…un bou i un ase el van adorar.

divendres, 21/12/2012 (directorircum)

Ha arribat el Nadal i, amb ell, l’hora de treure la pols a les figuretes de fang i muntar el pessebre. Els antecedents remots d’aquesta tradició, que commemora el naixement de Crist, poden cercar-se en la recreació del lloc del naixement que el papa Sixte III († 440) hauria manat construir a l’interior de la basílica de Santa Maria la Major de Roma, coneguda llavors com a Sancta Maria ad Praesepe, quan va rebre les relíquies dels bolquers i la menjadora enviades des de Betlem, on teòricament hi ha la cova originària del naixement. Altres esglésies importants de la capital del cristianisme acolliren reproduccions anàlogues de la cova del naixement i, segles més tard, arreu d’Europa es convertiren en l’escenari on es duien a terme les primeres representacions teatrals del naixement i la vida de Crist. L’any 1207 el papa Honori III prohibia aquest tipus d’espectacles però això no va aturar les reproduccions del naixement. L’impuls definitiu, fins a la popularització total del pessebrisme en els segles XVII i XVIII, arribà de la mà d’alguns ordres religiosos, especialment a partir del 1223, any en què sant Franscesc d’Assís celebrà la misa de la Nit de Nadal davant d’una cova propera al castell de Greccio, a Itàlia, on, acompanyant al Nen, Maria i Josep hi havia un bou i un ase.

Frontal d'Avià, Museu Nacional d'Art de Catalunya, c. 1200

Fa alguns dies, però, van saltar totes les alarmes entorn a aquestes carismàtiques comparses. Des de sempre presents a tots els pessebres, en els darrers dies han esdevingut protagonistes d’un debat entorn a l’oportunitat de la seva presència al naixement. La premsa ens sorprenia amb titulars com “El papa afirma que no había ni mula ni buey en el portal de Belén” (El País), “Ni mula ni buey: el Papa pone patas arriba el portal de Belén” (El Norte de Castilla) o “Jesús no nació junto a un buey y una mula, según el Papa” (La Vanguardia), “¿Debemos quitar la mula y el buey del Belén esta Navidad?” (ABC), “Els bisbes animen a mantenir el bou i la mula” (El Periódico). L’origen de la polèmica es troba en la recent publicació de La infància de Jesús, el tercer llibre de Joseph Ratzinger sobre la figura històrica de Jesús de Natzaret. La cosa més interessant del cas és que al llibre en cap moment es diu el que afirmen aquests diaris. Benet XVI, a les pàgines 75-77 del seu llibre, recorda que, segons els evangelis de Lluc i Mateu –els únics que, d’altra banda, s’ocupen de la descripció del naixement–, no consta que hi hagués animals al pessebre en el moment de la vinguda al món del fill de Déu. De fet, si recuperem i rellegim els evangelis no podrem fer res més que confirmar les paraules del cap de l’església catòlica. El pontífex acaba, fins i tot, admetent que “Cap representació del naixement renunciarà al bou i l’ase.”

Només dos dels quatre evangelis canònics expliquen l’episodi del naixement de Crist: Mateu 1, 18-25 i 2) i Lluc 2, 1-20 i en ells, tot i especificar que Maria “va faixar el Nen amb bolquers i el posà en una menjadora” (Lc. II, 7) no s’esmenten els animals de manera específica. Les referències al bou i l’ase han de cercar-se, per tant, en els anomenats evangelis apòcrifs, del grec apókryphos, secret, amagat, ocult. Aquest corpus de textos, els més antics dels quals es remunten al segle II, tot i que la majoria han estat datats a la quarta centúria, està format per aquells escrits que l’església considerà que no havien estat veritablement inspirats per Déu i que, com a conseqüència, no podien ser admesos dins el cànon bíblic. La seva aparició va ser motivada, en part, per l’austeritat narrativa dels evangelis canònics, els quals aporten pocs detalls relatius tant al naixement i a la infancia de Jesús, com a la seva passió, mort i ressurecció. En síntesi, la gent volia més detalls i els textos oficials no els en proporcionava.

D’entre aquests, i per al que aquí ens afecta, destaquen els anomenats evangelis de la infància, que enriqueixen la informació aportada per Mateu i Lluc en relació a les característiques i condicions en què va néixer Crist. És en un d’aquest evangelis de la infància, l’anomenat Evangeli del Pseudo-Mateu (s. IV), on trobem esmentats per primer cop el bou i l’ase. S’hi llegeix: “Al cap de tres dies d’haver nascut el Senyor, Maria sortí de la cova, va entrar en un estable i posà l’infant en una menjadora. Un bou i un ase el van adorar” (EvPsMt, 14). El text, a més, es presenta com l’acompliment de les profecies d’Isaïes i Habacuc i segueix: “D’aquesta manera es complí allò que havia anunciat el profeta Isaïes: un bou coneix el seu propietari, i un ase, la menjadora del seu senyor. I aquests mateixos animals que l’envoltaven l’adoraven sense parar. Així es complí allò que havia predit el profeta Habacuc: Et faràs conèixer enmig de dos animals”.

Nativitat, Catacumba de Priscil·la, Roma, segle III

Trobem, en aquestes paraules, el germen d’una tradició que s’ha perpetuat fins als nostres dies, com ho és la presència d’aquests animals en la iconografia del naixement. En aquest sentit, cal tenir present la forta influència que els evangelis apòcrifs van tenir en el desenvolupament de l’art cristià i que van permetre que aquest detall iconogràfic fos present en els musivària, la pintura i l’escultura des del primer art cristià. Podem, doncs, afegir que si les declaracions dels bisbes de la “Conferencia Episcopal Española” recollides pel diari El Periódico es correcta, en saben ben poc d’iconografia. La creença dels cristians que la mort implica un “tornar a néixer”, justifica que les primeres representacions de l’episodi del Naixement de Crist hagin de cercar-se en l’àmbit funerari.  A la catacumba de Priscil·la (s. III), a Roma, s’ha localitzat la que ha estat considerada la primera representació de la Nativitat. El bou i l’ase el trobem representat ja en alguns sarcòfags a on, partint d’una llarga tradició escultòrica pagana, s’incorporaran de manera gradual algunes escenes de l’Antic i el Nou Testament.  Un interessant exemple el constitueix l’anomenat sarcòfag d’Adelfia  (segle IV), localitzat a la catacomba de Sant Joan de Siracusa. L’extrem dret de la tapa d’aquest sarcòfag mostra una curiosa representació del Naixement, amb el bou i l’ase presentats de cos sencer al costat del bressol del nounat.

Nativitat, Hosios Lukas (Dístomo, Beòcia, Grècia), inicis del segle XI

Seguirem retrobant els nostres animals a l’interior dels temples en les decoracions en pintura i mosaic.  L’art bizantí ens ha llegat exemples molt destacables, com ara el del monestir d’Hosios Lukas (segle XI), on trobem l’escena del Naixement, amb el bou i l’ase, en una de les trompes que sostenen la cúpula.

