Aquest 8 de març us proposo un diàleg amb les dones de fa mil anys

divendres, 8/03/2013 (IRCVM)

De vegades es fa difícil sentir les veus de les dones medievals,  però pels vols de l’any mil, hi hagué dones que es van atrevir a “existir” i van deixar el rastre del seu pas per la vida. Voldria fer una reflexió sobre les nostres dones dels volts de l’any 1000, des de la òptica de la història de les dones. Valgui pel dia que dediquem a les dones treballadores  un homenatge a aquestes pioneres, el record de les quals, ben sovint, ha estat oblidat  per la nostra historiografia.

Cal contradir les paraules de George Duby quan afirmava que elles no serien per a nosaltres altra cosa que ombres indecises, sense contorn, sense profunditat, sense accent. Notem viva a la documentació la seva presència i ens adonem que tenen accent i veu pròpia. Per això  he escollit uns exemples tot combinant l’actuació individual d’algunes dones singulars amb la presència constant de les dones del poble.

Només donar un cop d’ull als nombrosos documents dels comtats catalans que han quedat dels segles X i XI podem constatar, com deia Bonnassie, que un cert to femení marca la societat de l’època. Hi apareixen les mares dels, i de les, qui juren; les dones casades que, per la dècima marital, actuen en els contractes al costat del marit;  les filles que reben la part proporcional de l’herència dels pares; les vídues que són per llei les usufructuàries dels béns familiars, que actuen soles o amb els fills; les religioses, entre elles les abadesses i les deovotes.

Sobta la gran quantitat de dones que trobem actuant, tant al costat del marit com soles o amb els seus pares o els seus fills. Les bases d’aquesta presència les hem de cercar en el dret que preveu el repartiment equitatiu de les terres entre fills i filles, en la llei goda que estableix que la desena part dels béns del marit són de la seva muller, i en el costum que vol que la vídua sigui usufructuària dels béns del difunt marit. Circumstàncies legals en un context colonitzador, en el qual es necessiten totes les mans  i totes les ments, per crear la base econòmica, política i humana que farà possible la construcció del país.

A més penso en la voluntat d’elles de ser protagonistes de la seva pròpia vida i  de  la història, no només omplen amb la seva presència la documentació d’aquell temps, igual que omplien amb el seu treball els camps, les viles, les cases; sinó que a més, algunes d’elles van voler que el seu nom i les seves obres restessin a la memòria col·lectiva.

Em pregunto on és aquest to femení en els llibres d’història medieval? I també em pregunto què han fet els historiadors per tal d’esborrar la memòria d’aquelles dones?

Portalada Ripoll.jpg

Portalada de Ripoll, mitjan s. XII

Totes les mans per treballar:  La documentació catalana dels segles IX, X i XI  ens mostra que les dones van  conrear  la terra erma, hi van plantar i hi van edificar.  Jo Ermengarda  i el meu fill Otger i les meves filles Ermengarda  i Eldefreda et venem…tot el que vàrem treure de l’erm, conjuntament amb el meu marit Senald, difunt, i el demés que ens ha pogut  venir per aprisio o treball…, diu un document del Diplomatari de la catedral de Vic  de l’any  889. Hauríem de  destacar el mot  “conjuntament” que assenyala el treball comú d’homes i dones i la voluntat de remarcar que ella havia participat activament en la colonització de la terra. Aquesta colonització la feien moltes vegades parelles de camperols que treien la terra de l’erm; elles treballen la terra al costat del marit, o l’heretaven dels pares,  però també dirigien explotacions autosuficients. Molt interessant és la donació feta per una dona anomenada Grima a favor de Sant Joan de les Abadesses. A la seva mort, els seus tres fills, complint la voluntat de la mare, atorgaven al monestir una peça de terra situada a Vallfogona de Ripollès que ella va treure de l’erm amb nosaltres els seus fills, els primers homes en la terra reial sota el domini dels francs. Fan la donació a favor de l’abadessa fundadora Emma, l’any  942. És a dir que entre “els primers homes” que varen repoblar la zona  hi havia dones que estaven al capdavant de l’economia familiar.

Algunes dones figuren al capdavant de les petites comunitats agràries. Així, a Vallformosa (Rajadell, Bages) es celebrava un  judici pel març del 977, pel qual les pobladores i pobladors demostraven que la terra era seva perquè els seus avantpassats havien emigrat allà des de feia molt de temps. Hi  figuren a la llista sis dones, una d’elles deovota, i una trentena d’homes, un d’ells sacerdot. Ells i elles eren tots els caps de casa de la vall, al capdamunt d’aquesta llista d’habitants hi figura la dona Tudil·la, pensem que això no és un fet  casual, sinó que se li reconeix una certa preeminència dins de la comunitat.

Algunes prenien la iniciativa ocupant terres a la frontera, com ara  Guinedilda, que sense home, amb els seus tres fills i dues parelles de pioners, va ser la  primera en ocupar Cervera   que estava en aquells moments (l’any 1026) en un lloc molt avançat  vers la taifa de Lleida. Des del poder, una altra dona, la comtessa Ermessenda  li acreditava la possessió.

Que una dona sigui capdavantera no és mai un fet aïllat, en aquell context trobem altres dones protagonistes d’aquella història de colonització i organització del territori, a les que  hem anomenat civilitzadores de frontera: camperoles, pioneres, comtesses, abadesses…

En nom de la mare:    El nom de la mare figura sempre en el ritual del jurament de fidelitat dels vassalls fet sobre las relíquies o sobre les mans del senyor. La filiació en els juraments solemnes sempre és únicament materna: Ermengol fill d’Adelais, Hug fill de Riquilda. O bé com diu un document del comtat de Pallars:  Juro jo Radolf Oriol, fill de Meravella, a tu Ramon, comte, fill d’Ermetruita, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Gilga.

S’han donat diverses raons per les quals només apareix el nom de la mare: Es diu que per tal de no jurar en fals només hi consta la filiació materna que és la segura. Per altra banda, el simbolisme feudal estableix uns nous llaços, crea una parentela artificial, el jurament és com un nou naixement basat en la fidelitat, plasmat en un ritual que s’afirmava amb la genealogia materna per tal de mostrar aquest fort nexe en el qual es basaria tota l’estructura feudal. A més, podem dir que el fet de jurar per la mare dóna més força a la paraula donada, en un moment en que es valora la maternitat i que la dona té un protagonisme que anirà perdent.

El  valor de la maternitat el podem  veure clarament en un text escrit vers el 840, em refereixo al  Liber manualis que Duoda, comtessa de Septimània i de Barcelona, dedicava al la seu fill Guillem.  La mare el guiava i l’aconsellava i també, com algunes matriarques bíbliques beneïa al seu fill:  Que Déu omnipotent  et beneeixi […] que et doni en abundància la rosada del cel i la fertilitat de la terra. Que el gra i el vi i l’oli amb tots els altres béns et ragin en quantitat […] pregant per tu, noble infant, soc a prop teu en tot moment. Beneït siguis a la ciutat. Beneït al camp. Beneït a la cort […] Beneït també el fruit de la teva terra. Beneïda la teva joventut que va i que ve […]

La força de les esposalles: Cal remarcar la força que donen a la dona les paraules de les esposalles d’aquell temps, de fet no tornarem a trobar mai més un ritual que valori tant positivament la dona: Em plau i en convé amantíssima esposa meva demanar-te a unir-te a mi en matrimoni [… ] per l’amor que et tinc, per tal que la teva bellesa en sigui ornada i pels infants que haurem de procrear, et faig donació de la desena part de tot el que posseeixo, del que he pogut adquirir o que podré adquirir amb l’ajuda de Déu. És només un ritual, un símbol, però de fet reflecteix una mentalitat, una actitud respecte a la dona. Podem afirmar que aquella societat dóna un valor i un pes específic a les dones que no tindran en altres moments històrics.

