Entrades amb l'etiqueta ‘Pintura mural’

Obrir-se al romànic a la Vall de Boí

dimecres, 29/10/2014

Estic segura que no vindré a descobrir la sopa d’all a ningú si us dic que a la Vall de Boí hi ha molt de romànic. Tant si hi hem anat com si no, tots tenim al cap imatges de muntanyes, campanars i pantocràtors que, poc a poc, s’han anat convertint en icones d’un moment concret de la nostra terra. No és pas una novetat reivindicar aquest passat, però sí ho és la manera com des de la pròpia Vall de Boí s’ha anat impulsat el seu patrimoni de forma clara i unitària.

Em preguntareu – i amb tota la raó – a què ve ara parlar de la Vall de Boí. El motiu no és altre que el blogtrip en el que he tingut oportunitat de participar el passat cap de setmana gràcies a la iniciativa de la Vall de Boí i Cafès de Patrimoni. I ara em direu “ah, però llavors segur que està venuda!” i, altre cop, sou ben lliures de pensar-ho. Però prometo d’explicar-vos amb total sinceritat allò que he tingut el privilegi de veure.

Cartell animant a compartir a Santa Eulàlia d'Erill la Vall.

Cartell animant a compartir a Santa Eulàlia d’Erill la Vall.

Per començar: el patrimoni romànic. No és pas sorprenent que allò que cridi més l’atenció a una medievalista sigui qualsevol cosa vinculada amb la seva època. Així que la visita a les diferents esglésies (Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Joan de Boí, Sant Climent de Taüll, Santa Maria de Taüll i Sant Quirc de Durro) estava destinada a ser un absolut èxit. Però més enllà de si són boniques o no, que ho són, el que més interessava d’aquesta visita era veure com s’impulsava el patrimoni tan particular d’aquest indret i com s’hi han incorporat les noves tecnologies. I davant d’un públic tan exigent aquest últim punt s’ha mirat i remirat. En aquest sentit, la Vall de Boí ha optat per obrir-se al món i no quedar-se tancada ni enfocar-se a un públic concret, com si fos un tresor amagat. Tant l’accessibilitat, com la comunicació i difusió del patrimoni són prioritaris i això queda patent des del primer moment en què s’entra a Santa Eulàlia d’Erill la Vall i et trobes un cartell incitant-te a fer fotos i compartir-les a les xarxes socials.

Reproducció de les pintures originals a Sant Joan de Boí.

Reproducció de les pintures originals a Sant Joan de Boí.

Certament la visita ha estat plena de debats interessants pel que fa a la difusió del patrimoni, el paper del món acadèmic o els diferents projectes que s’han tirat endavant a la Vall. Potser un dels més recurrents fou sens dubte el paper que les còpies i reproduccions juguen en aquestes esglésies llarg temps abandonades i que ara lluiten per recuperar el temps perdut. Aquest és el cas de Sant Joan de Boí, que al seu interior ens mostra reproduccions de les pintures originals conservades al MNAC, oferint al visitant la paleta original de colors medievals i que, òbviament, desperta opinions contradictòries pel que fa a l’ús de la còpia com ens didàctic.

Potser l’element que ajunta tots dos debats, aquesta incorporació de les noves tecnologies i el paper de les reproduccions, és el famós mapping de Sant Climent de Taüll. Després de la retirada de la còpia dels frescos dels anys 60, ara es poden contemplar les pintures conservades, més una recreació projectada de l’absis central conservat al MNAC per tal de poder imaginar com devien haver estat en origen. Tot i que no agrada tothom, la proposta no deixa indiferent a ningú. Polèmica perquè en veure la reconstrucció s’engega de nou el debat sobre la retorn de les restes originals conservades al MNAC; sempre interessant escoltar l’intercanvi d’opinions entre els que defensen la posició del museu i els qui no, davant la constatació del mur cruelment blanc de l’església al final de la projecció. Potser el debat còpia-original no s’acabarà mai, però sens dubte ara el visitant entén millor in situ, encara que només sigui per un instant, com degué ser l’església tal i com havia estat pensada a l’Edat Mitjana. Les emocions juguen un paper molt important en aquest tema, i més enllà del debat acadèmic, puc dir que veure ple de color aquell absis és una de les millors experiències que he tingut oportunitat de viure. Esperem que un dia es puguin reproduir la resta de pintures que hi ha al MNAC.

Far a Sant Quirc de Durro.

Faro a Sant Quirc de Durro.

Finalment, un altre punt a favor d’aquesta Vall, a banda la concentració de patrimoni, és el lloc incomparable on es troba. No es pot entendre aquesta arquitectura sense posar-la en relació amb el paisatge que l’envolta, i això és una cosa que afortunadament entenen a la Vall de Boí i potencien.  I es que l’indret, que des de Barcelona ara ens sembla tan llunyà i de difícil accés, en altres temps va ser via de pas i intercanvi cultural precisament pels mateixos motius. L’orografia es manté tot i que n’haguem canviat els usos i que l’especulació urbanística també s’hi hagi deixat sentir. Des del Parc Nacional d’Aigüestortes (que varem tenir també la fortuna de visitar) però, volen estendre exactament el contrari: que tot estigui com sempre ha estat, intentant no destorbar el curs natural de les coses. Dins d’aquesta filosofia s’hi pot encabir també la conservació del romànic, que porta anys intentant tornar al seu estat original, amb noves tecnologies o sense. A cap altre indret s’entén millor aquesta voluntat de congelar el temps que a Sant Quirc de Durro, l’ermita que s’alça a 1500 metres i que comparteix vistes amb el “faro” de les tradicionals falles. Allà, les tradicions paganes ens recorden que cap cristianització és prou forta com per oblidar el substrat que constitueix al cap i a la fi el caràcter identitari d’aquells que viuen a la Vall. Podrem tornar algun dia als orígens dels que tant parlen?

