Entrades amb l'etiqueta ‘Tortosa’

El pal·li dels reis de la catedral de Tortosa. Les llums del Renaixement enfosqueixen l’origen d’una obra medieval.

dimarts, 15/10/2013

El 12 de gener de 1920 el Capítol de la Seu de Tortosa, a través de la nunciatura de Madrid, va demanar permís per vendre un frontal brodat de l’edat mitjana, permís que va ser concedit per la Santa Seu gairebé una dècada més tard, el 13 de juliol de 1929. El 12 d’agost del mateix any el bisbe Fèlix Bilbao n’autoritzava la venda per 50.000 pessetes, amb la condició que aquesta quantitat fos esmerçada a la catedral dertosense.

L’expedient –que es conserva a l’Arxiu Històric Diocesà– no inclou cap fotografia del brodat, però l’anomena «frontal de reyes» i, en conseqüència, l’obra es pot identificar sense cap mena de dubte amb un antipendi que té com a tema principal l’Epifania i que va ser publicat dues vegades a la dècada de 1910. En primer lloc, l’any 1916, a les pàgines de Vell i Nou, en el marc d’un article de Romà Jori titulat «Les adoracions» (p. 8-9), s’hi publica una fotografia de l’arxiu Mas; seguidament Fèlix Duran i Cañameras el va reproduir al número del 1918 del Boletín de la Sociedad de Atracción de Forasteros, en un text sobre la ciutat de Tortosa. Potser aquestes publicacions van cridar l’atenció dels compradors, fins ara indeterminats.

En aquest sentit, cal que ens plantegem la possibilitat que el marxant Lionel Harris, propietari de la «Spanish Art Gallery» de Londres, participés d’alguna manera en la transacció. Ho diem perquè Harris va ser el responsable de l’adquisició d’uns magnífics tapissos cinccentistes procedents de Tortosa que avui es conserven al Metropolitan Museum de Nova York, peces que van sortir de la ciutat catalana de l’Ebre cap al 1930, aproximadament al mateix moment que el brodat medieval. A més, alhora que el frontal apareixia publicat a la premsa el 1916, el marxant anglès estava fent un viatge pels «principals centres d’antiguitats» de Catalunya i València. Malauradament no es poden consultar les actes capitulars tortosines posteriors al 1920, que potser inclouen alguna referència sobre aquest assumpte; però des del 1918 els documents –que d’altra banda no són en absolut exhaustius– reflecteixen els problemes econòmics del Capítol i l’existència de persones interessades a comprar objectes artístics de l’Església.

Sigui com sigui, en el context tortosí l’interès pel frontal dels reis era antic. Les dues primeres històries de la ciutat que es van arribar a publicar, el 1627 (Historia de la Antigua Hibera, de Francesc Matorell) i el 1867 (Anales o Historia de Tortosa, de Daniel Fernández), en fan referència. I seguint una tradició que podem rastrejar com a mínim fins a l’inici del sis-cents la vinculaven a un promotor de prestigi, el bisbe i cardenal Ot de Montcada, que va comandar la diòcesi durant 58 anys, entre el 1415 i el 1473. De fet, aquests textos demostren la rellevància artística del frontal, en destacar-lo entre els altres objectes llegats a la Seu per aquest important eclesiàstic.

El que succeeix és que –en realitat– aquesta identificació és errònia. La relació entre obra i promotor, encara que proposada des d’antic, no se sustenta en cap document contemporani a la peça, sinó en el fet que «en cuatro diferentes partes se ve en este frontal el escudo de los Moncadas», com va escriure Duran i Cañameras. Efectivament, els escuts del frontal llueixen en el seu camper el que semblen vuit besants, l’heràldica tradicional d’aquest poderós llinatge. Però en la seva monumental Sigil·lografia catalana Ferran de Sagarra ens indica que el cardenal Montcada –d’acord amb la tendència a diferenciar les diverses branques familiars que hi va haver al segle XV– havia adoptat un escut de sis besants i, per tant, no podia haver encarregat una peça que en mostra vuit. En canvi, un altre membre del Capítol –bé que més humil– posseïa un escut de característiques similars al clàssic d’aquesta noble nissaga. Es tracta del sotscabiscol Ramon de Vilafranca, les armes del qual consistien en «VIII pesses de torteus» o «fogaces blanques», com diuen els documents tortosins. Aquests senyals, segons indica Martí de Riquer, es poden confondre fàcilment amb els besants, ja que tenen la mateixa forma i només en varia el color. Així ho van fer els canonges tortosins del final del segle XVI.