Maria brodadora1.jpg

Estola de Sant Narcís, s. X, Església de Sant Feliu de Girona

Sortir de l’anonimat: Remarquem que dues dones brodadores van deixar les seves obres signades. Elisaba al penó dit de sant Ot,  i Maria a l’estola de sant Narcís, en un interessant intent de deixar  rastre.  Igual que la pintora En o Ende que il·luminava el Beatus de Girona i signava com pintora i ajudadora de Déu. La comtessa de Pallars  Llúcia de la Marca, està representada a les pintures de Sant Pere de Burgal, a la part inferior  de l’absis, vestida de blau fosc, amb una túnica amb mànigues amples amb orles als punys, un gran collar, un ciri encès en una mà i l’altra oberta en senyal d’ofrena; al costat hi figura el seu nom, fet molt excepcional a la pintura romànica que normalment guarda l’anonimat dels autors i dels patrocinadors. Tenim notícia de dones gramàtiques a Vic al segle XI. Es tracta d’una família de gramàtics, ell Guibert, procedent de Lombardia, establert a Vic ja al 1015, es va casar amb Guisla, emparentada amb els vescomtes d’Osona Cardona, que en alguns documents es esmentada com a gramàtica, així mateix, la seva filla Alba redacta també alguns documents.

Maria brodadora2.jpg

Estola de Sant Narcís, s. X, Església de Sant Feliu de Girona

 

Sobta la gran quantitat de dones que trobem actuant:  Camperoles que treuen terres de l’erm. Capdavanteres  que presideixen  comunitats de colons. Brodadores que signen els seus treballs, dones que pinten dones que escriuen…  No ens pot estranyar en aquest context trobar dames que comanden castells i  a comtesses que governen.

Teresa Vinyoles Vidal

IRCVM – Universitat de Barcelona

ARQUIBANC, o com posar els arxius patrimonials a l’abast dels investigadors.

dimarts, 5/03/2013 (ivoelies)

Un dels problemes que ens trobem quan volem treballar amb documentació conservada en arxius privats és el de l’accés. No sempre els propietaris volen mostrar la seva documentació, potser pensant que els investigadors trobaran informació que més val no saber. Però no ens referim únicament a aquest aspecte. Els arxius privats, com és lògic, no disposen d’una infraestructura de serveis de cara al públic investigador ni tampoc tenen instruments de descripció eficaços per poder saber què hi ha en els seus arxius. Perquè els arxius privats no són una “institució” com pugui ser qualsevol arxiu dels que coneixem (Arxiu de la Corona d’Aragó, Arxiu Nacional, arxius comarcals…) i que faciliten, perquè és la seva obligació, l’accés als documents que guarden.

Per tal d’aportar alguna solució a part d’aquests problemes fa un temps s’ha engegat un projecte de recerca emparat sota el nom d’Arquibanc. Aquesta paraula fa referència al moble que hi havia en algunes cases medievals i modernes catalanes i que acostumava a servir per seure davant de la llar de foc i també servia com a caixa per guardar robes, llibres i documents. L’arquibanc simbolitza les bases sobre les que s’assenta el patrimoni d’una casa i d’una família, és a dir, la documentació; però també simbolitza que el centre de la casa és al voltant de la llar, i en aquesta hi té un paper destacable la caixa amb les escriptures. Així patrimoni, família i documentació són tres elements que és difícil entendre’ls per separat.

cassapanca gotica italiana.jpg

Arquibanc gòtic del sud d'Itàlia

En aquest projecte hi participen alguns professors i professores del Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de Barcelona i hi conflueixen el  finançament del Ministerio de Ciencia e Innovación y del Pla d’intensificació de la Recerca. Amb el projecte es vol localitzar, recuperar i difondre arxius privats. De tots els arxius privats ens centrem en els arxius patrimonials ja que aporten informació fonamental i amplíssima sobre el nostre passat. Per tal de dur a terme la recerca amb aquests arxius i per facilitar-ne l’accés s’ha procedit a digitalitzar alguns documents. Aquesta tasca, però, no és el darrer objectiu ja que actualment es corre el risc de digitalitzar documentació sense un criteri clar. Només es pretén poder accedir a la documentació per tal de poder fer una recerca històrica, ja sigui pels propis membres de l’equip investigador com per part de la comunitat científica en general.

D’arxius patrimonials en trobem de conservats en arxius públics però la majoria es conserven en les mateixes cases on es van generar. Quina documentació hi trobem que sigui útil per al món medieval?. Els arxius patrimonials, com que conserven documentació des de la mateixa formació d’un patrimoni, tenen una vida que va paral·lela al desenvolupament d’aquest. D’aquesta manera trobem moltes sèries documentals s’inicien al segle XIII, que és quan hi ha la implantació i desenvolupament del notariat públic, tot i que trobem sèries que comencen en segles anteriors. Per exemple, a l’Arxiu Fontcuberta s’han localitzat sis pergamins anteriors a l’any 1000, i un centenar que pertanyen al segle XI. Veiem que és fàcil localitzar compravendes, testaments, establiments emfitèutics i capítols matrimonials ja que aquestes tipologies pertanyen a documents constitutius dels patrimonis. Aquestes sèries tenen continuïtat al llarg dels segles moderns, essent útils per veure l’evolució de la família i el patrimoni. Al costat d’aquests documents trobem els referents a l’administració del patrimoni, amb censals, comptes, llevadors de censos…, també amb una certa continuïtat.  No cal dir que hi trobem arbres genealògics, útils per conèixer la composició de la família i per veure la incorporació o desagregació de patrimonis; i hi podem trobar documentació de tipus nobiliari en el cas de famílies d’una certa rellevància.

La forma com aquests arxius es poden posar a l’abast és mitjançant la digitalització i l’accés a través d’una base de dades accessible des d’Internet. Les imatges s’estan allotjant en una base de dades que conté també la descripció dels documents, iniciativa sobre la que s’està treballant.  Però pensem que no és l’única opció existent. Per exemple no es pot deixar de banda l’edició de documents a través de publicacions com les que promou la Fundació Noguera. O també difondre l’existència d’aquest tipus d’arxius i el seu contingut a través de la publicació de monografies que utilitzin com a  base documental els arxius patrimonials. Es tracta de treure a la llum de difícil accés i d’explicar que, en els arxius patrimonials tenim una font inesgotable d’informació per a la Història Medieval, encara que no únicament per aquest període històric. I podem afirmar també que els arxius patrimonials han de ser de consulta obligada per construir la nostra Història, ampliant la informació localitzada en altres arxius i documents.

 

Daniel Piñol Alabart

Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica

IRCVM

Un nou ordre del món, la introducció al Decameró

dijous, 28/02/2013 (directorircum)

Presentar el Decameró de Giovanni Boccaccio a través de la lectura d’una sola pàgina és arriscat. Com a recull de novel·les, peces concloses i coherents en si mateixes, el Decameró s’ha llegit selectivament: escoltant-ne les àries, deixant de banda els recitatius. Seria una pena que aquest post, sense voler-ho, contribuís a això: el lector es perdria la millor part. Com passa sempre a la gran literatura (i al teatre i al cinema de qualitat també hauria de passar), el Decameró és un sistema on res no queda despenjat: tout se tient a l’obra de Boccaccio, en el sentit que a tot element, per menut que sigui, l’autor (recordant-se del seu estimadíssim Dante) li dóna un rol precís, una justificació a la llum del que segueix o que precedeix. Descobrir l’“estructura” al costat de la “poesia” és precisament un dels gran plaers de la lectura (i relectura) del Decameró.