A casa nostra, aquesta manera bizantina és present a nombroses representacions que l’art romànic ens ofereix del naixement de Crist i en les que el bou i l’ase, lògicament, són presents. Prendrem com a exemple una de les obres més conegudes del romànic català: el frontal d’Avià. Procedent de l’ermita de Santa Maria d’Avià (Berguedà), conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya i datat a la segona meitat del segle XII, el frontal d’Avià està centrat per la image de la Maiestas Mariae, és a dir, la Mare de Déu sostenint el Nen sobre la falda, dins d’una màndorla i envoltada pel Tetramorf. L’envolten diverses escenes de la seva vida i de la infància de Crist, des de l’episodi de l’Anunciació fins al de la Presentació al Temple. L’escena del marge superior dret mostra el passatge del Naixement. Aquí hi trobem la Mare de Déu ajaguda davant de Josep i, entre ells dos, el Nen dins el pessebre acompanyat pel bou i l’ase de mig cos. Un típic exemple, per altra banda, de la manera bizantina de representar aquesta escena.

De les representacions del Naixement i, més concretament, de les figures que en elles s’hi mostren, se n’ha volgut fer en moltes ocasions una lectura simbòlica, i el bou i l’ase no han estat pas una excepció. Aquestes són múltiples i sovint divergents: han estat considerats com a símbols d’humilitat i de sacrifici que recorden, juntament amb altres elements de la iconografia d’aquest episodi, el destí de Crist; d’altres han vist en ells una representació de la humanitat, la qual arriba al coneixement mitjançant l’Encarnació de Déu en el Nen; o inclús s’ha apuntat la idea que cal establir un vincle directe entre les figures del bou i l’ase i Maria i Josep respectivament. Sigui com sigui, la tradició artística posterior ha mantingut aquesta iconografia de manera gairebé inalterable durant tota la Edat Mitjana i en els segles posteriors i ens temem que també superarà els dubtes creats pel llibre Benet XVI el qual, sigui dit de pas, encara no s’ha pronunciat sobre la figura del caganer.

 

Margarida Muñoz

Ars Picta

Els orígens medievals del Cant de la Sibil·la la Nit de Nadal

dimarts, 18/12/2012 (ivoelies)

Moment del cant de la Sibil·la a la Catedral de la Seu d'Urgell, interpretat per Laura de Castellet

Als primers segles del cristianisme la missa de la Nit de Nadal començava a les 12 (matines) i durava fins que cantava el gall; d’aquí que en diem la missa del Gall. A l’edat mitjana, durant aquesta llarguíssima celebració en un llatí que ja era estrany als fidels, es van anar introduint escenificacions sacres, com les profecies d’una sèrie de personatges de l’Antiguitat pagana (Nabucodonosor, Ezequiel, la sibil·la Eritrea…) que, cantant i disfressats, proclamaven l’adveniment de Crist. Els versos profètics sibil·lins, recollits per sant Agustí, deien: iudicii signum, tellus sudore madescet (“aquests són els senyals del Judici: la terra suarà”). Aquest vers es va assimilar a les profecies apocalíptiques que anunciaven la segona vinguda de Crist pel Judici Final, en el marc d’un cataclisme terrenal. De tota aquesta performance teatral litúrgica, això és el que ha perdurat com a Cant de la Sibil·la o Iudici signum, en forma de profecia apocalíptica cantada a l’inici de la Missa del Gall.

La primera versió musical coneguda és del monestir de Ripoll i data de l’any 975, en plena popularitat de l’Apocalipsi i dels seus comentaris, com els de Beat de Liébana. Al llarg de l’edat mitjana van anar apareixent noves versions en llatí, occità i català (Llemotges, Montpeller, Girona, Vic, Barcelona…) i també posteriorment es van estendre a França, Navarra, Castella (amb versions en castellà) Nàpols, Sicília o Sardenya. El Cant va ser progressivament representat per dones, clergues amb veu de falset i disfressats -espectacle que degué atreure força fidels a l’església- o infants cantors de les escolanies monacals, sempre amb una estètica que recordava l’exotisme de la Sibil·la i el text amenaçador: indumentària oriental, plomes, una espasa… Ja durant el Renaixement es van composar elaborats acompanyaments corals i instrumentals.

En arribar al segle XVI, amb el Concili de Trento es prohibeixen les celebracions de caràcter popular dins l’Església, i es va començar a eliminar tot aquest teatre previ a la celebració de la Nit de Nadal, i per tant també el Cant de la Sibil·la. La prohibició era vigent, però la insistència a recordar-la indica que degué ser difícil de fer-la efectiva. La tradició del Cant, però, es va mantenir viva ininterrompudament en dos indrets aïllats dels territoris de llengua catalana com són Mallorca i l’Alguer, on encara avui dia, cada nit de Nadal, es canta la Sibil·la a totes les parròquies i on és un viu símbol d’identitat col·lectiva.

 

Manuscrit de la Seu d'Urgell de 1538

Ja fa anys que a Catalunya s’ha anat recuperant com a tradició cultural, religiosa i històrica i són moltes les esglésies i catedrals dels Països Catalans on es canta just en començar la missa del Gall, sovint en versions històriques pròpies: Santa Maria del Mar, Vic, Girona, la Bonanova (on canta la mallorquina Maria del Mar Bonet), la Catedral de Barcelona (des de 2010). L’any passat va afegir-se a aquesta llista la Seu d’Urgell on es canta la versió de l’Ordinari d’aquesta catedral que és de l’any 1538.

El Cant de la Sibil·la, ininterrompudament viu al llarg de deu segles, va ser reconegut com a Patrimoni immaterial de la Humanitat l’any 2010. Una melodia, un text i un sentiment que encara commoguin i interpel·lin l’oient i que es mantinguin vius durant més de mil anys en el seu context original no es mereixien menys.

 

Laura de Castellet, Sibil·la.

Castells de la fi del món… quan el món s’acabava a la Segarra

divendres, 14/12/2012 (ivoelies)

“En aquella època els atacs eren assidus i es produïen sense interrupció lluites i combats que tenien com objectiu les fortaleses i els castells que s’aixequen a les marques. I per aquesta causa restà l’esmenta’t lloc durant més de tres cents anys erm, sense que fos útil a ningú tret de servir com a pastura pels onagres i els cérvols, i a d’altres animals de peülla”(Cartulari de Sant Cugat del Vallès)

Amb aquestes paraules els monjos del monestir de sant Cugat del Vallès descrivien els espais existents entre els comtats catalans i el món islàmic, coneguts amb el nom de marques. La seva situació extrema els convertia en zones insegures i perilloses, però també en terra d’oportunitats. Gràcies a l’aprisio, promoguda pels comtes catalans, nous pobladors foren atrets per aquelles vastes regions, les ocuparen i les conrearen. N’és un bon exemple el cas de Guinedilda. L’any 1026 la comtessa Ermessenda atorgà a Guinedilda i els seus fills el domini de les terres de Cervera, a la Marca del comtat d’Osona, on els nous pobladors ja havien construït un primitiu castell (donatores sumus vobis, sicuti et damus, terram nostram heremam adiacentem marchiae comitatus Ausonensis, cum ipso puio et castellare quod ibidem est, dictum Cervaria).

Castell de les Sitges (Florejacs)

Mitjançant aquestes polítiques d’aprisió, les terres de marca s’ompliren ràpidament de castells i torres de guaita, de nous pobladors i d’activitats que acabaren configurant i dibuixant nous paisatges. Amb l’avanç de la frontera vers ponent, els antics castells fronterers, estructures defensives altament fortificades per protegir-se dels atacs i per això mancades de comoditats, van anar perdent sentit. Els nobles que els habitaven van optar, al llarg dels segles XIV– XV, per emprendre grans obres de remodelació amb la finalitat de fer-los més habitables.

