L’Anunciació de Cambrón, relleu de procedència no-tant-desconeguda de la Yale University Art Gallery

dimarts, 3/02/2015 (IRCVM)

Al més de setembre vaig intervenir al Congreso General de Historia de Navarra. En la meva  comunicació posava de manifest el desconeixement, per part dels investigadors, d’un treball publicat per Francesca Español l’any 1996. En aquest treball la professora Español oferia unes claus molt interessants per a interpretar algunes restes de la desapareguda església de San Nicolàs de Navarra en relació amb la portada de Santa Maria de Covet.

Una fet similar s’ha donat amb un relleu de l’Anunciació, conservat actualment a la Yale University Art Gallery (New Haven, Connecticut: N. inv. 1968.37). La peça ingressava en la col·lecció americana en 1968, i fins avui havia estat considerat de procedènica desconeguda, probablement navarresa. Bé, en realitat, potser caldria dir que els responsables de la col·lecció ignoraven l’origen de la peça, ja que Walter Cahn, en un llibre escrit amb Linda Seidel, Romanesque Sculpture in American Collections. I. New England Museums (New York, 1979, p. 74-76, n. 8), ja informava que la peça procedia del monestir de la Concepció de la Mare de Déu de Cambrón, Cinco Villas (Saragossa).

Relleu de l'Anunciació de Cambrón (Yale University Art Gallery, New Haven, EE.UU.)

Relleu de l’Anunciació de Cambrón (Yale University Art Gallery, New Haven, EE.UU.)

Per a la historiografia hispànica, en canvi, la peça de Cambrón estava desapareguda des que els propietaris del monestir havien venut el relleu a un antiquari de Saragossa. Les úniques referències conegudes eren dues imatges publicades en sengles obres de Francisco Abbad Ríos dels anys 1954 i 1957. Fins ara cap investigador espanyol havía relacionat l’Anunciació de Cambrón amb la de Yale i cap s’havia fet ressò de la correcta atribució de Cahn, de fa 35 anys!

Relleu de Cambrón. Foto publicada a ABBAD RÍOS, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, foto 44.

Relleu de Cambrón. Foto publicada a ABBAD RÍOS, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución
Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, foto 44.

Lògicament, la quantitat d’articles que es publiquen cada any, la multitud de mitjans i de llengües en què es publiquen fan molt difícil estar al corrent de totes i cadascuna de les novetats. Tanmateix, crida l’atenció que essent l’obra de Cahn i Seidel del 1979 referència indispensable per als museus de Nova Anglaterra i, per damunt de tot, havent estat W. Cahn professor a Yale des de 1965, sobta que la pròpia galeria d’art d’aquesta prestigiosa institució universitària no hagi actualitzat els registres. L’omissió resulta veritablement sorprenent.

El relleu de què parlem és una peça interessant tant pel cànon exageradament allargassat de les figures com per les peculiaritats iconogràfiques que mostra. D’una banda la voluminosa flor que l’àngel ofereix a la Mare de Déu, de l’altra pel llibre obert que subjecta i, finalment, per la casulla que vesteix. Cahn només ofereix hipòtesi per al llibre, que relaciona amb la profecia d’Isaïes (Is., 7, 14) al·ludint a la miraculosa concepció de la Mare de Déu.

Des de l’inici del segle XIII el monestir de Cambrón era seu d’una comunitat cistercenca femenina procedent de Santa Maria d’Iguácel (Osca) i que va mantenir aquest emplaçament a les Cinco Villas fins 1588. Aquell any, a causa de les disposicions del Concili de Trento, es van traslladar a l’església de Santa Llúcia de Saragossa. Aleshores el monestir va passar, en diverses ocasions, de mans cistercenques a laiques fins que amb la Desmortització de Mendizábal esdevé, definitivament una explotació agrícola laica. Les dependències monàstiques esdevenen aleshores cavallerissa, magatzem i vivenda dels propietaris, entre d’altres. La manca d’atenció i el canvi de funció van anar convertint aquest magnífic cenobi en una ruïna. Vergonyosa ruïna, amb els ulls d’avui, atès que encara espera la imprescindible intervenció d’alguna autoritat capaç d’entendren la importància patrimonial i històrica. El cas és tant sagnant que fa pocs anys la premsa recullia la notícia que els propietaris posaven en venda el monestir atès que no podien mantenir-lo i recuperar-lo [“Un monasterio cisterciense de Sádaba se vende en Internet“, El Periódico de Aragón, 8 de febrer de 2004].

Veient l’estat actual d’abandonament del monestir, potser cal pensar que l’entrada de l’Anunciació redescoberta en el mercat antiquari i el trasllat als Estats Units era el millor que podia passar. Les fotografies del web del Museu mostren un estat de conservació similar al de la fotografia publicada en 1954. Pot semblar una afirmació sorprenent peròés evident que en casos similars ha estat pitjor el remei que la malaltia. Així, per exemple, la portalada de Cerezo de Rio Tirón (Burgos), que es “conserva” actualment al parc de la Isla (Burgos), va ser recuperada en 1931 a Vitòria quan estava a punt per sortir d’España de forma fraudulenta. El relleu amb l’Epifania de la mateixa església que sí que va sortir i actualment es conserva a The Cloisters (Metropolitan Museum, New York). Aquest relleu es troba en un bon estat de conservació, la portalada en canvi esllangueix vora l’Arlanzón, amb la capa escultòrica externa i la policromia pràcticament desapareguda. Malgrat les protestes d’associacions i amics del romànic ha calgut esperar al darrer mes de desembre per a què l’Ajuntament de Burgos hagi decidit el trasllat a un lloc protegit.

Comparació de l'estat de conservació d'un dels Vells de l'Apocalipsi de les arquivoltes de la portalada de Cerezo de Río Tirón (Burgos). Fotos: Juan Antonio Olañeta Molina (1995 y 2014)

Comparació de l’estat de conservació d’un dels Vells de l’Apocalipsi de les arquivoltes de la portalada de Cerezo de Río Tirón (Burgos). Fotos: Juan Antonio Olañeta Molina (1995 y 2014)

Espoli, abandó, ruïna, oblit… què més pot passar-li al monestir de Cambrón? Com a mínim ara sabem on va anar a parar el relleu; esperem que aquesta “redescoberta” marqui un canvi de sort del desafortunat monument.

Juan Antonio Olañeta Molina

Ars Picta-Universtitat de Barcelona

L’article de Francesca Español és Español Bertrán, Francesca., “L’escultura romànica catalana en el marc dels intercanvis hispanollenguadocians”, en Gombau de Camporrels, bisbe de Lleida. A l’alba del segle XIII, Lleida, Amics de la Seu Vella, 1996

Els llibres d’Abbad Ríos són: Abbad Ríos, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, pp. 66 y 77 y foto 44; Abbad Ríos, Francisco, “Cambrón”, en Catálogo Monumental de España. Zaragoza, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1957, p. 603, imagen 1579.

Trobareu més detalls de la “redescoberta” a: Olañeta Molina, Juan Antonio, “El desaparecido relieve de la Anunciación de Cambrón estaba en la Universidad de Yale” (07/01/2015).

Quan els medievalistes conspiren: III Jornades de Networking

dimarts, 25/11/2014 (clara)

La xarxa és un concepte molt integrat a la vida quotidiana del segle XXI. Cada cop més treballem en xarxa, pensem en xarxa, escrivim en xarxa, viatgem en xarxa. En definitiva, vivim essent part d’un gran nombre de connexions i relacions. A l’Associació Ardit Cultures Medievals no volíem ser menys, i per això van tenir lloc el divendres passat (21 de novembre de 2014) les III Jornades ARDIT de Networking en Recerca Interdisciplinària. Una jornada per reivindicar i fomentar la xarxa i el treball en comú. Durant tot el dia, diferents estudiants del màster en cultures medievals, alguns socis i sòcies i també amics i amigues van intervenir per explicar als companys i assistents el procés de les seves recerques, l’estat en què es troben i les intencions de treball futur o bé els interessos. Tot en matèria del medievalisme predoctoral.

