Jaume Vicens i Vives o la renovació de la historiografia catalana

dimarts, 2/02/2016 (jmfigueres)

Jaume Vicens i Vives o la renovació de la historiografia catalana

 

 

 

JVV i S Sobrequés
Nat a Girona el 1910 patí la pèrdua prematura del pare i anà a Barcelona on treballà mentre estudià filosofia i lletres del 1927 al 1930. Tingué com a mestres a dos remarcables professors de la Universitat de Barcelona que l’influïren molt en la seva formació i al llarg de la seva vida hi mantingué relació: Pere Bosch Gimpera i Antonio de la Torre que van assumir en la trajectòria intel·lectual de Vicens un paper determinant.

 

 

Jaume Vicens i S. Sobrequés

 

De caràcter obert, obstinat i enèrgic, ambiciós i treballador, intel·ligent amb un pel d’ingenuïtat política, amant de la família, el mar, el seu mar de Roses. Ben plantat i segur d’ell mateix, irradiava seguretat. Acabats els estudis de filosofia i lletres decantant-se vers la història enceta la seva labor de docent com a professor a l’Institut-Escola (1932-33), i encarregat de curs a la nova Universitat Autònoma (1933-37). Guanya la càtedra de geografia i història de l’institut de Figueres el 1935 i comença a tenir una posició pública amb la polèmica amb Antoni Rovira i Virgili, la seva tesi doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-37) important i que llegí el 1936. Aquest mateix any es casa amb Roser Rahola, deixebla seva, i ho fa a la mateixa Universitat, Bosch i Gimpera, rector, conseller de justícia, oficia d’autoritat i, entre altres, Joaquim Xirau, degà de lletres, com a testimoni. Durant la guerra formarà part de la Universitat de forma activa, i els seus antecedents, la personalitat democràtica i liberal, republicana i catalanista, sense militar ni fer ostentació pública, tanmateix li costarà persecució i hostilitat dels sectors més durs del règim que el consideren enemic i com a tal el tracten.
Patirà expedients depuradors, la seva amistat amb Santiago Sobrequés es mostra en un ric i fi epistolari que mostren aquests anys difícils de després del 1939, finalment serà castigat a dos anys d’expulsió i haurà de, literalment començar de zero altre cop. Finalment podrà ser admès el 1943 i destinat a l’ensenyament secundari a Baeza, lluny de Catalunya, un càstig per allunyar intel·lectuals i mestres del país. Hi estarà però poc temps. Col·labora a Destino i crea l’editorial Teide amb el seu cunyat Frederic Rahola. Renova els llibres de text, dotant-los d’imatges representatives, cartografia seriosa, continguts amplis, tot dins les tenebroses i profundes limitacions de la censura oficial aconseguint un prestigi durant dècades per la qualitat dels seus materials.
Personalment visquérem amb els seus manuals, la nostra professora d’història en un institut públic, era una rara avis, membre, a mitjans dels anys seixanta! d’Òmnium Cultural i funcionària de carrera. Ella recomanava a l’alumnat els manuals de Vicens Vives dels que ja hem parlat en un altre espai en aquesta pàgina. A la nova UAB, en el segon any de vida, el professorat jove, inquiet, ens omplí de la bibliografia de Vicens, de fet els seus deixebles- com Jordi Nadal o Josep Fontana, eren al claustre de la nova universitat.

CCI01022016_0010
Els atlas, el d’història universal, el d’Espanya, foren molt usuals, com els manuals, a l’ensenyament de batxillerat. Una anècdota quan teníem 15 anys, el 1965 ens el feren comprar, a l’institut, hom volia que tinguéssim la nostra pròpia biblioteca. Feren servei: ens obriren les portes a una concepció global de la història, a les portes d’aquella totalitat de l’Escola dels Annals. Ens feren veure a ull d’ocell la història i ho consideràvem normal però era una novetat aleshores. Vicens vetllava la imatge i també la paraula, i quan era escassa amb més valor. Als atlas cap mot era gratuït, un mapa titulat “Reparto colonial de África”, el 1965 donava joc i insinuava. També introduir mapes amb les rutes de comerç més enllà de quadres dinàstics de matrimonis reials. Havia de coexistir amb la feixuga terminologia, -Alzamiento, etc.- amb una sola llengua, publica la tesi doctoral en català i a partir del 1939 s’ha acabat fins vint anys després. Els temaris docents eren imposats amb control ple per la voluntat que hi ha que els manuals poguessin esdevenir eines d’adoctrinament ideològic. Els de Vicens aspiraven a un rigor històric i aquesta observació acostà a diversos estudiants a la història en veure-la com la clau d’interpretació de la realitat i obria les portes a una complexitat més enllà de la política: economia, societat, demografia, etc. en definitiva es considerava la història com una disciplina seriosa i allunyada simplement de la ideologia o la propaganda.
El 1943 assisteix a un congrés historiogràfic, convidat per La Torre i es comença a relacionar amb autoritats franquistes, de l’Opus Dei que l’afavoriran en el seu objectiu de tornar a tenir una càtedra universitària. Després del pas el 1942 per l’Institut de Baeza, podrà tornar a la Universitat, el 1943 a Saragossa i el 1948 a Barcelona. Publica Historia de los remensas en el siglo XV (1945) i encetarà amb la seva tesi doctoral una molt extensa bibliografia i ben rellevant i de qualitat, a més d’assaigs acadèmics d’impacte i la creació de tribunes col·lectives com centres i revistes tot i que algun deixeble -Nadal dixit: «es más intentos que logros» però l’obra de Vicens ací és.
El 1950 participa en un altre congrés molt important en la seva vida, serà el Congrés Internacional de Ciències Històriques de París que el ratifiquen en els planteigs que havia fet sobre la nova història especialment amb la introducció de continguts socials, culturals i econòmics en el que s’ha considerat la més important renovació historiogràfica catalana. A més d’una obra pròpia cal remarcar les tribunes. El 1949 crea el Centre d’Estudis Històrics Internacionals, i poc després Indice Histórico Español la gran revista de bibliografia històrica que amb Estudios de Historia Moderna (1951-1959) seran part del seu llegat col·lectiu.

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01

La seva preocupació pel futur del país el feia també seguir l’evolució d’Europa i especialment de la seva historiografia amb interès. Aquesta incidència de la historiografia europea tindrà amb en Vicens un receptor àvid que assumirà aquesta visió coincident amb la seva pròpia voluntat d’obrir horitzons i tot i l’evident positivisme que l’impregnava les autoritats acadèmiques franquistes el consideraven amb prevenció atès que en el fons el substrat liberal, obert i europeu sempre li fou present. Malgrat la seva visió avui superada, com tantes obres, de la geopolítica la capacitat d’influència de Vicens fou molt considerable. Cal pensar que per exemple del tribunal de la seva tesi membres foren apartats de la universitat i eren a l’exili: Bosch i Gimpera, Ferran Soldevila… i qui dominava aleshores per resultat d’una guerra era el pensament més ranci on podríem dir que l’escolàstica convencional es donava la mà a la filosofia més tradicional per a explicar la història.

 

Noticia de Catalunya 2

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01

 

 

Malgrat doncs la visió certament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic el considera amb recel. Davant la falta d’evolució del règim, la seva evident consolidació i la manca de futur polític de novetats i transformacions polítiques, més enllà de les econòmiques i socials Vicens es refugiarà en la recerca i s’obrirà a la reflexió aportant una llum nova, des de l’interior, en relació la complexitat entre Catalunya i Espanya.

51tnDxlLinL._SX304_BO1,204,203,200_
La seva obra és renovadora. Destaquem dos títols emblemàtics, de lectura obligada a les facultats de lletres de la nova UAB i que acostaren a l’alumnat a la bibliografia europea traduïda des d’una dimensió acadèmica estricte. Efectivament Aproximación a la historia de España (1952) i Notícia de Catalunya (1960) han estat segurament els dos assaigs més influents de la segona meitat del segle XX. S’interroga sobre les motivacions profundes del comportament col·lectiu, impregna una visió realista i si bé coincideix en planteigs amb altres pensadors, com per exemple Ferrater i Mora, configura una visió molt ben trabada aleshores que li atorga un gran predicament en àmbits molt diversos: serà la porta que, via Pla, el farà coincidir amb Josep Tarradellas, al final de la vida tanmateix, o que li fa ultrapassar els àmbits acadèmics per a ser considerat en altres ambients, especialment econòmics, culturals i periodístics en els que tindrà influència notable.
Pel que fa a monografies, que impregnaren el gust per accedir als arxius i per copsar el valor del document sovint considerat menor i del que n’extreïa el valor just, esmentem: Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954) i El segle XV. Els Trastàmares (1956), Obra dispersa (1967). Els manuals universitaris igualment li foren estimats, al costat dels nombrosos, en col·laboració, destinats al món de secundària. Així és autor d’un celebrat estudi, que ampliarà, posteriorment en col·laboració amb Jordi Nadal, Historia económica de España (1959) que esdevindrà de referència a la facultat d’Econòmiques i s’usava és clar a Lletres, encara conservem la setena edició del 1967!. Autor també d’una llarga bibliografia en la que hi figuren també obres col·lectives, com Historia social y económica de España y América (1957-59). No pogué però impulsar sempre el seu criteri, per exemple la Història de Catalunya que pretenia titular i de fet ho és, dirigint un conjunt d’historiadors, especialistes cadascú en la seva època, s’hagué de titular Biografies Catalanes i encara es reedita amb èxit de públic lector.

 

 

LEAD Technologies Inc. V1.01
Malgrat les limitacions de la censura el domini de llenguatge, tècnica, arguments… feu que més enllà de la selecció i interpretació d’esdeveniments Vicens es preocupés pel segle XIX com a porta de la guerra civil que representa el tancament d’un cercle de voluntat catalana d’intervenció estatal. Fruit d’aquesta voluntat és el volum Els catalans en el segle XIX (1958) que posteriorment, amb la col·laboració de M. Llorens, esdevindrà Industrials i polítics del segle XIX.
El 1960 mor relativament jove i la premsa constata les esperances que hi havia dipositades en la seva trajectòria, des de la premsa més conservadora com La Vanguardia Española fins la més avançada, com Presència, se’n dolen.

 

 

presencia
Miquel Batllori el qualifica com a creador de la nova historiografia catalana, i si fem cas dels deixebles –Fontana, Mercader, Reglà, Elliot…- no hi ha dubte que l’afirmació és precisa i més enllà de llibres conjunturals tipus Mil lecciones o Mil figuras de la historia o la dita Geopolítica (1950, 1956). Diu l’il·lustre erudit:
«Aquest home d’un dinamisme tan potent queia malalt el mes de gener de 1960, mentre fremia de plans i de projectes. El 21 de març m’escrivia, del llit estant, una lletra de quatre planes, contant-me la seva malaltia i les seves inquietuds intel·lectuals: el seu frustrat viatge a València –a la Universitat, “on hi ha un clima fantàstic”- a Saragossa –per a ocupar-se dels Congressos d’història de la Corona d’Aragó-, a Madrid –“on sempre hi ha un munt d’assumptes a resoldre”-; els seus desigs d’assegurar “la brillantesa de la participació espanyola en el vinent Congrés d’Estocolm”; la seva dolor per la recaiguda de Federico Chabod, que jo li havia comunicat; les temences de no poder fer ni la conferència sobre la Llotja de Mallorca, ni un curs a la Sorbona que li havien ofert. Però no tot eren planys. Durant la seva malaltia, havia refós l’Aproximación a la historia de España i la Notícia de Catalunya, models d’història supranacional i darrera lliçó del gran mestre.» (Galeria de personatges, 1975).

Jordi Carbonell, història de la llengua i fidelitat al país

dimarts, 5/12/2017 (jmfigueres)

Jordi Carbonell, història de la llengua i fidelitat al país

 

La personalitat de Jordi Carbonell va lligada per molts catalans a dos conceptes: la llengua i la fidelitat al país. Ens vàrem conèixer la tardor del 1969 a Sant Cugat del Vallès, a l’aula. Era la més gran de les dues úniques que hi havia, en aquell segon curs de vida de la UAB, al monestir de St. Cugat. Acabava d’arribar de Valls a estudiar història i les classes eren un món nou, primer de tot, en català, i segonament, amb  uns professors extraordinaris. Ell n’era un i el marc únic, el monestir i a l’edifici del costat l’any següent. Fou un dels primers professors i feia impacte. Lúcid, directe, proper, engrescador, se’l veia el que ara en diuen motivat, aleshores era normal, un professor que vol compartir i les classes un plaer. Observava el nostre nivell de català en aquell també primer curs per a ell, del 1969. Nosaltres no en sabíem gens i a la facultat hi havia un programa de primer de filologia però ens explicava ortografia elemental. Era fruit del franquisme, potser hauríem de demanar compensacions… Hi estigué poc temps, expulsat el 1972 anà a Càller on impartí del 1976 al 1989, docència en aquesta universitat. Congeniarem ràpidament, recordo com un dia, tenia una beca i treballava a les tardes a la biblioteca, va venir, com acostumava a fer, amb l’Hortènsia, a veure les novetats que havien arribat. Entraven els llibres a l’engròs, era la formació d’una biblioteca que avui és una de les quatre més grans del país. L’Hortènsia va ensopegar i va caure d’una escala. En Jordi es va trasbalsar molt i vaig veure de prop, jovenet com era que era l’amor. Sortosament no va passar res fora de l’ensurt. Entenc, doncs, el llibre de poemes Hortènsia (2007) que li dedicà i que dóna títol a l’obra, perquè ella des d’aquest sentit de de la «tendresa d’un amor madur m’emplena els llavis i els acosta a tu» apareix molt a les seves memòries, de fet ja ens coneixien d’estudiants, deia que el festeig fou a les biblioteques, i és clar comencem amb el seu amor.

L’ensenyament de la llengua catalana fou una molt bonica activitat i es notava la seva alegria, passió, era feliç. Tenia la llengua ben present I a ella hi s’hi dedicava i d’ací l’activitat política, per què fos respectada i ocupés el lloc que li pertoca. Sempre es lligà en l’activitat a favor del país i ho feu en una molt llarga nòmina d’entitats. La seva biografia és una militància.

 

Carbonell, fou doncs, polític i filòleg, neix  a Barcelona el 1924 i estudià dret per influència familiar però es llicencià en filologia romànica. Guanya una plaça de lector de català a la Universitat de Liverpool. Vinculat íntimament amb l’Institut d’Estudis Catalans, en serà secretari-redactor a la Secció Filològica i el 1972 esdevindrà membre adjunt i numerari deu anys després per a passar a emèrit el 1994. Del 1989 al 1995 en serà secretari i també director de l’Oficina Onomàstica, entre 1991 i 1996. La seva activitat pública comença de forma plena com a director de la Gran enciclopèdia catalana (1965-1971) i amb iniciatives pel foment de la cultura catalana com l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes que contribueix a fundar el 1973 i l’Associazione Italiana di Studi Catalani, que presidirà el període del 1992 al 1995. Es vincula també a la Universitat Catalana d’Estiu com a professor des dels anys setanta fins a formar part de l’equip dirigent fins el 1997.

 

Tot i no ser-ho vocacionalment la seva participació política és molt intensa i es derivada de la voluntat demòcrata i del desig de llibertat per la seva nació, així participa en la lluita contra el franquisme a través d’organismes unitaris com la Taula Rodona (1966), l’Assemblea d’Intel·lectuals a Montserrat (1970) i, molt especialment, l’Assemblea de Catalunya (1971). Pel que fa a organitzacions participa des del 1979 de Nacionalistes d’Esquerra i després a Entesa de l’Esquerra Catalana fins al 1992, en què ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya, essent-ne president des del 1996 fins el 2004. Rep diversos guardons entre els que destaca la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2001) i el premi Dignitat de la Comissió de la Dignitat (2014) i el premi Pompeu Fabra de la Generalitat com a reconeixement a una trajectòria..