Alguns punts ferms ajudaran a comprendre i apreciar aquesta obra. No se’n coneixen les dates exactes de composició. Boccaccio s’hi va dedicar durant molt de temps, fins als últims anys de la seva vida. Boccaccio mor el 1375, doncs el famós Hamilton 90, manuscrit autògraf del Decameró, avui conservat a Berlín és del 1370. Però l’única data certa és la del 1348, quan la Pesta Negra va devastar Florència, i Europa. El Decameró és un recull de cent novel·les (més una, si considerem també la novelletta de Filippo Balducci i els ànecs, encastada a la introducció de la quarta jornada) on el marc narratiu de l’obra juga un paper cabdal en transformar una col·lecció de peces individuals en una ‘novel·la de novel·les’. L’epidèmia de pesta és l’ocasió, la raó, per la qual l’allegra brigata, la joiosa companyia de set noies i tres nois (Pampinea, Filomena, Neifile, Filostrato, Fiammetta, Elissa, Dioneo, Lauretta, Emilia, Panfilo) es retira als afores de Florència per passar el mal moment explicant-se contes. L’espai és escollit amb cura: un jardí amè amb fonts i palagi (‘palaus’): el que es coneix com a locus amoenus.

Al text que us suggerim avui, Pampinea proposa que els membres de la companyia escullin una reina o un rei que fixi les pautes de narració i descans del dia. Cadascun dels deu personatges serà rei o reina per un dia. I la primera serà precisament Pampinea. En concloure el primer dia, Filomena, fidel seguidora de Pampinea i reina de la segona jornada, afegeix una norma: que la reina o rei també decideixi un tema al qual els altres membres de la brigata hauran de cenyir la novel·la d’aquella jornada. L’única excepció és Dioneo, a qui es concedeix el privilegi de narrar sempre en darrer lloc sense tenir l’obligació de limitar-se al tema preestablert. Boccaccio té cura a dibuixar el perfil de cada personatge narrador. Els narradors tenen la clau de lectura de la jornada a través de l’elecció del tema, primer acte oficial del seu breu regnat. Cada dia, el privilegi de Dioneo suspèn el ritme de les jornades sense trencar-lo.

A la primera jornada del Decameró – única excepció, juntament amb la novena – l’argument es deixa a la lliure voluntat dels narradors. Boccaccio descriu la desolació individual i col·lectiva provocada per la pesta en termes que recorden Tucídides o Mad Max: menyspreu per les normes bàsiques de la convivència, relaxament dels frens morals, violència… Caos i devastació provocats per la pesta, cert, però afavorits, a Florència, per la mateixa estructura corporativa de la societat i per la fallida econòmica de la Toscana de començaments del segle XIV. Amb l’epidèmia, semblava consumar-se la ruïna d’una Florència que pocs anys abans havia passat per una crisi política i sobretot pel crack financer dels Bardi i dels Peruzzi, i de les altres poderoses famílies de banquers i especuladors. Els mateixos que, per altra banda, aconseguiran salvar-se reciclant-se reinvertint en la propietat de la terra, i condemnant a la misèria i a la desesperació desenes d’empresaris i estalviadors petits i mitjans que els havien confiat tinences i futur. No va ser només la crisi d’un gran centre urbà amb el seu poder polític i els seus tràfecs. Va ser la fi d’un estil de vida basat en els diners, en l’avidesa i en el recurs a qualsevol mitjà, des del frau a la violència, per augmentar el propi poder i riquesa.

El text que segueix ve de la Introduzione a la primera jornada. Dioneo, trickster de la banda a qui es permet llibertat d’acció i de dicció, exigeix abandonar Florència i la tristesa per gaudir de les joies de Natura – almenys, diu ell, fins allà on l’honestedat de les dones ho permet. Pampinea, inspiradora de tota la iniciativa i legisladora de la brigata, expressa la necessitat d’atemperar l’entusiasme de Dioneo a través de l’organització d’un poder legítim i exercitat aportant just equilibri entre súbdits i autoritat. Segons una recent interpretació de Franco Cardini, Pampinea, és a dir Boccaccio per boca de la primera de les reines, dóna aquí una resposta a la crisi humana i social del Trescents. A través d’aquesta mena de “teràpia de grup” que són les sessions narratives diàries, els narradors s’alliberen de la por, restaurant a la seva ànima una pau que al·ludeix a l’ordre pacífic que hauria de regnar en tota la societat. Un ordre que correspon a l’evocació nostàlgica d’un món regit per les virtuts cavalleresques de la magnanimitat i la liberalitat, i on, també, tot, persones i coses, tenen el seu lloc prefixat i incontrovertible. Com tots sabem la cavalleria romandrà un mite literari i Florència i Europa sortiran de la crisi de la Mort Negra encaminant-se cap al Renaixement i la fundació de la modernitat. I al llarg d’aquest camí generacions de lectors trobaran en el Decameró respostes tan diverses com variada és la capacitat de Boccaccio de representar el món.

 

Simone Ventura

 

[Els fragments del Decameró en italià i català provenen, respectivament, de: Giovanni Boccaccio, Decameron, Vittore Branca (ed.), Milà: Mondadori, 1985 (IV edició “I Meridiani” maig de 1998); Giovanni Boccaccio, Decameró, Traducció i notes de Francesc Vallverdú, 2 vols., Barcelona: Edicions 62, 1984. La bibliografia, no ja sobre el Decameró, sinó senzillament sobre la Introducció de l’autor a la primera jornada, és immensa. Sobre la relació entre marc narratiu i novel·les al Decameró vegi’s l’assaig de Franco Fido (Architettura) a Lessico critico decameroniano, R. Bragantini i P. M. Forni (eds.), Millano: Bollati Boringhieri, 1995: pp. 13-33. A més, aquest breu comentari recolza en l’aguda – i provocadora – interpretació del Decameró feta per Franco Cardini, Le cento novelle contro la morte. Giovanni Boccaccio e la rifondazione cavalleresca del mondo, presentazione M. Martelli, Roma: Salerno, 2007. L’incunable de l’enllaç és Il Decamerone Di Messer Giovanni Boccaccio Nvovamente Stampato Con Tre Novelle Aggivnte de 1516, conservat a la Staatsbibliothek de Berlin, la mateixa que conserva el còdex Hamilton 90 que encara no és disponible en versió digital] 

Decameron, Giornata I Introduzione 92-96:

«E postisi nella prima giunta a sedere, disse Dioneo, il quale oltre a ogni altro era piacevole giovane e pieno di motti: – Donne, il vostro senno più che il nostro avvedimento ci ha qui guidati; io non so quello che de’ vostri pensieri voi v’intendete di fare: li miei lasciai io dentro dalla porta della città allora che io con voi poco fa me ne usci’ fuori: e per ciò o voi a sollazzare e a ridere e a cantare con meco insieme vi disponete (tanto, dico, quanto allà vostra dignità s’appartiene), o voi mi licenziate che io per li miei pensier mi ritorni e steami nella città tribolata. – A cui Pampinea, non d’altra maniera che se similmente tutti i suoi avesse da sé cacciati, lieta rispose: – Dioneo, ottimamente parli: festevolmente viver si vuole, né altra cagione dalle tristizie ci ha fatte fuggire. Ma per ciò che le cose che sono senza modo non possono lungamente durare, io, che cominciatrice fui de’ ragionamenti da’ quali questa cosí bella compagnia è stata fatta, pensando al continuar della nostra letizia, estimo che di necessità sia convenire esser tra noi alcuno principale, il quale noi e onoriamo e ubidiamo come maggiore, nel quale ogni pensiero stea di doverci a lietamente vivere disporre. E acciò che ciascun pruovi il peso della sollecitudine insieme col piacere della maggioranza e, per conseguente da una parte e d’altra tratti, non possa chi nol pruova invidia avere alcuna, dico che a ciascuno per un giorno s’attribuisca e il peso e l’onore; e chi il primo di noi esser debba nella elezion di tutti sia: di quegli che seguiranno, come l’ora del vespro s’avicinerà, quegli o quella che a colui o a colei piacerà che quel giorno avrà avuta la signoria; e questo cotale, secondo il suo arbitrio, del tempo che la sua signoria dee bastare, del luogo e del modo nel quale a vivere abbiamo ordini e disponga. –»

Decameró, Jornada I Introducció 92-96: 

