Entrades amb l'etiqueta ‘manuscrits il·luminats’

Llegir a l’edat mitjana

dimarts, 8/04/2014

Imatge d'Eadwine, l'escriba. Cambridge, Trinity College, R. 17. 1 Christ Church Canterbury, c. 1160

Hi ha certament moltes maneres de llegir, a mesura que els temps canvien, també ho fan els mitjans de transmissió del coneixement, les pràctiques de creació i recepció, etc. Per a depassar aquest mur de set, vuit o nou segles que ens separa de la cultura medieval, haurem d’intentar allunyar-nos tant com puguem de la concepció post-romàntica i post-freudiana del text, i abraçar d’aquesta manera una sèrie de concepcions generals que disten bastament de les nostres. Si, a més, parlem del llibre medieval, l’esforç és considerable.

Es pot abordar el fenomen històric del llibre medieval des de molts diferents angles. Aquí intentarem fer-ho des de tres perspectives molt divergents, que tanmateix es cenyeixen al llibre com segells per intentar comprendre’l i acotar-lo. El llibre però, està fet per a obrir-se i no per a estar segellat. Especialment el còdex medieval, que precisament fou un gran canvi tecnològic íntimament lligat a una experiència d’obertura que no només requeria un vincle físic, sinó que comprenia tota una idea de revelació.

Òbviament aquesta concepció no s’entendria sense la divinització de l’escriptura que a Occident comportà l’adopció i desenvolupament de la mitologia cristiana. Fou en el si d’aquesta on s’engendrà una tensió entre l’obert i el tancat que responia directament a l’idea de revelació dels misteris ocults; una relació que podem trobar en nombroses obres medievals, ja siguin pictòriques o literàries.

Tant és així, que tot allò creat també va ésser assimilat des de ben aviat al llibre –el notori fenomen de la “la llegibilitat del món” estudiat per Curtius o Blumenberg- i com a volum, va passar a poder-se obrir i tancar. Així, mentre en cultures més antigues, el firmament es replegava com un rotlle –per exemple, a l’Apocalipsi- en obres tardomedievals com la cèlebre Commedia de Dante, l’univers s’obre fins a desbordar-se. L’univers desenquadernat representa una obertura extrema, una expansió total que il·lustra perfectament la creació de totes les coses, el principi dels temps –imatge premonitòria del Big Bang- i es contraposa de manera especular a la metàfora de replegament últim del firmament a l’Apocalipsi. Tanmateix, en tots aquests casos estem davant d’un concepte de llibre que, en aquest cas, no és només metàfora de la creació, sinó una idea d’universalitat i de totalitat potencial que plasmà a la perfecció Borges en la seva biblioteca babèlica –un avantprojecte de Google, sense cap mena de dubtes.

L'anomenat papir d'Hèrcules, procedent d'Oxirrinc (P. Oxy., XXII, 2331)

El canvi de la cultura del pergamí a la del còdex que s’intueix dels dos exemples anteriors implicarà indubtablement una revolució tecnològica monumental. Es passa d’un suport que prioritza la lectura oral a un que dóna peu a la silenciosa, que implica al mateix temps una millora de l’estudi i la visibilitat dels textos. De fet, el llibre es prestava més a les il·lustracions que el rotulus. La superfície del pergamí estava millor adaptada als pigments opacs que la del papir, cosa que explica perquè la majoria de les imatges dels fragments del pergamins de papir de l’Antiguitat són dibuixos de traç simple i no il·lustracions elaborades -a excepció d’alguns casos excepcionals com el combat d’Hèrcules del papir d’Oxyrhynque. A més, la sensació de continuïtat del rotlle provoca que les imatges s’enllacin al text de manera continua i uniforme. La pàgina -la doble pàgina en realitat, no s’ha d’oblidar que la pantalla que es presentava als ulls del lector en l’obertura dels llibres era un díptic- donà en canvi molta independència a la imatge respecte al text, i així mateix permeté el diàleg entre iguals, una dialèctica que es resolgué en molts casos de forma visual mitjançant diferents estructures de simetria com podria ser el tradicional esquema de vicis i virtuts.

En aquest caleidoscopi desvelat pàgina a pàgina, cada full prengué una importància cabdal en l’organització del coneixement dintre del llibre. Així, els fulls es transformaren en un camp visual d’organització en el qual l’ordinatio  la compilatio prengueren una rellevància fortíssima com a elements nuclears de la miseenpage que permetien una lectura més analítica del text: ajudaven a identificar els temes, els conceptes, a fer arranjaments, correspondències, en definitiva, a estudiar el text. Això influencià de manera evident la presentació física o visual del les pàgines. La ordinatio i el disseny de la pàgina en sí es va anar definint cada vegada més amb la integració de marcs, taules, diagrames, índexs, rúbriques, etc.

En el segle XII, per exemple, l’aparatus principial per al lector acadèmic era la glossa. Per tant, els progressos es van focalitzar en la presentació d’aquesta. Entre els canvis, es pot evidenciar el pas de dos columnes a una per a, d’aquesta manera, deixar la possibilitat d’incloure comentaris en els dos costats. La connexió entre la glossa i el text va ser feta, entre altres coses, per a la inclusió de lemmata (normalment subratllats en roig), que podrien ser el que avui en dia entenem com hiperenllaços.