El curs 1983 va llegir el discurs «El català com a llengua de cultura moderna», és un parlament que arranca amb força i captiva als assistents. Comença dient:

 

«Senyores, senyors: Fa una trentena d’anys, Caries Riba, aleshores President de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, al pròleg de la segona edició del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, qualificava de «noblement folla» l’empresa de tornar el català a la seva antiga categoria d’idioma de cultura. I afegia: «una de les més noblement folles empreses a qui un poble, si es vol la minoria dirigent d’un poble, s’hagi mal llançat». Era el setembre de 1954. La llengua catalana es trobava sotmesa a una temptativa d’anorreament única, per la violència i per la definició política, en els seus més de mil anys d’existència. Potser en cap moment del segle llarg que durava, aquesta empresa no havia estat tan noble ni tan folla. Això era evident a tothom. I tanmateix les circumstàncies -lluminós eufemisme que permet de referir-se a l’enemic en presència seva-, les circumstàncies, dic, no li deixaven escriure-ho. Ni li deixaven explicar quins eren «els compromisos llegats pels patriarques de la Renaixença» de que Pompeu Fabra i els altres «intel·lectuals, doblats o no de polítics» havien pres consciència al començament del segle. Sí que podia afirmar que si «la noblesa obliga, no caldria, per, oblidar que la follia segurament obliga a més». I tos enteníem qui volia dir: sentíem bategar en aquests mots la nostra immensa esperança, que no venia d’un sentimentalisme individual sinó de la profunda fidelitat a una realitat, a una voluntat col·lectiva, difusa i no sempre racionalitzada, com difós i imprecís havia estat l’impuls que havia catapultat la vasta operació col·lectiva que des de l’inici del segle XIX té lloc, a bategades, per sense perdre mai el fil, en el teixit social del nostre país. Aquest impuls que cal- de tant en tant. aturar-se a racionalitzar. Altrament arriscaríem, potser, de començar de nou.»

 

Aquest és el Jordi Carbonell de profunda convicció i de insubornable fidelitat. Reclama constància a l’IEC però proclama que la tasca és de tota la societat en la continuïtat d’un esforç per a crear una cultura independent.

No ha deixat molt obra, coneixem els treballs sobre teatre i sobre la cultura catalana a Menorca, on li plaïa molt de sojorna-hi quan podia. Destaquem  els treballs dedicats a Joan Roís de Corella (del qual va editar l’Obra profana el 1973), a Joan Ramis i Ramis i a la cultura catalana del segle XVIII i del començament del XIX al Rosselló i a Menorca (La literatura catalana durant el període de transició del segle XVIII al segle XIX, 1977). Fou també crític teatral de Germinabit i de Serra d’Or i autor també d’una extensa introducció al teatre de Josep M. de Sagarra.

Fruit de l’estada a Sardenya foren diversos treballs i també una obra coral, molt il·lustrada, de gran format sobre la presència catalana a l’illa que esdevé una esplèndida visió gràfica a tot color d’art, arquitectura, paisatges, etc. sobre les intenses relacions entre l’illa i Catalunya. Fou com a curador d’Els catalans a Sardenya (1984) promotor d’un coneixement que cal ressenyar. I en aquesta obra redacta un capítol on parla de llengua i literatura i ens explica com el primer llibre imprès a Sardenya, a Càller, fou en català, era el 1493 i el seu títol Speculum Ecclesic i en glossa força aspectes des del Cant de la Sibil·lí alguerès fins a originals inèdits, una crònica dels anys 1598-1606 fins a compendis de doctrina cristiana a mitjans del segle XIX.

 

Força interès humà tenen les seves Entre l’amor i la lluita (2010) un repàs a una vida apassionada i apassionant i que narra episodis que serien grotescos sino fossin tan cruels però ja es coneguda l’animadversió espanyola vers la cultura catalana i especialment la seva llengua. És l’episodi de la tortura, amb enviament al psiquiàtric inclòs, per parlar a la policia, a Catalunya, en català. Disposem també d’un dvd, editat per la Fundació Josep Irla que recull, en el quadern annex, el sonet que li dedicà Joan Brossa arran la seva segona detenció. Fou detingut el 1969 per ser director de la Gran Enciclopèdia catalana, el 1971 per l’Assemblea d’Intel·lectuals celebrada a Montserrat i el 1973 per la reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya, la caiguda dels 113. Brossa titula: «Sonet a Jordi Carbonell, torturat recentment per exigir el dret a parlar català» i diu:

 

 

 

 

 

 

 

«Els botxins serven tota la baixesa

i encara són fidels al primer dia

de la degolla; així la policia

amaga el sol, i la naturalesa

 

dimiteix càrrecs per companyonia;

la molsa es va estenent vers la tristesa

i, del pregon de la muntanya ofesa,

ben blanca la venjança va fent via

 

Jordi i capalt, tot sol davant la fera,

des del seu cau li escups a la guerrera;

el sol, que es fa la pomera, no s’allunya

 

i a l’alba entra al senyal de Catalunya.

La teva estrella nostra presonera

Estén al bat de l’aire la bandera.»

 

No  va aparèixer en vida la seva història social de la llengua catalana per la que maldava, tot i que ajudà amb edició de materials d’altri com el volum Estudis de llengua i literatura (1997) de Ramon Aramon del que fou curador o d’una manera molt especial el recent volum que acaba d’aparèixer Elements d’història de la llengua catalana que aplega una vintena de textos amb aquest nexe comú. Alguns els hem esmentat com la llengua i la literatura medieval i moderna a Sardenya o el català com a llengua  de cultura moderna. Altres de difícil accés avui i que gràcies a Antoni Ferrando se’ns ofereixen fàcilment des de la Universitat de València en una molt digna i útil edició. Les gairebé quatre-centes pàgines mostren en Elements d’història de la llengua catalana una visió que va des la presència catalana a Sardenya amb cinc treballs, el català a l’època moderna amb cinc més, mestres amics amb (F. de B. Moll, Sanchis Guarner, R. Aramon i Max Cahner) i quatre textos de síntesi cabdals per conèixer el seu pensament sobre llengua i nació. Una obra on alterna l’assaig sobre escriure en castellà a Catalunya i l’article acadèmic, per exemple, sobre un text del 1804 a Menorca en una obra que té el to miscel·lànic i encomana la passió per la cultura i la pàtria d’un acadèmic i professor. Un treball que aplega pràcticament tot el que ha escrit sobre llengua i és molt ben rebut.

Jordi Carbonell és conegut com a polític, i en aquesta breu semblança hem volgut mostrar, altres facetes, acadèmic, estudiós i molt especialment la de professor ja que com molts d’una generació fidel no ho va poder ser per la venjança del centralisme, del franquisme, de l’espanyolisme que perseguia el català. Ho va poder ser a Càller, rebutjant de portar la càtedra a Roma com li van oferir perquè després de català es sentia sard i la seva segona llengua fou l’italià. I mostrà l’agraïment a Càller, la capital sarda, amb la seva fidelitat. Carbonell es vinculà amb intensitat en tot allò que l’envoltava i estimava i, és clar, ell es feia estimar i com a antic alumne ens sentim orgullosos del que vàrem poder aprendre en la seva generositat de mestre.

«Ens plau de tancar-la amb un fragment d’un parlament que ens feu vibrar als assistents a la plaça de Sant Boi en un onze de setembre famós, el del 1976 quan parla en nom de l’Assemblea de Catalunya en un parlament que l’Avui va reproduir l’endemà i que darrerament ha divulgat l’ardit periòdic Vilaweb. Va dir en el to vibrant que el caracteritzava: L’esperit democràtic és una tradició secular catalana. El nostre poble ha estat sempre contrari a l’autoritarisme, partidari de la presència popular al govern. N’ha estat partidari i ho ha portat a la pràctica tant com ha pogut. La dinàmica interna de la societat catalana ha tingut, malgrat els condicionaments imposats per les circumstàncies històriques, una constant democràtica, una resultant progressista. Malauradament, l’Onze de Setembre de 1714 no és l’única vegada que aquesta dinàmica interna de la nostra societat ha estat esclafada des de fora per la violència. Avui encara patim les conseqüències d’una altra desfeta semblant.

Però ja hem dit que el poble català ha estat vençut però no doblegat. I després de cada derrota l’esperit democràtic hi ha ressorgit amb més força. Si avui ens reunim és perquè, després de quasi quaranta anys d’autoritarisme i de repressió, l’esperit democràtic torna a manifestar-se més viu que mai, un esperit democràtic veritable i profund. Tal com diu el punt dos de l’Assemblea, les llibertats democràtiques han de garantir l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític. És a dir, no en tenim prou amb un simulacre de llibertats democràtiques. No en tenim prou que només ens deixin parlar i després tot continuï igual. No volem les llibertats només pels privilegiats perquè continuïn els abusos. No volem que ens rentin la cara amb un drap brut. Volem democràcia real! Volem democràcia real que permeti els interessos populars de fer-se valer dins d’una pluralitat d’opcions polítiques. No volem reforma, volem ruptura per establir l’ordre veritable, l’ordre democràtic!»

 

 

Josep Iglésies i Fort, la informació històrica

dimarts, 1/08/2017 (jmfigueres)

Josep Iglésies i Fort, la informació històrica

 

Historiador, excursionista i geògraf (Reus, 1902 – Barcelona, 1986) esdevé un dels personatges més representatius de la investigació tradicional del món local en uns moments que Catalunya tenia una sola universitat catalana i les recerques rigoroses i de to acadèmic sobre l’àmbit comarcal eren pràcticament inexistents atès que el descriptivisme, l’erudició, àdhuc novel·lada, imperava. Iglésies fou capdavanter en l’empenta que tenen actualment els estudis locals i comarcals. Rebé un fantàstic homenatge en el primer número de la Revista Catalana de Geografia (1978), consultable a RACO, és dedicat a la seva trajectòria i a la seva obra. No fou però la única edició d’homenatge a qui tan treballà per que altri edités, així la Revista del Centre de Lectura, etc. Un dels articles, extensos, suggerents, de la primera revista citada ens orienta sobre la  seva personalitat:

 

«De l’obra d’Iglésies en destaca la incansable labor dedicada al camp de la demografia històrica i als estudis d’àmbit comarcal i local. Però, sobretot, la seva figura es caracteritza per un elevat esperit cívic, que el porta a impulsar tantes iniciatives en aquest període difícil de consolidació de la geografia catalana.»

 

Efectivament, ens trobem amb un personatge clau en la feina feta en aquest camp i humil i senzill. El seu pare l’introduí al Centre de Lectura de Reus i s’endinsà així en el coneixement de les muntanyes properes, del país del que diferencia l’excursionisme de l’oci i l’esport de muntanya. Estudià dret a Barcelona, en una carrera llarga i complexa, conegué personalitats del món del coneixement de la natura com Eduard Fontserè i Pau Vila i s’inscriví al Centre Excursionista de Catalunya. Col·labora en la premsa reusenca, de la Revista del Centre de Lectura al diari Ciutat. Va a viure a La Riba, on es fa càrrec de la indústria familiar i als trenta formarà part de la Comissió de la Divisió Territorial que organitza el govern català. El 1935 forma part de la Societat Catalana de Geografia (SCG), societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Segueix la militància catalanista i s’implica amb Palestra.

A la semblança que li dediquen,  en la revista citada, Ignasi Cuadros i Vila i Antoni Duri i Guimeri, s’esmenta que visiten al ministre republicà d’instrucció pública, Marcel·lí Domingo per que la geografia sigui estudiada a la Universitat, però la proposta no reeixí. Durant la guerra és cridat a files i, amb Fontserè, participa en la confecció del manual Elements de Geografia (1938) adreçat a secundària. El 1939 s’instal·la a Barcelona, una casa al passatge Permanyer que es farà coneguda als ambients de resistència, organitzarà activitats acadèmiques –conferències, debats- de la SCG quan el franquisme no només no ajudava la cultura sinó que perseguia.

 

El 1950, amb Joan Mercader i altres, convoca la primera Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. A Martorell i es realitzarà amb una notable continuïtat: Martorell (1950); Santes Creus (1953); Cervera (1955); Peralada (1959); Tortosa (1961); Vic (1962); Banyoles (1964);  Montblanc (1966); Igualada (1967); Sabadell (1968); Reus (1969); Balaguer (1970); Mataró (1971); Perpinyà (1971); Terrassa (1972)… Sempre presidides per una personalitat política amb vinculacions amb la cultura popular, així el president de la Diputació de Lleida o de Tarragona o Paul Alduy, batlle de Perpinyà o bé religioses com l’abat de Poblet o el de Montserrat i, és clar, estudiosos del món acadèmic com Josep M. Font i Riu, catedràtic de la UB. Una tribuna oberta, alenada d’aire fresc en temps enrarits. Recordem especialment l’Assemblea  del 1989, organitzada per l’Institut d’Estudis Vallencs a la capital de l’Alt Camp, i la de Cardona que publica el 1994 una síntesi sobre una àmplia monografia.

Així el vàrem conèixer, arran les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos. Mantinguérem una conversa sobre la recerca que va encarregar-nos el Departament de Cultura el 1981. Joan Granados fou el nou director general de Patrimoni Escrit i Documental. Parlarem amb ell el 1982. Ens demana si teníem algun paper signat acreditatiu de l’encàrrec, i en ser negativa la resposta, l’encàrrec fou verbal i gratia et amore, i, per la raó que sigui, es va tirar enrere. Iglésies va dir-nos, atesa la temàtica, el treball original, inèdit és en biblioteques públiques, que, pel seu interès s’havia de publicar, i així va ser amb el màxim d’espai, no el centenar de pàgines, que disposaven les actes de les Assembles. El contingut era una metodologia sobre la recerca hemerogràfica atès que apareixen censos i repertoris locals aleshores amb força alegria i no existia un mètode comú –de fitxa catalogràfica, d’orientació per a la recerca historiogràfica…- i el treball pogué aparèixer. En aquells moments l’Institut Català de Bibliografia ens havia editat la fitxa per a l’estudi d’una publicació i aspirava que els investigadors disposessin d’un mètode comú per a poder investigar de forma sistemàtica i homogènia. El contacte amb Iglésies no pogué ser més profitós, ens entenguérem, doncs, molt bé. Era el seu tracte amb tothom qui tenia una dèria de recerca.

 

 

Iglésies participà a més d’una molt extensa obra individual en obres col·lectives, des de la monumental i útil Geografia de Catalunya, del 1958 al 1974 com a membre de l’equip de redacció amb altres geògrafs com Lluís Solé i Sabarís i Pau Vila fins a la Gran Enciclopèdia Catalana. El 1963 deixa de ser secretari de la SCG a la que dedicà tants esforços i hi seguí vinculat.

 

 

El 1965 i 1965 publica, a l’editorial Rafael Dalmau a la que estigué molt vinculat en les figures de Pere Català Roca especialment l’Enciclopèdia de l’Excursionisme i diversos dels populars «Episodis de la Història» que tant li plaïen de redactar per aquesta editorial. Arran la fi del franquisme segueix treballant en l’àmbit geogràfic amb profusió de monografies sobre temàtiques locals i comarcal, especialment de demografia històrica catalana de la que serà un expert reconegut. Redacta biografies com les de Pau Vila (1981), Eduard Fontserè (1983), etc. Serà nomenat membre numerari de l’IEC. Els seus biògrafs remarquen com mor la nit del 17 de novembre de 1986 després d’una jornada dedicada a l’estudi dels censos del segle XV. Tota una vida de treball.

 

Una obra heterogènia, dispersa, variada, fruit també del coneixement personal de les comarques i d’una gran capacitat de treball. Autor d’estudis puntuals i molt concrets o de monografies amb vocació d’amplitud temàtica, endinsant-se en la història d’un indret, sempre amb l’aportació de materials bàsics, com per exemple els censos i les seves sèries documentals que ha aportat i gràcies als quals l’estudi de la història de la població catalana ha pogut ser més reeixit.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una obra extensa, setanta set llibres, els reculls amatent Xavier Fort i Bufill, i tres-cents treballs diversos (pròlegs, ponències, capítols, articles llargs…) en publica la relació, detallada al número monogràfic de la Revista de Geografia. Hi excel·leixen aportacions és clar, de les comarques estimades, dels viatges i excursions fetes, de demografia. Hi trobem Les muntanyes de Prades (1929), El Priorat (1930), Delimitació del Camp de Tarragona (1930), L’escultor Joan Roig i Soler (1955), Perennitat de La Selva del Camp (1956), Scala Dei (1957), El guerriller Carrrasclet (1961), La conquesta de Tortosa (1961), La restauració de Tarragona (1963), El setge de Tarragona a la guerra napoleònica (1965), Francesc Salvà i Campillo (1965), El setge de Cambrils l’any 1640 (1967), L’entrada dels carlins a Reus el 1872 (1968), La crisi agrària de 1879-1900. La fil·loxera a Catalunya, (1968) un dels seus llibres més coneguts, publicat a Edicions 62 i tot i la manca de contextualització que remarca la crítica del moment, una molt notable aportació.