Clara Jáuregui

 

Els fets del 7 d’octubre

dimarts, 7/10/2014

No pateixin que no hi ha cap error al títol. Ahir recordàvem, alguns ens ho recordaven amb vehemència, els fets del 6 d’octubre de 1934. La seqüència és coneguda. Després de la proclamació de l’Estat català dins la República federal espanyola per part del president Lluís Companys, la resposta del nou govern de Madrid, presidit per Alejandro Lerroux, va ser fulminant: declaració de l’estat de guerra i l’arrest i condemna del govern català en ple.

Cartell de la inauguració que no va ser.

Cartell de la inauguració que no va ser.

Si ho recordem dins aquest bloc dedicat a l’època medieval és pel fet que de retruc dels esdeveniments del dia 6 es va haver de suspendre la inauguraciódel Museu d’Art de Catalunya prevista per a l’endemà, dia 7. Amb la Generalitat suspesa i el govern a la presó, la junta militar formada pel coronel F. Giménez Arenas, com a president de la Generalitat, i el tinent coronel J. Martínez Herrera, com a alcalde de Barcelona, van inaugurar finalment les noves col·leccions l’11 de novembre. Així els cartells fets per a l’ocasió recullen tan sols la inauguració que no va ser. Ningú no va poder sentir el text que tenia preparat el president de la Junta de Museus, Pere Coromines: “En obrir aquest Museu respon Catalunya als qui ens preguntaven què volíem fer de la llibertat nacional.”

Ens sembla interessant recordar-ho en uns moments de gran tensió. I no ens referim a tensió política sinó pressupostuària. Tot just fa una setmana que el ministre d’Economia espanyol, sr. Montoro, anunciava el finançament de l’Estat espanyol per al Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. En total 1,93 milions d’euros. Quan es parla de milions, del que sigui, sempre semblen molts diners. Una estructura com el MNAC, però, amb aquesta aportació se li fa difícil pagar fins i tot la llum. Quan es veu el que rebrà el Liceu (7,74 milions d’euros) immediatament ens adonem de les dificultats per arribar a final de mes que tindrà un museu com el MNAC, i no diguem el Macba (0,99) o el Mercat de les Flors (0,36). Què lluny estan les xifres del Museo del Prado (42,3 milions d’euros) o del Museo de Arte Contemporaneo Reina Sofía (35,7 milions d’euros).

Foto de la inauguració el dia 11 de novembre.

Foto de la inauguració el dia 11 de novembre.

Plantejades així, les xifres podria sonar a queixa. Res més lluny de la nostra voluntat. Sens dubte el Prado o el Reina Sofía es mereixen aquest finançament. Tan sols les evidenciem per recordar un fet. Totes les estructures citades a Catalunya tenen un origen o municipal o privat que amb el temps, pel seu interès, han acabat esdevenint públiques o semipúbliques. Aquest és l’origen del Museu d’Art de Catalunya (ara Nacional de Catalunya). L’any 1901 canvià el color polític de l’ajuntament de Barcelona i al cap d’un any es creava la Junta de Museus i Belles Arts amb personatges com J. Puig i Cadafalch, Josep Pijoan i Raimon Casellas. Com a primera fita s’obrí a l’antic arsenal de la Ciutadella (avui seu del Parlament de Catalunya) el Museu d’art decoratiu i arqueològic, primer nucli del futur Museu d’Art de Catalunya. Tot seguit, l’impuls primer de Pijoan i, a partir de 1918, de Joaquim Folch i Torres, la descoberta de la pintura romànica i l’obligat arrencament, a partir de 1919 per evitar l’expatriació de les restes i l’adquisició de la col·lecció de Lluís Plandiura (1932) s’anà forjant un Museu ben singular en què l’edat mitjana és potser la part més singular i una de les més espectaculars. Llegir les anècdotes de Pijoan sobre com aconseguia les peces sense diners o veure els números de l’endeutament de la Junta de Museus per tal de pagar l’arrencament de les pintures romàniques, pot fer riure, però ens parla d’un moment gairebé heroic i de la determinació de molta gent. Però, per damunt de tot, el que fa més d’un segle que ha quedat ben palès és l’absència perenne de l’Estat. I si algú no ho entén que ens expliqui, siusplau, on és la biblioteca provincial de Barcelona.

Quina imatge més eloqüent! La inauguració d’un Museu en què l’Estat no hi havia posat ni un clau realitzada per un coronel i un tinent-coronel de l’exèrcit espanyol amb el govern català a la presó. Al cap de dos anys aquell mateix exèrcit va començar a bombardejar Barcelona i les obres van haver de ser protegides a França… però aquesta és una altra història.