 

Si hi ha una paraula que podria aglutinar el conjunt d’intervencions, aquesta és la multidisciplinarietat. Vam gaudir de projectes i idees a mig camí entre l’arquitectura i l’arqueologia, projectes entre la filosofia i la filologia, projectes sobre el llenguatge de la pau i la guerra, recerques purament metodològiques, aproximacions històriques des de la pedagogia medieval… Però potser el més important de les Jornades van ser les reflexions i debats que van sorgir arrel de les molt diverses intervencions. I és que amb l’objectiu de crear xarxa i generar propostes noves de treball i punts en comú, enguany es va ampliar notablement respecte els anys anteriors el temps proposat de debat i intervencions. Va ser en aquests espais oberts de debat on van sorgir tots els punts en comú, les possibilitats clares de treball conjunt i les idees que, sens dubte, seguidament marcaran les pautes de les activitats d’Ardit. Al llarg de tota la jornada es van fer evidents diversos punts d’interès comú. La metodologia històrica, per exemple, fou un tema recurrent en les recerques de molts dels assistents. Es va observar que hi havia un interès comú per la utilitat de les eines que anomenem SIG (Sistemes d’Informació Geogràfica) i tanmateix per la catalogació i sistematització de recursos propis de la història i l’anàlisi documental com és l’elaboració de regests. Es va plantejar, també, la utilitat de les bases de dades i el seu ús en la recerca d’època medieval, concloent que era necessari un major aprenentatge. De ben segur que alguna de les properes activitats que Ardit organitzarà seguiran aquest camí.

 

Tots vam acabar la jornada amb la sensació que neixerien nous contactes, col·laboracions i projectes en comú entre nosaltres. La idea a partir d’ara, doncs, és que les III Jornades ARDIT de Networking no van acabar al vespre del divendres passat, sinó que han d’allargar-se i produir contacte, recerca i interdisciplinarietat. En definitiva, s’ha de mantenir la xarxa. Us mantindrem informats!

 

Oriol Murall

ARDIT Cultures Medievals

A cada porc li ve el seu Sant Martí

dimarts, 11/11/2014 (clara)

Avui, 11 de novembre, és Sant Martí. El dia en què el santoral recorda aquell soldat que va arribar a ser bisbe de Tours, del qual, segons assegurava el mestre Joan Beleth (+ 1165 ca), els reis de França acostumaven a portar-ne la capa a les seves batalles com a estendard.

La matança del porc del mes de novembre. Portalada de Ripoll (s. XII).

La matança del porc del mes de novembre. Portalada de Ripoll (s. XII).

Però en aquesta ocasió no parlarem del que és considerat el fundador del monacat occidental i dels seus fets i miracles, enderrocant temples pagans, lluitant contra l’arrianisme o tornant a la vida més d’un mort. I, sota aquest títol, tampoc farem referència als casos de corrupció que es destapen al nostre entorn, de manera cada vegada més quotidiana. En lloc d’això, ens fixarem en el que es feia al voltant d’aquesta data a moltes llars, fossin urbanes o rurals, una tradició que s’ha mantingut fins als nostres dies. Parlem de la matança del porc i el que suposà el consum d’aquest animal en l’alimentació medieval. Una bèstia que des de segles ha fet les delícies de molts i ha fet fugir esperitats molts d’altres, espantats per la seva impuresa, terrenal o espiritual.

Que fer la matança del porc en aquest moment de l’any és una tradició que recula enrere en els segles es pot comprovar en les representacions simbòliques dels mesos de l’any que trobem a l’iconografia de l’època. Potser l’exemple més clàssic és el de la portalada romànica de Ripoll, en el qual el novembre dues persones (una d’elles, una dona?) donen el cop de gràcia a un porc amb un garrot i la part posterior d’una destral. O també ho veiem al Lunari e reportori del temps de Bernat de Granollacs (+ 1478 ca) (se’n conserva una edició impresa de 1513), en el qual per il·lustrar el mes de novembre, dos homes sentencien amb un garrot el que sembla un porc senglar.

El novembre i la matança del porc segons el Lunari e repertori del temps de Bernat de Granollachs (1513).

El novembre i la matança del porc segons el Lunari e repertori del temps de Bernat de Granollachs (1513).

El consum de porc funcionava com un veritable signe distintiu dels cristians respecte musulmans i també jueus. Perquè d’entre les grans religions monoteistes, com és ben sabut, només el cristianisme tolerava l’ingesta de carn d’aquest animal. I és que entre els estrictes preceptes alimentaris jueus s’establia –i s’estableix encara avui– que no podia menjar la carn d’animals que no fossin mamífers remugants amb el peu partit, com el porc (que tenia la peülla partida però no era remugant), el camell, el conill i la llebre: «No mengeu la carn d’aquests animals ni toqueu els seus cadàvers. Considereu-los impurs» (Levític, 11:8). I també l’Islam en prohibia el consum des dels seus orígens, sembla que en part com a herència jueva. De fet, el porc és l’únic animal específicament prohibit per l’Alcorà: «perquè Déu, Al·là només us ha prohibit, […] que no es pot menjar, la carn d’animals que estiguin morts, i no matats ritualment davant vostre, la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha ofert a altres deïtats, que no siguin Déu, Al·là» (Sura 2:173).

A la taula cristiana, en canvi, el porc era benvingut, i de quina manera. En part perquè fins a finals de la plena edat mitjana, el porc era de fàcil cria, tingut en semillibertat als boscos glandífers de tot Europa. Entre els segles XI i XIII la popularitat de la seva cria es va veure afectada a causa de les rompudes i la desforestació, que van provocar que s’anés cap a un major tancament dels porcs i una certa marginació de la seva carn. Malgrat això, continuava sent un habitual de les cases de pagès. A les darreries de l’edat mitjana, Eiximenis comentava que el so que s’acostumava a sentir a les cases de pagès no era el dels instruments i els ocells sinó de «porchs e bous e cabres».

Però no era només una qüestió de pagès: a Barcelona, el Consell va prohibir el 1301 que els porcs es passegessin lliurement pels carrers de la ciutat, mentre sabem que al convent de Santa Anna de Barcelona, al segle XIV, es criava durant l’any un porc que es sacrificava i es menjava per Nadal. I per aquells mateixos anys, en una vila catalana, un teixidor llegava a la seva dona, entre els béns que tenia a casa, «unum baconem carnis porci salsiet unum porcum vivum».

 Matant i tallant el porc. Taccuinum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, ms. 4182 (s.XIV).

Matant i tallant el porc. Taccuinum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, ms. 4182 (s.XIV).

 

La matança del porc es feia cap al mes de novembre. Com hem vist, es deuria estabornir el porc amb un garrot o similar i a continuació se’l deuria dessagnar amb un tall al coll i recollint-ne la sang, com es veu a una imatge extreta del Taccuinum Sanitatis. La seva carn es menjava fresca per les festes de Nadal, mentre que el que en quedava es salava per fer-ne conserves que duraven tot l’any. Aquesta carnsalada de porc s’utilitzava tot l’any per cuinar i moltes vegades, sobretot a les llars més humils, resultava ser l’única proteïna dels àpats, com a acompanyament de les verdures: «si es talla per acompanyar carbasses o cols, s’ha de tallar prima i menuda. I si és per acompanyar un altre menjar, tallades amples» (Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, cap. XXXX). Per això quan el metge de Francesc Eiximenis reprovava un gran golafre eclesiàstic pel seu estil de vida poc “saludable” i ostentós, li recomanava tornar a la carnsalada per portar una dieta més humil:

 

 

«Cant dehits que usats aytals e aytals viandes e bevets aytals vins, dich-vos que les coses aquexes totes vos són mortals, mas, de mon consell, que tornets a aquelles en què fos nodrit, ço és, a pa d’ordi e a mengar cebes e aylls, e a vegades un poch de carnsalada, e que beguats de la aygua axí com lavors fèyets e del vinagre bé amerat.» (Com usar bé de beure e menjar, cap. XII).

 

El porc fresc, en canvi, estava reservat habitualment a taules més exquisides. Alguns receptaris de l’època el posen en un lloc destacat, com el Llibre de totes maneres de potatges de menjar, que es conserva a la biblioteca de la Universitat de Barcelona, on es poden trobar molts detalls sobre com cuinar-lo. Hi té un paper destacat el porcell, el porc petit des que neix fins que el desmamen o fins que és mig fet. Les indicacions del receptari comencen des de la preparació de la bèstia, un cop mort. Per cuinar-lo a l’ast, s’aconsella d’escaldar-lo per treure-li els pèls («e axí feràs bell lo porcell») (cap. XI). Per farcir-lo, es recomana posar-hi la resola (o raola, una fregida dels menuts), les mursies (possiblement un tipus d’embotit), alls perbullits (és a dir, escaldats), julivert, marduix i ceba, tot tallat ben fi, a més de panses i quatre ous per lligar tot plegat (cap. XII).