 

Sobre demografia hauríem d’esmentar: La població catalana al primer quart del segle XVIII (1959), és a dir a l’entorn del 1714 amb les repercussions de la guerra, La població de Catalunya en la dècada 1950-1960 (1966), El cens del comte de Floridablanca (1969-1970) 2 vols., obra de referència vàlida avui encara, Evolució demogràfica de la comarca d’Igualada (1972), Estadístiques de població de Catalunya al primer vicenni del segle XVIII, tres vols. editats a la Fundació Salvador Vives Casajoana en la qual hi col·labora molt com  El Fogatge de 1553: estudi i transcripció (1979-1981) i en tots els camps un llarg etcètera amb el total de quasi quatre-cents treballs sobre història local.

 

Conreà també la narrativa amb una novel·la (Saó de llegenda del 1953 ambientada en la darrera guerra carlina i el conte amb set títols amb el  rerefons de país, com La terra d’en Gallarí (1932) o L’aiguat de Santa Tecla (1971). Eufemià Fort i Cogull, un altre incansable conreador de la història local, en fa una extensa dissecció classificant la seva obra en biografies, demografia, estudis locals i geografia en una visió no exempta del seu compromís amb el país, la fotografia més intensa que apareix és portant la flama del Canigó a Montserrat, encapçalant la manifestació entrant al cenobi, el 1975. Tot un símbol d’una constància per il·luminar, el que els Fort, pare i fill, en diuen la informació històrica, la vocació d’una generació que visqué per estudiar i projectar.

 

Josep M. Batista i Roca, la història com a militància

dimecres, 26/07/2017 (jmfigueres)

Josep M. Batista i Roca, la història com a militància

 

 

El polític, antropòleg i historiador, nasqué i morí a Barcelona (1895-1978). Enric Pujol considera que «la gran importància de la seva activitat cívica i política ha fet desatendre la seva producció historiogràfica i entnograficoantropològica». La importància d’aquest segon apartat és materialitza en la creació de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya i de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria. Ll. Calvo,  apunta que apareix amb Batista una nova visió de l’antropologia, com el concepte, primer que l’usa, d’antropologia social.

 

Batista, estudià dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i en llicenciar-se en fou professor. Coneixem força bé la seva vida pels diversos treballs de Víctor Castells. Durant la Dictadura de Primo de Rivera Batista creà el moviment Minyors de Muntanya i Guies Excursionistes, d’arrel laica i internacionalista, i amb contacte amb la natura i culte a l’amistat i els valors ètics. Partidari, en conjunció amb el sentit rebel dels anys vint, amb la lluita armada, com Francesc Macià, contra els militars espanyols rebels al constitucionalisme, tot i que aquest havia estat impassible en l’afany català d’obtenir un moderat Estatut d’Autonomia. Políticament mantingué una línia molt contundent en el patriotisme insubornable i així els seus antecedents, Unió Catalanista, donaren pas a organitzacions que creà o ajudà com la Societat d’Estudis Militars. Tanmateix sempre usà mètodes pacífics des de l’exili amb la resistència cultural com a centre.

De les moltes activitats que desenvolupà és imprescindible citar Palestra que aspirava a la formació cívica de la ciutadania tal com altres entitats del primer terç de segle, així l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, el CADCI… que promovien, el coneixement de la llengua i la història de Catalunya com a element clau. Tanmateix col·laborà o fundà moltes altres iniciatives: Guàrdia Cívica del president Macià, pacte Galeuzca, organització de la Federació d’Estudiants de Catalunya.

Empresonat al vaixell Uruguay arran els fets d’octubre es mantingué fidel a Companys durant tota la guerra civil. Fou el delegat de la Generalitat a Madrid i Londres. Hi ha una fotografia molt bonica d’ells dos, amb els minyons de muntanya al patí dels tarongers al palau de la Generalitat. Acabada la guerra i fins la mort de Franco romangué treballant per la identitat catalana, especialment a Londres, amb la constitució de diverses organismes essencialment el Consell Nacional de Catalunya (CNC) participant en multitud d’activitats fonamentals en aquest fràgil, però fidel a la catalanitat, món de l’exili: Vida Nova (1954-1978), Pen Club, Jocs Florals de la Llengua Catalana.. Es conserven papers seus al Pavelló de la República de la UB, Biblioteca Nacional de Catalunya, IEC i altres centres en una dispersió que complica l’estudi de la seva obra no aplegada en volums fora de dues antologies a cura de Víctor Castells que en treball rigorós i detallat ens donaria força llum sobre el món de l’exili de gran transcendència i pocs estudis.

Víctor Castells remarca que Batista té col·laboracions a diverses publicacions d’exili: Catalunya, Ressorgiment i Galeuzca de Buenos Aires, Germanor de Xile, Quaderns de Perpinyà, a Pont Blau, El Poble Català, Vida Catalana i Veu Catalana de Mêxic, Free Catalonia de Nova York a més, és clar, de Vida Nova de Montpeller i de Catalunya Avui, La Vanguardia. Al món de l’exili s’hauria de valorar molt la seva intervenció en el Llibre Blanc de Catalunya, (Buenos Aires, 1956), singular edició i segurament la intervenció intel·lectual de projecció del cas català al món més reeixida per la qualitat i rigor dels materials contesos en aquesta obra modèlica en la difusió del fet català.

Aquest volum conté les aportacions de diversos intel·lectuals catalans encapçalats per Pau Vila i Bosch Gimpera que redacten el 1956 des de Buenos Aires a l’entorn de la revista Catalunya una síntesi sobre què és Catalunya. Un llibre blanc de denúncia amb textos en tres llengües —castellà, francès i anglès— per a una major projecció social. S’hi tracta, en una síntesi, després d’un autògraf de Pau Casals, de diversos temes així: sobre Pau Casals mateix (a cura de Josep M. Corredor), història (Pere Bosch Gimpera), geografia (J. Vachier), llengua (Joan Corominas), art (Domènech Guansé), literatura (P. Mas), poesia (Josep Carner), els governs de Catalunya (Carles Pi Suñer) i altres autors com Nicolau d’Olwer, V. Guarner, etc. que configuren una síntesi del que és històricament Catalunya. Hi destaca un apartat final gràfic i també de textos sobre la guerra encara tan vigent el 1956, data d’aparició del llibre. En les conclusions es demana que les Nacions Unides jutgin Franco per genocidi i que el poble català tingui dret a l’autodeterminació.

Historiogràficament cal assenyalar la docència de Batista i Roca Cambridge on exercí una considerable influència docent en la formació de catalanòfils i hispanistes tot donant acollida als joves que anaven de lectors a Anglaterra com Joan Triadú o Josep Fontana. Un jove recent, J. C. Vergés, fill de l’editor de Destino, en les seves memòries deixa un retrat de Batista com a home fidel, generós i patriota. L’activitat de Batista a Anglaterra fou àmplia. El 1954 nasqué l’Anglo-Catalan Society que inspirà i fou un poderós instrument quan l’Estat no ajudava de cap manera la cultura catalana i tota la projecció exterior s’havia de fer des del món privat i amb el voluntariat. L’entitat de caràcter acadèmic ha esdevingut una poderosa i prestigiada tribuna per la presència de la cultura catalana a Anglaterra.

Heribert Barrera destaca al fullet Homenatge a Josep M. Batista i Roca quatre etapes en la vida d’exiliat de Josep M. Batista i Roca: la primera (1938-1939) especialment de caire diplomàtic a Anglaterra, la segona (1940-1945), al CNC que presidia Carles Pi i Sunyer, pensant en la victòria aliada i el futur govern català. La tercera (1945-1966) d’una gran activitat sobretot cultural i acadèmica de reivindicació de la identitat, la cultura catalana i col·laborant amb el CNC, aleshores amb seu a Mèxic, Finalment la darrera etapa del 1966 fins a la mort el 1978, també amb el CNC, que presidirà ell mateix, serà a Europa i Batista, diu Barrera «desplega una gran activitat de relació i informació, intentant d’influir sobre l’opinió antifranquista de dins i fora de Catalunya».

Geofrey Walker, professor a Cambridge i deixeble de Batista, en aquest mateix fullet d’homenatge (1995), remarca com Batista va tenir un gran desengany, com Pau Casals, quan els anglesos reconegueren el règim de Franco. Batista no va voler la ciutadania britànica i quan les autoritats li ho van retreure, era professor prestigiós a Cambridge, va respondre que el seu país estava ocupat militarment. És clar era un demòcrata. Les autoritats li van concedir el document internacional de refugiat.  Walker escriu:

«Durant els meus anys d’estudiant m’anava adonant que es tractava no solament d’un gran acadèmic i erudit, sinó també d’un ésser humà d’unes grans qualitats gentil, tolerant, modest, pacient, amb uns modals finíssims i exquisits. Però potser el que més recordo d’aquelles sessions que teníem sobre textos catalans i algun tòpic d’història catalana quan era jo sol o amb un altre company (que així és el sistema d’ensenyament de Cambridge) era el seu sentit de l’humor. I aquesta és encara avui la qualitat de Batista i Roca que més caracteritza per mi la seva personalitat al llarg dels vint anys de tracte personal que vaig tenir amb ell. El recordo com si fos ara amb aquells grans ulls seus de mirada com emboirada i trista, plorant, però, llàgrimes de riure davant alguna anècdota seva de les moltes que li agradava tant explicar. Tenia realment un gran sentit de l’humor, un sentit suau, dolç, gentil com era ell mateix, sense ni un punt de malícia.»

Devem als historiadors Joan Crexell, signa Creixell, i Xavier Ferré Trill una exposició sobre Batista al Centre Excursionista de Catalunya (1988) en la que s’hi exposà la biografia i pensament amb un tot molt precís de dades sobre les diverses activitats, per exemple les relacions entre Catalunya i Occitània, els articles a l’Avui o els Jocs Florals de Cambridge i Amsterdam el 1956 i 1964 en els que hi va col·laborar en l’organització. És un compendi sobre el treball de Batista molt reeixit.

 

Batista, meticulós, ordenat, alhora que vitalista i dinàmic, en les seves intervencions sempre es documentava i preparava els textos. Així, per exemple en el parlament d’homenatge al final gairebé de la seva vida a Perpinyà, cita Llull com a relació amb els assistents. En un article periodístic cerca l’informe de l’Assemblea del Consell d’Europa, viatjant a Estrasburg i aconseguint els documents per a escriure «Catalunya al Consell d’Europa» on demana, (Avui, 4-XI-1976) que Catalunya surti de l’anormalitat i voti quan abans millor atesa la tradicional dimensió del sentit democràtic dels catalans.

 

 

 

A les darreries de la seva vida fou acusat per la policia espanyola, en un intent de  criminalitzar l’independentisme català, però la debilitat de les insídies s’esvaí per la reacció de polítics, com H. Barrera o J. Benet, o de la mateixa Universitat de Barcelona que el defensaren amb contundència apareixent diversos treballs com el llibre de Víctor Castells Batista i Roca acusat acusador editat, i altres materials per la combativa editorial El Llamp d’Enric Borràs, la semblança d’Artur Costa, el dossier Cas Batista i Roca, amb les tortures als detinguts per la policia, dels comitès de Solidaritat amb els patriotes catalans el 1980, mort Franco. L’acusació volia entelar la imatge de Batista, judicialment no va aconseguir cap resultat.

 

Indiquem que de i sobre Batista disposem de quatre llibres més de Víctor Castells, l’assaig sobre el 6 d’octubre i Palestra (2000), la semblança biogràfica Batista i Roca. Una vida al servei de la reconstrucció nacional (1995) ambdós a «Episodis de la Història» de Rafael Dalmau, editor i que explica moltes de les iniciatives, tan desconegudes, per exemple la redacció a Anglaterra del número 39 del dossier Current Affairs (1943) que es distribuïa quinzenalment a les forces armades britàniques en el número dedicat a Espanya, les idees que facilita a Trueta per a redactar el seu The Spirit of Catalonia, l’Apel·lació a les NN. UU. –The Case of Catalonia (1945)- en una infatigable i tenaç contribució a la divulgació del fet català arreu el món.

 

 

 

 

 

Els altres dos llibres recullen textos de Batista. Són Caràcter i nació (1996), aplec de textos diversos de Batista, en el que hi ha una cronologia, bibliografia i semblança biogràfica i són especialment remarcables els articles de tendències morals, debat amb C. Cardó inclòs, a La Publicitat amb referències al moment polític, la Renaixença… del període 1928-1954. Home d’acció brillant, intel·lectual modest que s’amagava i això ha fet que l’obra sigui de difícil accés. El conjunt és bàsicament d’assaig i reflexions sobre el moment. Més interès té Textos polítics i pedagògics (1993) editat per la Generalitat com a Homenatge i  igualment a cura de Castells. Ací hi trobem discursos als Jocs Florals, missatges als escoltes, parlaments arran l’Assemblea de Toluges, etc. i documents rellevants com el Memoràndum sobre la discriminació al català presentat a les NN. UU. (1968) o el parlament «La unitat d’Europa i les petites nacions» en el Congrés del PEN a Londres (1941). A més de V. Castells s’han ocupat de Batista diversos companys d’exili, citem només en Costa que redacta una semblança emotiva amb els aspectes de l’exili que tant els feu patir.

 

 

 

 

 

 

 

 

Tot plegat configura els trets essencials d‘una vida dedicada a l’exposició pública de la identitat catalana i en la qual la història hi juga un paper clau, essencial, atès que la reivindicació de Batista no és conjuntural o materialista sinó basada en la identitat de la qual llengua, tradició, història i mentalitat configuren els aspectes més essencials i hi dedicà la vida a fer-ho conèixer.

Alexandre Deulofeu, la matemàtica de la història

dimarts, 25/07/2017 (jmfigueres)

Alexandre Deulofeu, la matemàtica de la història

 

Alexandre Deulofeu (L’Armentera, 1903 – Figueres 1978), farmacèutic i químic és conegut especialment per les seves aportacions singulars en la concepció de la historiografia com a creador d‘una visió innovadora a partir d’una teorització sobre els cicles històrics.

 

Aquesta visió ha estat motiu d’interès i polèmica i ara que es prepara la difusió al Canal 33 d’un documental sobre la seva figura i obra que torna a ser actualitat. L’apotecari figuerenc té diverses facetes vitals i totes elles interessants. Estudià el batxillerat a Institut Ramon Muntaner de Figueres. Ací comença preparar la seva Matemàtica de la història. Estudià farmàcia a la Universitat de Barcelona i a la popular plaça de la Palmera de Figueres, encara obert i regentat per un nét, hi ha l’establiment on hi treballa en tornar de l’exili. La primera faceta, així, és la de la seva professió amb l’arrelament a la ciutat. Publicà llibres de química i tingué una profunda estimació a la ciutat, la comarca i el país. La segona faceta important és la política. Arran  la proclamació de la República, un Deulofeu jove i inquiet, s’implica en la vida municipal. És regidor i li tocarà de ser alcalde la ciutat. En deixa un llibre viu, àgil, magnífic en la força narrativa, les memòries de guerra i exili en dos volums que veurem més avall. La tercera faceta és la d’estudiós de l’art amb comentaris, obres i anàlisis ben suggestives sobre l’art romàtic, que interessen força i, especialment, la de teoritzador dels cicles de la història que darrerament comença a despertar interès acadèmic més enllà de la curiositat de qui prediu esdeveniments que succeeixen, -altres no- com l’enderrocament del mur de Berlin i la reunificació alemanya, la desintegració de la URSS, l’ascens de la Xina, etc. Pel futur immediat i pel proper segle ha predit la desintegració d’Espanya i França respectivament.

 

Deulofeu havia guanyat oposicions i era catedràtic a l’institut de la seva ciutat. En tornar després de l’exili, com tants professors, no podrà seguir en la docència. Abans de la guerra publica en editorials de prestigi i en les locals i assoleix prestigi social pel seu compromís social i polític.

