisme i el problema agrari, la visió del rabassaire Ramon Mas, una història del moviment obrer de Tuñón de Lara. El treball de Ferrer s’hi incardina perfectament. Estudia la vaga del primer de maig de 1890 amb un estudi introductori sobre el socialisme, el context polític, la societat, el moviment obrer que contextualitzen molt bé l’episodi. Aporta en apèndixs un conjunt d’articles de premsa, i altres documents com el ban de declaració d’estat de guerra o de vigilància del governador civil. Un dels primers treballs sobre la història del moviment obrer des d’una perspectiva rigorosa i amb voluntat acadèmica tot i que Ferrer no passà per la universitat.

En aquest vessant d’implicació amb el moviment obrer es preocupà també del patrimoni documental, així ajuda a preservar el llegat de Pere Foix i no podem oblidar el seu pròleg a la monumental i excel·lent recopilació de Joan Pujadas de la correspondència d’exili entre el periodista sindicalista i Manuel Serra i Moret. Ferrer no era aliè a cap iniciativa que anés en la línia de la preservació de la fràgil memòria del món dels dèbils i oprimits.

 

La vaga de la Harry Walker

En aquest sentit, i emparat per les Edicions Catalanes de París estudià un episodi singular, una vaga obrera de tres mesos en el tardofranquista, és l’estudi La vaga de l’Harry Walker de Barcelona (1972) on, sota el pseudònim Joan Font, analitza l’esdeveniment i aporta la documentació obrera de l’episodi. Es troben a faltar les imatges, les octavetes, els informes policials, l’anàlisi dels silencis periodístics de la premsa controlada, les entrevistes amb els dirigents… però el treball és, en aquell moment. innovador, original, valent i seriós. És una de les primeres aportacions documentals sobre el que significa la lluita obrera contemporània. En una prosa lliure, gràcies a l’editorial, a París que s’escapava del control franquista i el fet és nota en el llenguatge que no passa per la censura. Un llibre viu i directe, impactant com ho són encara les monografies sobre la vaga de la canadenca del 1919 o la de tramvies del 1951. Encara avui, com la biografia de Layret, de molt bona lectura.

 

 

Simó Piera

 

Tanquem aquest primer bloc, que segueix un ritme cronològic amb Simó Piera: perfil d’un sindicalista (1973), la història del líder sindicalista és la primera part de l’obra i unes memòries del mateix la segona constituint així un treball molt destacat sobre les interioritats de la CNT, del modern sindicalisme en la Catalunya contemporània. Va obtenir el premi Macià en els Jocs florals del 1972 a Ginebra. Aquest és el tipus d’obra amb el que tenia un sentit social la història que feia Joaquim Ferrer. «Descobrir» uns personatges i aportar dades dels mateixos.

El nou tombant democràtic amb la transició política vers una nova formulació comporta que Joaquim Ferrer historiï un aspecte que coneix molt de prop. Ací la seva amistat amb líders veïnals com Pere Baltà d’El Prat de Llobregat, el gran company ideològic del camí vital del Quim. Des del Reagrupament de Pallach a la CDC de Pujol és important de constatar-ho. Baltà, polític, parlamentari, editor, activista, l’acompanyarà també en el periple amb càrrecs, llibres, campanyes, manifestacions en una Catalunya oberta, de gran sentit social, de normalitat lingüística i cultural. Del Departament de Cultura al mateix partit i el Congrés o Senat.

 

La lluita pels ajuntaments democràtics

Un llibre representatiu d’aquesta col·laboració entre les idees i la realitat del moment és La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976) (1977) dedicada a Josep Pallach, és una monografia que presenta Josep M. Vilaseca i Marcet on s’estudien les lluites per la democratització dels consistoris amb un especial relleu en les lluites en els grans, de Barcelona a les grans ciutats. Dóna veu als regidors democràtics que es presenten, i guanyen i opinen sobre el qüestionari que els hi tramet. Una bona aportació documental final complementa l’estudi que esdevé imprescindible per conèixer, tot i les més recents aportacions, com els ajuntaments que transformaren ràpidament la fesomia catalana amb les noves millores en tots els àmbits de l’activitat local pública.

 

 

 

Un nou impuls per Catalunya

EL fil roig

En el marc d’assaig publica tres treballs destacats: Un nou impuls per a Catalunya (1982), A mig camí (1989), El fil roig (1994), que tingueren influència i on lliga llibertat amb creativitat i contribueix a pensar en comú sobre els reptes en el que han de ser les noves perspectives per Catalunya, per aspirar, en mots seus a la plenitud. Avui encara són escaients, a l’apartat sobre  el cansament reflexiona sobre el cansament actual de la vida europea i reclama recuperar l’autèntica capacitat de cansar-nos en l’exercici i el desenvolupament dels conceptes que omplen de sentit l’existència humana i, realment, són capaços de millorar-la. Cita el missatge, la crida a la joventut catalana de Serra i Moret quan demana als joves  coratge, decisió, treball, estudi… en definitiva, diu, esperit. Rebutja la concepció de cultura com espectacle, reclama creativitat, tot un conjunt d’observacions i anàlisi en una perspectiva humanista de relleu.

 

Papers de Salamanca

Acabem amb un toc personal. No podem deixar de citar la relació que mantinguérem i que es traduí en dos llibres en els que hi participem: Els papers de Salamanca: història d’un botí de guerra (1996) on acollí la nostra petició de col·laboració en una obra col·lectiva reivindicativa sobre un conflicte derivat de la repressió franquista que encara cueja. Ferrer de forma immediata i ràpidament aporta el text on estudià els aspectes parlamentaris del conflicte i participà en els actes com el debat que tinguérem, i ens acompanya també en Mundó i en Sobrequés, a la UCE a Prada de Conflent. El llibre col·lectiu tingué impacte i analitzarem l’episodi des de diversos angles. Un servidor feu els aspectes comunicatius i Josep M. Sans i Travé els de caràcter arxivístic. La reivindicació portà cua i mostra les profundes incomprensions i injustícies en la relació entre Catalunya i l’Estat. El segon llibre és el pròleg que ens feu de la Història de l’anticatalanisme. El diari Abc i els seus homes (1997) on puntualitza sobre els mitjans de comunicació de tanta rellevància en la construcció d’un discurs que afecta no només la vida política sinó el conjunt, social, cultural o sigui la plena i variada realitat .

 

Josep TremoledaRamon BoladerasRecordat Josep Pallach

Un bloc final de la seva obra serien les biografies i la participació en estudis de conjunt, així Ramon Boladeras ‘Rambol’: Testimoni de llibertat (1997), Des del centreesquerra (2000, amb Pere Baltà, Rafael Hinojosa i Miquel Reniu), Recordat Josep Pallach (2002), Catalunya inacabada (2003, amb Pere Baltà, Rafael Hinojosa i Miquel Reniu), Gironins d’avui (2006, amb el fotògraf Ramon Vilà) i Josep Tremoleda-Plantar cara a la por (2008).

