Comença el curs a Medievalistes en bloc

dimarts, 2/09/2014 (clara)

Benvolgudes i benvolguts,
Comença un nou curs i des de Medievalistes en Bloc reprenem la nostra tasca de divulgació de l’edat mitjana amb la il·lusió intacta i algunes noves.
En primer lloc us informem que per primera vegada en la història de la Universitat de Barcelona hi haurà un doctorat integrament dedicat al món medieval, el Doctorat en Cultures Medievals o DCM pels amics, que començ a rodar durant el curs que comença. Es tanca així el triangle amb el Màster en Cultures Medievals o MCM  i l’Institut de Recerca en Cultures Medievals, IRCVM  i situa la UB, Barcelona i Catalunya en un lloc pioner en l’agrupació d’aquests estudis.
Així mateix, i atès que ben aviat el nostre bloc arribarà als dos anys de vida hem pensat de fer una petita festa per celebrar-ho. Estigueu a l’aguait perquè ben aviat us n’informarem. Un primer tast de les coses de què ens agradarà parlar directament amb vosaltres el trobareu al BCN-lab del 18 de setembre: un projecte força interessant que ens agradaria crear conjuntament amb vosaltres. Per si això no fos prou els ARDIT Cultures medievals estan preparant un MOOC  sobre Màgia i Bruixeria a l’edat mitjana. Que no sabeu què és un MOOC? No patiu, ben aviat us ho explicarem…
I bé, seguirem explicant-nos allò que estigui d’actualitat, o sigui curiós o divertit i fins i tot poc o mal conegut sobre la nostra activitat i sobre l’edat mitjana. O pensàveu que només hi havia el 1714?
Carles Mancho
Director IRCVM

1391: Atac al Call

dimarts, 5/08/2014 (clara)

Avui dimarts és una d’aquelles efemèrides que potser seria millor no haver de remarcar mai. El 5 d’agost de 1391 hi hagué un dels pitjors atacs al call de Barcelona, que acabarà ferint de mort la comunitat jueva de la ciutat. On es trobava, però, aquesta comunitat, i per què fou atacada?

Mapa del Call de Barcelona – Pere López

Com podeu veure a la imatge, el Call Major de Barcelona tenia la seva porta principal a la plaça Sant Jaume, a l’actual carrer de Sant Honorat, i s’encabia aproximadament entre el carrer del Bisbe, la plaça Sant Felip Neri i el carrer dels Banys Nous. El Call Menor o d’en Sanahuja, format als primers anys del segle XIV arran de l’expulsió de jueus decretada a França el 1306, li era molt proper: actualment queda entre els carrers de la Boqueria, d’Avinyó, de Rauric i de la Lleona.

La presència de jueus a Barcelona està documentada almenys des del s. IX. La mateixa comunitat assenyalarà en diverses ocasions ser descendent de la primera diàspora jueva després de la destrucció del Temple de Jerusalem, l’any 587 a.C., per part de Nabucodonosor. D’aquesta manera els jueus barcelonins intentaven desmarcar-se de l’acusació més perillosa, la de “deïcides”, ja que haurien estat ja fora d’Israel molts anys abans de la crucifixió de Jesús. Fos certa o no aquesta dada -de fet, fonts arqueològiques apunten que els jueus van arribar a les costes catalanes en període romà-, sobre ells requeien les mateixes disposicions que a la resta de jueus europeus, especialment pel que fa a ser ells mateixos “propietat reial” i anar degudament identificats com a jueus.

Que els jueus fossin propietat reial ens pot sobtar avui en dia, però la legislació de molts regnes va anar incorporant aquesta idea en època medieval. Ésser propietat reial donava compte de la seva excepcionalitat d’estatus -ja que els feia distingir clarament dels cristians, moltes vegades entenent aquesta “possessió” reial com a conseqüència del seu màxim pecat- i aportava al monarca o príncep una font d’ingressos més que notable. Aquesta qüestió, que trobem ja als Usatges de Barcelona o als Furs de Terol, és posada per escrit en nombroses ocasions i, com assenyala Jaume II en una carta a l’arquebisbe de Tarragona, és de domini públic:

 

[Barcelona, 19 de març de 1300]

A Catalunya és sabut per tothom que tots els jueus de totes les ciutats i altres llocs de Catalunya, són propietat de la nostra cambra (sunt res propie camere nostre). Per això podem, i així ho tenim per costum des de fa molts anys, Nós i els nostres predecessors, imposar-los tributs, subsidis, col·lectes i qualsevol altra petició que tinguem, a la nostra lliure voluntat.

 

Si bé la propietat reial podia significar protecció, en alguns moments convertí els jueus en l’objectiu de les ires populars i nobiliàries contra el rei: atacant els jueus s’atacava també el poder i la butxaca reials. Tampoc no era pas el primer cop que s’atacava la comunitat de Barcelona. Durant la Setmana Santa eren habituals els aldarulls contra els jueus, motiu pel qual s’acostumaven a tancar les portes dels barris jueus durant uns dies. Un altre episodi significatiu en aquest sentit va tenir lloc el 1348, després de l’esclat de la Pesta Negra, quan la població es revoltà contra els jueus i atacà el call. No van haver-hi acusacions d’enverinament de pous (com sí que va passar a altres llocs com Alemanya), però l’avalot fou igualment colpidor amb uns 20 morts i una destrossa considerable de documentació. Altres llocs, com Tàrrega, van patir pitjor destí.

Anys després, el 6 de juny de 1391, arran d’una sèrie de sermons incendiaris de l’ardiaca Fernando Martínez, vicari general de Sevilla, l’aljama de Sevilla va ser assaltada i molts dels milers de jueus que hi vivien morts o forçats a convertir-se. Encara que els exaltats seguidors del dit ardiaca hi van tenir un paper important, s’hi van sumar altres interessos polítics i econòmics: d’una banda, la Corona de Castella estava en interregne, i a alguns nobles els hi interessava afeblir les propietats reials; de l’altre, l’atac al call significava també, com deiem abans, una gran ocasió per destruir i fer desaparèixer documentació de propietats i préstecs, i així posar fi a tots els deutes que es podien tenir amb els prestamistes de la comunitat jueva. L’atac a l’aljama de Sevilla va ser una guspira que va encendre tota la península, sempre amb aquest mateix rerefons econòmic i polític, a més de l’odi als jueus: el 18 de juny es repetia l’atac a Toledo, i a inicis de juliol començaren els avalots a la Corona d’Aragó. Malgrat les ordres del rei Joan I amenaçant els revoltats i decretant l’aïllament dels calls, el 9 de juliol els avalots es van apoderar de la ciutat de València, arribant al punt de fer desaparèixer la històrica aljama de la ciutat, i el 10 de juliol van iniciar-se a Mallorca.

Els historiadors, de tant en tant, som afortunats i comptem amb fonts realment detallistes que ens transporten al passat. El Diari del consell de Barcelona n’és una, i trobem que és prou descriptiva com per què ens expliqui ella mateixa què va passar quan els avalots van arribar a la capital del Principat:

 

Dissabte, XXII juliol. Es féu ajust de ciutadans honrats i homes de mar, que durant tot el dia estigueren armats a la Casa del Consell de la ciutat, de manera que si se sentia soroll o avalot del poble contra els jueus es despertessin i l’aturessin, de manera que no es pogués fer mal als dits jueus, com havia succeït el mateix mes a la ciutat de València, on havien mort gran nombre de jueus i robat tot el Call jueu de València.