A part de la qüestió heràldica, altres factors porten a pensar que l’obra alienada el 1929 s’ha de relacionar amb aquest client. Sense vincular la troballa documental a l’obra coneguda per les fotografies, l’any 1999 Josep Eixarch va publicar el contracte d’un pal·li establert entre el sotscabiscol Vilafranca i Jaume Figueres, brodador «de casa de la senyora reina», concretament Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim. Aquests pactes notarials concorden plenament amb l’obra coneguda per fotografies: en la primera història el brodador havia de fer la ciutat de Jerusalem «d’on exiran los tres reys de orient, e tres rocins ab un vaylet que·lls tingue per les regnes, e tres camells, los quals menaven per atzembles, e una stela gran»; en la segona història una barraca gran i bella, «e dins la barracha haje a ésser la ymage de la Verge Maria ab lo Fillet en la falda, e a la una part sant Josep, al costat dret de la Verge Maria, e hun pesebre que y haje haver dues bèsties, ço és a saber, lo bou e l’ase»; i en la tercera història «hajen a ésser tres pastors, cascú en sa continença, ab aquell bestiar que necessari serà davant ells, e un àngell qui·ls anuncia la Nativitat, e ab lo bestiar un ca». En el brodat, tot i que no el va acabar Figueres, hi ha representats tots aquests elements fins al més mínim detall, inclòs el «ca» que vetlla pel bestiar dels pastors. A més, l’inventari del 1453 certifica l’existència d’un pal·li «istoriat ab la Maria e los tres reys ab los pastors, ab senyal de mossèn Vilafrancha».

Com hem dit, la confusió que portà a relacionar-lo amb el bisbe Montcada es degué produir al llarg del cinc-cents, perquè la descripció de les peces de la sotstresoreria redactada el 1561, en parlar d’un «pali davant altar de la història de la adoració dels reys», considera que la peça és molt rica, diu que està tota brodada i informa que fa servei a l’altar major, però no n’identifica el donant. En canvi, el següent inventari conegut fins al moment, escrit l’any 1602, ja atribueix el pal·li a la promoció d’Ot de Montcada.

Malauradament, d’aquesta peça esplèndida no se’n coneix ni la destinació ni el propietari.

 

Jacobo Vidal Franquet

IRCVM

Abans moros que catalans!

dimarts, 11/06/2013

Antes moros que catalans” proclamava la pancarta principal d’una manifestació blavera organitzada a València l’any 1981. Formava part de les diverses estratègies posades en marxa pel sector de la població valenciana que s’entestava –i s’entesta!- en negar que el valencià és una de les maneres que hi ha de parlar en català. La seva diferència principal rau en el fet que els valencians el parlen amb ortografia. Mentre que a d’altres indrets hispànics, com a Andalusia, grups més o menys nombrosos reivindiquen llurs arrels islàmiques, a la ciutat de València aquest passat era presentat com el pitjor que es podia ser… però encara hi havia un pitjor dels pitjors: ser català!

Què passaria si ens apliquéssim argumentacions d’aquesta mena a nosaltres, els catalans? Estaríem tots disposats a acceptar que abans varem ser moros que catalans? Heus aquí una obra on es planteja aquesta afirmació i s’intenta raonar-la. Moros, jueus i cristians en terra catalana. Memòria del nostre passat, per ara el meu darrer llibre, porta, entre altres, a aquesta conclusió.