El seu dinamisme i optimisme, un caràcter jovial i animat, el convertien en un excel·lent governant, encoratjava i alhora matisava amb l’encert del respecte i l’amistat i en una persona en la que sempre t’hi trobaves bé per la seva profunda humanitat, energia i simpatia. S’interessava pel que feies i el seu comportament et donava aire nou. Una frase seva era la de confiar amb qui, en deia, tenia un motoret a dins, amb aquest mot volia dir al qui tenia la voluntat i obstinació d’arribar a la plena sobirania i a compartir vida i cultura tota la ciutadana, arribar a la plenitud. Quan els motorets es trobaven els camps es llauraven amb més eficiència.

Bladé i Desumvila: cronista de l’exili i de les terres de l’Ebre

dilluns, 2/05/2016 (jmfigueres)

Artur Bladé, cronista de l’exili i de les terres de l’Ebre

artur_blade

 

Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907 – Barcelona, 1995) va començar a escriure als periòdics locals com El Llamp de Gandesa, La Riuada de Mora d’Ebre i altres. També, el 1924 es vincula a La Renaixença de Benissanet de la que en fou secretari. Davant les prohibicions de la dictadura de Primo de Rivera llegí Rovira i Virgili a La Publicitat i la Revista de Catalunya i se li desvetllà el catalanisme de caràcter terral. Estudià magisteri, va exercir la docència també el seu poble del que en serà un cronista excepcional i únic. Al Diccionari d’historiadors se’l qualificà de divulgador història i biògraf, als diccionaris de literatura d’escriptor i periodista. Ho fou tot és clar.

Molt amic de Martí Rouret en serà secretari quan sigui conseller de Sanitat el 1936 i farà tota la guerra al cos de sanitat, a Manresa, Montserrat… Afiliat a ERC, amb una alta consciència patriòtica, viurà amb neguit els tèrbols anys fins a l’exili francès –Perpinyà, Montpeller, París…- d’on podrà marxar a Mèxic. Coneixerà i hi tindrà amistat i els hi dedicarà posteriorment sengles obres a Rovira i Virgili, Pompeu Fabra i Francesc Pujols.

 

 

exiliadaPublicarà un fris excepcional de l’exili sota el títol de L’exiliada publicat el 1979 i reeditat recentment en l’edició de l’obra completa. El 1942 podrà anar a Mèxic on serà el cronista del moment en el treball tan útil encara De l’exili a Mèxic (1993). Col·labora en les edicions de l’exili com la Biblioteca Catalana on publica Geografia espiritual de Catalunya. Teories de Francesc Pujols, i més endavant publicarà Francesc Pujols per ell mateix (1967). Col·labora en la premsa de l’exili –La Nostra Revista, Xaloc, Full Català, la Nova Revista, Pont Blau…- De la seva obra a Mèxic remarquem Benissanet (1953) amb el que inaugura la sèrie, intensa, continuada, de treballs sobre les terres de l’Ebre. El 1956 torna a Catalunya però retorna dos anys després a Mèxic, finalment el 1961 s’instal·la, ara definitivament a Catalunya, a Tarragona i Benissanet. A la mort de la seva esposa Cinta va a viure a Barcelona amb els seus fills.

 

 

 

 

 

exiliada 1

 

 

 

exiliada 2

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A les comarques tarragonines hi deixa petjada com a cronista i també com a dinamitzador cultural, professor de català, impulsor de la pròpia identitat davant les adversitats estructurals. Serà un dels promotors d’Òmnium Cultural i excel·lirà com diem com a cronista de la vida cultural i social en uns dietaris dels anys seixanta i setanta, publicats per la Diputació de Tarragona. Recentment Cossetània té cura de l’edició de la seva obra completa i també ha publicat obres d’estudi com El meu Artur Bladé. Albert Manent al pròleg dels dietaris tarragonins en destaca el mèrit i valora el nivell de cronista de Bladé que per les terres de l’Ebre, per l’exili, per Tarragona ciutat i pel conjunt del país concloent que esdevé un cronista excepcional.

 

viure_tarragona_1970-71

Una de les primeres labors de la història fou la crònica, els cronicons medievals, el detall del dia a dia dels monestirs i òrgans de poder com la Generalitat. Seguint aquest desig de preservar l’ahir i gaudir-ne amb el redacció, el ciutadà narra el seu -i el col·lectiu- dia a dia i aquest és un dels grans mèrits de Bladé: fer-nos conèixer l’ahir seu i col·lectiu. Els altres mèrits el nivell de pulcritud i qualitat literària i la densitat conceptual de dades que aporta, de sentit col·lectiu, el que el seu màxim estudiós Xavier Garcia en diu “el retaule biogràfic d’un país en ebullició”. Com a periodista treballà sempre en mitjans com a col·laborador, abans de la guerra per exemple a L’Opinió, a l’exili amb les revistes esmentades i a la tornada, els seus articles i textos literaris a Avui, Tele-Estel, Serra d’Or i altres capçaleres esdevenen una valuosa contribució al coneixement del període.

 

 

arv i el seu temps

Dels seus treballs històrics remarquem els treballs a la popular Episodis de la Història de l’editor Rafael Dalmau i dels biogràfics, Contribució a la biografia de mestre Fabra (1965), Francesc Pujols per ell mateix (1967), El senyor Moragas, Moraguetes (1970), El meu Rovira i Virgili (1981), també els treballs descriptius que gràcies a l’obra completa, molt ben editada a cura de Xavier Garcia, Cossetània ha fet conèixer en dotze volums en els volums dedicats a la història, la biografia i la crònica. D’aquesta obra completa, a més del valor literari històricament voldríem remarcar un dels tres volums dedicat a biografies que conté El meu Rovira i Virgili i la vida d’un català excepcional. Antoni Terré de Mora d’Ebre, una biografia exquisida en la que Bladé aporta dades i ho fa amb una habilitat narrativa extraordinària. Esperem pugui concloure amb els articles periodístics recents que de la mà de Bladé tenen un valor rellevant.  Antoni Rovira i Virgili i el seu temps (1984) fou una de les primeres biografies i encara avui aporta moltes referències sobre el periodista -i polític- més rellevant de les esquerres de la primera meitat del XX.