«I tan bon punt es posaren a seure, Dioneo, que era un jove amable i bon enraonador, digué: – Senyores: ens ha guiat aquí més el vostre seny que no pas la nostra previsió; no sé què preteneu de fer amb els vostres  neguits: els meus els he deixats darrera la porta de la ciutat [= Florència], quan n’he sortit no fa gaire amb vosaltres; per tant, o us disposeu a alegrar-vos, viure i cantar tots plegats – tant com correspon a la vostra dignitat – o m’acomiadeu deixant que jo, seguint els meus neguits, torni a ciutat tribulada. A això Pampinea, com si també hagués bandejat tots els seus, respongué contenta: – Dioneo, tens tota la raó: cal viure festivament, i cap altre motiu no ens ha fet fugir de les tristeses. Però com que les coses sense ordre no poden durar llargament, jo, que vaig començar els raonaments d’on ha sortit tan bona companyia, pensant en la continuació del nostre goig, considero que és necessari que hi hagi entre nosaltres algun principal, que cal honorar i obeir com a superior, tot el pensament del qual sigui d’haver-se de preocupar perquè visquem alegrement. I per tal que cadascú privi el pes de la preocupació ensems amb el plaer de la superioritat, i en experimentar una cosa i l’altra, no hi ha? qui, pel fet de no haver-ho provat, senti enveja, proposo que cadascun de nosaltres un dia s’atribueixi el pes i l’honor i que el primer a ésser-ho, tots plegats el designem per elecció; quant els qui seguiran, en acostar-se l’hora del vespre, seran escollits per aquell o aquella que durant la jornada hagi tingut la senyoria; i aquest haurà d’ordenar i disposar, segons el seu arbitri, sobre el lloc i la manera en què hem de viure, dins el temps que abasti la seva senyoria.»

Purim o la necessitat de celebrar la supervivència del poble jueu

dimarts, 26/02/2013 (clara)

Aquests dies s’ha celebrat el que es considera com el “carnaval dels jueus” tant a Israel com a la resta de comunitats jueves: Purim. Aquesta festivitat, tot i no ser de les més importants, és de les més joioses i alegres de tot el calendari jueu. Avui en dia inclou disfresses, llaminadures per als nens i molt d’alcohol per als adults, però el seu origen és bíblic i conté de rerefons un esperit de lluita contra les adversitats.

Però comencem pel principi: què se celebra exactament? Segons ens explica la Bíblia, a la Megil·lat Ester o Rotlle d’Ester, els fets van tenir lloc a la comunitat jueva de l’imperi persa. Ester, òrfena i bonica, es va casar amb el rei Xerxes (que va repudiar la seva anterior muller), sense revelar la seva condició de jueva. Malauradament, el primer ministre Aman tenia un odi bastant gran als jueus, agreujat per la negativa de Mardoqueu – tutor d’Ester – d’agenollar-se davant seu, i va intentar convèncer el rei d’exterminar-los. Ester, aprofitant els banquets amb el rei i Aman, va intentar inclinar la balança a favor dels jueus. Finalment, la revelació de la seva condició de jueva i la clara malícia d’Aman van lliurar de la mort la població jueva.

Els Rotlles d'Esther sovint estaven decorats amb minitaures explicant la història de la reina, com per exemple aquest rotlle italià del XVIII (Library of Congress).

I així, empesos per un sentiment d’acció de gràcies i de celebració per haver-se deslliurat de la tragèdia, es decidí celebrar Purim el 14/15 del mes d’Adar, entre febrer i març, bebent i menjant dolços, molt similars als que menjà Ester, l’únic aliment caixer que tenia als banquets.

La lliçó és clara, i és que és possible lluitar contra la tirania i que siguin quines siguin les dures circumstàncies, els jueus triomfaran i el temps de les celebracions arribarà. Però a més de l’esperit de supervivència i de triomf, també existeix l’esperit distès i jocós. A l’Edat Mitjana, per exemple, entre els escrits sobre la festivitat trobem sàtires que fan una oda a la beguda i al bon viure. Tal és el cas de l’Himne a la Nit de Purim de Menakhem ben Aharon, del segle XII, o el Megil·lat satarim de Leví ben Gerxon. Aquest últim, a més a més de fer una sàtira bíblica on compareix un profeta anomenat Ampolla, aprofita per fer una crítica, per una banda, als pretensiosos i abstinents i, per l’altra, als que es propassen.

Però Purim no és una celebració exclusiva d’aquestes dates, sinó que el poble jueu ha pres el costum de celebrar un “Purim qatan” o petit Purim després de sobreviure a alguna desgràcia. Així, en època medieval destaquen el Purim de Castella de mitjans del segle XIV, després d’una temptativa d’expulsió o el Purim de Saragossa, de mitjans del XV, després d’una demanda del Rei per a què els jueus es presentessin davant d’ell amb els rotlles de Torà. Els rabins no consideraven el rei digne de tal honor i van decidir que anirien amb les capses dels rotlles buides. Un traïdor va informar-ho al rei, que els obligà a obrir les capses allà mateix, però la nit abans, de forma miraculosa, en un somni van ser avisats i posaren els rotlles al seu lloc, lliurant-se així de qualsevol reprimenda.  La feliç resolució d’ambdós casos va desembocar en la festivitat, que mantenia els mateixos rituals: llegir el fragment d’Ester, donar diners als pobres, menjar i beure o cremar l’efigie d’Aman. Aquest últim punt va ser una mica conflictiu a l’Edat Mitjana ja que en alguns llocs les autoritats cristianes van arribar a prohibir-lo. La crema del governant persa es veia com una mena de reivindicació i queixa que els jueus podien utilitzar per denunciar les problemàtiques del moment.

En el segle XIV sabem de la lectura del Llibre d’Ester per arreu, però en algunes ocasions es van produir algunes discussions entorn seu. Un exemple és l’anècdota del rabí Isaac bar Xexet Perfet de Barcelona quan arribà a Saragossa el 1378. Allà va ser rebut per la comunitat amb gran alegria però de seguida va observar que els seus rabins eren molt indulgents i relaxats quant al compliment de la Llei jueva. Amb el temps va intentar reconduir la comunitat cap a l’ortodòxia i que deixessin els mals hàbits adquirits que s’havien convertit en tradicions, per la qual cosa va ser criticat pels altres rabins. Així per exemple, va mostrar el seu rebuig al costum que ell creia incorrecte dels jueus saragossans de llegir a les dones per Purim el Llibre d’Ester directament d’un rotlle escrit en llengua romanç enlloc de fer-ho en hebreu. No obstant això, va ser tolerant amb les tradicions locals sempre que no transgredissin la Llei.

Entre la festa de Purim i de Péssakh -en què es commemora la sortida dels hebreus de l’Egipte faraònic- hi ha un mes de diferència en el calendari jueu. Precisament la seva proximitat es deu al fet que en les dues celebracions la salvació del poble jueu representa un paper fonamental, i és aquest el punt en que els rabins van voler incidir. No obstant això, als esdeveniments de la Megil·lat Ester Déu no hi és directament present, fins i tot en cap moment del llibre no apareix el seu nom, sinó que sembla que observi el decurs de la història des de la distància, com si observés darrere el teló, mentre que a Péssakh hi intervé de forma directa.

A tall d’exemple, ja en època moderna i contemporània, de la relació que s’establí entre Purim i Péssakh també sorgiren trames amb toc d’humor, llegat de les formes de recreació del Purim a l’Edat Mitjana i que van donar lloc a representacions còmiques com ara les celebrades a Salònica, entre les quals podem destacar l’espectacle que parodiava l’enrenou que es muntava a cada casa justament el dia després de Purim per eliminar tot rastre de material fermentable que s’hi pogués trobar abans no arribés el Péssakh.
Així doncs, i si volem recuperar la vella lliçó jueva, Purim és, en essència, temps de celebracions, sí, però sobretot de lluita contra les adversitats i saber que, encara que caiguis, et tornaràs a aixecar, el teu poble romandrà per sempre i ballaràs sobre la tomba dels teus enemics. Assegurada l’existència com a poble i l’aniquilació dels enemics, què més es pot demanar? Tan sols queda una sola cosa per fer: celebrem tots Purim!

