Entrades amb l'etiqueta ‘Pesta negra’

1391: Atac al Call

dimarts, 5/08/2014

Avui dimarts és una d’aquelles efemèrides que potser seria millor no haver de remarcar mai. El 5 d’agost de 1391 hi hagué un dels pitjors atacs al call de Barcelona, que acabarà ferint de mort la comunitat jueva de la ciutat. On es trobava, però, aquesta comunitat, i per què fou atacada?

Mapa del Call de Barcelona – Pere López

Com podeu veure a la imatge, el Call Major de Barcelona tenia la seva porta principal a la plaça Sant Jaume, a l’actual carrer de Sant Honorat, i s’encabia aproximadament entre el carrer del Bisbe, la plaça Sant Felip Neri i el carrer dels Banys Nous. El Call Menor o d’en Sanahuja, format als primers anys del segle XIV arran de l’expulsió de jueus decretada a França el 1306, li era molt proper: actualment queda entre els carrers de la Boqueria, d’Avinyó, de Rauric i de la Lleona.

La presència de jueus a Barcelona està documentada almenys des del s. IX. La mateixa comunitat assenyalarà en diverses ocasions ser descendent de la primera diàspora jueva després de la destrucció del Temple de Jerusalem, l’any 587 a.C., per part de Nabucodonosor. D’aquesta manera els jueus barcelonins intentaven desmarcar-se de l’acusació més perillosa, la de “deïcides”, ja que haurien estat ja fora d’Israel molts anys abans de la crucifixió de Jesús. Fos certa o no aquesta dada -de fet, fonts arqueològiques apunten que els jueus van arribar a les costes catalanes en període romà-, sobre ells requeien les mateixes disposicions que a la resta de jueus europeus, especialment pel que fa a ser ells mateixos “propietat reial” i anar degudament identificats com a jueus.

Que els jueus fossin propietat reial ens pot sobtar avui en dia, però la legislació de molts regnes va anar incorporant aquesta idea en època medieval. Ésser propietat reial donava compte de la seva excepcionalitat d’estatus -ja que els feia distingir clarament dels cristians, moltes vegades entenent aquesta “possessió” reial com a conseqüència del seu màxim pecat- i aportava al monarca o príncep una font d’ingressos més que notable. Aquesta qüestió, que trobem ja als Usatges de Barcelona o als Furs de Terol, és posada per escrit en nombroses ocasions i, com assenyala Jaume II en una carta a l’arquebisbe de Tarragona, és de domini públic:

 

[Barcelona, 19 de març de 1300]

A Catalunya és sabut per tothom que tots els jueus de totes les ciutats i altres llocs de Catalunya, són propietat de la nostra cambra (sunt res propie camere nostre). Per això podem, i així ho tenim per costum des de fa molts anys, Nós i els nostres predecessors, imposar-los tributs, subsidis, col·lectes i qualsevol altra petició que tinguem, a la nostra lliure voluntat.

 

Si bé la propietat reial podia significar protecció, en alguns moments convertí els jueus en l’objectiu de les ires populars i nobiliàries contra el rei: atacant els jueus s’atacava també el poder i la butxaca reials. Tampoc no era pas el primer cop que s’atacava la comunitat de Barcelona. Durant la Setmana Santa eren habituals els aldarulls contra els jueus, motiu pel qual s’acostumaven a tancar les portes dels barris jueus durant uns dies. Un altre episodi significatiu en aquest sentit va tenir lloc el 1348, després de l’esclat de la Pesta Negra, quan la població es revoltà contra els jueus i atacà el call. No van haver-hi acusacions d’enverinament de pous (com sí que va passar a altres llocs com Alemanya), però l’avalot fou igualment colpidor amb uns 20 morts i una destrossa considerable de documentació. Altres llocs, com Tàrrega, van patir pitjor destí.

