Entrades amb l'etiqueta ‘Tours’

Sant Martí

dilluns, 12/11/2012

Les relíquies dels sants són encara avui el focus d’atenció que mou masses de fidels i curiosos arreu del món. Fins i tot pensat-hi des de la perspectiva del turisme només cal fixar-se en la catedral de Santiago de Compostel·la i el camí de sant Jaume o l’atracció que suscita encara ara la ciutat de Roma al respecte, per entendre l’abast d’un fenomen que té el seu origen en l’Edat mitjana.

El que sabem dels sants i les seves relíquies és, en realitat, ben poc. Normalment són poques les narracions contemporànies dels fets i això comporta que els relats apareguin carregats de fantasia i què sigui difícil discernir si a l’hora de confegir-los hi va pesar més la fe, qüestions polítiques o qüestions econòmiques. A creients i fidels pot sobtar-los que posem economia, política i fe en un mateix sac, com a elements comparables, però és que durant l’Edat mitjana les relíquies eren tot això i molt més, i aquests factors podien estar tan entremesclats que arriba a ser difícil destriar-los.

Sant Martí és un d’aquells sants en què s’hi barregen moltes d’aquestes coses. Fa tot just dos dies que se n’ha celebrat la festa, estem i no estem en l’estiuet de sant Martí, als catalans quan surt el sol després que hagi plogut ens fa veure el seu arc i se’ns pot dir el nom del porc recordant-nos que trobarem el nostre sant Martí. No és estranya tota aquesta insistència, doncs sant Martí, arribat amb els francs carolingis va ser un dels sants medievals més populars del nostre territori

De Martí de Tours molts sabeu que repartia capes i fins i tot el color del cavall. La biografia, però, és més sucosa perquè es perllonga amb fets insòlits més enllà de la seva mort. Lògicament no se sap la data de naixement i només hi ha dues dates que els historiadors consideren fiables: el 370-371, moment en què va ser elegit bisbe de Tours, i el 8 de novembre del 397, en que va morir, essent enterrat dos dies més tard. El primer a explicar la vida del sant és Sulpici Sever a la Vida de sant Martí (s. V), el segon és Gregori de Tours (s.VI) a la Història dels Francs (et vol. II). Per a llegir i trobar totes les anècdotes i miracles que li són atribuïts ja en època medieval és molt útil la Llegenda daurada de Jaume de Varazze (s. XIII).

Pel que sembla va néixer a l’actual Szombathely (Hongria) en època de l’emperador Constantí. De fet el seu pare era un oficial de l’exèrcit de l’emperador i això va fer que la família es traslladés amb el pare a la nova destinació, Pavia. Aquí, el jove Martí s’enrola a l’exèrcit i això el va permetre, entre d’altres coses, rodar per l’antiga Gàl·lia i Itàlia. En paral·lel també començava la seva aproximació a la religió de moda en època de Constantí, el cristianisme, i sembla que amb divuit anys el soldat Martí va ser batejat. Un dels primers gestos, i un dels més famosos, va ser la divisió de la seva capa amb un pobre a les portes d’Amiens quan era un jove soldat. Gairebé no hi ha cicle d’imatges amb sant Martí en què no aparegui. Aquesta capa, convertida en important relíquia dels reis francs sembla que hauria donat nom als “custodis de la capa” o capellans que els acompanyaven a les batalles. Al MNAC es pot veure una versió de l’anècdota a l’antependi de Gia; al Museu Episcopal de Vic a l’antependi de Puigbò. Ai las, però, en l’un el cavall és blanc i en l’altre és negre!

Quan rondava la quarantena d’anys va demanar la baixa a l’exèrcit per traslladar-se a Poitiers (França) per seguir els ensenyaments del bisbe d’aquella ciutat Hilari. Aquí comença la vida d’eremita i la seva missió per convertir al cristianisme els pagesos. L’època era complicada doncs l’emperador, aleshores Constanci, era partidari de l’arrianisme i els catòlics ho tenien més difícil. De fet, a casa mateix, sant Martí no va fer gaire miracles, doncs només va aconseguir convertir la mare, mentre son pare es mantenia en el paganisme.