 

Jordi Casals

Clara Jáuregui

La Pia Almoina de Barcelona a la baixa edat mitjana

divendres, 22/02/2013 (ivoelies)

Sovint, en l’estudi del món medieval, sorprèn la quantitat d’aspectes que encara ningú s’ha dedicat a treballar, malgrat ser potencialment interessants i que hi hagi les fonts disponibles (i inexplorades) suficients per tractar-lo. Un d’aquests temes, sens dubte, és una de les institucions barcelonines menys estudiada en relació al volum de documentació que se n’ha conservat: la Pia Almoina de Barcelona o, com se l’anomenava fins a principis del segle XV, l’Almoina dels pobres de la Seu de Barcelona. No és que no hi hagi estudis fets al respecte, ni molt menys. Aquesta Almoina, una de les moltes que es va fundar a redós de les catedrals de la Corona d’Aragó, és la més estudiada en comparació amb les seves homòlogues. Josep Baucells, pel que fa al seus orígens i a la catalogació de les fonts, i Tomàs López Pizcueta, pel que fa al seu patrimoni, en són els principals referents. Encara hi ha, però, molt per fer amb els amplíssims fons que es conserven a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona.

Una de les funcions de l’Almoina és ben coneguda: la d’alimentar els més necessitats (cada dia o en dates senyalades). Però n’hi ha una altra que concentrava una part important dels recursos econòmics de la institució i que encara no ha estat prou ben estudiada: la de mantenir beneficis i celebrar misses. Es tractava, en definitiva, de complir amb una de les virtuts cristianes: la Caritat, és a dir estimar Déu per ell mateix i per sobre totes les coses (amb beneficis i misses) i al proïsme per amor de Déu (alimentant pobres). Barcelonins i gent de tot arreu complien amb aquesta pràctica, llegant a través dels seus testaments part dels seus béns al Capítol de la Catedral, encomanant als canonges i beneficiats de la Seu unes responsabilitats específiques en aquests àmbits de la caritat. Poc més de 100 anys després de la primera fundació, que havia estat el 1161, el Capítol i el bisbe van veure útil unir l’administració de les almoines fundades en una sola Almoina.

Això passava el 1275 i en pocs decennis la popularitat d’aquesta iniciativa va convertir l’Almoina dels pobres en una de les principals institucions assistencials de la ciutat, administrant un importantíssim patrimoni que era en primer lloc urbà però també rural, dispers per tota la diòcesi de Barcelona i més enllà. Amb els rèdits d’aquests béns, havia de donar un àpat diari als pobres que generacions d’ànimes caritatives havien manat alimentar (a principis del segle XV es parla de 288 pobres!), així com sufragar les celebracions, altars i beneficis que aquestes mateixes ànimes havien ordenat.

Amb l’arribada de l’edat moderna, la institució capitular començà a entrar en decadència. Al segle XVII una mala adaptació als canvis de l’època (que tampoc ha estat mai ben estudiada) hauria provocat la seva davallada definitiva, i en època de les desamortitzacions, la seva existència i la seva funció assistencial era només un llunyà record. El passat dijous, 21 de febrer, als Seminaris en Tàndem vam parlar d’aquesta important institució en els darrers segles de l’edat mitjana, en el seu moment de màxima esplendor. De les seves raons de ser, dels serveis que aportava a la societat barcelonina, assistencials i espirituals, i de l’administració del seu patrimoni.

Carme Muntaner – Pol Serrahima

Arqueologia medieval: l’empremta dels “sense veu”

dimarts, 19/02/2013 (IRCVM)

Una olla de ceràmica esmicolada, un clau reblonat, unes costelles de xai socarrimades o un dipòsit de cendres i carbons… dit així no sembla que res d’això tingui gaire importància ni transcendència, però als ulls d’un arqueòleg prenen una altra dimensió. Es tracta dels vestigis que s’han conservat d’una certa activitat humana realitzada fa més o menys anys. Per separat no són res, però junts i vinculats a altres evidències, contextualitzats dins del registre arqueològic, ens parlen de la vida dels nostres avantpassats.

Pels medievalistes, que disposem d’una quantitat significativa de textos escrits, pot semblar absolutament innecessari cercar informació en les restes arqueològiques. Què ens pot aportar de nou un clau rovellat, una olla trencada, uns ossos socarrimats o un nivell de cendres al costat de documents de compra-venda, testaments processos, cròniques o inventaris?

La clau està en la naturalesa de les fonts i de les dades que ens faciliten. Un testament ens aportarà dades sobre les pertinences d’una determinada persona però no ens permetrà veure com era la casa on vivia; ens informarà sobre el seu nom però no sabrem si havia sofert algun traumatisme o si estava ben alimentada; podrem saber les relacions que mantenia amb els seus parents però no sabrem res del ritual d’enterrament que van rebre les seves despulles.

Esquelet 1, localitzat a la campanya de 2008 al jaciment de Els Altimiris. Al fèmur dret s'observa una fractura a la qual l'individu va sobreviure.

Podria continuar posant exemples però em sembla que són suficients per il·lustrar el què vull dir. El text escrit respon sempre a la voluntat explícita d’algú que vol deixar testimoni  d’un determinat acte i, per tant, sempre cerca una resposta, una reacció o una transcendència. La intencionalitat del text escrit en obliga a ser prudents en la seva interpretació.

Les restes arqueològiques no tenen aquesta intencionalitat. Allò que trobem en les excavacions no s’ha conservat per servir la voluntat de ningú, de fet excavem les deixalles que s’han conservat, gairebé diria de forma fortuïta.  Ha quedat el què ha quedat i el discurs que bastim a partir d’aquestes dades no respon a l’interès dels que van generar aquells vestigis.  L’arqueologia de camp ens aporta  una informació geogràficament puntual –aquí va passar això- i relativament ordenada cronològicament –va passar això abans que això altre i després d’allò-. L’ordenació dins d’una cronologia absoluta dels fets detectats formen part de la interpretació històrico-arqueològica que d’ells se’n faci i requereix d’uns coneixements amplis i concrets i d’un treball analític que abasta totes les evidències del registre arqueològic.

L’arqueologia medieval aporta al coneixement històric unes dades diferents que les que ens aporten els textos, ni millors ni pitjors. Aquestes dades ens permeten plantejar una visió històrica des d’un altre enfocament que pot ser complementari del que sorgeix dels textos, la qual cosa no significa que n’estigui subordinat ja que també podem formular l’afirmació a la inversa.

L’arqueologia ens ofereix una visió més física i més espacial, més anònima i més vivencial. Les conclusions que es desprenen  de la recerca en arqueologia medieval, poden completar, contradir o confirmar allò que es desprèn dels textos,  i sovint la conjunció d’ambdues tipologies de fonts és l’única fórmula  que ens permet aprofundir en determinats aspectes del nostre passat medieval.

Planta de l'església de Santa Cecília de Els Altimiris

M’agrada l’arqueologia perquè ens parla dels “senseveu” i  dels “sensenom”, perquè ens permet tocar objectes que altres van fer i van utilitzar en la seva vida diària, perquè ens obre els ulls a un marc espacial on es possible imaginar l’activitat dels homes i dones d’un determinat moment històric, perquè aguditza els sentits (el tacte, l’olor i la vista, com a mínim); perquè requereix un esforç físic que es veu compensat amb unes realitats també físiques; perquè és un treball d’equip en el que surt el millor i el pitjor de cadascun de nosaltres; perquè descobreixes el teus límits físics, mentals i emocionals; perquè t’obliga a fer ús de moltes eines i aparells;  perquè et fa suar i això et fa sentir viu, perquè suposa un esforç intel·lectual important en el moment d’encarar la seva interpretació… i per moltes coses més. Alguns no entren mai en aquest joc però altres hi quedem atrapats per sempre i es converteix en una forma de vida, de mirar i d’entendre el món que ens envolta.

