Entrades amb l'etiqueta ‘sant Ambròs’

El Decameró obra apolítica? 1. El jardí

divendres, 1/11/2013

 Cap a 1355, Niccolò Acciauoli, cèlebre al seu temps com a Gran Senescal a la cort napolitana – una mica, per entendre’ns, l’equivalent d’un secretari d’estat americà, avui –, va visitar Florència. El lligam entre els Acciaiuoli i Boccaccio és antic: s’ha d’anar enrere, quan el pare de Giovanni encara era viu i els negocis de la família no tenien res a veure amb la literatura. Bé, durant aquella visita, segons el cronistes, Niccolò va qualificar Boccaccio com a Iohannes tranquillitatum, que podríem traduir, amb una certa llibertat, ‘Joanot el quietonet’: es referia a la fredor, a l’ambigüitat oportunista i poruga amb què Giovanni havia reaccionat alguns anys abans, quan Niccolò, que passava per un moment d’adversitat política, va ser exiliat de Nàpols a Avinyó. En efecte, Giovanni Boccaccio no va passar a la història com a escriptor engagé. Pel que sembla, ni al Decameró ni a les obres llatines, Boccaccio no va voler implicar-se en les qüestions polítiques del seu temps. Al contrari de Dante que, ell sí, no va ser gens ambigu en les seves posicions polítiques, pagant en carn pròpia el preu de la seva integritat. Al ‘post’ d’avui, i al proper, voldria proposar una reflexió sobre la presència/absència de la política al Decameró.

Com ja hem dit altres vegades, el Decameró és un recull d’obres relatades per un grup de set noies i tres nois. La regla fonamental de la comunitat que s’estableix a les afores de Florència escapant de la plaga i de la perversió dels costums és senzilla: els que narren els contes, parlen, i els altres escolten. I aquesta comunicació ordenada, basada en el principi del respecte mutu i en la igualtat entre uns individus que havien decidit associar-se lliurament, té lloc en un jardí. El jardí on es desenvolupen els enraonaments de la brigata és la imatge central del llibre. Al jardí de Boccaccio conflueixen tradicions literàries i iconogràfiques diferents: des del paradís terrestre del Purgatori dantesc al jardin de Deduit del Roman de la Rose. A partir d’aquests exemples il·lustres, Boccaccio dibuixa un jardí on regnen la racionalitat i l’ordre, on les aigües es distribueixen de manera agradable passant entre arbres i flors. Reprenent el model cortès i a la vegada tractant de renovar els elements tradicionals del locus amoenus, Boccaccio proposa una visió que s’oposa a l’idea del món i de la vida que sortia del Trionfo della morte representat al Camposanto de Pisa. Si l’artista del famós fresc pisà volia incitar l’espectador a la reflexió i a la penitència, condemnant la ideologia cortès inspirada en l’hedonisme, Boccaccio en canvi proposava un model de convivència pacífica basada en l’art onesta de la conversa i inspirada en una moral respectuosa de la vida i de les passions.

Buonamico Buffalmacco, Il triomfo della mBuonamico Buffalmacco, Il triomfo della morte, Pisa, Camposanto (font: viquipèdia)orte, Pisa, Camposanto (font: http://it.wikipedia.org/wiki/Buonamico_Buffalmacco)

Buonamico Buffalmacco, Il triomfo della morte, Pisa, Camposanto (font: viquipèdia)

És molt significatiu que el títol de l’obra de Boccaccio, Decameron, ‘deu dies’, sigui un calc de Hexameron, títol d’una obra de sant Ambròs que explica i comenta la creació de l’univers segons el Gènesi. Així com el sant patró de Milà celebrava la creació del món i del gènere humà, de la mateixa manera Boccaccio proposava la re-creació del món civil a partir d’una unitat social minúscula però sana, reunida a l’empara d’un jardí amè. Aquest jardí no és una celebració de la vida campestre. Es tracta més aviat d’un lloc ideal, per molt que les descripcions de Boccaccio arribin a una precisió pròpia de la il·lustració de manuscrits flamenca. És un lloc de suspensió de la vida urbana, que tanmateix continua essent el destí on s’ha de tornar un cop acabat el cicle vital de la narració.