Un cop preparat, farcit i rostit a l’ast (cap. XIII) –tal i com s’acostumava a fer a l’hivern–, la carn de porcell o de porc fresc es podia acompanyar, ens diu el Llibre de totes les maneres de potatges, amb allada blanca, salpebre (un adob fet amb sal i pebre) o salsa horugua. Però, què és aquesta darrera salsa? No us fa pensar, a primer cop d’ull, en aquelles larves verdes de tantes potes que es converteixen després en papallona? Doncs no cal que, en el cas que la vulgueu preparar, feu una picada d’erugues, perquè el seu ingredient principal en realitat és la ruca (Eruca sativa), aquesta planta de sabor lleugerament picant que des de fa uns anys s’ha fet tan popular com a acompanyament de, per exemple, les amanides o la pasta o bé posada sobre la pizza.

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua. Fragment del Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, f. CCLIIr

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua. Fragment del Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, f. CCLIIr

 

 

Per a fer salsa horugua només necessiteu ruca, vinagre per estovar-la, espècies com pebre, gingebre, clau i canyella i una mica de mel. Cal fer per començar una pasta picant la ruca amb el vinagre i escaldar-la amb aigua bullent. Després es trempa amb una mica més de vinagre i les espècies i finalment se’n corregeix el sabor amb mel o similar. Es serveix en un plat profund (greal). Si s’utilitza específicament per acompanyar el porc a l’ast, podeu posar-hi, a més, figues i molt de safrà «per so que vengua bé grogua» (cap. CLXV).

 

 

 

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua

Si vols ffer horugua, primerament ralla-le e piqua-la ffort, e axeta-la ab bon vinagre, e ffe’n pastadura. E cogua bé e escalda-le VIIIIº veguades ab aygua bulent. E cada vegada pica-la ffortment. Si és massa dura, pots-hi metre vinagre, e pica-ho. E quant serà bé piquat, exeta-ho. E pots-ho axetar en lo morter matex. E cada veguada ne gita la aygua. E puys destrempa-la ab vinagre per sabor, e ab espícies: pebre, gingebre, clavels, canyella; e mit-hi mel ho arop, ho sucre a hom deliquat. E mit-la per gresals. E dóna-la ab porc ffresc ho ab pex sellat.

 

Podeu provar de fer-la vosaltres mateixos, és senzilla de preparar i un acompanyament excel·lent per un bon porc a l’ast!

Carme Muntaner i Alsina

IRCVM – Universitat de Barcelona

www.eblamanuscripta.cat

 

La Mare de Déu de Kazan: una icona per protegir Moscòvia

dimarts, 4/11/2014 (clara)

El 4 de novembre és un dia festiu a la Federació Russa: se celebra oficialment la Unitat Nacional. També s’escau en una de les festivitats més importants d’expressió de la devoció popular per les icones: és el dia de Nostra Senyora de Kazan. Però com s’entén que a l’Estat post-soviètic la Unitat Nacional coincideixi amb la veneració d’una Mare de Déu d’origen tàrtar? Avui ens proposem explicar-vos-ho.

La Catedral de Kazan, a l'extrem nord de la Plaça Roja. Credit: web del Patriarcat de Moscou.

La Catedral de Kazan, a l’extrem nord de la Plaça Roja. Credit: web del Patriarcat de Moscou.

Els visitants a la Plaça Roja de Moscou gairebé no es fixen en una petita església que s’aixeca a l’extrem nord, entre els grans magatzems GUM i l’edifici vermell del Museu Nacional d’Història. El llarguíssim mur del Kremlin, el mausoleu de Lenin i les cúpules brillants de la Catedral dita de Sant Basili (oficialment, Catedral de la Intercessió de la Mare de Déu al Turó) atrauen tota l’atenció. Però si pugéssim els graons que condueixen a la porta d’aquesta església de parets roses i cúpules daurades, que s’anomena pròpiament Catedral de la Icona de la Mare de Déu de Kazan a Moscou, ens trobaríem al mateix lloc on, el 1625, el “salvador de la pàtria” Dmitri Pozharskii va fer aixecar una església de fusta en honor de la icona apareguda miraculosament a Kazan el 8 de juliol de 1579.

En la religiositat popular russa, que han estudiat historiadors com Pierre Pascal, les icones eren l’objecte principal del culte, el seu centre: santes en elles mateixes, vehicles de la gràcia, i en la seva concepció estètica, oposades al retrat. Les icones eren considerades l’única bellesa perfecta sobre la terra, i cada comunitat i família venerava les seves, que es col·locaven no només a les esglésies, sinó també a les llars, en un prestatge a la cantonada de cada habitació. Totes eren respectades, però algunes, a més, esdevenien famoses pels seus miracles. La icona original de Nostra Senyora de Kazan era miraculosa pel seu propi origen (fou una imatge trobada allà on indicà una aparició), i se li coneixerien ràpidament miracles sobre la salut dels seus fidels. Però la història de com el seu culte va arribar a Moscou i d’allà es va estendre a tot el país és digna de ser explicada.

Una de les còpies fetes al segle XVI de la icona moscovita de Nostra Senyora de Kazan.

Una de les còpies fetes al segle XVI de la icona moscovita de Nostra Senyora de Kazan.

Després de la mort de Teodor I, darrer tsar de la dinastia Riurik, el 1598, el Tsarat de Moscòvia entrà en un període de profunda crisi política que es coneix amb el nom de Temps dels Disturbis (Smutnoe Vremya). L’eminència grisa de Teodor I, el boiar Boris Godunov, fou elegit successor per l’Assemblea de la Terra (zemskii sobor). Malauradament, una duríssima crisi agrícola s’abatia sobre el país entre 1601 i 1603; les bandes de pillatge s’estenien; les conspiracions contra el nou tsar eren constants, i els impostors (els “falsos Dmitris”, tres individus que es feren passar per Dmitri, el fill d’Ivan IV que havia mort el maig de 1591) ocuparen el tron amb el suport de la noblesa polonesa. Enmig d’enfrontaments de les faccions de boiars, els magnats de la Confederació de Polònia i Lituània atacaren les fronteres russes el 1603, posaren setge a Smolensk, i entraren a Moscou a l’octubre de 1610, on els boiars es mostraren disposats a entronitzar el príncep Ladislau (fill del rei polonès Segismund III Vasa) si es convertia a l’ortodòxia. El propi Segismund s’hi negà, ja que pretenia esdevenir ell el primer tsar catòlic – amb el somni d’engrandir la Confederació sumant-hi l’antic gran ducat de Moscou. Carles IX de Suècia, per la seva banda, ocupà Novgorod, amb la intenció d’aconseguir, com a mínim, guanys territorials a la Karèlia. Políticament, el tsarat de Moscòvia es trobava sumit en el caos.

 

L’historiador Victor Tapié afirma que, al llarg del Temps dels Disturbis, foren dues columnes les que sostingueren Rússia: el setge d’Smolensk, símbol de la resistència contra els polonesos, i el metropolita de Kazan, Hermògenes, elevat al rang de Patriarca de Moscou el 1606, que es negà a reconèixer els pretendents al tron polonesos i, segons es diu, va instigar els alçaments de la noblesa militar que conduirien, finalment, a alliberar el Kremlin a l’octubre de 1612. El líder de l’exèrcit que recuperà Moscou fou el príncep Dmitri Pozharskii, que abans d’atacar els polonesos s’havia encomanat repetidament a una icona concreta: la de la Mare de Déu de Kazan. Per això, i segons es diu, uns anys després, el mateix Pozharskii feu portar a Moscou la còpia que havia dut amb ell el 1612, en preparació de la nova guerra contra els polonesos per a l’alliberament d’Smolensk.

