Una mica d’història del dret, comparat, català i castellà

dimarts, 18/02/2014 (IRCVM)

Sempre expliquem als nostres estudiants de primer curs de Dret que la història del dret els hauria de servir per comprendre el seu present jurídic. La història del dret, com la història medieval, ja no és un magatzem de dades i de dates, de reis i de juristes. És conèixer el passat jurídic per comprendre el present jurídic. Però com que el dret ho impregna tot, tant a nivell individual com social –vivim jurídicament, ni que sigui sense adonar-nos-en–, aleshores disposar de certes nocions ben fonamentades d’història jurídica ens serveix per entendre on som i per què.

Catalunya i Castella comparteixen, certament, un passat jurídic coincident en molts punts: ambdues comunitats bevem d’un llegat romà comú, com també fou compartida la tradició visigoda i el seu llegat jurídic –sobretot el Liber o llibre dels judicis, del 654. Però la invasió musulmana del 711 i el feudalisme –l’atomització del poder, i la fragmentació més extrema de la societat política- van desmembrar aquell regne visigot. Des d’aleshores els nous “regnes” cristians medievals, com Castellà, Aragó, Navarra, Catalunya, etc… van anar alçant cadascun el seu propi edifici, en un context naturalment compartit.

 

Seria absurd i groller valorar com a positives o negatives algunes de les diferències que aviat es van anar perfilant entre Castella i Catalunya. En senyalarem algunes amb el pretext de la publicació, per iniciativa de l’IRCVM, del llibre La descoberta del dret romà a l’Occident medieval.
La primera gran diferència fou que a l’edat mitjana a Castella tingueren reis i a Catalunya, no. Efectivament, tots els cabdills que a l’edat mitjana van iniciar la reconquesta contra els musulmans, se sentien hereus i successors dels reis visigots; tots, també els catalans, en reclamaven l’herència política. El que va passar, però, és que el territori que amb el temps seria Catalunya va ser ocupada per Carlemany per bastir-hi la Marca Hispanica, o sigui, una frontera que protegís l’imperi carolingi de possibles incursions musulmanes. El nordest peninsular va ser organitzat en comtats, que eren circumscripcions administratives al capdavant de les quals hi havia un comte, que era un funcionari depenent primer de l’emperador i després del rei de França. Mentre que en d’altres territoris els cabdills que s’anomenaren reis feren fortuna i guanyaren terreny als musulmans, bastint els nous regnes, els nostres comtes, per molt poderosos que s’anessin convertint, no deixaven de ser comtes, vinculats jurídicament al seu superior, el rei de França. I en part, va continuar sent així després del matrimoni, el 1150, entre Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i Peronel·la, filla del rei d’Aragó (tot i que els capítols matrimonials es van signar l’any 1137, quan ella tenia un anyet). Ramon d’Abadal va explicar molt bé com els Usatges de Barcelona (vers 1173), van qualificar el comte de Barcelona de Príncep –el principal o primer entre els comtes- per revestir-lo d’una autoritat que li era negada per la condició comtal i no reial de la nissaga. I si la primera autoritat política del país, ja Catalunya, era el Príncep, res fou més natural que qualificar Catalunya de Principat i no pas de regne (i Barcelona de ciutat comtal, com encara es repeteix contínuament en els mitjans de comunicació). Els descendents de Ramon Berenguer IV, per tant, ostentaven la doble condició de reis d’Aragó i comtes de Barcelona, i així eren coneguts i signaven els documents, afegint-hi, està clar, la resta de títols que posseïen.Mentre tot això passava als s. XII i XIII a Catalunya i Aragó, amb la formació de la Corona d’Aragó, a Castella els reis eren reis que s’enfortien com a resultat de la unió de regnes preexistents, com el de Lleó i el de Castella.

 

El segon episodi que diferencia Catalunya de Castella a l’edat mitjana va ser com van rebre, ambdues comunitats, el dret romà justinianeu als segles XII i XIII. Tot va començar quan a Bolonya, al llarg del s. XI, fou redescobert el dret romà que havia compilat l’emperador bizantí Justinià a mitjan s. VI i que des d’aleshores pràcticament havia estat desconegut a Occident. L’estudi del dret romà justinianeu per part dels juristes bolonyesos va donar lloc a l’escola de Bolonya i va tenir tant d’èxit que aviat hi anirien estudiants de tota Europa a aprendre-hi el nou dret. Aquest dret romà reelaborat pels juristes per mitjà de glosses i comentaris, juntament amb el dret de l’església, formaria el que fora qualificat de ius commune –dret comú. I aquest conglomerat anomenat dret comú seria “rebut” a tot Occident i integrat, poc a poc, en els ordenaments jurídics de cada país. Però aquesta “recepció” es produiria de manera diferent en cada regne. Per raons de situació geogràfica però també de composició social, política i econòmica, Catalunya aviat va rebre el nou dret comú. I no sense friccions ni problemes, ja al segle XIII va integrar aquell dret romà-justinianeu i canònic, al costat del dret propi de Catalunya, que al seu torn també procedia de diferents fonts. El dret comú es va convertir en l’autèntic “pal de paller” de l’ordenament jurídic de Catalunya, arribant a l’extrem que al s. XV el dret propi, al que s’hi havia afegit el dret del rei i sobre tot les constitucions que aprovaven les Corts, actuava com d’excepció al dret comú, al qual es recorria de manera natural i ordinària en la majoria dels casos. A la mateixa època a Castella la recepció havia operat de manera diferent. D’una banda, el dret romà i canònic s’havien introduït, impregnant-les, a Las Siete Partidas (v. 1256), del rei Alfonso el Sabio. Però al mateix temps, a Castella, amb l’Ordenamiento de Alcalá (1348) i amb un seguit de disposicions posteriors, es primava el dret produït pel rei i es posaven obstacles a l’aplicació directa del ius commune. En certa manera, i malgrat la transcendència de Las Partidas, a Castella acabaria triomfant un dret propi –el Fuero Real– que bevia de la tradició visigoda, que al seu torn bevia de la tradició romana occidental, mentre que a Catalunya s’imposava directament el dret comú importat de Bolonya, o sigui, la tradició romana oriental.

Aquesta doble tradició jurídica no va tenir cap repercussió important a l’edat mitjana, quan Catalunya i Castella eren dues realitats polítiques independents. Però en canvi sí que va tenir conseqüències importants al s. XIX. Quan sota l’impuls de la constitució de Cadis de 1812 es va intentar redactar un Codi Civil per a tot Espanya, es van evidenciar les dificultats tècniques –a més a més de polítiques, naturalment– de fer coincidir dues tradicions jurídiques, la catalana i la castellana, que tot i procedir ambdues del dret romà en última instància, durant l’edat mitjana havien seguit recorreguts i senders diferents. Tant, que feien impossible fer un Codi Civil bevent d’ambdues tradicions. Com és sabut, es va optar per fer un codi civil que s’inspirava en el dret castellà (1888).

 

Max Turull Rubinat

Facultat de Dret UB – IRCVM

Consultori sentimental 2: Consells per afrontar sant Valentí amb èxit

dimarts, 11/02/2014 (clara)

Tant si celebreu sant Valentí com si no ho feu,[1] aquests dies és inevitable sentir la pressió de l’entorn: aparadors plens de cors; ofertes romàntiques a la safata d’entrada; en el millor dels casos, la intuïció que la persona estimada espera una demostració d’amor etern (i que sigui original!); en el pitjor, la certesa que un pretendent no desitjat aprofitarà l’ocasió per confessar-te els seus sentiments. Per això, des de Medievalistes en bloc, volem oferir-vos una sèrie de consells aptes per a butxaques en crisi per afrontar aquest sant Valentí amb èxit.

Detall de Guenièvre embrasse Lancelot, Paris, Bibliothèque nationale de France, Manuscrits, Français 118, foli 219.

 

Recursos per expressar el teu amor avalats per una llarga tradició literària

La font d’inspiració per a les propostes que us presentem ha estat la literatura medieval. A continuació, plategem dues opcions recomanables, fins i tot, per als enamorats tímids i una d’adreçada exclusivament al millor cavaller del món, algú disposat a tot per la seua dama.[2]

  1. L’espillet. El primer recurs requereix una petita inversió econòmica i, tot i així, pocs altres mitjans són tan eficaços com aquest. Es tracta de reproduir l’escena famosíssima de la declaració d’amor de Tirant a la princesa Carmesina, narrada als capítols 126 i 127 de la novel·la de Joanot Martorell. Si no la teniu present, no us alarmeu. A continuació, us detallem els passos que heu de seguir. Compreu “lo més bell spill” de mà que trobeu (menut i amb tapa) i guardar-vos-el a la màniga. Presenteu-vos davant de l’afortunat/da i confesseu-li que esteu enamorat/da de la persona que apareix a la imatge de l’espillet. Deixeu que s’imagini que hi guardeu un retrat. Regaleu-li i deixeu-li temps perquè obri l’espill; quan ho faci, el seu rostre s’hi reflectirà. Així és com ho experimenta Carmesina:

«La princesa pres prestament lo espill e ab cuytats passos se n’entrà dins la cambra pensant que y trobaria alguna dona pintada, e no y véu res sinó la sua cara. Lavors ella agué plena notícia que per ella se fahia la festa e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama de amors» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, ed. Hauf, 2008, pàg. 526).

De ben segur que robareu el cor al vostre acompanyant.