Un bon exemple d’aquests nous castells residència el trobem, precisament, a la Segarra, concretament als municipis dels Plans de Sió i Torrefeta i Florejacs . En aquest indret s’hi alcen els castells de Les Pallargues, L’Aranyó, Moncortés, Concabella, Florejacs i el Castell de les Sitges. Les antigues torres de guaita emmurallades van deixar pas, aquí, a nous edificis molt més confortables. En alguns casos l’antiga torre de l’homenatge va acabar plenament integrada al nou edifici, com en el cas del castell de les Sitges. En d’altres, el nou escenari de poder es va dotar d’una gran balconada gòtica com la que es pot veure al castell de les Pallargues.

La construcció d’aquestes noves residències va propiciar-ne la continuat d’ús al llarg dels segles. D’aquesta manera els edificis s’anaren adaptant als nous temps, amb noves remodelacions i innovacions tecnològiques que els han conservat com a espais habitats, en alguns casos, fins avui dia. El fet que es trobin en mans privades no és cap problema per a què alguns d’ells siguin fàcilment visitables.

Façana principal del castell de les Pallargues

 

Aquestes, de fet, són algunes de les meravelles que es poden visitar a la comarca de la Segarra. Tractant-se, però, d’un patrimoni medieval poc conegut i difós, ens preocupa que una recent iniciativa desaprofiti la oportunitat per a fer-ne una bona i documentada difusió. Afortunadament, el territori segarrenc compta amb revistes especialitzades que haurien de garantir un bon coneixement de les novetats en la història i el patrimoni de la comarca, és el cas de Miscel·lània Cerverina i d’Urtx, que ofereixen amb rigor articles interessants sobre el seu passat medieval. Tanmateix, els estudis recollits dins aquestes revistes no sempre arriben al ciutadà curiós d’història.

Una de les modalitats que podria garantir una divulgació d’alta qualitat que es fes ressó d’estudis com els citats, seria treballar de manera professional les iniciatives turístiques que aprofiten el patrimoni conservat en territoris encara poc explotats com la Segarra. I utilitzem la paraula professional referida a les necessàries competències històriques de qui ha de guiar pel territori visitants atrets, com els aprisionadors medievals, per les oportunitats d’aquestes noves marques. El nostre país té molts historiadors, historiadors de l’art o arqueòlegs de bona formació que sovint però no troben feina perquè per explicar la història d’un lloc o la importància d’un monument, igual que per opinar sobre el Barça, tothom serveix. Doncs, lamentem, des d’aquest bloc, informar que no és així: que la història i la seva transmissió no consisteix a repetir dades memoritzades i anècdotes més o menys misterioses, que la història de l’art no consisteix a descriure amb gràcia un monument, que l’arqueologia no consisteix a portar amb estil un barret i un fuet per salvar-se al darrer moment.

Si volem fer gaudir del patrimoni i de la seva història és necessari que siguem capaços de transmetre la recerca que s’hi fa i que disposem de persones competents per a parlar-ne. Com la feina que fa i ha fet el  Centre d’interpretació dels Castells del Sió a Concabella. Altrament, farem un pèssim favor al territori i al seu coneixement. Estem segurs que les noves rutes impulsades en aquesta comarca sabran trobar l’equilibri just entre diversió i formació, entre anècdota i història, que sabran, en definitiva, aprofitar aquesta fantàstica oportunitat de que s’han dotat i que ha de garantir la popularització d’una comarca tant bella i desconeguda com la Segarra.

Avui dia la Segarra ja no és la terra inhòspita i allunyada que se situava a l’extrem de la Marca del comtat d’Osona, ans al contrari, és una terra propera i fascinant. Un territori sense presses, per citar les paraules de Maria Josep Jové del Consell Comarcal de la Segarra. Un espai on gaudir tranquil·lament del patrimoni i els paisatges que l’home ha anat creant al llarg els segles.

 

Paisatge de la Segarra des del Castell de Concabella (Concabella)

* Des de Medievalistes en bloc voldríem agrair al Consell Comarcal de la Segarra, així com a Camins de Sikarra i la resta d’empreses i particulars implicats, per haver-nos convidat a la “I trobada de Bloggers i periodistes especialitzats en turisme”. Moltes gràcies pel tracte rebut i per descobrir-nos un territori amb tant de passat com futur.

 

Ivo Elies Oliveras

Un monjo anomenat Garsies i el monestir de Cuixà en època de l’abat Oliba

dimarts, 11/12/2012 (directorircum)

El monestir de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent, és un dels conjunts medievals més importants dels comtats de la Marca Hispànica. L’església del 975, el claustre  de mitjans del segle XII en part in situ, en part a Nova York, on dóna nom a la secció medieval del Metropolitan Museum of Art: The Cloisters, un dels dos campanars que dialoguen al poema Canigó de Jacint Verdaguer, la cripta del Pessebre i l’ampliació de l’església iniciativa del bisbe Oliba al segle XI…

Precisament és d’aquest edifici majestuós del segle X que Oliba va fer engrandir i embellir que volem parlar. Avui és difícil fer-se’n idea donades les importants destruccions sofertes al llarg del temps. L’atzar que sovint presideix la història ens ha conservat, però, una excel·lent descripció. El text és un sermó, obra d’un monjo que va viure al monestir de Sant Miquel de Cuixà a mitjans del segle XI i que, aliè a estèrils polèmiques electorals es deia, ves per on, Garsies.

homilia_garsias_02.jpg

Passatge del document en què apareix esmentat Garsies

Més enllà del nom, una de les formes medievals, del freqüent Garcia, poques coses sabem d’aquest monjo. El coneixem perquè, per encàrrec de l’abat, va escriure un text destinat a commemorar l’aniversari de la consagració de l’església de Sant Miquel, el 28 de setembre del 975, motiu pel qual el text es coneix com a “Sermó del monjo Garsies”. Ens trobem entre l’any 1043 i l’any 1046 en què va morir Oliba.

homilia_garsias.jpg

Inici del document en una edició facsímil

Del text no en conservem l’original sinó la còpia que se’n va fer al segle XVII per a Pèire de Marca. Conservat a la col·lecció Baluze de la Biblioteca Nacional de França, el text va ser inclòs en l’annex de l’obra Marca Hispanica sive limes hispanicus. Es tracta d’una ècfrasis, és a dir una descripció laudatòria de caràcter literari. L’objecte d’atenció és l’església de Cuixà i el sermó de Garsies fa referència a qüestions ben diverses, totes elles referides al conjunt monàstic; esdevé així una de les millors descripcions d’una església altmedieval occidental i, el que és més important, proporciona dades i informacions precises sobre el que no s’ha conservat a Cuixà. És doncs un document molt interessant per als historiadors de l’art romànic.

Després d’una introducció, en forma de carta, en la que manifesta el seu respecte envers Oliba, amb ‘v’, comença a explicar la història de l’església de Cuixà. Aquí es fa referència a les personalitats que van promoure la seva construcció, com l’abat Pons, “oblidat” en l’acta de consagració del 975, l’abat Garí o el comte Sunifred de Cerdanya. Segueix amb els problemes de capacitat que tenia la petita església precedent de Sant Miquel, recurs gairebé retòric que justificar el motiu pel qual es va bastir la nova. Aquest relat ens proporciona informació molt valuosa sobre les esglésies que hi havia al monestir en iniciar-se les obres del nou temple i que no coneixem. El text continua amb una descripció inaudita de l’arquitectura, on fins i tot ens dóna les mides reals; i conclou amb la disposició de les relíquies a l’altar, i especialment la més preuada de la Vera Creu, en el lloc més profund.