Recentment ha aparegut, de la mà de Juli Gutiérrez i Deulofeu, una recopilació que ens mostra aquesta etapa amb detall. Es tracta d’Articles i altres escrits. Els darrers mots que apleguen els articles de la premsa: Empordà Federal (1930-1937), la seva revista per ideologia i simpatia, el setmanari de les esquerres, en canvi de la lligaire La Veu de l’Empordà (1932-1934), només unes rèpliques, i altres esporàdics a Destino, Canigó, Revista de Girona… Es fixa també en les aportacions de la Matemàtica de la història, extensa, variada, dispersa en llibres i articles i també ofereix inèdits. L’obra, unes vuit-centes pàgines, molt ben editada per l’Ajuntament de Figueres, és un testimoni dels anys trenta, gairebé uns dos-cents cinquanta articles dels anys trenta que són també una crònica dels esdeveniments, proclamació, visites a l’Empordà de Macià i de Companys, comentaris sobre Puig Pujadas, eleccions, polèmiques. Un llibre recent i interessant que ultrapassa el marc local per endinsar-se amb el testimoniatge i compromís amb els anys que havien de donar una aurora al país però fou, per la reacció militar, l’inici de mig segle gairebé de repressió.

De la primera etapa ens fixem en les memòries, dos volums, el primer centrat en la guerra i fonamental per conèixer el conflicte a l’Empordà. El segon en l’exili, Montpeller, Burdeus… fins la tornada el 1947 quan entra en contacte amb Pau Casals i li diu que guardarà la seva obra que li demana de preservar. El volum segon volum de Memòries de la revolució, de la guerra i de l’exili contenen el dia a dia de l’exili, molt i molt rellevant per a contemplar la vida quotidiana i altres materials com un apèndixs amb poemes, uns sonets dedicats a la seva esposa. Ens trobem amb un escriptor actiu i compromès amb el seu temps. A la tornada de l’exili no podrà continuar l’activitat docent que mantenia a l’Institut de secundària. Haurà de recloure’s, com tants i tants republicans cultes, i sobreviure gràcies a la farmàcia. A l’exili escriu força, és redactor de la revista El Poble Català, que dirigeix Lluís Capdevila. Visita amics, especialment interessant és la visita a Prada, a Pompeu Fabra i Pau Casals. La dura vida de l’exili, és manté amb mil i un oficis, de la verema a tocar el piano i el saxo amb una troupe. Es belluga per les grans ciutats de la diàspora catalana –Tolosa, Montpeller, Prada…- fins que gairebé deu anys després torna al seu Empordà.

 

En tornar segueix escrivint i molt. Dóna a conèixer les seves teories i ho fa en articles i llibres. Per exemple demostra que l’Empordà és el bressol de l’art romànic, a Destino per exemple i com la difusió va de sud a nord i d’est a oest, Sant Quirze de Colera (800), Sant Genís les Fonts (819)… Estima els monuments del passat i li dol el patrimoni que és malmet arreu la comarca i se’n preocupa per preservar-lo però el centre, a més la família i el treball és la seva Matemàtica de la història, títol que dona a la seva obra general. Així, per exemple, contemplar la fotografia de Palol Sabaldòria esdevé una imatge trista quan pensés l’ahir i veus l’avui del monument. L’anàlisi de Deulofeu de l’opus spicatum, la distribució de les pedres en forma d’espina de peix és ben suggestiva.

Del romànic empordanès escriu articles i fins i tot una guia Sant Pere de Roda. Importància, història i art. En veiem la quarta edició del 1970 de l’editorial Emporitana, que ha tingut cura de bona part de la seva obra. I molt, molt especialment L’Empordà, bressol de l’art romànic (1961) a Selecta i que esdevé una molt suggestiva obra on la capacitat d’observació i anàlisi del polític, i també químic i assagista, hi sura. Vegem un comentari:

 

«Considerem Sant Pere de Roda com el monument fita entre el romànic de transició i el romànic. A Sant Quirze ja han desaparegut tots els senyals de l’arc de ferradura i a partir d’ell ja entrem dintre el ple estil romànic.

A les raons donades sobre l’origen empordanès de l’art romànic, hi podem afegir que a l’Empordà i al Rosselló el non estil cristal·litzava en tota la seva puresa en innombrables capelles d’una sola nau repartides per aquesta contrada com no se’n troben en cap més lloc de la terra. En aquesta regió trobem així mateix el romànic en l’estat de màxima simplicitat en esglésies de tres naus i d’una nau i dues de quart de canó que responen a la austeritat dels primers monuments del non estil, cosa que tampoc no es troba en les altres regions i en els altres països on s’ha estès el romànic. Més endavant donarem els noms i la topografia d’aquests monuments tan completa com ens sigui possible.»

Aquesta idea anirà apareixen diverses vegades desenvolupada, l’Empordà és l’origen del romànic i, per extensió Catalunya, mare de la cultura europea (1976). En els resums que publica i en els vint volums previstos de la Matemàtica de la història, n’apareixen vuit i fa ben poc el novè.

Deulofeu publica Catalunya i l’Europa futura el 1934 (Editorial Catalònia) amb un pròleg de Rovira i Virgili que el qualifica d’«esperit selecte, inquiet, apassionat pels estudis polítics i socials». Recorda una polèmica, en una tertúlia, a Figueres, després d’una conferència el 1930. En ella coneix les teories de Deulofeu i la discussió és intensa i sentida. «Quina polèmica de quinze veus, la d’aquell vespre!» Rovira hi participa, escriu: «Jo estava encisat de veure que aquells temes de doctrina política i d’interpretació història, eren plantejats i debatuts en una petita sala d’un casino polític comarcal. I com que el cor se me n’hi anava, vaig prendre part en l’amistosa discussió». Comparteix taula, diu també, amb l’amic comú Puig i Pujades. Rovira considera molt positivament el treball que prologa. Escriu: «En tot allò que considero essencial, la trobo excel·lentment orientada». Tot i alguna reserva puntual s’identifica amb l’autor per ideologia, esquerrana, per sentit connacional, són compatriotes amb  una catalanitat essencial i per l’interès del que escriu Deulofeu. El text, i no de circumstàncies o compromís, presenta una actualitat suggestiva: «La Catalunya-nació és un factor de la unitat moral d’Europa» i, encara, «La Catalunya nacional, independent en el seu esperit, té lloc propi en el rengle dels pobles lliures, encara que no el tingui en el rengle oficial de les daurades casaques diplomàtiques. El veritable universalisme no és el de la diplomàtica. És el de la cultura i el de l’esperit.» El treball amb un toc utòpic rellevant, per exemple el capítol XIX «Com arribarem a la confederació universal» i tanca el llibre, en l’Europa futura existirà una Societat de Nacionals veritable, que impossibilitarà els conflictes armats internacionals.

Efectivament, després de la segona guerra mundial, amb la Unió Europea França i Alemanya han fet una pau estable que va camí d’un segle d’estabilitat entre les dues potències. El 1934 amb l’ascensió del hitlerisme i la confrontació ideològica de dues concepcions ideològiques oposades Deulofeu ja comença a establir els gràfics de cicles, documentats des de posicions històriques del món clàssic to articulant unes posicions en les que s’amara d’un patriotisme quan arranca l’autonomia catalana. Escriu que ha d’haver-hi l’amor a l’ideal, el mateix que formulava M. Carrasco i Formiguera. Catalunya i l’Europa futura és una sintètica història de Catalunya, un assaig sobre l’articulació catalana en el continent i un embrió del que serà la futura aportació de La Matemàtica de la història. Treball documentat, el gran historiador de Roma, Mommsen i, és clar, els historiadors aleshores en boga, com Víctor Balaguer i contemporanis com Rossell i Vilar en un format d’assaig sorprenent per la gosadia de grans síntesi. S’acostarà més al seu pensament futur en la següent obra.

 

L’Evolució social, el 1937 o 1938 – hi ha les dues dates en el volum- a Figueres en les Edicions de l’Escola Politècnica de la Generalitat de Catalunya, esdevé la primera de les seves incursions en format llibre a la teoria que ampliarà en la sèrie la Matemàtica de la història en el volum primer Naixença, grandesa  i mort de les civilitzacions i el segon Els grans errors de la història publicats per Editorial Emporitana el 1970 i 1971 respectivament i que seguiren. En síntesi Deulofeu articula una teorització sobre els cicles històrics basant-se en antecedents descriptius. Sempre amb la clarificació de la diafanitat. Per exemple diu que un experimentat excursionista pot caminar amb fermesa i agilitat contràriament a un vell reumàtic i decrèpit. És aquesta la dimensió per la qual vostra demostrar les seves afirmacions. Estudia les onades per zones, en l’Europa prehistòrica Àfrica i Àsia fins al segon volum a l’Europa clàssica, de Grècia i Roma.

També usarà l’assaig sintètic, així a «L’Ocell de Paper», el 1957, una singular col·lecció amb vocació de revista i que apareixia com a quaderns miscel·lànics dóna a conèixer el seu parer al costat de poemes d’Agustí Barra i ho fa amb l’exposició de tres cicles de 1700 anys cadascun d’ells, el primer de preparació i assimilació, diu, d’altres cultures passades, el segon de desenvolupament de la plena personalitat creadora i un tercer de decadència o renaixença de la cultura creada en el cicle anterior per a extingir-se la personalitat amb l’entrada en un nou estat de vida primària. Conclou: «La Matemàtica és absoluta.»

 

Deulofeu fou un treballador incansable, publicà edicions en castellà La matemática de la historia (1951), Europa al desnudo (1954) i també la seva gran preocupació, la pau al món suscità escrits com La pau al món per la matemàtica de la història (1970) un resum en castellà i català del conjunt de volums d’assaig que gràcies, escriu, a la formació com a químic i farmacèutic pot desenvolupar en l’estudi de les diverses societats i cultures.

Enric Pujol en fa una síntesi, pel Diccionari d’Historiografia, dient que per Deulofeu les societats es comporten com un ésser viu i aquesta observació molts pensadors, més enllà d’Spengler, l’han feta, les societats neixen, creixen arriben a la plenitud i després es debiliten i desapareixen. Pujol esmenta, per avalar Deulofeu a Pierre Bonnassie quan parla del caràcter autònom i pioner del feudalisme català que han desplaçat les creences d’un feudalisme, diu “d’importació” d’origen franc. La creativitat, doncs, catalana al món medieval no és només en el romànic sinó també en l’aspecte social.

 

Deulofeu amb una creativitat i constància en el treball articula una exposició singular i innovadora que avala amb els seus estudis i lectures, viatges per Europa fixant-se especialment en les construccions i que ha estat sovint negligida per la concepció dels historiadors a negar-se al determinisme quan s’introdueixen factors com els imponderables, en història econòmica, l’atzar o les tendències. Sigui com sigui Deulofeu, agosarat com només ho poden ser els empordanesos, dedicà la vida a l’estudi de la història per a poder-ne extreure una teoria que bateja com la Matemàtica de la història.

 

 

 

 

Ara l’Ajuntament de Figueres recupera la seva obra així ha publicat el novè i darrer volum de la sèrie: Les cultures irano-sumèria-caldea, hitita i egípcia (2005) o la Història de l’art universal (2008), il·lustrades ambdues amb els gràfics de les onades com a demostració evident de les seves teoritzacions.

 

,edicatòria de Deulofeu a Companys (1934), Bibliot. Humanitats. UAB

Pere Coromines: polític i escriptor, la història vivencial

dimecres, 19/07/2017 (jmfigueres)

Pere Coromines: polític i escriptor, la història vivencial

Pere Coromines neix a Barcelona (1870) amb antecedents familiars de l’Alt Empordà i mor a l’exili, en començar-lo, tot just a finals del 1939 a Buenos Aires. Coneixem bé la seva trajectòria intel·lectual gràcies al seu fill filòleg, Joan, que ha servat l’obra i ha tingut cura del patrimoni documental, avui a la Biblioteca de Catalunya, que ha permès que biògrafs que se n’han ocupat entre els que destaquen Max Canher, que tingué cura amb en Joan Corominas de l’edició, com veurem més avall, dels seus records i diaris i Josep Pous i Pagès que a la Revista de Catalunya va escriure en conèixer la mort el novembre del 1939 un llarg assaig en articles que aplegà en volum. I des de França també Bladé i Desumvila, el cronista de l’exili, en glosa, a L’exiliada, l’impacte i assenyala la impressió que li va produir de jove la lectura de Les presons imaginàries i de La vida austera, segurament els dos assaigs, un històric, l’altre filosòfic, més coneguts.

Fotografia de la Fundació Coromines que projecta el llegat amb edicions…

 

Coromines es casà amb la pedagoga Celestina Vigneaux, seran  pares de vuit fills, entre els quals el filòleg Joan Coromines que sempre tindrà al llarg de tota una vida un respecte i amor pel pare encarregant-se de la recopilació de les obres completes (Selecta, 1972) i de l’aplec documental (Curial, 1974) en tres volums. La seva vida i obra ha estat estudiada per diversos historiadors, destaquem Àngel Duarte amb diversos treballs entre els que excel·leixen la recopilació Apologia de Barcelona que aplega articles a El Poble Català i altres materials, el volum Pere Coromines: del republicanisme als cercles llibertaris (1888-1896) editat el 1988 per l’Abadia de Montserrat i articles acadèmiques així com la nota biogràfica al Diccionari d’historiagrafia catalana

Santiago Izquierdo, autor de la millor biografia de Coromines, extensa i  documentada (2001), prologada per Josep Termes i d’una  breu semblança biogràfica (2009) en accés obert a la modèlica web –per la facilitat de tractament dels seus materials que ofereix en accés obert com a pdf lliures- de la Fundació Josep Irla. Comenta com un tret essencial del pensament i de la vida de Coromines és el seu republicanisme des de la joventut amb la vinculació al grup de L’Avens i així al llarg de tota un vida dedicada a la política. També una catalanitat insubornable. Un exemple dels molts d’una vida a l’Ajuntament, el Congrés, redaccions de diaris com El Poble Català, govern central o autonòmic. Com a Conseller de Justícia i Dret durant la Generalitat republicana arran el traspàs dels serveis de justícia una de les primeres disposicions que feu fou el decret que restablí l’ús de la llengua. En aquest decret s’afirma a propòsit de la catalanització de la justícia i el respecte als funcionaris:

«Com es veu, des del primer al darrer funcionari de l’administració de justícia, a Catalunya, hauran de provar el seu coneixement de la llengua catalana i del Dret català, sense altra excepció de la dels que es trobin actualment prestant servei a Catalunya, que seran respectats en els seus càrrecs si opten, dintre el termini que se’ls dóna, per restar al servei de la Generalitat. En aquest cas, el sol fet de preferir quedar-se indica que tenen una arrel al país, i una actitud, no sols adaptada a les noves circumstàncies, sinó cordial. Ens proposem complir rigorosament la llei, i respectar i fer respectar els que prefereixin restar al servei de la Generalitat de Catalunya. Molts d’ells ja fa anys que viuen entre nosaltres, i ací han constitut la seva família i s’han format els seus fills».

Fermesa i finesa.

 

 

Aquest text, inclòs a Apologia de Barcelona i publicat a La Humanitat el 1933 palesa molt bé, al nostre parer, el pensament i posicionament d’un personatge singular que ocupà càrrecs públics, de l’Ajuntament de Barcelona en la joventut fins a la presidència del Consell d’Estat a la maduresa però sempre es mantingué en el sentit popular, com les votacions i dimitint quan creia que alguna iniciativa no havia sortit bé. El mateix Coromines està molt cofoi d’aquesta acció, no ens sabem estar de recordar-la en la seva pròpia ploma al dietari que sovint escriu al llarg d’una activa vida de militant polític:

«Quan, vaig escriure el decret que establia l’ús de la llengua catalana en   els tribunals de Catalunya, vaig sentir una delícia tan profunda que ella sola pagava amb excés tot l’esforç posat en aquella empresa. ¿Per què m’ho hauria d’agrair Catalunya, si jo ja m’ho vaig cobrar amb aquella delícia tan profunda? Això no, té res a veure amb la pràctica sistemàtica del desagraïment. No. Les pàtries no han de fer res per agraïment ni per desagraïment. Han de practicar el més pur realisme, i fer, sempre allò que convé més a la seva finalitat ideal en la marxa per al compliment del seu destí. Per això dic de vegades: Si Catalunya m’afusellava, jo cauria cridant “Visca Catalunya”.»

