Entrades amb l'etiqueta ‘sistemes de datació’

ARQUIBANC, o com posar els arxius patrimonials a l’abast dels investigadors.

dimarts, 5/03/2013

Un dels problemes que ens trobem quan volem treballar amb documentació conservada en arxius privats és el de l’accés. No sempre els propietaris volen mostrar la seva documentació, potser pensant que els investigadors trobaran informació que més val no saber. Però no ens referim únicament a aquest aspecte. Els arxius privats, com és lògic, no disposen d’una infraestructura de serveis de cara al públic investigador ni tampoc tenen instruments de descripció eficaços per poder saber què hi ha en els seus arxius. Perquè els arxius privats no són una “institució” com pugui ser qualsevol arxiu dels que coneixem (Arxiu de la Corona d’Aragó, Arxiu Nacional, arxius comarcals…) i que faciliten, perquè és la seva obligació, l’accés als documents que guarden.

Per tal d’aportar alguna solució a part d’aquests problemes fa un temps s’ha engegat un projecte de recerca emparat sota el nom d’Arquibanc. Aquesta paraula fa referència al moble que hi havia en algunes cases medievals i modernes catalanes i que acostumava a servir per seure davant de la llar de foc i també servia com a caixa per guardar robes, llibres i documents. L’arquibanc simbolitza les bases sobre les que s’assenta el patrimoni d’una casa i d’una família, és a dir, la documentació; però també simbolitza que el centre de la casa és al voltant de la llar, i en aquesta hi té un paper destacable la caixa amb les escriptures. Així patrimoni, família i documentació són tres elements que és difícil entendre’ls per separat.

cassapanca gotica italiana.jpg

Arquibanc gòtic del sud d'Itàlia

En aquest projecte hi participen alguns professors i professores del Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de Barcelona i hi conflueixen el  finançament del Ministerio de Ciencia e Innovación y del Pla d’intensificació de la Recerca. Amb el projecte es vol localitzar, recuperar i difondre arxius privats. De tots els arxius privats ens centrem en els arxius patrimonials ja que aporten informació fonamental i amplíssima sobre el nostre passat. Per tal de dur a terme la recerca amb aquests arxius i per facilitar-ne l’accés s’ha procedit a digitalitzar alguns documents. Aquesta tasca, però, no és el darrer objectiu ja que actualment es corre el risc de digitalitzar documentació sense un criteri clar. Només es pretén poder accedir a la documentació per tal de poder fer una recerca històrica, ja sigui pels propis membres de l’equip investigador com per part de la comunitat científica en general.

D’arxius patrimonials en trobem de conservats en arxius públics però la majoria es conserven en les mateixes cases on es van generar. Quina documentació hi trobem que sigui útil per al món medieval?. Els arxius patrimonials, com que conserven documentació des de la mateixa formació d’un patrimoni, tenen una vida que va paral·lela al desenvolupament d’aquest. D’aquesta manera trobem moltes sèries documentals s’inicien al segle XIII, que és quan hi ha la implantació i desenvolupament del notariat públic, tot i que trobem sèries que comencen en segles anteriors. Per exemple, a l’Arxiu Fontcuberta s’han localitzat sis pergamins anteriors a l’any 1000, i un centenar que pertanyen al segle XI. Veiem que és fàcil localitzar compravendes, testaments, establiments emfitèutics i capítols matrimonials ja que aquestes tipologies pertanyen a documents constitutius dels patrimonis. Aquestes sèries tenen continuïtat al llarg dels segles moderns, essent útils per veure l’evolució de la família i el patrimoni. Al costat d’aquests documents trobem els referents a l’administració del patrimoni, amb censals, comptes, llevadors de censos…, també amb una certa continuïtat.  No cal dir que hi trobem arbres genealògics, útils per conèixer la composició de la família i per veure la incorporació o desagregació de patrimonis; i hi podem trobar documentació de tipus nobiliari en el cas de famílies d’una certa rellevància.

