Entrades amb l'etiqueta ‘Judaisme’

La història com a negoci: la falsa sinagoga major de Barcelona

dimarts, 24/03/2015

Fa un parell de setmanes es va inaugurar al Museu d’Història de Barcelona un nou espai per explicar i difondre la història del Call de Barcelona. Entre altres novetats aquest espai ve acompanyat d’un minuciós estudi en el qual s’intenta reconstruir al detall l’estructura de l’antic barri jueu, parcel·la a parcel·la, amb el nom dels seus antics propietaris. Com s’ha pogut desenvolupar aquesta feina? Com ja us vàrem explicar aquí, els atacs de 1391 van provocar la fi de la comunitat jueva a Barcelona. Posteriorment, les propietats particulars dels jueus (i també les comunitàries, com les sinagogues, que pertanyien per llei al Rei) van ésser venudes relativament ràpid. Gràcies a aquest fet han quedat documents de compravenda i inventaris tals com el Censos de Robres de 1393, que detallen les propietats jueves amb les afrontacions de cada casa. És així com, amb molta investigació i paciència, s’ha pogut anar reconstruint el parcel·lari corresponent a tot el Call major.

I és gràcies a aquest estudi d’anys que s’ha pogut confirmar de manera definitiva la hipòtesi que l’antiga sinagoga major NO es situa on avui tant es promociona l’actual sinagoga (que, efectivament, avui és una sinagoga en funcions i un centre cultural), sinó precisament a l’edifici del costat, al número 9 del carrer de Sant Domènec del Call. Per què remarquem aquest fet? Perquè creiem que fins ara s’ha estat explicant erròniament a molts visitants la ubicació d’un edifici tan emblemàtic a causa de motius que no res tenen a veure amb el rigor del mètode científic històric.

Ja ens heu llegit en més d’una vegada reivindicar la nostra feina com a reconstructors del passat i creiem que en aquest cas hem de reivindicar la feina d’aquells que han localitzat de manera correcta l’emplaçament de l’edifici i denunciar els motius que es duen a terme per part dels propietaris de la falsa sinagoga major per adjudicar-li una antiguitat que no està fonamentada documentalment ni arqueològicament, venent-la com la sinagoga conservada més antiga d’Europa pel fet que creuen que l’edifici té restes romanes i que els jueus de Barcelona va ser una comunitat estable des dels seus orígens fins la fi de la comunitat.

Els interessos històrics per localitzar la sinagoga major d’una comunitat jueva com la que va tenir la ciutat de Barcelona a l’Edat Mitjana és més que una recerca necessària i els motius per emprendre-la no requereixen de cap justificació: les seves raons varien i passen per l’obvietat del que representa una troballa així per a la dita ciutat, per a la història de Catalunya en general i per a la història de la comunitat jueva medieval en particular. És amb aquest esperit que a finals del segle XX es va localitzar amb corroboració, precisió, sense dubtes ni adquisicions la que podria haver estat aquesta sinagoga major en la cruïlla del carrer de Sant Domènec del Call i el carrer Marlet. Anys més tard es refusava aquesta hipòtesi per les noves evidències documentals i la manca de resultats arqueològics.

Carrer Marlet tocant a la cruïlla amb Sant Domènec del Call, antic Carrer de l'Escola de les Dones segons els últims estudis.

Carrer Marlet tocant a la cruïlla amb Sant Domènec del Call, antic Carrer de l’Escola de les Dones segons els últims estudis.

No obstant això, la maquinària sensacionalista s’havia posat en marxa: és això que denunciem. Des d’aleshores s’ha anat venent la ubicació refusada amb interessos turístics en una ciutat ja de per sí molt turística, prescindint dels estudis posteriors: no és el mateix promocionar un call jueu amb sinagoga, que sense. El museu i sinagoga nova de Ben Adret no són, segons la documentació dels últims quinze anys, l’antiga sinagoga major del call de Barcelona, tot i que la informació que des d’allí es divulga segueix estant totalment esbiaixada. I és que després del sensacionalisme i l’impacte sentimental que comporta salvar un possible edifici hereu del que fa sis segles va ser la sinagoga major de Barcelona -i la conservada més antiga d’Europa- de ser transformat en un bar; continuant per la màquina propagandística que s’aprofita dels lligams sentimentals i simbòlics que la històrica sinagoga major estableix amb la comunitat jueva local i també per a la internacional; seguint per les al·lusions a les característiques de la construcció ideal segons els tractats legals judaics com a elements identificatius de l’edifici -quan durant l’Edat Mitjana aquests barems no es van veure realitzats, ni els jueus en les sinagogues, ni els musulmans en les mesquites-; i acabant per la donació per part d’un particular de Nova York d’un Séfer Torà de l’Edat Mitjana en motiu de la recuperació d’aquesta sinagoga; després de tot això, l’acceptació de l’error seria massa vergonyós i massa difícil assumir que primer, s’havien equivocat de casa; segon, que la que sí que era la sinagoga major de Barcelona és el restaurant on s’estan servint vins i embotits a l’edifici del costat; i tercer, que la que s’havia venut durant tants anys com la sinagoga més antiga, realment, per manca d’estudis arqueològics, potser no ho és.

