Abû Nuwâs

dimarts, 5/02/2013 (directorircum)

Enguany podem commemorar l’aniversari de la mort d’un gran poeta àrab clàssic, possiblement el millor de tots els temps. Va néixer a Ahvaz, població del Khuzestan que avui forma part de l’Iran, entre els anys 747 i 762. Desconeixem també la data exacta de la seva mort, a Bagdad, i si fou a una presó, a una taberna o en mans d’algun enemic, entre 813 i 815. Al-Hàssan ibn Hani, conegut com Abû Nuwâs, ha merescut molts qualificatius: hedonista, llibertí, bevedor, bufó, descregut i un llarg etcètera, que el converteixen en l’enfant terrible del món islàmic medieval. 

Fill d’un membre d’una tribu sud-aràbiga, la seva mare era probablement persa, bugadera o teixidora. Anà a viure un any entre beduins per tal de formar-se correctament en la llengua àrab clàssica, estudià a les prestigioses escoles de gramàtica de Kufa i Basra i s’interessà també per l’Alcorà i altres textos de l’islam, tot adquirint una sòlida formació. Això no obstant, aviat es convertí en un crític de la pràctica i de les creences religioses, al mateix temps que escarnia els costums de la vida nòmada tradicional, lloada a bastament tal com llavors manaven els cànons, pels seus predecessors. “Entre descriure el campament abandonat de l’estimada i la taverna de vi plena de companys, l’un en runes, l’altra en flor, Abu Nuwàs tria el segon:

“Què hi tinc jo a veure, digueu-me homes,

amb les espases i les batalles!

L’única estrella que prenc per guia

és la del gaudi i de la música”.

 

Als trenta anys s’instal·là a Bagdad, capital de l’estat abbassí, cosmopolita, multicultural i  capdavantera de la cultura del moment, on formà part del l’entorn palatí. Tot primer conreà, no sempre amb bons resultats, el gènere elegíac. Enfrontat amb l’ortodòxia dels ulemes, es vantava del seu laïcisme avant la lettre i de la seva conducta irregular, a causa de  la qual anà a parar diverses vegades a la presó i fins i tot fou condemnat a un exili temporal. Això no obstant, i com a membre de la cort califal, a més a més de la seves excel·lents dots com a versificador, va tenir l’honor de passar a la posteritat, com a company de disbauxa del nou califa Hârûn al-Raixîd, en diversos episodis de Les Mil i una Nits, representant el paper de la figura de bufó ocurrent i llibertí.

Mestre de la provocació, obscè, desvergonyit i crític amb l’ortodòxia islàmica i, sobretot, amb els qui el censuraven, segons Adonis, un dels grans poetes actuals, la seva “moral de l’errança” i el seu  desviament de la llei i de la norma donen fe de la seva llibertat.

Autor qualificat encertadament de modernista per les seves innovacions en la poesia àrab i pel seu menyspreu de la lírica tradicional, en especial la cassida, d’origen ja preislàmic, es burlà de les formes i dels temes dels poetes àrabs clàssics, barrejant sovint paraules en pehlevi entre les àrabs i, àdhuc, utilitzant en aquesta llengua hemistiquis sencers. Emprà noves metàfores, noves imatges i nous temes, tot jugant amb els mots magistralment.

Pel que fa al contingut de la seva producció artística, substituí sovint les llegendes tradicionals dels àrabs per motius folklòrics propis del món persa, com les mencions de Rustam, heroi de la seva mitologia, del Nurús o Cap d’Any, que coincideix amb l’inici de la primavera, o el dia festiu de Ram, celebrat el vint-i-u de cada mes. Cal afegir en aquest punt, que la seva època va coincidir amb el declivi i final de la supremacia àrab en la política i en la cultura i amb l’inici de la preponderància d’altres pobles islàmics, el persa, sobretot.

El seu Dîwân conté, per primera vegada a la literatura àrab, un capítol dedicat al gènere cinegètic i mostra a bastament com gaudí de les caceres, esport al que eren tan afeccionats els sassànides, és a dir, la dinastia que governà el territori centreasiàtic abans de la implantació de l’islam. Però per damunt de tot, destacà per haver introduït i desenvolupat el tema bàquic a la literatura àrab, amb més de dos centenars de poemes bàquics (Khamriyyât) que palesen com es va anant construint un univers des del vi i per al vi, amb imatges bellíssimes que comparen “la filla de la vinya” amb la llum, de manera que l’elogi de la beguda i l’exaltació de l’embriaguesa es van convertir en els seus elements de culte i de religió pròpia, substitutòria de l’islam.

“Desobediència compro a bon preu

i bescanvio fe per orgies.

Perversions sols prenc per guia, sempre seré un llibertí”

 

Una altra ben prolífica font d’inspiració va ser la seva condició d’homosexual, que aflora en els seus poemes amorosos amb total desvergonyiment. A partir d’afirmacions com “l’home és un continent; la dona és el mar” afegia sense embuts que ell preferia la terra ferma. Esmenta contínuament els companys d’orgia i de beguda amb versos com:

“Diverteix-te amb el vi i els comensals

amb ell daràs repòs a l’aflicció.

Afanyat a beure el vi matinal,

amb ell guareixen els homes malalts.”

 

És evident que l’univers poètic d’Abu Nuwàs no podia ser acceptat per l’ortodòxia islàmica. No pogué evitar, però, que hagi estat un els poetes més populars i coneguts i, precisament per la seva trajectòria vital, el seu nom ha estat un dels més escollits a l’hora de posar-lo a tabernes de diversa categoria i fins i tot als principals cabarets existents als països àraboislamics fins avui. Actualment, la censura islamista ha bandejat la seva obra, mutilant així l’herència literària àrab d’un dels seus millors escriptors.

Una bona mostra de la seva cosmologia, pot ser el fragment d’una poesia que diu:

“La nostra guerra la causa un coper

que quan transporta el vi i ens el serveix

uneix la vida eterna amb la terrena”

 

A casa nostra comptem amb dos excel·lents traductors (també al castellà) de la seva poesia, com són els arabistes Jaume Ferrer i Anna Gil, d’on procedeixen els fragments aquí reproduïts.