La forma com aquests arxius es poden posar a l’abast és mitjançant la digitalització i l’accés a través d’una base de dades accessible des d’Internet. Les imatges s’estan allotjant en una base de dades que conté també la descripció dels documents, iniciativa sobre la que s’està treballant.  Però pensem que no és l’única opció existent. Per exemple no es pot deixar de banda l’edició de documents a través de publicacions com les que promou la Fundació Noguera. O també difondre l’existència d’aquest tipus d’arxius i el seu contingut a través de la publicació de monografies que utilitzin com a  base documental els arxius patrimonials. Es tracta de treure a la llum de difícil accés i d’explicar que, en els arxius patrimonials tenim una font inesgotable d’informació per a la Història Medieval, encara que no únicament per aquest període històric. I podem afirmar també que els arxius patrimonials han de ser de consulta obligada per construir la nostra Història, ampliant la informació localitzada en altres arxius i documents.

 

Daniel Piñol Alabart

Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica

IRCVM

On començava el nou any

dimarts, 1/01/2013

Tots els qui ens llegiu ja sabreu que avui és el 1r de gener de l’any 2013. Possiblement aquesta nit heu celebrat el traspàs d’un any a l’altre. No pensàvem, doncs, descobrir-vos res de nou. En el segle XXI és ben difícil no saber la data de cada dia, el mes o l’any. Per bé que tots nosaltres en els propers dies ens confondrem en un moment o altre i escriurem 2012 per comptes de 2013, això serà degut més a l’habitud de tot un any que a la ignorància de l’any en què estem. Això, però no ha estat sempre així.

En la nostra vivència quotidiana ens pot semblar normal que arreu del món hi hagi establert un calendari estàndard, l’era cristiana, o que cadascú de nosaltres sàpiga amb una precisió gairebé absoluta la pròpia edat i la data de naixement. En realitat, però, no fa gaire la gent no celebrava els anniversaris sinó el sant. El mateix Josep Pla se’n sorprèn al Quadern gris, d’aquest canvi de costum a casa seva. A molts llocs del món, de fet, la gent no sap amb certesa l’any en què va néixer. Sovint és difícil, per exemple, determinar l’edat dels atletes africans.
Avui, doncs, és any nou i ens és molt fàcil de saber quan ha començat i quan acabarà, d’aquí a 364 dies, 52 setmanes o 12 mesos. Però no sempre ha estat tan fàcil, a l’Edat mitjana no ho era gens. Avui us explicarem alguns dels diversos inicis d’any possibles, i en el decurs del 2013 intentarem explicar d’altres particularitats en la manera de calcular el pas del temps.

En primer lloc cal recordar que l’era cristiana és justament això, la base per al calendari dels cristians. Per als jueus avui és 19 de Tevet de l’any 5773. Aquest nou any, Rosh Hashanà, va començar, segons l’era cristiana, el 18 de setembre del 2012. Per als musulmans en canvi és 19 de Safar del 1434. Aquest nou any, Ras al-Am, va començar, segons l’era cristiana, el 4 de novembre del 2012. A Roma els anys es comptaven des de la fundació de la ciutat, en llatí ab urbe condita. Fins al segle VII de l’era cristiana, això va seguir essent així. A principis d’aquell segle, però, el papa Bonifaci IV (608-615) va establir l’inici de l’era cristiana seguint els càlculs del monjo Dionís l’Exigu. Segons aquest monjo, Crist havia nascut el 25 de desembre del 754 ab urbe condita. Aquell va esdevenir l’any 1 després de Crist. La base d’aquest calendari era el calendari dit Julià, establert per Juli Cèsar, un calendari solar de 12 mesos, que començava l’1 de gener del 709 a.u.c (46 a. C). La principal modificació d’aquest calendari va arribar al segle XVI amb el papa Gregori XIII (1502-1585) qui amb la butlla Inter Gravissimas, del 24 de febrer del 1582, adaptava el calendari als nous càlculs astronòmics. Aquest és el calendari que encara avui utilitzem. Com a curiositat direm que no va ser acceptat fins el 1922 per la URSS, el 1923 per Grècia i el 1926 per Turquia.