Després de la presentació, Garsies descriu les obres promogudes per Oliba a l’abadia, possiblement a causa d’un incendi previ, dins la primera meitat del segle XI. Dedica una part important del text al baldaquí que es va aixecar a l’altar major i en resulta un dels fragments més interessants. Tot i que l’obra no s’ha conservat, les mides de la taula de l’altar indiquen que es tractava d’un moble de gran envergadura, amb quatre columnes i els respectius capitells que suportaven una coberta que contenia les imatges dels evangelistes i de l’Anyell, realitzades en fusta policromada. A través del text ha estat possible identificar alguna de les peces encara conservades a l’abadia. Sabem que Oliba també va impulsar un baldaquí a Ripoll fet amb metalls preciosos del qual, però, no en sabem gaire cosa més.

sant_miquel_cuixa_sud.jpg

Sant Miquel de Cuixà vista des del sud, amb el campanar i les absidioles fruit de l'ampliació de l'abat i bisbe Oliba

És molt important també la referència a les obres d’ampliació de l’església. D’una banda, la capçalera, amb l’afegit de tres petites absidioles i un circuit de circulació que envolta l’absis principal. Tot això s’ha conservat i, més o menys restaurat, es pot visitar. El resultat és una capçalera ben especial i insòlita.

IMG_8989.JPG

Cripta del Pessebre en l'estat actual

De l’altra banda, la interessant estructura de dues esglésies de planta central, disposades en dos nivells als peus de l’església principal: la cripta del Pessebre, avui en perfecte estat de conservació, i l’església de la Trinitat, de la que en resten tan sols les parts baixes dels murs. El resultat devia ser veritablement solemne i espectacular, doncs encara avui sobta la gran alçada de l’estructura amb l’escala frontal que permetia salvar el fort pendent del terreny. Els apassionats de les estructures se sorprendran de la complexa disposició de murs i contraforts que, sota terra, sostenen aquest complex vertical.

Garsies va disposar de diferents fonts d’informació  per a la redacció del Sermó. En part, la pròpia documentació del monestir, però cal suposar que, també en part, el que li degueren explicar alguns dels monjos del cenobi que havien estat més aprop d’Oliba i que coneixien de primera mà les obres de l’abat. És per això que Garsies va poder escriure, tant sobre el baldaquí com sobre la cripta del Pessebre i la capella de la Trinitat, en els termes simbòlics amb què van ser concebuts. El llenguatge, sovint, és difícil d’entendre, però en resulta un text extraordinàriament valuós per a la iconografia de l’arquitectura d’aquest monument cabdal no només per a l’art romànic català sinó europeu.

Imma Lorés i Carles Mancho

Descobrim les nostres arrels

dimarts, 4/12/2012 (IRCVM)

La Universitat de Barcelona és l’única universitat de l’estat espanyol on es pot cursar un grau en Filologia Romànica. En aquesta universitat, la Filologia Romànica compta amb una llarga i prestigiosa tradició, des dels estudis pioners de Milà i Fontanals fins a l’actualitat passant pel llegat de Martí de Riquer, que donà ressò internacional  a l’escola de Barcelona. La Filologia Romànica s’ocupa, des d’una perspectiva comparatista i transversal, de l’estudi dels textos escrits en llengües neollatines i, amb una atenció preferent, de la literatura europea dels orígens.

L’heroisme dels cavallers artúrics, el sobrenatural cristià de les vides de sants, el meravellós pagà de les llegendes celtes, la visió exòtica de l’Orient que ens forneixen els relats sobre les croades i les aventures de Marco Polo, l’amor cortès dels trobadors, la seva versió tràgica al mite de Tristany i Iseut, o la seva paròdia, carnal i vitalista, en aquells deliciosos contes obscens que anomenem fabliaux, teixeixen el substrat de l’Europa contemporània. El nou món que s’expressa en aquests primers textos, fet de l’encontre dels ideals cavallerescos amb la nova mentalitat burgesa, de la cultura clerical amb el llegat clàssic, de la civilització mediterrània amb el món bàrbar, és el nostre món.

El que defineix la Filologia Romànica és la síntesi de tradició i modernitat, ja que contempla l’estudi del passat essencialment com un camí, l’únic possible, per arribar a comprendre tota la complexitat del nostre present. Això atorga, o hauria d’atorgar, a la disciplina un paper preeminent en un panorama com l’actual urgit pel repte de “construir” aquesta Europa que aspira a ser una realitat política, econòmica, però també cultural. És sabut que en el nou context de la civilització global, lluny d’imposar-se un sentiment de pertinença comú a la humanitat, les identitats no desapareixen sinó que es reconfiguren. És més, un dels reptes del segle XXI probablement sigui el de bastir una resposta adequada davant una necessitat emergent, que podríem definir com una necessitat d’identitat, la necessitat de saber qui som, de descobrir i preservar les nostres arrels culturals per ubicar-nos en el nostre temps. Aquesta necessitat, legítima, però com ens ha ensenyat la història perillosa i susceptible de no poques manipulacions polítiques, religioses, de tota mena, reclama grans dosis de judici crític i, per tant, atorga un paper de primer ordre al debat científic orientat justament a interpretar críticament el nostre passat per entendre el nostre present evitant, entre d’altres, el parany de la simplificació. Hi insistim: en aquest debat, la Filologia Romànica hi té molt a dir.

Meritxell Simó

Pagans, heretges i monstres: la visió dels musulmans a l’Edat Mitjana

divendres, 30/11/2012 (IRCVM)