 

Carles Mancho

Director IRCVM

 

El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia

dimarts, 26/11/2013

La descoberta i la valoració del Pirineu romànic data d’inicis del segle XX. Les publicacions dels excursionistes i les informacions dels primers viatges per a recollir dades i obtenir fotografies van intensificar l’estudi d’un patrimoni fins llavors ben poc conegut des de Barcelona. Paral·lelament, les valls pirinenques es van anar incorporant al mercat de l’art, i els antiquaris i gestors de museus les començaren a freqüentar. En pocs anys, les esglésies que fins llavors havien conservat les decoracions, les imatges i el mobiliari acumulat al llarg dels segles, serien en bona part desposseïdes de tot allò que era susceptible de ser venut pels antiquaris. En un primer moment, només eren els béns mobles (imatges, frontals d’altar, objectes), però després s’hi van afegir les pintures que cobrien els murs dels edificis, i que van haver de ser arrencades,  portades i exposades al Museu de Barcelona, per tal d’evitar-ne la seva exportació.

El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia, de M. Guardia i I. Lorés. Portada del llibre

Hi ha dos moments que sobresurten en aquests canvis ràpids a què van ser sotmeses les esglésies en el primer quart del segle XX: el primer és l’expedició organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans a la Ribagorça i la Val d’Aran, entre el 31 d’agost i el 14 de setembre de 1907, i l’arrencament de les pintures murals romàniques entre l’estiu de 1920 i el gener de 1923 és el segon. La trobada de nova documentació sobre aquests dos moments en el marc de les recerques sobre el romànic de la Vall de Boí que estem duent a terme des del grup de recerca Ars Picta, no només ens aporta noves dades, sinó que també ens permet valorar adequadament la feina feta pels autors d’aquests documents, Josep Gudiol i Cunill i Emili Gandia i Ortega, tot restituint el paper que van tenir en cada un dels dos moments. I això implica matisar el protagonisme pràcticament exclusiu que ha estat atribuït a personatges com Josep Puig i Cadafalch o Joaquim Folch i Torres.

 

Josep Gudiol, conservador del Museu Episcopal de Vic i estudiós, que ja havia publicat alguna de les seves obres clau, com les Nocions d’arqueologia sagrada catalana, el 1902, que podríem considerar-la la primera història de l’art medieval català, va ser cridat per l’Institut d’Estudis Catalans a participar en l’expedició que havia proposat i que va dirigir Josep Puig i Cadafalch. També hi van participar Guillem de Brocà, membre de l’Institut, Josep Goday, assistent de Puig i que va fer l’aixecament de les diferents esglésies, i el fotògraf Adolf Mas, que va realitzar un ampli reportatge. La feina que inicialment se li va encarregar a Gudiol va ser la de llegir i estudiar les inscripcions que es trobessin en els edificis que visitarien. Però ara sabem que en va fer molta més. En efecte, en les setmanes immediatament posteriors a la seva tornada, va redactar una àmplia memòria que va lliurar a l’Institut d’Estudis Catalans. L’objectiu era publicar-la, però ha restat inèdita fins ara, que l’hem recuperada i editada en aquest nou llibre. L’estudi encomanat sobre les inscripcions ocupa el primer capítol, que ell va anomenar “Monuments literaris” i que es completava amb un ampli annex dedicat a les inscripcions del claustre de Roda d’Isàvena. Aquest annex no es conserva perquè és l’única part del manuscrit que va ser publicada en el primer número de l’Anuari de l’IEC, juntament amb un estudi de Brocà i el de Puig i Cadafalch dedicat amb coberta de fusta de les Valls d’Aran i de Boí. La resta del manuscrit, que constava de 57 folis escrits per una cara i il·lustrats amb fotografies enganxades al darrere, estan dedicats a l’escultura, la pintura, el mobiliari i la indumentària i els seus accessoris. Una organització que segueix de prop l’esquema de les Nocions d’arqueologia sagrada catalana.Manquen els folis 6 al 20, que estaven dedicats a l’arquitectura. A diferència de la resta del manuscrit, que va ser consultada perquè hi ha parts marcades amb llapis, aquestes pàgines van ser retirades, probablement per Puig i Cadafalch, i no les hem pogut localitzar.

Sant Quirze de Pedret : fotografia d'un detall de les pintures de l'absidiola meridional, in situ, 1921. Emili Gandia? (Fons Gandia)

 

El text de Gudiol constitueix el primer estudi sobre el romànic de la Vall d’Aran i la Ribagorça visitat en aquella expedició. A partir de les notes del quadern de camp i de les fotografies d’Adolf Mas, hi ha un procés d’assimilació de les dades adquirides i de les novetats que van poder veure. I els comentaris més frescos, més nous, són els referits a la pintura mural romànica i al Davallament d’Erill, que van descobrir tancat en un clos. De les set imatges del grup escultòric, Gudiol en va adquirir cinc per al Museu episcopal de Vic el 1911, i en la memòria d’aquell any reprodueix amb les mateixes paraules la sorpresa i l’emoció del moment.