Moros, jueus i cristians en terra catalana. Memòria del nostre passat

Primer de tot, caldrà explicar que la paraula moro, probablement d’origen fenici i que originàriament no era despectiva ni mai no hauria d’ésser-ho, era la denominació dels habitants de la Mauritania romana, que encara s’aplica als seus descendents, els habitants de l’actual Magreb. Si bé només es refereix a un concepte ètnic i geogràfic, molta gent l’utilitza com a sinònim de musulmà. Però val la pena d’assenyalar que fins avui, el moro més famós que jo conec no és el Moro Mussa de les nostres pors infantils –que, per cert, era àrab!— sinó un personatge que es deia Agustí, que va ser bisbe d’ Hipona des del 395 fins que morí, l’any 430, i que no només és el moro més famós sinó que va ser un moro cristià, tingut com el més important pare de l’Església Llatina i elevat a la categoria de sant.

L’obra que comento comença amb la vinguda de combatents musulmans a Hispània a través de Gibraltar i el pas de la Península Ibèrica de domini visigot a domini islàmic (711-1492). Els invasors van ser majorment comandats per homes de nissaga àrab, però ben aviat el seu nombre va ser superat amb escreix: si avui amb Guardia Civil segueixen arribant pasteres, què no devia passar quan hi havia un mateix govern a banda i banda de l’Estret? Així les coses, la majoria dels nou vinguts van ser nord africans, és a dir moros; però això no és suficient per explicar tot el que va passar.

És cert que resulta molt complicat comptar persones en època tan reculada, però en front dels entre sis i nou milions que hom calcula que constituïen la població hispànica a l’època, les cròniques àrabs permeten suposar l’arribada d’uns cinquanta mil combatents de manera organitzada fins a la gran onada invasora dels almoràvits, també moros, a finals del segle XI. És per tot això que no és gens agosarat anomenar moros als musulmans instal·lats en el territori que avui forma part de Catalunya.  Però, en aquest càlcul de població –encara que sigui aproximat-, cal descomptar els àrabs que van tornar a casa seva i afegir-hi des del primer moment un gran nombre d’hispànics que varen col·laborar indubtablement amb els musulmans invasors. Sense aquesta circumstància no pot explicar-se que tan poques persones vingudes de fora tinguessin la capacitat de canviar el rumb polític, social i religiós de l’antiga Hispània; i que aquest canvi es perllongués tant de temps.

En esmentar un canvi religiós vull que quedi clar que estic afirmant que la gran majoria dels habitants de la Península es varen convertir a l’islam i no només per conveniència política d’estar a la mateixa òrbita dels nous amos, i econòmica, d’estalvi d’impostos més onerosos, sinó perquè, contra el que massa sovint se’ns ha volgut fer creure, la romanització d’ Hispània no va comportar una total cristianització del territori. Així les coses, sembla que només es pot considerar població cristiana la que habitava a les grans urbs (amb bisbe i altres autoritats religioses) i al llarg de les grans vies de comunicació. No és difícil de creure que sorgís interès per una creença que preconitzava l’existència d’un Déu Únic i entès sense misteris, en front de les bosses de paganisme que encara subsistien, sobretot en el medi rural.

Yahyâ_ibn_Mahmûd_al-Wâsitî_006.jpg

Il·lustració de Yahya ibn Mahmud al-Wasiti, Maqamat al-Harīrī (segle XIII)

El govern islàmic a la Catalunya Vella (així com també a les comarques del Rosselló, el Vallespir i el Conflent) va durar fins a la caiguda de Barcelona (801), és a dir, prop d’uns cent anys, i a la Catalunya Nova va continuar al llarg de quatre segles més fins a la presa de Tortosa i de Lleida, el anys 1148 i 1149. Cal tenir en compte, a més a més, el període en què, perdut el poder polític, van romandre musulmans en territori català sota el nom de moros o de sarraïns, podent conservar la seva religió, les seves institucions (amb algunes restriccions) i els seus costums.