tandem_Laia_Glory.jpg

Segona sessió dels Seminaris en tàndem

“Des dels confins de Jerusalem i la ciutat de Constantinoble n’ha sorgit un relat horrible que ha arribat a les nostres orelles: una raça del regne dels perses, una raça maleïda, una raça profundament allunyada de Déu, una generació que no ha dirigit el seu cor ni confiat el seu esperit a Déu, ha envaït les terres d’aquells cristians i les ha despoblat amb l’espasa, el saqueig i l’incendi. S’ha emportat una part dels captius al seu propi país, i els altres han sigut cruelment torturats; a més, ha destruït completament les esglésies de Déu, o se les ha apropiat per als ritus de la seva pròpia religió. … Quan volen torturar algú fins a una mort vil, li perforen el melic i, estirant-ne els intestins, el lliguen a una estaca; llavors fan moure la víctima amb assots al seu voltant… A altres, lligats a una estaca,  els llancen fletxes… Parlar-ne és pitjor que quedar-se en silenci. El regne dels grecs ha quedat desmembrat. Preneu el camí del Sant Sepulcre, arrenqueu aquella terra de la raça maleïda.”
Segur que no és la primera referència a l’Islam de l’Edat Mitjana, però és una de les que tingué més impacte: es tracta de l’inici del discurs que Urbà II féu a Clermont  l’any 1095 tal com el transmet Robert el Monjo molt pocs anys després, discurs que donà peu a la proclamació de la Primera Croada. Uns quants segles abans el cristianisme s’havia trobat amb una realitat amenaçadora que no entenia i que es féu forta a al-Andalus i a l’extrem de l’Imperi Bizantí (“els sarraïns conqueriran el món sencer”, s’exclamava el patriarca Sofroni després de la conquesta de Jerusalem per part del califa ‘Umar, el 638). La recerca d’explicacions per aquest càstig diví (peccatis exigentibus) en el text bíblic portà a pensar en una fi dels temps propera. Les teories mil·lenaristes, amb el temps, deixaren pas a la conformació d’una imatge de l’Islam brutalment distorsionada i prou sòlida com per perviure fins i tot quan els contactes –polítics, comercials, socials– entre ambdues cultures la desmentien.
Un Islam politeista (“pleignent lur deus Tervagan e Mahum e Apollin”, diu la Chanson de Roland), poblat de monstres (els que acompanyen a Baligant criden, renillen i lladren com gossos: “Cil d’Ociant i braient e henissent, Arguille si cume chen i glatissent”) i adorador d’ídols coberts de pedres precioses que acaben destruint per inútils (“E Tervagan tolent sun escarbuncle, e Mahumet enz en un fosset butent, e porc e chen le mordent e defulent”)  marcà profundament l’aproximació d’Occident als musulmans. L’arquetip amenaçant de l’Islam, encara que no va impedir el coneixement racional de la fe musulmana (ja Guillem d’Orange, personatge èpic, corregeix el gegant Corsolt i li diu que “Mahomez fu profètes à Deu omnipotent”, no pas un déu), va prevaldre llargament en el temps, sense poder ser esborrat per les aproximacions més realistes.
……………
A la literatura catalana, la imatge del  musulmà és la història d’una seducció, seducció que s’inicia amb la conquesta de València per part de Jaume I l’any 1238 i que es revifa al segle XV amb la caiguda de Constantinoble.
Les quatre grans cròniques catalanes (Llibre dels Feits, Llibre del rei en Pere de Bernat Desclot i Crònica de Ramon Muntaner) són les primeres en iniciar aquest festeig, i presenten amb major o menor grau una determinada imatge del musulmà, bastant neutre, així com una descripció més o menys detallada de la conquesta de territori andalusí. Dels textos esmentats destaca el Llibre dels Feits o Crònica  de Jaume I, el text que relata la conquesta valenciana més extens i amb més luxe de detalls. No s’evidencia en cap lloc una dicotomia maniquea entre vencedors i vençuts, sinó que permet endevinar-hi, quan no ho palesa de forma explícita, que les relacions que s’estableixen entre les dues comunitats foren sempre subjectes a la regulació que en feien els acords de capitulació signats.
Al llarg del segle XIV el perill associat a la convivència dels cristians amb els musulmans en terra fronterera  neix en l’imaginari col·lectiu i esdevé tema literari. Es tracta de regular, controlar i fixar les característiques, el funcionament i les regles de joc d’una nova societat formada per comunitats religioses diferents, i en aquesta regulació les obres de  Francesc Eiximenis hi juguen un paper de cabdal importància. Apareix, ara sí, severs judicis a l’Islam, al profeta Muhammad i a la vida llicenciosa dels musulmans. Aquest tractament hostil s’aguditzarà amb motiu de la Caiguda de Constantinoble, pèrdua que tingué un important ressò literari, amb l’organització de debats poètics, vots cavallerescos i la seva recuperació literària que trobem en obres com el Tirant lo Blanch  o Curial e Güelfa.

Laia Sallés i Glòria Sabaté

ARDIT Cultures Medievals

La iconografia del sacrifici d’Isaac: la imatge feta paraula

dimarts, 27/11/2012 (IRCVM)

La interpretació de sistemes no verbals, com ara les imatges, no es pot deslliurar de certes idees preconcebudes sobre la seva natura. L’actitud cap a les imatges s’ha mantingut sempre ambigua. Hom admet que és un mitjà de transmissió d’informació molt eficaç i és ben coneguda la dita popular que sentencia que una imatge val més que mil paraules. Al costat d’aquesta percepció d’un cert protagonisme hi conviu una subordinació permanent al text. Les imatges són utilitzades com un element decoratiu tot i que poden amplificar el significat del missatge, però sempre que romanguin subjectes al domini verbal; quant més intel·lectual és el medi més subordinada resta la imatge. Les relacions entre text i imatge amaguen un prejudici molt arrelat que també es detecta a la disciplina que té com a objecte d’estudi les representacions visuals, la Història de l’Art, on es pot percebre que la paraula gaudeix d’un prestigi que li manca a la imatge. Una de les eines de la Història de l’Art per descriure i interpretar els temes representats en les imatges, la iconografia, també pateix d’aquest biaix. El mètode iconogràfic, sistematitzat per Erwin Panofsky (1892 –1968) i explotat, de vegades excessivament, per generacions d’historiadors de l’art, pot reduir-se, simplificant molt, a una recerca del text que expliqui el contingut de l’obra d’art i les seves particularitats. Aquí provarem, però, de mostrar com algunes imatges han passat de ser el simple correlat visual d’un text a ser-ne la seva inspiració, afegint-hi elements de reflexió no verbalitzats prèviament. Per tal de portar a terme aquesta tasca farem servir les representacions del sacrifici d’Isaac com a fil conductor. A més, partim de la base que no ens cal esbrinar quin és el text que inspira la imatge atès que sabem des del principi que la font és la narració bíblica del Gènesi 22.

El cristianisme va heretar del judaisme la concepció hostil envers les imatges que rau en un comandament taxatiu emanat del propi Déu: “No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel, aquí baix a la terra o en les aigües d’aquí baix” (Èx. 20,4). En l’adaptació del cristianisme als mons grec i llatí, cultures proclius a la creació i al gaudi de repertoris visuals, aquesta prohibició no va impedir la producció d’imatges de contingut religiós. Contra tot pronòstic, els hebreus, per les mateixes dates que els cristians, també van concebre monuments i objectes amb representacions bíbliques. Un dels exemples jueus més paradigmàtic és el conjunt pictòric de la sinagoga de Dura Europos, Síria (c. 244-45), on es troba una de les representacions més antigues del sacrifici d’Isaac, per no dir la més antiga.

Cal remarcar que de la quantitat considerable de representacions tardoantigues amb l’escena de Gènesi 22 relacionades amb cercles cristians que s’han conservat, la majoria corresponen als àmbits vinculats a la mort. Aquesta preponderància funerària de les restes conservades pot falsejar la veritable distribució iconogràfica del tema en funció del context. Per exemple, de pintures murals amb el sacrifici d’Isaac decorant les esglésies no ens han pervingut restes materials de la mateixa època. Contem, però, amb testimonis indirectes de la seva existència, como ara sant Gregori de Nissa (c. 332 –  394) o sant Agustí (354 –  430), que ens informen de l’èxit del sacrifici d’Isaac com a tema iconogràfic, tant en grec com en llatí respectivament. Sant Gregori nissè ens explica que havia vist l’escena pintada amb freqüència a les esglésies (De Deitate Filii et Spiritus Sancti PG 46, 571C). Per la seva banda, sant Agustí li retreu al bisbe maniqueu, Fauste,  que no conegui la història de l’Antic Testament: tan famosa era que s’explicava en totes les llengües, tot linguis cantatum, i es podia contemplar en pintures per tot arreu, tot locis pictum (Contra Faustum Manichaeum 22, 73, PL 42, 446). Heus ací com la imatge se situa al mateix nivell informatiu i de testimoniatge que la paraula.