 

 

 

 

 

L’aportació historiogràfica de Coromines és fixada en la memorialística, en els seus dietaris hi ha episodis narrats amb les vivències personals molt suggestives (Fets d’octubre, 19 de juliol, exili o desterro com li agradava de dir) i articles molt centrats en la vessant política que tant li interessa i en conjunt és un corpus no de recerca estricte sinó molt conjuntural però tanmateix molt suggestiu, pur i rica per les dades vivencials que aporta. També cal fixar-se en algun estudi així el qui serà fundador, i també president, de l’IEC, en el volum L’Institut d’Estudis Catalans en els seus primers XXV anys (1935) cita un centenar de treballs amb conferencies («La guerra dels pagesos de remença», llibres El profeta Clavé (1900), documents («Les Mancomunitats al congrés espanyol», 1912), pròlegs (Història dels moviments nacionalistes de Rovira i Virgili, 1921), curts treballs diversos biogràfics (S. Russinyol, Ignasi Iglesias, Prat de la Riba…) o els elogis, com ara Elogi del paisatge català, 1932 ara s’historia el paisatge i molts d’altres: Elogi de les muntanyes, 1921; Les gràcies de l’Empordà, 1919; Elogi de la civilisació catalana, 1921, fins el de Barcelona i altres. Remarquem l’assaig sobre la interpretació del vuitcents català que va publicar La Revista el 1933.

 

 

 

La seva formació en dret, llicenciat el 1894 a la UB i l’amplitud de criteris el vinculà al món anarquista i arran l’atemptat el 1896 del carrer de Canvis Nous en la processó de Corpus va ser detingut i el seu procés, en el marc dels cèlebres i tristos coneguts com el Procés de Montjuïc fou lamentable per la injustícia i tortures als empresonats. Li és demanada la pena de mort però s’acaba en vuit anys de presó. El 1897 s’exilia a França i pot tornar el 1901 amnistiat pel govern de Sagasta. El Diccionari d’historiografia el qualifica d’advocat, economista, escriptor i polític, no d’historiador però li remarquen l’etapa de col·laboració de la revista àcrata Ciència Social i a la famosa La Revista Blanca així com la direcció del diari republicà i catalanista El Poble Català. Els seus treballs sobre historiografia són diversos i molt irregulars, des d’un interessant, escriu Pelai Pagès al Diccionari Biogràfic del Moviment Obrer als Països Catalans, diari sobre la Setmana Tràgica fins a l’emocionant Diari de la Diàspora que té una força colpidora pel que representa la fi d’una vida, amb la fi d’una República i la de la Catalunya autonòmica.

Tanmateix mirar-se el conjunt d’escrits breus, especialment els articles i conferències, és una visió de comentarista històric del primer terç del segle XX. Així, i sense ser exhaustius, al segon volum de Diaris i records apareix aquest El Poble Català, també documents i comentaris de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i una dimensió heterogènia que va des del comentari sobre les repercussions polítiques del 1714 fins als articles sobre la Mancomunitat o l’assassinat de Layret. Al Diccionari d’historiografia catalana que va dirigir Antoni Simon i es va elaborar sota l’auspici un polític i funcionari exemplar, Ramon Juncosa, que vivia i patia la divulgació de la història de Catalunya com pocs hi llegim la nota de l’Àngel Duarte, uns pàgina a cos petit, en la que destaca treballs com la Interpretació del vuit-cens català (1933) o en valora també molt bé la novel·lística com la trilogia Les dites i facècies de l’estrenu filantrop en Tomàs de Bajalta- Silèn (1925), Pigmalió (1928) i Prometeu (1934) que són, diu, un fresc de la història contemporània de Catalunya. Qui valori la novel·la no com a document sinó com a material d’interès, i n’hi ha un feix de rellevants, pot anotar el nom d’aquest escriptor i polític com a referència ambiental i testimonial.

Membre, com hem dit, fundador de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 la secció d’Història i Arqueologia de Barcelona. Políticament fou president, el 1909, de la Unió Federal Nacionalista Republicana, director del seu periòdic, El Poble Català, l’alternativa de La Veu de Catalunya, i en nom d’aquest partit regidor a l’ajuntament barceloní a les eleccions del 1909, diputat a corts en les eleccions següents. L’aliança amb el partit radical de Lerroux, segurament la única opció teòrica de guanyar els catalanistes conservadors de la Lliga, generà el conegut com a Pacte de Sant Gervasi que fou un sorollós fracàs i comportà el descrèdit els republicanisme catalanista per una aliança considerada contra natura. Coromines, inspirador de la iniciativa, es retira de política uns anys. Durant la II República participà activament en la política. Amic de Macià, forma part de la Comissió redactora de l’Estatut i serà el 1933, conseller de Justícia i Dret. A les eleccions generals del 1936 és escollit diputat a Corts per ERC i durant la guerra civil és nomenat Comissari General de Museus de la Generalitat de Catalunya.  Va col·laborar en nombroses publicacions culturals, remarquem La Humanitat i la Revista de Catalunya.

 

La seva obra literària va tenir un cert predicament amb llibres d’èxit com La vida austera (1908), Les hores d’amor serenes (1912) i Les gràcies de l’Empordà (1919). Excel·lí en l’assaig descriptiu i analític amarat d’una dolcesa en una prosa que provoca les ires d’algun poeta considerat com un famós i injust dístic de Josep M. de Sagarra. L’acusació feu forat perquè, nosaltres mateixos, venint de Sagarra a qui respectàvem i desconeixíem el món de tabola i gresca ens ho vàrem creure. En llegir-lo i començàrem a finals dels setanta amb Les presons imaginàries (1899) en l’edició, bonica i definitiva de Selecta ens adonarem de la injustícia poètica. I el dístic feu fortuna, el vàrem arribar a escoltar a la sala que duu el seu nom a l’IEC en un conferència de caràcter històric. Si, certament hi ha alguna reflexió que pot semblar lenta però en deu mesos de reclusió si hom té la sort de tenir paper i ploma segurament les farà i sino poca cosa tindrà al pap. Aquesta edició, corregida, acarada amb el manuscrit manllevà els errors de la primera del 1899 i gràcies al seu fill, el filòleg Joan Corominas esdevé definitiva. Les presons imaginàries un llibre bonic i colpidor. La impressió que ens va donar, en joventut i ens hi ratifiquem és la d’un testimoni dur i sincer, pur i poètic, sobre el castell tenebrós que tant dolor provocà a la ciutat que tenia als peus.

Coromines fou un polític que visqué el seu temps amb episodis rellevants l’Ajuntament de Barcelona o la Junta de Museus i en temps convulsos mai no defugí la responsabilitat ocupant sempre el lloc que li demanen. S. Izquierdo escriu del període la guerra civil:

«Coromines continuà treballant, tant des de la Generalitat com també a títol individual, en favor de la causa republicana i autonòmica. Per fer-ho no dubtà a donar suport a totes aquelles iniciatives que es manifestaven en defensa de la legalitat republicana i que al mateix temps contribuïen a reorganitzar alguns sectors del món cultural català. Una d’aquestes plataformes fou l’Institut de les Lletres Catalanes, creat al setembre de 1937 i del qual va formar part Coromines. L’actuació de l’entitat pretenia ultrapassar l’àmbit més estrictament literari, atès que el seu objectiu últim era donar a conèixer a l’exterior la realitat cultural i política de Catalunya i potenciar l’acció dels intel·lectuals catalans en favor de la causa republicana.»

 

 

 

 

 

Josep Puig i Cadafalch, historiador de l’art i polític

diumenge, 9/04/2017 (jmfigueres)

 

 

 

Aquesta semblança és la número  cinquanta que presentem. I ens plau que sigui un personatge un xic bescamptat i tanmateix considerable. De caràcter difícil i amb pocs reconeixements com palesa la dificultat en el bust del patí dels tarongers al costat de Macià, Prat, Companys … i Puig no era un personatge menor. Historiador, arquitecte, polític  neix a Mataró el 1867, on és enterrat, i mort a Barcelona el 1956. La seva faceta política és ben important, des de regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1901-1903) fins a diputat a les Corts espanyols (1907-19010) culmina com a president de la Mancomunitat (1917-1924) després de ser diputat provincial (1913-1914). Com a arquitecte la seva obra ha estat molt valorada i per la creativitat i significació esdevé una de les més importants de Catalunya i actualment es revaloritza plenament amb visites, guies i restauracions.

 

Com a historiador excel·leix en l’estudi de l’art antic i medieval català, dirigí també recerques i excavacions atès que compaginava les seves preocupacions pel patrimoni viu –la llengua catalana discriminada a la que dedica diversos articles a La Veu de Catalunya o la identitat nacional del país- pel patrimoni arqueològic, des de pintures murals romàniques fins a escultures o jaciments romans. L’obsessionava aquesta preocupació i així la idea de fixar catàlegs de la feina pendent, de les restauracions per a fer-ne la salvaguarda. Ho demostra l’expedició del 1907 que va organitzar l’IEC, una altra gran preocupació seva, amb la finalitat de preservar aquests materials.

Segurament la seva obra més rellevant és L’Arquitectura romànica a Catalunya de la que aquests dies ha aparegut una nova aportació amb estudis i nous elements interpretatius. Com a professor participa en els Estudis Universitaris Catalans (1905-1906) i altres centres. Reconegut amb premis com el doctorat honoris causa de la Universitat de Friburg i reconeixements de l’Ajuntament de Barcelona. Seriós, el retrat de R. Casas li fa justícia, treballador, la nòmina de textos és notable, constant, des d’un estudi sobre el sepulcre romà de Favara (1892) fins als darrers treballs sobre Cuixà, en ple franquisme.

 

L’IEC va editar el 1935 L’Institut d’Estudis Catalans. Els seus primers XXV anys on esbossa la bibliografia dels seus fundadors i de Puig relaciona cinc denses pàgines amb gairebé cent-cinquanta referències de la seva producció. S’està produint una aportació documental amb treballs de recopilació entre els que destaquen els Escrits d’Arquitectura, Art i Política de Xavier Barral que aplega, articles acadèmics i erudits, discursos polítics, articles periodístics, en una antologia que esdevé, ara per ara, la més valuosa per a conèixer d’una forma fàcil una aproximació a la important obra realitzada.

 

 

A La Veu de Catalunya, que contribueix a fundar, amb en Prat de la Riba, és un periòdic que s’estima com demostren els dos articles de records que hi publicà, en els aniversaris de gener de 1899 quan el periòdic celebrava l’aniversari de la fundació. En aquesta tribuna, com a La Renaixensa hi sovintegen textos d’actualitat, crítics i de denúncia i també d’alta divulgació comentaris d’història d’art i de la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat.
Els treballs de caràcter acadèmic que publicà ho foren en tribunes universitàries i erudites d’arreu però de totes destaquem les de l’Institut d’Estudis Catalans especialment l’Anuari on hi té una prolixa obra. De les publicacions o tribunes acadèmiques esmentem a títol d’exemple Revue de l’Art Chrétien, Annals de l’Academie Royale d’Archéologie de Belgique, Bulletin de la Societé Nationale des Antiquaires de France, Cahiers d’Histoire et d’Archéologie, Revue Belge d’Archéologie et d’Histoire de l’Art… i encara hi hauríem de sumar les actes de congressos les monografies en col·leccions especialitzades, catàlegs, etc. que constitueixen l’extraordinària producció d’un gran treballador.

Prat de la Riba, el 1905 va dir d’ell i així ho recull en el volum Articles (1934) que aplega articles del diari que va fundar i dirigir i en fa una glosa de la que manllevem un fragment:

 

En Puig era ja llavors, i ha estat sempre, un intel·lectual de poderosa volada, intel·lectual dels de debò, dels que investiguen dels que fan avençar la cultura del seu país, i un temperament d’acció, una voluntat d’un tremp incomparable, una activitat sana i fecunda.

Per això ell ha fet triomfar tantes coses.

Per ell el renaixement artístic de l’arquitectura catalana, obra d’eminents predecessors, arriba a la consciència de la societat catalana, s’imposa com un fet acomplit com una realitat viva, indiscutible. Per ell, per iniciativa d’ell el periodisme catalanista es despulla de les ampul·lositats i dels convencionalismes dels uns, de la casolana vulgaritat dels altres i sortint del cercle esotèric, s’escampa per tota la terra catalana. Per ell, les velles organitzacions catalanistes han experimentat transformacions fecundíssimes

Que el món és dels que treballen, dels que lluiten, dels que no es deturen davant de l’esforç ni de l’obstacle. Projectar belles coses en l’agradable excitació de la conversa, formar allà lluny de les realitats plans arrodonits, perfectes és feina dolça de fer, que no fatiga ni mata. Voler després que, sense esforç, sense lluita, nomes per la força sola de la seva exposició, el mon i els homes i les coses s’hi sotmetin, s’hi dobleguin, i si no s’hi ajupen, fulminar acusacions i anatemes contra tot i tothom, i tancar-se reposadament a casa es tasca còmoda però estèril, és innocent mania dels inútils o dels predestinats al fracàs o a la derrota. Lluitant a cada moment, a cada hora, un dia i un altre dia, un any darrera l’altre, es triomfa; lluitant, removent obstacles, amb vigor, amb prudència, amb seny de bon pilot, sense defalliments, sense infundades il·lusions, així ha triomfat en totes les seves empreses en Puig i Cadafalch, així l’obra d’en Puig és ja avui tan rica i plena.

 

 

Albert Balcells ha publicat una semblança del polític com a president de la Mancomunitat (2013), seguint l’anterior obra sobre la Mancomunitat (1996) que és una monografia excepcional sobre l’obra feta per aquest organisme i que facilita una molt rellevant quantitat de dades molt ben elaborades en una visió de conjunt que mostra la fascinació que va tenir una generació per la primera oportunitat d’autogovern des de 1714. En dissecciona aspectes polèmics, des de la defenestració d’Eugeni d’Ors a la posició davant el cop d’estat de Primo de Rivera i fa un repàs a la seva labor al davant de la Mancomunitat, en una línia de continuïtat amb l’obra de Prat. En constata els èxits, com l’obra cultural de la Mancomunitat i les mancances, no atribuïdes, és clar, a la seva labor, en els àmbits social amb el terrorisme i pistolerisme i el fracàs del projecte d’Autonomia del 1918 i 1919 que menarà  a una situació de conflictivitat per la qüestió nacional catalana. Apareix una visió del conjunt de la generació de Puig en el treball de Jordi Casassas La voluntat i la quimera (2017) amb interessants referències sovint poc estudiades com la revista La Cataluña que publica per cert, diversos textos de Puig que reprodueix de La Veu.

 

La dissecció acadèmica del treball historiogràfic de Puig ha merescut l’edició d’un volum amb les intervencions de la jornada científica que l’IEC, tan justament li dedicà a ell que fou l’artífex de la seva recuperació els anys quaranta. En aquest obra, Puig i Cadafalch i la Catalunya Contemporània  (2003), coordinada per Albert Balcells, hi destaquem de la quinzena de treballs les aportacions de Xavier Barral, Josep Guitart, Joan-F. Cabestany i Antoni Pladevall pel que fa a l’arqueologia. També s’hi destaquen els aspectes de reconstrucció de monuments, projectes urbanístics, actuació política i arquitectura en un treball que esdevé, ara per ara, la més sòlida i extensa aportació al coneixement de l’obra cultural de Puig.

 

Quan apareix el 1918 el darrer volum de L’arquitectura romànica a Catalunya el prestigi internacional de Puig, ja molt ben considerat aleshores com una figura d’excel·lència, esdevé encara més alt tot situant a Catalunya en autèntiques aportacions internacionals. Barral cita un fragment d’aquesta obra de Puig prou il·lustratiu del que representa aquest pensament crític i erudit del que, afirma,  depassa les fronteres de Catalunya:

 

El nostre estudi ens ha portat a una conseqüència interessantíssima; s’havia afirmat que l’arquitectura romànica era la resultant de les temptatives per a cobrir amb volta la basílica de tres naus, i a aqueix fet primordial l’acompanyaven el conjunt de solucions artístiques i ornamentals que determinaven l’estil. En una paraula: que els dos problemes estructural i artístic havien estat resolts en un mateix procés d’evolució. Aqueixa tesi fou sostinguda per Quicherat, per Viollet-le-Duc, per Caumont, ¡ havia tingut encara una darrera expressió exagerada, en autors recents com Marignan, qui repeteix mantes vegades que les esglésies romàniques amb volta no són anteriors al segle XII.