El Decameró es funda en el principi de l’honestedat (onestà), un principi cortès que suggereix una conducta allunyada dels conflictes típics de passatemps competitius, com els jocs o les justes. Però la vida de la brigata és vida ‘social’, vida en comú. I per tant el conflicte no pot ser absent del Decameró. Ben al contrari són nombrosos els casos en què les personalitats dels membres de la brigata divergeixen per la distinta manera que tenen de jutjar la realitat, de reaccionar davant del ‘missatge’ de les novel·les. Però la decisió de fundar la convivència en l’exercici de la paraula permet de resoldre els conflictes a través de les disputes verbals, amb la forza delle belle e pronte risposte, tot i que sempre amb el respecte decorós de les normes prèviament consensuades. 

L’aïllament de la brigata, de la companyia de dones i homes – joves, sí, però amb edat per exercir de ple els seus drets: avui haurien pogut votar –, el seu retirar-se en un, cito, “bellíssim i ric palau” amb “grans sales i les cambres polides i ornades”, on “l’aïgua … brollava” i el jardí era “d’una meravellosa bellesa”, no és el fruit d’una decisió egoista, sinó que, ben al contrari, naixia de la voluntat de proposar una via de reconstrucció de la ‘comunitat’, de re-fundar allò que la pesta i la crisi havien destruït: la vida de societat, la vida en comú. D’alguna forma, amb aquesta cornice, la invenció de la història dels joves de Santa Maria Novella, Boccaccio dóna a la seva obra d’entreteniment, de pur divertissement, una dimensió ‘política’: en el sentit que intenta respondre a la fragmentació del teixit social, del ‘ser en comú’, amb l’exemple o experiment d’una cèl·lula social sana, composta, ves per on, majoritàriament per dones, i que, tot i ser ordenada ‘monàrquicament’, perquè a cada jornada hi ha una reina o un rei, està basada en la igualtat que es deriva del fet d’acceptar unes normes compartides (per torns, tots els membres de la brigata seran reina o rei per un dia), i en el respecte mutu que suposa senzillament el fet de callar i escoltar mentre l’altre parla. 

Proposo una pàgina treta de la Introduzione a la tercera jornada del Decameró (III, Introduzione 5-11) on trobem una de les més pulcres i cèlebres descripcions de jardins de l’història de la literatura. Al final de la segona jornada, la brigata es desplaça a un ric i noble palau. Els joves lloen particularment el magnífic jardí, mirall del perfecte equilibri entre la creació divina, representada per la naturalesa, amb la seva delicada bellesa, i la capacitat artística (en el sentit ‘tècnic’ de la paraula: art com a capacitat de produir artefactes) de l’home, figurada per una font d’on l’aigua surt amb prou força per posar en marxa un molí. I és aquí, en aquest lloc, com correctament es recorda a una nova, recentíssima, edició del Decameró, que la companyia de joves es disposa a passar les jornades (única excepció, la VII jornada, que es desenvolupa a la Valle delle donne).

 

Decameró III, Introduzione 5-11

Appresso la qual cosa, fattosi aprire un giardino che di costa era al palagio, in quello, che tutto era da torno murato, se n’entrarono; e parendo loro nella prima entrata di maravigliosa bellezza tutto insieme, più attentamente le parti di quello cominciarono a riguardare. Esso avea dintorno da sé e per lo mezzo in assai parti vie ampissime, tutte dirette come strale e coperte di pergolati di viti, le quali facevano gran vista di dovere quello anno assai uve fare, e tutte allora fiorite sì grande odore per lo giardin rendevano, che, mescolato insieme con quello di molte altre cose che per lo giardino olivano, pareva loro essere tra tutta la spezieria che mai nacque in Oriente. Le latora delle quali vie tutte di rosa’ bianchi e vermigli e di gelsomini erano quasi chiuse: per le quali cose, non che la mattina, ma qualora il sole era più alto, sotto odorifera e dilettevole ombra, senza esser tocco da quello, vi si poteva per tutto andare. Quante e quali e come ordinate poste fossero le piante che erano in quel luogo, lungo sarebbe a raccontare; ma niuna n’è laudevole la quale il nostro aere patisca, di che quivi non sia abondevolmente. Nel mezzo del quale, quel che è non meno commendabile che altra cosa che vi fosse ma molto più, era un prato di minutissima erba e verde tanto, che quasi nera parea, dipinto tutto forse di mille varietà di fiori, chiuso dintorno di verdissimi e vivi aranci e di cedri, li quali, avendo i vecchi frutti e’ nuovi e i fiori ancora, non solamente piacevole ombra agli occhi ma ancora all’odorato facevan piacere. Nel mezzo del qual prato era una fonte di marmo bianchissimo e con maravigliosi intagli: iv’entro, non se da natural vena o da artificiosa, per una figura, la quale sopra una colonna che nel mezzo di quella diritta era, gittava tanta acqua e sì alta verso il cielo, che poi non senza dilettevol suono nella fonte chiarissima ricadea, che di meno avria macinato un mulino […] Il veder questo giardino, il suo bello ordine, le piante e la fontana co’ ruscelletti procedenti da quella tanto piacque a ciascuna donna e a’ tre giovani, che tutti cominciarono a affermare che, se Paradiso si potesse in terra fare, non sapevano conoscere che altra forma che quella di quel giardno gli si potesse dare, né pensare, oltre a questo, qual bellezza gli si potesse aggiungere.

