Entrades amb l'etiqueta ‘Magna Carta’

La Magna Carta: De nen malaltís a paladí poderós

dilluns, 15/06/2015

(English version follows)

El món celebra avui, 15 de juny, el 800 aniversari de la Magna Carta,

Derek Taylor examina la llarga vida d’aquest document i ens descobreix

que no sempre ha estat un far de llibertat i justícia.

El rei Joan de cacera

El rei Joan d’Anglaterra, 1167-1216. De Rege Johanne, (1300-1400), MS Cott. Claud DII, folio 116, British Library.

Allà pel 1215, a la Magna Carta li passava com a molts nadons nascuts a l’Edat Mitjana: les seves probabilitats de supervivència eren minses. Era un nen malaltís amb pares abusius. Aquells que l’havien concebuda – el rei Joan i els barons – la van abandonar en el termini de tres mesos per girar-se els uns contra dels altres. El Papa va arribar a declarar-la morta i a excomunicar a qualsevol que tractés de reviure-la.

La mateixa Magna Carta semblava mal equipada per a una vida llarga i saludable. La majoria de les seves 63 clàusules estaven esquitxades d’argot feudal –“amercement” [sanció pecuniària], “trithings” [jurisdicció administrativa], “halberget” [tipus de teixit medieval, problablement de llana]–, paraules que difícilment podrien ressonar a través dels segles. Fins i tot quan ens trobem amb alguna línia que podria fer-nos bategar el cor, els historiadors intervenen tot abocant una galleda d’aigua freda sobre el nostre entusiasme. Prenguem la més famosa de les seves clàusules, la número 39:

Cap home lliure serà capturat o empresonat o privat dels seus drets o possessions, o proscrit o exiliat, ni privat de la seva posició de cap altra manera, ni tampoc procedirem [Nós, el rei] per la força contra ell, ni enviarem a d’altres a fer-ho, excepte pel judici legítim dels seus parells o per la llei de la terra.”

El rei Joan s'enfronta als barons durant la signatura de la Magna Carta

El rei Joan concedint la Magna Carta, Ernest Normand, 1900

Són paraules colpidores, però hem de tenir en compte que aquests meravellosos privilegis s’aplicaven únicament als “homes lliures”. Al 1215, aquest era un grup petit i específic que incloïa al voltant del 25% de la població masculina i del qual les dones estaven totalment excloses. Ens trobem, doncs, al davant d’un document on els homes de classe alta miraven de protegir-se ells mateixos.

Però què passa amb, excepte pel judici legítim dels seus parells? Es tracta del judici amb jurat, cert? En realitat no. Simplement es refereix a una forma de resoldre els casos legals al segle XIII, quan no quedava clar quin tribunal en tenia la jurisdicció.

Llavors, on radica la veritable importància de la Magna Carta? Doncs bé, no era un nen totalment malaltís. Tenia un cor robust que l’ajudaria a seguir vivint.

En primer lloc, la Carta mostrava que fins i tot un rei havia d’obeir la llei. La Magna Carta no ho explicita, però moltes de les seves clàusules exemplifiquen aquest principi sagrat en acció. A més, també trobem una altra joia enterrada a la Clàusula 39. Oblidem-nos per un moment de la seva aplicació molt limitada, s’hi establia per principi un tresor legal: el càstig arbitrari és il·legítim.

Però la Magna Carta no acabava pas aquí, sinó que era, i enacara és, un ésser viu. Es va tornar a promulgar moltes vegades durant els seus primers segles de vida. Cada vegada que un rei anglès s’enfrontava a una rebel·lió, o necessitava recaptar diners en efectiu, es veia obligat a fer concessions, i aquestes s’incorporaven sovint a una Magna Carta reescrita.

Alguns dels canvis van ser de llarg abast. Al 1354, la clàusula 39 –que es limitava a uns pocs homes lliures–es va ampliar perquè digués: “cap home, qualsevol que sigui el seu patrimoni o condició” no serà castigat, “excepte per mitjà del degut procés legal”. Tot i que al segle XIV era encara impensable que les dones s’incloguessin en aquesta categoria, ens trobem aquí al camí cap a l’establiment d’una defensa universal contra la tirania.