Per a les religions el calendari és essencial atès que regula la vida litúrgica de la comunitat. En definitiva és un clara manera de control social i polític, això explica que la definició d’un calendari únic per a tot el planeta hagi estat difícil. Potser no sabeu que des del 1988 l’ISO 8601 regula el calendari estandard mundial.

Per a la religió cristiana la necessitat de calcular i controlar el temps depèn de la necessitat de calcular la celebració de la Pasqua que és una festivitat que es regula pel cicle lunar dins un calendari solar. De tot plegat en parlarem en una altra nota. Avui cridarem l’atenció sobre un altre fet i és que, el càlcul de Dionís l’Exigu situava el naixement de Crist el 25 de desembre mentre el final de l’any julià se situava el 31 del mateix més. Si hi pensem, això voldria dir que Crist va néixer una setmana abans de l’any 1 després de Crist!

Això va fer que en algunes cancelleries europees es poses de moda datar els document seguint la Nativitat de Crist. Així les disposicions oficials o administratives que seguien aquest estil de datació especificaven que es tractava de l’Anno a Nativitate Domini o, menys freqüentment, de l’Anno Domini.

De fet, aquesta era la manera més utilitzada a Roma. Als documents catalans trobem aquesta forma de datar a partir de mitjan del segle XIV, per bé que hi ha casos anteriors al bisbat de Vic. Un bon exemple seria el decret de les Corts de Perpinyà del 16 de desembre de 1350. Aquest estil de datació va mantenir-se fins el segle XVIII. Com que, per aclarir-nos, els historiadors acostumem a unificar les datacions a la manera actual, hem d’anar amb compte per què un document seguint l’estil de la Nativitat ens podria fer confondre d’un any si fos dels dies que van del 25 al 31 de desembre. Per exemple, si seguint aquest sistema l’any nou hagués començat el passat dia de Nadal, ahir hauria estat, escrit a la manera medieval, el II de calendas iannuarias MMXIII, que traduït sense cura esdevindria el 31 de desembre del 2013 quan en realitat l’any correcte seria el 2012.

Més complicat encara era el cas de l’altre estil freqüent als documents medievals, la datació seguint l’any de l’Encarnació de Crist. En aquest cas, el canvi d’any es produïa el 25 de març i als documents s’indicava mitjançant Anno Domini, Anno ab Incarnatione Domini, Anno Incarnationis o Anno Dominice Incarnationis. El fet més complicat és que hi havia dues maneres de calcular aquest any de l’Encarnació, la florentina i la pisana.

Lògicament la manera florentina era la utilitzada a Florència i la Toscana, on va sobreviure fins al segle XVIII. Atès que va ser el mètode triat per la Cancelleria carolíngia també ho va ser als comtats catalans. El 1180 el concili de Tarragona va establir, amb autorització reial, aquest estil de calendari per a tot Catalunya i d’aquí va passar a Mallorca, el regne de València i la resta de territoris conquerits pels reis d’Aragó. Precisament el decret de les Corts de Perpinyà que van establir l’any de la Nativitat és el que va posar fi a aquest estil en els documents de Catalunya i Aragó, però a València encara es va mantenir vuit anys més.

En l’estil Florentí l’any començava el 25 de març següent al del canvi d’any segons el calendari julià. És a dir que fins el 25 de març pròxim no entraríem en el 2013 ab Incarnatione Domini. De fet, seguint aquest lògica Crist s’hauria Encarnat en la Mare de Déu 3 mesos després d’haver nascut!