Dissabte, V agost. Fou la festa de Sant Domènec confessor. Es mogués avalot contra els jueus de Barcelona a l’hora de despertada, i tot el Call fou robat, i morts diversos jueus, i altres fets cristians.

Dilluns, VII. […] Es determinà que alguns castellans que havien portat a terme l’avalot del Call fossin empresonats i se’ls hi fes la justícia que mereixien. […] Gairebé passada l’hora de mig jorn, començà un avalot de mariners i pescadors, que anant pel carrer de la Mar vingueren amb armes i ballestes a punt, i anaren a la plaça del Blat dient “mori tothom, i visca el Rei i el poble”. S’ensenyoriren de la Cort del Veguer i en tragueren tots les dits castellans empresonats i tots els altres presos, de manera que no hi quedà ningú. I fent avalot anaren al Castell Nou on els jueus es resguardaven i allà combateren, calant foc a les portes i tirant als terrats amb les ballestes. Durà fins a l’hora del seny, i a la dita hora vingueren pagesos i sagramental de fora, que obriren la cort i l’escrivania del batlle, en prengueren els llibres que hi trobaren i els cremaren al foc de la plaça de Sant Jaume.

I el dia de dimarts següent tots els jueus que eren al dit Castell Nou i la major part es feren cristians, excepte tres-cents que moriren.

Marlet con Sant Doménec del Call

Com veiem, l’avalot va durar tres dies, començant el dia de Sant Domènec, motiu pel qual un dels carrers de l’antic barri jueu ostenta avui dia el nom de “Sant Domènec del Call”. Altre cop, a més de les grans pèrdues personals, es va procedir a destruïr tot tipus de documentació i propietats. D’altra banda, els batejos en massa van transformar la comunitat jueva en una de conversa que va a haver d’adaptar-se a una nova realitat, a un barri nou però encara amb costums vells. Tot i els intents del rei de reactivar la comunitat jueva, el fet és que el 1392 diverses propietats del call (entre elles les sinagogues) van ser venudes i poc a poc van desaparèixer els pocs habitants jueus del lloc. Pocs anys després, el 1401, es prohibia finalment la mera existència d’una comunitat jueva a Barcelona.

No acostuma a passar que les fonts ens donin dues vessants de la mateixa història. En aquest cas, tenim un testimoni jueu dels avalots de 1391, a més del cristià: el de Hasday Cresques, un dels membres més importants de la comunitat jueva de la Corona d’Aragó. Per bé que totes dues fonts coincideixen en la crueltat dels fets, a la font jueva es pot palpar el dolor d’algú que s’ha vist afectat directament pels esdeveniments:

 

Carta de Hasday Cresques a la comunitat jueva d’Avinyó sobre els avalots de 1391:

[8] »El dissabte vinent [5-8-1391], el SENYOR vessà la seva ira com foc, menyspreà el seu temple, profanà la corona de la seva Torà, la comunitat de Barcelona, rompent-la en escruix. Aquell dia hi hagué uns dos-cents cinquanta morts. La resta de la comunitat fugí cap al castell i se salvaren. L’enemic saquejà els carrers dels jueus i calà foc en alguns. Però el veguer de la ciutat no hi va tenir part, sinó que es va esforçar tant com va poder per salvar-los, i els va fornir menjar i beguda. També van deliberar de castigar els autors de les malifetes; però llavors s’alçà en avalot la pleballa, una gran multitud, contra els prohoms de la ciutat i atacaren els jueus que hi havia al castell amb arcs i ballestes; els escometeren i arremeteren contra ells allà al castell. Molts hi van patir martiri, entre ells el meu fill únic, que estava a punt de casar-se. L’he ofert en sacrifici com un anyell innocent. Tinc per just el judici de Déu i em conhorto pensant en la bona part que li ha escaigut, en la delícia que li pertoca. Molts es van matar ells mateixos; d’altres es van llançar daltabaix del castell i a mig camí torre avall ja estaven tots especejats; alguns van sortir a fora i van patir martiri en ple carrer. La resta es va convertir. Només poquíssims aconseguiren de trobar refugi a les ciutats dels eclesiàstics; un noi podria escriure’n els noms. Eren gent important, això sí. Per culpa dels nostres nombrosos pecats, no hi ha avui a Barcelona ningú que es pugui anomenar israelita.

Jo sóc l’home que ha vist el desastre sota la vara del Seu furor (Lm 3,1), Hasday ben Abraham ben Hasday ben Jafudà Cresques, que escriu aquí a Saragossa, el dia 20 del mes de marheixvan de l’any 5152 [10-10-1391]*.

 

Laia Sallés

Clara Jáuregui


* Traducció de FELIU, Eduard “Sobre la lletra que Hasday Cresques adreçà a la comunitat jueva d’Avinyó parlant dels avalots de 1391”, Tamid, [Societat Catalana d’Estudis Hebraics] Vol. 5 (2004-2005), p. 171-219

Del pergamí i els ‘papers antics’: difusió, noves iniciatives, qualitat

dimarts, 22/07/2014 (laia)

La tasca de l’historiador medievalista és, senzillament, fascinant. I, en el procés d’investigació històrica, un dels moment més apassionants és el de la recerca a l’arxiu. Com fer entendre a qui no ho ha fet mai, que a l’arxiu les hores passen volant, com si res, que et sembla que acabes d’arribar i ja és l’hora de marxar? Com explicar l’emoció que es sent en descobrir aquell nom que portaves buscant durant tant de temps; llegint aquell paràgraf que sabies, en el fons, que sortiria un moment o altre; entenent, quatre pàgines enllà, aquella paraula que t’havia donat tants maldecaps? Crec que no m’equivoco de gaire si dic que molts de nosaltres –per no dir tots– hem perdut el fil d’allò que buscàvem, en descobrir en un protocol notarial o en un plec d’un procés judicial una història totalment aliena a la pròpia recerca, i que ens ha fet bullir el cap de noves idees i propostes per a futures investigacions. El contacte amb la font primària, tocant amb les pròpies mans –tot i que, si pot ser, amb guants de cotó–, el paper o el pergamí en què està escrit el document, és una experiència difícil d’explicar i de fer entendre a qualsevol profà en la matèria.

 

Protocols de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Protocols de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Però els arxius, malauradament, tenen uns horaris. I darrerament –sovint a causa de les retallades–, aquests horaris d’obertura s’han anat reduint, dificultant l’avenç de l’investigador en la seva tasca. Per això són bones notícies les que informen de projectes com l’AURORA de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, del qual es parlava en aquest mateix bloc fa unes setmanes. Afortunadament, van proliferant els projectes de digitalització de fons d’arxius, tant públics com privats, gràcies als quals l’investigador pot treballar tranquil·lament, amb el seu ordinador, a l’hora que més li convingui i des de casa. I així, a més, els arxius obren les seves portes (digitals) a un públic molt més ampli: no només als investigadors faltats d’hores a la sala de consulta, sinó també a d’altres investigadors de tot el món. El llatí, en aquest sentit, juga a favor nostre, perquè, com a llengua universal que era a l’edat mitjana, molts dels documents de l’època hi estan escrits.