 

de l'exili a Mèxic

Sobre l’exili a més de l’exiliada té dos volums que són Viatge a l’esperança. Impressions d’un viatge a la nostra terra l’any 1956 i De l’exili a Mèxic, aquest, encàrrec de l’Albert Manent que el patrocinà des de la Generalitat on era alt càrrec, assessor de presidència i director general després, és una obra on Bladé aplega el que va escriure i publicar a Mèxic, i també en el retorn referit a l’exili amb retrats dels escriptor i polítics, comentaris i descripcions dels esdeveniments i capçaleres, etc. configurant un treball de conjunt que ens acosta a la importància de l’exili català al país asteca amb dades de noms coneguts com Josep Carner o pau Casals o d’altres no tant com Francesc Adell i Ferrer o Josep M. Francès.

 

benissanet

De la biografia que Xavier Garcia li va dedicar Artur Bladé en la política i literatura catalanes del segle XX destaca com un dels trets que han provocat l’escàs reconeixement envers la seva obra i figura, tot i que ha obtingut algun guardó institucional però no els que en justícia pertoquen a la seva extens i important obra, la ruralitat i l’allunyament. Té raó però l’absència d’un estat propi amb tots els seus mecanismes i un altre que només vetlla per una llengua i continguts aliens. L’edició de l’obra completa tanmateix és una bona restitució i el treball del curador sentit i eficient. Escriu Garcia: “En molts de les seves pàgines, tant les que dedica a la terra natal com les més greus derivades de l’exili, s’hi troba aquesta barreja entre elevació sentimental i terrenalitat irònica. D’aquesta manera, el producte narrat queda compensat, fet que designa l’equilibri serè amb que contemplava la realitat. Aquella seva serenitat només la trobava i era filla directa del paisatge.”

El castell de Miravet

montpeller català

prior pena

 

 

 

 

Una obra de cultura que dels primers treballs sobre els pobles de l’Ebre i aspectes històrics amb les monografies de Rafael Dalmau fins ara amb l’obra completa se’ns acosta i gràcies a les institucions Ajuntament i Diputació de Tarragona fan que l’Ebre i l’ahir pugui ser més aprop. tant de bo segueixi aquesta recuperació i si fa poc la sorpresa fou el dietari del viatge de l’exili potser demà ho serà la publicació dels dietaris de joventut.

De França a Mèxic dietari de viatge

 

Agustí Cabruja i Auget, record de Catalunya a l’exili

dilluns, 4/04/2016 (jmfigueres)

 

Agustí Cabruja i Auget, record de Catalunya a l’exili

la foto2

 

Escriptor, periodista I com a historiador feu diverses incursions en el món del passat des d’una posició testimonial, de cronista i amb la voluntat de donar a conèixer un temps.  Nat a Salt el 15 d’abril de 1909 morí a la capital mexicana l’11 de setembre del 1983 en el país que l’acollí fraternalment tot i que s’enyorà terriblement de Catalunya i de les seves estimades comarques gironines. A Salt estudià a l’escola primària i fou oficinista en una empresa comercial. Per la seva vocació literària va escriure i col·labora en revistes locals com El Poble de Salt el quinzenal saltenc que fundà amb Iu Bohigas i altres. S’afilià a ERC on milità tota la vida. Secretari de Puig Pujades com a governador civil de Girona i d’altres fins que el 1937 s’incorporà a l’exèrcit. Fou un dels fundador de l’associació Amics de Mèxic, escriuen Mèjic tal com s’ha de pronunciar, el 1937, entitat d’inspiració anarquista però en la que hi col·laboren militants d’altres partits, com el mateix Cabruja, home d’ERC. Visqué 44 anys al país asteca, gairebé el doble dels que visqué a Catalunya… Col·labora a La Humanitat, La Campana de Gràcia i altres publicacions d’abast general però catalanes i d’esquerres en la línia del seu pensament.

 

Durant la guerra col·labora en publicacions del front com Nuestra Brigada però fonamentalment a L’Autonomista on hi publica «Postal de guerra» des del 6 d’octubre de 1937 amb «Mentre esperem». Fora bo es poguessin publicar per l’interès testimonial que encara tenen i la vigoria i qualitat amb la que foren redactades. Marxa al front el setembre del 1937 i immediatament i va publicar cròniques i articles especialment al diari del que era redactor i que li dedica un dinar de comiat el dia 20 en el qual apareix en portada la notícia que marxa al front. Era habitual aleshores que la premsa donés notícia dels seus redactors que anaven a primera línia i no com a corresponsals sinó cridats per lluitar. Era un toc d’estímul a la ciutadania com a exemple de combat contra els militars revoltats. El 25 de desembre de 1937 publica «Un milicià de la cultura» i és el model del seu to i estil en el diari de Dàrius Rahola,  L’Autonomista de Girona on hi col·labora activament amb articles, cròniques, com hem dit durant la guerra, tot un món d’il·lusions… i ho fa amb ganes i sentit que s’hi juga molt tothom.

Arribà a Mèxic el 16 d’octubre de 1942 amb el cèlebre vaixell Nyassa després del pas pels camps de concentració del Rosselló on estigué uns mesos i es refugia a la residència de Montpeller podent anar a Mèxic. Joan Potau en deixa un retrat a Orfeó Català i explica com eren bons amics, també amb en Carles Jordà, mort abans de la guerra i amb en Puig Pujades i Claudi Ametlla, exiliats a França. Diu com va col·laborar en tots els números d’aquesta publicació i com corregia, dos cops la revista, sempre, compaginant, maquetant… en la feina tant fosca i necessària de la intendència editorial que en la premsa d’exili fou la bandera de la llibertat de Catalunya i la mostra de la seva identitat. Diu Potau: «La tasca d’En Cabruja en la preparació de la Revista, com en totes les activitats de l’Orfeó, fou sempre a la callada, és a dir, sense escarafalls amb tot i que ell més aviat era un bon tros extrovertit. Sempre estava al peu del canó i mai no es negà a col·laborar i cooperar en tot el que se li demanava o només se li apuntava. Fou un català íntegre que visqué amb la vista fixa en Catalunya».