Emili Gandia era el conservador de les col·leccions d’art medieval del Museu de Barcelona, a més a més de l’arqueòleg responsable de les excavacions d’Empúries des del seu inici. Les funcions de conservador implicaven fer de “correu” per anar a embalar i recollir les obres que s’havien adquirit, una feina delicada en aquells moments. En els primers treballs d’arrencament no hi va participar perquè el Museu va enviar Vidal i Ventosa pels arrencaments dels absis de les dues esglésies de Taüll (estiu de 1920) i va confiar malauradament, com es va poder comprovar més tard, en Amadeu Sales per als de les esglésies de La Seu d’Urgell, de la Vall de Cardós i d’Engolasters. No es va documentar allò fet en cap dels dos casos i només tenim el testimoni de les cartes adreçades per Vidal i Ventosa des de Taüll a Folch i Torres. És durant aquests moments quan es destrueix la inscripció de Taüll, a causa de les males relacions entre la gent del poble i els tècnics italians. Després d’aquestes experiències, el Museu va confiar en Gandia per a controlar els arrencaments que havien quedat pendents. Durant l’estiu de 1921 treballà amb Steffanoni en l’arrencament i descoberta de nous fragments fins aleshores desconeguts a l’església de Sant Quirze de Pedret. Finalment, des del mes de novembre fins el gener dels anys 1922 i 1923 acompanyà els tècnics Cividini i Dalmati per concloure els treballs, els més complexes, a les esglésies de la Vall de Boí: les pintures de la nau meridional de Santa Maria, les de l’absis nord de Sant Climent i les dels intradossos i mur de la nau nord de Sant Joan de Boí. En tots els casos en què va intervenir va fer dibuixos i nombroses anotacions que havien de servir per a instal·lar les pintures als nous suports que s’estaven construint al Museu de Barcelona per acollir-les.  Aquesta preciosa documentació, servada per la família Gandia que ens l’ha cedit generosament, per a aquesta publicació, ens proporciona dades molt importants i, en algun cas decisives, per a rectificar o confirmar la posició original de molts fragments pictòrics.  A partir de la documentació gràfica, degudament creuada per altres dades que proporcionen diversos arxius fins ara utilitzats només parcialment, hem pogut refer el relat d’allò que va succeir durant els anys 20 als Pirineus en relació amb les pintures murals romàniques.

Sant Quirze de Pedret : croquis de les pintures del interior de l'absidiola meridional amb indicacions i amidaments dels fragments pictòrics i obertures. Emili Gandia, 1921 (Fons Gandia)

Milagros Guardia

Immaculada Lorés

IRCVM – Ars Picta

San Climent de Taüll, de la construcció a la deconstrucció

dimarts, 9/04/2013

Decoració mural de l'absis central i el presbiteri de Sant Climent de Taüll conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Febrer de 2013. Fotografia Imma Lorés. ©Arxiu ArsPicta

Decoració mural de l'absis central i el presbiteri de Sant Climent de Taüll conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Febrer de 2013. Fotografia Imma Lorés. ©Arxiu ArsPicta

Esquema de les pintures de l'absis central de Sant Climent de Taüll. Dibuix de Daniel Labé per a ArsPicta. ©Arxiu ArsPicta

Esquema de les pintures de l'absis central de Sant Climent de Taüll. Dibuix de Daniel Labé per a ArsPicta. ©Arxiu ArsPicta

L’església pirinenca de Sant Climent de Taüll, situada a l’Alta Ribagorça, és coneguda fonamentalment per les pintures conservades al Museu Nacional d’Art de Catatlunya (MNAC), que van ser arrencades dels seus murs l’estiu de 1920, i en particular per la imatge del Crist en Majestat, popularment, i erròniament, conegut com el “pantocràtor de Taüll”. Per sota d’aquest, a l’hemicicle absidal, un col·legi apostòlic es desenvolupa a banda i banda de sant Joan i la Verge. La posició de Maria que, com a imatge de l’Església i de l’Eucaristia porta una copa a la mà amb la sang de Crist, recorda precisament les representacions de la Crucifixió on apareix als peus de la creu juntament amb sant Joan.

Els qui han visitat l’església fins fa pocs dies recordaran la sòbria arquitectura basilical de tres naus amb els corresponents absis, el central ocupat per una reproducció a escala pintada per Ramon Millet i instal·lada el 1961 en una de les restauracions de l’edifici. Precisament, durant aquella mateixa campanya es van poder recuperar altres restes pictòriques, i encara en van aparèixer més durant les restauracions de l’any 2000. Noves pintures que van restar a l’església i que completaven i feien comprensible el programa iconogràfic del conjunt. Efectivament, des d’aleshores sabem que l’arc presbiteral, el més pròxim a l’absis i que aixoplugava l’altar d’obra, també pintat i ara destruït, era decorat amb la mà de Déu (MNAC) que acceptava el sacrifici d’Abel i rebutjava el de Caín (in situ). La mort d’Abel a mans del seu germà (in situ) i el penediment de Caín (MNAC) completaven el cicle. L’arc presbiteral més extern, al seu torn, era presidit pel magnífic Agnus Dei amb set ulls de la visió apocalíptica (MNAC), sostingut per una parella d’àngels (en part al MNAC i en part in situ), i a banda i banda s’hi representava la paràbola del pobre Llàtzer i Epuló, el mal ric(en part al MNAC i en part in situ). El col·legi apostòlic continuava amb altres figures, molt malmeses, també recuperades l’any 1960, entre les quals destaca, a l’entrada del presbiteri, Sant Pere (in situ), al costat esquerre o també anomenat de l’evangeli. L’arc triomfal, la façana del presbiteri cap a la nau central, era coronat per una escena de cacera (en part al MNAC i en part in situ) i, a la part inferior, s’hi va representar el sant titular, Climent, i sant Corneli, papa i màrtir (in situ), amb les relíquies dels quals s’havia consagrat l’altar de l’església l’any 1123. Aquest fet cabdal per a qualsevol església, la data de consagració, era rememorada a Taüll en una inscripció, pintada uns anys més tard, en el pilar més pròxim a l’absis. Segons el text, el responsable de la consagració que va anar a Taüll (s’hi utilitza el terme venit) va ser el bisbe Ramon de Roda, que ho havia estat per pocs anys de Barbastre, i que en el moment en què es realitza la inscripció començava a ser venerat com a sant. Eren els anys 30 del segle XII, moment en el qual Taüll pertanyia a la diòcesi de Roda-Barbastre. Una transcripció de la inscripció feta durant el segle XVIII, un calc de l’any 1907 i unes fotografies de l’any 1920 ens permeten restituir el text perquè la inscripció va ser malauradament destruïda pels veïns del poble durant les tasques d’arrencament de les pintures i es va haver de refer al Museu, utilitzant uns bocins recuperats, on s’exhibeix com si fos l’original.