Després, al segle XVII, la Magna Carta va donar un altre salt endavant, aquest cop gairebé per accident. Durant el ferotge xoc entre la corona i el parlament anglès, l’oposició necessitava un arma d’importància gairebé bíblica per combatre la reclamació del rei segons la qual Déu li havia concedit poders absoluts. El gran jurista Sir Edward Coke va pensar que l’havia trobada a la Magna Carta, doncs creia que el judici amb jurat i l’habeas corpus ja s’estipulaven al document original. Avui sabem que s’equivocava, però no importa pas, perquè els comentaris de Coke sobre la Magna Carta van ser una inspiració per a aquells que lluitaven per la llibertat i la justícia, no només a Anglaterra sinó a les noves colònies, que esdevindrien els Estats Units d’Amèrica.

Quan a finals del segle XVIII els nous americans van aconseguir la independència i necessitaven definir els drets dels ciutadans de la seva nació, van recórrer a la Magna Carta. La Cinquena Esmena de la Constitució americana estableix que: “… ningú no podrà ser privat de la vida, llibertat o propietat sense el degut procés legal“, gairebé una cita directa de la Magna Carta de 1354. Per haver servit d’inspiració als pares fundadors dels Estats Units, la Magna Carta ha estat citada no menys de 900 vegades als tribunals nord-americans. L’exemple més famós va ser quan el president Bill Clinton es va enfrontar a un càrrec d’assetjament sexual i el jutge va citar la Magna Carta per revocar l’afirmació de Clinton segons la qual ell no havia de ser jutjat mentre durés el seu mandat a la Casa Blanca.

magna carta comp 0962292 (1)La influència de la Magna Carta s’ha estès avui dia per tots els continents. A mesura que l’Imperi Britànic es va anar trencant en temps més recents, els nous països independents van fundar els seus sistemes jurídics en base a la llei comuna anglesa. Canadà, Austràlia i l’Índia, per exemple, tots reconeixen la inspiració de la Magna Carta en les seves constitucions. Potser els llocs més sorprenents on trobem la Magna Carta són Alemanya i Japó, dos païssos que van patir directament governs autoritaris durant la Segona Guerra Mundial, i als quals la Magna Carta s’ensenya ara a les escoles.

Però el llegat més important de la Magna Carta radica en aquestes quatre simples síl·labes: “procés degut”, les paraules utilitzades per primera vegada a la Magna Carta de 1354. Avui, no passa un segon sense que algú en algun lloc del món utilitzi aquesta frase per desafiar al seu cap quan amenaça amb acomiadar-lo, per queixar-se dels buròcrates manefles, o per oposar-se a una multa d’aparcament.

De defensora dels privilegis d’un grapat d’aristòcrates anglesos medievals, al sant i senya mundial de l’equitat i la justícia, la Magna Carta ha recorregut un camí extraordinari.

(El llibre de Derek Taylor Magna Carta in 20 Places ha estat publicat per The History Press i està disponible a www.amazon.es)

 

Derek J. Taylor

Traducció al català: Delfi I. Nieto-Isabel


As the world celebrates the 800th anniversary of Magna Carta on June 15th,

Derek Taylor examines the Great Charter’s long life and finds it’s not always been a beacon of freedom and justice.

King John hunting

King John of England, 1167-1216. Illuminated manuscript, De Rege Johanne, 1300-1400. MS Cott. Claud DII, folio 116, British Library.

Back in 1215, Magna Carta was like many a new-born in the Middle Ages: the odds were stacked against its survival. It was a sickly baby with abusive parents. Those who’d conceived it – King John and the barons – abandoned it within three months, and turned to attack each other. The Pope even declared it dead and excommunicated anyone who tried to revive it.