Va col·laborar en revistes de l’exili com Quaderns de l’Exili (1943), La Nostra Revista (1955-1958), La Humanitat (1959-1965) i especialment, de la que en fou responsable Orfeó Català, portaveu de la important centre que reunió els emigrats i, amb la guerra, refugiats i exiliats  (1962-1965?), també a Pont Blau, Full Català, Catalunya, Xaloc, La Nova  Revista, totes elles de Mèxic i també en publicacions en l’etapa anterior francesa com El Poble Català abans d’anar a Mèxic. Un periodista compromès com ell no podia estar al marge de la vida política i social mexicana ni oblidar-se de les seves arrels i va col·laborar amb aquestes temàtiques als diaris mexicans Excelsior i El Nacional. També col·labora en altres publicacions d’exili com Ressorgiment de Buenos Aires. Professionalment fou tècnic editorial d’UTHEA, -Unión Tipogràfica Editorial Hispano Americana- que dirigia el català Estanislau Ruiz Ponseti, la gran editorial mexicana i aspirava, en el retorn, de seguir amb aquesta editorial a Catalunya. Un company seu de l’editorial, Pere Calders havent tornat a Barcelona li comenta el fet en una carta del 5 de setembre de 1964: «Tanmateix, ara ja puc concretar: estic contentíssim d’haver tornat! Si alguna cosa em dol (una petita recança de la qual no em puc fer retrets)és no haver tornat abans. No dubtaria gens a aconsellar als amics que donguin per acabada l’etapa de l’exili, perquè aquí és on fan falta tots els esforços i on la plenitud de viure té un sentit més gran. Vull dir: un sentit més profund per als qui senten Catalunya i la necessitat de salvar-la.» Cabruja no torna, ni mort Franco.

raïm

Fou nomenat membre de l’Ateneo de Letras de la Academia Mexicana de la Ciudad de Mèxico. Va escriure molt, llibres de poesia com Ona i ocell (1950) o Raïm (1951) i novel·la com Les òlibes (1951) traduïda a l’espanyol amb el títol d’Aves siniestras. Deixa dues novel·les inèdites: El Trull i Job, el volum de contes La Pastora i la serp, i dos de poesia Llum- i fal·lera  i Efluvis literaris.

Lluís Nicolau d’Olwer en una carta de l’1 de maig de 1950 li diu que el llibre Raïm (1951) és «un crit d’enyorament, delicat i sincer.» i Pau Casals el 15 de maig de 1950 des de Prada li reitera: «sentir la flaire dels vostres poemes, en els quals he vist en diferents llocs la paraula enyorança –sí, la que tots sentim…» Carles Riba li tramet, el 28 de juliol una molt extensa i sentida carta que és una crònica de la duresa de l’interior -«de vegades l’aire ací és tant espès…» i un crit de salutació per l’exili fructífer i el felicita: «Per molts anys. La Pàtria demana sens dubte gras construccions, però cors i caràcters com el vostre són la mateixa solera  “secreta i concreta”, sense la qual aquelles no es tindrien.» Un poema ens mostra el to líric i intimista de l’obra: «Visc absent / de l’hora que passa. Com tu, record; com tu, esperança.» Aquest és el to de l’obra, un món, l’exili que recorda un ahir i maldà per un demà. tres anys després el 1954 publica Les òlibes, una dura història, realisme i detallisme, de l’austera i dura vida de tres germanes en un mas perdut, un retrat de la vida d’aquest país que tanta duresa ha patit i que ens acosta a un món d’ahir. Si a Raïm els dibuixos de Porta idealitzen un passat en aquest, editat per Edicions Costa Brava també a Mèxic té un pi i una atzavara amb el mar d’una Costa Brava absent en portada. Res no és casual com la data, un quinze d’octubre, en record a l’afusellament de Companys…

les òlibes

Coneguérem a Mèxic el 2004 a la seva esposa, Rosa Castillo, una mestre que per amor amb ell va aprendre català. En demanar-li com fou la relació ens explicà que hi havia una tertúlia de catalans en una botiga de queviures que fundà, d’abarrotes com en diuen en aquelles latituds. De l’escolta atenta, i la simpatia que li despertà en sorgí l’amor i l’aprenentatge de la llengua i un fill, de nom Jordi. La botiga fracassà però el matrimoni fructificar. L’esposa, mestre, ha participat sempre en totes les activitats que a Salt i a Girona s’han fet d’homenatge i record a  Agustí Cabruja. En tots els viatges que hem fet a Mèxic hem procurat disposar d’un moment per a saludar-la i ella ens ha correspost amb detalls com la fotocòpia de l’obra de Cabruja, fotografies… Des del 2004 ens hem trobat mitja dotzena de vegades. Sovint, anàvem a un Sambords – preferentment el dels azulejos, preciós, al davant la torre Amèrica, on feia, per l’excepció de la trobada, un piscolabis de pastelitos i li parlava jo de Catalunya i ella del seu amor. Finalment, el 2014 em va mostrar, quan no tenia temps ella venia encara que fos un moment a l’hotel on estava i platicàvem com diuen allà… i hem mostrava records, un plec de fotografies i cartes que tenia en un penjoll penjat del coll. Va dir-me: així el tinc a prop del cor. A la sala on érem, els dos catalans de la taula del costat, joves viatjans com es deia abans, també és van emocionar i quan els hi vaig demanar si ens podien fer una fotografia el somriure que feren fou d’intensitat corresposta a la força de l’amor de Rosa per l’Agustí.

La ciudad de madera

De l’obra de Cabruja volem destacar, ultra les cròniques de L’Autonomista diversos llibres ben suggerents que mostren el clima del que fou un món que es desfeia. Així Terra nostra… (imatges i anècdotes) també il·lustrat per Porra i editat, és clar, a Mèxic, el 1946 que esdevé un preciós fris sobre els primers moments de l’exili, un conjunt de petites històries, anècdotes, vivències, on hi apareixen des de Fabra fins a Rovira i Virgili, de Corredor a Casals o Benguerel i que amb la simplicitat del petit text, de l’apunt ens acosten fins a entelar els ulls al que fou l’exili com la carta que rep del seu amic d’Argentina que anava al Centre Català i s’asseia tot davant un mapa de Catalunya i s’hi estava temps, mirant els pobles, els topans i els rius, les muntanyes i el mar, i és clar recordava i escriu a Cabruja dient: «M’enyoro a tot hora; i bé puc dir que quan estic més bé és quan parlo de la terra…» No és cap estudi global, ni una síntesi personal sinó uns apunts, unes pinzellades que ens acosten al drama, tragèdia del que fou l’exili.

L’any següent i del mateix to, també unes pinzellades, s’acara amb el que fou el record del temps passat als camps. És La ciudad de madera, il·lustrat altre cop per Porta i editat per Vértice. Anteriorment els havia publicat a la revista España en una secció d’èxit «Estampas del Exilio» i les recull, en espanyol, -és el seu únic llibre en aquesta llengua i esdevindrà una fotografia paorosa del que fou viure a la intempèrie, aire i tramuntana, platja i salnitre, nit i fret, solitud i multitud, en els camps de les platges de la Catalunya sota administració francesa des que els reis espanyols les hi regalaren el 1659. En aquesta obra una setantena d’instantànies sobre la vida quotidiana als camps, a Sant Cebrià, a Argelers i que ens acosten al que fou la filferrada i la sorra. Per a uns anècdotes, simples imatges d’un instant fugisser, per a altres la tendresa del qui copsa amb la mirada tot un món que es desfà com un viacrucis a l’espera del Gòlgota i sense resurrecció però algú ha d’explicar, a set anys de l’episodi el fet. Cabruja és nega a reconèixe’rs l’autor del llibre. Segur que va veure tant de dolor que va voler mostrar-ho com un simple toc d’atenció. Creiem, com Agustí Centelles que no va poder fer fotos de la Retirada de tant de dolor com veia, Cabruja en mostrarà unes anècdotes.

terra nostra

A Catalunya, Cabruja fora d’algun article a Serra d’Or i Tele-Estel pràcticament no hi participà. Es bolcà a Mèxic on podia escriure amb llibertat sobre el que li interessava.I especialment a les revistes d’exili on Catalunya sempre hi serà present.