  1. L’epístola d’amor. Pot semblar un recurs obvi, però quant de temps fa que no redacteu una lletra d’amor escrita a mà (i, si pot ser, en paper de carta)? A l’Edat Mitjana escriure cartes era tot un art (les ars dictaminis) i les persones que el dominaven coneixien les diferents parts en què havien d’estructurar-les i els recursos retòrics necessaris per ornamentar-les. Els autors clàssics oferien un bon model que s’imitava i s’emulava a les escoles medievals. Les Heroides d’Ovidi van ser un text de referència a l’hora d’escriure cartes de contingut amorós. Aquesta obra presenta un recull d’epístoles d’heroïnes mitològiques als seus amants i, en sis casos, s’hi inclou la resposta dels enamorats. En trobareu un exemple aquí (carta de Penèlope a Ulisses), amb la traducció actual de la versió llatina i la traducció catalana medieval. Al s. XV, Joan Roís de Corella recrea una altra història d’amor clàssica a partir de la pauta de les Heroides. Es tracta de la Lletra fingida que Aquil·les escriu a Polícena amb la resposta de l’enamorada; segurament, un exercici escolar (Martos, Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, 1999).

    Lancelot monte dans la charrette d'infamie pour sauver la reine Guenièvre, BnF, Manuscrits, Français 115 fol. 355.

  2. La carreta. Finalment, si es vol optar per una manifestació pública d’afecte, hom pot cercar una carreta com la que apareix a El cavaller de la carreta de Chrétien de Troyes, autor de novel·les artúriques. El protagonista d’aquesta obra és Lancelot, que manté una relació adúltera amb la reina Ginebra. L’argument de la història narra com el cavaller allibera l’esposa del rei Artús dels seus segrestadors. Però abans d’aconseguir-ho, supera diverses proves. La primera, pujar dalt d’una carreta arrossegada per un nan, atès que només així descobrirà informació sobre la localització de Ginebra. Avui dia, aquest gest no té cap significat, però en altres temps la carreta es reservava per als delinqüents, que eren passejats dalt d’aquest vehicle i exposats així a l’escarni públic. Lancelot accedeix a pujar-hi per voluntat pròpia, de manera que demostra que el seu amor supera les convencions socials i que està per damunt de l’honor en la seua escala de valors. Si decidiu imitar la gesta, aclariu-ne el sentit a l’amant abans que pensi que heu embogit.

 

Consells per defugir pretendents no desitjats

Aquest apartat està organitzat per nivells (de menor a major estat de desesperació), de manera que oferim tres consells, el darrer dels quals només s’hauria d’aplicar com a mesura dràstica.

  1. Primer grau d’intervenció: exemples d’amors tràgics. Tornem a Corella. Al Parlament en casa de Berenguer Mercader els personatges reunits a casa de l’amfitrió s’expliquen històries d’amor desgraciades que poden fer desistir qualsevol de deixar-se portar per la passió amorosa. Hi ha, doncs, un contingut moral que convida a renunciar a l’amor. Però, alerta! cal tenir en compte que habitualment la capacitat de raciocini d’un enamorat no es conserva intacta per culpa d’un mal funcionament del cervell, per tant, no sempre funciona.
  2. Segon grau intervenció: transvesteix-te! Utilitzar una disfressa que et caracteritzi com una persona del sexe oposat és una de les tècniques usades pels enamorats que fugen del pretendent inadequat. Aquest és el truc que utilitzen París e Viana a la novel·la homònima. En una altra obra, el Jacob Xalabín, l’amic del protagonista, anomenat Alí Baxà, es vesteix amb la roba de l’estimada de Jacob per substituir-la abans que es casi amb el pretendent rival, el senyor de Satalia. Gràcies a l’estratagema, Alí Baxà s’introdueix a l’habitació de la germana del senyor de Satalia, que el rep pensant-se que és la cunyada:  «e gità’s al costat de Alí Baxà. E quant fo al lit, Alí Baxà, […] tota la sanch li escalfà, per ço com lo foch sta molt perillós stant prop la palla, que cové que si s’acosta, que per forssa s’à a pendra. […] E la donzella, qui hoý perlar aquest, e sentí que era homa, no gosà res dir; e Alí Baxà procehia fer sos plers d’ella» (Jacob Xalabín, ed. Pacheco, 1988, p. 116-117).
  3. Intervenció de tercer grau: la gallina. Aquest recurs es troba al París e Viana. Recomanem emprar-lo amb prudència per evitar males olors. Després que la protagonista ho hagi intentat tot per desfer-se d’un admirador enutjós (la disfressa, la clausura), el pare de Viana li concerta una visita amb el pretendent. Abans, però, li envia roba i menjar a la presó subterrània on l’havia fet tancar perquè no havia obeït les ordres de casar-se amb l’home que li havia triat com a marit. Tanmateix, Viana dejuna i es fica la gallina que l’havia d’alimentar davall de les aixelles. No se la treu durant els quatre dies que queden perquè rebi la visita. Quan el pretendent hi acut, Viana fingeix que té una malaltia greu: «E sentiren lo fill del duch e lo bisbe un pudor molt gran, que Viana se havia posada en si donant-los entendre era tota guastada» (París e Viana, ed. Pellissa Prades, 2009). En efecte, la pràctica de maltractar el cos per deixar de ser desitjades és un motiu literari, de manera que les enamorades de les novel·les imiten així les vides de les santes. La variant de la gallina és una pràctica innòcua que garanteix la solitud de qui la duu a terme.

Només ens queda desitjar-vos que passeu un bon dia de sant Valentí!


[1]Si és així, recupereu aquesta entrada per sant Jordi.

[2] Per favor, si cap dels nostres lectors s’hi atreveix, ensenyeu-nos-en fotografies a través de les xarxes socials.

 

Dra. Gemma Pellissa Prades

ARDIT Cultures Medievals

 

L’heretge, la bruixa i l’inquisidor

dilluns, 3/02/2014 (IRCVM)

Altres diuen que reverencien els genitals del sacerdot que presideix la cerimònia […] Quant a la iniciació dels nous membres, els detalls són tan desagradables com ben coneguts. Un nen, cobert de massa de farina per enganyar als incauts, és col·locat al davant del novici. Aquest l’apunyala amb cops invisibles […] Després –és horrible!- beuen àvids la sang del nen i competeixen els uns amb els altres mentre es reparteixen els seus membres. […] És prou conegut el que passa durant les seves festes. El dia de la festa es reuneixen amb tots els seus fills, germanes, mares, gent de tots els sexes i edats. Quan el grup s’ha excitat per la festa i s’ha encès la luxúria impura entre els assistents ja embriacs, se li llencen trossos de carn a un gos lligat a una làmpada. El gos salta endavant, enllà del llarg de la seva cadena. El llum, que podria haver estat un testimoni traïdor, s’apaga. Llavors, en la foscor, tan favorable per a la conducta desvergonyida, estreten els llaços d’una passió sense nom, a l’atzar. I així, tots són igualment incestuosos […] Precisament la clandestinitat d’aquesta maligna religió prova que totes aquestes coses, o pràcticament totes, són autèntiques.

Avui us proposem un exercici d’imaginació històrica. La vivaç descripció que precedeix aquestes línies recorda clarament algunes de les escenes descrites en els judicis per bruixeria d’arreu d’Europa. Al mateix temps, el text conté molts dels tòpics que es repetiran un cop i un altre durant els segles medievals en les acusacions que les elits eclesiàstiques i civils faran recaure sobre homes i dones detinguts per les autoritats com a sospitosos d’heretgia.

“Heretge” i “bruixa” són segurament dos dels apel·latius relacionats amb el món medieval que, a priori, necessiten de menys explicació. Tanmateix, paradoxalment, cap dels dos sorgeix de les persones a les quals fa referència. En altres paraules, les persones acusades d’heretgia o bruixeria no es consideraren a si mateixes heretges ni bruixes. Ambdós apel·latius serien utilitzats pels perseguidors d’aquells suposats col·lectius malignes, que els definirien per oposició a l’ortodòxia, tot procedint a la seva persecució i eliminació de la societat.

 

L’heretge sempre és l’altre

Pel que fa als heretges, el més curiós del cas, és que no poden existir sense que hi hagi definida una ortodòxia. Dit d’una altra manera, el Codi de Dret Canònic estableix que heretges són aquells qui “neguen de manera pertinaç, després d’haver rebut el baptisme, una veritat que ha de creure’s amb fe divina i catòlica, o que en dubten de manera pertinaç” (Canon 751, Llibre III). Per tant, aquells que tenen el poder per decidir quina és “la veritat”, són els que tenen la paella pel mànec. No és fins que el cristianisme esdevé la religió oficial de l’Imperi Romà (amb l’Edicte de Tessalònica, al 380 de la nostra era) que l’Església es vincula a un aparell capaç de condemnar i castigar, moment en el qual l’heretgia es torna crim i, com a tal, comença a ser perseguida. Entre la decapitació de Priscil·lià i els seus companys, el 385, i la mort de Gaietà Ripoll a la forca, el 1834, desenes de milers de persones foren empresonades, vexades i executades com a heretges.

Tanmateix, el fet que fos la jerarquia eclesiàstica qui decidia sobre qüestions de dogma no va impedir que, des dels inicis del cristianisme i durant tota l’edat mitjana, certs individus i col·lectius s’allunyessin de les opinions i procediments prescrits pels poders establerts i, fins i tot, se sentissin amb el dret i l’obligació de fer-ho. Ara bé, des de les “heretgies” intel·lectuals fins a les “heretgies” de caire més social, tots ells es consideraven cristians justos i rectes i veien l’heretgia en aquells que no compartien les seves creences, fins i tot si es tractava del mateix Papa.

