Entrades amb l'etiqueta ‘Metropolitan Museum’

El pal·li dels reis de la catedral de Tortosa. Les llums del Renaixement enfosqueixen l’origen d’una obra medieval.

dimarts, 15/10/2013

El 12 de gener de 1920 el Capítol de la Seu de Tortosa, a través de la nunciatura de Madrid, va demanar permís per vendre un frontal brodat de l’edat mitjana, permís que va ser concedit per la Santa Seu gairebé una dècada més tard, el 13 de juliol de 1929. El 12 d’agost del mateix any el bisbe Fèlix Bilbao n’autoritzava la venda per 50.000 pessetes, amb la condició que aquesta quantitat fos esmerçada a la catedral dertosense.

L’expedient –que es conserva a l’Arxiu Històric Diocesà– no inclou cap fotografia del brodat, però l’anomena «frontal de reyes» i, en conseqüència, l’obra es pot identificar sense cap mena de dubte amb un antipendi que té com a tema principal l’Epifania i que va ser publicat dues vegades a la dècada de 1910. En primer lloc, l’any 1916, a les pàgines de Vell i Nou, en el marc d’un article de Romà Jori titulat «Les adoracions» (p. 8-9), s’hi publica una fotografia de l’arxiu Mas; seguidament Fèlix Duran i Cañameras el va reproduir al número del 1918 del Boletín de la Sociedad de Atracción de Forasteros, en un text sobre la ciutat de Tortosa. Potser aquestes publicacions van cridar l’atenció dels compradors, fins ara indeterminats.

En aquest sentit, cal que ens plantegem la possibilitat que el marxant Lionel Harris, propietari de la «Spanish Art Gallery» de Londres, participés d’alguna manera en la transacció. Ho diem perquè Harris va ser el responsable de l’adquisició d’uns magnífics tapissos cinccentistes procedents de Tortosa que avui es conserven al Metropolitan Museum de Nova York, peces que van sortir de la ciutat catalana de l’Ebre cap al 1930, aproximadament al mateix moment que el brodat medieval. A més, alhora que el frontal apareixia publicat a la premsa el 1916, el marxant anglès estava fent un viatge pels «principals centres d’antiguitats» de Catalunya i València. Malauradament no es poden consultar les actes capitulars tortosines posteriors al 1920, que potser inclouen alguna referència sobre aquest assumpte; però des del 1918 els documents –que d’altra banda no són en absolut exhaustius– reflecteixen els problemes econòmics del Capítol i l’existència de persones interessades a comprar objectes artístics de l’Església.

Sigui com sigui, en el context tortosí l’interès pel frontal dels reis era antic. Les dues primeres històries de la ciutat que es van arribar a publicar, el 1627 (Historia de la Antigua Hibera, de Francesc Matorell) i el 1867 (Anales o Historia de Tortosa, de Daniel Fernández), en fan referència. I seguint una tradició que podem rastrejar com a mínim fins a l’inici del sis-cents la vinculaven a un promotor de prestigi, el bisbe i cardenal Ot de Montcada, que va comandar la diòcesi durant 58 anys, entre el 1415 i el 1473. De fet, aquests textos demostren la rellevància artística del frontal, en destacar-lo entre els altres objectes llegats a la Seu per aquest important eclesiàstic.

El que succeeix és que –en realitat– aquesta identificació és errònia. La relació entre obra i promotor, encara que proposada des d’antic, no se sustenta en cap document contemporani a la peça, sinó en el fet que «en cuatro diferentes partes se ve en este frontal el escudo de los Moncadas», com va escriure Duran i Cañameras. Efectivament, els escuts del frontal llueixen en el seu camper el que semblen vuit besants, l’heràldica tradicional d’aquest poderós llinatge. Però en la seva monumental Sigil·lografia catalana Ferran de Sagarra ens indica que el cardenal Montcada –d’acord amb la tendència a diferenciar les diverses branques familiars que hi va haver al segle XV– havia adoptat un escut de sis besants i, per tant, no podia haver encarregat una peça que en mostra vuit. En canvi, un altre membre del Capítol –bé que més humil– posseïa un escut de característiques similars al clàssic d’aquesta noble nissaga. Es tracta del sotscabiscol Ramon de Vilafranca, les armes del qual consistien en «VIII pesses de torteus» o «fogaces blanques», com diuen els documents tortosins. Aquests senyals, segons indica Martí de Riquer, es poden confondre fàcilment amb els besants, ja que tenen la mateixa forma i només en varia el color. Així ho van fer els canonges tortosins del final del segle XVI.