Isaac1.jpg

Sarcòfag de l’església de Saint-Vincent de Lucq de Béarn

També l’època medieval es pot considerar com un laboratori privilegiat per a investigar aquest valor semàntic de les imatges així com el biaix cognitiu que comporta la seva subordinació a la paraula. En primer lloc, podem esmentar les controvèrsies per les imatges que, en ocasions, van derivar en veritables lluites iconoclastes com la que va sacsejar Bizanci entre els segles VIII i IX. Durant aquesta crisi, tant els iconòduls com els iconoclastes van recopilar antologies de textos escrits pels grans pares de l’Església que parlessin de l’ús o de la prohibició d’imatges religioses. Aquesta tradició patrística es va esgrimir per defensar els arguments de cada facció. En segon lloc, no podem oblidar la fractura inabordable entre una minoria que sabia llegir i tota una massa analfabeta que calia adoctrinar i, segons sembla, la millor estratègia consistia en explicar la història de la salvació cristiana amb imatges. Recordem el conegut relat que apel·la a l’autoritat del papa Gregori Magne (540 –  604) per sancionar l’ús de les decoracions pictòriques a les esglésies per la seva funció didàctica, eren la Bíblia dels il·literats; la imatge esdevingué el succedani de la paraula.

Novament sant Gregori de Nissa resulta una font literària excel·lent que permet copsar l’eficàcia de les imatges per transmetre un missatge destinat a tota mena de públic, ja sigui aquest lletrat o analfabet, perquè aquestes produeixen una intensa emoció en reconèixer immediatament el dramatisme de l’acció. El bisbe capadoci deia que no podia contemplar sense llàgrimes unes pintures del sacrifici d’Isaac davant la capacitat persuasiva de les arts pictòriques (PG 46, 572 C). A més, reactualitzat, va ser un dels pares de l’Església invocats en la defensa de les imatges durant la crisi iconoclasta. En descriure l’escena pintada, diu, entre d’altres coses, que Isaac, inclinat, agenollat i amb les mans lligades a l’esquena, està davant del seu pare, Abraham, el qual empunya una espasa i és a punt de colpejar el fill. Sant Gregori de Nissa, com a home educat del seu temps, està utilitzant un recurs literari conegut, l’ècfrasi (ekphrasis), o la representació verbal d’una representació visual. En certa manera, es pot dir que en un món sense fotografies ni dispositius capaços de capturar imatges dels monuments més famosos, es va desenvolupar l’ècfrasi per fer-ne difusió i aconseguir un públic que, encara que no podia veure directament aquestes obres d’art, podia gaudir-ne estèticament i vívida amb la seva descripció. La qüestió que no té resposta és si sant Gregori hi descriu una pintura concreta i real o una d’imaginària. Però és remarcable que la descripció feta pel sant pugui servir per a caracteritzar pràcticament qualsevol imatge del sacrifici d’Isaac, ja sigui aquesta pintada o esculpida (o teatral o fotogràfica o cinematogràfica).

Isaac2.jpg

Capitell de l’església de San Pedro de la Nave (Zamora)

 

Els mateixos recursos tècnics utilitzats per les arts visuals, com ara els colors o el dibuix, han servit a alguns comentaristes bíblics per explicar aquest passatge de l’Antic Testament, validant de retruc, la importància de l’art com a eina doctrinal. Així un remot exegeta siríac, Jacob de Sarug (c. 450 – 520/1), escriu una homilia poètica plena de metàfores pictòriques quan diu que Abraham, en veure la muntanya del sacrifici, actuava com un pintor que pintés la imatge de Jesús amb colors divins. Una tradició cristiana havia identificat la muntanya del sacrifici d’Isaac amb el Gòlgota i el poeta ens explica que Abraham tenia la capacitat visionaria de connectar el sacrifici de Crist i el sacrifici del seu fill. Aquest talent és comparable al d’un pintor quan dóna forma visible a les idees. Els recursos tècnics que utilitza la pintura són una metàfora d’una tècnica d’interpretació de l’Antic Testament, l’exègesi tipològica. La tipologia, com a eina interpretativa dels textos bíblics, va servir per a integrar l’Antic Testament al cristianisme convertint-lo en la prefiguració del Nou Testament: el sacrifici d’Isaac prefigura el sacrifici de Crist. Segons el diccionari, figurar significa “representar una persona, una cosa, imitant-ne, pel dibuix, la pintura, etc., la figura externa, visible”, com fa un pintor, i prefigurar és representar per avançat. Per a Jacob de Sarug prefigurar equival també a pintar perquè visualitza i representa la figura del sacrifici de Crist anticipadament i convincent, i en això Abraham esdevé un mestre.

Isaac3.jpg

Pintura mural de Sant’Angelo in Formis (Capua)

Per acabar, la iconografia del sacrifici d’Isaac també ha servit per explicar gràficament la diferència entre l’estil romànic i el gòtic molt abans que qualsevol tractat d’història de l’art. Al Museu del Prado es conserva una obra del pintor flamenc Robert Campin (c. 1375 – 1444) que porta per títol Les esposalles de la Mare de Déu. Al quadre hi ha representat un edifici circular, amb tota una sèrie d’elements que caracteritzen el que des del segle XIX anomenem l’estil romànic. Addicionalment, aquest temple està completament decorat amb escenes extretes només de l’Antic Testament, entre les que cal destacar el Sacrifici d’Isaac. L’acumulació d’escenes veterotestamentàries en l’edifici romànic anticipen la història redemptora de Crist, però, al mateix temps, representen l’Antiga Llei a punt de ser cancel·lada; el seu sostre aixopluga l’escena secundària: el miracle de la vara florida amb el que s’assenyalava a Josep com a espòs de Maria. Per contra, la Nova Llei que s’inaugura amb l’Encarnació de Crist, se simbolitza aquí amb les esposalles de Maria i Josep, l’escena principal, i ja no transcorre en l’edifici romànic, sinó sota la portada d’una església gòtica en construcció, que simbolitza el Nou Testament. Campin, el pintor, s’anticipa quatre-cents anys als primers autors que van mirar de classificar i descriure l’estil romànic com a quelcom anterior i diferenciat del gòtic. Contemplant l’edifici romànic no sabem si s’inspirà en un temple real o va fer una elaboració arreplegant diversos elements, una mena d’ècfrasi visual. Tampoc no sabem quin nom donaven els seus contemporanis a l’estil que avui anomenem com a romànic. El que podem concloure és que va figurar l’estil amb una imatge, sense ambigüitat, sense paraules, precedint els manuals teòrics i els estudis d’història de l’art sobre el romànic. Tal vegada, amb el quadre de Campin podríem encetar un altre atles Mnemosyne que tracés una filiació iconogràfica a la manera d’Aby Warburg (1866 –1929), és a dir, sense paraules.

 

Begonya Cayuela

ARS PICTA

 

Tecnologia medieval

dimarts, 20/11/2012 (clara)

Tot i que no ho sembli, els que ens dediquem a les Humanitats ens hem anat adaptat, a poc a poc,  a les noves tecnologies. Independentment de la visió que els altres tenen de nosaltres, no podem exercir les nostres investigacions només endinsant-nos als llibres, i en els últims anys han vist la llum innumerables aplicacions per facilitar-nos la recerca.

