Entrades amb l'etiqueta ‘Mística’

Amb veu de dona: Brígida de Suècia i la Passió de Maria

dimarts, 24/02/2015

Quan un turista entra la Piazza Farnese a Roma es trobarà un edifici que va acollir una dona anomenada Birgitta Birgersdotter (1303-1373), més coneguda com Santa Brígida de Suècia durant la seva estància a Italia. L’edifi en qüestió avui acull una variant moderna de l’ordre religiosa fundada per ella, i que ofereix allotjament al mateix lloc. El nostre turista potser, si és fixa, veurà el nom Suec gravat a la façana, i un seguit de preguntes es formularan al seu cap: Qui va ser aquesta dona? Què feia una dona sueca al sud d’Europa en aquells anys? Va ser una escriptora? Una santa? Una figura política? La resposta és complexa per si mateixa, i només dedicarem un breu espai d’aquesta entrada a respondre-les. Potser, la qüestió més complicada seria si som capaços d’escoltar la seva veu després de tots aquests anys.

Façana Casa di Brigida, a la Piazza Farnese a Roma, amb la dedicatòria a Birgitta a la porta principal. Encara es poden visitar les habitacions que va ocupar la Brígida, i que un altre personate important, la Margery Kempe, va visitar tal i com explica al seu Llibre de Margery Kempe

 

La Bridget Morris, editoria de la traducció crítica al anglès dels textos de Brígida, la va definir com la única dona del segle XIV que ha estat canonitzada, (1391) i que va fundar una ordre monàstica dissenyada per ella mateixa que encara existeix avui dia. Les millors fonts per l’estudi de la seva vida són precisament les actes del seu procés de canonització, i sobretot, el recull de les visions que va tenir i la van impulsar a una nova vida de devoció després d’enviudar i que es coneixen sota el títol de Revelacions. Una d’aquestes visions precisament la van dur a Roma, entre altres coses, per lluitar per una reforma i renovació de les ordres religioses que existien en aquell moment, i per fer tornar el papat des d’Avinyó. La hagiografia, les vitae que es van composar poc després de la seva mort, ens la pressenten com una santa, d’una pietat extraordinària i subjecte de visions des de la infantesa seguint els models hagiogràfics ben definits en el seu temps. El que més pot cridar l’atenció, d’entrada, és que Brígida era una dona casada, que va portar una vida espiritual no lligada a una ordre conventual, com tantes dones d’aquell període, després d’enviudar. Mare de vuits fills, ho va deixar tot i es va instal·lar a les proximitats del convent cistercenc d’Alvastra, a Suècia. La seva vida transcorreria llavors al voltant de la meditació i la pregària, i possiblement com a fruit d’aquestes va escriure o dictar un seguit de experiències o visions que van ser editades i traduïdes al llatí pels seus confessors. Els textos són de diferent llargària, i adrecen temes que podríem definir com la biografia espiritual, la crítica al les ordres religioses, o fins i tot el mirall de prínceps. Eren primer escrites en suec antic i després traduïdes al llatí, i en elles apareix Brígida caracteritzada com a novia de Crist, i destinatària de paraules d’aquest, de la Verge Maria, i testimoni d’escenes bíbliques o que tenien a veure amb la quotidianitat, com per exemple el judici a les ànimes d’aquells propers a ella en una visió del cel que s’emmirallava en un concepte de cort celestial.

Algunes d’aquestes visions tenien un contingut profètic i reflecteixen en bona mesura la devoció mariana de la baixa edat mitjana, així com avança temes que haurien de ser crucials en la Reforma, com el pecat de simonia i la mancança d’una autèntica devoció al significat de la Passió de Crist. Algunes de les profecies es van acomplir, i van impulsar la popularitat de la seva figura. D’origen aristocràtic representa també l’accés del laïcat a l’espiritualitat més enllà dels models i les etiquetes tradicionals, com per exemple la virginitat i la vida conventual. I és en aquest sentit on es presenta una tensió que ens serveix per trobar la seva veu, ja que no és fàcil trobar-la en les capes d’edició que van envoltar els seus escrits, fruit de la necessitat de protegir la seva obra de possibles accions inquisitorials, com de fet es pot trobar en l’estructura i els desenvolupament del seu procés de canonització.

Nova York, Pierpont Morgan Library, M.498, fol. 4V Illuminació d’un manuscrit de les Revelacions de finals del segle XIV, on es veu com Brígida està a punt d’escriure una de les seves Revelacions, relacionada amb l’ofici eclesiàstic que es veu a la esquerra.

Nova York, Pierpont Morgan Library, M.498, fol. 4V
Illuminació d’un manuscrit de les Revelacions de finals del segle XIV, on es veu com Brígida està a punt d’escriure una de les seves Revelacions, relacionada amb l’ofici eclesiàstic que es veu a la esquerra.