A hores d’ara, és difícil tenir una visió de conjunt de les pintures, repartides entre l’església i el Museu, com hem vist, de manera molt fragmentada (podeu veure la reconstrucció dels fragments que acompanya aquest dibuix al centre documental d’ArsPicta). Afegim-hi que les pintures de l’absis nord, decorat possiblement en el moment en què es va pintar la inscripció i, lògicament, per un equip diferent de muralistes, també es troben repartides entre el Museu i l’església.

Estat de l'absis central i presbiteri de Sant Climent de Taüll (Vall de Boí, Alta Ribagorça). Febrer de 2011. Fotografia Imma Lorés. ©Arxiu ArsPicta

Estat de l'absis central i presbiteri de Sant Climent de Taüll (Vall de Boí, Alta Ribagorça). Febrer de 2011. Fotografia Imma Lorés. ©Arxiu ArsPicta

L’edifici ens havia arribat amb ben poques modificacions quan va ser “descobert” pels estudiosos a començaments del segle XX, contràriament a d’altres esglésies de la Vall que havien patit radicals reformes. Durant la llarga història de Sant Climent de Taüll, s’havien tapiat les portes del costat meridional i s’havia enrunat un pòrtic que precedia l’entrada als peus de l’edifici i que, incomprensiblement, mai no s’ha provat de refer. El seu interior havia estat modificat per a adequar-lo a les noves necessitats litúrgiques, tot afegint un cor als peus, que va ser eliminat en la restauració dels anys 70 del segle XX, i els retaules dels tres altars dels absis i d’alguna capella lateral. Els successius emblanquinats dels murs i dels suports havien “respectat”, però, la inscripció abans esmentada que sempre va restar visible i que commemorava la consagració de l’església, com també les pintures del quart d’esfera de l’absis, el “Crist de Taüll”, que servia de fons als pinacles del retaule realitzat a inicis del segle XVI. Aquesta permanència i coexistència visual de la magnífica imatge de Crist amb el nou mobiliari litúrgic és el que explica que cridés immediatament l’atenció dels protagonistes de la descoberta del nostre romànic, del qual n’ha esdevingut el seu emblema.

Milagros Guardia

Ars Picta

IRCVM

La “nova” catedral de Tarragona

dimarts, 8/01/2013

En la part més alta de Tarragona s’alça impetuosa la catedral de Santa Maria, retallant el cel i dibuixant un perfil ben visible des de la llunyania, sigui per mar, sigui per terra. Però aquesta atalaiada situació no és casual, perquè els romans ja hi havien erigit en aquell mateix lloc una monumental plaça de culte, presidida al bell mig per un temple dedicat a August, del qual recentment se n’ha pogut concretar la ubicació precisa, gràcies als vestigis arqueològics trobats sota la nau central de la catedral.

La catedral encimbellada a la ciutat(Tarragona digital, 25/8/2011)

D’ençà de la caiguda de l’Imperi romà, l’antiga Tàrraco va entrar en una espiral negativa que li féu perdre força davant d’altres ciutats emergents com Toledo i Barcelona; i la cosa s’agreujà encara més arran de l’ocupació islàmica (714), si bé sembla poc probable que quedés deserta, tal com s’ha exagerat en més d’una ocasió. Per això, quan al començament del segle XII els cristians van tornar a exercir el seu control sobre Tarragona, es van assentar les bases per redreçar el camí i recuperar el prestigi perdut. És en aquest context que hem d’entendre la construcció de la catedral, mitjançant la qual es volia simbolitzar de manera notòria el poder eclesiàstic restablert. Es va iniciar a les darreries de la centúria, amb un projecte condicionat per les subestructures romanes, tal com avui dia encara es pot apreciar en el seu monumental claustre. Pel que fa al temple pròpiament dit, traça en planta una creu llatina, amb tres naus cobertes per sòlides voltes de creueria, separades entre si per potents pilars resolts amb semicolumnes aparellades i columnetes angulars, i rematades per esplèndids capitells que combinen frondoses formes vegetals i geomètriques amb algunes escenes narratives de gran delicadesa. El transsepte és ampli i està coronat al creuer per un airós cimbori de perfil octogonal, mentre que la capçalera es compon de quatre absis disposats de manera esglaonada, d’acord amb una solució que recorda, amb matisos, la practicada a la Seu Vella de Lleida.

El 1996 es va posar en marxa el Pla Director de la catedral, redactat pels arquitectes Joan Figuerola i Joan C. Gavaldà, amb la col·laboració de Jordi Romera i Joan Alonso. En paraules dels autors, el principal propòsit d’aquest document era recollir el màxim d’informació possible per tal de tenir una visió global de tot el conjunt catedralici, des dels seus diferents vessants històric, artístic i constructiu, i així poder diagnosticar en cada cas la millor proposta d’actuació per garantir una correcta conservació a mig i llarg termini.