A part de la qüestió heràldica, altres factors porten a pensar que l’obra alienada el 1929 s’ha de relacionar amb aquest client. Sense vincular la troballa documental a l’obra coneguda per les fotografies, l’any 1999 Josep Eixarch va publicar el contracte d’un pal·li establert entre el sotscabiscol Vilafranca i Jaume Figueres, brodador «de casa de la senyora reina», concretament Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim. Aquests pactes notarials concorden plenament amb l’obra coneguda per fotografies: en la primera història el brodador havia de fer la ciutat de Jerusalem «d’on exiran los tres reys de orient, e tres rocins ab un vaylet que·lls tingue per les regnes, e tres camells, los quals menaven per atzembles, e una stela gran»; en la segona història una barraca gran i bella, «e dins la barracha haje a ésser la ymage de la Verge Maria ab lo Fillet en la falda, e a la una part sant Josep, al costat dret de la Verge Maria, e hun pesebre que y haje haver dues bèsties, ço és a saber, lo bou e l’ase»; i en la tercera història «hajen a ésser tres pastors, cascú en sa continença, ab aquell bestiar que necessari serà davant ells, e un àngell qui·ls anuncia la Nativitat, e ab lo bestiar un ca». En el brodat, tot i que no el va acabar Figueres, hi ha representats tots aquests elements fins al més mínim detall, inclòs el «ca» que vetlla pel bestiar dels pastors. A més, l’inventari del 1453 certifica l’existència d’un pal·li «istoriat ab la Maria e los tres reys ab los pastors, ab senyal de mossèn Vilafrancha».

Com hem dit, la confusió que portà a relacionar-lo amb el bisbe Montcada es degué produir al llarg del cinc-cents, perquè la descripció de les peces de la sotstresoreria redactada el 1561, en parlar d’un «pali davant altar de la història de la adoració dels reys», considera que la peça és molt rica, diu que està tota brodada i informa que fa servei a l’altar major, però no n’identifica el donant. En canvi, el següent inventari conegut fins al moment, escrit l’any 1602, ja atribueix el pal·li a la promoció d’Ot de Montcada.

Malauradament, d’aquesta peça esplèndida no se’n coneix ni la destinació ni el propietari.

 

Jacobo Vidal Franquet

IRCVM

Un monjo anomenat Garsies i el monestir de Cuixà en època de l’abat Oliba

dimarts, 11/12/2012

El monestir de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent, és un dels conjunts medievals més importants dels comtats de la Marca Hispànica. L’església del 975, el claustre  de mitjans del segle XII en part in situ, en part a Nova York, on dóna nom a la secció medieval del Metropolitan Museum of Art: The Cloisters, un dels dos campanars que dialoguen al poema Canigó de Jacint Verdaguer, la cripta del Pessebre i l’ampliació de l’església iniciativa del bisbe Oliba al segle XI…

Precisament és d’aquest edifici majestuós del segle X que Oliba va fer engrandir i embellir que volem parlar. Avui és difícil fer-se’n idea donades les importants destruccions sofertes al llarg del temps. L’atzar que sovint presideix la història ens ha conservat, però, una excel·lent descripció. El text és un sermó, obra d’un monjo que va viure al monestir de Sant Miquel de Cuixà a mitjans del segle XI i que, aliè a estèrils polèmiques electorals es deia, ves per on, Garsies.

homilia_garsias_02.jpg

Passatge del document en què apareix esmentat Garsies

Més enllà del nom, una de les formes medievals, del freqüent Garcia, poques coses sabem d’aquest monjo. El coneixem perquè, per encàrrec de l’abat, va escriure un text destinat a commemorar l’aniversari de la consagració de l’església de Sant Miquel, el 28 de setembre del 975, motiu pel qual el text es coneix com a “Sermó del monjo Garsies”. Ens trobem entre l’any 1043 i l’any 1046 en què va morir Oliba.