Sigui com sigui, la percepció que es va tenir a l’edat mitjana de la santa és la de que ella va escriure realment les seves Revelacions, i no existeix la desconfiança vers els seus confessors/editors que un investigador modern pot tenir, com demostren les miniatures on habitualment se la presenta davant d’un escriptori, rebent una revelació, i amb tot enllestit per escriure. Unes imatges que es poden trobar als manuscrits medievals i fins i tot van passar a la primera edició impresa, comissionada pel primer monestir de la seva ordre a Vadstena, Suècia, i impresa a Lübeck, l’anomenada edició Gothan. Això també es podria aplicar a la percepció històrica de la seva figura, més centrada habitualment en la seva importància política i el seu paper en el retorn del papat a Roma que no pas en el missatge religiós de la seva obra, com indica la Claire Sahlin, però que va ser possiblement una de les raons fonamentals per l’èxit que va obtenir com demostren el gran nombre de manuscrits conservats de les seves revelacions, on se la representa precisament com a canal o vehicle del missatge diví. Un altre factor que pot explicar la seva popularitat cal cercar-lo en l’expressió de les emocions, realitzat aprofitant les formes que la literatura religiosa podia proporcionar, i constituint l’única manera d’accedir a la seva interioritat, la seva veu emmirallada en la Passió de Crist i Maria.

Imatge de Brígida a una edició impresa (1526) de The Pilgrymage of Perfeccyon, de Syon Abbey.   Un cop més veiem a Brígida escrivint les Revelacions. Els elements de la imatgeria propis de la santa sueca hi són representats. El llibre és obra del monestir de Syon, de l’ordre del Santíssim Salvador, que va fundar Brígida.

Imatge de Brígida a una edició impresa (1526) de The Pilgrymage of Perfeccyon, de Syon Abbey.
Un cop més veiem a Brígida escrivint les Revelacions. Els elements de la imatgeria propis de la santa sueca hi són representats. El llibre és obra del monestir de Syon, de l’ordre del Santíssim Salvador, que va fundar Brígida.

Una convenció per a qualsevol vida beatífica seria mostrar el rebuig del pecat d’una banda, i de l’altra de l’afecció als sentiments terrenals. Una de les característiques més importants del misticisme de Brígida de Suècia es la seva devoció a la Verge, una devoció que es posa de manifest en diferents ocasions com a una identificació amb aquesta. Al final de la seva vida, Brígida empren un viatge a terra santa, al qual l’acompanyarà el seu fill Karl. S’aturen breument a Nàpols on la reina Giovanna I va voler casar-se amb ell, sense que importés gaire que aquest ja estigués casat. El procés de canonització ens descriu aquesta situació com terrible per la santa, que fins i tot, arriba a desitjar la mort d’aquell abans de que es consumés aquell matrimoni i quan aquest cau malalt no mostrant cap emoció, ni tan sols llàgrimes per la seva mort. Això contrasta enormement amb el que trobem a les Revelacions, Llibre VII, Capítol 13, on la Verge descriu la sortida de l’ànima del cos del Karl amb imatgeria maternal:

“T’explicaré el que vaig fer per l’ànima del teu fill Karl quan deixava el seu cos. Vaig actuar com una dona ajudant una altra dona quan aquesta dona a llum, ajudant el nadó per tal de que no mori a conseqüència del flux de sang i no s’ofega en aquell espai estret a través del qual surt, fent el possible per tal que els enemics del nadó, que estan a la mateixa casa, no el maten.” Rev. VII, 13., 1-3

Segueix una descripció on es desgrana el sentit de la metàfora, explicant com la Verge va a estar al seu costat per tal que no fos temptat per l’amor carnal, que no digués res que pogués ofendre Deu, o que va apaivagar el dolor per tal que la desesperació no el fes oblidar Deu. Però després Brígida mateixa es testimoni del judici de l’ànima del seu fill, on no només la Verge intercedeix en el seu favor sinó que també es dona com a motiu per la salvació les llàgrimes i l’amor de la seva mare:

“L’àngel va contestar: “Les llàgrimes de la seva mare et van robar (els teus drets sobre l’ànima) i van trencar el sac (on es guardaven tots els pecats del fill) i van destruir els documents (acusatoris). Així és com les seves llàgrimes plauen a Deu.” Rev. VII, 13, 43

Aquestes llàgrimes que no sortien a la vora del llit segons el procés de canonització o la Vita, o aquells sentiments que no es mostraven o que no es sentien:

“L’àngel va contestar: la seva mare va aconseguir això ( el dimoni es queixa de que cap de les seves paraules acusatòries serveix) amb les seves pregàries constants i el seu esforç, perquè ella estimava la seva ànima amb tot el seu cor.” Rev, VII, 13, 49