Els enviats de Nizhny Novgorod a casa del príncep Dmitri Pozharskii, de V.E. Savinskii (1882). En aquesta pintura la delegació de la ciutat de Nizhny Novgorod demana a Pozharskii que encapçali el segon exèrcit de voluntaris contra els invasors, i el pintor hi ha representat també la icona de la Mare de Déu de Kazan.

Els enviats de Nizhny Novgorod a casa del príncep Dmitri Pozharskii, de V.E. Savinskii (1882). En aquesta pintura la delegació de la ciutat de Nizhny Novgorod demana a Pozharskii que encapçali el segon exèrcit de voluntaris contra els invasors, i el pintor hi ha representat també la icona de la Mare de Déu de Kazan.

El Temps dels Disturbis es conclou quan, el 1613, l’aristocràcia tancà files entorn del jove boiar Mikhaïl Romanov, i una Assemblea de la Terra (zemskii sobor) excepcionalment àmplia, formada pel consell de l’Església, els boiars, i un conjunt de persones de diversa condició (incloent ciutadans, servidors militars i, de manera excepcional, camperols) l’elegí tsar. El seu fill, el tsar Alexei Mikhaïlovitx va establir el 1649 que la festa de la icona se celebrés cada 22 d’octubre segons el calendari julià, que com sabeu si ens llegiu sovint [link al post de Bon Nadal ortodox], es correspon al 4 de novembre del gregorià. Segons les cròniques, en aquella data l’any 1612 l’exèrcit de Pozharskii havia pres Kitay Gorod i es preparava per assaltar el Kremlin. Es consolidava així l’estatus de protectora de la nació russa de la icona de Kazan, la devoció a la qual es va estendre a tot el país a mesura que hi arribaven les còpies de la imatge d’aquesta Mare de Déu, moltes d’elles considerades miraculoses.

El 1913 el tsar Nikolai II va commemorar els 300 anys de regnat de la seva dinastia. Entre la grandíssima producció impresa relacionada amb la celebració, hi ha aquest cartell, on es pot veure a l'esquerra l'oferiment de la corona a Mikhaïl Romanov el 1613, i a la dreta el propi Nikolai II, envoltats per tots els autòcrates Romanov.

El 1913 el tsar Nikolai II va commemorar els 300 anys de regnat de la seva dinastia. Entre la grandíssima producció impresa relacionada amb la celebració, hi ha aquest cartell, on es pot veure a l’esquerra l’oferiment de la corona a Mikhaïl Romanov el 1613, i a la dreta el propi Nikolai II, envoltats per tots els autòcrates Romanov.

 

 

S’atribuïren també a la intercessió de la Mare de Déu de Kazan com a protectora del país tant la victòria a la batalla de Poltava el 1709 (on segons la tradició l’exèrcit rus portava la còpia miraculosa del poble de Kaplunovka) com la victòria contra Napoleó el 1812. En canvi, la desaparició de la icona original per robatori el 1904 i la seva suposada destrucció es van prendre com a causes de la derrota de Rússia a la guerra russo-japonesa de 1905. La veneració d’aquesta imatge en qualsevol de les seves còpies miraculoses va ser altíssima, i la festa d’aquesta icona (la còpia moscovita de la qual és ara a la Catedral de l’Epifania de Yelokovo, també a Moscou) va mantenir el seu estatus oficial fins el 1917, quan la celebració fou suprimida. En comptes de la commemoració de la Mare de Déu es va passar, és clar, a la commemoració de la Revolució d’Octubre, que amb la conversi al calendari gregorià quedava fixada el 7 de novembre. Però diuen que la història és cíclica i, en aquest cas, ho sembla: el 2005 Vladímir Putin va anul·lar les celebracions oficials de la Revolució, provocant una gran controvèrsia, i va instaurar el nou dia de la Unitat Nacional, fixant-lo al 4 de novembre, aprofitant el substrat de la festivitat de la icona i sol·licitant la col·laboració del Patriarca de Moscou en la consolidació d’aquest “nou” dia festiu. Al cap i a la fi, volia commemorar la mateixa expulsió de Moscou dels invasors polonesos que gairebé 400 anys abans Dmitri Pozharskii i Alexei Mikhailovitx havien atribuït a la intercessió de la icona paladina de la nació.

Cada any, la vigília de la festivitat de la icona de la Mare de Déu de Kazan el patriarca de Moscou celebra un ofici a la catedral de Yelokovo, on ara és conservada la còpia moscovita d'aquesta icona miraculosa. A la foto, una imatge presa el dia 3 de novembre de 2012. Les cues davant d'aquesta imatge, com també davant la còpia que es conserva a la Catedral de Kazan a Sant Petersburg, són ben habituals.

Cada any, la vigília de la festivitat de la icona de la Mare de Déu de Kazan el patriarca de Moscou celebra un ofici a la catedral de Yelokovo, on ara és conservada la còpia moscovita d’aquesta icona miraculosa. A la foto, una imatge presa el dia 3 de novembre de 2012. Les cues davant d’aquesta imatge, com també davant la còpia que es conserva a la Catedral de Kazan a Sant Petersburg, són ben habituals.

 

 

 

 

Núria Sallés
IUHJVV – Universitat Pompeu Fabra

Obrir-se al romànic a la Vall de Boí

dimecres, 29/10/2014 (clara)

Estic segura que no vindré a descobrir la sopa d’all a ningú si us dic que a la Vall de Boí hi ha molt de romànic. Tant si hi hem anat com si no, tots tenim al cap imatges de muntanyes, campanars i pantocràtors que, poc a poc, s’han anat convertint en icones d’un moment concret de la nostra terra. No és pas una novetat reivindicar aquest passat, però sí ho és la manera com des de la pròpia Vall de Boí s’ha anat impulsat el seu patrimoni de forma clara i unitària.

Em preguntareu – i amb tota la raó – a què ve ara parlar de la Vall de Boí. El motiu no és altre que el blogtrip en el que he tingut oportunitat de participar el passat cap de setmana gràcies a la iniciativa de la Vall de Boí i Cafès de Patrimoni. I ara em direu “ah, però llavors segur que està venuda!” i, altre cop, sou ben lliures de pensar-ho. Però prometo d’explicar-vos amb total sinceritat allò que he tingut el privilegi de veure.

Cartell animant a compartir a Santa Eulàlia d'Erill la Vall.

Cartell animant a compartir a Santa Eulàlia d’Erill la Vall.

Per començar: el patrimoni romànic. No és pas sorprenent que allò que cridi més l’atenció a una medievalista sigui qualsevol cosa vinculada amb la seva època. Així que la visita a les diferents esglésies (Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Joan de Boí, Sant Climent de Taüll, Santa Maria de Taüll i Sant Quirc de Durro) estava destinada a ser un absolut èxit. Però més enllà de si són boniques o no, que ho són, el que més interessava d’aquesta visita era veure com s’impulsava el patrimoni tan particular d’aquest indret i com s’hi han incorporat les noves tecnologies. I davant d’un públic tan exigent aquest últim punt s’ha mirat i remirat. En aquest sentit, la Vall de Boí ha optat per obrir-se al món i no quedar-se tancada ni enfocar-se a un públic concret, com si fos un tresor amagat. Tant l’accessibilitat, com la comunicació i difusió del patrimoni són prioritaris i això queda patent des del primer moment en què s’entra a Santa Eulàlia d’Erill la Vall i et trobes un cartell incitant-te a fer fotos i compartir-les a les xarxes socials.

Reproducció de les pintures originals a Sant Joan de Boí.

Reproducció de les pintures originals a Sant Joan de Boí.

Certament la visita ha estat plena de debats interessants pel que fa a la difusió del patrimoni, el paper del món acadèmic o els diferents projectes que s’han tirat endavant a la Vall. Potser un dels més recurrents fou sens dubte el paper que les còpies i reproduccions juguen en aquestes esglésies llarg temps abandonades i que ara lluiten per recuperar el temps perdut. Aquest és el cas de Sant Joan de Boí, que al seu interior ens mostra reproduccions de les pintures originals conservades al MNAC, oferint al visitant la paleta original de colors medievals i que, òbviament, desperta opinions contradictòries pel que fa a l’ús de la còpia com ens didàctic.