Dolors Bramon

IRCVM

i Membre de l’IEC

Giovanni Boccaccio (1313-1375): una idea de la literatura i de la vida

dimarts, 29/01/2013 (directorircum)

 

Giovanni Boccaccio, d'Andrea del Castagno, fresc de la villa Carducci di Legnaia de c. 1450, ara a la Galleria degli Uffizi, Florència

A partir del 1350 i fins als últims dies de la seva vida, Giovanni Boccaccio, que havia nascut a Florència (o a Certaldo) l’estiu del 1313, va treballar en una de les obres més importants i menys llegides: les Genealogie deorum gentilium libri. Si començo per aquest recull en quinze llibres de mites clàssics i medievals és perquè no es pot deslligar l’autor genial i ‘modern’ del Decameron, de l’intel·lectual militant, apassionat de les belles arts, deixeble devot de Petrarca, enamorat de Dante i dels clàssics llatins i grecs. A la Genealogia, enmig d’una selva d’històries sobre el món clàssic, trobem dues anotacions reveladores, lligades entre si. La primera, al llibre XIV, consisteix en una aferrissada defensa de la poesia en contra de tots aquells – banquers, mercaders, homes de negocis i advocats, però també filòsofs iteòlegs poc il·luminats – que per raons diferents en denunciaven la inutilitat, el perill per a les ànimes senzilles, la vacuïtat. La segona, al llibre XV, és una nota autobiogràfica: Boccaccio recorda com, als seus inicis, va perdre miserablement el temps estudiant dret i tractant d’aprendre l’ofici de mercader. Boccaccio era el fill il·legítim de Boccaccio o Boccaccino di Chelino, un important home de negocis de la companyia financera dels Bardi, que, juntament amb els Peruzzi, van finançar les monarquies d’occident fins a mitjan segle XIV. Boccaccino no va estalviar esforços per donar una educació ‘útil’ al fill, és a dir rendible. Va tenir mala sort. A Nàpols, a la cort de Robert d’Anjou, on havia estat enviat per compte dels Bardi amb l’encàrrec de cuidar els interessos financers de la poderosa família florentina de banquers, Boccaccino va posar el fill a treballar al costat d’experts homes de negocis. Veient que, malgrat els esforços, Giovanni preferia les lletres en lloc dels càlculs de la comptabilitat reial, el pare va fer l’intent de matricular-lo, diríem avui, als cursos de dret. Es va donar la circumstància, però, que el catedràtic de dret era Cino da Pistoia, poeta, humanista de relleu i sobretot amic de Petrarca. Amb tot, els personatges del Decameron, “epopeia de mercaders”, deuen molt a l’eclèctica educació del seu autor i a l’observació atenta de la humanitat des del treball quotidià a les taules de canvi.
Bocaccio1.jpg

Història de Nastagio degli Onesti III, de Sandro Botticelli, c. 1483, Museo del Prado, Madrid

El Decameron és un recull de cent (i una) novel·les explicades en deu dies, a raó de deu per dia, per un grup de set joves donzelles i tres nois, la allegra brigata, aplegats als afores de la ciutat, a redós d’un jardí amè, durant la mortífera epidèmia de pesta que va infectar Florència el 1348. Les novel·les que els joves expliquen són favole o contes formalment elaborats, barreja de creació, reescriptura o paròdia d’istorie que contenen informacions verídiques o arrelades en la realitat històrica i que esdevenen parabole exemplars, comprensibles universalment. La “revolució dissimulada” de Boccaccio va consistir a reinventar la novel·la com a instrument poderós d’interpretació ‘realista’, total i unitària, de l’èsser humà i del món. Nastagio degli Onesti, Federigo degli Alberighi o Pietro di Vinciolo són personae, personatges de ficció, que gràcies al fet innovador de ser presentats amb nom i cognom, esdevenen persones properes, en les quals els lectors es podien reconèixer. Florència, Venècia o Nàpols, els seus barris, els mercats, les esglésies, són els escenaris ben reconeixibles on transcorre l’acció narrativa. Tot plegat fa que els lectors d’ahir i d’avui ens creguem aquestes històries, que tant poden recollir faits divers cruents com el més frívol safareig de revista del cor. I serà responsabilitat dels lectors – és Boccaccio mateix qui ho recorda a la Genealogia – criticar o riure, compadir o condemnar les aventures i els comportaments dels protagonistes de les novel·les. És així com Boccaccio es defensa de les acusacions d’immoralitat o de frivolitat: el Decameron no només va patir la censura sinó també l’insidiós judici crític de ser, en el fons, poc més que el fruit de la fantasia d’un hàbil narrador d’històries, malparlat i llicenciós. 

La fortuna de les obres de Boccaccio a l’Europa renaixentista demostra que ens equivocaríem si el consideréssim només com l’autor del Decameron. Per limitar-nos a Catalunya, abans del final del segle XV, ja s’havien traduït al català el Decameron (1429), el Corbaccio (1454) i l’Elegia di Madonna Fiammetta (abans de 1460-1464). De fet, ja a finals del segle XIV, Bernat Metge havia reescrit al català la historia de Griselda (Decameron X, 10), filtrada a través de la traducció llatina que Petrarca, mestre i gran amic de Boccaccio, n’havia fet al 1374. I potser no és superflu, més enllà de la història literària, recordar que la Fiammetta i el Decameron han nodrit la fantasia de pintors, des de Botticelli a Waterhouse, i en anys més recents, de cineastes com Pasolini. Des dels anys de la seva joventut daurada a Nàpols, i fins al final de la seva vida, ja a Certaldo, sol i embolcallat en l’abric d’hivern que Petrarca li havia deixat en herència, quan escrivia les seves obres enciclopèdiques i la seva més agra invenció misògina, el Corbaccio, Boccaccio va ser sempre un defensor de la capacitat de la literatura per consolar i divertir, sense per això oblidar mai el problema de la responsabilitat moral de l’escriptura. Per a ell la literatura, des dels fabulosi parlari degli ignoranti (els contes folklòrics, diríem avui), fins a les refinades històries plaents dels mitògrafs antics, era la més útil de les arts, és a dir de les facultats humanes.

(Aquesta nota és la nostra particular manera de conmemorar el setè centenari del naixement de Giovanni Boccaccio que se celebra enguany. Cada mes proposarem una lectura comentada de passatges trets de les seves obres. Tant de bo que aquest aniversari serveixi per a rellegir el Decameron, la Fiammetta i les altres obres de Boccaccio. Si voleu començar a anar fent boca podeu visitar aquesta web)

 

Simone Ventura

Patrimoni dels jueus catalans: l’hebreu i el català

divendres, 25/01/2013 (clara)

Haggadah de Barcelona, c.1340, fol. 30v. The British Library

L’hebreu és la llengua pròpia del poble jueu. Ja des d’època bíblica els jueus s’han caracteritzat per ser un poble poliglota. Això es deu al fet d’haver compartit la seva història amb altres pobles. Així, ja en temps llunyans i segons la tradició, els antics hebreus sortiren d’Egipte i hagueren de compartir la terra d’Israel amb cananeus i filisteus. Més tard, amb la deportació a Babilònia s’immergiren en una societat aramea i és amb el retorn d’aquest exili forçat que de mica en mica l’hebreu va anar deixant lloc a l’arameu, un altre idioma que els jueus consideren seu. L’hebreu havia quedat reclòs en àmbits religiosos quan arribaren els romans a Palestina i es pot dir que la majoria de la població ja parlava arameu abans de ser expulsada i enviada a la gran diàspora.