 

Aquestes plataformes digitals, a més, han de servir per donar a conèixer els fons arxivístics al gran públic. Molts arxius, també els més petits, malden per donar-se a conèixer i reivindicar-se com a conservadors del patrimoni cultural comú. Un dels seus objectius principals és el de difondre el contingut dels seus fons a un públic més general que no pas l’exclusivament investigador. I en aquest punt, en el cas de la documentació medieval, un suport fonamental per a aquesta reivindicació són les edicions de fonts. Perquè hi ha un element que suposa una barrera entre el document medieval i el públic general: la seva escriptura, que degut a les característiques que té resulta pràcticament indesxifrable per a qui no estigui avesat a la seva lectura. I, tot i que s’estiguin elaborant des de fa un temps OCR’s (Optical Character Recognition) que tenen com a objectiu transcriure decentment documents manuscrits, la diversitat d’estils, fins i tot dins d’una mateixa escriptura, fa que encara falti molt de temps fins que un ordinador ens solucioni aquesta tasca.

 

En aquest sentit, és interessant el projecte que, des de fa un temps, ha engegat la Biblioteca de Catalunya amb una part del seu fons de pergamins, consultable a través de la Memòria Digital Catalana (MDC). Es tracta del projecte Transcriu-me!!, la primera iniciativa de la BC de crowdsourcing (col·laboració oberta distribuïda), amb la qual qualsevol persona pot participar en la transcripció d’un conjunt de pergamins provinent d’Organyà i amb una cronologia que remunta al segle X. No cal registrar-se i tothom pot participar en les transcripcions, no només en la seva redacció sinó també en la seva correcció, si és necessari. El resultat final és que cada pergamí disposa de la seva transcripció, facilitant-ne així la lectura de manera ostensible a qui no tingui coneixements de paleografia –tot  i que no es salva d’haver de saber una mica de llatí.

Projecte transcriu

L’edició de fonts es converteix en fonamental en la documentació medieval. Un dels pergamins d’Organyà, del 929, de la iniciativa Transcriu-me!! de la BC

 

Però, almenys de moment, continuen al capdavant d’aquesta tasca de difusió de la documentació escrita les edicions de fonts en paper, que al meu parer haurien de dirigir-se, cada cop més, a l’edició digital. Fa molts anys que se n’editen –una de les col·leccions pioneres en aquest sentit, de la segona meitat del segle XIX, és el CODOIN (Colección de Documentos Inéditos para la Historia de España), malgrat les mancances i defectes que avui en dia se li puguin trobar (alguns volums d’aquesta col·lecció estan disponibles en obert a través de Google Books). Des dels anys 80, però, qui va agafar les regnes a Catalunya en l’edició de fonts va ser la Fundació Noguera, institució vinculada al Col·legi de Notaris de Barcelona i fundada pel notari Raimon Noguera. Les seves col·leccions de protocols notarials, de privilegis o de diplomataris es van ampliant any rere any, i suposen una referència imprescindible per a l’edició de les fonts documentals catalanes més importants, però també per donar a conèixer petites joies del nostre patrimoni escrit. A més, i això és molt d’agrair, els darrers volums (i esperem que un dia també els primers) es poden consultar en línia, fet que la converteix encara més en una eina fonamental per a qualsevol recerca.

 

És en aquest punt que cal reivindicar el paper dels especialistes en l’edició de fonts, que tant des de l’acadèmia com des del món professional procuren per la seva qualitat. Cal combinar les excel·lents experiències col·laboratives com la del projecte Transciu-me!!, que s’ha de promoure i ampliar a d’altres fons i arxius, amb la participació d’especialistes, coneixedors de primera mà de la documentació medieval. Perquè garantint una difusió de qualitat s’assegura, alhora, la difusió del paper dels arxius i la millor conservació un patrimoni documental tant vast, ric i atractiu com el de la Corona d’Aragó.

 

Carme Muntaner i Alsina

ebla Manuscripta

 

Chronica Ledensis: els medievalistes també es diverteixen

dilluns, 14/07/2014 (clara)

Aquest any, una delegació predoctoral d’investigadors de l’IRCVM (concretament, delegació dels encarregats de gestionar aquest blog) ha fet les maletes i s’ha personat a l’International Medieval Congress of Leeds (o IMC), edició 2014 a Nativitate Domini. Què és aquest tal IMC? Tal com ho anuncien a la web, és el congrés de medievalistes més gran d’Europa, motiu suficient per sortir corrent en direcció contrària si no sou uns hooligans de l’Edat Mitjana com nosaltres. Així doncs, us estalviarem passar-vos 4 dies enmig de conferències en anglès, però no us deixarem saltar llegir la nostra particular Chronica Ledensis, subtítol “Jo de gran vull ser Irina Metzler” / “Jo de gran vull ser Alan Murray”.

I com que tothom té les seves aficions estranyes (n’hi ha que en diuen frikis), allà vam anar nosaltres el dia 5 de juliol. Quan Leeds s’omplia de bicicletes, una multitud silenciosa de medievalistes ocupava a poc a poc també la ciutat. Essent el nostre primer any vam voler disfrutar de l’experiència IMC completa i ens hi vam estar els quatre dies sencers del congrés. Ara imagineu gairebé 2000 persones -què dic persones, medievalistes!- juntes per poder parlar de la seva feina i de la seva passió. Creieu que es limitaran a escoltar conferències? No! Se’ls ha d’entretenir per què no es descontrolin i reinstaurin el feudalisme en un despiste, així que la organització de l’IMC, molt sàviament, procura “divertimentos” tals com fires de llibres, fira d’artesania, cervesa (també artesana, eh?) i fins i tot un Ball.

Que si tenim alguna prova d’haver-hi anat a treballar i no de vacances? Bé, sí, tenim una gravació de les nostres pròpies comunicacions, però és informació més que classificada i que aviat destruirem (però ens feia falta per demostrar a les nostres famílies que “anar a un congrés de medievalistes” no era una mala excusa per marxar de casa). També tenim el justificant mèdic de les contractures a l’esquena produïdes pel programa del congrés (no us deveu pas imaginar que un programa amb uns 2000 papers té la forma d’un tríptic, oi?), que tenia una retirada al Codex Gigas sobretot pel que fa al pes. Navegar enmig de totes les sessions per descobrir on ens interessava anar (i com arribar-hi!) es va convertir en la nostra litúrgia particular de cada vespre. Un esforç molt ben recompensat si la sessió a la qual acabàvem anant era d’alt nivell, com va ser majoritàriament. Chapeau especialment per als investigadors joves que han anat a Leeds a presentar el seu doctorat o postdoctorat amb il·lusió i encara més preparació i rigor, per haver-nos fet entusiasmar amb la seva investigació (i, de retruc, re-entusiasmar-nos amb la nostra).

Programa del congrés, creador de mals d'esquena.

Programa del congrés, creador de mals d’esquena.