Testament d'Ermessenda on es pot observar la datació segons els reis carolingis


L’estil Pisà, usat també a Pistoia i Siena entre d’altres, era molt més lògic però, qui sap si justament per això, molt menys utilitzat. En aquest cas l’any començava 6 mesos i 7 dies abans del canvi d’any julià. El 25 de desembre passat doncs, hauria estat el VIII de calendas iannuarias MMXIII, que traduït sense cura ens donaria 25 de desembre del 2013, tot un any de diferència. Imagineu-vos quin embolic! Avui quan reservem un bitllet d’avió, tan és que siguem a Nova York, Tòquio o Barcelona, la data és la mateixa. Al segle XII segons si estàvem a Pisa o Florència hauríem pogut confondre’ns ni més ni menys que 2 anys. Per sort no hi havia avions.

La documentació carolíngia i, per extensió, la dels comtats catalans, podia a més, incorporar una datació segons els anys del regnat del monarca vigent. D’això en parlarem un altre dia, però imagineu-vos que haguéssim d’escriure en la butlleta d’inscripció al gimnàs que molts de nosaltres omplirem demà que és el 2 de gener XXXVIII regnante Iohannes Karolus rex!

Bon any a tothom i totdon!

Carles Mancho

Tecnologia medieval

dimarts, 20/11/2012

Tot i que no ho sembli, els que ens dediquem a les Humanitats ens hem anat adaptat, a poc a poc,  a les noves tecnologies. Independentment de la visió que els altres tenen de nosaltres, no podem exercir les nostres investigacions només endinsant-nos als llibres, i en els últims anys han vist la llum innumerables aplicacions per facilitar-nos la recerca.

Un gran nombre d’aquestes són digitalitzacions posades a l’abast de tothom  que faciliten la consulta de les fonts (pot semblar quelcom fàcil, fins que es coneixen els horaris d’alguns arxius o biblioteques!). En aquest sentit trobem les fantàstiques digitalitzacions de la Biblioteca de Catalunya, centrades tant en l’Edat Mitjana com en altres èpoques. O,  tal com vèiem en un dels anteriors posts, digitalitzacions d’obres concretes com el Llibre de Coch, que fan possible que tothom pugui preparar un sopar medieval un dissabte a la nit.

Ara bé, la gran quantitat d’informació que tenim per processar demana una mica d’organització, i és per aquest motiu que les Bases de Dades, molt necessàries, van en augment. Només per mencionar-ne unes de ben properes, tenim per exemple Sciència.cat, especialitzada en obres científiques catalanes del segle XIII al XVI, o CODOLCAT, centrada en paraules i termes llatins i romànics de la zona de parla catalana entre els segles IX i XII. N’hi ha una infinitat, tant a la resta de la Península com a l’estranger, en una aposta clara, cada vegada més, per les noves tecnologies.

Per solucionar el dia a dia, però, encara existeixen altres eines molt més específiques. Per exemple, a l’hora d’haver de datar un document podem trobar-nos que ens parla de reis dels quals no coneixem les dates o una Encarnació que ens fa dubtar: la resposta la trobarem a la següent aplicació, on trobem tots els sistemes de datacions possibles. I més encara, al món medieval la Bíblia hi és molt present i ens l’hauríem de saber de memòria. Com que no tothom té la mateixa capacitat memorística, podem recórrer a la següent pàgina, on trobem més d’una versió i idioma del famós llibre.

Les empreses comencen a ser conscients d’aquest mercat i és per aquest motiu que sorgeixen grans projectes com els de Google, que a més d’obrir infinitat de llibres fa un pas més enllà i obre també grans museus del món. D’altres empreses més petites comencen nous camins humanistes en aquest món complicat de la emprenedoria.

En qualsevol cas, queda demostrat que no per estudiar el passat ens hi volem quedar, i que volem que aquestes noves eines s’incrementin i, tal vegada, ens ajudin a posar en valor allò que investiguem.

Clara Jáuregui