Ja en l’Edat mitjana, Catalunya arribà a tenir una nombrosa i prestigiosa comunitat jueva que interactuava en molts àmbits laborals i socials amb la resta de la societat, el més conegut dels quals és el del préstec. No obstant això, el ventall d’activitats dels jueus amb els cristians era molt més ampli. És ara quan ens podem preguntar: si hi havia tanta interacció, quina és la influència de la llengua hebrea en la societat cristiana catalana  i quina és la catalana en la hebrea?

    La resposta a la primera pregunta és que el català té paraules manllevades de l’hebreu. A tall d’exemple podem citar: amén, mannà, messies, pasqua o dissabte. Tots aquests termes comparteixen una característica comuna: són mots provinents de la Bíblia i que han passat pel sedàs de les seves traduccions llatines. Pot resultar sorprenent el poc nombre de préstecs, però cal tenir en compte que a diferència de l’altre llengua semítica present als territoris de llengua catalana, l’àrab, que era parlada de forma habitual pels musulmans (el contacte de la qual amb el català ens ha deixat un bon nombre de manlleus), l’hebreu no era usat de forma habitual pels jueus catalans. Per tant, no és que els jueus hagin influenciat el català amb hebraismes, sinó al revés, els jueus d’aquí s’expressaven en català. Podríem dir que en un català de jueu o judeocatalà, es a dir un català farcit de termes hebreus que per als jueus no era necessari traduir: com qahal  en lloc de comunitat o aljama; bet-kenésset  per sinagoga; bet-dín en lloc de tribunal etc.

Haggadah de Barcelona, c.1340, fol. 26r. The British Library

El català era la llengua habitual de relació social de la pròpia comunitat jueva i de relació amb els cristians. Alhora, però, coneixien l’hebreu, l’arameu, l’àrab i altres llengües romàniques. Fruit d’aquest coneixement va ser l’important paper que varen tenir en la còpia i traducció de tractats àrabs i llatins al romanç i també a l’hebreu. Igualment, molts dels manuscrits que circulen entre els mercaders, els notaris i els consellers del Consell de Cent barceloní del segle XV són còpies de clàssics llatins fetes per jueus que deixaren les seves marques en alfabet hebreu en la foliació i reclam dels quaderns.

Un fenomen que reflexa la seva poliglotia són els textos hebraicoaljamiats, és a dir, escrits en català o una altra llengua romanç, llatí o àrab utilitzant l’alefat hebreu. Tenim un gran nombre de manuscrits hebreus medievals farcits de paraules aljamiades: cartes privades, quaderns contables o pinqassim,  acords de les comunitats, tractats de medicina, etc.

L’hebreu, però, seguirà essent la llengua de culte i en ella s’escriuran la majoria de tractats, cartes i documents destinats a la pròpia comunitat i serà la llengua de relació i contacte de totes les comunitats jueves d’aquell temps.

Jordi Casals

Meritxell Blasco

La nativitat del profeta de l’islam i el preu del sucre.

dimarts, 22/01/2013 (clara)

Entre el 24 i el 29 de gener d’enguany (2013) els musulmans celebraran la festa (eid) d’ al-mawlid al-nabi, amb la que  tradicionalment es commemora el naixement del profeta Muhammad. En diuen també mawlid, múlid, mulud o milad, en àrab col·loquial. Aquestes dates corresponen, en el calendari islàmic, als dies 12 i 17 del mes de ‘rabi al-awwal’, el tercer de l’any, de 1434. El primer és la data de la festa segons els sunnites i el segon la dels creients xiïtes. Però la data precisa del naixement de Muhammad és desconeguda.

Segons l’Alcorà (Sura 105), pocs mesos abans del naixement del Profeta, la divinitat hauria destruït l’exèrcit d’elefants del rei d’Etiòpia, que s’apropava a la ciutat de La Meca… una premonició miraculosa?  Les tradicions posteriors tampoc no revelen cap altre detall del natalici, ni esments de la seva celebració… un costum introduït posteriorment, i no pas ben vist per tots els musulmans.

Tanmateix, les pràctiques dels fidels van anar fent de l’evocació del naixement de Muhammad una raó de festa. Les primeres referències joioses i rituals del natalici remunten al segle VIII, quan al-Khayzuran, la mare del califa abbàssida Harun al-Raxid,  va transformar la casa pairal del Profeta en un lloc d’oració.  El naixement de Muhammad fou també rememorat pels califes fatimites a El Caire, en festes oficials en les que no participava el veïnat. El commemoraven també els sunnites de Síria, sota el govern de Nur al-Din (1118-1174). A poc a poc les celebracions guanyaven més bon to:  devocional, cerimonial i polític.

I, com no podria haver estat d’altra manera, els historiadors van tenir quelcom a veure en donar publicitat a la remembrança.  L’andalusí Ibn Jubayr (1145-1217), de visita a Aràbia entre  els anys 1183 i 1185, descriu com, amb motiu d’al-Mawlid, la casa del Profeta romania oberta tots els dilluns, suposada fèria del natalici, del mes de ‘rabi al-awwal’. Els fidels hi anaven a recitar oracions i pregàries i a besar les parets de l’edifici per apropiar-se’n la mercè (o baraka). Els germans al-Azafi de Ceuta explicaven, a primers del segle XIII, que els nens no anaven a escola aquell dia, de caràcter festiu per a tothom.

Avui les festes són molt reeixides i populars entre molts musulmans, sunnites i xiïtes, de totes les branques i escoles. Un dels països on se celebra amb més entusiasme és al Sudan, on s’associa al natalici dels sants locals, i on es festeja amb molts cants i molta percussió, en evocació del Profeta i els seus seguidors. L’increment del consum de sucre, per a preparar els dolços de la festa, sovint fa pujar el preu del producte al mercat!

 Mercè Viladrich

L’amor a l’Edat Mitjana: diàleg literari-religiós

divendres, 18/01/2013 (ivoelies)

Sobre l’amor se n’han escrit i se n’escriuran gruixuts volums llibrescos, sàtires de més o menys fortuna, assajos, poemes i fins i tot estudis biològics que troben l’arrel del sentiment amorós en mesurades quantitats de components bioquímics del nostre cos.

La nostra exposició s’apropa a l’imaginari medieval sobre l’amor (sagrat i profà) a través de les fonts literàries i espirituals de la plena i la baixa Edat Mitjana. Quan ens acostem al pensament i a la documentació que ens ha pervingut sobre el tema, ens adonem que durant l’època medieval hi ha un transvasament de conceptes entre l’àmbit religiós i el literari. Vegem-ne un exemple:

«Jo he oferta la mia virginitat a Déu e no la hi toldré per cosa del món. E així us preg que em procurets abans la mort que marit, car marit teng, segons vos he dit, e no n’hauré altre, si a Déus plau» (ed. Badia-Torró: 2011).