Totes aquestes dificultats polítiques són aparentment les que l’obliguen a desplaçar-se constament: Worms, Poitiers, Milà, Szombathely, novament Milà, l’illa de Gallinara (Ligúria), Roma… fins que cap al 360 torna a Poitiers. Ben aprop d’aquesta ciutat sant Martí hi funda el monestir de Ligugé, un dels més antics d’Europa. I aquí comencen també els miracles i la notorietat, fins al punt que pocs anys més tard els ciutadans de la veïna Tours l’escollien com a bisbe.

Devia tenir alguna dèria tèxtil. Ja que un dels miracles que se li recorden tenen a veure, no amb la famosa capa, sinó amb una túnica. Martí hauria donat a un pobre la túnica amb que havia d’oficiar missa d’amagat del seu ardiaca. En dir-li a aquest que calia vestir un pobre i que trobés una túnica, l’ardiaca de mala gana va comprar una túnica de les més pobres, de mala qualitat i curta. Vestit amb aquesta pènula Martí hauria començat a dir missa fins que en arribar al prefaci i aixecar les mans les mànigues haurien crescut miraculosament. La imatge de l’antependi de Gia mostraria una versió del fet, una versió curiosa perquè són els dos assistents els qui veuen com els creixen les mànigues desmesuradament.

La cosa, però, no s’acaba aquí, i la seva mort encara va proporcionar algunes sorpreses. Com ja he dit, el 8 de novembre del 397, amb més de vuitanta anys, moria a Candes, prop de Poitiers. El dolor, com passa sovint, no va resistir l’herència. Atès que havia mort a Poitiers, la gent de la ciutat volgué retenir-ne el cos, els de Tours, en canvi, sostenien que essent el bisbe de la seva de ciutat se l’havien d’endur. Fet està que durant la nit, mentre els de Poitiers dormien, els de Tours van entrar a la capella on s’exposava el cos i el van treure per la finestra, el van carregar en una barca i el van traslladar, riu avall, a la catedral de Tours. Aquí es pot veure la versió del robatori del cos de Sant Martí, tal i com es veu als vitralls de Notre-Dame de Chartres. Avui diríem que les reliquies eren el motor de l’economia. tenir-ne d’importants o no tenir-ne era una gran diferència. Així, doncs, les relíquies també es robaven, s’amagaven o es falsificaven. D’exemples n’hi ha a centenars, coneguts ja en l’època. Potser en parlarem en una altra nota.

Tornant al nostre difunt Martí, els funerals i l’enterrament se celebraren a Tours, no sense una altra sorpresa. El dia 11 de novembre amb la catedral plena com un ou i sant Martí de cos present, apareix per a oficiar la missa sant Ambròs (374-397), bisbe de Milà. Segons la llegenda, Ambròs estava en aquell moment celebrant la missa dominical a Milà, sobtadament va adormir-se, dempeus davant l’altar, i pel do de la ubiquitat va oficiar el funeral de Martí. I aquí és on els límits de la fe xoquen amb es de la història, ja que Ambròs de Milà, en realitat, havia mort el 4 d’abril del 397. Així, doncs, o era més ubicu del que ens pensem o algú va voler exagerar la solemnitat del funeral de sant Martí.

Tanmateix, tal i com explico sempre als estudiants, als historiadors de l’art d’aquestes èpoques ens interessa ben poc, o relativament poc, si els fets són reals o no, el que ens interessa és descobrir com aquests fets, sovint extraordinàriament fantasiosos, han donat lloc a les obres d’art que avui podem admirar. I no es pot negar que tant l’altar d’or de Wolvinius (s. IX) o els mosaics de l’absis de la basílica de Sant Ambròs (s. XIII) tot i la imaginària ubiquitat són una meravella.

Carles Mancho