    No volem ni podem exposar detalladament els punts de les recerques dels últims quinze anys, però creiem que sí podem alabar els estudis pel que representen i en quin punt de discussió han deixat aquesta dualitat de sinagogues. El problema, creiem, és que malgrat que la bona feina dels investigadors ha quedat palesa i publicada, des de moltes esferes -especialment del sector turístic- s’ha seguit difonent la versió desactualitzada, la no acadèmica. I estem segurs que molts dels visitants d’aquest enclavament haguessin agraït saber les últimes novetats del lloc. Volem expressar que això no resta pas importància a les funcions actuals com a sinagoga i com a centre de difusió cultural del judaisme (molt necessària avui dia), però sí a la difusió de la història i el patrimoni de l’antic Call de Barcelona. I és gracies a l’estudi que s’ha presentat que no només es pot conèixer la localització exacta d’aquesta sinagoga, sinó la de les altres tres del Call, a més d’ampliar els límits d’aquest pel seu vessant nord. Entre els propietaris s’ha pogut identificar aquells que van sobreviure o no a la massacre de 1391, a més de comprovar qui tenia les propietats més copioses. Tot plegat ens ajuda a fer una composició cada vegada més completa de la comunitat jueva medieval de Barcelona.

Esperem que en el futur, entre tots, puguem redreçar allò que s’ha dit i deixar que el rigor històric sigui el protagonista d’una ciutat com Barcelona.

 

Jordi Casals

Clara Jáuregui

Bibliografia bàsica:

RIERA I SANS, Jaume, “La sinagoga major dels jueus de Barcelona. Proposta de localització”, Butlletí del Col·legi oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, 9 (hivern 1997), 60-71.

RIERA I SANS, Jaume, “La sinagoga Major dels jueus de Barcelona en la tradició documental”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, XX, Col·legi de Notaris de Catalunya, 2002, 7-73.

RIU-BARRERA, Eduard, “La falsa sinagoga de Barcelona”, L’Avenç, 270 (juny 2002), 78-79.

VECLUS, SL (Francesc CABALLÉ, Reinald GONZÀLEZ), Recerca documental de la finca del carrer de l’Arc de Sant Ramon del Call núm.8 de Barcelona, Barcelona, Veclus SL, 2002 [enllaç]

MORA, Victòria. El Call: el barri jueu de Barcelona. Barcelona, Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, 2007.

CABALLÉ Francesc i CASTELLS Eloi, L’Estructura urbana del Call de Barcelona, MUHBA Documents 10, Barcelona, 2015.

Bon any nou!

dimarts, 23/09/2014

Bon cap d’any a tothom!

Com, que encara no toca? Que no sabeu de què parlem? Doncs que aquesta setmana entrem a l’any 5775 -תשע”ה- , ni més ni menys, i a més cap i cua, si més no en l’escriptura occidental. I es que de vegades se’ns oblida que el nostre calendari i la nostra referència de mesurar el temps no sempre han estat tal i com els tenim al dia d’avui, i igualment, no tothom ha fet servir els mateixos patrons. Anteriorment al bloc us hem fet cinc cèntims de la situació de la comunitat jueva dins la societat cristiana i com es vivien les diferents festivitats. Aquesta vegada és el torn de Roix ha-Xanà.

El seu nom vol dir, literalment, “cap de l’any” -gairebé tal i com ho diem en català-. Heus aquí que comença el nou any hebraic i tal com veieu se celebra pels volts de l’equinocci de tardor, però exactament cau al primer dia del setè mes de Tixrei (que enguany comença a la nit del 24 setembre). Com ja sabeu, el calendari jueu és un calendari lunisolar, és a dir, es divideix en mesos lunars, motiu pel qual hi ha un ball de dates important amb el fet d’adaptar els mesos lunars al cicle anual del sol, i que, fins i tot, fa que s’afegeixi al calendari un mes extra cada certs anys. No ens hauria de fer posar les mans al cap el fet d’incorporar un tretzè mes a l’any, ja que en el calendari que tots usem al dia d’avui també afegim un dia extra a l’últim dia de febrer en els anys de traspàs. En el calendari hebreu aquest mes es diu Adar Bet –Segon Adar- que succeeix el mes d’Adar, que passa a anomanar-se Adar Alef –Primer Adar.