 

Si llegim aquestes paraules sense conèixer-ne el context, segurament el primer que ens ve al cap és una jove que manifesta una vocació religiosa. Però el fragment transcrit correspon a la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa (s. XV). Concretament, són les paraules que formula Càmar, la noia mora enamorada del protagonista, per desentendre’s de la proposta de matrimoni del rei de Tunis. I és que la utilització de conceptes com la castedat, la clausura, la fidelitat i el martiri ajuden a crear una aureola de santedat al voltant de les protagonistes de les obres de tema sentimental amb final feliç, és a dir, en què l’amor (perquè és honest) triomfa. Comparem ara dos textos, un de literari i un altre de l’àmbit jurídico-religiós, en els quals es posa de manifest la santedat de la persona lloada (monja o laica). El primer, ha estat extret d’una novel·la d’aventures que narra les vicissituds que han de superar una parella d’enamorats per arribar a contreure matrimoni:

49 love sonnets f. 1 (King's 322), s. XV. Extret de la British Library,

«Magalona se posà ab gran deuoció a seruir los malalts; y feya molt àspera y santa vida. De manera, que tota la gent de la Isla, y del entorn, la teníen per santa, y la anomenauan la Santa Pelegrina, y aportàuantli molts grans ofertes» (Història de Pierres de Provença y de la gentil Magalona, ed. Miquel i Planas: 1908).

El segon és un extracte del testimoni de Sor Pacífica de Guelfuccio, companya de Clara des dels anys d’infantesa i monja de Sant Damià d’Assís, que trobem en el conjunt de les tretze declaracions que conformen el procés de canonització de la santa, iniciat pel papa Innocenci IV l’any 1253, tres mesos després de la mort de Clara:

«Dijo también que la bienaventurada madre era humilde, benigna y cariñosa, y tenía compasión de las enfermas; y, mientras tuvo

salud, las servía y les lavaba los pies, y les daba el agua a las manos; y alguna vez limpiaba los bacines de las enfermas», (Proc.1,12. Escritos de Santa Clara de Asís y documentos complementarios, ed. i trad. Omaechevarría: 1999).

Veiem com l’ideal de santedat representat per la compassió i el servei als altres es manté viu a traves dels segles i com les enamorades de la literatura de tema sentimental emulen les religioses i fins i tot les santes sense haver de renunciar al matrimoni.

Gemma Pellissa Prades i Araceli Rosillo Luque

“Un nou any, un nou cercle”: o el decurs temporal a través de les “rotae” d’Isidor de Sevilla

dimarts, 15/01/2013 (IRCVM)

Amb un efecte de moviment continu tot just acabem de tancar un vell any i encetem un de nou, estrenem els bons auguris dels nostres amics i coneguts, i aquells que encara llegeixen les línies de l’horòscop l’inicien amb promeses farcides d’abundàncies i feina (sobretot feina!). Aquesta cerimoniosa rotació anual poblada d’auguris i mites per alguns, i poc diferent del dia anterior per a d’altres, ja preocupava els primers autors de la cristiandat, destacant entre tots ells Isidor de Sevilla (c. 560-636), considerat un dels precursors de l’astronomia i l’astrologia de l’Edat Mitjana occidental. De fet, tot fent referència a l’horòscop, per a Isidor els signes del zodíac eren un útil instrument per a determinar el pas de les estacions, els dies i els anys; ús, tot val a dir, molt més funcional i que va més enllà de la lectura soteriològica excessivament simplista de la qual modernament es revesteix la seva interpretació.

Per al bisbe sevillà l’any era «la revolució circular del Sol en el decurs de dotze mesos (…)» El capítol VI de la seva obra De Natura Rerum (615-620), després d’una detallada i amplíssima explicació dels diferents tipus d’anys (civil, natural, lunar…), conclou de la manera següent: «L’any és el desenvolupament del cicle del Sol i dels mesos. Les estacions mostren els seus canvis alterns. El mes ve definit pel creixement i decreixement de la lluna. El dia i la nit es renoven per la retornada alterna de la llum i les tenebres. L’hora és l’ombra dels moments i els instants». Aquesta bonica definició del pas del temps s’insereix en una obra científica ben inusual per la seva època. Dedicada al rei Sisebut (c. 612-621) l’autor pretén explicar la composició i formació del món juntament amb els seus fenòmens naturals, a partir del saber heretat de l’antiguitat. La seva intenció era pal·liar les diferents supersticions que afavorien l’aparició i difusió d’actituds extremistes que generaven pertorbacions socials i religioses al si del regne visigot. Facilitava, a més, un tractat de cosmologia per a la millor comprensió de les Escriptures per part dels clergues, ja que l’explicació científica dels eclipsis solars i lunars, entre d’altres, s’acompanyava d’una profusa interpretació moral i religiosa.

St. Gall Ms 238 p.325 De NaturaRerum.jpg

De Natura Rerum, St. Gall Ms 238 p.325

El De Natura Rerum d’Isidor també és conegut amb el nom de «Liber Rotarum», denominació que ve determinada pels diagrames circulars que acompanyen alguns dels seus capítols. Aquests diagrames organitzaven els complexos conceptes per tal que poguessin ser copsats mitjançant un sol cop de ull, disposant els continguts d’una manera esquemàtica de subtil senzillesa.

Isidor fixa així els elements principals per a la definició i el càlcul del pas del temps, esdevenint aquest (el càlcul o el còmput del temps) una disciplina dins d’un saber més global integrat dins les 7 arts liberals. L’autor, però, no desenvolupa pròpiament un mètode de còmput, de fet mai va utilitzar el terme «computus», sinó que aglutina i exposa els diferents factors que hi intervenen, desenvolupats posteriorment per d’altres autors, sobretot en època carolíngia. I és que el càlcul del temps esdevé un factor clau per a l’Església, ja que a partir d’aquest s’establia la data mòbil de la principal festivitat cristiana, la Pasqua, la qual es fixava a partir d’un complicat sistema de taules que combinava el calendari lunar jueu amb el solar romà posteriorment adaptat pel món cristià. En aquest complicat sistema les «rotae» isidorianes jugaran un rol definitiu simplificant i esquematitzant els procediments matemàtics aplicats.

La influència posterior d’Isidor de Sevilla va ser tal que podríem afirmar sense problemes, que la il·luminació de manuscrits d’astronomia i astrologia de l’Alta Edat Mitjana va estar dominada per una figura geomètrica en particular: el cercle. La rotació continua que aquesta figura representa ens recorda que l’any estrenat ens portarà, o no, els auguris desitjats, però de ben segur que continuarà les seves perseverants passes a través d’un temps que, tot citant Isidor, s’alternarà, creixerà i decreixerà a través de mesos, dies, moments i instants, tornant novament a girar d’una manera incessant.

Rebecca Swanson

ARDIT- ARS PICTA

Qui controla el passat controla el futur, qui controla el present, controla el passat

divendres, 11/01/2013 (directorircum)

Un dels llibres d’història-ficció més impressionant que he llegit mai és 1984, escrit per Eric Blair, més conegut com a George Orwell l’any 1949. Potser sóc un nostàlgic, fet que potser no és massa adequat en un historiador, però tot i haver superat la data hipotètica, la història que s’explica a 1984 m’impressiona més com més temps passa. De fet, no crec que cap historiador pugui sostraure’s al relat i a les implicacions del que s’hi narra. El títol d’aquesta nota d’avui, de fet, en segresta una frase.