Interior de la catedral durant las restauració (font: agencia Efe)

Després de 10 anys de treballs ininterromputs, el 2007 es va fer una petita exposició i es va publicar un llibre que recollia de manera succinta l’abast d’aquesta primera dècada restauradora que havia afectat, sobretot, el cimbori, el campanar, les cobertes i les façanes superiors, a banda d’algunes intervencions d’urgència en diverses capelles.  Però ha estat en la quarta i darrera fase, duta a terme entre 2010 i 2012, que s’ha pogut redescobrir l’esplendor pretèrit de la catedral fins al punt de presentar-se com un edifici gairebé nou i desconegut als ulls de molts tarragonins. En aquest cas s’han restaurat les naus interiors, la capçalera, el creuer i algunes capelles, sota la direcció dels arquitectes del Pla Director. Les empreses Urcotex i Àgora han estat les encarregades de l’execució material de l’obra, finançada pel Ministerio de Cultura espanyol, inaugurada oficialment el proppassat 13 de setembre de 2012.

En el segle XVIII els paraments de la catedral presentaven un aspecte poc adient, ennegrits per la brutícia acumulada i pel fum d’espelmes i ciris que havien cremat durant una colla de centúries. Per això, el 1774 es decidí pintar-la tota de dalt a baix amb una capa de color gris que evocava un fals carreuat mitjançant un encintat de fines línies blanques, que va servir per ‘rentar-li’ la cara i per conferir-li una aparença nova i homogènia, però alhora falsa i allunyada de l’esperit original del temple.

Amb motiu de la recent restauració s’ha eliminat amb cura aquesta capa monòcroma, molt alterada per antigues humitats i brutícia, fet que ha permès recuperar part de la decoració pictòrica medieval que s’hi amagava dessota. La major part dels murs i voltes s’havien pintat amb un subtil ‘carreuat de pìnzell’, és a dir, amb una juxtaposició de línies negres, blanques i vermelles que imitaven carreus de pedra; fins i tot, en algunes zones com ara la conca absidal s’ha conservat la marca de la llinyola que els artesans feien servir de pauta a l’hora de traçar les rectes. Aquesta pràctica fou habitual en una curulla d’esglésies i catedrals medievals, però el que sobresurt a Tarragona és la quantitat de superfície ornamentada amb aquest procediment i que afortunadament s’ha pogut preservar, fet que la converteix, almenys per aquest aspecte, en un cas excepcional al Principat i, gairebé ens atreviríem a dir, de gran part del continent.

Volta amb decoració pictòrica a la capella del Crist de la Salut (La Vanguardia, 7 de gener)

També és molt interessant el costum d’entapissar les parets amb pseudo-teles pintades, com les que veiem en la capella de sant Oleguer, del segle XIV, o les més tardanes del presbiteri, a base de motius florals que pengen d’una cornisa en trompe l’oeil, i de la capella de santa Elisabet, amb losanges i esvàstiques. En aquesta última també s’hi han trobat interessats vestigis, encara que molt fragmentaris, d’un cicle de mitjan segle XIV que incloïa almenys una monumental crucifixió. En altres parts s’han fet visibles evidències molt sumàries de sants, com és el cas de les columnes de la nau de l’Epístola i en un pilar d’accés a la capella de Santa Maria dels Sastres.

Pel que fa a la capella dels Sastres, al nostre parer, és la ‘joia de la corona’ per la riquesa de la seua arquitectura i decoració. Alguns autors l’han descrit de manera encertada com una ‘constel·lació d’escultures exemptes i relleus’, definició a la qual caldria afegir que també excel·leix per la seua intensa policromia amenitzada per uns vitralls, que si bé han estat molt alterats i restaurats conserven algunes peces originals de notable valor artístic. Aquest espai de culte es va construir durant els arquebisbats de Sancho López de Ayerbe i Pere Clasquerí, aproximadament entre 1348 i 1380. El 1983 ja va ser objecte d’una primera intervenció durant la qual es van descobrir unes falses vidrieres pintades amb tres figures de sants, atribuïdes al Mestre de Santa Coloma de Queralt, actiu en les comarques tarragonines a mitjan segle XIV. Alhora també era prou conegut el mural amb la Mare de Déu de l’Humiltat i l’arquebisbe Pere de Clasquerí agenollat, així com les dues efígies de sant Pau i santa Tecla. Amb motiu de la recent restauració s’ha pogut recuperar bona part dels colors que embellien la resta d’elements estructurals, escultures exemptes, mènsules i capitells.

De la mateixa manera, resulten sorprenents les tres capelles obertes en el braç sud del transsepte una al costat de l’altra i dedicades respectivament al Sant Crist de la Salut, al Roser i a sant Tomàs. Aquest triple conjunt es va erigir entorn al 1500 per iniciativa del canonge Anton Barceló i constitueix el millor exponent de tardogòtic a tota la catedral. Fins ara, la ja esmentada capa de pintura grisa havia ocultat la interessant decoració polícroma de les seues voltes de creueria, que imitaven un cel blau enriquit amb unes estrelles daurades de paper enganxades directament sobre la pedra.

En definitiva, la recent restauració no ha consistit en un ‘simple’ procés de neteja, sinó que ens ha ofert l’oportunitat de gaudir d’una imatge completament inèdita d’un dels monuments més significatius de la geografia catalana, que ningú no hauria de deixar de visitar. Però malgrat que s’ha fet molta feina, encara queda un llarg camí per recórrer abans el complex catedralici no hagi recuperat la seua millor cara. Capelles com la de les Onze Mil Verges o les dels Cardona, així com l’extraordinari claustre, exigeixen una nova injecció econòmica que en garanteixin una bona conservació.