Exemple de glosses al text bíblic, comentant i il·lustrant l'episodi de Jonàs a Nínive

En aquest sentit però, és molt important destacar el rol que van tenir les pràctiques de lectura d’aquell temps -i especialment el fenomen de la mnemotècnia- en tot aquest procés. L’Ordinatio, com el seu nom indica, estableix una estructura, dispositiu bàsic per a la memorització dels textos, procés que no només intervenia en la recepció, sinó, com els últims estudis en la matèria estan predicant, en la mateixa creació. Mitjançant una sèrie d’elements purament visuals –diagrames, taules, esquemes, cel·les, arbors, arquitectures visuals, etc.- els textos s’ordenaven, distribuïen els continguts, ajudaven a la creació de relats al·legòrics, a la generació de fils metafòrics, etc. Es tractava d’estructures retòriques, esquemes dels quals la pàgina n’ha deixat constància de forma física o no, que determinaven la distribució del material i al mateix temps ajudaven a crear-lo.

D’aquesta manera, cap al segle XII la lectura esdevingué un fenomen visual i silenciós. La pàgina es transformà en un text òpticament organitzat per a pensaments lògics i analítics. No es ja una partitura amb dimensió temporal, sinó un espai visual que farà néixer la lectura escolàstica i científica que durarà fins al segle XXI: una pantalla o un quadre on l’autor hi aboca els seus pensaments (com Dante deia a l’ “Incipit” de la Vita Nova) i els lectors intentem desxifrar-los per impossible que sigui.

Sergi Sancho Fibla

Universitat Pompeu Fabra

 

“Un nou any, un nou cercle”: o el decurs temporal a través de les “rotae” d’Isidor de Sevilla

dimarts, 15/01/2013

Amb un efecte de moviment continu tot just acabem de tancar un vell any i encetem un de nou, estrenem els bons auguris dels nostres amics i coneguts, i aquells que encara llegeixen les línies de l’horòscop l’inicien amb promeses farcides d’abundàncies i feina (sobretot feina!). Aquesta cerimoniosa rotació anual poblada d’auguris i mites per alguns, i poc diferent del dia anterior per a d’altres, ja preocupava els primers autors de la cristiandat, destacant entre tots ells Isidor de Sevilla (c. 560-636), considerat un dels precursors de l’astronomia i l’astrologia de l’Edat Mitjana occidental. De fet, tot fent referència a l’horòscop, per a Isidor els signes del zodíac eren un útil instrument per a determinar el pas de les estacions, els dies i els anys; ús, tot val a dir, molt més funcional i que va més enllà de la lectura soteriològica excessivament simplista de la qual modernament es revesteix la seva interpretació.

Per al bisbe sevillà l’any era «la revolució circular del Sol en el decurs de dotze mesos (…)» El capítol VI de la seva obra De Natura Rerum (615-620), després d’una detallada i amplíssima explicació dels diferents tipus d’anys (civil, natural, lunar…), conclou de la manera següent: «L’any és el desenvolupament del cicle del Sol i dels mesos. Les estacions mostren els seus canvis alterns. El mes ve definit pel creixement i decreixement de la lluna. El dia i la nit es renoven per la retornada alterna de la llum i les tenebres. L’hora és l’ombra dels moments i els instants». Aquesta bonica definició del pas del temps s’insereix en una obra científica ben inusual per la seva època. Dedicada al rei Sisebut (c. 612-621) l’autor pretén explicar la composició i formació del món juntament amb els seus fenòmens naturals, a partir del saber heretat de l’antiguitat. La seva intenció era pal·liar les diferents supersticions que afavorien l’aparició i difusió d’actituds extremistes que generaven pertorbacions socials i religioses al si del regne visigot. Facilitava, a més, un tractat de cosmologia per a la millor comprensió de les Escriptures per part dels clergues, ja que l’explicació científica dels eclipsis solars i lunars, entre d’altres, s’acompanyava d’una profusa interpretació moral i religiosa.

St. Gall Ms 238 p.325 De NaturaRerum.jpg

De Natura Rerum, St. Gall Ms 238 p.325

El De Natura Rerum d’Isidor també és conegut amb el nom de «Liber Rotarum», denominació que ve determinada pels diagrames circulars que acompanyen alguns dels seus capítols. Aquests diagrames organitzaven els complexos conceptes per tal que poguessin ser copsats mitjançant un sol cop de ull, disposant els continguts d’una manera esquemàtica de subtil senzillesa.

Isidor fixa així els elements principals per a la definició i el càlcul del pas del temps, esdevenint aquest (el càlcul o el còmput del temps) una disciplina dins d’un saber més global integrat dins les 7 arts liberals. L’autor, però, no desenvolupa pròpiament un mètode de còmput, de fet mai va utilitzar el terme «computus», sinó que aglutina i exposa els diferents factors que hi intervenen, desenvolupats posteriorment per d’altres autors, sobretot en època carolíngia. I és que el càlcul del temps esdevé un factor clau per a l’Església, ja que a partir d’aquest s’establia la data mòbil de la principal festivitat cristiana, la Pasqua, la qual es fixava a partir d’un complicat sistema de taules que combinava el calendari lunar jueu amb el solar romà posteriorment adaptat pel món cristià. En aquest complicat sistema les «rotae» isidorianes jugaran un rol definitiu simplificant i esquematitzant els procediments matemàtics aplicats.

La influència posterior d’Isidor de Sevilla va ser tal que podríem afirmar sense problemes, que la il·luminació de manuscrits d’astronomia i astrologia de l’Alta Edat Mitjana va estar dominada per una figura geomètrica en particular: el cercle. La rotació continua que aquesta figura representa ens recorda que l’any estrenat ens portarà, o no, els auguris desitjats, però de ben segur que continuarà les seves perseverants passes a través d’un temps que, tot citant Isidor, s’alternarà, creixerà i decreixerà a través de mesos, dies, moments i instants, tornant novament a girar d’una manera incessant.

Rebecca Swanson

ARDIT- ARS PICTA