Doncs bé, a casa nostra el procés estructural precedeix de dos segles al procés artístic definitiu: les esglésies es cobreixen amb volta en llurs tres naus durant el cicle del primer romànic, que acaba en el darrer terç de la centúria onzava, mentre que la transformació decorativa que l’ennoblí ¡ d’exuberant escultura omple el cicle del segon romànic, que s’acompleix durant la segona meitat de la centúria dotzava. L’obra romànica ens apareix així com el fruit, no d’un sol moment creador, sinó de dues èpoques distintes.

El nostre estudi posa la qüestió de si el fenomen de la primera creació artística migeval seguí a les altres terres d’Europa una llei anàloga a la que regí a Catalunya. La classificació estructural de Quicherat hauria llavors sigut una realitat històrica clara, viva, sense que la pertorbessin la diversitat d’elements artístics que se l’hi sobreposaren un segle després.

 

Molts treballs, és clar, són aportacions referides als monuments dels quals s’hi implica –Ripoll, Cuixà, Terrassa- o monografies sobre autèntiques meravelles com la portalada de Ripoll en una labor descriptiva, analítica, interpretativa i també no exempta de denúncia com el treball «Un relleu romànic de Vic emigrat a Londres» que apareix al Butlletí els Museus d’Art de Barcelona el 1933 i on simplement explicant l’obra és un al·legat per a la preservació del patrimoni.

La seva obra assoleix projecció internacional, més enllà dels articles en revistes estrangeres i la participació en congressos. És traduït, per exemple el llibre La geografia i els orígens del primer art romànic apareix a Barcelona el 1930 i és traduït i publicat a París cinc anys després. El seu prestigi també creix quan estudiosos forans s’ocupen de la seva aportació que és molt ben considerada. L’arquitectura romànica a Catalunya, n’és una evidència, és tracta d’un treball que va més enllà de la descripció sinó apareix l’analista fi que entre ideologia política i recerca documental, diu Xavier Barral, contribueix a la formació d’una història de l’art en la que integra tots els elements: geografia, història, política i art.

 

A les seves memòries, malauradament curtes i farcides d’articles de premsa de La Renaixensa i La Veu diu que en aquests articles, que reprodueix en bona part, hi ha la seva vida. No aplega, i és feina pendent, les notes que signa amb una H., que redactava a la mateixa redacció del diari de La Lliga a la Rambla barcelonina, evidencien tota una vida de treball erudit que compagina amb la labor política o arquitectònica i totes d’interès i valor.

 

Joan Alavedra, el periodisme i labiografia

dilluns, 6/03/2017 (jmfigueres)

Joan Alavedra, el periodisme i la biografia

 

Joan Alavedra i Segurañas (1896-1981) neix i mor a Barcelona on hi viu fora deu anys a l’exili. Com a periodista i escriptor gaudí d’una molt merescuda notorietat fins a la fi de la guerra civil quan el franquisme intentà destruir absolutament tota una memòria, història i realitat catalana col·lectiva, així el  record d’Alavedra s’anà esvaint fins el retorn a Catalunya el 1949 en tornar on recupera parcialment protagonisme en els ambients culturals de la resistència cultural però ni tribunes ni públic per una brutal censura poden continuar.

 

A la seva joventut fou gran amic de Joan Salvat Papasseit amb qui compartí vetllades, compren junts llibres que estudien i comenten i són bibliotecaris de la biblioteca de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Autodidacte, estudià alemany i participa a les tertúlies de l’Ateneu com la penya Borralleras essent amic d’ateneistes consagrats com Josep M. de Sagarra, Francesc Pujols, Just Cabot… Es casa el 1928  amb la pianista Montserrat Moner i tenen dos filis: Maria i Macià. Josep M. Roig Rosich remarca a la nota biogràfica de l’opuscle editat el centenari del seu naixement i a la introducció dels escrits d’Alavedra sobre Macià com el viatge de noces del nostre escriptor per Àustria i Alemanya indica unes preferències per dos mons ben definits: el germànic i el musical. La música és així present a la seva vida, de jove com a membre de l’Orfeó Nova Catalònia, assistia, quan podia, al Liceu, i, casat, amb la Montserrat i amb la relació amb en Casals. La presència de la música en Alavedra és constant.

 

De formació, doncs, autodidacta amb la lectura assolí un alt nivell que materialitza en el periodisme dels anys trenta amb un estil molt clar i precís, la diafanitat és una constant en la seva prosa i participa en nombroses tribunes amb un treball ben valorat pel públic. Les seves col·laboracions periodístiques són nombroses en la premsa dels anys vint i trenta com Mirador i D’Ací i d’Allá on com comença a col·laborar, fins a participar del grup de L’Opinió el 1931 fent-se un nom en el món literari i polític. També a Última Hora com a cronista cultural excel·lint com a comentarista de la vida tradicional amb una moderna redacció. Es vincula amb ERC i la Generalitat especialment a través de la figura de Macià. Durant la guerra segueix, en periodisme i així col·labora, per exemple, a Catalans!

 

 

 

 

 

 

Professionalment es vincula al món polític uns pocs anys, així és secretari de Macià essent l’enllaç entre aquest i Companys, cap de la Minoria Catalana al Congrés de Madrid el 1932 arran les discussions de l’Estatut. L’any següent, a la mort de Macià, dimiteix però Companys li demana que continuï i s’hi implica en l’aventura política de la catalanitat i el republicanisme essent detingut arran els fets d’octubre i decideix de deixar el món de la política tot i gaudir de la confiança dels líders.

A partir d’aquest moment enceta una col·laboració diària a Ràdio Barcelona que serà molt i molt seguida i que seguirà fins el començament de la guerra civil. De les cròniques n’aplega algunes, amb articles també de revistes, a El fet del dia el 1935 que són reeditades, censurades i amb textos no publicats a la primera edició el 1970 amb el nou títol El fet del dia, d’ahir ¡ d’avui i més recentment el 2010 amb el títol originari tot i que no totes són converses radiofòniques com sembla deduir-se del títol. Aquests comentaris mostren un escriptor que s’identifica amb el públic majoritari al món català dels anys trenta i n’encarna tot el seu imaginari, l’èxit l’acompanya per la claredat, amenitat, interès, actualitat i qualitat literària dels textos.

Aquests anys escriu també per la seva filla Maria el famós poema dedicat als personatges del pessebre. I ho titularà així: El Pessebre. L’edita el 1948 i té diverses reedicions des de la inicial de Selecta -el seu editor de postguerra- que la reedita els anys 1958, 1966 i 1972 enriquint-ho successivament amb anècdotes sobre les diverses audicions de l’oratori que van tenint lloc arreu el món. Col·labora en alguna publicació de l’exili com La Nostra Revista.

 

El 1936 forma part de la Junta de l’Ateneu Barcelonès fins el desembre. Esclatada la guerra civil ultra les col·laboracions periodístiques dirigeix la Institució de Teatre de la Generalitat on havia substituït Adrià Gual el 1934. S’exilia, com tants escriptors i periodistes, i a finals de gener del 1939 passa la frontera i, després d’una breu estada al camp de concentració de Prats de Molló, s’instal·la a París on es retroba la primavera amb Pau Casals a qui coneixia per haver-li dedicat un comentari d’El fet del dia. A la tardor del mateix 1939 van junts amb les famílies, a Prada, al Grand Hotel i estaran, a l’ombra del Canigó estimat, una desena d’anys, principalment a la Vil·la Colette on hi viuen fins que retorna a Barcelona el 1949. A l’exili Alavedra presideix el Casal Català de Perpinyà i col·labora en diverses iniciatives. Així col·labora en uns Jocs Florals de Perpinyà on hi presenta el poema El Pessebre que guanya el primer premi i Casals en escoltar-lo arran la festa decideix de posar-hi música i per sant Joan l’obsequià amb un primer esborrany del que serà el gran oratori.

Amb El Pessebre la relació amb Pau Casals, pren una dinàmica de relació més intensa, ja ho era perquè Alavedra l’ajudava en el suport als refugiats catalans i en la vida quotidiana sotmesos al control nazi, que fa passar la relació d’amistat a una íntima col·laboració atès que si bé la música de Casals domina l’obra el valor del test com a  qualitat indiscutible per a una dimensió fa que esdevingui una perfecta simbiosi en la qual les dues parts esdevenen.

 

En el retorn, el 1949 a Barcelona Alavedra no pot dedicar-se a escriure per la prohibició d’editor en premsa i editorial. Un catalanista com ell, i tota la seva generació, rebutja de fer-ho en la llengua imposada i només pot col·labora en llibres de bibliòfil com Tossa, amb litografies de Jaume Pla, el 1954 amb edicions catalana, anglesa, castellana i francesa. Amb la lleu obertura dels anys seixanta, consolidada la dictadura, escriu la biografia Pau Casals publicada a la col·lecció, important, de biografies, de l’editorial Aedos el 1962 on hi apareixeran les de Guimerà, Verdaguer, Prat… Aquesta biografia sintetitza una vida i també els records d’un intensa relació, Alavedra escriu molt sobre Casals, articles a Tele Estel, conferències arreu el país, llibres de records i ho farà fins al final, així el 1977 encara publica un resum biogràfic per infants per l’Ajuntament de Barcelona amb el títol Qui era Pau Casals? Destaquem la nadala Carulla titulada Homenatge a Pau Casals en el seu 95é aniversari (1971).

 

 

 

 

Com a biògraf reeixí en Pau Casals, la biografia, poètica, literària, extraordinàriament bonica tot i l’absència de cronologia i el to hagiogràfic que té, de Casals i també en les d’altres personatges com

Conxita Badia, una vida d’artista (1975) o, pòstumament, Francesc Macià, el camí cap a la presidència de la Generalitat (1859-1926) el 1993 en edició de Josep M. Roig Rosich. Deixà inacabades, al costat d’unes memòries de les que es conserven els capítols inicials d’infància i joventut, també la biografia, incompleta, del seu gran amic Salvat-Papasseit.

 

 

Els seus comentaris vinculats a la societat en la qual tant s’hi va implicar s’apleguen en dos volums singulars Personatges inoblidables ¡ altres records  (1968) i Pelegrins a Montserrat  i altres escrits (1971), els dos de Selecta on comenta la música amb Wagner o de Garreta o Morera, la poesia amb Carner o Maragall alternant amb Montserrat, Pompeu Fabra, o l’exili de Prada en uns retrats que mostren la cultura catalana a través de la mirada, afinada, d’un bon observador i millor cronista amb la recreació literària que en fa. Assenyalem, finalment, la faceta de traductor de l’alemany especialment de l’obra antibel·licista i que va tenir un extraordinari èxit Res de nou a l’oest, d’Enrich M. Remarque (1929) i La senyoreta Elsa, de Schnitzler (1931) i també Les desventures del joveWerther, de Goethe (1967).

 

Lluís Capdevila, cronista de guerra

dimecres, 1/02/2017 (jmfigueres)

Lluís Capdevila, cronista de guerra

 capdevila033

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Escriptor (Barcelona, 1893 – Andorra, 1980) d’arrel popular, autodidacte i amb una dimensió llegendària en la bohèmia dels anys vint, participa en la premsa popular destacant en un articulisme de lluita i protesta i en un teatre també de denúncia al costat d’una singular prosa de novel·la popular de gran èxit. Arran la República s’implica, de forma plena, en la causa popular. Col·labora en publicacions de lluita. Treballa el periodisme i la divulgació de la història al costat del teatre, la narrativa  i la novel·la. Conreà una escriptura de denúncia que el feu popular, especialment en publicacions d’esquerra on hi col·labora adés com a modus vivendi adés com a forma de vida atenent el seu sistema de valors de treballar per la millora de les condicions de vida.  De les moltes destaquem Papitu, Los Miserables… i dels primers anys públics El Poble Català.

 

La seva vida política es podria sintetitzar amb la vinculació amb la República i s’aguditza amb la guerra militant aleshores a ERC. En els primers anys de la seva vida hi ha un notable treball periodístic de caràcter crític en el marc del que per a uns serà la bohèmia, que ell defineix com a misèria i per altres la crítica social. Aviat fa el salt al professionalisme amb l’escriptura de teatre, novel·la i també amb un altre tipus de periodisme igualment crític però des d’un, diguem-ne, reformisme tot i la ruptura que suposa el republicanisme, amb l’igualitarisme i el catalanisme plens als quals mai no renuncia. De caràcter polític participa en publicacions radicals i fonamentalment a les republicanes, anticlericals, avançades així: Pamflet (1934-1935), revista nacionalista i revolucionària que dirigí Jaume Aguadé i Miró, on hi escriu amb Rovira i Virgili, Jaume Miravitlles, Ventura Gassol, Pere Coromines… El Poble (Reus, 1930), setmanari polític portaveu de la Casa del Poble, etc. i, és clar, els setmanaris d’Innocenci López, La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. D’aquesta en fou director del 1934 al 1936.

 

Especialment important, com veurem més avall, és l’etapa de la humanitat, així en minúscules com escrivien els mateixos redactors i empresa, com a símbol universal de germanor, de la que fou redactor i director, corresponsal i articulista, com veurem més avall. El diari La Humanitat serà el gran mitjà amb el que estarà molt lligat durant tots la dècada dels trenta. Els anys de misèria s’han acabat i gràcies al teatre, la novel·la popular i el periodisme disposarà d’uns recursos més fàcils en els ambients literaris.  N’és el director del novembre del 1931 al desembre del 1934. L’amistat amb Lluís Companys li atorga gran confiança política que cristal·litzarà en la col·laboració i direcció d’aquest diari. Una confiança que el temps consolidarà, com a mostra d’aquesta vinculació, en el llibre Té la paraula… recull de cròniques parlamentàries on Companys escriu el pròleg.

 

Destaca uns trets comuns de personalitat que són gairebé els de tota una generació de periodistes i escriptors catalanistes i republicans, que amb valentia, professionalitat i compromís, donaren una alta volada al periodisme català amarant-lo de sentit liberal i catalanista: ho pagaren amb l’exili a l’exterior, amb un alt cost personal i el silenci i l’oblit a casa seva.

bracelona-cor-de-catalunya

L’articulisme de Capdevila és molt vital, carregat de la voluntat de lluita, teoritza perquè el preocupa la misèria, la injustícia, l’opressió i a partir del fet puntual contempla una alba, en mot habitual en ell, nova: d’igualtat, de llibertat, de fraternitat i la seva prosa excel·lirà en aquesta dimensió d’exposar objectius republicans més enllà d’una simple forma de govern: La República equival a la justícia. Els articles que aplega a Per la justícia i per la llibertat (1932) són la plasmació del seu ideari i pensament, així hi trobem: crítica del clericalisme i de la religió, política avançada, dimensió oberta del catalanisme, presència de la lluita de classes, constatació de la misèria social del moment, estructuració de l’Estat amb respecte per la nació catalana, Barcelona com a capital de Catalunya, en el llibre Barcelona, cor de Catalunya, defensa dels drets de les dones, menysvaloració de la monarquia, etc.

 

Les cròniques de guerra, aplegades en part durant la mateixa amb el títol de Diari de Guerra i posteriorment com Les cròniques de guerra de Lluís Capdevila i són segurament les podem veure íntegres en l’edició digital que edità la Fundació Josep Irla el 2011. (http://www.irla.cat/documents/8398178capdevila227.pdf.) A l’edició del llibre editat per Duxelm se n’ofereixen 46.

croniques-front

El diari voldrà informar dels combats del front i ho farà amb tots els mitjans al seu abast: hi farà arribar enviats especials –per exemple J. Vila Bisa i Ll. Aymamí aniran al front d’Aragó–, publicarà textos de lectors soldats, notes d’agències, etc. en una voluntat, dins la censura que es manifesta amb els blancs a textos o, fins i tot, amb paràgrafs i àdhuc articles eliminats de la compaginació, de donar a conèixer la realitat: la del front, la de reraguarda, la del territori espanyol en poder dels rebels i la internacional. Les set columnes de les vuit pàgines del diari, el 1938 disminuirà per falta de paper, a cos petit són un bon exemple de la labor del periòdic en la defensa del seu ideari i de Catalunya.