Antoni Conejo

Magna Ars

El “puzzle” de la pintura mural romànica catalana: Restituir el patrimoni fragmentat i dispers al seu context

dimarts, 23/10/2012

Sant Climent de Taüll és indiscutiblement un dels monuments artístics més emblemàtics de l’art romànic català, i la seva imatge és habitual a l’hora de resumir els actius del país en el terreny del patrimoni i el turisme cultural. Avui, però, Sant Climent de Taüll no és simplement l’església que el visitant pot veure a la Vall de Boí. A inicis del segle XX, la seva descoberta i reconeixement com a monument important de l’art romànic català va comportar les més importants transformacions de l’edifici: la venda d’alguns dels seus elements mobles més destacats, l’arrencament de part de les pintures murals i el seu trasllat al Museu d’art de Barcelona per tal d’evitar-ne la seva exportació, les diferents campanyes de restauració i la realització de reproduccions. Per tant, conèixer Sant Climent de Taüll aI segle XXI de manera complerta és complicat: l’església conserva importants fragments de pintures murals, descoberts amb posterioritat a l’arrencament de 1920, així com algunes imatges, frontals i parts de retaules; al Museu Nacional d’Art de Catalunya s’hi poden veure les pintures arrencades el 1920, així com mobiliari i objectes; i encara cal anar a dos museus més per a trobar la resta d’obres conservades d’aquest conjunt. I la majoria del més d’un centenar d’esglésies amb pintures murals romàniques han viscut històries paral·leles a la de Sant Climent de Taüll, amb resultats de fragmentació i dispersió similars, que fan difícil al visitant la comprensió dels conjunts.

Sant Climent de Taüll (Foto I. Lorés)

Sant Climent de Taüll (Foto I. Lorés)

Des d’ARS PICTA, un Grup de Recerca Consolidat de la Generalitat de Catalunya, dirigit per la professora Milagros Guardia i que està integrat en l’Institut de Recerca de Cultures Medievals (IRCVM) de la Universitat de Barcelona, s’està treballant en un projecte ambiciós que ha de permetre pal·liar aquesta realitat de la pintura mural romànica. L’enfocament és radicalment nou, perquè l’objectiu és conèixer de manera integral cada una d’aquestes esglésies, per tal de restituir en la mesura del possible l’edifici i tot el que contenia en època romànica. És així com podem “retornar” les pintures murals al seu context: l’espai de l’església, amb els murs que decoraven, l’escultura i tot allò que conformava l’atrezzo per a la litúrgia (la decoració de l’altar, amb els frontals, els teixits, els mosaics, les imatges, els objectes i els llibres). Per això cal veure com i en quines fases es va construir i decorar l’edifici, però també les modificacions que al llarg dels segles ha anat patint per adaptar l’espai a noves pràctiques litúrgiques i devocions i que van comportar la proliferació de retaules  i d’emblanquinats dels murs que sovint van tapar bona part de les pintures romàniques. En aquest sentit, es busca tota la informació sobre el procés de desmuntatge i transformació en monuments que han patit cada una d’aquestes esglésies, sobretot al segle XX. D’aquesta manera, i amb l’ajut de tota mena de documents, podem arribar a saber amb més o  menys precisió com eren cap el 1900, en quins moments van anar sortint de l’església les obres i decoracions que ara es troben disperses i on són, i en què han consistit les diferents restauracions de les pintures, dels elements mobles i de l’edifici, de les quals en depèn el seu aspecte actual, a fi i efecte de poder disposar del màxim de peces del trencaclosques.

Sant Climent de Taüll, Caïm matant Abel, 1123 (Foto I. Lorés)

Sant Climent de Taüll, Caïm matant Abel, 1123 (Foto I. Lorés)

La construcció d’un Centre documental virtual (www.arspicta.cat), d’accés obert, té com a objectiu presentar els resultats de l’estudi en cada un dels conjunts. Cada església inclourà no només informació i imatges relatives a la seva història, a l’arquitectura, a la decoració escultòrica i pictòrica, al mobiliari i objectes, sinó també les transformacions que ha patit fins avui. Finalment, la pintura mural romànica de cada església es presentarà amb una restitució virtual gràfica que permetrà visualitzar-les en el seu emplaçament original, tot integrant els diferents fragments, sovint conservats en més d’un lloc, i proposant una “visita” de l’església que avui és físicament impossible de fer.

Està previst que al llarg del 2012 s’incorporin els conjunts de les esglésies de la Vall de Boí (Sant Climent i Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí), de Santa Maria d’Àneu, de Sant Pere de Sorpe, de l’església del castell d’Orcau, de Santa Maria de Mur i de Santa Maria de Barberà.

 

Immaculada Lorés, Universitat de Lleida

per a Ars Picta

Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), Universitat de Barcelona

Nova sorpresa medieval rera un retaule barroc: les pintures murals romàniques d’Eras Bòrdas de Les

dijous, 18/10/2012

El 3 d’octubre la Direcció Regional d’Afers Culturals (DRAC) del departament francès de Migdia Pirineus emetia un comunicat de premsa: a l’església d’Orjot del municipi d’Eras Bòrdas de Les, al Coserans, ha estat realitzada una important troballa. La notícia ens arribava a travès dels nostres col·legues Emmanuel Garland i Olivier Poisson que ens l’enviaven fa pocs dies tal com la recollia el diari francès La Dépêche el dia 5 d’octubre.