Quan, amb el pas del temps, la nostra societat medieval va quedar inclosa dins la monarquia hispànica, les minories religioses van sofrir les conseqüències de la ideologia uniformadora dels Reis Catòlics i de la seva voluntat d’entrar a la història moderna com a nació europea, sense súbdits tinguts per dissidents. Els jueus van ser els primers a patir el dilema dels batejos forçosos o l’exili, però ben aviat la voluntat reial homogeneïtzadora va afectar també els mudèjars, és a dir, els moros que s’havien quedat. Una vegada batejats, a principis del segle XVI i en general per força, varen rebre el nom de moriscos i van seguir vivint a casa seva fins que es va dictar i portar a terme el decret de la seva expulsió (1609-1614).

Així les coses, l’existència de població romanent de l’època islàmica en terra catalana es va perllongar cinc segles més, sobre tot a les conques del Segre i de l’Ebre i és evident que un total de nou-cents anys d’existència de musulmans al que avui en diem Catalunya va permetre tota mena de barreges. I nosaltres en som el resultat.

Dic això perquè, en parlar de moriscos cal tenir en compte molt expressament el fet diferencial català: no tots els descendents de musulmans, i d’una manera especial els  de la diòcesis de Tortosa, van ser foragitats de casa seva. El bàndol d’expulsió exceptuava els que s’haguessin casat amb cristians vells i la seva descendència, els descendents de cristians vells per via masculina i els seus cònjuges i fills i els esclaus musulmans, amb els seus cònjuges, si eren descendents de cristians vells. En conseqüència, s’hi van fer quatre enquestes informatives entre els anys 1610 i 1615 per tal d’indagar qui complia amb els esmentats requisits.

La_Expulsión_en_el_Puerto_de_Denia._Vicente_Mostre.jpg

Expulsió dels moriscos al port de Dènia, Vicenç Mostre

Al seu torn, Pedro Manrique, bisbe de Tortosa, publicà l’any 1610, un informe on  explicava que els feligresos de la seva diòcesi eren “buenos y verdaderos cristianos ofendiéndose generalmente de que los llamen cristianos nuevos … casi todos mezclados en casamiento con cristianos viejos y por la maior parte comen tocino y beven vino, fundan misas y aniversarios y hazen devociones que los demas cristianos y algunos los exceden”.

Efectivament, una de les informacions més interessants d’aquestes enquestes és la relativa als matrimonis existents: dels 248 consignats, 168, és a dir, un 68 %, eren mixtos, en una proporció que anava del 79% a Móra i del 82% a Tivissa fins al 100% a Flix.

Així les coses, disposem d’un llistat de 1.359 moriscos, distribuïts entre catorze pobles de l’entorn de Tortosa, que foren autoritzats a quedar-se i sabem també que un bon nombre dels desterrats, més endavant va tornar. Cal assenyalar que els que ho van fer clandestinament no tingueren massa dificultats perquè, pel que es desprèn de la documentació que ens ha pervingut, passaven desapercebuts tant pel seu aspecte físic, com per la seva indumentària i la llengua que parlaven.

Sembla, a més, que els nostres avantpassats tinguts per cristians vells varen ser força tolerants: ni abans ni després de la mesura límit de l’expulsió iniciada l’any 1609, els investigadors no troben indicis d’enfrontaments entre els que es consideraven cristians “de tota la vida” i els recentment batejats, encara que és innegable que constituïren un col·lectiu a part.

En resum, l’opinió majoritària dels que varen dur a terme les esmentades enquestes permet arribar a la conclusió que no hi havia diferències físiques ni tampoc en la pràctica religiosa entre els que es van quedar i els expulsats; però, cal advertir al respecte, que aquesta opinió, en realitat, resulta neutra perquè no pressuposa en cap moment que uns i altres fossin bons o mals cristians.

Hem de concloure, en conseqüència i si mirem més enrere, és a dir, si considerem el conjunt iber, celta, romà, visigot, àrab, nord africà i altres emigracions vingudes del Nord, que tots plegats som una bona barreja i molts de nosaltres hem tingut avantpassats que van ser musulmans. La multiculturalitat és bona i enriquidora, encara que algú vulgui presumir de tenir només sang del Pirineu.

Dolors Bramon
IRCVM

(Dolors BRAMON, 2013. Moros, jueus i cristians en terra catalana. Memòria del nostre passat, Lleida: Pagès editor, 145 p., 16€)