Magna Carta itself looked ill-equipped for a long and healthy life. Most of its 63 clauses were peppered with feudal jargon – ‘amercement’, ‘trithings’, ‘halberget’, hardly words to echo down the ages. And even when we do stumble on a few lines to make our hearts leap, historians step in and pour cold water on our enthusiasm. Take the most famous of its clauses, no. 39:

No free man shall be seized or imprisoned, or stripped of his rights or possessions, or outlawed or exiled, or deprived of his standing in any other way, nor will we [i.e. the king] proceed with force against him, or send others to do so, except by the lawful judgement of his equals or by the law of the land.’

King John faces the barons at the sealing of Magna Carta

King John faces the barons at the sealing of Magna Carta, Ernest Normand, 1900

Stirring stuff. But note, these wonderful privileges applied only to ‘free men.’ In 1215, this was a small, specific group of around 25% of the male population. Women were entirely excluded. It’s upper class men looking after themselves.

But what about ‘except by the lawful judgement of his equals’? Trial by jury, surely? Actually, no. It just refers to a way of settling legal cases in the thirteenth century when it wasn’t clear which court had jurisdiction.

So where does the true importance of Magna Carta lie? Well, it wasn’t an entirely sickly child. It had a sturdy heart that would help it live on.

First, the Charter showed that even a king must obey the law. Magna Carta doesn’t spell this out. But many of its clauses are examples of this hallowed principle at work. And too there’s another jewel, buried in Clause 39 itself. Forget for a moment its very limited application. A legal treasure was established in principle: arbitrary punishment is wrong.

But Magna Carta wasn’t finished there. It was – and still is – a living thing.

It was re-issued many times during the first centuries of its life. Whenever an English king faced revolt, or needed to raise cash, he’d be forced to make concessions. And they were often incorporated into a rewritten Magna Carta.

Some of the changes were far-reaching. In 1354, clause 39 – which had been limited to a few free men – was expanded to read: ‘no man, of whatever estate or condition he may be’ shall be punished ‘except by due process of law’. And if we accept that in the fourteenth century it was still unthinkable that women would be included, then we’re on the way to establishing a universal defence against tyranny.

Then, in the seventeenth century, Magna Carta took another leap forward – this time almost by accident. During the mighty clash between the English crown and parliament, the opposition needed a weapon of almost biblical importance to combat the king’s claim that he had absolute power given him by God. The great jurist, Sir Edward Coke thought he’d found it in Magna Carta. He believed that trial by jury and habeas corpus had been granted in the original document. We now know he was mistaken. But it didn’t matter.

Coke’s commentaries on the Great Charter became the inspiration for those fighting for freedom and justice, not only in England but in the new colonies which were to become the United States of America.

When in the late eighteenth century the new Americans had won their independence and needed to define the rights of their nation’s citizens, they turned to Magna Carta. The Fifth Amendment of the Bill of Rights states: …no person shall be deprived of life, liberty, or property without due process of law. Almost a direct quote from the 1354 Magna Carta. And because the Great Charter was the inspiration for America’s founding fathers, it’s been cited no fewer than 900 times in American courts. The most famous instance was when President Bill Clinton faced a sexual harassment charge, and the judge quoted Magna Carta to overturn Clinton’s claim that he should not face trial while in office at the White House.

magna carta comp 0962292 (1)The Great Charter’s influence today has spread to every continent. As the British Empire broke up during more recent times, the newly independent countries founded their legal systems on English common law. Canada, Australia and India, for example, all acknowledge the inspiration of Magna Carta in their constitutions.

And perhaps the most surprising places for the Great Charter to turn up is in Germany and Japan – two countries which directly suffered authoritarian governments during the Second World War, and where Magna Carta is now taught in schools.

But the Great Charter’s most potent legacy lies in these three simple syllables: ‘due process’ – the words first used in the 1354 Magna Carta. Today barely a second goes by but that someone somewhere on earth isn’t using this phrase to challenge their boss when he threatens to fire them, to complain about an over-officious bureaucrat, or to object to a parking fine.

From defender of the privileges of a handful of English medieval aristocrats, to the world’s watchword of fairness and justice, Magna Carta has trodden an extraordinary road.

(Derek Taylor’s book Magna Carta in 20 Places is published by The History Press and is available from www.amazon.es)

Derek J. Taylor