De sessions (formades per tres conferències cadascuna) n’hi havia per a tots els gustos. Si una cosa caracteritza als medievalistes és que som tremendament multidisciplinars, així que la varietat dels temes que es tocaven al congrés tendia a l’infinit. Per exemple, dues de les sesions amb molt d’èxit: Religion and Medicine: religious views of illness i Neglected sources for the History of the Divine Office. Però clar, creieu que els medievalistes són éssers seriosos i avorrits? Altre cop, no! (dóna cop de puny a a la taula) I vet aquí una petita mostra de les sessions amb noms més curiosos: Senses and Stenches, Does size really matter? o Apocalypse Now (guaita, quina gent més eixerida que hi surt aquí!). Ara seriosament, la varietat dels temes, inmensa, copçava totes les temàtiques i també les problemàtiques que es poden trobar avui dia al món acadèmic, amb taules rodones centrades en la conciliació familiar o la difusió de les humanitats.

Fira de llibres al Parkinson Building de la Universitat de Leeds. @IMC_Leeds

Fira de llibres al Parkinson Building de la Universitat de Leeds. @IMC_Leeds

Aquí a sobre teniu una fotografia de la Bookfair o fira de llibres de l’IMC, el paradís del medievalista (sobretot si és amb finançament). Si aneu al Twitter del congrés, trobareu imatges sobre el gran esdeveniment del dijous, “Making Leeds Medieval”, que ens neguem a publicar aquí per massa poc serioses (i, sobretot, perquè ens fa una mica de ràbia haver-nos-ho perdut).

Bé, ens ho vam perdre però per un bon motiu! I es que ja sabeu que tot feina i gens de diversió no és gens sa. Així que l’últim dia vam aprofitar que organitzaven diverses excursions per apuntar-nos a una. Imagineu-vos, un bus ple de medievalistes ressacosos del Ball del dia abans de camí a unes abadies en runes, el paradís clarament! La nostra visita comptava amb la privilegiada guia dels dos arqueòlegs encarregats d’excavar Rievaulx Abbey i Byland Abbey, una oportunitat que no es presenta cada dia.

Byland Abbey, Yorkshire.

Byland Abbey, Yorkshire.

 

En resum: si sou investigadors medievalistes (no hi fa res si tot just heu començat, com nosaltres, si no esteu en l’àmbit acadèmic o si sou un catedràtic amb mil publicacions), no dubteu a anar, algun estiu, a donar una ullada al que es cou a l’IMC de Leeds! No només l’ambient és molt agradable, sinó que de cop us posareu al dia de quins són els altres investigadors que treballen en el mateix camp que vosaltres i què s’ha publicat darrerament. Si, a més, us agrada fer networking, és el vostre lloc. Per a caràcters més afins amb l’etiqueta “rata de biblioteca”, no patiu, la biblioteca d’humanitats de la Universitat de Leeds fa plorar d’emoció a qualsevol medievalista amb sensibilitat, i els seus recursos digitals us poden tenir un parell de nits entretinguts (us ho diem per experiència pròpia).

Laia Sallés

Clara Jáuregui

Les Vespres Sicilianes

dimarts, 8/07/2014 (margarida)

Avui us proposem la lectura d’un episodi extret d’una de les quatre grans cròniques medievals: el Llibre del rei En Pere de Bernat Desclot, un autor misteriós que, arran de la conquesta de Sicília per part de Pere el Gran l’any 1282, decideix narrar els fets que succeïren durant el regnat del monarca i de son pare, Jaume I. En tot cas, Desclot se centra sobretot en els esdeveniments de la vida del rei Pere, la fama del qual perdura, no només a través de textos historiogràfics, sinó també dels clàssics literaris, com la Commedia de Dante (Purgatori, VII, v. 114) i la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa (llibre II). En efecte, tant a la crònica de Desclot com a la literatura, el rei representa l’ideal de la cortesia i dels valors cavallerescos. Aquests trets es posen de manifest en el relat que ens ofereix Desclot del desafiament de Bordeus (capítols 104-105), que havia d’enfrontar el rei Pere i Carles d’Anjou l’1 de juny de 1283, un any després de l’inici de les Vespres Sicilianes.

Però qui era l’enemic de Pere el Gran, retratat com un covard traïdor per Desclot? Carles d’Anjou havia arribat al tron de Sicília l’any 1266 amb el suport del Papa i dels güelfs, després que l’exèrcit angeví hagués derrotat i mort el rei Manfred, que des del Purgatori dantesc demana al protagonista que faci saber a «mia bella figlia, genitrice / de l’onor di Cicilia e d’Aragona» que ell es troba en vies de salvació (III, vv.115-116). La filla a la qual fa referència Manfred és Constança, l’esposa de Pere II el Gran, rei de la Corona catalanoaragonesa. Però el rei Pere no només tenia motius dinàstics per reclamar Sicília, sinó que hi havia raons econòmiques (era un centre productor de blat, un lloc estratègic per a les rutes comercials) i polítiques (l’ambició expansiva de Carles d’Anjou per dominar una bona part del Mediterrani) per alliberar-la dels francesos. Així, quan esclata la revolta de Palerm, Pere el Gran acut a la crida dels sicilians des de Tunis, on havia anat amb una flota —preparada en secret, com llegirem— que probablement havia estat finançada per la cort bizantina. En aquesta conspiració, Joan de Pròixida hi tingué un paper clau: afavorí les relacions entre la Corona d’Aragó i l’Imperi bizantí i fins i tot amb els regidors de Palerm.

Pere II, a Trapani (Sicília) durant les "Vespres sicilianes" (1282) (Biblioteca Vaticana).

Pere II, a Trapani (Sicília) durant les “Vespres sicilianes” (1282) (Biblioteca Vaticana).

Les Vespres Sicilianes és el nom amb què es coneix la revolta dels habitants de Palerm que tingué lloc el 31 de març de 1282, dimarts de Pasqua, a causa del malestar provocat pel sistema de govern i els abusos de Carles d’Anjou. Bernat Desclot explica així el detonant —sorprenent— de la revolta:

«Quant lo noble rey d’Aragó ajustava ses hosts al port de Tortosa per anar a Alcoyl, e d’Alcoyl a Costantina (mas d’assò nuyl hom del món no·n pudia ésser privat del rey d’aqueyl feyt, per què·l feÿa, ne hon devia anar ne hon no, ans era molt secreta cosa, que nuyl hom no·n sabia res sinó sol lo rey), esdevenc-se que en la ciutat de Palerm, […] lo dimarts de la festa de Pascha, les gens de la ciutat anaven defore de la ciutat a .i.ª esgleya hon avia gran perdó. E entre les altres gens, anaven-hi .i.ª companya de gentils dones, ab lurs marits, e ab lurs frares e ab lurs amicts, e anaven solassan e cantan. Sobr·assò encontraren-se ab .i.ª companya de ribauts francès qui eren de la cort de Carles, qui estaven en Palerm per eyl; e aquests malvats ribauts van-se acostar a les dones e metien lurs mans a les mameles de les dones. E los marits de les dones e els altres qui ab eles eren dixeren-lur:

—Beyls seyors, tenits vostra via. No fassats vilania a les dones.—

E Eyls resposeren com a ribauts:

De longaya ancor ne parlés vós.—[1]

Sí alsà la .i. la massa que portava e anà-li’n donar .i. gran colp per les espatles. Quant los altres seus compayons viuren que tan malament los envilanien, eyls e lurs dones qui ab éls eren, laxen-se córrer, ab los bordons que portaven, als franceschs, e cridaren: —A mort! a mort al franceschs!—. E axí tota la gent de Palerm alcieren tots los franceschs que pogren trobar en tota la ciutat ne fora de la ciutat, a gran dret lur e a gran tort dels franceschs, qui són molt cruel gent e·ls tenien vilment sots lurs peus» (ed. M. Coll i Alentorn 1987, III, p. 71-73).