No hi ha dubte que el llibre es fortament ideològic; també ho és un llibre seu poc anterior i no menys conegut, La rebel·lió dels animals (1945). En aquest cas la metàfora que fonamenta la història és molt més evident, si se’m permet diria que molt més grollera. I, tanmateix, sorprèn també l’actualitat del text, fet paradoxal si considerem que G. Orwell pensava, possiblement, en les conseqüències d’un stalinisme desfermat i no pas d’un capitalisme real.

No és la meva intenció, però, analitzar en profunditat les implicacions de cap d’ambdós textos. No en seria capaç. I a què treuen cap, doncs, aquestes consideracions en un bloc sobre l’edat mitjana? Doncs en la seva actualitat en relació a la història medieval peninsular.

Ahir molts vam descobrir l’existència de Marca España. Aquest organisme públic neix per a donar a conèixer Espanya a l’exterior. Això no hauria tingut ressò en aquest bloc, si no fos que, entre moltes altres coses, Marca España també presenta al món la història i la cultura espanyoles. El diari Ara (per a subscriptors) destacava ahir el fet que s’hagi obviat la dictadura de Franco. Al diari s’hi recull l’opinió de l’historiador Borja de Riquer: “És un manual tronat, totalment anacrònic i esbiaixat” on “Es barregen la improvisació, la deixadesa i els tòpics més tradicionals de la interpretació de la història que fa el nacionalisme espanyol”.

Coincideixo amb el Dr. Borja de Riquer en el fet que els textos són esbiaixats. Accepto que hi ha anacronismes i tòpics. Lamento, però, no coincidir a titllar-los de deixats i improvisats. I no hi coincideixo pel fet que em semblen uns textos molt pensats, tant en la redacció, com en llur presentació. Pot ser casual, per exemple, que en la “Cronología” al govern de Primo de Rivera se li atorgui el títol de “Dictadura” i al de Franco, en canvi, el de “Régimen”?

Sense moure’ns d’aquesta “Cronología” no només els estrangers, sinó també els historiadors, descobrim que hi ha una “España prerromana” que comença el 1200a.C. i, ja entrant en l’edat mitjana, una “España musulmana (710-1492)” i una “España cristiana (710-1492)”. Es dirà, i és cert, que és una manera de parlar pròpia d’historiadors, que això ens permet d’entendre’ns, però no treu que sigui fortament incorrecta, anacrònica i tòpica. Què passa, per exemple, amb el regne de Portugal en aquestes Espanyes musulmana i cristiana?

Especialment tòpic, esbiaixat i anacrònic, i no podia ser d’altra manera vist el to de la pàgina, és l’apartat dedicat a la “Reconquista”: “…la presencia musulmana había quedado reducida al reino nazarí de Granada […] esta reliquia histórica se mantuvo hasta el 2 de enero de 1492. […] la recuperación de Hispania en la mitología romano-visigoda, produjo honda emoción en la Europa cristiana, porque se consideró que equilibraba la caída de Constantinopla a manos de los turcos.”

Els textos són breus i sintètics i utilitzen el recurs gràfic de la negreta per a subratllar parts considerades importants dins el context. És aquí, segons la nostra opinió, on els desconeguts autors demostren que el text té més intencions que una senzilla exposició històrica d’uns fets.

Així, la desintegració del califat andalusí s’encapçala amb el títol: “Separación y debilitamiento“, en negreta, i segueix: “Los sucesores del unitario Estado califal se conocerán como reinos de taifas, denominación que ha pasado a la lengua española como sinónimo de la ruina que genera la fragmentación y desunión peninsulares.”

Si passem a la zona cristiana de la Península, “El primer intento de unidad peninsular” correspon als visigots que, sembla que van existir per a aconseguir una integració amb els hispano-romans, que va tenir lloc i que va ser “un proceso rápido y existoso”. I els intents culminen, lògicament, amb els reis catòlics “y la unidad peninsular”, moment en que els vaixells que arriben al continent americà són “barcos españoles” y “La búsqueda de la unidad no se detuvo en la postrera gesta militar de 1492 y en la conquista de Granada, sino que se prolongó en pos de una uniformidad religiosa, étnica y cultural con la expulsión de los judíos no conversos en el mismo año en que concluía la Reconquista y la posterior de los moriscos.”. I tot passant, es recorda l’existència de la llengua castellana.

Als textos s’insisteix una vegada i una altra en la unitat d’Espanya com a fita cercada ja per visigots i reis catòlics. La paraula Espanya apareix usada com a sinònim d’Estat espanyol, o no s’evita aquesta associació. És clamorós, per exemple, el pas en què es recorda la conquesta de Melilla per part dels califes andalusins, fet que potser caldria considerar menor en un text tan breu. També es tendeix a identificar Espanya amb la Península i així queda pràcticament suprimit el regne de Portugal, i lògicament no s’esmenta en cap moment la presència carolíngia. És xocant, si més no, que en un projecte que s’anomena Marca España, s’hagin deixat la Marca hispànica! A nivell cultural en aquesta Península-Espanya s’esmenta el floriment andalusí i la llengua castellana, però per trobar l’èuscar, el gallec o el català cal anar al subapartat “Riqueza lingüística“, on per suposat trobem el català, i també el valencià, però ni tan sols contigus, no fos cas!

La tercera part de 1984, especialment el capítol II, és la part més dura i ideològica del relat d’Orwell. L’interrogador, O’Brien, demana al protagonista, Winston, si recorda un dels eslògans del Partit: “Qui controla el passat controla el futur, qui controla el present, controla el passat”, respon Winston. I segueix O’Brien: “I tu, Winston, opines que el passat té existència real?”. I la resposta, lògicament, és que no, que només existeix al cap, a la memòria, i aquesta és educada pel Partit, fins que l’única memòria és la del Partit, és a dir, la de l’Estat, un Estat que, pel que sembla, ha decidit anar canviant les regles escrites al mur de la granja de La rebel·lió dels animals.

L’ofici d’historiador esdevé, així, més important del que pogués semblar, doncs la reconstrucció del passat se’ns presenta crítica per molts motius, però també per evitar que qui controla el passat controli el futur, com diu Orwell. Ens sembla clar que darrera el text de Marca España hi ha no només un model d’Estat, el que és lògic i lícit, també hi ha una ideologia que ho arrossega tot i que transforma el relat històric en un panflet. No cauré en l’error de demanar una objectivitat que és ontològicament impossible. Com qualsevol activitat humana, també la Història és Política, i això no és negatiu o positiu, simplement és. Ara bé, hi ha maneres de fer història i maneres de fer propaganda. Per a la propaganda no hi ha límits, per a la història els límits són la honestedat científica i intel·lectual.