Tot i que amb petits retocs ortogràfics per permetre una lectura més fluida, poso en paral·lel al text italià la versió catalana que un anònim autor va escriure el 1429 a San Cugat del Vallès. Es tracta de la més antiga versió europea del Decameró després de la traducció francesa, que és d’una quinzena d’anys anterior. En aquesta traducció antiga – que he escollit precisament per donar-vos un tast de la llengua dels nostres avanpassats – es podrà observar com el text català antic, tot i ser fidel, proposa petites adaptacions de l’original al ‘públic’ català de començaments del segle XV.

Decameró III, Introducció 5-11

Decameró. Epidèmia de pesta a Florència (1348) i la brigata explicant-se contes (París, Bibliothèque National de France, ms. Français 129, fol. 1, detall; Mestre de l'Echevinage, 1465?-1470?) (font: BNF-Banque d'images)

Decameró. Epidèmia de pesta a Florència (1348) i la brigata explicant-se contes (París, Bibliothèque National de France, ms. Français 129, fol. 1, detall; Mestre de l'Echevinage, 1465?-1470?) (font: BNF-Banque d'images)

Aprés la qual cosa, faent-se obrir un jardí qui costa lo [= al costat del] palau era, [les dones i els tres jovens] se n’entraren. E parent-los aquell en la primera entrada de meravellosa bellesa, tots ensemps ordenadament començaren a reguardar. E en aquell [jardí] trobaren a l’entorn, e en alguns llocs pel mitg grans corredors amples e drets, empaimentats de rajola de València e coberts de moltes lleis [= menes] de parres, de gismins, d’anglentines e de murteres; les quals parres eren plenes de meravellosos raïms, e los gismins e anglentines de meravelloses flors, qui, mesclades ab moltes d’altres que en lo jardí n’havia, meravellosa odor llançaven, en tant que paria a ells esser entre totes les especies qui mai hisquessen [= eixissin] d’orient. E los corredors, al entorn tots de roses blanques e de gismins e d’altres meravelloses coses eren closos. Per la qual cosa no tant solament lo matí, ans qualsevulla hora del dia que lo sol fos alt, sota les ombres, sense esser tocat d’aquell [= del sol], podien per tot anar. E si om volia dir com o en quina manera ordenadament eren posades les plantes qui en aquell eren, seria gran cosa de poder-ho recomtar. Mas penseu que no es neguna cosa que del nostre aire proceescha [= procedeixi] sobre terra de que aquell no fos abundament proveït. En lo mitg del qual, allò que no era de menys loar que altra cosa que hi fos, si era un prat de menudes e verdes herbes, casi tantes que paria fosen [= fossin] totes depint [= pintades], ab mil variables flors, e closos al entorn de verts tarongers e llimoners i xiprers, qui de llurs fruits vells e novells e flors qui no solament plasents ombres donaven als ulls, ans hodifferans [= olorosos] eren molt. En lo mitg del qual prat havia una fontana de mabre blanch ab meravellosos entretallaments; en lo mitg del qual, no sé si natural o artificialment [feta], havia una figura qui sobre una colona [= columna] en lo mitg de aquella dreta gitava tanta aigua envers lo cel, la qual aprés molt clara queia en avall dins la font, no sense delitable so, e en tant gran quantitat que de menys haguera [= hagués] molt un molí […] En tant que lo veure de aquest jardí e lo seu bell ordre de les plantes e de les fontanes e de la aigua qui de dalt procedia, plagué tant a cascuna de les dones e als tres jovens, que tots ensemps començaren a affermar que si paradís se posqués fer en terra, no sabien conexer que altres coses pus delitables que aquelles qui en aquell jardí eren se pusquesen fer ne ordenar ne afegir en bellesa.