La diferència, és clar, rau en el marge d’acció d’uns i altres. Càtars, valdesos, beguins del Llenguadoc, pseudo-apòstols, dulcinistes o fratticelli (només per citar alguns moviments baixmedievals) es veien a si mateixos com la veritable Església, mentre que Roma i la cúria papal, que s’havien apartat del camí de l’Evangeli, eren la font de tot pecat. D’altra banda, el poder pontifici veia en aquesta dissidència espiritual una amenaça a la unitat de la Cristiandat, una amenaça que calia redreçar o bé sufocar i eliminar. I va desenvolupar els mitjans per fer-ho.

Els inquisidors, nomenats pel Papa amb jurisdicció extraordinària, podien actuar en virtut del seu ofici (ex officio) contra els sospitosos. Aquests sospitosos, que podien ser-ho en base a simples rumors, tenien l’obligació de jurar i declarar contra sí mateixos sota pena d’excomunió. El procés es duia a terme en secret (sense defensors i amb acusadors desconeguts) i s’acceptaven testimonis inusuals: nens, convictes, còmplices i altres acusats d’heretgia. Les sentències emeses per aquests tribunals, inapelables, anaven des de les peregrinacions i la imposició de creus grogues que havien de dur-se permanentment sobre la roba, fins l’empresonament o el lliurament a les autoritats civils (el braç secular) per tal que aquestes executessin l’heretge, pressumpte, diríem avui, a la foguera. De la condemna més lleu a la més definitiva, totes elles marcaven per sempre als desafortunats que les patien i a les seves famílies, creant així un nou col·lectiu destinat, per definició, a la més estricta exclusió social.

 

Valdesos adorant un boc i altres animals (Johannes Tinctoris, Invectives contre la secte de vauderie, c.1470. Paris, Bibliothèque Nationale, fr.691, fol.I)

El crim de bruixeria

Després de segles de lluita inquisitorial, a principis del segle XV, s’estendria arreu d’Europa la creença en una nova secta herètica formada per homes i dones que es reunien de nit per abjurar de la fe cristiana, jurant fidelitat al Diable prenent-lo per senyor, i que eren capaços de provocar la malaltia o la mort d’animals i persones a través de maleficis i metzines. A diferència de les anteriors heretgies condemnades per la jerarquia eclesiàstica des dels temps de Priscil·lià, aquesta nova secta no representava només un desafiament polític o espiritual, sinó una veritable amenaça contra la població; una població que assenyalaria als seus suposats membres com la causa de les desgràcies quotidianes.

La por al malefici i l’emmetzinament formava part de la mentalitat europea des d’època antiga. Una por que havia quedat plasmada en nombroses lleis civils destinades a condemnar aquelles persones, especialment dones, capaces de provocar la desgràcia per mitjans malèfics. Tanmateix, la idea que aquelles persones formaven part d’una secta herètica encapçalada pel mateix Diable constituïa ara una novetat inquietant, que obriria la porta al fenomen conegut com “la cacera de bruixes”.

A partir d’aquell moment, les autoritats civils i eclesiàstiques utilitzarien tot l’utillatge acumulat durant els segles de lluita anti-herètica per definir, perseguir i condemnar les persones sospitoses d’aquell nou crim contra Déu i la societat. En aquest sentit, les imatges dels aquelarres diabòlics concorden de manera sorprenent amb les acusacions llençades amb anterioritat contra càtars, valdesos, templers o jueus: reunions nocturnes, rituals origiàstics, assassinat d’infants, apostasia i pacte diabòlic. La pràctica judicial utilitzada per combatre la bruixeria es basaria també en els mètodes inquisitorials, si bé serien els tribunals laics (principals encarregats de la persecució) els que portarien fins a l’extrem la falta de rigor legal i la indefensió de les acusades, fet que es traduirïa en milers de condemnes a mort durant els segles XV-XVII.

 

La por al complot maligne

El patró mental que portaria a la persecució d’heretges i bruixes durant els segles medievals i moderns té unes arrels molt més antigues, i s’ha anat repetint en el món occidental fins a dia d’avui. De fet, el fragment que encapçala aquest article fou redactat al segle II per Marc Minuci Fèlix, i en ell es referia ni més ni menys que a una nova secta que inquietava enormement als seus contemporanis: els cristians. Si la Història ens demostra alguna cosa és que aquesta acostuma a repetir-se malgrat el pas dels segles. La creença en l’existència de grups de persones desviades de l’ortodòxia i que atempten contra la societat resulta un fet de vibrant actualitat en els nostres dies i que ens acosta més del que voldríem a les maneres de fer i de pensar dels nostres predecessors: els inquisidors.

Pau Castell

Delfi-I. Nieto

IRCVM

Instruccions per ser un bon víking avui dia

divendres, 31/01/2014 (clara)

Avui inaugurem nova secció a Medievalistes en bloc amb la sana intenció de recollir totes aquelles evidències de que l’Edat Mitjana encara és entre nosaltres. I no, no ens referim a la nostra delicada situació econòmica ni a les lleis retrògrades, sinó a aquelles manifestacions més aviat culturals que demostren que el període medieval, per bé o per mal, encara ens sedueix.

I per iniciar-nos en aquest tema, i com sabem que hi ha molta gent interessada en reproduir costums medievals (decisió ben respectable), us portem avui una sèrie d’instruccions per convertir-vos en el perfecte guerrer víking:

1– Agafeu el vostre casc amb banyes… i trenqueu-les. Gràcies a les llegendes romàntiques del segle XIX aquest mite s’ha perpetuat sense cap fonament. Els vertaders cascos víkings tenien forma cònica, molt més pràctica que unes incòmodes banyes que havien de xocar contra totes les portes, no creieu?

2– Si sou dones, no us preocupeu, també podeu ser guerreres! Des de les shieldmaiden fins a les arxiconegudes valkíries, el paper de les dones a la societat i la mitologia vikinga no era pas ni calmat ni passiu. I aquest esperit combatiu l’han recollit obres que abasten des de la Brunilda de l’Anell dels Nibelungs fins a la Eowyn d’El senyor dels Anells (veieu el patró?).

Recordem que la shieldmaiden Eowyn va ser la que va acabar amb un dels enemics més poderosos de la Terra Mitjana!

3 – Per agafar una mica d’inspiració agafeu un parell de còmics de Thor, o si voleu anar una mica més ràpid, mireu-vos alguna de les dues pel·lícules. Empapeu-vos de l’esperit justicier de Thor i de les idees boges de Loki, però no us les prengueu gaire en serio. Al cap i a la fi, el paio aquest porta ales al seu casc.

4– Per tenir una idea més fidedigna, podeu veure la sèrie del History Channel Vikings. Allà, apart de trobar-vos a un lleugerament idealitzat Ragnar Lodbrok, tindreu el plaer d’escoltar Old English i Old Norse, llengües que es van preocupar de consultar a una experta. L’ambientació d’aquesta sèrie, tot i barrejar fets des del segle VIII al segle XIII, és prou fidedigna com per introduir-nos en la societat vikinga. Especial menció a l’escena en la que un grup de víkings expliquen a un perplex monjo irlandès com els seus déus van crear el món.

5– Si voleu posar-li banda sonora, teniu moltíssimes opcions, algunes més tradicionals i altres…. no tant. Per si no ho sabíeu, us informem que des de fa anys existeix el Viking Metal, gènere que, evidentment, va néixer a Escandinavia i que intenta recuperar l’esperit èpic de l’època vikinga a través de la música metal. Els seus videoclips estan bastant ben ambientats (sense banyes!) i alguns arriben a punts mitològics notables, com seria el cas d’aquest (atenció, no posar-lo si no agraden els ritmes forts). Paral·lelament, fa anys també que un corrent Black Metal es dedica a propugnar els vells déus nòrdics, però com també s’han dedicat a cremar esglésies i altres delictes greus, us recomanem que a aquests no els emuleu.

6– Potser ara que ja esteu totalment inspirats voleu posar en pràctica les vostres habilitats guerreres. Què us semblaria entrar en el món del rol? No, aquí no hi han assassins amb katanes, només gent que s’ho passa bé al voltant d’una taula fingint que són guerrers totpoderosos. Entre ells, els víkings són un gran paper que representar, i els podem trobar a jocs com 7º mar o Pendragon, més o menys modificats.

Aquí uns quants víkings del History Channel saquejant Lindisfarne.

7– Però si us sembla poc fingir que sou un guerrer, perquè no convertir-vos en un? A llocs com York podeu trobar recreació de batalles en les que es té cura fins al més mínim detall. Però si us queda una mica lluny, el Regne Unit no és l’únic lloc on es desenvolupen aquestes activitats, perquè a Galícia mateix es celebren festes com la de Catoira, això sí, amb unes quantes banyes de més.

8– Una vegada hagueu descarregat l’energia berserker que teniu a dins, i comenceu a sentir nostàlgia de les batalles, podeu anar per rememorar velles èpoques d’esplendor a la nova exposició que inaugurarà el proper març el British Museum. Allà, entre totes les peces destacarà indubtablement una nau vikinga de grans dimensions portada expressament des de Suècia. I no, sembla que no venia embolicada en paquets plans!

Coneixeu alguna altre manera de ser un bon víking avui dia? Compartiu-la amb nosaltres als comentaris!

Clara Jáuregui

ARDIT Cultures Medievals

Carlemany i l’origen d’Europa: bon any Carlemany!

dimarts, 28/01/2014 (laia)

El 28 de gener del 814 moria a Aquisgrà Carles el Gran, que en català coneixem com Carlemany. De la seva vida en tenim una biografia redactada c. 830 per un dels intel·lectuals més importants de la seva cort, Eginhard o Einhard, la Vita Karoli magni, (aquí en podeu consultar una de les còpies del segle XII conservades a la Bibliothèque nationale de France, ms. Latin 5943A) que ens proporciona informacions valuosíssimes, per bé que sovint distorsionades, de les seves actuacions.