Potser l’element que ajunta tots dos debats, aquesta incorporació de les noves tecnologies i el paper de les reproduccions, és el famós mapping de Sant Climent de Taüll. Després de la retirada de la còpia dels frescos dels anys 60, ara es poden contemplar les pintures conservades, més una recreació projectada de l’absis central conservat al MNAC per tal de poder imaginar com devien haver estat en origen. Tot i que no agrada tothom, la proposta no deixa indiferent a ningú. Polèmica perquè en veure la reconstrucció s’engega de nou el debat sobre la retorn de les restes originals conservades al MNAC; sempre interessant escoltar l’intercanvi d’opinions entre els que defensen la posició del museu i els qui no, davant la constatació del mur cruelment blanc de l’església al final de la projecció. Potser el debat còpia-original no s’acabarà mai, però sens dubte ara el visitant entén millor in situ, encara que només sigui per un instant, com degué ser l’església tal i com havia estat pensada a l’Edat Mitjana. Les emocions juguen un paper molt important en aquest tema, i més enllà del debat acadèmic, puc dir que veure ple de color aquell absis és una de les millors experiències que he tingut oportunitat de viure. Esperem que un dia es puguin reproduir la resta de pintures que hi ha al MNAC.

Far a Sant Quirc de Durro.

Faro a Sant Quirc de Durro.

Finalment, un altre punt a favor d’aquesta Vall, a banda la concentració de patrimoni, és el lloc incomparable on es troba. No es pot entendre aquesta arquitectura sense posar-la en relació amb el paisatge que l’envolta, i això és una cosa que afortunadament entenen a la Vall de Boí i potencien.  I es que l’indret, que des de Barcelona ara ens sembla tan llunyà i de difícil accés, en altres temps va ser via de pas i intercanvi cultural precisament pels mateixos motius. L’orografia es manté tot i que n’haguem canviat els usos i que l’especulació urbanística també s’hi hagi deixat sentir. Des del Parc Nacional d’Aigüestortes (que varem tenir també la fortuna de visitar) però, volen estendre exactament el contrari: que tot estigui com sempre ha estat, intentant no destorbar el curs natural de les coses. Dins d’aquesta filosofia s’hi pot encabir també la conservació del romànic, que porta anys intentant tornar al seu estat original, amb noves tecnologies o sense. A cap altre indret s’entén millor aquesta voluntat de congelar el temps que a Sant Quirc de Durro, l’ermita que s’alça a 1500 metres i que comparteix vistes amb el “faro” de les tradicionals falles. Allà, les tradicions paganes ens recorden que cap cristianització és prou forta com per oblidar el substrat que constitueix al cap i a la fi el caràcter identitari d’aquells que viuen a la Vall. Podrem tornar algun dia als orígens dels que tant parlen?

Clara Jáuregui

 

A vegades llegir no és tan fàcil

dimarts, 21/10/2014 (clara)

Tots coneixem perfectament el significat que té el verb ‘llegir’: Distingir i anar dient oralment o mentalment el sons i paraules figurats per les lletres d’un text, per tal d’adquirir coneixença del contingut d’aquest (DCVB). Fins aquí tot sembla molt fàcil, llegir pot agradar més o menys, però en l’actualitat la gran majoria de la població que viu i treballa a Catalunya és capaç de fer-ho. Si en comptes de tenir davant un text actual, escrit a mà o en ordinador, tenim un text de fa cent, dos cents o tres cents anys la cosa es comença a complicar una mica.

La major part de persones que escriuen en aquest blog es dediquen a estudiar l’Edat Mitjana, per tant, solen treballar amb documentació escrita fa més de cinc-cents anys i, aquí, la cosa és complica bastant. Les complicacions vénen, no només a l’hora de ser capaç de desxifrar el text en qüestió, és a dir, de disposar d’unes bones nocions de paleografia, sinó també a l’hora d’interpretar-lo. En comptades ocasions els textos medievals presenten els moderns signes de puntuació, un codi que ens ajuda enormement en la lectura.

Pàgina de les Homilies d'Organyà, s. XII-XIII

Pàgina de les Homilies d’Organyà, s. XII-XIII

Un parell d’anys endarrere, en l’acte d’inauguració del curs 2012-2013 del màster de Cultures Medievals (podeu veure la conferència completa a la pàgina web de l’IRCVM), la doctora Rosa Lluch va exemplificar a la perfecció la dificultat que suposa puntuar i interpretar correctament els textos històrics. Per fer-ho apuntava la importància que poden significar dues comes i com, aquestes, poden canviar completament el significat de la famosíssima frase de Torres i Bages:

Catalunya serà cristiana o no serà.

Aquesta frase, atribuïda al que fou bisbe de Vic i visible a la façana del monestir de Montserrat canvia radicalment si hi afegim un parell de comes:

Catalunya serà, cristiana o no, serà.

L’oració no presenta massa complicacions interpretatives, però, afegint, o sostraient, un parell de signes de puntuació canvia radicalment el seu significat. Si això succeeix amb una frase escrita en català actual imagineu-vos la dificultat amb la que es troben els medievalistes a l’hora de treballar.

Un altre aspecte que cal tenir ben present a l’hora de tirar endavant qualsevol recerca és el canvi de significat que pateixen les paraules al llarg del temps. Els mots apareixen, desapareixen, entren en els diccionaris oficials per després sortir-ne quan ja no són utilitzats. Un exemple el trobem en la paraula ‘mainada’, aquest mot, que avui acostuma a significar el “conjunt de criatures d’una casa”, tenia durant l’Edat Mitjana un significat ben diferent ja que per ‘mainada’ s’entenien el “conjunt de guerrers súbdits d’una casa feudal”.

Martí de Riquer, en la introducció del llibre Los Trovadores: historia literaria y textos, evidenciava la importància que té pel lector que s’aproxima a aquells textos conèixer la societat feudal en la qual foren escrits. Per tal d’exemplificar-ho, utilitzava els següents versos de Guillem de Berguedà (1138-1192):

Et irai lai si·us platz, e no,

qu’en mi non a dreit ni razo

mas cum sers, si Deus mi perdo,

pus mos mas dins los vostres tinc

5e de vos servir no·m retinc.

Doncx, pus en mi non a ren mieu,

faitz ne cum pros dona del sieu…

Vostres suy ses autr’ochaizo,

per la bona fe qu’ie us covinc (…)

 

[Iré allí, si os place, o no [iré si no os place], porque en mí no hay derecho ni razón sinó como en un siervo (¡que Dios me perdone!), pues tuve mis manos dentro de las vuestras y no me abstuve de serviros. Así pues, ya que en mí no hay nada mío, haced de mí como noble dama con lo que es suyo…Soy vuestro sin ningú pretexto, por la buena fe que os prometí]

El text, per un lector del segle XXI, no vol dir gran cosa i és que els mots que hi apareixen, en paraules de Riquer: “han perdido el valor inmediato”.  Entre la nostra interpretació i allò que el poeta volia transmetre hi ha un abisme. Per tal d’evidenciar alguns dels significats perduts posarem un parell d’exemples. El primer, al vers 4, “pus mos mas dins los vostres tinc”; en aquest cas, Guillem de Bergadà fa una referència explícita al ritus de la immixtio manuum. Aquest ritual, que tenia lloc en l’acte d’homenatge, consistia en la col·locació de les mans, per part del vassall, dins les mans del seu senyor. Seguint amb aquesta metàfora feudal arribem al vers 5 on s’hi pot llegir el verb ‘servir’ que en el llenguatge de l’època no volia dir altra cosa que “complir les servituds vassallàtiques”. El mot ‘dona’ (vers 7)  ha de ser comprès en el sentit feudal del terme, és a dir senyora feudal a la qual prestar jurament de fidelitat i servir-la, és a dir rendir-li vassallatge, en aquest cas un vassallatge amorós.

Homenatge medieval.

Il·lustració medieval d’un homenatge. Archives Départementales de Perpignan.

Per evidenciar la relació amorosa, doncs, no es fa altre cosa que servir-se d’un cerimonial prou conegut per la gran majoria de trobadors que, a banda de ser uns magnífics poetes, eren senyors feudals. Guillem de Berguedà, sense anar més lluny, era vassall del comte de Cerdanya i dels Mataplana i, alhora, era senyor i disposava d’una mainada de vassalls al seu càrrec.