Un gran nombre d’aquestes són digitalitzacions posades a l’abast de tothom  que faciliten la consulta de les fonts (pot semblar quelcom fàcil, fins que es coneixen els horaris d’alguns arxius o biblioteques!). En aquest sentit trobem les fantàstiques digitalitzacions de la Biblioteca de Catalunya, centrades tant en l’Edat Mitjana com en altres èpoques. O,  tal com vèiem en un dels anteriors posts, digitalitzacions d’obres concretes com el Llibre de Coch, que fan possible que tothom pugui preparar un sopar medieval un dissabte a la nit.

Ara bé, la gran quantitat d’informació que tenim per processar demana una mica d’organització, i és per aquest motiu que les Bases de Dades, molt necessàries, van en augment. Només per mencionar-ne unes de ben properes, tenim per exemple Sciència.cat, especialitzada en obres científiques catalanes del segle XIII al XVI, o CODOLCAT, centrada en paraules i termes llatins i romànics de la zona de parla catalana entre els segles IX i XII. N’hi ha una infinitat, tant a la resta de la Península com a l’estranger, en una aposta clara, cada vegada més, per les noves tecnologies.

Per solucionar el dia a dia, però, encara existeixen altres eines molt més específiques. Per exemple, a l’hora d’haver de datar un document podem trobar-nos que ens parla de reis dels quals no coneixem les dates o una Encarnació que ens fa dubtar: la resposta la trobarem a la següent aplicació, on trobem tots els sistemes de datacions possibles. I més encara, al món medieval la Bíblia hi és molt present i ens l’hauríem de saber de memòria. Com que no tothom té la mateixa capacitat memorística, podem recórrer a la següent pàgina, on trobem més d’una versió i idioma del famós llibre.

Les empreses comencen a ser conscients d’aquest mercat i és per aquest motiu que sorgeixen grans projectes com els de Google, que a més d’obrir infinitat de llibres fa un pas més enllà i obre també grans museus del món. D’altres empreses més petites comencen nous camins humanistes en aquest món complicat de la emprenedoria.

En qualsevol cas, queda demostrat que no per estudiar el passat ens hi volem quedar, i que volem que aquestes noves eines s’incrementin i, tal vegada, ens ajudin a posar en valor allò que investiguem.

Clara Jáuregui

Sant Martí

dilluns, 12/11/2012 (directorircum)

Les relíquies dels sants són encara avui el focus d’atenció que mou masses de fidels i curiosos arreu del món. Fins i tot pensat-hi des de la perspectiva del turisme només cal fixar-se en la catedral de Santiago de Compostel·la i el camí de sant Jaume o l’atracció que suscita encara ara la ciutat de Roma al respecte, per entendre l’abast d’un fenomen que té el seu origen en l’Edat mitjana.

El que sabem dels sants i les seves relíquies és, en realitat, ben poc. Normalment són poques les narracions contemporànies dels fets i això comporta que els relats apareguin carregats de fantasia i què sigui difícil discernir si a l’hora de confegir-los hi va pesar més la fe, qüestions polítiques o qüestions econòmiques. A creients i fidels pot sobtar-los que posem economia, política i fe en un mateix sac, com a elements comparables, però és que durant l’Edat mitjana les relíquies eren tot això i molt més, i aquests factors podien estar tan entremesclats que arriba a ser difícil destriar-los.

Sant Martí és un d’aquells sants en què s’hi barregen moltes d’aquestes coses. Fa tot just dos dies que se n’ha celebrat la festa, estem i no estem en l’estiuet de sant Martí, als catalans quan surt el sol després que hagi plogut ens fa veure el seu arc i se’ns pot dir el nom del porc recordant-nos que trobarem el nostre sant Martí. No és estranya tota aquesta insistència, doncs sant Martí, arribat amb els francs carolingis va ser un dels sants medievals més populars del nostre territori

De Martí de Tours molts sabeu que repartia capes i fins i tot el color del cavall. La biografia, però, és més sucosa perquè es perllonga amb fets insòlits més enllà de la seva mort. Lògicament no se sap la data de naixement i només hi ha dues dates que els historiadors consideren fiables: el 370-371, moment en què va ser elegit bisbe de Tours, i el 8 de novembre del 397, en que va morir, essent enterrat dos dies més tard. El primer a explicar la vida del sant és Sulpici Sever a la Vida de sant Martí (s. V), el segon és Gregori de Tours (s.VI) a la Història dels Francs (et vol. II). Per a llegir i trobar totes les anècdotes i miracles que li són atribuïts ja en època medieval és molt útil la Llegenda daurada de Jaume de Varazze (s. XIII).

Pel que sembla va néixer a l’actual Szombathely (Hongria) en època de l’emperador Constantí. De fet el seu pare era un oficial de l’exèrcit de l’emperador i això va fer que la família es traslladés amb el pare a la nova destinació, Pavia. Aquí, el jove Martí s’enrola a l’exèrcit i això el va permetre, entre d’altres coses, rodar per l’antiga Gàl·lia i Itàlia. En paral·lel també començava la seva aproximació a la religió de moda en època de Constantí, el cristianisme, i sembla que amb divuit anys el soldat Martí va ser batejat. Un dels primers gestos, i un dels més famosos, va ser la divisió de la seva capa amb un pobre a les portes d’Amiens quan era un jove soldat. Gairebé no hi ha cicle d’imatges amb sant Martí en què no aparegui. Aquesta capa, convertida en important relíquia dels reis francs sembla que hauria donat nom als “custodis de la capa” o capellans que els acompanyaven a les batalles. Al MNAC es pot veure una versió de l’anècdota a l’antependi de Gia; al Museu Episcopal de Vic a l’antependi de Puigbò. Ai las, però, en l’un el cavall és blanc i en l’altre és negre!

Quan rondava la quarantena d’anys va demanar la baixa a l’exèrcit per traslladar-se a Poitiers (França) per seguir els ensenyaments del bisbe d’aquella ciutat Hilari. Aquí comença la vida d’eremita i la seva missió per convertir al cristianisme els pagesos. L’època era complicada doncs l’emperador, aleshores Constanci, era partidari de l’arrianisme i els catòlics ho tenien més difícil. De fet, a casa mateix, sant Martí no va fer gaire miracles, doncs només va aconseguir convertir la mare, mentre son pare es mantenia en el paganisme.

Totes aquestes dificultats polítiques són aparentment les que l’obliguen a desplaçar-se constament: Worms, Poitiers, Milà, Szombathely, novament Milà, l’illa de Gallinara (Ligúria), Roma… fins que cap al 360 torna a Poitiers. Ben aprop d’aquesta ciutat sant Martí hi funda el monestir de Ligugé, un dels més antics d’Europa. I aquí comencen també els miracles i la notorietat, fins al punt que pocs anys més tard els ciutadans de la veïna Tours l’escollien com a bisbe.

Devia tenir alguna dèria tèxtil. Ja que un dels miracles que se li recorden tenen a veure, no amb la famosa capa, sinó amb una túnica. Martí hauria donat a un pobre la túnica amb que havia d’oficiar missa d’amagat del seu ardiaca. En dir-li a aquest que calia vestir un pobre i que trobés una túnica, l’ardiaca de mala gana va comprar una túnica de les més pobres, de mala qualitat i curta. Vestit amb aquesta pènula Martí hauria començat a dir missa fins que en arribar al prefaci i aixecar les mans les mànigues haurien crescut miraculosament. La imatge de l’antependi de Gia mostraria una versió del fet, una versió curiosa perquè són els dos assistents els qui veuen com els creixen les mànigues desmesuradament.