Imatge de Carlemany en estuc, corresponent al pilar absidal de l'abadia de Sent Jon, a Müstair (Suïssa)

En un moment en què està tant de moda la història en boca dels polítics, generalment per a apropiar-se-la, no pas per a impulsar-la o finançar-la, hem pensat que val la pena que ens aturem a reflexionar sobre aquesta figura.

Llur importància, com és sabut, té abast europeu i això cal subratllar-ho si considerem que el concepte d’Europa com a unitat política, i lligat al de cristiandat, comença a forjar-se durant el seu regnat i gràcies a les seves iniciatives. I cal subratllar-ho tant a prop d’unes eleccions europees, però també des de la modèstia del territori de Catalunya i de llur inserció, tant demagògicament de moda, en el context hispànic.

El qui amb el temps havia de ser coronat emperador a Roma, va començar el seu regnat en morir el pare, Pipí el Breu, l’any 768. Del territori dels francs sota Pipí el Breu Carlemany només en va haver una part, l’altra va tocar al germà Carloman, tal i com era comú en la successió entre els cabdills francs. Carloman va morir l’any 771 i amb aquesta mort Carlemany va tenir l’oportunitat de recuperar la unitat territorial que son pare havia dividit entre els dos fills, tot conquerint els territoris del germà. Des del 771 fins el 814, per tant, durant 42 anys Carlemany va regnar sobre el territori de l’antiga Gàl·lia, una part del que més endavant serà anomenat Francia (França) i va lluitar per fer més i més grans els seus dominis. En morir ara fa 1200 anys llurs possessions arribaven des dels Balcans, Caríntia, Turíngia, Baviera i Saxònia, a l’actual Alemanya, fins al Lazi a l’actual Itàlia i fins el Llobregat a l’actual Espanya. Pel camí, s’havia convertit, la nit de Nadal de l’any 800, gràcies al pontífex Lleó III, en emperador d’Occident, el primer des que l’any 476 Odoacre deposés Ròmul Augústul.

L'imperi carolingi entorn de l'any 800

Tots aquests fets poden ser percebuts, per qui d’història no se n’ocupa, com a fets inevitables, predestinats, o inqüestionables. Els qui d’història ens n’ocupem sabem que qualsevol fet del passat podia haver succeit d’una altra manera, que les iniciatives dels homes poden definir tendències però estan sotmeses a moltes variables, com tan bé saben els qui s’ocupen d’estadística (com ara el senyor que fa de ministre i respon al cognom de Wert) i que la veracitat d’un fet que avui donem per segur demà pot ser posada en entredit per una nova dada, una nova evidència, per noves informacions que arriben, generalment, mercès a l’estudi i la recerca. D’això darrer ens ocupem els historiadors, de verificar que allò que sabem del passat sigui cada vegada més precís.

És una feina, doncs, molt important ja que el nostre coneixement del passat, entre d’altres coses, és el que permet entendre el nostre present. Potser no és una casualitat que en temps polítics poc convulsos la tendència sigui anorrear dins els curricula formatius i dins dels pressupostos totes aquelles disciplines que reflexionen sobre els fets del passat; i l’evidència més clara és l’apropiació indeguda del discurs històric que perpetren, o inteten perpetrar, amb noves lleis i ‘congressos de la Veritat’ els partits polítics en temps més convulsos. Orwell n’estaria molt del llenguatge usat, molt menys dels mitjans matussers que s’empren. Recordem una vegada més un paràgraf del seva magnífica obra 1984: “Qui controla el present controla el passat, qui controla el passat controla el futur” i entendrem molts discursos dels darrers mesos.

Com es veu per aquestes ratlles, als historiadors cap cosa humana no ens és aliena, i per tant  també tenim opinió política i ideologia. Com lliga això amb l’estudi científic de la història? Doncs amb mètode, rigor i honestedat intel·lectual, qualitats que, en principi, per a fer política no semblen indispensables.

Una de les perles més destacades d’aquesta ‘España eterna’ que es predica des de diversos púlpits és la vinculació entre Estat espanyol i Marca hispànica per tal demostrar la pertinença secular d’una part de l’actual estat espanyol, la Comunitat autònoma Catalunya, a aquesta Espanya suprahistòrica.

Atès que la creació d’aquesta Marca hispanica és fruit de la conquesta carolíngia d’una franja de terreny al sud dels Pirineus, com a resposta al control territorial que de la Península ibèrica tenien els musulmans (i que potser cal recordar que espanyols no eren sinó andalusins), i atès que tot plegat formava part dels plans expansius de Carlemany per a consolidar els seus dominis, hem pensat recordar el personatge en el 12è centenari de la seva mort. Al llarg de tot l’any explicarem la importància d’aquest emperador dins el context europeu i en relació a Catalunya, i potser entendrem alguna cosa de per què Europa és com és i potser també de per què els europeus són com són.

 

Carles Mancho

Director de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals

Bon Nadal ortodox!

dimarts, 7/01/2014 (laia)

Avui els nens i joves del nostre país aprofiten l’últim dia de vacances i pensen amb recança que demà comença el nou trimestre (i per als més grans, la setmana d’exàmens). Però no és així a tot arreu. Per uns 200 milions de persones que pertanyen a determinades comunitats cristianes ortodoxes (concentrades sobretot a l’Europa oriental) avui, 7 de gener, és Nadal. A Rússia encara falten sis dies per celebrar un segon Cap d’Any (“l’Antic” Cap d’Any, stariy noviy god) i, en molts casos, les classes no es reprendran fins al 13 de gener. Traslladem-nos doncs cap a l’Orient, com qui segueix els Reis de tornada a casa, i mirem d’entendre les raons per les quals hi ha qui celebra avui el Naixement de Jesús.

Icona que representa l'Emperador Constantí al centre, acompanyat pels bisbes del Primer Concili de Nicea, sostenint el text del Credo que fou aprovat ecumènicament a Nicea i Constantinoble el 381. La desviació d'aquest text separà teològicament l'Església occidental de l'oriental.

Per a això, ens hem de remuntar a 1054: el Cisma d’Orient. L’Església cristiana es veié dividida a causa d’un enfrontament teològic menor i un problema jeràrquic insalvable. A Occident (i de forma remarcable, a Hispània, a partir del primer Concili de Toledo, l’any 400) s’havia fet habitual inserir al Credo el mot “Filioque”, per remarcar així la homoousía de la Trinitat en declarar “Et in Spiritum Sanctum, Dominum et vivificantem: qui ex Patre Filioque procedit ” ([Crec] en l’Esperit Sant, Senyor i font de vida, que procedeix del Pare i del Fill)]. Roma incorporà formalment aquesta modificació el 1014. Tanmateix, aquesta paraula significava una alteració no aprovada ecumènicament de la fórmula del Credo de Nicea-Constantinoble (381), i per això anava en contra de la norma de no modificació establerta al Concili d’Efes (431) i no convencia els Patriarcats orientals – si bé acceptaven el significat cristològic de la paraula, tal com havia quedat clar al Concili de Calcedònia (451). Altres diferències (el vestuari, l’aparença, el tipus de pa utilitzat en la celebració de l’eucaristia, l’idioma, l’ús d’imatges, i altres aspectes litúrgics) apuntaven que el cristianisme no s’estava desenvolupant de forma homogènia al continent o, en altres paraules, que l’Ecclesia no era una única comunitat.

No obstant, la causa profunda del cisma només era remotament teològica o canònica, encara que la diferència entre comunitats era ja evident; es tractà més aviat d’un xoc entre la personalitat del Patriarca de Constantinoble, Miquel Cerulari, i la delegació romana enviada pel papa Lleó IX i encapçalada pel Cardenal Humbert.  El conflicte diplomàtic desencadenat per aquesta delegació va originar-se per un enfrontament en la qüestió del reconeixement de l’autoritat papal; és a dir, del primat de Pere. Al Concili de Calcedònia (451) s’establí que cinc bisbes -els patriarques de Constantinoble, Roma, Alexandria, Antioquia, i Jerusalem- tenien precedència davant la resta de bisbes de l’Església. Entre aquests, Roma al·legà que mereixia l’estatus de primus inter pares, ja que la seva Seu s’originava en Sant Pere; però aquest argument no era convincent als ulls dels patriarques de Constantinoble (la Seu de la nova capital de l’Imperi), Alexandria (fundada per Sant Marc), Antioquia (fundada per Sant Pere i Sant Pau) o Jerusalem (Terra Santa). L’enfrontament entre els patriarques -que ja havia estat visible al Quart Concili de Constantinoble de 867, que l’Església occidental no reconeix com a vàlid- culminà amb l’excomunió mútua del Papa i el Patriarca de Constantinoble el 1054. Aquesta data és la que avui utilitzem per explicar el cisma, però molts cronistes no van atorgar tanta rellevància a l’esdeveniment. Successos posteriors, com la Quarta Croada (1204), agreujaren la divisió i l’allunyament entre una i altra tradició. Oficialment, l’excomunió mútua no s’alçà fins fa pocs anys, el 1965, en el marc del Concili Vaticà II, en una declaració conjunta del Papa Pau VI i el Patriarca ecumènic de Constantinoble Atenàgores I.

 

El 1203 els cavallers francs posaren setge a la ciutat de Constantinoble, en el marc de la Quarta Croada, que agreujà de forma determinant les relacions entre la Cristiandat occidental i l'oriental. La il·lustració procedeix d'un manuscrit de factura veneciana de la "Histoire de la conquête de Constantinople" de Godofreu de Villhardouin, ca. 1330.