Certament, els habitants de Palerm van fer una gran escabetxina. Després d’aquests fets, Pere el Gran conquerirà Sicília i l’any 1283 ell i la reina Constança seran coronats Palerm, malgrat que la guerra s’allargarà fins a l’any 1287. Si en voleu conèixer més detalls, escolteu aquest àudio.

 


 

[1] “Longaya” o “longanya” és el mot del francès medieval longaigne, que vol dir claveguera i, per extensió, excrement o cosa bruta. […]

 

Gemma Pellissa Prades (ARDIT/IRCVM)

 

 

El projecte Aurora de l’Arxiu de Protocols Notarials de Barcelona

divendres, 20/06/2014 (laia)

L’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB) enceta una nova etapa. Ho fa amb la posada en marxa del projecte que ha dut a la digitalització d’un nombre important de protocols notarials. Aquests protocols es posen a l’abast de la ciutadania i de la comunitat científica a través d’un gestor, el nom del qual està relacionat directament amb el món notarial: Aurora.

Una de les sales de l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona - Fundació Noguera

Una de les sales de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona – Fundació Noguera

Què és Aurora? En el web que introdueix aquest projecte hi ha l’explicació: es diu que el nom correspon al títol de l’obra de Rolandino Passaggeri, notari i jurista de  Bolonya (1215-1300). Aquesta obra va representar una innovació en la literatura notarial del moment i es va difondre per tot Europa fins al segle XVII. Ara, el projecte Aurora, també representa una innovació, però no en l’àmbit de la literatura notarial ni de l’Ars Notariae,sinó en la tasca de facilitar l’accés a la documentació notarial. En els darrers temps els arxius en general han endegat accions de digitalització de documents i de difusió d’aquests a través de la xarxa. Només cal entrar en el web de l’Arxiu Nacional de Catalunya o en els arxius que depenen de la Generalitat de Catalunya per trobar cercadors que ens traslladen directament a documents digitalitzats de tota mena. També en arxius espanyols, italians o francesos, entre altres, trobem accions d’aquesta mena des de fa uns anys: la digitalització de documents i la seva difusió a través d’internet és una tendència que es va generalitzant.

Inici del manual d'un notari públic, Gaspar Canyís, conservat a l'AHPB

Inici del manual d’un notari públic, Gaspar Canyís, conservat a l’AHPB

Aquest projecte és ambiciós i inacabable –l’obra de Rolandino, diu el web de l’AHPB, restà inacabada. La quantitat de protocols notarials que conserva l’arxiu supera els 40.000, la qual cosa fa que sigui impossible digitalitzar-los tots. Però aquesta quantitat, deixant de banda els objectius de la proposta d’Aurora, posa de manifest que Catalunya és el lloc del món, després d’Itàlia, que conserva les sèries més antigues, completes i voluminoses de llibres notarials. De protocols notarials se’n conserven, a més de l’arxiu que ara ens ocupa, en els arxius comarcals, en els arxius provincials i en els històrics diocesans catalans. I són fruit de l’activitat de les incomptables notaries que hi ha hagut al llarg dels segles en la majoria de pobles, viles i ciutats de Catalunya. Molts d’aquests llibres notarials han estat la base documental per a gran quantitats d’estudis sobre aspectes de la vida econòmica, social i cultural del nostre país a través de la Història. I també són documents que han servit per conèixer millor l’evolució històrica de la institució notarial.

Publicacions de la Fundació Noguera

Publicacions de la Fundació Noguera

 

L’Arxiu de Protocols de Barcelona ha estat sempre al servei dels investigadors i dels acadèmics cedint espais per a la docència. I al seu redós, la Fundació Noguera ha tingut i té una funció de suport fonamental a la recerca. Les seves publicacions mostren el paper central que juga la documentació notarial en la investigació històrica, tant com a base per a la recerca com en l’edició de fonts. Ara, amb el projecte Aurora, l’AHPB  dóna continuïtat a la seva voluntat de servei a la recerca, a aquells que s’hi dediquen i a la societat en general.

Els historiadors, investigadors i tothom que estigui interessat en conèixer la documentació notarial i les seves característiques (aquí trobareu ajuda per començar) pot fer ús d’aquest arxiu digital. Les imatges permeten veure fidelment el contingut dels documents i també tots els elements propis del que s’anomena la diplomàtica notarial. Els instruments de descripció i les eines per cercar els documents (cerca dinàmica i cerca a través de formulari) faciliten l’accés a aquests documents. Només cal endinsar-se en ells per trobar dades i informació sobre el passat, tenint en compte que, la documentació notarial ens ofereix traces de vida quotidiana, d’economia, de comerç i de mentalitats religioses. Hi trobarem informació sobre transaccions mercantils, vendes de cases, terres o esclaus, contractes d’aprenentatge i capítols matrimonials. Documents tots ells que resulten bàsics i imprescindibles per conèixer encara millor la Història, especialment la de la ciutat de Barcelona.

 

Daniel Piñol Alabart (Universitat de Barcelona-IRCVM)

Ordo Virtutum: cantar amb tota l’ànima, viure l’ordre de l’univers

dilluns, 16/06/2014 (margarida)

Hildegarda de Bingen (1098-1179), magistra benedictina, dona avançada al seu temps i autora d’un corpus extens i variat, va compondre l’Ordo Virtutum cap a l’any 1151, poc després de fundar el monestir de Sant Rupert, a Bingen. Es tracta d’un drama litúrgic estretament relacionat amb la vida monàstica i, en particular, amb la integració de les noies que començaven a viure en una comunitat religiosa. A través d’una representació teatral, les oblates podien dramatitzar l’esforç de mantenir-se en el camí de la virtut, així com el suport moral que li proporcionaven les seves germanes i Déu mateix.

Al final de la seva vida, Hildegarda va escriure una carta que contenia un fervorós elogi del cant i de la música. Ens ella afirma que la música és un mitjà de cohesió social, i que cantar és un do diví que ens transforma i ens perfecciona. Quan cantem, el cos, la ment i l’ànima s’harmonitzen, i en la nostra ressona l’harmonia celeste. Reverbera en ella la veu divina, la dels àngels i la dels savis antics, com si una escala harmònica connectés l’univers sencer, des del punt més àlgid fins al més inferior. Segons Hildegarda, si cantem amb tota l’ànima pujarem de nou l’escala que ens atansa a la divinitat.

Avui us convidem a pujar algun graó d’aquesta escala, tot descobrint aquesta obra, l’Ordo Virtutum d’Hildegarda de Bingen.