 

Marta Sancho

IRCVM

Quan els Papes renuncien

divendres, 15/02/2013 (IRCVM)

Aquells de nosaltres que escoltem cada matí les notícies esperant debades que algú s’animi a dimitir, ens vam endur una bona sorpresa dilluns passat. Vés per on Benet XVI renunciava, en llatí, no podia ser d’una altra forma, a la càtedra de Sant Pere, tot al·legant un cansament físic i espiritual que l’incapacita per a seguir ocupant el càrrec. Els mitjans de comunicació, que darrerament no deuen donar l’abast, han embogit amb tot d’especials, extres i monogràfics que no fan sinó reflectir l’enrenou que la notícia ha generat al bell mig de la nostra societat; presumptament laica, tot sigui dit. Pot el Papa dimitir? No és el seu càrrec vitalici? Això havia passat abans? Aquestes i altres preguntes s’han sentit per passadissos i cafeteries durant aquests dies. Diaris, emissores i cadenes de televisió s’han apressat a recórrer als seus experts en història eclesiàstica per tal de proporcionar respostes que, amb les presses, han anat contradient-se entre elles.

Sí, el Papa pot dimitir, o més aviat -atès que és un cap d’Estat- abdicar. No, el càrrec no és necessàriament vitalici, com ho demostren les desventures d’uns quants pontífexs anteriors, forçats amb males maneres a abandonar el càrrec, i encara més els quatre Papes que han renunciat al pontificat en els darrers vint segles. D’aquests darrers quatre, si més no tres són medievals. Tanmateix, i posats a buscar paral·lelismes amb la situació actual, avui ens centrarem en la figura de Celestí V, també conegut com “el Papa Angèlic”. I ho farem, lluny de l’epítet, perquè és l’únic que comparteix un detall fonamental amb Joseph Ratzinger, això és, deixar el càrrec voluntàriament. Posats a fer una mica d’història, tant Poncià (al segle III, l’únic pre-medieval) com Gregori XII (a principis del XV), abdicaren moguts per situacions d’inestabilitat política i amenaces cismàtiques. Encara més lluny queda el cas de Benet IX que entrà i sortí del pontificat fins a tres cops acusat de simonia (es va vendre fins la tiara, figuradament) i disbauxa fora mida.

Celestí V, taula central d'un tríptic obra de Niccolò di Tommasso, segona meitat del XIV, Castel Nuovo (Nàpols)

La història de Celestí V transcorre a finals del segle XIII. Després de més de dos anys de Sede vacante (literalment, seu vacant), el Col·legi Cardenalici es va veure forçat a arribar a una decisió i triar Papa. Elegiren, al mes de juliol de 1294, i gairebé in extremis, Pietro Morrone, un ermità octogenari dels Abruços, una regió de l’est d’Itàlia, que esdevingué Celestí V. Fou així com, després del primer Papa franciscà de la història, Nicolau IV, el poder pontifical passà a mans d’un antic benedictí que havia volgut allunyar-se del món i que, en la seva vellesa i després de refusar en primera instància el nomenament, no tingué més remei que acceptar-lo. Segurament per la seva pròpia experiència, Celestí  renovà una disposició anterior i establí que, d’aquell moment ençà, totes les eleccions papals es farien cum clave, és a dir, els cardenals estarien tancats amb pany i forrellat fins que no arribessin a una decisió al respecte. És precisament d’aquí d’on procedeix la paraula “conclave” en català (“cónclave, en castellà, “conclave” en italià o fins i tot en anglès).

Jacopone da Todi, fresc de Paolo Uccello, 1436, Museo Civico (Prato)

Coneixem les sensacions amb que es visqué l’ascens al soli pontifíci d’un home amb fama d’espiritual i auster, gràcies a una font excepcional: Jacopone de Todi. Jacopone, cultivat i de família noble, després de la mort de la seva dona havia experimentat una crisi personal i havia venut totes les seves possessions per donar-les als pobres, iniciant tot seguit una vida de compromís espiritual que el portà finalment a ingressar a l’ordre franciscà, dins del qual va esdevenir un dels principals exponents de la facció més rigorista. Poeta privilegiat, Jacopone va dedicar la seva Lauda LIV a Celestí (“Que farai, Pier da Morrone?—èi venuto al paragone”) en un poema que reconeix l’esperança de canvi posada en Celestí i la desil·lusió que se’n seguiria si no s’acomplissin les expectatives.

Efectivament, en un moment de crisi interna del franciscanisme, Celestí va proporcionar una solució per als germans que, partidaris de tornar a la manera de viure i l’estricta pobresa que caracteritzà al fundador de l’ordre, Francesc d’Asís, començaven a moure’s perillosament al marge de les institucions eclesiàstiques. Creant el nou ordre dels Pobres Ermitans del Papa Celestí, aquests frares tingueren, almenys temporalment, un espai per desenvolupar les seves aspiracions pauperístiques lluny de l’ombra de l’excomunió.

Tanmateix, Celestí decidí aviat que el millor que podia fer, per ell i per l’Església, era tornar al seu ermitori dels Abruços. No havia estat un reformador especialment efectiu i ni tan sols un administrador competent, així que al desembre de 1294, poc més de cinc mesos després de la seva elecció, abdicà. Va ser succeït pel cardenal Benedetto Gaetani, un expert canonista a qui precisament els cardenals havien plantejat el dubte vital de si el Papa, atès que no hi havia poder superior a la Terra capaç d’admetre la seva renúncia, podia en efecte dimitir. Gaetani va resoldre la qüestió afirmativament i poc després esdevenia el polèmic Bonifaci VIII, que ràpidament rescindí la majoria de les proclames emeses per Celestí, inclosa la creació del nou ordre religiós, els membres del qual acabarien per ser excomunicats.

El qüestionament que molts van fer de la legitimitat de Bonifaci va costar-li molt car a Celestí. Primer, el privà de la llibertat de portar endavant el seu propòsit de dedicar-se a una vida de retir espiritual i després, probablement, li comportà la mort. Hem de tenir present que Bonifaci fou un dels Papes més bel·ligerants en el desig d’elevar el poder espiritual dels pontífexs per sobre del poder dels monarques, i que, per tant, va implicar-se activament en qüestions polítiques que van concitar les ires de nombrosos enemics -com ara el poderós Felip el Bell, rei de França-.

Així les coses, Bonifaci havia de defensar, per començar, el seu dret a ostentar el poder de Roma. Tenir un antic Papa fàcilment manipulable i amb una certa flaire de santedat a la reraguarda, no l’afavoria gens. En conseqüència, Bonifaci ordenà la detenció de Celestí. Però aquest aconseguí fugir de la captivitat imposada i, allunyat de la clausura en la qual esperava passar els darrers anys de la seva vellesa, va eludir els seus perseguidors durant quatre mesos amagant-se per boscos i muntanyes fins que fou finalment capturat i morí, sota custòdia papal, el 19 de maig de 1296, a l’edat de 81 anys.

Tot i que el proper Papa no serà, sens dubte, impermeable a la influència i al pes teològic del seu predecessor, podem estar força segurs que el destí de Benet XVI serà molt més amable que el de Celestí V i que, amb tota probabilitat, Joseph Ratzinger podrà acabar els seus dies terrenals en la clausura anhelada per Pietro Morrone.

 

Delfi-I. Nieto

Projecte CLAUSTRA

Sant Valentí: m’estima, no m’estima…?

dijous, 14/02/2013 (directorircum)

Acabada la campanya de rebaixes, passejar per les zones comercials de pobles i ciutats esdevé durant aquests primers dies de febrer un bombardeig constant d’ofertes d’escapades romàntiques, sopars en restaurants de somni, experiències inoblidables, regals originals per fer a la parella, etc.; la publicitat dels quals s’edulcora amb els motius que més freqüentment han al·ludit a l’amor: cors, fletxes i la sempre present figura d’aquell nen alat que les dispara.  Som, efectivament, en els dies previs a la celebració de sant Valentí. 