 

Havent trencat amb Roma, restaven quatre patriarcats que, com a Tetrarquia, encapçalarien l’Església ortodoxa oriental: en ordre de precedència, eren Constantinoble, Alexandria, Antioquia i Jerusalem. El 1693, els quatre patriarques reconeixerien Job de Moscou com un més entre ells, iniciant així la llista de cinc patriarcats “nous”; i les successives transformacions acabarien donant lloc a la comunitat de nou patriarcats (afegint Rússia, Geòrgia, Bulgària, Sèrbia i Romania als quatre primers), cinc esglésies autocèfales (és a dir, que no rendeixen obediència a cap Patriarcat, per concessió d’un concili: Xipre, Grècia, Albània, Polònia i Txecoslovàquia), quinze esglésies autònomes (autodeterminades excepte en l’elecció dels metropolitans, que depèn del Patriarca corresponent) i cinc esglésies no autònomes que coneixem avui. Aquesta Ecclesia, que anomenem “ortodoxa” (pravoslavie), evolucionava de forma separada a aquella encapçalada pel pontífex romà: les comunitats ortodoxes (i posteriorment, els països on l’Església ortodoxa prenia caràcter d’estatal) no estaven lligades a l’obediència del Papa, anatemitzat.

La correspondència britànica de la primera meitat del segle XVIII porta habitualment una doble datació: segons el calendari julià (superior) i gregorià (inferior). A partir de 1700 i fins a 1800, entre els dos calendaris hi havia 11 dies de diferència. Biblioteca Britànica.

Per això, quan el 24 de febrer de 1582, el papa Gregori XIII signava la seva butlla Inter gravissimas, proposant una reforma en el calendari (un afer eminentment civil, però amb repercussions en la celebració de la Pasqua, per exemple), la seva autoritat quedava circumscrita als Estats Pontificis i a l’Església catòlica. Quatre països van obeir aquesta butlla, que especificava que calia “avançar” el calendari deu dies. A Espanya, Portugal, els Estats Pontificis i la Confederació de Polònia i Lituània, el dia 4 d’octubre de 1582 fou seguit pel 15 d’octubre. França i les Províncies Unides aplicaren la reforma al desembre d’aquell any. Els països protestants es feren pregar més, i cediren sobretot empesos per necessitats pràctiques, com ara el comerç. La Gran Bretanya continuà utilitzant el calendari “antic” (Old Style, o Calendari Julià) fins 1752, encara que a nivell governamental el més habitual era datar doblement els documents, assenyalant els dies de diferència entre els calendaris. La distància o decalatge entre ambdós calendaris és creixent: originàriament foren 10, però el 1700 ja eren 11; el 1800, 12; i en l’actualitat la diferència ja és de 13 dies; el Nadal ortodox, de fet, caurà al 7 de gener (calendari gregorià) fins al 2100.

 

Kiril, Patriarca de Moscou i de Tota Rússia, oficia la celebració de la Missa de Nadal a la Catedral de Crist Salvador. 7 de gener de 2012. RIA Novosti.

 

Els països de l’Europa oriental foren els darrers a incorporar-se al nou calendari. Rússia hi consentí com a part de les reformes empeses pel Consell de Comissaris del Poble el gener de 1918, després de la Revolució d’Octubre (que, com potser sospiteu, es va produir en data de 25 d’octubre de 1917 del Calendari Julià, quan aquí era 7 de novembre). Però que l’Estat adoptés el calendari civil no significà que els Patriarcats i les Esglésies autocèfales de tradició ortodoxa també l’acceptessin. Una part de l’Església ortodoxa va adaptar el seu calendari litúrgic al calendari gregorià: els Patriarcats de Constantinoble, Alexandria, Antioquia, i les esglésies autocèfales de Grècia, Xipre, Romania, Polònia i Bulgària celebren Nadal com nosaltres, el 25 de desembre. En canvi, les esglésies ortodoxes de Jerusalem, Rússia, Sèrbia, Macedònia, Geòrgia i Ucraïna es regeixen encara pel calendari julià, i el celebren avui. Per tot això, si avui us creueu amb algun dels molts visitants de l’Est que recorren les nostres ciutats més turístiques, no dubteu en felicitar-lo: s rozhdestvom!

 

Núria Sallés

IUHJVV – Universitat Pompeu Fabra

El “Nadal” pagà abans de Nadal

dimarts, 24/12/2013 (laia)

Avui, 24 de desembre, és sant Delfí. Em direu que també és –i té força més rellevància al calendari– el dia abans de Nadal, el dia en què es fa cagar el tió, el dia de la Missa del Gall o, almenys, el dia en què agafem aire abans de veure’ns submergits en l’ambient nadalenc dels nostres pobles i ciutats. De sant Delfí, que fou bisbe de Bordeus el s. IV, se’n coneix que fou un opositor ferm al priscil·lianisme, una doctrina gnòstica i dualista que es considerà herètica i fou condemnada en un concili a Saragossa el 380. També en sabem que va ser qui va batejar el pagà Paulí, convers, que després esdevingué bisbe de Nola i Pare de l’Església.

Amb aquest currículum, hem de suposar que el tema que hem escollit per al post d’avui no l’engrescaria especialment. Així, si és el fet del Nadal el que possibilita celebrar al santoral la vida de Delfí de Bordeus, altres celebracions prèvies al Nadal són les que provoquen que la Nativitat se celebri demà. Volem fer una mirada a aquell moment en què el 25 de desembre va començar a ser Nadal, i la cristianització a Europa va arrelar, entre d’altres coses, a partir de la substitució de les celebracions paganes del solstici per la celebració del Naixement. Algunes fonts cristianes, això sí, ho entenen d’una manera diferent; vegeu com ho exposa el bisbe i teòleg Màxim de Torí (s. V):

Oportunament va disposar la Divina Providència que Crist Senyor nasqués durant les festes dels pagans i que l’esplendor de la llum divina aparegués enmig de les tenebres i dels errors de les supersticions, perquè els homes, veient brillar la justícia de la Divinitat pura entre les seves diverses supersticions, oblidessin els sacrilegis passats i no en cometessin d’altres. Qui és l’home assenyat que, en celebrar la festa de la Nativitat del Senyor, no desaprova la bogeria de les Saturnals, no menysprea la disbauxa de les Calendes i, desitjant tenir part amb Crist, no refusa ser partícip del món?

Màxim de Torí

També en l'art paleocristià es produeix una assimilació dels arquetips formals pagans en la iconografia cristiana. A la imatge, detall del mosaic d'un mausoleu romà, amb una representació de Crist com a Sol Invicte, divinitat solar de culte oficial romà

 

Sembla ser que, malgrat les exhortacions de Màxim de Torí, les celebracions paganes o, expressat d’una manera més precisa, la concepció del món i de la transcendència no cristianes, sovint expressades a través de mites o divinitats reflex dels fenòmens naturals, no s’esfumaren de la mentalitat i l’imaginari col·lectiu fins molts segles després de la seva prohibició, en aplicació de l’Edicte de Teodosi, Nemo se hostiis polluat (391), que apunta:

Que  ningú violi la pròpia puresa amb ritus sacrificials, ningú immoli víctimes innocents, ningú s’acosti als santuaris, entri als temples i dirigeixi la mirada a estàtues esculpides per mans mortals, si no vol ser objecte de sancions divines i humanes. Que aquest decret també s’apliqui als judicis, de manera que, si algú dedicat a un ritu profà entra al temple de qualsevol lloc, estigui de viatge o a la seva pròpia ciutat, amb la intenció  de pregar, sigui obligat a pagar immediatament 15 lliures d’or, i aquesta pena no s’anul·li fins que es trobi davant d’un jutge i aporti aquesta suma públicament. Que vigilin l’execució d’aquesta norma, de la mateixa manera, els cònsols, els prefectes i els seus subalterns. Milà, VI de calendes de març, consolats de Tacià i Símmac.

És lògic: la cristianització de l’Imperi -deixant de banda les primeres comunitats cristianes i la seva dispersió paulatina per Orient i, en menor mesura, Occident- es fa per a una gran part de la població a cops d’edicte: l’any 311, l’Edicte de Tolerància de Galeri posarà fi a les persecucions decretades per Dioclecià, establint la llibertat de culte per als cristians;  el 313, l’Edicte de Milà, promogut per Constantí després de la victòria al pont Milvi, suposa un inici de privilegització de l’Església, a la qual es retornen tots els béns confiscats anteriorment; pocs anys abans del Nemo se hostiis polluat, l’Edicte de Tessalònica, Cunctos populos, fa oficial per a tot l’Imperi la religió cristiana l’any 380:

Edicte dels emperadors Gracià, Valentinià II i Teodosi August, al poble de la ciutat de Constantinoble. Volem que tots els pobles que són governats per l’administració de la nostra clemència professin la religió que el diví apòstol Pere va donar als romans, que fins a avui s’ha predicat com la va predicar ell mateix, i que és evident que professen el pontífex Damas I i el bisbe d’Alexandria, Pere, home de santedat apostòlica. Això és, segons la doctrina apostòlica i la doctrina evangèlica creiem en la divinitat única del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant sota el concepte d’igual majestat i de la piadosa Trinitat. Ordenem que tinguin el nom de cristians catòlics qui segueixin aquesta norma, mentre que els altres els jutgem dements i bojos sobre els quals pesarà la infàmia de la heretgia. Els seus llocs de reunió no rebran el nom d’esglésies i seran objecte, primer de la venjança divina, i després seran castigats per la nostra pròpia iniciativa que adoptarem seguint la voluntat celestial. Donat el tercer dia de les calendes de març a Tessalònica, en el cinquè consolat de Gracià August i primer de Teodosi August.