 

Simone Ventura

IRCVM

Referències bibliogràfiques

Giovanni Boccaccio, Decameron, Introduzione, note e repertorio di Cose (e parole) del mondo di Amedeo Quondam; Testo critico di Maurizio Fiorilla; Schede introduttive e notizia biogràfica di Giancarlo Alfano, Milano: BUR Classici, 2013.

Johan Boccaci, Decameron. Traducció catalana publicada segons l’únic manuscrit conegut (1429), per Jaume Massó Torrents, New York: The Hispanic Society of America, 1910.

Lucia Battaglia Ricci, Ragionare nel giardino. Boccaccio e i cicli pittorici del ‘Trionfo della morte’, Roma: Salerno Editrice, 2000 (“Piccoli Saggi”, 7).

Sant Martí

dilluns, 12/11/2012

Les relíquies dels sants són encara avui el focus d’atenció que mou masses de fidels i curiosos arreu del món. Fins i tot pensat-hi des de la perspectiva del turisme només cal fixar-se en la catedral de Santiago de Compostel·la i el camí de sant Jaume o l’atracció que suscita encara ara la ciutat de Roma al respecte, per entendre l’abast d’un fenomen que té el seu origen en l’Edat mitjana.

El que sabem dels sants i les seves relíquies és, en realitat, ben poc. Normalment són poques les narracions contemporànies dels fets i això comporta que els relats apareguin carregats de fantasia i què sigui difícil discernir si a l’hora de confegir-los hi va pesar més la fe, qüestions polítiques o qüestions econòmiques. A creients i fidels pot sobtar-los que posem economia, política i fe en un mateix sac, com a elements comparables, però és que durant l’Edat mitjana les relíquies eren tot això i molt més, i aquests factors podien estar tan entremesclats que arriba a ser difícil destriar-los.

Sant Martí és un d’aquells sants en què s’hi barregen moltes d’aquestes coses. Fa tot just dos dies que se n’ha celebrat la festa, estem i no estem en l’estiuet de sant Martí, als catalans quan surt el sol després que hagi plogut ens fa veure el seu arc i se’ns pot dir el nom del porc recordant-nos que trobarem el nostre sant Martí. No és estranya tota aquesta insistència, doncs sant Martí, arribat amb els francs carolingis va ser un dels sants medievals més populars del nostre territori

De Martí de Tours molts sabeu que repartia capes i fins i tot el color del cavall. La biografia, però, és més sucosa perquè es perllonga amb fets insòlits més enllà de la seva mort. Lògicament no se sap la data de naixement i només hi ha dues dates que els historiadors consideren fiables: el 370-371, moment en què va ser elegit bisbe de Tours, i el 8 de novembre del 397, en que va morir, essent enterrat dos dies més tard. El primer a explicar la vida del sant és Sulpici Sever a la Vida de sant Martí (s. V), el segon és Gregori de Tours (s.VI) a la Història dels Francs (et vol. II). Per a llegir i trobar totes les anècdotes i miracles que li són atribuïts ja en època medieval és molt útil la Llegenda daurada de Jaume de Varazze (s. XIII).

Pel que sembla va néixer a l’actual Szombathely (Hongria) en època de l’emperador Constantí. De fet el seu pare era un oficial de l’exèrcit de l’emperador i això va fer que la família es traslladés amb el pare a la nova destinació, Pavia. Aquí, el jove Martí s’enrola a l’exèrcit i això el va permetre, entre d’altres coses, rodar per l’antiga Gàl·lia i Itàlia. En paral·lel també començava la seva aproximació a la religió de moda en època de Constantí, el cristianisme, i sembla que amb divuit anys el soldat Martí va ser batejat. Un dels primers gestos, i un dels més famosos, va ser la divisió de la seva capa amb un pobre a les portes d’Amiens quan era un jove soldat. Gairebé no hi ha cicle d’imatges amb sant Martí en què no aparegui. Aquesta capa, convertida en important relíquia dels reis francs sembla que hauria donat nom als “custodis de la capa” o capellans que els acompanyaven a les batalles. Al MNAC es pot veure una versió de l’anècdota a l’antependi de Gia; al Museu Episcopal de Vic a l’antependi de Puigbò. Ai las, però, en l’un el cavall és blanc i en l’altre és negre!