 

Virtuts en ordre: l’argument de l’obra

Quan ens apropem al drama litúrgic compost per la nostra abadessa, crida l’atenció el seu mateix títol que podríem traduir com “L’ordre de les virtuts”… Però, com és que les virtuts tenen un ordre? Per què haurien de tenir-ho? I, en el cas de què sigui així, quina és la raó d’aquest ordre?

En la presentació de cadascuna de les virtuts que apareixen al drama, cal destacar la que fa la Humilitat, proposant-se com la “Reina de les virtuts”. I aleshores ens preguntem, no hi ha –dins l’esquema cristià en el qual Hildegarda es mou- una preferència especial per la caritat en tant que Déu és caritat i que el seu manament principal és el de l’amor? La resposta que dóna Hildegarda està carregada de la saviesa dels Pares de l’Església, que “la sibil·la del Rhin” coneix molt bé. Per això el seu missatge es pot sintetitzar dient que la humilitat “ordena” rectament l’amor que es pot tenir a un mateix, al proïsme i a Déu. De manera que, en la direcció de l’amor, de la caritat, cal un ordre que vindrà marcat per la pròpia coneixença del lloc de l’ànima al món i de la seva distància respecte de Déu.

Tenint en compte, doncs, aquest lloc de l’ànima al món (com a rerefons teòric) i l’esforç de viure les virtuts que havien de configurar la vida de les oblates (com a rerefons pràctic), l’eix argumental de l’obra és el camí d’una Ànima –que podria ser, de fet, cadascú de nosaltres– vers la salvació. Viatja pel món com una pelegrina, plena de dubtes, anhels, incerteses i esperances. Per a Hildegarda, la via cap a la salvació es construeix dia a dia amb les virtuts, perquè, a través de les nostres decisions i accions virtuoses, fem present alguna cosa divina en el món. L’Ànima s’ha d’esforçar per perfeccionar-se, però no ho ha de fer tota sola. Les Virtuts, forces divines, li ofereixen la seva ajuda per encarar-se al Diable. La lluita no és fàcil, ja que l’univers és bell i l’Ànima vol gaudir de tot allò que en ell hi troba. Després de cometre una falta, l’Ànima torna amb actitud penitent i sol·licita a la Humilitat la seva medecina. Finalment, cura les seves ferides amb el fàrmac que li procura la Reina de les Virtuts en nom de Déu, el “gran metge” de les ànimes.

img1

“Fermesa de l’Ànima envers la temptació”
Hildegarda de Bingen, Scivias, I, 4.

La música com a vehicle

L’Ordo Virtutum és certament una obra singular dins la producció de Hildegarda de Bingen, però encara pren una major trascendència si la considerem des del punt de vista musical. I és que la música és una part intrínseca del drama litúrgic, que no podria entendre’s sense ella. Arrelada en una tradició vocal que entén el cant pla com el vehicle de comunicació més directa amb la divinitat, traça un camí d’anada i tornada: el cant connecta amb la divinitat, però alhora, trasllada l’esfera celestial al món terrenal, a les nostres oïdes.

Per tal de fer palesa aquesta connexió, la música d’Hildegarda és complexa i, alhora, plena d’expressivitat. Tot i estar escrita dins els codis musicals del segle XII, Hildegarda s’acosta als límits de les normes per eixamplar-los, i fa una autèntica demostració d’habilitat tècnica i expressiva, amb l’ús, per exemple, d’intervals amplis poc habituals, que impliquen des de notes greus, amb les quals evoca idees com ara el dolor del pecat, fins a notes molt agudes, que suggereixen el cant dels àngels. Tant en el seu recull de cançons, titulat Simfonia de l’harmonia de les revelacions celestes, com en l’Ordo Virtutum, la melodia i el text poètic, escrit en llatí, van de la mà. Així, la seva música emfasitza les diferents emocions que ens transmet el text líric, i això fa que ens arribi a les profunditats de l’esperit.

Tot i això, existeix un personatge que queda exclòs d’aquest llenguatge: el diable. L’anàlisi del seu tractament a l’obra ens fa comprendre una mica més qui és per Hildegarda el diable, un ésser espiritual temptador i astut; i quin paper diví i purificador té la música.

 

Drama litúrgic més enllà de nomenclatures

Si l’Ordo Virtutum guarda algún secret és que, estrictament parlant, ni és un drama ni és litúrgic. El drama medieval respon a uns arguments, situació, interpretació i paràmetres establerts, i l’obra tampoc no s’inclou a cap ocasió preestablerta del cicle litúrgic monacal. D’aquesta manera, Hildegarda es permet el luxe de compondre sense tenir lligams amb cap tipus de paràmetre, i per tant, la total llibertat de composició musical que hem esmentat més amunt, atorga a Ordo Virtutum una frescor inusitada. Podem imaginar diverses posades en escena: a una església o a un jardí, barrejats amb el públic o amb una escenografia en un presbiteri, amb vestuari i dramatització.

Però en qualsevol cas l’Ordo interpel·la, i la llibertat de l’abadessa de Bingen encara més. En el moment històric que li va tocar viure, Hildegarda va esdevenir una figura tan significativa que la seva expressió més viva, la música, ens atrapa tan profundament quasi nou segles després. Aquest és l’únic repte en escoltar-ho avui.

tandem_Ordo

 

 

Laura de Castellet (UB)

Maria Montes (UB-ARDIT Cultures Medievals)

Georgina Rabassó (UB-ARDIT Cultures Medievals)

Tamara Saeteros (UB-ARDIT Cultures Medievals)

És divendres 13!

divendres, 13/06/2014 (laia)

Avui és divendres, dia 13: poca gent haurà deixat de recordar, ni que sigui fugaçment, que l’associació d’idees “divendres” + “13” (com la de “dimarts” + “13”) la considerem lligada a la mala sort. Pensant en el post d’avui, hem volgut donar una ullada a les possibles influències medievals d’aquesta superstició. Amb una breu inspecció del que ofereix Internet, confrontant-ho amb llibres acadèmics sobre religiositat popular medieval, la nostra primera conclusió és que les supersticions d’avui en dia no tenen el pedigrí i la classe que tenien les supersticions medievals: és pel divendres 13 d’octubre de 1307, dia en què foren arrestat centenars de templers a França? És perquè el divendres és el dia de la Crucifixió i el número 13 un número que trenca la perfecció del 12 (12 tribus d’Israel, 12 apòstols… estudis aprofundidíssims i sobrefinançats d’aquesta autora apunten que el 90% dels números que apareixen a l’Apocalipsi són 12 o múltiples de 12!). Vista la poca consistència de les supersticions d’avui en dia, hem de lamentar-nos, com el poeta, que cualquier tiempo pasado fue mejor.

 

A veure qui és el graciós que intenta anar-los a arrestar a Terra Santa...

A veure qui és el graciós que intenta anar-los a arrestar a Terra Santa…

Aquest lament ve a tomb perquè l’any 742 sant Bonifaci, des de la seva missió evangelitzadora en territori franco-germànic, escriu al papa Zacaries en aquests termes:

Sàpiga la vostra paternitat que Carloman, rei dels francs, m’ha cridat a la cort i m’ha encarregat que prepari un sínode que se celebri a la part del regne que està sota la seva jurisdicció. M’ha donat a entendre que té la intenció de fer reformes i millores en matèria de disciplina eclesiàstica, que des de fa molt temps, no menys de 60 o 70 anys, es troba en estat de relaxació i corrupció. … La major part de les seus episcopals de la ciutat estan assignades a laics cobdiciosos i insaciables o a clergues adúlters, brètols i usurers, que en gaudeixen com de béns seculars. Si per ordre vostra he d’assumir aquest encàrrec del rei, voldria rebre tan aviat com fos possible una ordre precisa de la seu apostòlica, amb les normes que he de seguir.