 

Constantí el Gran oferint a la Mare de Déu la ciutat de Constantinoble. Detall d'un mosaic de Santa Sofia, Istanbul - Zug55 at Flickr

Així doncs, la “religio” romana se substitueix en pocs decennis per la “catholica religio“: però, si bé la religió romana té dos àmbits que no es contraposen, el privat del lararium i les creences personals -on s’havien sincretitzat elements dels sistemes de creences dels espais conquerits per l’Imperi romà-, i l’àmbit públic, controlat per l’estat i al qual, per garantir la pax deorum, s’hi han d’adherir i practicar tots els ciutadans romans, el cristianisme plantejava una fe sòlidament monoteista que desitjava suprimir la frontera entre els dos àmbits. Resultava impossible que la mínima o inexistent catequesi evangelitzadora aconseguís la substitució mental i ritual de les creences ancestrals per conceptes molt més abstractes.

Arran d’això, a més de la insistència correctora de teòlegs o canonistes com Màxim de Torí i Cesari d’Arle, el cristianisme va voler crear una paralitúrgia que aprofités certs aspectes del sentit religiós popular i els cristianitzés: per això no només Nadal cau en un dia proper al solstici d’hivern, sinó que també l’Epifania coincideix amb les Kalendae Januariae  o grans festivitats de les calendes de gener, la festivitat de Sant Joan Baptista és al solstici d’estiu… Tot i aquests intents, sant Bonifaci escriu al papa Zacaries III (s. VIII): “s’afirma haver vist a Roma, fins i tot al costat de l’església de Sant Pere, durant les calendes de gener, ballar a les places, fer xivarri i cantar cançons deshonestes segons el costum pagà, parar les taules, la nit i el dia indicats, amb molts plats, com fan els gentils…”, a la qual cosa cal afegir-hi l’actitud immoral i gens cristianitzada de sacerdots i bisbes -“adúlters i fornicadors empedreïts, que han tingut fills essent ja bisbes, que tornen de la seu apostòlica dient que el Romà Pontífex els ha autoritzat a exercir el ministeri episcopal”, afegeix Bonifaci- que fan negoci amb els seus propis amulets o cerimònies gens ortodoxes en què l’Eucaristia és escandalosament paganitzada. També Cesari d’Arle apunta, respecte al solstici d’estiu: “Us prego i us conjuro, per temor del Dia del Judici, que aviseu a tots els vostres parents, i castigueu si cal amb el severíssim zel diví, per tal que ningú es banyi en fonts, aiguamolls o rius a la nit o a la matinada de la festivitat de Sant Joan, ja que fins avui s’ha mantingut aquest infeliç costum pagà; amb el qual moltes vegades no només mor l’ànima sinó, el que és pitjor, es mor també de cos [ofegat] en aquest sacríleg bany”.

Saludar el sol a l'alba fou una pràctica popular fins ben bé el segle VIII. A la imatge, oli del pintor romàntic F. Bronnikov, Himne dels pitagòrics a la sortida del sol (1869)

En el mateix impuls de cristianització, tal com és enormement visible al territori de la Catalunya Vella, els llocs venerats per alguna característica natural rellevant (un arbre monumental, un dolmen o una fita, una cruïlla, el cim d’un turó o d’un cinglera…) són “convertits” a partir de la construcció de petites ermites o santuaris sota advocació cristiana. Amb ells desapareix forçadament el puntal de les creences ancestrals populars que, en no ésser acollides per l’evangelització cristiana, deixen desproveïts de sentit els actes de cada dia, com encerta a descriure Libani d’Antioquia:

 

Ells [els que destrueixen els temples] s’escampen pel país com torrents, devastant els camps juntament amb els temples: ja que on sigui que derrueixen el temple d’un camp, alhora el camp és encegat, decau, i mor. Ja que els temples, Emperador, són l’ànima dels camps, perquè ells constitueixen el principi de les edificacions al camp i, a través de moltes generacions, ens han arribat als que vivim avui. En aquests temples posen els pagesos les seves esperances, de les que depenen els homes, dones i fills, els bous, a més de la terra sembrada i la que ja ha brotat. Però el sembrat que ha patit aquesta lacra [quedar-se sense temples] està assolat i, amb les il·lusions, també es perd l’ànim dels agricultors, ja que creuen que serà en va el seu sacrifici quan se’ls ha privat dels déus, que eren els que conduïen els seus esforços a bon port.

Libani d’Antioquia (s. IV)

Acabo recordant que, encara que avui sigui sant Delfí i la vetlla de Nadal, no podem oblidar-nos d’una celebració d’arrels paganes que fa il·lusionar a molts aquesta nit: el Tió! Bones festes a tothom!

 

Laia Sallés Vilaseca

UB – ARDIT

Política al ‘Decameró’? 2. Honestedat, cortesia, natura

dimarts, 3/12/2013 (clara)

L’onestà o l’exercici de la lliure i franca expressió en el respecte de les normes de conveniència és el principi sobre el que es basa la vida de la brigata. Onestà és una paraula clau al Decameró. Forma part del sistema de constants narratives transversals a la varietat de temes, personatges, llenguatges que caracteritza l’obra de Boccaccio. El fet que, cada cop que una novel·la s’acaba, hi hagi un comentari de la brigata i que, cada cop que està a punt de començar la seva història, el narrador la faci precedir per una reflexió moral o teòrica de valor general, ens mostra que el marc narratiu, la cornice, no és només una estructura estàtica, un pretext de bon narrador, sinó que és també el fil on es pot seguir un procés cognitiu moral i retòric basat en una norma de convivència que no baixa de la muntanya com les taules de la llei, sinó que deriva de la voluntat interna de la ‘comunitat’ i s’alimenta a través de la circulació narrativa: i no oblidem que els membres de la brigata s’expliquen els contes asseguts en cercle.

Del Decameró, no se’n desprèn un codi, una visió clara, ‘teòricament’ definida, de la moral. Això es deu en part al fet que Boccaccio mateix oscil·lava entre la consciència de pertànyer al mondo comunale, a la burgesia florentina – feta de banquers i mercaders –, i l’aspiració, una punta nostàlgica, a esdevenir membre, ni que fos literàriament, d’aquell mondo aristocratico, cavalleresco, que havia conegut a Nàpols en els anys crucials de la seva maduració com a intel·lectual. Aquesta oscil·lació s’observa també a les novel·les en la relació, sempre clarament establerta, entre els personatges de les històries i el món social que els envolta. Els personatges disposen d’un identikit sòcioeconòmic precís i es mouen en un temps i un espai identificable. De tot això, en neix un llibre, el Decameró, on el sistema de valors i de referents culturals depèn de les ‘circumstàncies narratives’. Això no vol dir que no hi hagi creences o idees definides, part d’un codi moral preexistent en què Boccaccio creia. Tanmateix, totes aquestes idees són constantment posades a la prova per les circumstàncies. Com ens passa a tots a la vida, els ‘valors’ no tenen una vida autònoma i abstracta, sinó que sempre queden exposats a les tensions de la pèrfida geometria variable de la realitat. En conseqüència, els valors no tenen una codificació jeràrquica, prefixada, com si es tractés d’una reescriptura de les taules de la llei. És el lector, amb el seu sentit de la responsabilitat, amb la seva intel·ligència, amb la seva capacitat interpretativa, hermenèutica, per dir-ho en un gros mot, el que queda encarregat de deduir o extreure dels contes els ‘valors’, les nocions de just i injust, de bo i dolent, de correcte o incorrecte.

La ficció d’una oralitat primària – la dels narradors que expliquen oralment les seves novel·les – implica que l’escoltar atentament i, per tant, el judici informat i responsable, tinguin un paper fonamental al Decameró. Fins a tal punt que l’obra de Boccaccio apareix tota orientada cap al seu lector o lectores, és a dir cap a nosaltres. És potser això que fa del Decameró una obra ‘nova’: llegint, ens comprometem a expressar un judici, a ‘mullar-nos’, a fer l’acte ‘polític’ més important: triar, ‘votar’. A la seva obra, Boccaccio, a través del seu alter-ego, l’Autore, i a través dels membres de la brigata, especialment Dioneo, també ‘es mulla’, ens diu la seva opinió: com per exemple, i de la manera més compromesa, a la Introduzione a la IV jornada. Atenció: el Decameró no és un tractat filosòfic: aquí, com a la vida, els personatges contracten, ‘negocien’, a partir de dos principis bàsics, compartits i que per Boccaccio devien representar els pilars del viure civil, en societat. Per una banda, l’onestà, és a dir el compromís d’actuar i parlar segons el rang de cadascú. Per l’altra, la cortesia, definida pel vell Boccaccio al comentari de l’Inferno del seu estimadíssim Dante com la virtut que consisteix

negli atti civili, cioè nel vivere insieme liberamente e lietamente, e fare onore a tutti secondo le possibilità

(‘en els actes cívics, és a dir en viure junts lliurement i feliçment, fent honor a tothom segons les possibilitats de cadascú’).

És una cortesia que té un to de caire humanista i que té com a pressupòsit una idea positiva, optimista del ser humà. Una idea però també innocent, com no deixa de posar de manifest, al Decameró mateix, Dioneo, el narrador més atrevit, el trickster del grup, quan, a l’última novel·la de l’obra, posa en escena la història desconcertant de Griselda i Gualtieri. La paciència de Griselda sembla recordar-nos que l’home (en aquest cas marcat sexualment, com a mascle) és capaç d’elevar-se fins al cel, com dirà Pico della Mirandola al segle XV, però també de caure en els actes més abjectes, en la més matta bestialità (‘boja bestialitat’ – encara una citació dantesca). Això, per demostrar que el caràcter estructuralment tancat de l’obra de Boccaccio es presenta acompanyat de la seva ‘apertura hermenèutica’, la seva capacitat d’interrogar-nos, d’inquietar-nos, de deixar-nos davant les nostres responsabilitats, i tot a través de la textura lleugera d’algunes de les seves novel·les.