Anys després, el 6 de juny de 1391, arran d’una sèrie de sermons incendiaris de l’ardiaca Fernando Martínez, vicari general de Sevilla, l’aljama de Sevilla va ser assaltada i molts dels milers de jueus que hi vivien morts o forçats a convertir-se. Encara que els exaltats seguidors del dit ardiaca hi van tenir un paper important, s’hi van sumar altres interessos polítics i econòmics: d’una banda, la Corona de Castella estava en interregne, i a alguns nobles els hi interessava afeblir les propietats reials; de l’altre, l’atac al call significava també, com deiem abans, una gran ocasió per destruir i fer desaparèixer documentació de propietats i préstecs, i així posar fi a tots els deutes que es podien tenir amb els prestamistes de la comunitat jueva. L’atac a l’aljama de Sevilla va ser una guspira que va encendre tota la península, sempre amb aquest mateix rerefons econòmic i polític, a més de l’odi als jueus: el 18 de juny es repetia l’atac a Toledo, i a inicis de juliol començaren els avalots a la Corona d’Aragó. Malgrat les ordres del rei Joan I amenaçant els revoltats i decretant l’aïllament dels calls, el 9 de juliol els avalots es van apoderar de la ciutat de València, arribant al punt de fer desaparèixer la històrica aljama de la ciutat, i el 10 de juliol van iniciar-se a Mallorca.

Els historiadors, de tant en tant, som afortunats i comptem amb fonts realment detallistes que ens transporten al passat. El Diari del consell de Barcelona n’és una, i trobem que és prou descriptiva com per què ens expliqui ella mateixa què va passar quan els avalots van arribar a la capital del Principat:

 

Dissabte, XXII juliol. Es féu ajust de ciutadans honrats i homes de mar, que durant tot el dia estigueren armats a la Casa del Consell de la ciutat, de manera que si se sentia soroll o avalot del poble contra els jueus es despertessin i l’aturessin, de manera que no es pogués fer mal als dits jueus, com havia succeït el mateix mes a la ciutat de València, on havien mort gran nombre de jueus i robat tot el Call jueu de València.

Dissabte, V agost. Fou la festa de Sant Domènec confessor. Es mogués avalot contra els jueus de Barcelona a l’hora de despertada, i tot el Call fou robat, i morts diversos jueus, i altres fets cristians.

Dilluns, VII. […] Es determinà que alguns castellans que havien portat a terme l’avalot del Call fossin empresonats i se’ls hi fes la justícia que mereixien. […] Gairebé passada l’hora de mig jorn, començà un avalot de mariners i pescadors, que anant pel carrer de la Mar vingueren amb armes i ballestes a punt, i anaren a la plaça del Blat dient “mori tothom, i visca el Rei i el poble”. S’ensenyoriren de la Cort del Veguer i en tragueren tots les dits castellans empresonats i tots els altres presos, de manera que no hi quedà ningú. I fent avalot anaren al Castell Nou on els jueus es resguardaven i allà combateren, calant foc a les portes i tirant als terrats amb les ballestes. Durà fins a l’hora del seny, i a la dita hora vingueren pagesos i sagramental de fora, que obriren la cort i l’escrivania del batlle, en prengueren els llibres que hi trobaren i els cremaren al foc de la plaça de Sant Jaume.

I el dia de dimarts següent tots els jueus que eren al dit Castell Nou i la major part es feren cristians, excepte tres-cents que moriren.

Marlet con Sant Doménec del Call

Com veiem, l’avalot va durar tres dies, començant el dia de Sant Domènec, motiu pel qual un dels carrers de l’antic barri jueu ostenta avui dia el nom de “Sant Domènec del Call”. Altre cop, a més de les grans pèrdues personals, es va procedir a destruïr tot tipus de documentació i propietats. D’altra banda, els batejos en massa van transformar la comunitat jueva en una de conversa que va a haver d’adaptar-se a una nova realitat, a un barri nou però encara amb costums vells. Tot i els intents del rei de reactivar la comunitat jueva, el fet és que el 1392 diverses propietats del call (entre elles les sinagogues) van ser venudes i poc a poc van desaparèixer els pocs habitants jueus del lloc. Pocs anys després, el 1401, es prohibia finalment la mera existència d’una comunitat jueva a Barcelona.