Carles Mancho
Director IRCVM

La “nova” catedral de Tarragona

dimarts, 8/01/2013 (directorircum)

En la part més alta de Tarragona s’alça impetuosa la catedral de Santa Maria, retallant el cel i dibuixant un perfil ben visible des de la llunyania, sigui per mar, sigui per terra. Però aquesta atalaiada situació no és casual, perquè els romans ja hi havien erigit en aquell mateix lloc una monumental plaça de culte, presidida al bell mig per un temple dedicat a August, del qual recentment se n’ha pogut concretar la ubicació precisa, gràcies als vestigis arqueològics trobats sota la nau central de la catedral.

La catedral encimbellada a la ciutat(Tarragona digital, 25/8/2011)

D’ençà de la caiguda de l’Imperi romà, l’antiga Tàrraco va entrar en una espiral negativa que li féu perdre força davant d’altres ciutats emergents com Toledo i Barcelona; i la cosa s’agreujà encara més arran de l’ocupació islàmica (714), si bé sembla poc probable que quedés deserta, tal com s’ha exagerat en més d’una ocasió. Per això, quan al començament del segle XII els cristians van tornar a exercir el seu control sobre Tarragona, es van assentar les bases per redreçar el camí i recuperar el prestigi perdut. És en aquest context que hem d’entendre la construcció de la catedral, mitjançant la qual es volia simbolitzar de manera notòria el poder eclesiàstic restablert. Es va iniciar a les darreries de la centúria, amb un projecte condicionat per les subestructures romanes, tal com avui dia encara es pot apreciar en el seu monumental claustre. Pel que fa al temple pròpiament dit, traça en planta una creu llatina, amb tres naus cobertes per sòlides voltes de creueria, separades entre si per potents pilars resolts amb semicolumnes aparellades i columnetes angulars, i rematades per esplèndids capitells que combinen frondoses formes vegetals i geomètriques amb algunes escenes narratives de gran delicadesa. El transsepte és ampli i està coronat al creuer per un airós cimbori de perfil octogonal, mentre que la capçalera es compon de quatre absis disposats de manera esglaonada, d’acord amb una solució que recorda, amb matisos, la practicada a la Seu Vella de Lleida.

El 1996 es va posar en marxa el Pla Director de la catedral, redactat pels arquitectes Joan Figuerola i Joan C. Gavaldà, amb la col·laboració de Jordi Romera i Joan Alonso. En paraules dels autors, el principal propòsit d’aquest document era recollir el màxim d’informació possible per tal de tenir una visió global de tot el conjunt catedralici, des dels seus diferents vessants històric, artístic i constructiu, i així poder diagnosticar en cada cas la millor proposta d’actuació per garantir una correcta conservació a mig i llarg termini.

Interior de la catedral durant las restauració (font: agencia Efe)

Després de 10 anys de treballs ininterromputs, el 2007 es va fer una petita exposició i es va publicar un llibre que recollia de manera succinta l’abast d’aquesta primera dècada restauradora que havia afectat, sobretot, el cimbori, el campanar, les cobertes i les façanes superiors, a banda d’algunes intervencions d’urgència en diverses capelles.  Però ha estat en la quarta i darrera fase, duta a terme entre 2010 i 2012, que s’ha pogut redescobrir l’esplendor pretèrit de la catedral fins al punt de presentar-se com un edifici gairebé nou i desconegut als ulls de molts tarragonins. En aquest cas s’han restaurat les naus interiors, la capçalera, el creuer i algunes capelles, sota la direcció dels arquitectes del Pla Director. Les empreses Urcotex i Àgora han estat les encarregades de l’execució material de l’obra, finançada pel Ministerio de Cultura espanyol, inaugurada oficialment el proppassat 13 de setembre de 2012.

En el segle XVIII els paraments de la catedral presentaven un aspecte poc adient, ennegrits per la brutícia acumulada i pel fum d’espelmes i ciris que havien cremat durant una colla de centúries. Per això, el 1774 es decidí pintar-la tota de dalt a baix amb una capa de color gris que evocava un fals carreuat mitjançant un encintat de fines línies blanques, que va servir per ‘rentar-li’ la cara i per conferir-li una aparença nova i homogènia, però alhora falsa i allunyada de l’esperit original del temple.

Amb motiu de la recent restauració s’ha eliminat amb cura aquesta capa monòcroma, molt alterada per antigues humitats i brutícia, fet que ha permès recuperar part de la decoració pictòrica medieval que s’hi amagava dessota. La major part dels murs i voltes s’havien pintat amb un subtil ‘carreuat de pìnzell’, és a dir, amb una juxtaposició de línies negres, blanques i vermelles que imitaven carreus de pedra; fins i tot, en algunes zones com ara la conca absidal s’ha conservat la marca de la llinyola que els artesans feien servir de pauta a l’hora de traçar les rectes. Aquesta pràctica fou habitual en una curulla d’esglésies i catedrals medievals, però el que sobresurt a Tarragona és la quantitat de superfície ornamentada amb aquest procediment i que afortunadament s’ha pogut preservar, fet que la converteix, almenys per aquest aspecte, en un cas excepcional al Principat i, gairebé ens atreviríem a dir, de gran part del continent.

Volta amb decoració pictòrica a la capella del Crist de la Salut (La Vanguardia, 7 de gener)

També és molt interessant el costum d’entapissar les parets amb pseudo-teles pintades, com les que veiem en la capella de sant Oleguer, del segle XIV, o les més tardanes del presbiteri, a base de motius florals que pengen d’una cornisa en trompe l’oeil, i de la capella de santa Elisabet, amb losanges i esvàstiques. En aquesta última també s’hi han trobat interessats vestigis, encara que molt fragmentaris, d’un cicle de mitjan segle XIV que incloïa almenys una monumental crucifixió. En altres parts s’han fet visibles evidències molt sumàries de sants, com és el cas de les columnes de la nau de l’Epístola i en un pilar d’accés a la capella de Santa Maria dels Sastres.

Pel que fa a la capella dels Sastres, al nostre parer, és la ‘joia de la corona’ per la riquesa de la seua arquitectura i decoració. Alguns autors l’han descrit de manera encertada com una ‘constel·lació d’escultures exemptes i relleus’, definició a la qual caldria afegir que també excel·leix per la seua intensa policromia amenitzada per uns vitralls, que si bé han estat molt alterats i restaurats conserven algunes peces originals de notable valor artístic. Aquest espai de culte es va construir durant els arquebisbats de Sancho López de Ayerbe i Pere Clasquerí, aproximadament entre 1348 i 1380. El 1983 ja va ser objecte d’una primera intervenció durant la qual es van descobrir unes falses vidrieres pintades amb tres figures de sants, atribuïdes al Mestre de Santa Coloma de Queralt, actiu en les comarques tarragonines a mitjan segle XIV. Alhora també era prou conegut el mural amb la Mare de Déu de l’Humiltat i l’arquebisbe Pere de Clasquerí agenollat, així com les dues efígies de sant Pau i santa Tecla. Amb motiu de la recent restauració s’ha pogut recuperar bona part dels colors que embellien la resta d’elements estructurals, escultures exemptes, mènsules i capitells.