Decoració mural romànica apareguda al cilindre absidal de l'església d'Orjot, Eras Bòrdes de Lès, en enretirar el retaule del segle XVIII. Fotografia de J.-F. Peiré, Drac Midi-Pyrénées

La troballa consisteix en unes importants restes de pintura mural romànica a l’absis de l’església. Com és freqüent, les pintures restaven amagades rera un retaule del segle XVIII y en enretirar-lo han quedat a la vista una part dels murals romànics. Es tracta de les figures de cinc apòstols sota arcs. A l’eix del mur, i dividint  els grups d’apòstols, s’hi pot veure una finestra en que destaca la qualitat de la decoració ornamental de cintes en ziga-zaga.

Detall del cilindre absidal on es poden veure dues figures d'apòstol, sant Pere i un de no identificat, sota els quals els signes zodiacals del lleó i l'escorpí. Fotografia de J.-F. Peiré, Drac Midi-Pyrénées

A l’esquerra de la finestra trobem, identificades mitjançant inscripcions en llatí, les figures de Pere (S P.r.) amb les claus, un apòstol no identificat i Bartomeu (S Bartolomevs); a la dreta, les d’Andreu (S Andreas) i Jaume (S Iacobi). La perforació de l’absis durant els segles XVI i XVII per a obrir-hi unes finestres va ser la causa probable de la destrucció de la resta de figures així com de la inscripció del cinquè apòstol conservat. En total devien ocupar el mur cilíndric deu apòstols i, per tant, tal i com passa en d’altres indrets, com Sant Climent de Taüll mateix, la resta d’apòstols i d’altres figures de sants, si les hi havia, devien decorar les parets i pilars del presbiteri, ja fora de l’absis.

Per sota dels apòstols es conserven cinc figures del zodiac dins medallons semblants als que veiem a Santa Maria de Taüll. Les destruccions també han afectat aquesta part de la decoració però el conservat ho és en un magnífic estat que permet d’identificar les representacions del capricorn (signvm c………), el lleó (signvm leonis), l’escorpí (signvm …rpionis), el cranc (signvm can.ris) i la balança (signvm pesis).Destaca la qualitat de la conservació, amb uns colors esplèndids, com poques vegades es poden veure.Trobareu una bona galeria amb les imatges a la mateixa pàgina del DRAC que és la font de les imatges que veieu en aquest bloc.

Imatge del signe zodiacal del lleó en la decoració absidal de Eras Bòrdas de Les. Fotografia de J.-F. Peiré, Drac Midi-Pyrénées

L’estructura decorativa d’aquest absis és molt habitual. L’espai central figuratiu és tancat en la part alta mitjançant una cornisa decorada amb una greca amb efectes de profunditat. El mateix motiu apareix per sota de les figures, en aquest cas en forma de greca en espiral. La part inferior apareixia decorada mitjançant una reproducció de cortinatges de la que només en resten alguns framents. Malhauradament, la conca absidal propiament dita apareix en l’actualitat pintada amb un blauet intens, rera el qual s’ignora s’hi ha restes de la decoració original romànica.

Després d’aquestes troballes l’església ha estat tancada per tal de protegir la descoberta. No serà fins al 2013 quan s’emprendran les tasques de museització necessàries per a fer-les visitables. En el projecte està previst la realització de petites prospeccions per tal de veure si hi ha més restes ocultes sota els enlluïts posteriors.

Com acostuma a passar amb aquestes descobertes inesperades també la premsa d’aquí se n’ha fet ressó. En primer lloc el diari Ara en l’edició del 10 d’octubre. Quatre dies més tard ha estat el diari El País el qui ha recollit la notícia.

La importancia del conjunt, tal i com destaca la professora Milagros Guardia, membre de l’IRCVM i directora d’Ars Picta, únic grup a Catalunya que s’ocupa de l’estudi de la pintura romànica, rau en el fet que una troballa com aquesta a la cara nord dels Pirineus serveix per completar el panorama d‘una pintura mural romànica que, fins ara, només comptava en aquell territori amb l’important conjunt conservat a la catedral de Sent Líser de Coserans.

Sempre és inevitable voler establir comparacions ràpidament, i des del DRAC de Migdia-Pirineus els responsables apunten a la vinculació amb els conjunts de Taüll. No hi ha dubte que la proximitat hi és. Tant a nivell iconogràfic, com en la solució dels plecs dels medallons tancant els signes del zodiac a Orjot i animals a Santa Maria de Taüll i a San Baudelio de Berlanga, les altres úniques dues esglésies on trobem aquest motiu, gairebé idèntic. Ara bé, com ha pogut detectar, Cristina Tarradellas, investigadors d’Ars Picta que s’ocupa dels conjunts andorrans, el signvm pesis, la cara de dona o el sant Pere són molt propers a algunes de les figures de les peculiars pintures de Sant Martí de la Cortinada a Ordino (Andorra). Per tant, d’entrada, una nova baula que ens parla de les connexions, que sabem freqüents, entre diferents territoris Pirenencs.

El millor de tot per als qui ens dediquem a les pintures romàniques és que sempre sembla que ja no hi hagi d’haver cap troballa més, doncs els serveis de patrimoni i de conservació, els museus i els investigadors sembla que ja hagin aixecat totes les pedres, llevat totes les capes de calç i apartats tots els retaules, i malgrat tot les troballes no s’aturen i segueixen sorprenent-nos.

Carles Mancho