No acostuma a passar que les fonts ens donin dues vessants de la mateixa història. En aquest cas, tenim un testimoni jueu dels avalots de 1391, a més del cristià: el de Hasday Cresques, un dels membres més importants de la comunitat jueva de la Corona d’Aragó. Per bé que totes dues fonts coincideixen en la crueltat dels fets, a la font jueva es pot palpar el dolor d’algú que s’ha vist afectat directament pels esdeveniments:

 

Carta de Hasday Cresques a la comunitat jueva d’Avinyó sobre els avalots de 1391:

[8] »El dissabte vinent [5-8-1391], el SENYOR vessà la seva ira com foc, menyspreà el seu temple, profanà la corona de la seva Torà, la comunitat de Barcelona, rompent-la en escruix. Aquell dia hi hagué uns dos-cents cinquanta morts. La resta de la comunitat fugí cap al castell i se salvaren. L’enemic saquejà els carrers dels jueus i calà foc en alguns. Però el veguer de la ciutat no hi va tenir part, sinó que es va esforçar tant com va poder per salvar-los, i els va fornir menjar i beguda. També van deliberar de castigar els autors de les malifetes; però llavors s’alçà en avalot la pleballa, una gran multitud, contra els prohoms de la ciutat i atacaren els jueus que hi havia al castell amb arcs i ballestes; els escometeren i arremeteren contra ells allà al castell. Molts hi van patir martiri, entre ells el meu fill únic, que estava a punt de casar-se. L’he ofert en sacrifici com un anyell innocent. Tinc per just el judici de Déu i em conhorto pensant en la bona part que li ha escaigut, en la delícia que li pertoca. Molts es van matar ells mateixos; d’altres es van llançar daltabaix del castell i a mig camí torre avall ja estaven tots especejats; alguns van sortir a fora i van patir martiri en ple carrer. La resta es va convertir. Només poquíssims aconseguiren de trobar refugi a les ciutats dels eclesiàstics; un noi podria escriure’n els noms. Eren gent important, això sí. Per culpa dels nostres nombrosos pecats, no hi ha avui a Barcelona ningú que es pugui anomenar israelita.

Jo sóc l’home que ha vist el desastre sota la vara del Seu furor (Lm 3,1), Hasday ben Abraham ben Hasday ben Jafudà Cresques, que escriu aquí a Saragossa, el dia 20 del mes de marheixvan de l’any 5152 [10-10-1391]*.

 

Laia Sallés

Clara Jáuregui


* Traducció de FELIU, Eduard “Sobre la lletra que Hasday Cresques adreçà a la comunitat jueva d’Avinyó parlant dels avalots de 1391”, Tamid, [Societat Catalana d’Estudis Hebraics] Vol. 5 (2004-2005), p. 171-219

Zinevra di Bernabó da Genova i Bartolomea Gualandi: così fan tutte? (Decameró II, 9 i 10)

divendres, 19/04/2013

La segona jornada del Decameró és la primera que té un tema preestablert: “sota el regiment de Filomena es tracta de qui, assetjat per diverses causes, hagi arribat a bona fi, més enllà de la seva esperança”. A les novel·les d’aquesta jornada, l’acció neix de la tensió entre el previsible – el càlcul de la raó, basat en el sentit comú, la saviesa o el costum –, i l’imprevisible – les contrarietats de fortuna. La fortuna de Boccaccio no és una deessa cega i omnipotent. Hi ha poques coses, al Decameró com a la vida, que només depenen de la sort. Fortuna com a felicitat gratuïta o sobtada – l’herència d’una tieta riquíssima i oblidada que de cop i volta ens resol la vida – o com a desapiadat botxí – la pesta negra, en el cas de l’obra de Boccaccio – són figures exemplars dels nostres desitjos més elementals, dels nostres terrors més atàvics. En la majoria dels casos, la fortuna compta amb la nostra ajuda. La sempre vigilant fortuna donarà un gir inesperat i feliç als destins de Landolfo Rufolo (II 3), Andreuccio da Perugia (II, 5) o Zinevra (II, 9), cert. Però això passa només quan l’avarícia, la cobdícia o l’estupidesa dels individus han estat equilibrades per l’adequada dosi d’intel·ligència, d’argúcia, de paciència. El fet que els contes de la segona jornada acabin sempre en happy end depèn de les regles decidides al començament. Hagués pogut ser diferent i, com ja veurem en properes notes, no falten tragèdies al Decameró.