De la mateixa manera, resulten sorprenents les tres capelles obertes en el braç sud del transsepte una al costat de l’altra i dedicades respectivament al Sant Crist de la Salut, al Roser i a sant Tomàs. Aquest triple conjunt es va erigir entorn al 1500 per iniciativa del canonge Anton Barceló i constitueix el millor exponent de tardogòtic a tota la catedral. Fins ara, la ja esmentada capa de pintura grisa havia ocultat la interessant decoració polícroma de les seues voltes de creueria, que imitaven un cel blau enriquit amb unes estrelles daurades de paper enganxades directament sobre la pedra.

En definitiva, la recent restauració no ha consistit en un ‘simple’ procés de neteja, sinó que ens ha ofert l’oportunitat de gaudir d’una imatge completament inèdita d’un dels monuments més significatius de la geografia catalana, que ningú no hauria de deixar de visitar. Però malgrat que s’ha fet molta feina, encara queda un llarg camí per recórrer abans el complex catedralici no hagi recuperat la seua millor cara. Capelles com la de les Onze Mil Verges o les dels Cardona, així com l’extraordinari claustre, exigeixen una nova injecció econòmica que en garanteixin una bona conservació.

Antoni Conejo

Magna Ars

On començava el nou any

dimarts, 1/01/2013 (directorircum)

Tots els qui ens llegiu ja sabreu que avui és el 1r de gener de l’any 2013. Possiblement aquesta nit heu celebrat el traspàs d’un any a l’altre. No pensàvem, doncs, descobrir-vos res de nou. En el segle XXI és ben difícil no saber la data de cada dia, el mes o l’any. Per bé que tots nosaltres en els propers dies ens confondrem en un moment o altre i escriurem 2012 per comptes de 2013, això serà degut més a l’habitud de tot un any que a la ignorància de l’any en què estem. Això, però no ha estat sempre així.

En la nostra vivència quotidiana ens pot semblar normal que arreu del món hi hagi establert un calendari estàndard, l’era cristiana, o que cadascú de nosaltres sàpiga amb una precisió gairebé absoluta la pròpia edat i la data de naixement. En realitat, però, no fa gaire la gent no celebrava els anniversaris sinó el sant. El mateix Josep Pla se’n sorprèn al Quadern gris, d’aquest canvi de costum a casa seva. A molts llocs del món, de fet, la gent no sap amb certesa l’any en què va néixer. Sovint és difícil, per exemple, determinar l’edat dels atletes africans.
Avui, doncs, és any nou i ens és molt fàcil de saber quan ha començat i quan acabarà, d’aquí a 364 dies, 52 setmanes o 12 mesos. Però no sempre ha estat tan fàcil, a l’Edat mitjana no ho era gens. Avui us explicarem alguns dels diversos inicis d’any possibles, i en el decurs del 2013 intentarem explicar d’altres particularitats en la manera de calcular el pas del temps.

En primer lloc cal recordar que l’era cristiana és justament això, la base per al calendari dels cristians. Per als jueus avui és 19 de Tevet de l’any 5773. Aquest nou any, Rosh Hashanà, va començar, segons l’era cristiana, el 18 de setembre del 2012. Per als musulmans en canvi és 19 de Safar del 1434. Aquest nou any, Ras al-Am, va començar, segons l’era cristiana, el 4 de novembre del 2012. A Roma els anys es comptaven des de la fundació de la ciutat, en llatí ab urbe condita. Fins al segle VII de l’era cristiana, això va seguir essent així. A principis d’aquell segle, però, el papa Bonifaci IV (608-615) va establir l’inici de l’era cristiana seguint els càlculs del monjo Dionís l’Exigu. Segons aquest monjo, Crist havia nascut el 25 de desembre del 754 ab urbe condita. Aquell va esdevenir l’any 1 després de Crist. La base d’aquest calendari era el calendari dit Julià, establert per Juli Cèsar, un calendari solar de 12 mesos, que començava l’1 de gener del 709 a.u.c (46 a. C). La principal modificació d’aquest calendari va arribar al segle XVI amb el papa Gregori XIII (1502-1585) qui amb la butlla Inter Gravissimas, del 24 de febrer del 1582, adaptava el calendari als nous càlculs astronòmics. Aquest és el calendari que encara avui utilitzem. Com a curiositat direm que no va ser acceptat fins el 1922 per la URSS, el 1923 per Grècia i el 1926 per Turquia.

Per a les religions el calendari és essencial atès que regula la vida litúrgica de la comunitat. En definitiva és un clara manera de control social i polític, això explica que la definició d’un calendari únic per a tot el planeta hagi estat difícil. Potser no sabeu que des del 1988 l’ISO 8601 regula el calendari estandard mundial.

Per a la religió cristiana la necessitat de calcular i controlar el temps depèn de la necessitat de calcular la celebració de la Pasqua que és una festivitat que es regula pel cicle lunar dins un calendari solar. De tot plegat en parlarem en una altra nota. Avui cridarem l’atenció sobre un altre fet i és que, el càlcul de Dionís l’Exigu situava el naixement de Crist el 25 de desembre mentre el final de l’any julià se situava el 31 del mateix més. Si hi pensem, això voldria dir que Crist va néixer una setmana abans de l’any 1 després de Crist!

Això va fer que en algunes cancelleries europees es poses de moda datar els document seguint la Nativitat de Crist. Així les disposicions oficials o administratives que seguien aquest estil de datació especificaven que es tractava de l’Anno a Nativitate Domini o, menys freqüentment, de l’Anno Domini.

De fet, aquesta era la manera més utilitzada a Roma. Als documents catalans trobem aquesta forma de datar a partir de mitjan del segle XIV, per bé que hi ha casos anteriors al bisbat de Vic. Un bon exemple seria el decret de les Corts de Perpinyà del 16 de desembre de 1350. Aquest estil de datació va mantenir-se fins el segle XVIII. Com que, per aclarir-nos, els historiadors acostumem a unificar les datacions a la manera actual, hem d’anar amb compte per què un document seguint l’estil de la Nativitat ens podria fer confondre d’un any si fos dels dies que van del 25 al 31 de desembre. Per exemple, si seguint aquest sistema l’any nou hagués començat el passat dia de Nadal, ahir hauria estat, escrit a la manera medieval, el II de calendas iannuarias MMXIII, que traduït sense cura esdevindria el 31 de desembre del 2013 quan en realitat l’any correcte seria el 2012.