I això s’afegeix al que els actes mateixos impliquen. Demanada d’abandonar els seus fills per la seva vocació, al començament de la seva activitat visionària als anys 40 del segle XIV, aquests mai van deixar de formar part del seu entorn, i trobem moltes referències als mateixos arreu de les Revelacions. Això és indicatiu de diferents coses, però potser lo més interesant es el joc de miralls que se’ns presenta entre la pròpia Brígida com a mare i la Verge Maria, que actuarà com a tal allà on la santa sueca no pot arribar. Tot plegat, posant de manifest les emocions reals emmarcades en un mecanisme d’autorepresentació a través de models de conducta, o el que es podria definir com una codificació de la subjectivitat a través d’un artefacte textual, on la devoció a Maria i a Crist funciona com un canal de l’experiència humana.

Aquest turista del que parlàvem, doncs, davant del desig de saber-ne més, pot recórrer a una biografia moderna, o a una explicació acadèmica, però si de debò vol accedir a la veu d’aquesta dona, la millor via serà llegint els seus escrits, i sabent que la tasca, feixuga, serà recompensada quan pugui copsar no només la veu de Brígida, sinó també la manera en que aquesta veu és canal i reflex dels sentiments religiosos.

David Carrillo Rangel

Universitat de Barcelona


La biografia més recent de Brígida de Suècia és la mencionada de Bridget Morris, St. Birgitta of Sweden, editada per la British Academy al 1999.

La Calire Sahlin parla dels aspectes de la devoció a Maria de la santa sueca al capítol “His Heart was my Heart” inclòs a Heliga Birgitta- buskapet och förebilden, editat l’any 1991 amb textos en suec i en anglès.

No hi ha traducció moderna normativa al català ni al castellà, tot i que es pot consultar una traducció online aquí. L’edició crítica en llatí es de difícil accés, obra de Carl-Gustaf Undhagen,  Burger Bergh,; Ann-Mari Jönsson i Hans Aili, ha estat publicada entre el 1971-1992, a l’editorial sueca Alquimist and Wiksell. Existeix una versió online sense aparell crític, que es pot consultar aquí.

Les actes del procés de canonització van ser editades per Isak Colljn, amb un estudi crític en Suec, per SFSS ser. 2, I, amb el títol Acta et processus canonizacionis beate Birgitte.

Per a una bibliografia detallada sobre Brígida de Suècia, podeu consultar aquí.

Deixem-nos de tantes càbales i parlem de la Càbala

dilluns, 22/07/2013

La idea d’aquest post va sorgir quan a l’aparador d’una tenda de figures de sants, cartes del tarot, espelmes de diferents colors i condicions, medalles, rosaris, collarets i estrelles de David -vaja, en podríem dir una tenda d’articles màgics-, els meus ulls es van fixar en un dels llibres exposats entre dues espelmes: la Cábala.

Potser no tothom té la tendència a confondre el terme càbala i Càbala, però per tal de deixar-ho clar no hi sobrarà pas una breu explicació. Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, de les diferents accepcions de la paraula càbala en podem treure que és també “un conjunt d’intrigues, càlculs i suposicions fetes per endevinar alguna cosa”. Bé, ja ho hem entès, ara seguim el consell que ens dóna el títol d’aquest post i deixem-nos, doncs, de tantes cabòries de parlar d’un tema que embolica que fa fort.

Com hem vist en la definició, parlar d’una càbala equival a parlar d’intrigues endevinatòries, alguna cosa així com ocultisme. Però segons el mateix diccionari, la Càbala en el judaisme no és res més que la “interpretació teosòfica de certs elements de la tradició religiosa jueva, sorgida entre els rabins jueus medievals”. Càbala, en hebreu qabbalà, és un mot que sorgeix de l’arrel q.b.l. i que segons la forma en què es mostra la nostra paraula, dóna derivats a significats com estar oposat, o ser acceptat. Podrem definir-la doncs com la doctrina acceptada o com la tradició oral rebuda a través d’una llarga cadena de mestre a deixeble.