 

L’italià, una de les llengües romàniques que menys evolucions ha sofert, juga també males passades al lector modern, fixem-nos sinó en Dante i en un dels seus sonets més coneguts:

 

Tanto gentile e tanto onesta pare

la donna mia, quand’ella altrui saluta,

ch’ogne lingua devèn, tremando, muta,

e li occhi no l’ardiscon di guardare.

 

5Ella si va, sentendosi laudare,

benignamente d’umiltà vestuta,

e par che sia una cosa venuta

da cielo in terra a miracol mostrare.

 

Mostrasi sì piacente a chi la mira

10che dà per li occhi una dolcezza al core,

che ‘ntender no la può chi no la prova;

 

e par che de la sua labbia si mova

un spirito soave pien d’amore,

che va dicendo a l’anima: Sospira.

 

El text, après de memòria en la majoria d’escoles italianes, sembla fàcil de comprendre. La majoria de paraules es continuen utilitzant en la llengua actual, però el seu significat és radicalment diferent. Gianfranco Contini, historiador de la llengua italiana i un dels major experts de l’autor florentí, va dedicar un article, exclusivament, a la interpretació d’aquest sonet (Esercizio d’interpretazione sopra un sonetto di Dante). Per no allargar-nos massa ens fixarem, només, en el primer vers de la primera estrofa. Comencem pel ‘pare’, verb que en l’italià actual es podria traduir com ‘sembla’, la traducció doncs seria: “tant gentil i honesta sembla (…)”. Ara bé, en l’italià de Dante, ‘pare’ no vol dir pas ‘semblar’ sinó que prové del verb ‘apparire’, és a dir ‘aparèixer’ o ‘manifestar-se: “tant gentil, tant honesta, en la seva manifestació/ en la seva aparició/ en el seu passar”. Els mots gentil i honesta estan recoberts, també, d’un significat especial i és que segons Contini “gentile è nobile, termine insomma tecnico del linguaggio cortese; onesta, naturalment latinismo, è un suo sinonimo, nel senso del decoro esterno”.
Aquests petits exemples ens ajuden a comprendre el salt mental i social entre la societat medieval i la nostra. Al aproximar-nos als seus textos escrits hem de ser conscients que mai els podrem comprendre en la seva totalitat. La nostra pretensió, doncs, ha de ser aquella d’intentar comprendre i entendre el màxim possible, sabent que sempre se’ns escaparà algun significat amagat. L’Edat Mitjana, com qualsevol altra època i societat, vol les seves claus per comprendre-la en la seva totalitat. Unes claus que a l’inici poden resultar difícils d’adquirir però que a la llarga et permeten d’obrir moltes portes.

 

Ivo Elies

ARDIT Cultures Medievals

 

Els fets del 7 d’octubre

dimarts, 7/10/2014 (clara)

No pateixin que no hi ha cap error al títol. Ahir recordàvem, alguns ens ho recordaven amb vehemència, els fets del 6 d’octubre de 1934. La seqüència és coneguda. Després de la proclamació de l’Estat català dins la República federal espanyola per part del president Lluís Companys, la resposta del nou govern de Madrid, presidit per Alejandro Lerroux, va ser fulminant: declaració de l’estat de guerra i l’arrest i condemna del govern català en ple.

Cartell de la inauguració que no va ser.

Cartell de la inauguració que no va ser.

Si ho recordem dins aquest bloc dedicat a l’època medieval és pel fet que de retruc dels esdeveniments del dia 6 es va haver de suspendre la inauguraciódel Museu d’Art de Catalunya prevista per a l’endemà, dia 7. Amb la Generalitat suspesa i el govern a la presó, la junta militar formada pel coronel F. Giménez Arenas, com a president de la Generalitat, i el tinent coronel J. Martínez Herrera, com a alcalde de Barcelona, van inaugurar finalment les noves col·leccions l’11 de novembre. Així els cartells fets per a l’ocasió recullen tan sols la inauguració que no va ser. Ningú no va poder sentir el text que tenia preparat el president de la Junta de Museus, Pere Coromines: “En obrir aquest Museu respon Catalunya als qui ens preguntaven què volíem fer de la llibertat nacional.”

Ens sembla interessant recordar-ho en uns moments de gran tensió. I no ens referim a tensió política sinó pressupostuària. Tot just fa una setmana que el ministre d’Economia espanyol, sr. Montoro, anunciava el finançament de l’Estat espanyol per al Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. En total 1,93 milions d’euros. Quan es parla de milions, del que sigui, sempre semblen molts diners. Una estructura com el MNAC, però, amb aquesta aportació se li fa difícil pagar fins i tot la llum. Quan es veu el que rebrà el Liceu (7,74 milions d’euros) immediatament ens adonem de les dificultats per arribar a final de mes que tindrà un museu com el MNAC, i no diguem el Macba (0,99) o el Mercat de les Flors (0,36). Què lluny estan les xifres del Museo del Prado (42,3 milions d’euros) o del Museo de Arte Contemporaneo Reina Sofía (35,7 milions d’euros).

Foto de la inauguració el dia 11 de novembre.

Foto de la inauguració el dia 11 de novembre.

Plantejades així, les xifres podria sonar a queixa. Res més lluny de la nostra voluntat. Sens dubte el Prado o el Reina Sofía es mereixen aquest finançament. Tan sols les evidenciem per recordar un fet. Totes les estructures citades a Catalunya tenen un origen o municipal o privat que amb el temps, pel seu interès, han acabat esdevenint públiques o semipúbliques. Aquest és l’origen del Museu d’Art de Catalunya (ara Nacional de Catalunya). L’any 1901 canvià el color polític de l’ajuntament de Barcelona i al cap d’un any es creava la Junta de Museus i Belles Arts amb personatges com J. Puig i Cadafalch, Josep Pijoan i Raimon Casellas. Com a primera fita s’obrí a l’antic arsenal de la Ciutadella (avui seu del Parlament de Catalunya) el Museu d’art decoratiu i arqueològic, primer nucli del futur Museu d’Art de Catalunya. Tot seguit, l’impuls primer de Pijoan i, a partir de 1918, de Joaquim Folch i Torres, la descoberta de la pintura romànica i l’obligat arrencament, a partir de 1919 per evitar l’expatriació de les restes i l’adquisició de la col·lecció de Lluís Plandiura (1932) s’anà forjant un Museu ben singular en què l’edat mitjana és potser la part més singular i una de les més espectaculars. Llegir les anècdotes de Pijoan sobre com aconseguia les peces sense diners o veure els números de l’endeutament de la Junta de Museus per tal de pagar l’arrencament de les pintures romàniques, pot fer riure, però ens parla d’un moment gairebé heroic i de la determinació de molta gent. Però, per damunt de tot, el que fa més d’un segle que ha quedat ben palès és l’absència perenne de l’Estat. I si algú no ho entén que ens expliqui, siusplau, on és la biblioteca provincial de Barcelona.

Quina imatge més eloqüent! La inauguració d’un Museu en què l’Estat no hi havia posat ni un clau realitzada per un coronel i un tinent-coronel de l’exèrcit espanyol amb el govern català a la presó. Al cap de dos anys aquell mateix exèrcit va començar a bombardejar Barcelona i les obres van haver de ser protegides a França… però aquesta és una altra història.

 

Carles Mancho

Director IRCVM

 

Bon any nou!

dimarts, 23/09/2014 (clara)

Bon cap d’any a tothom!

Com, que encara no toca? Que no sabeu de què parlem? Doncs que aquesta setmana entrem a l’any 5775 -תשע”ה- , ni més ni menys, i a més cap i cua, si més no en l’escriptura occidental. I es que de vegades se’ns oblida que el nostre calendari i la nostra referència de mesurar el temps no sempre han estat tal i com els tenim al dia d’avui, i igualment, no tothom ha fet servir els mateixos patrons. Anteriorment al bloc us hem fet cinc cèntims de la situació de la comunitat jueva dins la societat cristiana i com es vivien les diferents festivitats. Aquesta vegada és el torn de Roix ha-Xanà.