… S’afirma haver vist cada any a Roma, fins i tot al costat de l’església de Sant Pere, durant les calendes de gener, ballar a les places, fer xivarri i cantar cançons deshonestes segons el costum pagà, parar les taules, la nit i el dia indicats, amb molts plats, com fan els gentils; aquest dia ningú dóna foc ni deixa cap eina al seu propi veí. Diuen, a més, que han vist a Roma a les dones amb filactèries i lligadures als braços i a les cames, a l’ús pagà, i que exposaven aquests mateixos objectes per vendre’ls públicament. Totes aquestes coses, vistes per persones ignorants i tosques, són la causa de què se’ns censuri, un obstacle per a la predicació i la doctrina.

Fins i tot bisbes i presbíters francs, adúlters i fornicadors empedreïts, que han tingut fills essent ja bisbes o sacerdots, en tornar de la seu apostòlica diuen que el Pontífex Romà els ha autoritzat a exercir el ministeri episcopal…

 

Sant Bonifaci

Il·luminació del Sacramentari de Fulda: sant Bonifaci batejant i essent martiritzat.

Ja vam tractar la superposició del cristianisme a les realitats religioses precedents a Europa en una altra ocasió. Tornant a aquesta carta, doncs, entre d’altres coses s’assenyala que el rei franc vol portar a terme, per fi, un concili per regular la situació eclesial a les seves terres, i s’acusa al Sant Pare del desori imperant en qüestions de moral i de pervivència del paganisme i la superstició a Roma. Cal entendre-ho també dins d’una perspectiva de poder més àmplia: els fills de Carles Martell (mort el 741), fins llavors assentats en el favor del clergat francès, comencen a desitjar una aliança més ferma amb el Papat, que els permetrà establir sòlidament la dinastia carolíngia, fins a fer-la esdevenir imperial. És per això que cal “ajustar” l’Església francesa, de nou, a les normes que vénen de Roma, a través d’un concili. El papa Zacaries havia escrit, just després del seu nomenament papal, també el 741, una carta als francs demanant-los obediència –en concret, que seguissin les indicacions de Bonifaci de Fulda i que expulsessin d’entre ells els “falsos et schismaticos et homicides et fornicarios sacerdotes”.

Amb l’aprovació de Zacaries, Bonifaci emprendrà diversos concilis en l’espai franc destinats, entre altres coses, a acabar amb les supersticions paganes a la Cristiandat: el primer Concilium Germanicum (742), el concili de Leptines (743) i el de Soissons (744). El cinquè cànon del concili de Leptines, que reforça el que s’aprovà al concili precedent, assenyala:

Hem ordenat que cada bisbe, amb l’ajuda del gravio, defensor de la seva església, haurà de vetllar per la total abolició entre el poble de Déu de les supersticions paganes, tals com els sacrificis als morts, els sortilegis, els filacteris i els auguris, els encantaments, les hòsties immolades amb les quals homes insensats fan ritus pagans, com idòlatres, prop de les esglésies, en homenatge a màrtirs i confessors, i també els focs sacrílegs.

 

A més d’aquest cànon, el concili va establir un índex de pràctiques supersticioses i paganes, l’Indiculus superstitionum et paganiarum; per això us deia que les supersticions paganes es coneixien molt millor!:

Sacrilegis als sepulcres, sacrilegis als morts, pràctiques vergonyoses al febrer [es refereix a àpats funeraris en ocasió de la cara cognatio], temples pagans, sacrilegis a les esglésies, sacrificis als boscos, culte a Mercuri i Júpiter, sacrificis als sants, filactèries i lligadures, sacrificis a les fonts, encantaments, auguris amb ocells, cavalls, fems o esternuts; endevins o bruixots, focs pretesament sagrats, poders del cervell dels animals, invocacions paganes a l’inici d’alguna cosa, llocs sagrats, festes en nom de Júpiter i Mercuri, eclipsis de lluna o vinceluna, tempestes, banyes i petxines; solcs màgics per envoltar les cases, processó pagana anomenada Yria, en la qual es parteix el pa i es trenquen pedres, considerar com a sants tots els morts, ídols de farina, ídols de pa, ídols que es porten als camps, peus i mans de fusta per a rituals pagans, invocacions a la lluna per part de dones per guanyar el cor d’un home.

 

Menhir

Menhir cristianitzat de Men-Marz, Brignogan, França.

No és que amb l’aparició d’aquest índex de pràctiques paganes i supersticioses prohibides totes aquestes s’eliminessin de cop. De la mateixa manera que segles abans ja s’estava retraient la presència de pràctiques paganes que, a més, es barrejaven amb elements cristians com l’Eucaristia  (sacrilega commixtione) –el papa Pelagi I, el 558, s’escandalitzava perquè els sacerdots confegien l’hòstia en forma d’home, com un ídol, i el desmembraven donant als fidels el trosset que els semblava més pertinent per a cadascun d’ells–, se seguiren portant a terme, per bé que minoritzades, al llarg de l’Edat Mitjana. El conjunt de fonts que ens en parlen, gairebé sempre des d’un punt de vista denigratori, és amplíssim i permet conèixer amb detall aquestes pràctiques –encara que molt sovint no se’n pot conèixer el significat profund, que no interessava als detractors. És veritat que no ens han donat cap pista sobre les possibles connotacions del divendres 13 (o dimarts 13, que és molt més comú per a nosaltres), però, per exemple, podem saber que una de les nostres salutacions tradicionals després d’un esternut (Jesús!), que tan religiosa semblava, possiblement és un exorcisme d’origen grecoromà prohibit ni més ni menys que a l’Indiculus de 743, on es parla d’auguris amb esternuts!

 

Encara que sigui divendres i tretze, esperem que tingueu un molt bon dia!

 

Laia Sallés

IRCVM – UB

CLAUSTRA: protagonisme femení i espiritualitat medieval

dilluns, 9/06/2014 (IRCVM)

No es pot escriure la història de l’espiritualitat medieval sense posar en primer pla la presència de les dones, que li donaren a més significats propis. És un fet constatat per la historiografia el protagonisme femení en les noves formes i espais de religiositat que, en el context d’una renovació espiritual d’accent pauperístic i evangèlic, sorgiren arreu d’Europa a partir del 1200, i que modificaren sensiblement la topografia religiosa. Una topografia monàstica que s’enriqueix amb l’aparició de nous ordes fruit de l’ideal mendicant, de vida reglada que assumeix i integra noves realitats socials que han nascut fora dels claustres i de les inquietuds del laïcat, de noves formes de reclusió urbana que reprenen velles formes eremites, i especialment amb les noves propostes que conjugaven vida activa i contemplativa en nuclis de convivència informal, no reglada (reflectida pel fenomen de les beguines). Una feminització de la geografia sagrada de les ciutats europees que també deixà el seu senyal en el registre de la santedat, en els noms i les pràctiques de la devoció, en l’escriptura i mística femenines.