Fins aquí ja portem un seguit de definicions que no fan res més que afegir termes i nous sentits: intrigues endevinatòries, ocultisme, interpretació teosòfica, tradició acceptada… però tot això com es lliga? Bé, per si la confusió no és prou elevada, potser que busquem alguna notícia a través dels cercadors d’internet, tal vegada ens serviria per aclarir què és realment la Càbala. Doncs no! És gràcies a aquesta última opció de cerca i a l’anècdota de l’aparador de la tenda que s’ha posat al títol del post d’avui: “deixem-nos de tantes càbales”. Ara ho veureu. Què diu el Google si escrivim “cabala”? A part de la Viquipèdia i d’algunes altres pàgines decents amb cara i ulls, podem observar, per exemple, alguns dels primers resultats que apareixen com la pàgina de “Pétalos de luz”, de “Tarot Cábala”, de “Cábala negra”, “Madonna”, de “la Cábala nos mejora la vida”, etcètera, etcètera… La meitat de les cerques són d’endevinació, cursets, sectes … vaja, una colla de supersticiosos. “Cabalá para principiantes”: una forma de fer una drecera que no ens durà enlloc, tot i les bones intencions (se suposa). No és envà que els rabins medievals permetien estudiar-la a partir dels 40 anys d’edat. Molta gent que ja ha arribat a aquesta edat en el nostre món occidental i interessats d’aprendre i de saber què és la Càbala, però que alhora són aliens al judaisme i que es troben en un estat intel·lectual i de raonament prou satisfactoris, creuen que poden arribar a estudiar la globalitat de la Càbala, perquè clar, ja han arribat a l’edat permesa. Però no ens enganyem! Manca el bagatge! Si els rabins van fixar aquesta edat no va ser que el nostre cervell canvia de xip justament en el dia del citat aniversari, sinó que va ser fixada tenint en compte les altres llargues etapes formatives de l’estudiant jueu. Des de ben petit amb l’aprenentatge de l’alefbet, la lectura i memorització de la Torà i el Tanakh, els Midraixim, la Mixnà, el Talmud… i una vegada esdevenies expert en tot això (siguem francs, només hi arribaven una minoria dels membres de la comunitat i que també arribaven a ser rabins), al voltant dels quaranta anys ja podies iniciar-te en el món de la Càbala. Intencionadament he subratllat la paraula “rabins” a la definició que dóna l’IEC, perquè no era cosa de tots, sinó d’un petit cercle d’erudits.

En efecte, en aquesta “googleig” hem vist que bona part de la gent que s’interessa pel tema s’ha desviat del sentit més ampli de la Càbala i s’han quedat només amb la part que té relació amb l’ocultisme, que de fet és un dels termes emprats en la definició de -càbala- en el diccionari del IEC. Així que ja va essent hora que deixem tanta definició i presumptes mestres cabalístics online a una banda, i definim ben breument en què consisteix la Càbala.

Gershom Sholem (1897-1982)

Per tal de no convertir-me en un altre “fals predicador” susceptible d’aparèixer en un bloc que parli dels “pseudocabalistes” d’avui que justament acabo d’emfatitzar, exposaré les principals idees que han suggerit investigadors de confiança (entre d’altres Gerschom Scholem i Moshe Idel) per tal que hi penseu a la propera vegada que veieu aparadors o anuncis cabalístics i com un joc del diari, trobar les diferències entre les càbales i la Càbala.

És a les obres d’aquests investigadors on primer s’hauria d’acudir per començar a fer-se una idea i a saber què és la Càbala (i vull distingir aquí entre les idees de “saber” i la d’“aprendre a ser cabalista en una setmana”, que això també és important). La Càbala és el terme que engloba tant la mística jueva com els ensenyaments esotèrics i teosòfics del judaisme que parteix ja de la fi de l’època del segon Temple de Jerusalem (època en què el jueus estaven estretament relacionats primer amb els grecs i després amb els cristians), però que agafaren cos a partir del segle XII i s’anaren desenvolupament bàsicament a Provença, la Península Ibèrica (important va ser el cercle cabalístic de Girona amb Mosé ben Nakhman -Nakhmànides-) i després de l’Edat Mitjana tingué altres focus com Safed, d’on apareixé el gran cabalista Isaac Lúria.

S’accepta que la Càbala és mística no des del punt de vista que la intenció final és la comunió amb Déu i l’aniquilació de l’individu, sinó pel fet que busca la comprensió de Déu i de la creació, impossible d’entendre’ls pel raonament però sí per mitjà de la contemplació i de la il·luminació a través de la Torà (és a dir, de la revelació), així que intuïció i tradició es donen la mà (és la Càbala especulativa). És l’intent de transformar la Llei escrita, la Torà, en les lleis internes que regulen l’univers. El judaisme es convertirà, doncs, en un sistema de símbols místics, que reflectiran els misteris de Déu i de l’univers, sistema que els cabalistes provaran d’entendre per mitjà de diferents mecanismes. Quant a la Càbala com a teosofia busca atènyer el coneixement de la divinitat i desvetllar els misteris de l’oculta vida de Déu, la relació entre la vida divina i entre la vida humana i de la creació. En canvi, la part més oculta i màgica (la Càbala pràctica), i que pel que sembla és només la part de la Càbala que ha cridat més l’atenció a tots els grups que hem dit més amunt, és la part esotèrica de la Llei oral (quan va ser escrita va rebre el nom de Mixnà), que també té un lloc en la Càbala, però lluny dels diferents grups sectaris d’avui en dia.

Jordi Casals

ARDIT Cultures Medievals