Més complicat encara era el cas de l’altre estil freqüent als documents medievals, la datació seguint l’any de l’Encarnació de Crist. En aquest cas, el canvi d’any es produïa el 25 de març i als documents s’indicava mitjançant Anno Domini, Anno ab Incarnatione Domini, Anno Incarnationis o Anno Dominice Incarnationis. El fet més complicat és que hi havia dues maneres de calcular aquest any de l’Encarnació, la florentina i la pisana.

Lògicament la manera florentina era la utilitzada a Florència i la Toscana, on va sobreviure fins al segle XVIII. Atès que va ser el mètode triat per la Cancelleria carolíngia també ho va ser als comtats catalans. El 1180 el concili de Tarragona va establir, amb autorització reial, aquest estil de calendari per a tot Catalunya i d’aquí va passar a Mallorca, el regne de València i la resta de territoris conquerits pels reis d’Aragó. Precisament el decret de les Corts de Perpinyà que van establir l’any de la Nativitat és el que va posar fi a aquest estil en els documents de Catalunya i Aragó, però a València encara es va mantenir vuit anys més.

En l’estil Florentí l’any començava el 25 de març següent al del canvi d’any segons el calendari julià. És a dir que fins el 25 de març pròxim no entraríem en el 2013 ab Incarnatione Domini. De fet, seguint aquest lògica Crist s’hauria Encarnat en la Mare de Déu 3 mesos després d’haver nascut!

Testament d'Ermessenda on es pot observar la datació segons els reis carolingis


L’estil Pisà, usat també a Pistoia i Siena entre d’altres, era molt més lògic però, qui sap si justament per això, molt menys utilitzat. En aquest cas l’any començava 6 mesos i 7 dies abans del canvi d’any julià. El 25 de desembre passat doncs, hauria estat el VIII de calendas iannuarias MMXIII, que traduït sense cura ens donaria 25 de desembre del 2013, tot un any de diferència. Imagineu-vos quin embolic! Avui quan reservem un bitllet d’avió, tan és que siguem a Nova York, Tòquio o Barcelona, la data és la mateixa. Al segle XII segons si estàvem a Pisa o Florència hauríem pogut confondre’ns ni més ni menys que 2 anys. Per sort no hi havia avions.

La documentació carolíngia i, per extensió, la dels comtats catalans, podia a més, incorporar una datació segons els anys del regnat del monarca vigent. D’això en parlarem un altre dia, però imagineu-vos que haguéssim d’escriure en la butlleta d’inscripció al gimnàs que molts de nosaltres omplirem demà que és el 2 de gener XXXVIII regnante Iohannes Karolus rex!

Bon any a tothom i totdon!

Carles Mancho

Botifarres, companyons, e latadas e ronyons bé fan cantar la paella. Les nadales medievals

dimarts, 25/12/2012 (ivoelies)

Avui, dia de Nadal, no podríem fer altre cosa que seguir amb el fil iniciat en les darreres notes d’aquest bloc. La missa del Gall i el cant de la Sibil·la, el bou i la mula i la tradició pessebrista formen part d’aquestes festes, de la mateixa manera que els àpats abundants, fer cagar el tió, les nadales i la Rifa. En aquesta nota, però, només ens ocuparem d’un d’aquests aspectes: les nadales.

Escena del naixement. Frontal de Cardet, Museu Nacional d'Art de Catalunya, s.XIII

La majoria de països de tradició cristiana tenen per aquests dies rics repertoris musicals que com argument principal tracten la temàtica nadalenca. Els villancicos dels castellans, els carols anglesos, els canti de Natale dels italians o les Weihnachtslied alemanyes són alguns dels exemples d’aquesta arrelada tradició.

Aquestes cançons, a banda de fer-nos retrocedir a la més tendre infància i recordar-nos que per als cristians el Messies és nat, proporcionen notícies molt interessants sobre el nostre passat. L’Editorial Barcino publicà fa més de mig segle el llibre Cançons nadalenques del segle XV. Aquest repertori, a cura de Josep Romeu Figueres, ha servit com a base per veure la manera com els nostres avantpassats celebraven aquestes festes.

Les nadales medievals ens transmeten, a través de les lletres, l’alegria d’aquest dia de festa que posava punt i final al rigorós Advent i donava pas a uns dies intensos d’aplegament familiar. En una d’elles es recomana que durant aquests dies “Vistam belles robes, façam noves trobes, e ab novells sons ballem tot lo dia”. Cal recordar que Nadal era, juntament amb Pasqua, Quinquagèsima i les Festes majors de cada indret, una de les quatre festes principals del calendari medieval.

La música i el ball formaven part, doncs, d’aquests dies de celebració. En aquestes dates l’eufòria és tal que no només cantaven pastors i infants, fins i tot el sempre seriós arcàngel sant Miquel, encarregat de jutjar els mèrits i les males accions dels difunts, ens consta com a cantaire:  “Los àngels ab gran amor, canten vuy ab gran dolsor, sant Miquel té la tenor, canatu prosses e cansons”.

Anunciació de l'àngel als pastors, Panteó dels reis, Basílica de Sant Isidor (León)

Els bons menjars, com avui dia, eren un dels trets distintius d’aquesta celebració. Nadal posava punt i final a les menges de penitència, centrades principalment en el peix. Fixem-nos, sinó, en el rebuig a aquest aliment entre la població, en aquest fragment: “Ay donas, nostres veynas, no volem peix ni sardinas, ayam grosas galines que sien ben farcides, o capons, o tudons, o cunils o perdigons”.

La taula s’omplia de viandes que en algunes llars es consumien un cop l’any, i la carn era el plat principal i la més preuada era, sens dubte, la d’aviram. Els esments a capons, gallines i altres peces de volateria són constants en moltes de les nadales recopilades: “Mas galinas e capons, voletnés ne manjaria, de perdius i todons si trobas qui me’n daria”. Però també el xai: “De vuy més farà un convit; comprat n’à un cabrit, e set capets de moltó” o les botifarres eren aliments ben apreciats: “botifarres, companyons, e latadas e ronyons bé fan cantar la paella”.

Escena de Cuina, The Luttrell Psalter, British Library

Segons la dita “tot el que comença bé acostuma a acabar bé”, i és que en un bon àpat de Nadal si una cosa no hi pot, ni podia, faltar són els dolços. La població medieval consumia productes especialment elaborats per aquests dies tan assenyalats.  Els torrons i les neules, “donar-li ets dels terronets, e les neules qui·n avia”, s’acompanyaven de vins especiats com el piment o la clarea, i tot plegat era considerat excepcional per a culminar els tiberis, tal i com es pot intuir a partir de la lletra d’alguna d’aquestes peces:“Gran maravella, verament: que les neul·las e·ll piment me han fet jugar la gonella”.

Fet i fet, la base del Nadal s’ha mantingut força invariable al llarg del temps, bons àpats i bona companyia eren, i continuen essent, els pilars d’aquesta festa tant nostrada. Des d’aquest blog voldríem aprofitar l’avinentesa per desitjar un bon Nadal i unes bones festes a tots els nostres lectors.

 

Ivo Elies Oliveras