Topografiar aquests espais per als regnes de la Península Ibèrica, posar llum a moments fundacionals en què apareixen nuclis previs de religiositat no reglada que conflueixen en comunitats formals, marcar models i cronologies, trobar connexions i xarxes de mecenatge en la creació de nuclis i expansió de famílies monàstiques, aportar noms i històries de vida a una genealogia femenina, són alguns dels objectius generals que ens hem marcat des del projecte CLAUSTRA.

www.ub.edu/claustra

L’extensió cronològica del projecte, dels segles centrals de l’edat mitjana a  la primera edat moderna (segle XII-primera meitat del segle XVI) permet traçar una diacronia en la gestació i desenvolupament dels diferents espais de religiositat femenina, i tenir en compte els processos que a nivell general marcaren, especialment a partir de finals del segle XV, un tancament de les estructures eclesiàstiques i del poder que condicionaren l’espiritualitat femenina, amb l’enquadrament forçat, per exemple, de molts dels beateris hispans o la reforma dels monestirs femenins. La mirada diacrònica d’aquesta topografia en un espai concret, permet també analitzar l’aparició dels diferents nuclis de religiositat femenina en la traça urbana, amb confluència amb altres institucions, com els hospitals o altres estructures dedicades a la beneficència, o formant part dels processos d’expansió urbana fora muralles. L’enfocament pels diferents regnes peninsulars permet, finalment, marcar especificitats en la creació d’espais, predomini d’uns ordes monàstics sobre d’altres, o ritmes diversos en la història, en gran, de l’espiritualitat femenina medieval.

El projecte CLAUSTRA neix del grup de recerca TEFca (Topografia de l’Espiritualitat Femenina a Catalunya) que des de l’any 2004 inicià una primera catalogació i descripció dels espais d’espiritualitat femenina a la Catalunya medieval, posant l’accent en la necessitat de conèixer i posar al descobert la riquesa i potencialitat dels arxius monàstics, i amb el desig de situar els territoris catalans en aquesta història de l’espiritualitat femenina medieval. A partir de l’any 2008, l’ampliació del projecte cap als regnes de la Península Ibèrica a l’edat mitjana, dóna a l’atles/catàleg (topografia/descripció) un marc de treball en equip, i una plataforma col·laborativa i interdisciplinària i de difusió de la recerca.

Núria Jornet

Projecte CLAUSTRA

Biblioteca Virtual DUODA

Universitat de Barcelona

50 dies després

dimarts, 3/06/2014 (clara)

Siguem honestos, quants de nosaltres ens hem preguntat alguna vegada d’on ve aquest festiu despenjat que tenim al juny i que només celebrem a aquesta banda de la península? Sense entrar a valorar el per què, el cas és que avui dia hi ha un cert oblit per algunes festes i tradicions religioses, com és el cas de la que celebrem dilluns que ve: Pentecosta, Quinquagèsima o Xavuot.

Un medieval tindria claríssim què s’hi celebra, i a Medievalistes en bloc, seguint la nostra missió de portar claror a l’època medieval (aquí ens heu d’imaginar abillats per la batalla), us ho explicarem amb ets i uts.

Per començar, la festivitat té, com no, origen jueu. Xavuot, que literalment vol dir “setmanes”, se celebra 50 dies després de Pesaj o, el que és el mateix, set setmanes després. Per aquest motiu també se la coneix com “festa de les setmanes”, un nom que demostra una gran inventiva, ja que deriva directament d’una cita bíblica (“Des del dia que presentareu solemnement la primera garba, l’endemà del dissabte, compteu set setmanes senceres. D’aquesta manera, fins l’endemà del setè dissabte comptareu cinquanta dies. El dia que fa cinquanta presentareu al Senyor una ofrena de la nova collita”, Lv 23, 15.16). És un dia de total i complet descans, cosa que a la Edat Mitjana ja anava bé perquè, com amb totes les festivitats properes o coincidents amb les cristianes, no estava de més quedar-se tranquil a casa. Recordem que a aquesta època els calls jueus tenien portes per tancar-se, no per caprici sinó per seguretat, ja que els atacs contra les comunitats eren freqüents i normals.

Moisès, al dia més feliç de la seva vida, segons Cecil B. DeMille

Però no ens desviem del tema, què és el que es celebra a Xavuot? Doncs ni més ni menys que l’entrega de la Llei a Moisès, que no és poca cosa! Per una comunitat que basa el seu dia a dia en aquesta Llei, no seria pas un fet banal. La festa té, a més a més, un marcat caràcter agrícola, ja que en temps antics marcava el final de la collita i era un dels dies on la gent podia anar al Temple a portar-ne les primícies. Per recordar també aquest esperit agrari, les sinagogues es decoren amb branquetes i similars. Però és l’entrega de la Llei la que ho fa realment important.

Evidentment, la festivitat que fa que dilluns sigui festiu (almenys per a una gran majoria) no és Xavuot, sinó Pentecosta, o com se la denominava més comunament a època medieval, Quinquagèsima. La importància de la Quinquagèsima al calendari medieval era perfectament comparable amb la rellevància religiosa de Nadal o de la Pasqua. De fet, les Ordinacions de Pere II el Catòlic marquen les festes més importants de l’any, en les quals el rei es pot permetre fer festa i mostrar-se agradable (sí, això últim és literal): “III festes de l’any, és assaber Pascha, Cinquaesma et Nadal”. Això sí, antigament existien dues Quinquagèsimes: la Pentecosta (“cinquanta dies” després de Pasqua) i l’últim diumenge abans de Quaresma (“cinquanta dies”… abans de Pasqua!). El que les distingia era el seu caràcter festiu o penitencial: la primera Quinquagèsima, abans de la Pasqua, servia de preparació a la Quaresma, i per tant hi primava el recolliment; la segona, conclusió del temps pasqual, era essencialment festiva.

I què se celebra en aquesta última? Doncs ni més ni menys que el descens de l’Esperit Sant sobre els apòstols, gràcies al qual s’inicia també la seva activitat d’estendre la paraula de Déu. És a dir, que una vegada més Déu Pare escull aquest dia per comunicar-se amb els mortals.

L'Esperit Sant descendent sobre els apòstols a la capella Scrovegni de Giotto. Padua, s.XIV

Però abans hem mencionat que la celebració, tant de la Pasqua de Resurrecció com la Granada,  era un diumenge, llavors per què és festa dilluns? Doncs per un fenomen de duplicació de festes que curiosament es dóna a tots aquells territoris que antigament formaven part del Sacre Imperi Romà Germànic, això és, Can Carlemany. Aquest fenomen també ens el trobem al judaisme, i és que degut al càlcul dels mesos lunars els jueus de la Diàspora mai podien estar segurs d’haver calculat bé quin dia era el festiu, motiu pel qual el celebraven dues vegades.

Així que ja sabeu, per si de cas, qualsevol celebració feu-la doble!

Laia Sallés  (UB -IRCVM)

Clara Jáuregui (IRCVM – Institut Món Juïc)