El seu nom vol dir, literalment, “cap de l’any” -gairebé tal i com ho diem en català-. Heus aquí que comença el nou any hebraic i tal com veieu se celebra pels volts de l’equinocci de tardor, però exactament cau al primer dia del setè mes de Tixrei (que enguany comença a la nit del 24 setembre). Com ja sabeu, el calendari jueu és un calendari lunisolar, és a dir, es divideix en mesos lunars, motiu pel qual hi ha un ball de dates important amb el fet d’adaptar els mesos lunars al cicle anual del sol, i que, fins i tot, fa que s’afegeixi al calendari un mes extra cada certs anys. No ens hauria de fer posar les mans al cap el fet d’incorporar un tretzè mes a l’any, ja que en el calendari que tots usem al dia d’avui també afegim un dia extra a l’últim dia de febrer en els anys de traspàs. En el calendari hebreu aquest mes es diu Adar Bet –Segon Adar- que succeeix el mes d’Adar, que passa a anomanar-se Adar Alef –Primer Adar.

Xofar askenazita

Xofar askenazita

Però tornem al nostre tema, que és el Roix ha-Xanà. Actualment, hi ha diferents costums i tradicions de celebrar el dia de Cap d’Any, la majoria dels quals no són una innovació dels nostres dies ni del segle passat, sinó que arrosseguen un bagatge dels savis jueus de Babilònica durant l’Alta Edat Mitjana i fins i tot d’altres que es crearen a la Baixa Edat Mitjana en terres europees. Podem trobar, doncs, tradicions com tocar el corn o xofar, que tot i que gairebé avui en dia només es toca per donar pas a l’Any Nou, a l’antigor s‘utilitzava, per exemple, per aplegar la comunitat, però la seva relació amb l’any nou ja es deixa constància al llibre dels Salms 81,4: ”Toqueu els corns per la lluna nova i per la lluna plena anunciant la gran festa”; resar l’oració del taixlikh, una pregària dels jueus asquenazites de la qual es té constància a partir del segle XV i que consisteix a observar allò que està escrit en el llibre del profeta Miquees 7,19: ”trepitjaràs les nostres culpes i llançaràs al fons del mar tots els nostres pecats”, i que consisteix a llençar els nostres pecats de forma simbòlica al mar o en una font d’aigua; un altre costum és per suposat el de menjar poma amb mel per augurar a través dels sucres dels productes de la natura un any ben dolç; també el costum de menjar el cap d’un peix o un xai seguint l’oració de “Que ens convertim en el cap i no en la cua” de l’any, s’entén, i també se sol menjar els grans de la magrana acompanyada de l’oració “Que les nostres virtuts augmentin com una magrana”, referint-se a la dita popular que la magrana conté tants grans a dintre seu com dies conté l’any.

Ara bé, tal vegada Roix ha-Xanà és simplement una festa de traspàs com seria el Cap d’Any que nosaltres celebrem? En realitat no, és molt més, ja que en aquest dia s’inicia un període de reflexió i penediment que finalitzarà deu dies després, amb l’arribada del Iom Kipur, el dia del perdó o el dia de l’expiració dels pecats. No té, doncs, un caire tan engrescador com podrien tenir altres festes, com per exemple Purim, sinó que són dos dies en què es considera que Déu està aprop de la humanitat (siguin o no del poble escollit) mentre aquesta fa examen de consciència, perquè alhora cada ser humà se situa davant el judici de Déu. Segons està comentat en alguns passatges de la Mixnà i del Talmud, Déu jutjarà tot ser viu segons els actes que hagi fet durant el transcurs de l’any que s’ha deixat enrere i en funció d’això, s’esdevindrà el que s’esdevindrà en l’any nou que entra. Per aquest motiu també és considerat el Dia del Judici, tal com ho deixa clar el llibre de l’Educació (Séfer ha-Khinukh) escrit al segle XIII on els costums litúrgics que se solen celebrar en altres festivitats no eren vàlids per aquest dia.

Text d'un llibre d'oracions utilitzat, entre altres, per Roix ha-Xanà, reaprofitat per a la coberta d'un llibre. Itàlia, s. XIV-XV

Sobre els costums d’aquest dia, ja eren discutits en les cartes del rabí Salomó ben Adret, rabí barceloní dels segles XIII i XIV, dels més prestigiosos de la seva època, en què deia que no es podia entonar l’oració del Hallel -els sis salms recitats després de la pregaria del servei matutí de certes festivitats- perquè el dia de Roix ha-Xanà era el dia del Judici. Igualment, es considera un dia festiu per la qual cosa no es pot fer cap treball manual tal i com bé s’explica en el llibre del Levític 23,24-25:El dia primer del mes setè observeu un dia de repòs, un dia de commemoració, anunciada a toc de corn. És un dia d’aplec sagrat. No feu cap mena de treball i presenteu una ofrena que serà cremada en honor del Senyor”.

 

Així que de moment, no ens capfiquem en el Dia del Judici ni avancem matèria pel dia del Iom Kipur, que ja arribarà. El que sí que podem aprofitar és celebrar aquest dia traduït a la nostra forma de vida, és a dir, resumint: sense fer massa feina, escoltar música a tocs de trompetes, anar a la piscina si encara fa prou calor i menjar tot tipus de fruita dolça, i recordar que tot això sempre és d’agrair.

 

Jordi Casals

Clara Jáuregui

La vida universitària a l’Edat Mitjana: bon inici de curs!

dimarts, 16/09/2014 (laia)

Ahir era 15 de setembre, el dia que tradicionalment ha donat inici al curs escolar, almenys a Primària i a Secundària. És hora de folrar llibres, preparar les maletes, les llibretes, les bates per als més petits… Per això, com que sempre ens aprofitem del calendari per trobar una excusa per als nostres posts, hem pensat fer una mirada ràpida als estudiants medievals: com vivien els alumnes dels estudis generals i de les primeres universitats, entre el segle XII i el XV? Malgrat que ens sembla una qüestió excel·lent per una entrada d’aquest blog, avui no ens pararem a exposar el desenvolupament dels estudis generals i de les primeres universitats a partir del segle XII, ni el renaixement cultural que els va fer possibles, sinó que girarem els ulls cap als estudiants, per fer-ne una semblança a través d’algunes de les fonts que ens en parlen.

 

Enric de Germània impartint una lliçó als estudiants de Bolonya, a finals del segle XIV

Enric de Germània impartint una lliçó als estudiants de Bolonya, a finals del segle XIV

 

Una d’elles són les cartes que els estudiants –desplaçats des de molt lluny a París, Orleans, Bolonya… – enviaven a les seves famílies o als seus benefactors. Cartes que alimenten certa suspicàcia envers els joves que les escrivien. El tema estrella són sempre els diners; com deia un pare en una carta de resposta “La primera cançó d’un estudiant és sempre una petició de diners, i no es veurà mai una carta on no en demani”. Vegeu, per exemple, aquest model de carta (a punt per a qui el volgués copiar) escrit a Oxford al voltant de 1220:

B. al seu venerable senyor A., salut. Aquesta lletra és per informar-vos que estic estudiant a Oxford amb la més gran diligència, però la qüestió dels diners dificulta molt el meu progrés, ja que fa dos mesos que vaig gastar l’últim que em vau enviar. La ciutat és cara i exigeix molt; he de pagar-me l’allotjament, comprar aliments i gastar en moltes altres coses que ara no puc especificar. Per això suplico a la vostra paternitat que, instigat per la misericòrdia divina, em socorreu, per tal de poder completar el que he començat amb bon peu. Sapigueu que sense Ceres i Bacus, Apol·lo es refredarà.

 

L’última frase és una paràfrasi d’una altra al·legoria clàssica: “Sine Cerere et Baccho, friget Venus”: sense Ceres (pa) i Bacus (vi), Venus (l’amor) es refreda. El nostre estudiant, fent gala que almenys les dites llatines sí que les ha estudiat, ho canvia: sense pa i vi, l’estudi, el coneixement, es refredaran. Per si de cas el pare fos garrepa, altres cartes fan l’elenc de lamentacions dels estudiants: la vida a la ciutat és cara, i encara ho serà més si es pot al·legar un hivern dur, un setge, tempestes que han arrasat els conreus, massificació d’estudiants… o que l’últim enviament de diners no ha arribat, perquè el missatger ha sigut atracat, o ha fugit amb els diners, etc. A tot això, els models de cartes que els pares podien respondre són majoritàriament amables, i segurament anaven acompanyats de diners per a l’estudiant. En alguns casos, però s’han conservat cartes de pares enutjats –“He descobert que vius dissolutament i mandrosament, preferint la disbauxa al control i el joc a la feina, dedicat a tocar la guitarra mentre els altres estudien…”– davant de carreres massa llargues –“Aquest és el vint-i-vuitè any que fa que et dediques a l’estudi…”– o davant de les queixes sobre la duresa de l’estudi –“Si no vols estudiar, et faré tornar a casa … i no et pensis que estaràs ociós, sinó que aprendràs a treballar amb les mans”.