El del matrimoni és un tema que al Decameró trobem afrontat des de perspectives diferents: final feliç d’una història d’amor turmentada, acte incomplert i generador de les més commovedores tragèdies, motor de comicitat desenfrenada a les històries d’infidelitat… Tractat des de tots els angles, el matrimoni és per a Boccaccio un tema constant. Al Decameró, com als Canterbury Tales, el matrimoni té aquesta rellevància perquè es tracta, en el fons, del problema fonamental de les societats organitzades. El matrimoni manifesta la tensió entre natura i política, entre la força dels instints, de la inclinació natural de l’èsser humà, i la necessitat de controlar i utilitzar aquella força per organitzar la convivència i, també, les relacions de poder. Al Decameró, un exemple clar d’això és la història de Ghismonda i Tancredi, la primera de la quarta jornada, de la que ja vam parlar. Encara a la quarta jornada, cas únic a tota l’obra, Boccaccio intervé per explicar una breu novel·la. És la de Filippo Baluducci i els ànecs (Decameron IV Introduzione 12-30). S’hi explica com Filippo va fracassar en el seu intent de protegir el seu fill de tota ‘temptació’ del món i, de manera especial, de conèixer cap dona. Però, com es podrà llegir a la novel·la, que reprodueixo segons la traducció de 1429 (retocada per facilitar-ne la lectura), la natura és més forta que l’enginy humà.

Gran temps ha passat que en la nostra ciutat fou un ciutadà lo qual fou anomenat Falip Maldussi [= Filippo Balducci], hom de condició asau lleugera [= poc important, de poc pes: la família Balducci apareix documentada com pertanyent a la baixa burgesia de Florència], mas ric e benanant e molt espert en les coses que lo seu e[s]tat requeria. E havia per muller una dona la qual sobiranament amava, e ella a ell, e ensemps en reposada vida vivien, e en ninguna cosa tant no s’estudiaven com en complaure la una a l’altre. E esdevenc-se […] que la bona dona passà de aquesta vida en l’altra, e de sí lexà a Felip un sol fill que d’ell havia concebut, lo qual era de etat […] de dos anys. E per la mort de la sua dona romàs tant desconsolat con mai nenguna altra persona romangués de cosa que amàs. E veient-se romanir sol de aquella companyia, la qual ell més amava, se dispongué de no voler esser pus del món, ans se volgué donar al servei de Deu, e semblant volch fer del seu petit infant. Perquè, donant totes les sues coses per amor de Deu, se n’anà sobre la muntanya d’Einayo [= Monte Asinaio o Senario, al Mugello, a prop de Florència, a l’edat mitjana cèlebre lloc d’ermitans], e aquí, en una petita cella, se mès ab lo seu fill, ab lo qual ab almoynes, oracions e dejunis se vivia. E sobiranament se guardava de no raonar, allà on el fill fos, de alguna temporal cosa, ne de lexar-li’n veure alguna per ço que ell de semblant servei no·l  retragués, ans tots temps de la glòria e de la vida eternal e de Deu e de tots sos sants lo raonava, ensenyant-li tots temps oracions. E tenint-lo en aquesta vida molts anys, e no lexant-lo exir de la cella ne mostrant-li nenguna altra cosa sinó sí mateix, lo tench gran temps. Havia, emperò, acostumat lo valent home de venir alguna vegada a Florença, e aquí, segons les sues oportunitats, dels amics de Deu era socorregut, e aprés encontinent se’n tornava a la sua cella. E esdevenc-se que estant ja l’infant de etat de divuit anys e Falip ja essent vell, lo fadrí li demanà on anava tant sovent. E Falip li ho dix. Al qual lo fadrí dix: «Pare meu, vós sou d’avui més vell e sou mal dispost a treballar. Perquè em plaurie que vós me menaseu una vegada a Florença perquè em fessets conexer les amics e devots de Deu e de vós, e jo, qui soc jove e pusch mils treballar, despuys podré per nostres necessitats anar a Florença la hora que a vós plaurà e vós romandreu ací». E lo bon hom, pensant que ja aquest seu fill era gran e era axí habituat al servei de Deu, que mal […] les coses del món lo’n porien traure, en sí mateix dix: «Aquest diu bé». Perquè, havent-hi a anar, lo se’n mena. On lo jove, aprés que fou a Florença, vaent los palaus e les cases e les esglésies e totes les altres coses de les quals és plena tota la ciutat, axí com aquell que mai pus li recordes no havia vistes, se començà fort a meravellar, e de moltes coses demanava lo pare què eren, e lo pare li’n deia, e ell, havent-ho oït, romania content de aquelles. E axí demanant lo fill e lo pare responent, per llur ventura s’encontraren ab una bergada de molt belles dones e molt ben ornades de joies e de vestidures, les quals venien de unes noces. Lo qual [fill], com les viu, demanà al pare quines coses eren aquelles. Al qual lo pare dix: «Fill meu, baxa los ulls en terra e no les guard, car açò són males coses». Dix lo fill: «Pare, e com han nom?». E lo pare, per no fer-li desitjar lo concupiscible apetit, no les volgué anomenar per nom propi de fembres, mas dix: «Elles han nom oques». De que meravellosa cosa de oir! E aquell qui mai pus tals coses no havia vistes, no curant-se  de palaus ne de bous ne cavalls ne de ases ne de diners ne d’altres coses que hagués vistes, […] sobtosament dix: «Pare meu, jo us prech que vós fassau per guisa que jo haga una de aquestes oques». «Ai de mí, fill meu, dix lo pare, calla, car elles són males coses». Al qual lo jove demanà e dix: «E són axí fetes les males coses?». «Sí», dix lo pare. Ell, lavors oint que lo·hi refermave, dix: «Jo no·m sé vós què us dieu ne per què aquestes sien males coses. Quant és a mí no·m sembla que encara n’hagi vista nenguna axí bella ne axí plaent com són aquestes, car a mi em sembla que sien pus belles que no los àngels pintats que vós me haveu moltes voltes mostrats. Perquè em plauria que ens emmenassem una d’aquestes oques ab lo nostre ase, e jo la menaré a péixer». Dix lo pare: «No ho vull, mon fill, car tu no saps on se peixen». E encontinent sentí lo bon hom que major força havia natura que no lo seu enginy. E penedís encontinent de haver-lo hi menat a Florença.

Johan Boccaci, Decameron. Traducció catalana publicada segons l’únic manuscrit conegut (1429), per Jaume Massó Torrents, New York: The Hispanic Society of America, 1910: 226-227.

Simone Ventura

IRCVM

El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia

dimarts, 26/11/2013 (clara)

La descoberta i la valoració del Pirineu romànic data d’inicis del segle XX. Les publicacions dels excursionistes i les informacions dels primers viatges per a recollir dades i obtenir fotografies van intensificar l’estudi d’un patrimoni fins llavors ben poc conegut des de Barcelona. Paral·lelament, les valls pirinenques es van anar incorporant al mercat de l’art, i els antiquaris i gestors de museus les començaren a freqüentar. En pocs anys, les esglésies que fins llavors havien conservat les decoracions, les imatges i el mobiliari acumulat al llarg dels segles, serien en bona part desposseïdes de tot allò que era susceptible de ser venut pels antiquaris. En un primer moment, només eren els béns mobles (imatges, frontals d’altar, objectes), però després s’hi van afegir les pintures que cobrien els murs dels edificis, i que van haver de ser arrencades,  portades i exposades al Museu de Barcelona, per tal d’evitar-ne la seva exportació.

El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia, de M. Guardia i I. Lorés. Portada del llibre

Hi ha dos moments que sobresurten en aquests canvis ràpids a què van ser sotmeses les esglésies en el primer quart del segle XX: el primer és l’expedició organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans a la Ribagorça i la Val d’Aran, entre el 31 d’agost i el 14 de setembre de 1907, i l’arrencament de les pintures murals romàniques entre l’estiu de 1920 i el gener de 1923 és el segon. La trobada de nova documentació sobre aquests dos moments en el marc de les recerques sobre el romànic de la Vall de Boí que estem duent a terme des del grup de recerca Ars Picta, no només ens aporta noves dades, sinó que també ens permet valorar adequadament la feina feta pels autors d’aquests documents, Josep Gudiol i Cunill i Emili Gandia i Ortega, tot restituint el paper que van tenir en cada un dels dos moments. I això implica matisar el protagonisme pràcticament exclusiu que ha estat atribuït a personatges com Josep Puig i Cadafalch o Joaquim Folch i Torres.

 

Josep Gudiol, conservador del Museu Episcopal de Vic i estudiós, que ja havia publicat alguna de les seves obres clau, com les Nocions d’arqueologia sagrada catalana, el 1902, que podríem considerar-la la primera història de l’art medieval català, va ser cridat per l’Institut d’Estudis Catalans a participar en l’expedició que havia proposat i que va dirigir Josep Puig i Cadafalch. També hi van participar Guillem de Brocà, membre de l’Institut, Josep Goday, assistent de Puig i que va fer l’aixecament de les diferents esglésies, i el fotògraf Adolf Mas, que va realitzar un ampli reportatge. La feina que inicialment se li va encarregar a Gudiol va ser la de llegir i estudiar les inscripcions que es trobessin en els edificis que visitarien. Però ara sabem que en va fer molta més. En efecte, en les setmanes immediatament posteriors a la seva tornada, va redactar una àmplia memòria que va lliurar a l’Institut d’Estudis Catalans. L’objectiu era publicar-la, però ha restat inèdita fins ara, que l’hem recuperada i editada en aquest nou llibre. L’estudi encomanat sobre les inscripcions ocupa el primer capítol, que ell va anomenar “Monuments literaris” i que es completava amb un ampli annex dedicat a les inscripcions del claustre de Roda d’Isàvena. Aquest annex no es conserva perquè és l’única part del manuscrit que va ser publicada en el primer número de l’Anuari de l’IEC, juntament amb un estudi de Brocà i el de Puig i Cadafalch dedicat amb coberta de fusta de les Valls d’Aran i de Boí. La resta del manuscrit, que constava de 57 folis escrits per una cara i il·lustrats amb fotografies enganxades al darrere, estan dedicats a l’escultura, la pintura, el mobiliari i la indumentària i els seus accessoris. Una organització que segueix de prop l’esquema de les Nocions d’arqueologia sagrada catalana.Manquen els folis 6 al 20, que estaven dedicats a l’arquitectura. A diferència de la resta del manuscrit, que va ser consultada perquè hi ha parts marcades amb llapis, aquestes pàgines van ser retirades, probablement per Puig i Cadafalch, i no les hem pogut localitzar.