 

Segurament les cròniques de guerra que escriu Capdevila esdevenen un dels documents més interessants del front d’Aragó per a copsar la vida a les trinxeres. Capdevila deixa la redacció de La Humanitat on hi publica articles sobre la guerra i va al front el setembre del 1936. Altres companys de la redacció també hi van com Josep M. Lladó. Esquerra organitza unes columnes per anar al front. Ho feu gràcies a l’organització de gran partit –amb diaris, casals i quadres- i amb un rerefons: disposar d’un poder polític en moments de trasbals i malgrat les suspicàcies de les centrals sindicals, que semblaven les dipositàries de les essències revolucionàries que miren les forces catalanistes com sospitoses de petitburgeses o filo-conservadores gairebé pel seu sentit d’amor a la tradició, la del país és clar, no pas la ideològica i social integrista. Capdevila el mateix setembre de 1936 marxa cap al front de la famosa columna que té el nom dels dos presidents catalans amb la República: Macià i Companys.

 

Hi destaca la crònica habitual amb la narració de la quotidianitat. Narra l’arribada a Alcanyís, els combats, i la vida a les trinxeres, en el front d’Aragó a Osca i Terol. Vicenç Guarner, Jesús Pérez Salas, el capità Molinos, mort molt aviat al front, Enric Canturri en seran capdavanters i a les seves memòries i en els estudi esmentat en serven el record. Durant la guerra n’edita ell mateix una antologia que titula Diari de guerra i hi dóna una imatge d’obra vinculada al to personal, íntim amb aquest títol. La portada és contundent: una bomba que cau en primer pla. Al pròleg d’aquesta obra, signat a Alcanyís, seu de la columna Macià Companys al front d’Aragó, el 12 de novembre, fa referència a la justícia i la llibertat, títol del seu anterior recull d’articles, i a la necessitat de lluitar. Exposa la seva posició en els moments inicials de la guerra tot afirmant: «Encara que hom oblida els deures amb facilitat, jo ja he complert el meu —dit sigui sense cap mica de vanitat— anant-me’n al front i escrivint aquest llibre.»

 

Són cròniques de guerra d’un escriptor, no articles ideològics d’un polític. Algunes apareixen publicades i altres no, ho veurem més avall, tanmateix les arranja sense reescriure-les. Per exemple a «Els ”bons” són els dolents» escriu al diari: «Després escriu: «Hi ha una fonda i una altra fonda», ho esmena, és clar, per: «Hi ha dues fondes». Modifica també «honorat» per «honrat», afegeix algunes frases, elimina mots innecessaris, en substitueix altres –rebels/feixistes–, etc. perquè el text guanyi contundència i sentit ideològic. Tot i la censura cal veure com hi ha un comportament molt ingenu, escriu a «Una nit a les avançades» He arribat a aquest poble –per una elemental discreció no puc dir de quin poble es tracta…» i en tancar la crònica, per rutina ho fa, signa Lécera  i no se li esmena.

 

Malgrat el panorama complex Capdevila va a lluitar i ho fa no des d’un despatx de la humanitat, del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, de Ràdio Associació de Catalunya o de la Conselleria de Cultura que hi tindria tot el dret per la capacitat que tenia sinó a primera línia i quan diuen que els periodistes tenen la feina a rereguarda, l’agost del 1937. Diu :

 

«Hi hem de venir perquè hi tenim un deure i un dret: defensar la República per la qual hem lluitat sempre i no com alguns, que es declaren republicans el 14 d’abril a les quatre de la tarda. Hem de venir per a lluitar contra el feixisme i no per a especular i mercadejar amb la guerra. Ni a cercar galons i estrelles que han abundat i s’han prodigat massa. La guerra no ha de ser un comerç ni una fira de les vanitats. Jo sé de mi que el 8 de setembre del prop-passat any vaig sortir de Barcelona comissari de premsa de les columnes Macià Companys i avui quan tothom és comissari, quan tothom porta estrelles, sóc un soldat, un simple soldat: un de tants, un mes. I no n’estic pas descontent, car la personalitat no me l’han de donar els galons o les estrelles. Durant la meva gestió he fet tot el bé que he pogut; he destacat en aquestes cròniques l’actuació dels homes, els anònims i els d’alta graduació, de la columna, avui divisió, que porta els noms dels presidents i de la qual, sense mi, no s’hauria parlat més que en els telegrames oficials. No ho considero un mèrit sinó una obligació. Però estic content d’haver complert com millor que he sabut i amb un desinterès absolut i total, aquesta obligació.»

 

Segurament les cròniques de guerra és un dels documents més interessants del front d’Aragó per a copsar la vida a les trinxeres. Capdevila deixa la redacció de La Humanitat i va al front el setembre del 1936. Altres companys de la redacció també ho fan com Josep M. Lladó. Esquerra organitza unes columnes per anar al front. Ho feu gràcies a l’organització de gran partit –amb diaris, casals i quadres- i amb un rerefons: disposar d’un poder polític en moments de trasbals i malgrat les suspicàcies de les centrals sindicals, que semblaven les dipositàries de les essències revolucionàries que miren les forces catalanistes com sospitoses de petitburgeses o filo-conservadores gairebé pel seu sentit d’amor a la tradició, la del país és clar, no pas la ideològica i social integrista. Capdevila el mateix setembre de 1936 marxa cap al front una columna amb els noms dels presidents catalans. Els reportatges dels diaris són apoteòsics atès que hi havia molta condensació en la desfilada dels carrers barcelonins d’aquell 5 de setembre, d’una banda la voluntat d’esclafar el feixisme, els militars rebels i de l’altra de disposar d‘unes unitats fidels a la Generalitat que pugessin posar ordre davant els desoris dels dits incontrolats, en realitat controlats per la FAI. Sortiran del castell de Montjuïc i de l’estació de França aniran vers el front d’Aragó. Companys torna a ser-hi present i marxen finalment el dia 8 com recullen els diaris del dia 9. Capdevila també hi serà.

 

alba

Més enllà de les cròniques de guerra publica un gran nombre d’obres. De caràcter polític així, entre altres: Té la paraula el senyor… (1933) on aplega cròniques parlamentàries, Per la justícia i pe la llibertat (1932) recull d’articles de denúncia o 14 d’abril, claror d’alba (1935) obra teatral de títol evident en ressonàncies polítiques. I una molt enorme producció diversa que va de la història de la Bastilla a la Beethoven en una labor a cavall entre la divulgació i el periodisme. Les seves memòries són molt extenses i valuoses per conèixer el primer terç del segle especialment. Es conserven en original a la Universitat Autònoma de Barcelona i han aparegut fins ara només tres volums de la desena que la conformen: L’alba dels primers camins (1968), De la Rambla a la presó (1975) i Història de la meva vida i dels meus fantasmes. La República. El Periodisme. El Teatre (2012).

presons-deuropa-la-bastilla

de-la-rambla

Després de la guerra patí l’allunyament de la pàtria i col·labora activament a la premsa d’exili com El Poble Català, Mai no morirem, Catalunya, Vida Nova, Foc Nou… així com en altres activitats al servei del seu ideari, des de la lluita contra l’invasor nazi de la França ocupada on estava refugiat -en la qual serà professor universitari a Poitiers- fins als Jocs Florals de l’exili com a pervivència d’una cultura perseguida. Amb la docència a l’exili li arribarà l’estabilitat definitiva, escriu molt i redacta a les memòries, l’acabà el primer volum el 1950 vorejant la seixantena i mor tres dècades després a Andorra on se sentia en terra catalana i lliure i a la que dedicà un llibre.

memories

Capdevila no fa el paper d’ideòleg ni de teòric, no justifica, argumenta i exposa bateries conceptuals, al mateix diari hi ha i amb encert, Antoni Rovira i Virgili que ho fa i amb eficàcia periodística. Simplement, i ací un altre mèrit, és com a escriptor compromès que aspira, plenament, a narrar la realitat que veu des de la perspectiva pròpia de la seva visió personal amb les referències ideològiques que acabem de veure en la taula anterior i que conformen el seu pensament.

 

llibre-d-andorra

Narcís Molins i Fàbrega: periodisme i història de compromís amb els dèbils

dijous, 19/01/2017 (jmfigueres)

n-molins-i-fabrega-647

Molins i Fàbrega, nascut a Beuda el 1910 i mort a l’exili a Mèxic a Cuatla el 1964 fou un compromès militant marxista i també periodista molt preocupat per la dimensió social de la realitat i coneixedor de les vinculacions entre periodisme i història i més enllà dels aspectes de la contemporaneïtat. Treballà, com era habitual a l’època, d’infant fins que anà, als setze anys, a Barcelona a casa d’uns parents entrant d’aprenent a la seva pastisseria al carrer de Petrixol. Amb un alt grau de militància fou detingut i empresonat a la Dictadura de Primo de Rivera diverses vegades. Solano li dedica un apartat a la seva obra El POUM en la historia. Andreu Nin y la revolución española i en destaca el nivell de generositat social que tenia i també parla d’ell al pròleg del seu reportatge sobre la revolució d’Astúries.

Molins s’afilià als grups polítics que encarnaven la visió avançada de la lluita social i des d’un àmbit específicament català així: Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) i Bloc Obrer i Camperol (BOC) del que fou expulsat el 1931 acusat de desviacionisme d’esquerres. Amic i proper a les tesis d’Andreu Nin s’afilià a Oposición Comunista Española i Nin la transformà en Esquerra Comunista (EC) també hi anà. Quan EC i el BOC creen amb la seva fusió el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) Molins serà membre del Comitè executiu. A la revolució del juliol del 1936 anirà, amb Pere Pagès i altres a El Correo Catalán que, incautat, serà Avant i serà nomenat redactor en cap, n’havia de ser el director, fins el juny del 1937 que hi haurà la persecució del POUM. Durant la guerra treballà també pel servei de premsa de la Generalitat. Anà a París a entrevistar-se, diu Solano, amb els nacionalistes rifenys per promoure una rebel·lió contra els militars rebels des de la seva reraguarda però no es va produir.

Amb la persecució estalinista contra el POUM que va provocar l’assassinat de Nin i altres així com empresonaments, tancament de publicacions poumistes, etc. passa a la clandestinitat i, a final de 1937, va a París i amb Víctor Serge, encetarà una campanya de defensa del partit. Marxa, quan els nazis s’acosten a París, també amb Serge, a Algèria, i després a Mèxic (1940) on  seguí col·laborant amb el POUM i les publicacions afins com Mundo.

Col·labora en publicacions polítiques, així les dels partits i grups esmentats així del BOC L’Hora i La Batalla i també El Soviet i a Comunismo. Finalment amb El POUM d’Avant i redactor en cap de La Batalla. El 1930 entrà al diari La Nau de Rovira i Virgili atenent les seves aficions literàries malgrat que no va poder estudiar i la seva formació és absolutament autodidàctica. Passa a L’Opinió i La Humanitat com a redactor esdevenint cap de la secció d’exterior. També col·laborà en altres com La Ciutat, com explica Josep Bartolí en les seves memòries dialogades amb Canyameres. La seva obra periodística, és plena d’articles de denúncia, de crítica social, articles teòrics de reflexió, etc.  i no ha estat encara estudiada ni fixada o referenciada. A l’exili mexicà col·labora, esporàdicament, en algunes revistes en català com Lletres, de la que era al consell de redacció i La Nova Revista.

Com a periodista manté un caràcter professional viu i inquiet, valent. Per exemple després del 6 d’octubre el primer número que apareix de La Humanitat pràcticament, diu Solano, el redacta tot sol i, com era habitual, amb la seva pròpia interpretació, més propera als postulats marxistes que no a ERC propietària del periòdic a través de les edicions Llibertat. Josep M. Massip el voldrà després expulsar del diari però Companys el defensa, des de la presó, i Molins continua. Costa que creure que Molins tot sol redactes les cinc pàgines, a set columnes d’informació i opinió de la jornada, a cos petit del periòdic que apareix el dia 9. Massip estava tancat a l’Uruguay amb  Companys i altres dirigents. Molins a La Humanitat mantenia una posició més afí a la informació genèrica, podia parlar més lliurement de política exterior. És el mateix cas que Rovira quan col·labora a La Veu de Catalunya que escriu ben lliurement però… només de política exterior.

 

cci19012017_0001

La seva obra pel que fa a estudis de conjunt, en llibres, a hores d’ara, és molt breu encara. Coneixem el gran reportatge periodístic del 1935 UHP, La revolució proletària d’Astúries (1935) del que en parlem a Memòria Documental de Catalunya al web del Museu d’Història de Catalunya, i que esdevé una valuosa, històricament, i preciosa, periodísticament, crònica del que fou aquest període tan demonitzat pel franquisme, amagat de la historiografia i periodística i, sens dubte, important en la història des de la perspectiva de les classes populars que constitueixen la majoria del conjunt de la població. L’obra apareix a Barcelona a l’Editorial Atena de Marcel·lí Antich, l’any següent de l’episodi i Molins hi exposa documents, testimonis, observacions, amb una força narrativa terrible a l’edició catalana, avui només consultable en alguna biblioteca especialitzada mentre l’edició espanyola a Júcar el 1977 i amb pròleg de E. Solano no té, és clar, la mateixa intensitat.

En aquesta obra, de factura dinàmica, redacció viva i gran interès, Solano en valora, i ho fa bé, el seu valor. Molins exposa, amb noms i cognoms, l’abast de la tan dura repressió i venjança que els militars imposaren als minaires vençuts en preludi del que seria el de pocs anys després. Tenim notícia d’unes memòries novel·lades de 229 pàgines mecanografiades que va titular Quan 3 + 3 fan 4 que es conserven al Pavelló de la República.

 

campos-de-concentracion

 

És autor de Campos de concentración (1944) una denuncià molt dura dels camps francesos d’internament o concentració francesos del Rosselló tan poc coneguts avui a Catalunya mentre a França, fins i tot al Liceu Francès de Barcelona els alumnes van a visitar a les platges avui turístiques però encara batudes per la tramuntana. Visiten també la Maternitat d’Elna, el Memorial de Ribesaltes i el castell de Cotlliure amb els cementiris famosos… i fora bo que es programes com a activitat formativa per secundària.

Campos de concentración, il·lustrat pel també poumista Josep Bartolí, és un text de proses reflexives, emanades des de dins d’un terrible episodi que afecta a uns cent mil catalans, i també llurs dones i infants. Molins ho patí i  deixà, com Agustí Cabruja, també un testimoni eloqüent.

 

 

codex

El 1956 es llicencià en antropologia a la prestigiosa escola universitària mexicana de la capital de tanta importància mundial. Ho feu amb l’estudi El códice mendocino y la economía de Tenochtitlán (1956). El còdex, editat diverses vegades i molt estudiat per les atractives il·lustracions que conformen la informació que ofereix, és vist amb un enfoc nou. És tracta d’un conjunt de làmines que ofereixen dades sobre la recopilació de tributs del territoris que els asteques guanyen en guerra i el formen un centenar de soberbes làmines. Molins s’hi aboca i l’analitza amb ulls del poble baix, intenta. El pròleg és de la prestigiosa antropòloga mexicana, nascuda a Suècia i nacionalitzada al país asteca  Barbro Dahlgren de Jornan. Aquesta obra, sobre un còdex espectacular que exposa només aspectes dels impostos que es pagaven als asteques, és una petita meravella gràfica i ha estat força estudiada des de diverses perspectives. Molins ho fa en els punt d’analitzar-ho com a impostos i poble i poder. Exposa un punt de vista innovador sobre aspectes socio-econòmics que rebel l’aval del prestigiós Instituto Nacional de Antrolopogia e Historia de Mèxic a través de la seva professora i directora. Obtingué reconeixement acadèmic atès que Barbro Dahlgren de Jordan la va dirigir i en feu el pròleg. L’antropòloga, autora d’una extensa obra té només dos pròlegs, un el de Narcís Molins i Fàbrega. Fou publicat a Porrua a la Biblioteca mínima mexicana i en un centenar de pàgines

Cal esmentar també una vinculació, breu, al món editorial a Caracas, però el 1957 s’instal·là definitivament a Cuatla on morirà, jove, de malaltia.