Algunes de les històries d’aquesta segona jornada són conegudíssimes. Pensi’s només en la novel·la ‘orientalista’ d’Alatiel (II, 7). Seguint les peripècies amoroses d’Alatiel, irresistible odalisca avant la lettre, viatgem d’un cap a l’altre del Mediterrani, des d’oest cap a est, al llarg de les rutes dels mercaders italians, catalans, grecs, turcs. Pensi’s també en les protagonistes de la novena i dècima novel·la de la segona jornada. La primera, Zinevra o Ginebra, dona de Bernabó da Genova, que per la niciesa i avarícia del marit i les mentides d’un seu col·lega mercader, Ambrogiuolo da Piacenza, salva la vida pels pèls i només gràcies a la seva intel·ligència. La segona, Bartolomea Gualandi, que primer es casa infeliçment amb el jutge “pansidet i tristoi” Riccardo di Chinsica, i després acaba, feliçment, com a amant i dona del corsari Paganino Mònaco o Paganin del Mare. Zinevra és descrita com una dona extraordinària: “era bella de presència i encara bastant jove, àgil i ajudada, i no hi havia res del que pertoca a les dones, com ara fer labors de seda i coses semblants, que ella no ho fes més bé que ningú [i a més] sabia cavalcar un cavall, ensinistrar un ocell, llegir i escriure i passar comptes millor que si no fos un mercader” (II 9, p. 182). També Bartolomea és, a la seva manera, una dona fora del comú: no només és jove i guapa (“una de les més belles i de les més amoroses donzelles de Pisa” – II 10, p. 194), també és, com veurem d’aquí poc, espavilada: sap molt bé el que vol.

A la novel·la de Zinevra, el seu home, Bernabò Lamellini o Lamellin, és un mercader. Com els altres mercaders italians, de Gènova, Vènecia o Piacenza, Bernabò també viatja molt. Durant un d’aquests viatges de negocis a París, Bernabò, havent sopat, es troba fent sobretaula amb un grup d’altres negociants italians. Xerren i xerren. I de què haurien pogut parlar una colla d’homes lluny de casa i de les respectives mullers si no és de dones? El debat, per dir-ho així, avança farcit de les més frívoles misogínia i hipocresia masculines. Ja se sap, diuen, tota dona és inconstant i voluble per naturalesa. Se n’ha de desconfiar, segueixen, i mentre nosaltres estem lluny de casa, segur que les nostres dones, a casa, s’ho saben muntar molt bé per no morir-se d’avorriment. Conclusió: no ens hem d’esperar a tornar a casa fidels i cornuts sinó que hem de caçar al vol les ocasions que la sort ens posi davant. Tots hi estan d’acord. Tots menys Bernabò que, no sense una punta d’arrogància, comença a presumir de l’honorabilitat de la seva dona, Zinevra. L’ocasió es fa irresistible per a Ambrogiuolo de Piacenza, el típic fanfarró, que comença a mofar-se del mercader de Gènova recordant-li que la seva dona és de carn com les altres i per tant com les altres subjecta a les lleis de la natura: tu medesimo di’ che la moglie tua è femina e ch’ella è di carne e d’ossa come son l’altre (“i digues tu mateix si la teva muller és o no una dona de carn i ossos com les altres”, II 9, p. 183). Al començament de Così fan tutte (1790), Mozart i Da Ponte, que en aquesta òpera van refer el guió de la novel·la de Boccaccio, posen en boca de Don Alfonso les mateixes paraules:

Ed io, giuro alla terra,
Non scherzo, amici miei;
Solo saper vorrei
Che razza di animali
Son queste belle,
Se han come tutti noi carne, ossa e pelle,
Se mangian come noi, se veston gonne,
Alfin, se Dee, se donne son…

A Così fan tutte Don Alfonso provoca Ferrando i Guglielmo, È la fede delle femmine | Come l’araba fenice: | Che vi sia, ciascun lo dice; | Dove sia, nessun lo sa, que arriben a fer una juguesca per demostrar que la fede (la fidelitat) de les respectives Fiordiligi i Dorabella és a prova de bombes. El motiu de l’aposta es filtra a l’òpera de Mozart i Da Ponte per mitjà de Boccaccio, on és Bernabò el qui està disposat a jugar-se la vida a canvi de mil florins d’or només per provar l’indestructible lleialtat de Zinevra. A la novel·la, Ambrogiuolo accepta l’aposta, rebaixant-ne però el premi: Ambrogiuolo no vol la sang de Bernabò, es conforma amb cinc mil dels seus florins. Tot seguit Ambrogiuolo, que no aconsegueix seduir Zinevra, fa creure a Bernabò que la seva Zinevra li ha estat infidel. Pagada l’aposta, Bernabò, foll de gelosia, decideix fer matar Zinevra. Aquesta, gràcies al seu enginy, troba la manera de salvar-se. Es disfressa d’home i es canvia el nom: Zinevra es transforma en Sicurano da Finale. Després, a bord d’una nau d’un català, segner en Cararh, arriba a la cort del soldà d’Egipte on, gràcies a la seva virtut, puja de rang fins a esdevenir un dels seus homes (sic) de confiança. És aquí, a Egipte, on té lloc el desenllaç de la novel·la. Amb sort i astúcia, Sicurano/Zinevra reuneix a la cort del Soldà Ambrogiuolo i el marit Bernabò: el primer confessa la mentida, el segon admet l’error. Ambrogiuolo és condemnat a morir. Bernabò és perdonat i tots dos, Zinevra i ell, poden tornar-se’n a Gènova plens de riqueses.

La trama de la novel·la de Bartolomea és més senzilla i funciona com a contrapunt de la novel·la de Bernabò i Zinevra. L’explica Dioneo, últim narrador de la jornada, reprenent el fil de la novel·la precedent per demostrar la ximpleria (bestialità) del mercader de Gènova i de tots aquells qui, “considerant-se més poderosos que la natura, s’enderien amb buides xerrameques per tal de poder fer el que no poden fer i s’esforcen contra natura a fer que els altres es tornin com ells, contràriament al tarannà dels altres” (sé piú che la natura possenti estimando, si credon quello con dimostrazioni favolose potere che essi non possono, e sforzansi d’altrui recare a quello che essi sono, non patendolo la natura di chi è tirato – II, 10, p. 193). El jutge Riccardo di Chinzica, vell i impotent, decideix buscar-se una muller jove i guapa. La troba en la pisana Bartolomea Gualandi. Aquesta, després d’un temps passat a casa del jutge acumulant frustració, és segrestada pel corsari Paganino Mònaco o Paganin del Mare. Riccardo vol rescatar Bartolomea però és aquesta que s’hi oposa. En un discurs que sembla una arenga final (el proposem tot seguit en original i en traducció), i que en l’argumentació recorda la Marquise cantada per Brassens (Peut-être que je serai vieille, | Répond Marquise, cependant | J’ai vingt-six ans, mon vieux Corneille, | Et je t’emmerde en attendant ), Bartolomea diu al marit que se’n torni a Pisa sol: ella s’estima més quedar-se a Mònaco, consolada pel seu pirata.