Es tracta d’un costum poc arrelat a Catalunya fins fa molt pocs anys i de molta més incidència en altres indrets d’Europa com ara el Regne Unit –on la festa està documentada ja al segle XV–, Alemanya o França.  En qualsevol cas, què en sabem d’aquest sant? Per què i en quin context va esdevenir  patró dels enamorats? I, el que és més interesant, quina presència té la seva imatge en l’art medieval?

Les notícies relacionades amb aquest sant són, certament, molt escasses i sovint poden conduir a confusió, ja que les fonts al·ludeixen fins a vuit sants amb el mateix nom.  De fet, el martirologi romà –això és, el registre oficial dels sants màrtirs cristians– ja esmenta dos sants que van ser morts un 14 de febrer i que es deien Valentí: el primer, un prevere romà que morí, suposadament, en temps de l’emperador Claudi II, dit “el Gòtic”; i el segon, un bisbe de la ciutat de Terni, a la regió italiana d’Úmbria, mort a Roma en els mateixos anys.  La coincidència en el nom, la data i el lloc en què foren martiritzats i enterrats -la via Flamínia-, va conduir a diversos autors, especialment a partir de la publicació de l’Acta Sanctorum al segle XVII, a defensar que ens trobem, en realitat, davant d’una única personalitat. Així, i tenint en compte que la festivitat del bisbe de Terni ha estat eliminada del calendari litúrgic per considerar-se un sant llegendari i no real, caldrà fixar la nostra atenció en sant Valentí de Roma.

Per conèixer com s’explicava a l’Edat Mitjana el context en què es produí el martiri de sant Valentí cal recórrer a la Legenda Aurea, la més important compilació medieval de vides de sants realitzada per Jaume de Varazze a la segona meitat del segle XIII.  El text és força breu, i només ens informa sobre el moment en què l’emperador Claudi va cridar el sacerdot davant seu per tal de fer-lo renunciar del cristianisme.  La negativa comportà el seu empresonament i, poc després, “l’emperador va manar que Valentí fos decapitat.  El seu martiri va ocórrer cap a l’any 280 del Senyor” (cap. XLII).

Es coneix la construcció d’una església al segle IV a la mateixa via Flamínia en honor a sant Valentí (Sancti Valentini extra Portam), si bé les restes del seu cos haurien estat custodiades, segles més tard, a l’església romana de la Santa Prassede.  Després, i com sol ser habitual, trobem les seves relíquies en diversos indrets: el crani es pot veure a Santa Maria in Cosmedin; també a l’església de Whitefriar Street de Dublín, a Birmingham és conserva un reliquiari amb una inscripció dedicada a ell; i inclús a casa nostra, es creu que a l’entorn de l’any 960 foren portades de Roma les despulles del sant, cedides per la Santa Seu amb motiu de la fundació del monestir de Sant Benet de Bages.

Jaume de Varazze li atribueix a sant Valentí un miracle: retornar la vista a la filla del prefecte que l’havia d’empresonar i custodiar.  Són diversos els miracles que, en textos posteriors, se li atribueixen a aquest sant romà, però el cert és que en la seva majoria no semblen tenir cap connexió directa amb les relacions amoroses.  Així, es pensa que el famós patronatge de sant Valentí pot ésser una reminiscència de l’antiga festa romana de la Lupercàlia, celebrada anualment a mitjans de febrer, i en la que s’honorava la divinitat de Faune Luperc i es feia un ritual invocant la fertilitat. Altres estudiosos, especialment de l’àmbit anglosaxó, apunten que l’origen de la relació de sant Valentí amb l’amor deriva de la coincidència de la data del seu martiri amb la de l’aparellament dels ocells.  No obstant, com diem, no són més que suposicions.

Si dirigim la nostra mirada cap a les obres d’art d’època medieval a la recerca del nostre personatge, de seguida ens adonarem que la seva presència és més aviat tímida.  Representat amb els atributs habituals dels preveres (sant Valentí de Roma) o dels bisbes (sant Valentí de Terni), de vegades apareix sostenint un llibre.  No l’hem de confondre, però, amb el conegut com a sant Valentí de Recia, representat sovint amb un nen malalt als peus: es tracta d’un màrtir del segle V honorat a Alemanya, i al que s’atribueix la facultat de curar l’epilèpsia. Gran part de les imatges dedicades a sant Valentí tenen el seu origen en aquest altre context i es refereixen al bisbe de Recia.

Així doncs, la relació entre sant Valentí i l’amor no és del tot clara a la vista de les poques dades fiables de què disposem.  Sigui com sigui, de sants que evoquen l’amor n’hi ha més d’un, i el més proper a nosaltres és sant Jordi, la llegenda del qual és, sens dubte, molt més romàntica.  Però aquesta ja és una altra història.

Margarida Muñoz

Ars Picta

Per carnaval… no es menja carn!

dimarts, 12/02/2013 (directorircum)

Certament avui en dia s’ha perdut molt el costum de no menjar carn els divendres de  quaresma, un costum que, només fa quaranta anys, se seguia escrupolosament. L’Església ja havia relaxat el precepte religiós limitant als divendres l’abstinència que, d’antuvi, abastava tots els dies de quaresma, a excepció dels diumenges. Ara bé, ni tan sols quan la prohibició era més rigorosa, les persones pietoses s’estaven de consumir carn els dies de carnestoltes. Aquesta festa es caracteritzava, més aviat, per un consum exagerat de carn, especialment de porc, motivat per la proximitat de la privació quaresmal. No sempre, però, ha estat així, com ens ho mostren l’etimologia i la documentació medieval.

El nom habitual amb què es coneixia aquesta festa als Països catalans era ‘carnestoltes’. De fet, el terme ‘carnaval’ es  documenta en català per primer cop al segle XIX. Prové de l’italià carnevale, i aquest de l’antic carnelevare, compost de carne ‘carn’ i levare ‘llevar’, i, per tant, ‘carnaval’ significa ‘llevar la carn’. El nom ‘carnestoltes’, en canvi, el tenim documentat des de mitjans del segle XI. És un compost del substantiu carnes i de tollitas, participi analògic del verb tollo ‘treure’, i significa, per tant, ‘carns tretes’. Fixem-nos que l’etimologia ens indica que aquest dia les ‘carns estan tretes’, és a dir,  que el carnestoltes no era pas ‘el darrer dia que es podia menjar carn abans de la quaresma’, com defineix el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, sinó el dia en què s’inicia l’abstinència.

En realitat, l’estructura de la paraula ‘carnestoltes’ no és idèntica a la de la paraula castellana ‘carnestolendas‘; aquesta última, que procedeix de l’expressió llatina dominica ante carnes tollendas, ‘el diumenge abans d’haver de treure les carns’ conté un gerundiu (tollendas) que remet al futur la supressió de carn, mentre que el mot català presenta un participi de passat (tollitas) i, per tant, originàriament degué fer al·lusió o a tot el període quaresmal o al dia en què s’iniciava o es proclamava l’abstinència de carn. De fet, l’antiga expressió ‘fer carnestoltes’ significa ‘abstenir-se de carn’: “les persones devotes fan carnestoltes mas la sglesia no constreny a les gents” (text del 1567 al Diccionari Aguiló).

Examinem alguns testimonis primerencs d’aquest terme per esbrinar quelcom més sobre aquesta qüestió. En un document d’empenyorament del 1061 es fixa la data de lliurament del deute quando erit prima dominica de quaragesima quod dicunt Carnestoltes. Per tant, s’anomena ‘carnestoltes’ el primer diumenge de quaresma, segurament perquè el dejuni quaresmal no començava el dimecres de cendra sinó que s’havia avançat al diumenge anterior, que, en realitat, no és el diumenge de quaresma, sinó el diumenge de quinquagèsima.