Sant Quirze de Pedret : fotografia d'un detall de les pintures de l'absidiola meridional, in situ, 1921. Emili Gandia? (Fons Gandia)

 

El text de Gudiol constitueix el primer estudi sobre el romànic de la Vall d’Aran i la Ribagorça visitat en aquella expedició. A partir de les notes del quadern de camp i de les fotografies d’Adolf Mas, hi ha un procés d’assimilació de les dades adquirides i de les novetats que van poder veure. I els comentaris més frescos, més nous, són els referits a la pintura mural romànica i al Davallament d’Erill, que van descobrir tancat en un clos. De les set imatges del grup escultòric, Gudiol en va adquirir cinc per al Museu episcopal de Vic el 1911, i en la memòria d’aquell any reprodueix amb les mateixes paraules la sorpresa i l’emoció del moment.

Emili Gandia era el conservador de les col·leccions d’art medieval del Museu de Barcelona, a més a més de l’arqueòleg responsable de les excavacions d’Empúries des del seu inici. Les funcions de conservador implicaven fer de “correu” per anar a embalar i recollir les obres que s’havien adquirit, una feina delicada en aquells moments. En els primers treballs d’arrencament no hi va participar perquè el Museu va enviar Vidal i Ventosa pels arrencaments dels absis de les dues esglésies de Taüll (estiu de 1920) i va confiar malauradament, com es va poder comprovar més tard, en Amadeu Sales per als de les esglésies de La Seu d’Urgell, de la Vall de Cardós i d’Engolasters. No es va documentar allò fet en cap dels dos casos i només tenim el testimoni de les cartes adreçades per Vidal i Ventosa des de Taüll a Folch i Torres. És durant aquests moments quan es destrueix la inscripció de Taüll, a causa de les males relacions entre la gent del poble i els tècnics italians. Després d’aquestes experiències, el Museu va confiar en Gandia per a controlar els arrencaments que havien quedat pendents. Durant l’estiu de 1921 treballà amb Steffanoni en l’arrencament i descoberta de nous fragments fins aleshores desconeguts a l’església de Sant Quirze de Pedret. Finalment, des del mes de novembre fins el gener dels anys 1922 i 1923 acompanyà els tècnics Cividini i Dalmati per concloure els treballs, els més complexes, a les esglésies de la Vall de Boí: les pintures de la nau meridional de Santa Maria, les de l’absis nord de Sant Climent i les dels intradossos i mur de la nau nord de Sant Joan de Boí. En tots els casos en què va intervenir va fer dibuixos i nombroses anotacions que havien de servir per a instal·lar les pintures als nous suports que s’estaven construint al Museu de Barcelona per acollir-les.  Aquesta preciosa documentació, servada per la família Gandia que ens l’ha cedit generosament, per a aquesta publicació, ens proporciona dades molt importants i, en algun cas decisives, per a rectificar o confirmar la posició original de molts fragments pictòrics.  A partir de la documentació gràfica, degudament creuada per altres dades que proporcionen diversos arxius fins ara utilitzats només parcialment, hem pogut refer el relat d’allò que va succeir durant els anys 20 als Pirineus en relació amb les pintures murals romàniques.

Sant Quirze de Pedret : croquis de les pintures del interior de l'absidiola meridional amb indicacions i amidaments dels fragments pictòrics i obertures. Emili Gandia, 1921 (Fons Gandia)

Milagros Guardia

Immaculada Lorés

IRCVM – Ars Picta

Consultori sentimental: símptomes i diagnòstic de la malaltia d’amor a l’Edat Mitjana

dimarts, 19/11/2013 (clara)

A l’Edat Mitjana la passió amorosa no era simplement una qüestió moral, sinó que va ser considerada una malaltia (o un símptoma d’un mal funcionament físic provocat pel sobreescalfament del cervell arran de l’experimentació de plaer), com es recull al Tractat sobre l’amor heroic d’Arnau de Vilanova (c. 1270), el primer tractat mèdic dedicat íntegrament a aquest tema a Europa. L’autor enumera els símptomes de l’enamorament, entre els quals l’insomni, la pèrdua de gana i de set, l’aprimament, el color grogós de la pell i els sospirs en absència de la persona estimada:

Physician letting blood from a patient, British Library, Londres. (Extreta del Wikimedia Commons)

«Els afectats, a més, s’entristeixen amb l’absència de l’objecte desitjat, i quan la gran massa d’aire que han inspirat amb una profunda respiració per retenir més temps les recreacions del cor, s’expel·leix juntament amb vapors molt de temps sufocats cap endins, es produeix en ells una intensa emissió de sospirs» (Arnau de Vilanova, Tractat sobre l’amor heroic, ed. McVaugh i Giralt, 2011, p. 73).

La literatura medieval de tema amorós és plena de descripcions que coincideixen amb els efectes de la passió amorosa que exposa Arnau de Vilanova. Vegem-ne un parell d’exemples. El primer és un passatge del Curial e Güelfa (c. 1440-1450) en què Camar, una donzella mora que viu reclosa a casa amb sons pares i dos presoners cristians, s’enamora d’un dels esclaus, Curial:

«La mesquina de Camar, que encesa era del foc de Curial qui en ella com en forn de vidre cremava, se consumava tots jorns […], car ella no podia menjar ne dormir» (Curial e Güelfa, ed. Badia i Torró, 2011, III.16.17).

El segon figura al Tirant lo Blanc (1460-1464) i correspon al plany de la filla del rei de Sicília, que desitja el príncep Felip de França:

«Ara, miserable de mi, que com vull dormir no puch, la nit és més largua que no volria, res que menje no sent dolç, ans me par amarch com fel» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, ed. Albert Hauf, 2004, cap. 103.

Aquests símptomes són difícils d’ocultar i el diagnòstic és evident per a tothom. Un cop detectada la malaltia cal, doncs, posar-hi remei, atès que «si no es fa front amb urgència a aquesta fúria, acaba generant malenconia, sovint deriva ràpidament en mania i, cosa que és més greu, la majoria de les vegades els afectats llangueixen fins a caure en perill de mort» (Tractat sobre l’amor heroic, p. 77). Segurament el màrtir d’amor més cèlebre de la tradició catalana és un tal Oliver, que s’havia suïcidat per amor i havia estat  identificat amb el traductor al català de La bella dama sens mercè d’Alain Chartier. La fama d’Oliver és tanta que arriba a donar nom a un personatge literari l’esperit del qual apareix a un enamorat no correspost amb la intenció de guarir-lo a l’obra L’ànima d’Oliver de Francesc Moner (c. 1490-1491). L’esperit hi posa en pràctica un dels remeis proposats per Arnau de Vilanova, que també s’intenta aplicar, sense èxit, a Lo somni de Bernat Metge: el vituperi de l’estimada i, de retruc, l’atac a tot el sexe femení. Així, se’ns diu que la dama que Bernat estima té les mamelles «blanes com a cotó, grans entrò al llombrígol e buides com bossa de pastor. E aprés que s’ha vestida e ben cordada la camisa, fa-les inflar e estar tan plenes, rodones e plantades en lo pits, que sembla que així sien nades o que ella sia joveneta de quinze anys» (Bernat Metge, Lo somni, ed. Badia, 2003, p. 143).

Codex Manesse, Biblioteca de la Universitat de Heidelberg

Un altre remei recomanat pel metge Arnau de Vilanova és esbargir-se amb allò que provoqui plaer, com ara amb la conversa agradable, la música o les passejades i, per què no, amb «l’art de la sexualitat —sobretot si es practica amb joves especialment plaents» (Tractat sobre l’amor heroic, p. 79). Això és precisament el que intenten els dos amics de Florio al Filocolo de Giovanni Boccaccio (1336) perquè deixi de pensar en Biancifiore. Així, li cerquen dues dones belles perquè hi tingui relacions sexuals i s’oblidi de l’estimada i, per un moment, la cura sembla fer efecte perquè: «Egli toccava loro alcuna volta la candida gola con la debole mano, e altra volta s’ingegnava di mettere le dita tra la scollatura del vestimento e le mammelle […], e la misera Biancifiore del tutto gli era della memoria uscita» [Algunes vegades ell els tocava el coll blanc amb la mà feble i altres vegades aconseguia ficar els dits entre el coll del vestit i els pits […], i havia oblidat del tot la dissortada Biancifiore] (Giovanni Boccaccio, Il Filocolo, ed. E Quaglio, 1967, p. 205; la traducció és meua). Finalment, però, la recorda abans que sigui massa tard.

Si el lector d’aquest article pateix els símptomes descrits per a la passió amorosa, no dubti a recórrer a les cures recomanades per metges medievals.

Gemma Pellissa Prades

(IRCVM-UB)