 

 

Mort, la seva obra, més estrictament històrica, tot i el valor testimonial que té l’anterior que coneixem gràcies a l’Ajuntament de Salt i a la Diputació de Girona té valor per les semblances, els retrats a contemporanis en una obra que tingut dues edicions, en ampliació.

polítics i escriptors gironins

 

 

Efectivament, el 1987 apareix Polítics i escriptors gironins durant la Segona República. Anècdotes i records. Un primer tast d’una obra de la que historiadors gironins com Josep Clara i Miquel Berga en reclamaven la seva projecció. Al pròleg, Heribert Barrera destaca la voluntat de l’autor d’escriure i de fer-ho com a memorialista. El llibre s’obre amb una endreça a Carles Rahola, nom que sovint és referent –dedicatòries, semblances…- en altres treballs de Cabruja. La vintena de gironins que s’hi mostren, de Puig Pujades a Irla passant per Dot, Santaló…. apareixen en semblances de caràcter vital, amb anècdotes, vivències i comentaris que ens acosten als personatges amb una extraordinària vivor i gran vitalitat. Una prosa amena, directa, viva que ens acosta al temps de gairebé –aviat ho farà- un segle però com si fos ahir per la directa sensació de frescor i la proximitat que hi configura. Un món proper. Gràcies als retrats ens acostem a l’ahir. Aquest és el mèrit del periodista que escriu materials d’història.

homes de la meva terra

El segon gran treball a remarcar és Homes de la meva terra que editat  2002 per la Diputació de Girona ofereix un retaule ara sobre el conjunt del país, a més dels gironins que havia editat anteriorment s’hi apleguen els polítics, de Prat de la Riba a Companys, de Carrasco a Nicolau d’Olwer o intel·lectuals com Fabra, Serra i Moret, Carles Riba… en un conjunt bigarrat que ens acosta a una generació de contemporanis, grans i petits, alguns de no coneguts però tots amb incidència en els anys profunds de la República que encarnen el moment dolç de Cabruja, una il·lusió que s’esvaí. El 24 de febrer de 1984 Salt dedicà una placa al carrer que porta el seu nom, Rosa Castillo hi va anar i amb el batlle de la ciutat i Heribert Barrera, president del Parlament se’l recordà i de Salt la Diputació republicana ens ha acostat part de la seva obra, d’un gironí que s’identificà amb el país i en patí la diàspora. La seva obra, feta de pinzellades és una mostra de la labor de periodistes que projectaren una realitat. Si coneguéssim les cròniques i articles podríem veure un altre important aspecte del compromís de país de gent de base, sense posició política de relleu, ni estudis universitaris però amb el to que dóna l’espontaneïtat de l’ideal, com deien, d’abans de l’exili.

Pere Anguera, Reus i Catalunya en la història del segle XIX

dijous, 17/03/2016 (jmfigueres)

Pere Anguera, Reus i Catalunya en la història del segle XIX

CCI17032016_0003

Pere Anguera, natural de Reus (1953-2010) va estudiar a Barcelona i compartirem moments de joventut. Una malaltia se l’endugué prematurament. Treballador infatigable mantingué una militància constant per uns ideals que mai afluixà. Llibertat i socialisme, Països catalans i independència. Milità al PSAN i, és clar, el compromís era ferm. Recordem com si fos ara quan l’anàrem a veure en una detenció, als tenebrosos calabossos de Via Laietana, dient el nom del carrer sabíem que ens referíem a la Prefectura que encara hi ha de la policia espanyola. No el vàrem poder veure però vull recordar que el tabac que li duia si li arribà. Militància i alhora la historiografia.

Sempre va tenir clar que tornaria al seu Reus i és un exemple del que han afavorit les universitats que han possibilitat la recerca local arreu Catalunya. Anguera volgué tornar i ho feu i consolidà la carrera amb la càtedra el 1992 a la URV. Els tres aspectes als quals s’ha dedicat: carlisme, catalanisme polític i cultural de la segona meitat del segle XIX i la mateixa ciutat de Reus li han atorgat un prestigi fent de la seva obra bibliografia de referència.

L’Ajuntament de Reus li atorgà la medalla d’or, la seva esposa, la historiadora, Mercè Costafreda, li ofrenà un llibre col·lectiu com a regal d’aniversari i una nova biblioteca local, a la que donà la seva valuosa biblioteca local especialitzada en els seus temes, duu el seu nom. Són aspectes d’una carrera marcada pel treball historiogràfic.

Publicà molt, cada any llibres i articles, aplegà els articles i capítols en volums, edità en les iniciatives locals en les que es vinculà, les entitats culturals com el Centre de Lectura de Reus que presidí del 2000 al 2007, i l’Associació d’Estudis Reusencs en ambdues entitats locals, com a Òmnium i altres, hi publicà força al costat de les editorials barcelonines. Inspirà tesis doctorals sobre Reus (s’hi estudien el gas, el cinema i els moviments socials) i convidava a la recerca sobre Reus amb un poderós estímul.