 

El cronista i canonge Jacques de Vitry, a la seva Historia occidentalis, parla així dels estudiants a París entorn de l’any 1200:

Un dels col·legis medievals de la Universitat d’Oxford

Gairebé cap dels estudiants a París, estrangers o nadius, tenia temps per a res que no fos estudiar: alguns estudiaven només per saber, és a dir, per curiositat; altres per tal de ser coneguts, és a dir, per vanitat; i altres per diners, és a dir, per cobdícia i simonia. Però molt pocs estudiaven per tal d’edificar o ser edificats. Discutien i es barallaven no només per qüestions de sectarisme o disputes acadèmiques, sinó que també les diferències entre països causaven hostilitats, odis i enveges entre ells, i es cridaven sense cap vergonya tota mena d’insults els uns als altres. Deien que els anglesos eren bevedors i tenien cua; els fills de França, orgullosos, efeminats i adornats com dones; els germànics, furiosos i obscens en el plaer; els normands, ximples i vanitosos, els de Poitiers, traïdors i amics de la Fortuna. Consideraven els de Borgonya vulgars i estúpids; i condemnaven els bretons per lleugers i frívols, acusant-los a vegades de la mort d’Artur. … Com a resultat de tants insults, es passava de les paraules a les garrotades.

I no parlaré dels estudiants de lògica, davant dels ulls dels quals brunzien les mosques d’Egipte, és a dir, les subtilitats sofístiques, “de manera que és impossible entendre el seu parlar ridícul on”, com diu Isaïes, “no hi ha saviesa”. Els doctors en teologia, des de la càtedra de Moisès, s’inflaven de coneixement, però no de caritat. Predicant el que no practicaven … multiplicant les prebendes i ambicionant dignitats … tants d’ells volien ser mestres que molts no aconseguien estudiants si no era amb súpliques i diners.

 

Però, a més de deixar-nos entreveure uns estudiants i uns pares d’estudiants que no s’allunyen tant de nosaltres –com vèiem a les cartes–, i alhora saber que des de la catedral de Liège Jacques de Vitry s’escandalitzava de com els estudiants i els professors es perdien en disquisicions inútils, també les fonts històriques ens recorden el valor de l’estudi, i el respecte degut als estudiants. Acabem, per tant, amb un fragment del privilegi que va emetre Frederic I Barbarroja a favor dels estudiants, l’any 1158, conegut com Authentica Habita o Privilegium scholasticum:

authentica habita Cambridge

Authentica Habita de Frederic I, 1158. Cambridge, Mass. Harvard Law Library 63, f. 98v.

Després d’una curosa valoració per part de bisbes, abats, ducs, comtes, jutges i altres nobles del nostre sacre palau, Nós, per la nostra magnanimitat, hem emès aquest privilegi per a tots els estudiants que viatgen per amor a l’estudi, i especialment per als mestres de les lleis santes i divines, perquè puguin anar als llocs on desenvolupen els seus estudis amb seguretat, tant ells com els seus missatgers, i puguin estar-s’hi sense perill. Perquè creiem que és convenient que, amb bon comportament, tots ells gaudeixin de la nostra lloança i protecció; i amb un amor especial els defensarem de qualsevol dany, per tal com ells il·luminen el món amb la seva ciència i eduquen els súbdits a viure en obediència a Déu i a Nós, els seus ministres.

Perquè qui no tindria compassió dels qui s’exilien per amor al coneixement, que abandonen la riquesa per la pobresa, que exposen les seves vides a tots els perills i a vegades pateixen danys corporals infligits pels homes més vils. Per això, Nós declarem aquesta llei general i perpètua, per la qual en el futur ningú podrà ser tan temerari com per infligir cap dany als estudiants, o ocasionar-los cap pèrdua … I que sàpiguen els violadors d’aquesta constitució, així com els governants de cada ciutat, que se’ls exigirà la restitució quadruplicada de la pèrdua, i que, essent marcats per aquesta infàmia, perdran la seva autoritat per sempre.

… Nós ordenem que aquesta llei s’inclogui entre les constitucions imperials sota el títol ne filius pro patre, etc.

Donada a Roncaglia, l’any de Nostre Senyor de 1158, al mes de novembre.

 

Laia Sallés Vilaseca (IRCVM-UB)

La màgia a l’Edat Mitjana: de l’aula tradicional a l’entorn virtual massiu (i gratis!)

dimarts, 9/09/2014 (clara)

Heu sentit a parlar dels MOOCs? Potser alguns de vosaltres n’heu cursat un i, segurament, les motivacions de cadascun han estat diferents: atrets pel prestigi d’un professor o d’una universitat estrangera, interessats per un tema que no havíeu trobat mai el moment d’estudiar, encuriosits per la metodologia i les possibilitats pedagògiques que proposen aquests cursos, desitjosos d’especialitzar-vos en una àrea o en una tècnica concreta… Efectivament, els MOOCs responen a la necessitat d’oferir formació sobre qualsevol disciplina de manera gratuïta a qualsevol persona amb connexió a Internet, que, a més a més, tria el moment, el lloc i el ritme d’aprenentatge.

Les sigles MOOC signifiquen ‘Massive Open Online Courses’ i difereixen d’un curs en línia tradicional precisament perquè s’adrecen a milers d’estudiants alhora, que es connecten en una plataforma i tenen accés als continguts del curs (amb molt de pes dels materials audiovisuals) i, òbviament, pel fet que no tenen un cost econòmic per a l’alumne. En aquest enllaç hi trobareu una bona comparació entre un curs en línia clàssic i un MOOC. Altres vincles amb informació útil sobre el tema: aquí i aquí. Això significa que, de la mateixa manera que un curs d’aquestes característiques té un  públic potencial immens, no és l’eina més adequada per cercar-hi atenció personalitzada. En canvi, es promou la participació activa dels estudiants, que interactuen als fòrums i en altres espais de debat habilitats amb aquesta finalitat i que en molts cursos fins i tot intervenen en el procés d’avaluació dels exercicis dels companys (peer-to-peer/P2P). Això també obliga els professors a repensar la manera com s’ensenyen els continguts, com es fonamenta l’esperit crític dels estudiants i com dissenyen els materials didàctics del curs.

Laura de Castellet il·lustra un dels vídeos del mòdul 5 del curs, dedicat a la literatura artúrica.

Laura de Castellet il·lustra un dels vídeos del mòdul 5 del curs, dedicat a la literatura artúrica.

Com us deveu imaginar, la feinada és considerable, però un grup de professors i investigadors d’ARDIT Cultures Medievals, de l’IRCVM i del Màster en Cultures Medievals, vam decidir apostar, amb el suport de la Universitat de Barcelona, per la creació d’un MOOC que proposés una introducció a l’Edat Mitjana des de diferents disciplines (Història, Literatura, Filosofia, Història de la Ciència i Història de l’Art) a través del fil conductor de la màgia. Aquest programa n’és el resultat i aquí hi trobareu un vídeo de presentació que hem preparat de forma provisional. Tot i que el curs, titulat Magic in the Middle Ages, s’imparteix en anglès, tenim pensat oferir els vídeos amb subtítols en anglès, català i castellà.

Si voleu saber qui eren les bruixes o com funcionava un procés inquisitorial, si us pregunteu si el rei Artús va ser un personatge històric o merament literari, o voleu familiaritzar-vos amb les propietats de les relíquies i, en particular, del Graal o voleu saber com es practicaven l’astrologia o la nigromància a l’Edat Mitjana, aquest curs està pensat per a vosaltres! Al gener se n’obrirà la matrícula en línia (gratuïta) al web de Coursera i la primera edició del MOOC estarà disponible al maig de 2015. Mentrestant, en aquest blog compartim pas a pas el procés de creació d’un MOOC dins del sistema universitari català.

Us hi esperem!

 

Gemma Pellissa Prades

Coordinadora del MOOC ‘Magic in the Middle Ages’