Decameron II, 10

Ben sapete che io non sono sí smimorata, che io non conosca che voi siete messer Riccardo di Chinzica mio marito; ma voi, mentre che io fui con voi, mostraste assai male di conoscer me. Per ciò che se voi eravate savio o sete, come volete esser tenuto, dovavate bene avere tanto conoscimento, che voi dovavate vedere che io era giovane e fresca e gagliarda, e per conseguente conoscere quello che alle giovani donne, oltre al vestire e al mangiare, benché elle per vergogna nol dicano, si richiede: il che come voi il faciavate, voi il sapete. E se egli v’era più a grado lo studio delle leggi che la moglie, voi non dovavate pigliarla; benché a me non parve mai che voi giudice foste, anzi mi paravate un banditor di sagre e di feste, sí ben le sapavate, e le digiune e le vigilie. E dicovi che se voi aveste tante feste fatte fare a’ lavoratori che le vostre possession lavorano, quante faciavate fare a colui che il mio piccol campicello aveva a lavorare, voi non avreste mai ricolto granel di grano. Sommi abbattuta a costui [el corsari Paganin del Mare], che ha voluto Idio sí come pietoso raguardatore della mia giovanezza, col quale io mi sto in questa camera, nella quale non si sa che cosa festa sia, dico di quelle feste che voi, piú divoto a Dio che a’ servigi delle donne, cotante celebravate; né mai dentro a quello uscio entrò né sabato né venerdí né vigilia né quattro tempora né quaresima, ch’è cosí lunga, anzi di dí e di notte ci si lavora e battecisi la lana […] E però con lui intendo di starmi e di lavorare mentre sarò giovane, e le feste e le perdonanze e’ digiuni serbarmi a far quando sarò vecchia; e voi con la buona ventura sí ve n’andate il piú tosto che voi potete, e senza me fate feste quante vi piace.

[Giovanni Boccaccio, Il Decameron, a cura di Vittore Branca, Torino: Einaudi, 1998 (“ET Classici” [1a ed. “Nuova Universale Einaudi” 1980]), p. 31-34]

Decameró II, 10

“Prou sabeu que no sóc tan desmemoriada per a no reconèixer que vós sou misser Riccardo de Chinzica, el meu marit; ara, vós, durant el temps que estiguérem junts, vau demostrar que em coneixíeu ben malament, ja que si fóssiu savi, almenys tant com voleu que us hi tinguin, hauríeu hagut d’entendre i adonar-vos que jo era jove, fresca i gallarda, i per consegüent saber allò que convé a les dones joves, a part el vestir i el menjar, encara que elles per vergonya no ho diuen: i això, sabeu prou bé com ho fèieu. I si us agradava més l’estudi de les lleis que la muller, no n’havíeu de prendre; tot i que a mi mai no em vau semblar un jutge, sinó un nunci de consagracions i de festes, de tan bé com les sabíeu, fossin dejunis o vigílies. I us diré que si als llauradors que treballen a les vostres possessions els haguéssiu fet fer tantes festes com a qui havia de treballar el meu petit tros, no hauríeu recollit mai ni un gra de blat. M’he topat amb aquell [el corsari Paganin del Mare] que Déu, com a pietós observador de la meva joventut, m’ha destinat, amb qui ara estic en aquesta casa, on no se sap què són les festes, vull dir les festes que vós, més devot de Déu que dels favors de les dones, tant celebràveu; i per aquesta porta no han entrat mai ni sàbats, ni divendres, ni vigílies, ni les quatre témpores, ni quaresma, que és tan llarga, ans de dia i de nit s’hi treballa i s’hi carda la llana; i després de la nit que van sonar matines, sé prou bé com van les coses d’aleshores ençà. Per tant, amb ell em proposo d’estar-me i de treballar mentre seré jove, i deixaré les festes, els pelegrinatges i els dejunis per quan seré vella; i vós us en podeu anar en bona hora com més aviat millor, i feu sense mi tantes festes com us plagui.”

[Giovanni Boccaccio, Decameró, Traducció i notes de Fracesc Vallverdú, Barcelona: Edicions 62, 2008 (“labutxaca” [1ra ed. 1984]), p. 197-8]

[Aquí podeu fullejar el magnífic Decameró, incunable de cap a 1476, conservat a la Bayerische Staatsbibliothek de Munic… en alemany]

Simone Ventura
IRCVM