Ajudava. Quan treballava en la redacció de la tesi doctoral, sobre el Diari Català d’Almirall, de la que en formà part del tribunal, va convidar-nos a elaborar una monografia -Reus al Diari Català- no hi ha dubte que tenia sempre la seva ciutat al cap. Tanmateix malgrat la invitació no l’efectuàrem, pensàrem també en Valls al Diari Català i aleshores teníem altres compromisos. No hi ha dubte que aquestes aportacions hagueren portat llum sobre el període atès que apleguen rellevants notícies d’uns anys en els que apareix la vinculació del món local al general del redreçament cultural i polític general amb gran dinamisme.

ovbres col·lectives
Un altre company de les terres del Camp de Tarragona, Josep M. Roig i Rosich va escriure (Cercles, 2010) arran la seva desaparició una nota necrològica, sentida i documentada, en la que afirma:
Va començar, i va continuar durant molts anys, amb els estudis locals,renovant-los metodològicament i potenciant-los des de la direcció dels Plecs d’història local. Poques ciutats com Reus disposen de l’abundància i la qualitat d’estudis que aquesta ciutat té; de poques en sabem tan bé l’entramat polític, cultural i econòmic, els seus personatges i institucions, com de la capital del Baix Camp i els seus entorns. La seva era una història local desacomplexada, és clar que cal tenir en compte que estudiava la que a finals del XIX i principis del XX era la segona ciutat de Catalunya i l’àmbit li permetia fer tant síntesis temàtiques globals com estudis particulars i minuciosos. Era conscient que el que feia estava inserit en un tot més global però que hi podia aportar matisos, suggeriments o nous enfocaments que podien haver passat desapercebuts. El despertar que va comportar la seva tasca en molts àmbits culturals i polítics de Reus fou el que Ramon Amigó anomena la «revolució anguerista».
La mirada d’Anguera, sempre crítica i basada en el coneixement de la documentació d’època i de la bibliografia fan que l’obra publicada assoleixi un gran interès. Recordem com acabada la defensa de la nostra tesi doctoral ens passa uns folis farcits de notes i simplement “Per què vegis que m’ho he llegit i potser et servirà per si ho publiqués.” Naturalment que fou útil!

CCI04032016_0007
El 1980 ja havia publicat un bon feix de monografies de relleu: Reus panorama (1974), Bibliografia catalana reusenca (1975), El Centre de Lectura. Una institució ciutadana (1977) d’on estudiarà detalladament la revista homònima i també es fixarà en la important biblioteca, la seva bibliografia local és àmplia i constant com indiquem, alguns títols són: El Círcol, 125 anys d’una societat (1977), La consciència nacional a Reus en els segles XIX i XX (1978), La burgesia reformista. Reus en els fets de 1868 (1980). Ho constata en la nota que apareix en l’Aproximació a la Història de Reus aquest 1980. Publicarà en les tribunes acadèmiques incipients que apareixen a Tarragona com als Quaderns d’Història Contemporània del Departament d’Història Contemporània a Tarragona així el 1979, 1985…

 

 

 

CCI04032016_0002

Seguiran: Economia i societat al Baix Camp a mitjan segle XIX (1982), Comportament ideològic i actituds polítiques al Baix Camp, 1808-1868 (1983), Propaganda política i processos electorals al Baix Camp, 1869-1873 (1985), -aquest treball fou la seva tesi doctoral-, Informes sobre l’economia reusenca del segle XIX (1985), La Diputació de Tarragona. Imatges per a una història (1986), Història gràfica del Reus contemporani en dos volums (1886 i 1987), Bernat Torroja, 1817-1908, teoria econòmica i reivindicació nacional (1987), Hospital de Sant Joan de Reus: 1240-1990) (1990), Les eleccions democràtiques a Reus. Tres cròniques (1990), Els malcontents del corregiment de Tarragona (1993), Catalunya i Reus en els orígens del catalanisme (1993), Del Reus contemporani: fragments d’història (1998), Societat, sociabilitat i ideologia a l’àrea reusenca (1999), Gaudí: quatre aproximacions a un reusenc universal (2002), Gaudí: Reus i el seu temps (2003)…

CCI04032016_0009
La seva aportació ha estat renovadora en tots els estudis que ha fet, un punt de vista crític i allunyant-se del partit pres ideològic. Abundància de fonts, consideració, i dada molt interessant, de les referències de caràcter popular, com havia fet ja Termes en la literatura més senzilla i amb una visió crítica oferí sempre un toc personal i amb un llenguatge viu i directe, amb una profunda reflexió paint tots els materials coneguts aportava rigorosament una nova dimensió que ens és ben vàlida pel seu rigor i interès.

 

CCI04032016_0004

CCI04032016_0010
També cal fixar-se a més del gairebé mig centenar de llibre i els dos centenars llargs d’articles en la recerca sobre el carlisme i el catalanisme amb pràcticament dos o tres grans treballs cada any. No és només doncs per amistat que se li dedicaren volums d’homenatge, un congrés, la biblioteca i la medalla d’or de la ciutat. Una vida de bon treball bé s’ho mereix. Una selecció del gran nombre de treballs podria ser: Menjacapellans, conservadors i revolucionaris (1991) que apareix a les publicacions de la Revista del Centre de Lectura amb el treball, amb Rosa Cabré, Ideologia i història dels diaris reusencs en català, on dissecciona la important premsa diària local. A menjacapellans presenta sis treballs de factura diversa sobre història política i ideològica, alguns en col·laboració, i publicats en diverses tribunes i sempre valents en la cerca de fonts com el treball sobre els fets de maig a Reus que, a partir de premsa d’Estat Català, il·lustra sobre com «els no catalans s‘han apoderat del moviment» però els catalans «han lluitat a en tot hora per la nostra llibertat». I sempre amb la mirada crítica que com les «Notes per a la història de les actituds i de la vida quotidiana durant la revolució i la guerra» ens mostren detalladament a partir del periodisme aquests aspectes. Posteriorment usarà el setmanari d’Estat Català de Reus per a un capítol del llibre L’ombra de l’estel blanc on aplega escrits sobre la qüestió nacional a Reus .

CCI04032016
D‘altres treballs de caràcter general esmentem: Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995), esdevé una visió novedosa al primer carlisme on a més d’explicar curosament la dita guerra dels Set Anys rastreja els precedents, com motivacions del que serà una autèntica guerra civil a la cerca de motivacions i com hi havia el rerefons de la misèria més enllà dels conceptes –d’ací l’alteració del títol (fam/pàtria). El català al segle XIX. De llengua de poble a llengua nacional (1997), és un altre dels grans treballs notables així com Literatura, pàtria i societat. Els intel·lectuals i la nació (1999), El carlisme a Catalunya, 1827-1936 (1999). El General Prim: biografia d’un conspirador (2003)…
Els precedents del catalanisme. Catalanitat i anticentralisme, 1808-1868 (2000), és, si exceptuem la quatrilogia sobre els símbols nacionals, un altre dels grans treballs d’Anguera, una obra de maduresa i un dels treballs més reeixits. Intenta donar resposta als orígens del catalanisme polític i fa estudiant la catalanitat i com és el liberalisme qui aixeca aquesta bandera. És especialment notable el partit que treu dels conflictes, la guerra del Francès, on per primera vegada els catalans tenen un sentiment compartit amb els castellans, la d’Àfrica, les carlines i els aspectes opressius –tributaris, identitaris… que fan sentir als catalans com colònia, o, diu Anguera, ciutadans de segona. Un treball que manté la seva vigència per a qui li plaguin els matisos. Altres títols d’una extensa, com diem bibliografia. També: Vers una Catalunya nacional (2004) o Cataluña en la España contemporánea (2006), El carlisme i la seva base social 1992),  Els Grans monestirs de la Catalunya Nova: cistercens, cartoixans i franciscans (2000), Absolutistes i liberals: deu estudis a l’entorn de la guerra dels Set Anys (2002)…
Col·laborà, com hem dit, molt en la vida reusenca i facilità amb els seus estudis com els d’altres historiadors vinculats a les universitats noves –Girona, Lleida…- que la mirada centrada en Barcelona pogués obrir-se a tot el país. Influí des de L’Avenç, en la primera etapa de la revista, on fou membre del consell assessor i en la direcció dels Plecs d’història local de la Diputació de Barcelona i aquesta publicació entre el 1997 i el 2000.