homilia_garsias.jpg

Inici del document en una edició facsímil

Del text no en conservem l’original sinó la còpia que se’n va fer al segle XVII per a Pèire de Marca. Conservat a la col·lecció Baluze de la Biblioteca Nacional de França, el text va ser inclòs en l’annex de l’obra Marca Hispanica sive limes hispanicus. Es tracta d’una ècfrasis, és a dir una descripció laudatòria de caràcter literari. L’objecte d’atenció és l’església de Cuixà i el sermó de Garsies fa referència a qüestions ben diverses, totes elles referides al conjunt monàstic; esdevé així una de les millors descripcions d’una església altmedieval occidental i, el que és més important, proporciona dades i informacions precises sobre el que no s’ha conservat a Cuixà. És doncs un document molt interessant per als historiadors de l’art romànic.

Després d’una introducció, en forma de carta, en la que manifesta el seu respecte envers Oliba, amb ‘v’, comença a explicar la història de l’església de Cuixà. Aquí es fa referència a les personalitats que van promoure la seva construcció, com l’abat Pons, “oblidat” en l’acta de consagració del 975, l’abat Garí o el comte Sunifred de Cerdanya. Segueix amb els problemes de capacitat que tenia la petita església precedent de Sant Miquel, recurs gairebé retòric que justificar el motiu pel qual es va bastir la nova. Aquest relat ens proporciona informació molt valuosa sobre les esglésies que hi havia al monestir en iniciar-se les obres del nou temple i que no coneixem. El text continua amb una descripció inaudita de l’arquitectura, on fins i tot ens dóna les mides reals; i conclou amb la disposició de les relíquies a l’altar, i especialment la més preuada de la Vera Creu, en el lloc més profund.

Després de la presentació, Garsies descriu les obres promogudes per Oliba a l’abadia, possiblement a causa d’un incendi previ, dins la primera meitat del segle XI. Dedica una part important del text al baldaquí que es va aixecar a l’altar major i en resulta un dels fragments més interessants. Tot i que l’obra no s’ha conservat, les mides de la taula de l’altar indiquen que es tractava d’un moble de gran envergadura, amb quatre columnes i els respectius capitells que suportaven una coberta que contenia les imatges dels evangelistes i de l’Anyell, realitzades en fusta policromada. A través del text ha estat possible identificar alguna de les peces encara conservades a l’abadia. Sabem que Oliba també va impulsar un baldaquí a Ripoll fet amb metalls preciosos del qual, però, no en sabem gaire cosa més.

sant_miquel_cuixa_sud.jpg

Sant Miquel de Cuixà vista des del sud, amb el campanar i les absidioles fruit de l'ampliació de l'abat i bisbe Oliba

És molt important també la referència a les obres d’ampliació de l’església. D’una banda, la capçalera, amb l’afegit de tres petites absidioles i un circuit de circulació que envolta l’absis principal. Tot això s’ha conservat i, més o menys restaurat, es pot visitar. El resultat és una capçalera ben especial i insòlita.

IMG_8989.JPG

Cripta del Pessebre en l'estat actual

De l’altra banda, la interessant estructura de dues esglésies de planta central, disposades en dos nivells als peus de l’església principal: la cripta del Pessebre, avui en perfecte estat de conservació, i l’església de la Trinitat, de la que en resten tan sols les parts baixes dels murs. El resultat devia ser veritablement solemne i espectacular, doncs encara avui sobta la gran alçada de l’estructura amb l’escala frontal que permetia salvar el fort pendent del terreny. Els apassionats de les estructures se sorprendran de la complexa disposició de murs i contraforts que, sota terra, sostenen aquest complex vertical.

Garsies va disposar de diferents fonts d’informació  per a la redacció del Sermó. En part, la pròpia documentació del monestir, però cal suposar que, també en part, el que li degueren explicar alguns dels monjos del cenobi que havien estat més aprop d’Oliba i que coneixien de primera mà les obres de l’abat. És per això que Garsies va poder escriure, tant sobre el baldaquí com sobre la cripta del Pessebre i la capella de la Trinitat, en els termes simbòlics amb què van ser concebuts. El llenguatge, sovint, és difícil d’entendre, però en resulta un text extraordinàriament valuós per a la iconografia de l’arquitectura d’aquest monument cabdal no només per a l’art romànic català sinó europeu.

Imma Lorés i Carles Mancho