La cosa, però, no s’acaba aquí, i la seva mort encara va proporcionar algunes sorpreses. Com ja he dit, el 8 de novembre del 397, amb més de vuitanta anys, moria a Candes, prop de Poitiers. El dolor, com passa sovint, no va resistir l’herència. Atès que havia mort a Poitiers, la gent de la ciutat volgué retenir-ne el cos, els de Tours, en canvi, sostenien que essent el bisbe de la seva de ciutat se l’havien d’endur. Fet està que durant la nit, mentre els de Poitiers dormien, els de Tours van entrar a la capella on s’exposava el cos i el van treure per la finestra, el van carregar en una barca i el van traslladar, riu avall, a la catedral de Tours. Aquí es pot veure la versió del robatori del cos de Sant Martí, tal i com es veu als vitralls de Notre-Dame de Chartres. Avui diríem que les reliquies eren el motor de l’economia. tenir-ne d’importants o no tenir-ne era una gran diferència. Així, doncs, les relíquies també es robaven, s’amagaven o es falsificaven. D’exemples n’hi ha a centenars, coneguts ja en l’època. Potser en parlarem en una altra nota.

Tornant al nostre difunt Martí, els funerals i l’enterrament se celebraren a Tours, no sense una altra sorpresa. El dia 11 de novembre amb la catedral plena com un ou i sant Martí de cos present, apareix per a oficiar la missa sant Ambròs (374-397), bisbe de Milà. Segons la llegenda, Ambròs estava en aquell moment celebrant la missa dominical a Milà, sobtadament va adormir-se, dempeus davant l’altar, i pel do de la ubiquitat va oficiar el funeral de Martí. I aquí és on els límits de la fe xoquen amb es de la història, ja que Ambròs de Milà, en realitat, havia mort el 4 d’abril del 397. Així, doncs, o era més ubicu del que ens pensem o algú va voler exagerar la solemnitat del funeral de sant Martí.

Tanmateix, tal i com explico sempre als estudiants, als historiadors de l’art d’aquestes èpoques ens interessa ben poc, o relativament poc, si els fets són reals o no, el que ens interessa és descobrir com aquests fets, sovint extraordinàriament fantasiosos, han donat lloc a les obres d’art que avui podem admirar. I no es pot negar que tant l’altar d’or de Wolvinius (s. IX) o els mosaics de l’absis de la basílica de Sant Ambròs (s. XIII) tot i la imaginària ubiquitat són una meravella.

Carles Mancho

Codonys! Receptes medievals per a estómacs de tardor*

dilluns, 5/11/2012 (ivoelies)

Quan pensem en la tardor amb l’estómac, segurament ens vénen al cap productes com les castanyes, les carbasses o els bolets. Són tots aliments que podem comprar als nostres mercats i que també es trobaven a les taules dels homes i dones medievals. En són testimoni receptaris tan coneguts com el Llibre del Sent Soví, que ens parla d’una salsa de bolets feta amb ceba, julivert, vinagre i espècies (cap. CXXXXV, p. 480) o d’una recepta de carbassa amb carnsalada, formatge i canyella (cap. LXXXXIII, p. 441). Les castanyes, per la seva banda, eren, entre mitjans i finals de l’edat mitjana, un aliment bàsic per a les comunitats de les muntanyes, tot i que per la gent de planes i ciutats no va passar de ser un complement a la dieta. A la muntanya, on el cereal no era tan abundant, s’utilitzava farina de castanyes per preparar farinetes i pa de mala qualitat que rebia, en alguns llocs d’Itàlia, el nom de pa d’arbre.

Però la tardor és també una època en què molts fruits estan en el seu millor moment, a punt de collir: nous i avellanes o fruita fresca com les pomes i les peres que, avui com a l’edat mitjana, formaven part habitual de la dieta. Tot i això, alguns dietistes medievals no eren massa partidaris que la gent en mengés. El metge grec Galè havia dit segles enrere que ell mai havia tingut febre perquè no havia menjat mai fruita, però al segle XV Lluís Alcanyís reconeixia que no es podia desaprofitar l’abundància de què en gaudien llocs com la ciutat i regne de València. En el seu Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència, de voltants de 1490, aquest metge valencià deia que «pomes, peres, préçechs, melons, albudeques, nesples madurades en l’arbre, castanyes, amel·les, avellanes e olives verdes» tenien la «proprietat de confortar lo ventrell». Algunes d’elles, com les pomes, peres, codonys, castanyes o nespres, eren a més bones de consumir al final de l’àpat, perquè tenien la virtut d’impedir que els aliments tornessin a la boca.

 

En aquesta ocasió, però, ens centrarem en un altre fruit de la tardor, que no s’acostuma a menjar cru sinó que es tracta per obtenir-ne un producte de llarga conservació: el codony i el seu resultant, el codonyat. A l’edat mitjana es considerava una fruita astringent i el mateix Lluís Alcanyís en parla com una de les fruites que, confitades amb sucre o mel, es podien menjar amb total tranquil·litat, recomanant-la especialment per acabar els àpats: «Codonyat de mel o carn de codony de sucre, se pot mengar e aprés lo past» (cap. De les fruytes).

 

El codonyat era un producte especialment comú a les taules més benestants. Els llibres de comptes de Sança Ximenis de Cabrera, una noble que vivia al carrer de Santa Anna de Barcelona, ens expliquen que a casa seva se’n preparava: l’octubre de 1440 manava comprar codonys i mel per «fer lo codoinat». També els receptaris medievals expliquen com preparar-lo, com el Llibre de totes maneres de confits, amb una recepta força semblant a l’actual (cap. VI, p. 365). Per a aquells paladars més atrevits, però, us reproduïm una recepta de finals del segle XV extreta del Llibre del Coch de Robert de Nola (foli 27r), que incorpora llet d’ametlles, brou de carn i espècies (!).

Codonyer, extret del Theatrum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, Roma

Codonyer, extret del Theatrum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, Roma

 

«Bon codonyat

Tants codonys pendràs com hauràs menester segons la quantitat que·n volràs fer; e quartonega’ls e leva’ls lo cor e aprés para-los de la escorxa. E quant seran ben mundats, renta’lls ab aygua tèbia e aprés leva’ls de aquesta aygua e met-los a bullir ab aygua freda; e com comensaran a desfer-se, levors saran cuyts e trauràs-los de la caldera e picaràs-los bé en un morter. E aprés destempraràs-los ab una poca de la lur aygua matexa e passaràs-los per estamenya.

E aprés pendràs set liures de ametles e mija sens parar, sinó renta-les ab aygua freda o tèbia, que valrà més. E picaràs-les bé en un morter e quant sien ben picades passa-les per stamenya destemprada ab aygua tèbia.

Si és die de carn, destempra-la ab lo brou de la carn e met-hi la let ab los codonys. E aprés metràs dintre en la olla de totes maneres de salses fines, ço és bon gingebre e bona canyella e çaffrà e grana paradisi e nous noscadas e flor de macís. E si és die de carn metràs-hi dos rovells de ous per cada escudella. E si és dia de peix no cal. Quant sia tornat bé espès, faràs escudelles e damunt elles met sucre e canyella»

 

Una bona manera d’iniciar-se a la cuina medieval. Bon profit!

 

* Agraïm la col·laboració de Pau Castell, que ens ha facilitat diverses dades referents al codonyat, fruit de la seva recerca dins el projecte “BCN Gastronòmica” dut a terme per la Universitat de Barcelona i el MUHBA.

Carme Muntaner i Alsina