CCI17032016_0001
La seva aportació al Centre de Lectura de Reus fou intensa i variada. En destaquem els articles i textos diversos. Així Agenda pública que recull els articles al diari El Punt (1996-2004) i Complements circumstancials (200)) que aplega un centenar d’articles al mateix diari (2004-2009) sobre aspectes d’actualitat o dels que li abellia de parlar-ne. També 41 pròlegs, material heterogeni i fos quin fos el tema, de l’estelada als orígens del catalanisme a Tarragona sempre enriquia amb dades o comentaris més enllà del mots circumstancials.
Un interès especial té el llibre Un temps, una veu, (2003), edició privada en la qual deu historiadors –Roig Rosich, Josep Fontana…) glossen aspectes de la seva obra en un esplèndid regal d’aniversari que va més enllà de l’enceser per esdevenir un conjunt de reflexions sobre una vida de recerca i d’agitació, com diria Albert Manent, aportant sempre la reflexió més enllà del que és el tòpic o la conveniència i fen-t’ho amb honestedat i amb interès, amb treball i amb intel·ligència, d’ací el valor de la seva obra, fonamental per Reus i alhora molt i molt important per Catalunya. Mercè Costafreda escriu que l’obra «pretén ser un símbol que conjugui alhora l’etapa viscuda i el temps històric objecte dels seus afanys d’història, i la seva veu.»

CCI17032016_0002
Altres llibres singulars són Literatura, pàtria i societat. Els intel·lectuals i la nació (1999) on s’ocupa de cinc escriptors: Narcís Oller, Josep Aladern, Angel Guimerà Antoni de Bofarull i Pin i Soler, en la percepció sobre com entenien la nació i fixant-se en ideologia i política fonamentalment com a aportació per entendre la percepció de la comunitat. Textos publicats, en revistes com la Revista de Catalunya o en col·loquis i que revisà per tal d’aplegar-los, com li abellia, -un continua amb els seus llibres i així és- i conformà un volum ben actualitat atès el sentit de continuïtat de la cultura catalana gràcies als seus escriptors. Coses de Reus (2006) un recull de textos diversos, des de la presentació, en realitat un article acadèmic, sobre el llibre de Núria Sales dedicat a les mules i als ramblers fins a un text periodístic que malgrat ser un encàrrec de Serra d’Or no fou publicat i Anguera n’explica converses i cartes creuades amb tot detall i farciment d’ironia. Gent de la Revolució liberal (2009) són una quinzena d’aportacions amb el protagonistes destacats com Pere Mata o Eduard Toda o bé genèrics, com «Reus en les novel·les del segle XIX» i altres que ajuden a conformar la història menuda i petita.

CCI04032016_0008
Tot i la malaltia gràcies a l’editor Pere Català de l’Editorial Dalmau el conjunt d’obres sobre els símbols nacionals: l’11 de setembre, l’himne els Segadors, Sant Jordi i la sardana, La barretina, van poder aparèixer pòstumament així com reculls dels seus escrits –articles i pròlegs- en sengles volums a cura aquests per les edicions del Centre de Lectura de Reus. Esdevenen un gran colofó a una obra de renovació de la historiografia de Reus i del XIX català en els que es convertí en un dels màxims especialistes.
 

 

CCI04032016_0006

Bosch Gimpera, l’arqueologia catalana al món

dimecres, 30/12/2015 (jmfigueres)

 

20151222_115822

L’arqueòleg i prehistoriador (Barcelona, 1891- Mèxic, 1974) considerat el fundador de l’arqueologia catalana contemporània és un dels noms més rellevants de les ciències del passat a Catalunya. De família barcelonina culta estudià al Liceu Políglota on conegué Ferran Soldevila i a l’Institut Balmes on fou amic de M. Carrasco i Formiguera. A la Universitat de Barcelona (UB) estudià dret i després filosofia i lletres vinculant-se amb amics com Josep Carner i Jaume Bofill en el noucentisme. Una sòlida formació que amplià amb estudis de doctorat i d’especialització a Alemanya. El 1909 obtingué el doctorat, a Madrid, no és podia fer a Barcelona, i posteriorment Bosch reclamarà des de càrrecs acadèmics que el doctorat és pogués cursar a Barcelona. Acabats els estudis el 1913 amb la tesi doctoral El problema de la cerámica ibérica traduïda a l’alemany seguí estudiant a Alemanya on per influència de Wilamowitz-Möllendorf es decantà vers la història antiga. A Berlin col·labora en museus, classificant ceràmica, etc. i coneix així modernes metodologies, tant docents com museístiques que avui són habituals i aleshores, en unes pautes pedagògiques memorialístiques i subjectivistes que esdevenien absolutament desfasades i necessitades d’innovació (experimentació, bibliografia moderna, etc.). Bosch les aplica al llarg de la seva vida tant a Catalunya com a Mèxic essent un innovador. Assolí un gran prestigi pel rigor i qualitat del nivell d’exigència al que sotmeté el seu treball en els diversos camps que conreà especialment en excavacions i en la docència i recerca en prehistòria i etnologia.
En tornar d’Alemanya es vinculà a la represa cultural que visqué Catalunya amb la Mancomunitat i el desig d’autonomia tot amarat de catalanitat. Bosch s’hi implica activament. Participà dels Estudis Universitaris Catalans i del Servei d‘Excavacions Arqueològiques el 1915, aquest mateix any començà les excavacions al Matarranya. Després de dues intents infructuosos assolí una càtedra d’història antiga i medieval a la UB des d’on hi projecta a un nucli d’amics i deixebles –Pericot, Maluquer de Motes, Serra i Ràfols…- el treball col•lectiu del que serà considerada com l’Escola Arqueològica de Barcelona, la moderna metodologia. Durant la dictadura de Primo de Rivera, per indicació del president de l’IEC, Puig i Cadafalch, segueix, a diferència de molts altres professors i executius que foren destituïts o dimitiren, al front del Servei Arqueològic i, a més, del de Conservació de Monuments, que aconseguí de preservar.
Amb la proclamació de la República és degà de la facultat de Lletres i del 1933 al 1939 rector de la Universitat Autònoma. Són anys intensos tornant a la gran activitat dels anys deu en excavacions i recerca on el seu dinamisme esdevé el motor de troballes diverses com detalla a les seves interessants memòries.
Com a polític participà a Acció Catalana, essent conseller de Justícia amb Companys durant la guerra civil el 1937 i a les Memòries ho detallà amb interès i precisió. Després de la guerra començà un llarg exili per Anglaterra, Panamà i Colòmbia fins aturar-se Mèxic on hi feu estada fins la mort tret de les freqüents estades en congressos internacionals i els anys de París.