"Combat entre Carnestoltes i Quaresma" (Het Gevecht tussen Carnival en Vasten), Pieter Brueghel el Vell, 1559, Viena, Kunsthistorisches Museum.

 

Més informació ens poden fornir les anotacions que el batlle de la residència comtal de Sant Pere de Vilamajor fa de les despeses que durant els anys 1156-1157 van realitzar els hostes. El palau, situat entre Barcelona i Girona, feia funcions de casa d’estiueig dels comtes i servia alhora d’hospedatge a grans personalitats, nobles, ambaixadors, bisbes, abats … i també a cavallers, escuders, mercaders, funcionaris … que feien la ruta entre Barcelona i Girona i viceversa. El batlle registra que el diumenge de carnes toltas velas de 1157, que era el diumenge de quinquagèsima, els hostes van consumir pa, oli i peix. A partir d’aquest diumenge fins a Pasqua cap dia no se serveix carn als viatgers cristians que s’allotgen al palau de Vilamajor. Cal dir que, excepció feta dels períodes d’abstinència, al palau la base de l’alimentació és el pa i la carn.

Planteja una altra qüestió l’adjectiu velas ‘velles’, que en aquest mateix document acompanya carnes toltas, car implica l’existència d’unes ‘carnestoltes velles’ i unes ‘carnestoltes noves’. Possiblement s’ha de relacionar amb el fet que antigament es distingia entre ‘carnestoltes de quaresma’ i ‘carnestoltes de l’advent’, que eren respectivament els dies que precedien  la quaresma i  l’advent, les dues èpoques en les quals les persones havien d’abstenir-se de menjar carn com a preparació, en el primer cas, de la Pasqua i, en el segon, del Nadal. En aquest sentit, un document del 1155 especifica festum Carnestoltes Quadragesime, ‘la festa de carnestoltes de quaresma’, potser per distingir aquest carnestoltes del carnestoltes d’advent.

Sembla clar, doncs, que, si més no en aquests segles XI i XII, a terres catalanes el carnestoltes era el dia en què s’iniciava l’abstinència de carn, o per advent, o per quaresma. Res a veure amb el què representa el carnestoltes avui en dia.

Mercè Puig

Coordinadora del Màster en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona

Xarxa de xarxes

divendres, 8/02/2013 (IRCVM)

Les xarxes socials, tot configurant una mena de taula d’en Bernat virtual, proliferen arreu en els nostres dies, però no són, en absolut, un invent del segle XXI. La tecnologia, la gran prestidigitadora, ens ha mig convençut que la idea d’un fòrum d’intercanvi d’informació, opinions i notícies és innovadora quan, en realitat, l’èxit d’aquestes eines es deu, en bona mesura, a que faciliten i amplien l’abast d’un mecanisme bàsic per a les relacions humanes que porta funcionant un bon grapat de segles. Els éssers humans, socials per genètica, ens organitzem conscientment o inconscient en entorns col·lectius que ens permeten sobreviure, a nosaltres i a les nostres identitats i creences. Xarxes de poder, d’influència, de coneixement, de construcció de nous referents, de solidaritat o de proposta d’alternatives, recorren el teixit de la nostra història donant-li forma.

Parlar de xarxes d’espiritualitat, sembla doncs natural en un context com el medieval per al qual el fet religiós constitueix un dels principals aglutinants, difícil de separar de la resta de facetes de la vida quotidiana. Aquestes xarxes, que s’organitzen a l’entorn del parentiu, les afinitats i els afectes, però també de l’autoritat reconeguda pels altres, són el vehicle més potent per a la circulació de les idees i, de vegades, rebentaran les costures d’un sistema que no respon a les preguntes importants. Els segles XII i XIII, amb l’aparició d’allò que anomenem “economia de benefici”, plantegen dilemes seriosos en el si d’una societat que, profundament arrelada en el cristianisme, entén la riquesa material com a fugissera, superficial i pecaminosa. Se’n segueixen una crisi de valors, una resposta insuficient per part de les institucions a les noves inquietuds i una necessitat de retorn a esquemes anteriors, de caire evangèlic i apostòlic. L’explosió de l’espiritualitat laica que s’esdevé en aquestes dates, n’és l’eloqüent reflex, i les dones, mai absents del panorama espiritual però sí menys presents en moments previs, seran ara protagonistes de l’avantguarda d’un moviment que busca una reforma global.

Redes femeninas, IRCVM-Medieval Cultures (1)

Conscients d’aquest escenari, tretze dones, tot formant una xarxa que abasta dos continents i cinc disciplines diferents, ens hem posat d’acord des del nostre present històric per tal de tombar la mirada enrere i reflexionar de manera col·lectiva sobre les vides i les experiències d’aquestes altres dones i de les xarxes que protagonitzaren. El fruit d’aquesta mirada combinada és el llibre que presentem avui i que, coordinat per la Dra. Blanca Garí i publicat tant en les llengües originals de les autores (català, castellà i portuguès), com en la seva traducció a l’anglès, porta per títol respectivament “Redes femeninas de promoción espiritual en los Reinos Peninsulares (s. XIII-XVI)” o “Women’s Networks of Spiritual Promotion in the Peninsular Kingdoms (13th-16th Centuries)”.  S’encabeix aquest treball en el si del projecte CLAUSTRA, un atles en línia d’espais espirituals de dones que veurà la llum en els propers mesos. Lluny de restringir-se als murs dels monestirs, CLAUSTRA juga amb una concepció més ambiciosa de l’espai que inclou també l’espai personal, individual o col·lectiu, de totes aquelles dones que s’embarcaren en un camí espiritual que, molt més sovint del que pot semblar, es desenvolupà al marge de les institucions, eclesiàstiques o civils.

Women's Networks, IRCVM-Medieval Cultures (2)

 

Unes dones que, des de les seves realitats diverses i polièdriques que s’extenen al llarg de quatre segles, del XIII al XVI, i que abasten un amplíssim marc geogràfic compartiren en certa forma un mateix compromís envers el que anomenem “promoció espiritual”, això és, la voluntat de recolzar i propiciar les condicions adients per a la creació d’espais d’espiritualitat de dones. Dit d’una altra manera, des dels monestirs a les corts, passant per l’entramat urbà, prenen la iniciativa i intervenen activament en la cerca de noves respostes i de nous models de vida. Algunes d’elles foren reines, tan notòries com ara Elisenda de Montcada, Sança de Mallorca o Isabel la Catòlica. D’altres foren nobles, abadesses i fins i tot santes. Però també n’hi hagué que, molt poc conegudes o fins i tot anònimes, s’implicaren intensament en una vida de compromís, recolzant-se en les estructures existents o utilitzant-les per defugir els rols que els imposaven. Unes i altres introduiren canvis que afectaren tots els nivells del món en que vivien i ho feren a través de les xarxes de les quals formaven part.

 

Aquest volum inicia alhora una nova aventura editorial de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM): una col·lecció de llibres de recerca que, en si mateixa, pretén articular una xarxa, en aquest cas, de coneixement. El nom de la col·lecció, en anglès, IRCVM-Medieval Cultures, ja parla de la voluntat d’internacionalització que hi ha al darrere però, tot defugint el tarannà un tant hegemònic que està adoptant l’anglès i aspirant a arribar a un públic més ampli, l’IRCVM fa una agosarada aposta que intenta preservar la riquesa lingüística característica d’Europa. Agosarada, perquè necessita de l’esforç i l’interès col·lectiu en una època, ella mateixa, de crisi de valors i respostes insuficients. Atrevida, perquè pensem que trobarà la manera de seguir endavant. De la validesa d’aquesta esperança dóna fe el fet que aquest primer volum hagi pogut ser traduït gràcies a la col·laboració de l’Institut Català de les Dones.

IRCVM-Medieval Cultures busca, en definitiva, afegir nous membres a la pròpia xarxa de relacions de l’IRCVM de la qual, no cal dir-ho, tots els que llegiu aquest bloc, ja formeu part.

Delfi-I. Nieto

Projecte CLAUSTRA

IRCVM