Quan rondava la quarantena d’anys va demanar la baixa a l’exèrcit per traslladar-se a Poitiers (França) per seguir els ensenyaments del bisbe d’aquella ciutat Hilari. Aquí comença la vida d’eremita i la seva missió per convertir al cristianisme els pagesos. L’època era complicada doncs l’emperador, aleshores Constanci, era partidari de l’arrianisme i els catòlics ho tenien més difícil. De fet, a casa mateix, sant Martí no va fer gaire miracles, doncs només va aconseguir convertir la mare, mentre son pare es mantenia en el paganisme.

Totes aquestes dificultats polítiques són aparentment les que l’obliguen a desplaçar-se constament: Worms, Poitiers, Milà, Szombathely, novament Milà, l’illa de Gallinara (Ligúria), Roma… fins que cap al 360 torna a Poitiers. Ben aprop d’aquesta ciutat sant Martí hi funda el monestir de Ligugé, un dels més antics d’Europa. I aquí comencen també els miracles i la notorietat, fins al punt que pocs anys més tard els ciutadans de la veïna Tours l’escollien com a bisbe.

Devia tenir alguna dèria tèxtil. Ja que un dels miracles que se li recorden tenen a veure, no amb la famosa capa, sinó amb una túnica. Martí hauria donat a un pobre la túnica amb que havia d’oficiar missa d’amagat del seu ardiaca. En dir-li a aquest que calia vestir un pobre i que trobés una túnica, l’ardiaca de mala gana va comprar una túnica de les més pobres, de mala qualitat i curta. Vestit amb aquesta pènula Martí hauria començat a dir missa fins que en arribar al prefaci i aixecar les mans les mànigues haurien crescut miraculosament. La imatge de l’antependi de Gia mostraria una versió del fet, una versió curiosa perquè són els dos assistents els qui veuen com els creixen les mànigues desmesuradament.

La cosa, però, no s’acaba aquí, i la seva mort encara va proporcionar algunes sorpreses. Com ja he dit, el 8 de novembre del 397, amb més de vuitanta anys, moria a Candes, prop de Poitiers. El dolor, com passa sovint, no va resistir l’herència. Atès que havia mort a Poitiers, la gent de la ciutat volgué retenir-ne el cos, els de Tours, en canvi, sostenien que essent el bisbe de la seva de ciutat se l’havien d’endur. Fet està que durant la nit, mentre els de Poitiers dormien, els de Tours van entrar a la capella on s’exposava el cos i el van treure per la finestra, el van carregar en una barca i el van traslladar, riu avall, a la catedral de Tours. Aquí es pot veure la versió del robatori del cos de Sant Martí, tal i com es veu als vitralls de Notre-Dame de Chartres. Avui diríem que les reliquies eren el motor de l’economia. tenir-ne d’importants o no tenir-ne era una gran diferència. Així, doncs, les relíquies també es robaven, s’amagaven o es falsificaven. D’exemples n’hi ha a centenars, coneguts ja en l’època. Potser en parlarem en una altra nota.

Tornant al nostre difunt Martí, els funerals i l’enterrament se celebraren a Tours, no sense una altra sorpresa. El dia 11 de novembre amb la catedral plena com un ou i sant Martí de cos present, apareix per a oficiar la missa sant Ambròs (374-397), bisbe de Milà. Segons la llegenda, Ambròs estava en aquell moment celebrant la missa dominical a Milà, sobtadament va adormir-se, dempeus davant l’altar, i pel do de la ubiquitat va oficiar el funeral de Martí. I aquí és on els límits de la fe xoquen amb es de la història, ja que Ambròs de Milà, en realitat, havia mort el 4 d’abril del 397. Així, doncs, o era més ubicu del que ens pensem o algú va voler exagerar la solemnitat del funeral de sant Martí.

Tanmateix, tal i com explico sempre als estudiants, als historiadors de l’art d’aquestes èpoques ens interessa ben poc, o relativament poc, si els fets són reals o no, el que ens interessa és descobrir com aquests fets, sovint extraordinàriament fantasiosos, han donat lloc a les obres d’art que avui podem admirar. I no es pot negar que tant l’altar d’or de Wolvinius (s. IX) o els mosaics de l’absis de la basílica de Sant Ambròs (s. XIII) tot i la imaginària ubiquitat són una meravella.

Carles Mancho