fa278826
Al costat de la seva activitat renovadora de la docència i recerca en arqueologia tingué gran interès en la reforma universitària (Congrés Universitari Català, 1919) atès que considerava, que l’arqueologia anava lligada a les altres disciplines i, per tant, per actualitzar-la calia fer-ho en un pla general de tota la institució.
Les seves obres indiquen un arqueòleg de relleu així: La civilització crètico-micènica (1912), El problema de la cerámica ibérica (1915) Prehistòria catalana (1919), La arqueología preromana hispánica (1920), Historia de Oriente (1926), Etnologia de la península ibèrica (1934) tota una obra que el situa com un dels investigadors i especialistes europeus més destacats i que fixa nous horitzons en la prehistòria catalana i en l’arqueologia peninsular revalidant un alt prestigi que en les excavacions com les d’Empúries que dirigí i altres activitats especialment museístiques s’havia forjat i que reconegué el doctorat honoris causa del 1936 per la universitat d’Heidelberg.

El seu currículum és fulgurant i sempre pensant des de la catalanitat i amb dimensió popular en l’arqueologia, l’etnologia i la prehistòria. Fou fundador de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnografia i Prehistòria (1923), membre de l’IEC, forma part de nombroses acadèmies de diversos països i assumí l’organització de trobades i congressos internacionals de ciències antropològiques i etnològiques. El 1929 organitzà a Barcelona el Congrés Internacional d’Arqueologia, i el 1935, la Conferència Internacional de Prehistòria de la Mediterrània. Dirigí la secció d’arqueologia del Museu de Barcelona i el Museu d’Arqueologia.
EL 1941 s’establí a Mèxic, on fou professor a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM) i a l’Escuela Nacional de Antropología tret del període de 1948 al 1952 que fou cap de la divisió de filosofia i humanitats de la UNESCO residint a París. El 1980 publicà les citades Memòries on detalla el primer terç de segle però dedica només un breu apartat a l’etapa de Mèxic, llarga i fecunda. El seu bust és a l’entrada de la UNAM. El 2004 el recordàrem amb gust quan Catalunya fou nació convidada a la Feria del Libro de Antropologia e Historia i on tingué lloc una exposició que el recordà al mateix Museo Nacional de Antropología e Historia de la capital asteca.
En el país d’acollida hi publicà sobre prehistòria hispànica i de les seves obres destaquem: El poblamiento antiguo y la formación de los pueblos de España (1945), Todavía el problema de la cerámica ibérica (1958), El problema indoeuropeo (1960), Paleontología de la península Ibérica (1974)… Sobre Mèxic un historiador del país, J. M. Murià, escriu:

«En aquest país va ser esplèndidament acollit per l’Escola Nacional d’Antropologia i per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on continuà la seva brillant carrera acadèmica. Aviat se li publicaren llibres de gran importància per al coneixement prehistòric del continent americà: Sobre la prehistoria americana (1948), Asia y América en el Paleolítico inferior (1958), La prehistoria y los orígenes del hombre americano (1961), El arte rupestre en América (1965)».

20151222_115530
Per veure la seva relació fixem-nos en el treball 58 anys i 7 dies. Correspondencia de Pere Bosch Gimpera a Lluís Pericot (1919-1974) publicat per la UB el 2002 i que és molt ben anotat, entre altres, per Francisco Gracia que ha dedicat molts bons treballs a l’il·lustre arqueòleg. Un ric i esplèndid epistolari que farceix de dades d’una vida al servei de la vocació però també de la cultura i les institucions catalans. Una cita de Pericot a Cuadernos de Prehistoria y Arqueologia de la Universidad Autónoma de Madrid el 1975, ens il·lustra sobre la seva personalitat ben vinculada, com altres professors, i amics seus de generació, per exemple Joaquim Xirau, també exiliat a Mèxic, compartien:
«Al acabar su primer curso (1916-17), los escasos alumnos de entonces (no llegábamos a la docena), le dedicamos una plaquita de plata con nuestro nombre. Para mí fue una emotiva y completa sorpresa el que, hallándome medio siglo más tarde en su casa de Méjico, me enseñara lo que pocos, entre sus primeros discípulos conocían. La plaquita le había acompañado en un terrible momento en que un convoy de naves, algunas de las cuales resultó hundida por los submarinos alemanes, le llevaba a América desde Inglaterra, y el que aún en aquel momento de inminente peligro no se separase de nuestro humilde obsequio, era prueba de que él sentía lo mismo que sus discípulos sobre lo que significaba aquella prenda.»
A l’exili participà en nombroses activitats dels exiliats catalans en defensa de la identitat i en la denúncia contra la repressió espanyola de la mateixa. Voldríem esmentar només la seva implicació, profunda i constant als Jocs Florals i l’autoria de l’«Esquema històric de Catalunya» que publica al costat d’altres importants intel·lectuals exiliats, que comença dient que Espanya és una varietat ètnica que es resisteix a desaparèixer o a ser absorbida per un dels seus elements. Considera que l’estat no ha estat mai una unitat veritable sino que ha estat imposada per una superestructura estatal constantment amb conflictes. Aquest treball a Llibre Blanc de Catalunya on compendia el seu pensament de forma clara d’una relació encara pendent de solució.

20151222_115827

Voldríem tancar amb una menció a un dels darrers treballs de Pere Bosch que han estat recuperats Pensar la Universitat, un volum de gairebé cinc-centes pàgines, on F. Gracia redacta la meitat sobre Bosch i la UB, en una molt interessant aportació i interpretació. Se’ns aporten també els diversos escrits –informes, discursos, etc.- del qui fou rector i un dels seus darrers actes fou deixar constància, el mateix gener del 1939, del doctorat honoris causa. Aquest llibre, novetat del 2015 ja és penjat a Google.books… En aquesta obra se’ns apareix un Bosch Gimpera que sent el bategar de la universitat i que pensa en ella de forma absoluta atès que hi veu les possibilitats de la millora de la societat i en la que com a estudiant, professor, degà i doctor s’hi implicà profundament.

boschlibris