Acabem amb una altra referència al llibre dedicat als camps de concentració del Rosselló. Narcís Molins escriu al pròleg fa un encès elogi de l’hospitalitat mexicana i retrata amargament, amb el tret incisiu de Bartolí la francesa. Bartolí acabarà també a Mèxic i Estats Units.

dibuix-bartoli

La prosa de Molins que acompanya els durs dibuixos provoca una emoció vorera al fàstic, als camps hom patí molt i ferits, vells i infants foren els qui més moriren però encara esta per a estudiar aquest episodi clau en l’exili català.

Vegem-ne un tast del que escriu, des del cor:

 

«ES CIERTO, POBRE CAUTIVO.

Llegaste a la cárcel de alambres ponzoñosos con tu compañera y tres hijos.

Tus presentimientos no te engañan.

A ti te encerraron con los demás hombres. A ella y a tus hijos los llevaron a otro cementerio. No estáis lejos, pero los alambres y el corazón de vuestros guardianes son insensibles.

El menor de tus hijos murió hace tiempo. En la administración no hubo un franco para leche y el pecho de tu esposa estaba exhausto. El pobre inocente murió.

También el hambre se llevó al que le seguía.

Pronto perderás al tercero, el mayor, el que más goces te dio. Se halla tendido en su lecho, sin que los médicos lleguen a descubrir el mal del que mueren los cachorros de refugiado.

Tus guardianes y el alambre ponzoñoso son fríos, sin corazón nada saben del dolor de un padre, cuando este padre es un refugiado cautivo.

Tu esposa sufre sola. Espera que tú serás más feliz, creyéndote aún padre de tres hijos.»

 

Molins és avui un desconegut, els seus articles a la premsa per referenciar, les memòries inèdites, l’estudi antropològic absent de biblioteques, l’edició catalana del seu gran reportatge introbable. Fou però un periodista militant molt destacat al seu moment que es comprometé amb una ideologia de transformació social i hi dedicà la seva vida pagant-ho amb l’exili i la malaltia. La dimensió de la història que tenia era la de fer conèixer la veritat del que va patir el poble tan fos el català o l’asturià sota els militars o l’aborigen mexicà.

 

Jaume Miravitlles, història de la guerra civil vista pel somriure de la revolució

dilluns, 7/11/2016 (jmfigueres)

 

Jaume Miravitlles. El somriure de la revolució

adeu-a-met-miravitlles-emporda-federal

 

Amb aquest títol escrivírem una semblança adreçada a joves a la revista Debat Juvenil, on en donarem a conèixer una trentena de personatges singulars del XIX i XX per tal que els joves inquiets coneguessin dirigents polítics catalans, escriptors i altres personatges importants abans la frivolitat no s’ho menges tot. Igualment en l’antologia de cent catalans 100 figures que han fet nació el vàrem incloure i no se’ns escapa doncs l’atracció que sentirem per un periodista i home d’acció que al llarg de la seva vida treballà des del seu Bloc Obrer i Camperol de jove fins al servei a la Generalitat en guerra i exili assolint un impacte extraordinari en les seves realitzacions. El text de la revista Debat Juvenil (nº 96 del 5-III-2012) que presentem és breu i sintètic i ofereix en una pinzellada la seva personalitat i obra. Hi afegim el comentari d’algun dels llibres de Miravitlles on comenta aspectes històrics de la Catalunya contemporània.

 

«Definit així per l’escriptor A. Malraux. Esdevindrà una de les figures més destacades de  la comunicació del nou poder institucional català que s’haurà d’adaptar amb el triomf de la revolució durant la guerra civil. Nascut a Figueres (1906), morí a Barcelona (1988) després d’un llarg exili per terres americanes on conreà el periodisme d’opinió. Destacà com a periodista, polític i escriptor. El seu origen empordanès de la capital del republicanisme federal i la seva formació en la generació dels figuerencs més dinàmics –Dalí, Deulofeu, Puig Pujades…- l’impulsà a la militància política i a l’activisme a través de diverses instàncies –del CADCI a Estat Català per acabar a ERC– tot vinculant-se amb els dos presidents de la Generalitat. Amb Macià participà en el complot de Prats de Molló durant la dictadura de Primo de Rivera i amb Companys s’hi vinculà durant tota la guerra i el primer exili a França fins l’ocupació alemanya. Milità al Partit Comunista Català, Bloc Obrer i Camperol per a catalanitzar el moviment obrer i el 1934 a ERC a la que s’oferí i servi incondicionalment fundant el casal Spartacus. Col·labora en nombroses revistes de les esquerres: L’Espurna, L’Hora, Avant, La Batalla…. i a la tornada especialment a Tele-eXpres.

 

Secretari el 1936 de l’Olimpiada Popular Obrera. Unes insuperables dots organitzatives el configuraren com a secretari ideal del flamant Comitè de Milícies Antifeixistes després de guanyar l’aixecament militar. A l’octubre del 1936 dirigí el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, instrument de difusió, més que de propaganda, malgrat el nom, molt eficaç en pro de la República i de la Generalitat tant a l’interior com a l’exterior. Al seu front organitzà activitats a Espanya, Mèxic, França… compta amb delegacions a l’estranger, atengué periodistes, promogué accions especials amb una labor de gran qualitat artística i professional, d’incidència social i política. Artífex de l’organització de l’activitat pública. De la dita aleshores propaganda, o sigui la difusió de les idees, i estructurà un organisme modern i eficaç amb seccions autònomes, eficaces i molt dinàmiques que mantindran tota una acció molt rellevant. En cinema –Laya Films–; llibre –Editorial Forja–; dinamització –secció de festivals; gadgets –El més petit de tots…-; premsa –Journal de Barcelonne, Nova Ibèria, Amic, L’Avantgarde, Comunicat de Premsa…–, organització de manifestacions; acció internacional d’agitació i relacions públiques molt eficaç. Una ingent labor.»

 

Una nota raquítica però l’espai de la premsa de paper és limitat. L’obra bibliogràfica de Miravitlles és generosa, àmplia i constant. Abans de la guerra ja té un nom incisiu. Amb una esmolada ploma, una formació política i un to abrandat configura una posició d’esquerra radical en la qual apareixen títols, assaig polític, com Contra la cultura burgesa (L’Hora, 1931), Los obreros y la política (1932), De Jaca a Sallent (CIB, 1932), Ha traït Macià? (Tipografia catalana 1932) El ritme de la revolució (1933), Crítica del 6 d’octubre (Acer, 1935), Geografia contra geopolítica (Mèxic, Prometeo, 1945) (Acer, 1936)… Una àmplia labor. Ens volem però referir als seus escrits de guerra i als d’exili que van essent poc a poc recuperats.

dietari-dexili

La seva obra durant la guerra civil al front del Comissariat de Propaganda, els seus articles d’exili, el treball de periodista, comença a ser estudiat amb aportacions de Rafael Pascuet i Enric Pujol, Anna Teixidor i molt especialment  Ramon Batalla curador de diversos llibres seus i autor d’una biografia seva. Hi ha també diversos Miravitlles, el jove del BOC, el madur sempre amb Companys i amb ERC, el més vell i al costat del liberal de Trias Fargas.

 

De la seva obra recent a Catalunya amb la seva tornada el primer treball important que publica és Barcelona, latitud Nova York, longitud París: assaig econòmic que apareix de la mà del seu amic l’editor Josep Fornas (Curial, 1971), Los comunicados secretos de Franco, Hitler y Mussolini (Plaza & Janés, 1977), introducció a la selecció i comentaris de Josep Termes en l’obra Carteles de la República y de la guerra civil (La Gaya Ciència, 1978) una singular aportació que pràcticament inaugura els estudis sobre la cartellística catalana de la guerra tant i tant important.

gent-que-he-conegut

Els seus retrats literaris, i memòries aplegats en els tres volums: Gent que he conegut (1980) Més gent que he conegut (1981) Homes i dones de la meva vida (1982) esdevenen una molt i molt interessant aportació a la segona meitat del segle XX no només català –Companys, Pla, Dalí…- sinó internacional –Prieto, Negrín, Ovssenko, Malraux…- Hi aboca des de la vida íntima fins a comentaris d’alta política, unes memòries singulars a través de les opinions amb altres persones en les que va viure, i no parla de tothom pas. Per exemple en Fontserè no hi apareix i aquest a les seves memòries comenta com Miravitlles l’acollí a casa seva a París en els difícils moments del primer exili.

cci01112016_0002

 

Després de la mort li apareixen reculls, escrits seus, gràcies a la preservació de l’arxiu pels fills, de forma continuada, així D’Europa a Amèrica, dietari d’exili (1941-1945) (Proa, 2009), Informe sobre l’economia franquista de postguerra (Afers-CEHI, 2008),Veritats sobre la guerra civil espanyola (Base, 2015). Esperem que aviat puguin aparèixer els seus articles però aquesta labor és molt complexa, hi ha pendents tants articles per recollir! I fora bo atès que la seva articulística esdevé un testimoni singular d’època.

episodis-de-la-guerra-civil-espanyola

Del període bèl·lic narra, en la bibliografia exposada, les seves vivències i aplega en algun recull les activitats que desenvolupà al front del Comissariat, tot recollint textos propis. Així, per exemple el volum Episodis de la Guerra Civil o aportant documents, així per exemple sobre l’apropiació de l’ordre públic per part del Govern Central a la Generalitat que els tenia en exclusiva. Barcelona fou la única ciutat important on poble i forces d’ordre públic guanyen a l’exèrcit sortit al carrer. És prengué l’ordre públic i del mateix recull un editorial de La Batalla o comenta la detenció, que acabarà amb assassinat, d’Andreu Nin. O com Companys l’envia a València per entrevistar-se amb el ministre de justícia i intentar fer alguna cosa al respecte. Miravitlles amplia informació i seguirà amb explicacions sobre els afers de la URSS arreu el món. No és casual que El Poble Català, que ell dirigeix a París, sigui clausurat per les autoritats franceses. El periòdic s’ocupa de política internacional, per exemple de la invasió de Finlàndia… per la URSS. En aquest setmanari hi publica un article acarant, el 2 de novembre de 1939, la guerra motoritzada en la invasió de Catalunya per l’exèrcit franquista i la de Polònia per l’exèrcit rus. Aquest article el reprodueix i actualitza les xifres dels efectius de l’exèrcit republicà. L’obra significa la presència altre cop a Catalunya d’un notable comunicador amb milers d’articles publicats a Europa, Estats Units, Amèrica del Sud, en una labor intensa i extensa.

 

Amb trenta anys és al front del Comissariat. Haurà, doncs, de viure l’exili en diverses ciutats, especialment vint anys a Nova York. Retorna el 1963 però se l’obliga a viure a Madrid i un any després podrà retornar a Barcelona. Col·labora a El Correo Catalán, El Noticiero Universal, Tele-eXprés, La Vanguardia Española, Destino, Informaciones, Diario 16, Madrid,  Mundo, Tele Estel… La seva posició pro americana contrasta amb el sentiment intel·lectual i estudiantil contrari a la potència, són els anys de la guerra del Viet-nam, derrocament d’Allende…

veritats-sobre-la-gce

El treball més recent, amb el títol de Veritats sobre la guerra civil (Base, 2010) és en certa manera un compendi dels seus estudis i reflexions sobre la guerra. El conjunt de tots els treballs de Miravitlles aporten un punt de vista testimonial i sovint amb una frescor i innovació. Exposa el que històricament s’ha anat elaborant amb lentitud així la victòria del poble als rebels les jornades del 19 i 20 de juliol quan ara només els indocumentats afirmen que fou només el poble en armes. Miravitlles igualment s’acara amb els rumors, els mites i les maledicències és més complex. Per exemple encara ara s’acusa als catalans de facilitar la pèrdua de la guerra atès que Barcelona no va resistir com Madrid. Això i la covardia dels catalans ens ho van repetir públicament a Madrid arran la presentació el 2004 d’un recull de cròniques de guerra del front de Madrid. Només varem haver d’acudir a les xifres de morts catalans per aturar els somriures de superioritat.

 

Miravitlles senzillament exposa que de les quatre grans ofensives de la República –Brunete, Belxite, Terol i l’Ebre- tres són assumides per les forces catalanes i com fou Catalunya la que patí més: acollí uns dos milions –Miravitlles diu tres- de refugiats, suportà els estralls dels bombardeigs, fou la fàbrica de la reraguarda i el graner de lleves i com malgrat ser absent de les grans decisions i com patí la invasió de competències fou fidel a la República fins l’extenuació. Certament en l’obra vista en conjunt hi ha repeticions, reiteracions i una visió molt crítica, i en algun aspecte força discutible, dels caràcters profunds en guerra. Escriu amb idees llampants com intuïcions, amb la base d’una coneixença durant la guerra, el seu primer aplec d’articles de guerra és sobre el front de Madrid i la construcció que fa és amarada d’un èmfasi en el qual hi ha anticomunisme i antinegrinisme i que alguna posició pot ser considerada amb prevenció però el to de Miravitlles és el d’una provocació intel·lectual que no s’està per convencionalismes atès que no parla ni com historiador, ni com periodista tot i que fou comunicador –aquesta és l’acceptació del mot propaganda els anys trenta- i es posiciona amb radicalitat en uns arguments sovint innovadors i que fan fixar la mirada en els diversos posicionaments tant oposats dins les mateixes rengles dels bàndols enfrontats. Escriu Miravitlles a l’obra citada i la cita ens serveix per a copsar un estil dinàmic amb un to senzill i discret:

 

«També de Madrid van sorgir caps militars, antics professionals de l’exèrcit monàrquic, que van agafar, sota la influència dels comunistes, l’organització tècnica de l’exèrcit. A Madrid es va formar el cos de comissaris polítics que va assegurar el control comunista sobre l’exèrcit. Per això, calia que la resistència de Madrid es perllongués perquè pogués servir d’exemple de l’eficàcia dels mètodes i de les organitzacions comunistes.

Ja hem explicat com es van abandonar els vitals centres de la perifèria    espanyola on hi havia la riquesa econòmica, les comunicacions, els transports, les fronteres per mantenir invencibles les ruïnes fumejants d’una capital aixecada enmig d’un desert. Aquesta tàctica convenia extraordinàriament als interessos franquistes. Quan Franco es va adonar que la presa de Madrid, després del trasllat de la capital a València, no impressionaria l’opinió pública mundial, va desistir de conquerir-la. Llavors va començar el que hem anomenat la guerra d’usura, primer contra Málaga, després contra el País Basc i Astúries, i després contra Catalunya i València. Per a això s’havia de fixar l’enemic a Madrid mitjançant ofensives que immobilitzant les tres quartes parts de l’exèrcit republicà, li deixava les mans lliures per a  altres accions. Aquestes ofensives simulades van contribuir, d’altra banda, a fer més verídica la propaganda comunista sobre el Madrid invencible.

En aquella època, vaig desenvolupar aquesta tesi en un estudi que vaig dirigir a l’agregat militar de l’ambaixada de França a Barcelona.  Alguns dies després de la redacció d’aquest informe, Queipo de Llano va fer unes declaracions a la ràdio parlant del «secret de Franco». «Totes les guerres —deia l’indiscret general— tenen el seu secret. Durant la guerra de 1914 a 1918 es parlava del secret de Kitchener. Jo puc parlar del secret de Franco. És ell qui ha inspirat tota l’estratègia militar d’aquesta guerra». En efecte, Franco va simular contínuament ofensives sobre Madrid amb l’objectiu d’immobilitzar al front del Centre a la majoria dels elements combatius de la República, mentre totes les regions perifèriques queien, d’una darrere l’altra, a les seves mans.

Aquestes declaracions de Queipo de Llano, fetes abans de l’última ofensiva sobre Catalunya, no van canviar gens els plans comunistes. Es veritat que, en aquell moment, no es tractava, en el pensament secret dels comunistes, de guanyar la guerra, sino d’obtenir, per una mediació directa amb Franco, un acord a l’estil del Pacte germanosoviètic. La derrota de Catalunya i el manteniment de «Madrid invencible» eren, evidentment elements indispensables per arribar a aquest acord.»

 

catalans-a-madrid