Xofar askenazita

Xofar askenazita

Però tornem al nostre tema, que és el Roix ha-Xanà. Actualment, hi ha diferents costums i tradicions de celebrar el dia de Cap d’Any, la majoria dels quals no són una innovació dels nostres dies ni del segle passat, sinó que arrosseguen un bagatge dels savis jueus de Babilònica durant l’Alta Edat Mitjana i fins i tot d’altres que es crearen a la Baixa Edat Mitjana en terres europees. Podem trobar, doncs, tradicions com tocar el corn o xofar, que tot i que gairebé avui en dia només es toca per donar pas a l’Any Nou, a l’antigor s‘utilitzava, per exemple, per aplegar la comunitat, però la seva relació amb l’any nou ja es deixa constància al llibre dels Salms 81,4: ”Toqueu els corns per la lluna nova i per la lluna plena anunciant la gran festa”; resar l’oració del taixlikh, una pregària dels jueus asquenazites de la qual es té constància a partir del segle XV i que consisteix a observar allò que està escrit en el llibre del profeta Miquees 7,19: ”trepitjaràs les nostres culpes i llançaràs al fons del mar tots els nostres pecats”, i que consisteix a llençar els nostres pecats de forma simbòlica al mar o en una font d’aigua; un altre costum és per suposat el de menjar poma amb mel per augurar a través dels sucres dels productes de la natura un any ben dolç; també el costum de menjar el cap d’un peix o un xai seguint l’oració de “Que ens convertim en el cap i no en la cua” de l’any, s’entén, i també se sol menjar els grans de la magrana acompanyada de l’oració “Que les nostres virtuts augmentin com una magrana”, referint-se a la dita popular que la magrana conté tants grans a dintre seu com dies conté l’any.

Ara bé, tal vegada Roix ha-Xanà és simplement una festa de traspàs com seria el Cap d’Any que nosaltres celebrem? En realitat no, és molt més, ja que en aquest dia s’inicia un període de reflexió i penediment que finalitzarà deu dies després, amb l’arribada del Iom Kipur, el dia del perdó o el dia de l’expiració dels pecats. No té, doncs, un caire tan engrescador com podrien tenir altres festes, com per exemple Purim, sinó que són dos dies en què es considera que Déu està aprop de la humanitat (siguin o no del poble escollit) mentre aquesta fa examen de consciència, perquè alhora cada ser humà se situa davant el judici de Déu. Segons està comentat en alguns passatges de la Mixnà i del Talmud, Déu jutjarà tot ser viu segons els actes que hagi fet durant el transcurs de l’any que s’ha deixat enrere i en funció d’això, s’esdevindrà el que s’esdevindrà en l’any nou que entra. Per aquest motiu també és considerat el Dia del Judici, tal com ho deixa clar el llibre de l’Educació (Séfer ha-Khinukh) escrit al segle XIII on els costums litúrgics que se solen celebrar en altres festivitats no eren vàlids per aquest dia.

Text d'un llibre d'oracions utilitzat, entre altres, per Roix ha-Xanà, reaprofitat per a la coberta d'un llibre. Itàlia, s. XIV-XV

Sobre els costums d’aquest dia, ja eren discutits en les cartes del rabí Salomó ben Adret, rabí barceloní dels segles XIII i XIV, dels més prestigiosos de la seva època, en què deia que no es podia entonar l’oració del Hallel -els sis salms recitats després de la pregaria del servei matutí de certes festivitats- perquè el dia de Roix ha-Xanà era el dia del Judici. Igualment, es considera un dia festiu per la qual cosa no es pot fer cap treball manual tal i com bé s’explica en el llibre del Levític 23,24-25:El dia primer del mes setè observeu un dia de repòs, un dia de commemoració, anunciada a toc de corn. És un dia d’aplec sagrat. No feu cap mena de treball i presenteu una ofrena que serà cremada en honor del Senyor”.

 

Així que de moment, no ens capfiquem en el Dia del Judici ni avancem matèria pel dia del Iom Kipur, que ja arribarà. El que sí que podem aprofitar és celebrar aquest dia traduït a la nostra forma de vida, és a dir, resumint: sense fer massa feina, escoltar música a tocs de trompetes, anar a la piscina si encara fa prou calor i menjar tot tipus de fruita dolça, i recordar que tot això sempre és d’agrair.

 

Jordi Casals

Clara Jáuregui

1391: Atac al Call

dimarts, 5/08/2014

Avui dimarts és una d’aquelles efemèrides que potser seria millor no haver de remarcar mai. El 5 d’agost de 1391 hi hagué un dels pitjors atacs al call de Barcelona, que acabarà ferint de mort la comunitat jueva de la ciutat. On es trobava, però, aquesta comunitat, i per què fou atacada?

Mapa del Call de Barcelona – Pere López

Com podeu veure a la imatge, el Call Major de Barcelona tenia la seva porta principal a la plaça Sant Jaume, a l’actual carrer de Sant Honorat, i s’encabia aproximadament entre el carrer del Bisbe, la plaça Sant Felip Neri i el carrer dels Banys Nous. El Call Menor o d’en Sanahuja, format als primers anys del segle XIV arran de l’expulsió de jueus decretada a França el 1306, li era molt proper: actualment queda entre els carrers de la Boqueria, d’Avinyó, de Rauric i de la Lleona.

La presència de jueus a Barcelona està documentada almenys des del s. IX. La mateixa comunitat assenyalarà en diverses ocasions ser descendent de la primera diàspora jueva després de la destrucció del Temple de Jerusalem, l’any 587 a.C., per part de Nabucodonosor. D’aquesta manera els jueus barcelonins intentaven desmarcar-se de l’acusació més perillosa, la de “deïcides”, ja que haurien estat ja fora d’Israel molts anys abans de la crucifixió de Jesús. Fos certa o no aquesta dada -de fet, fonts arqueològiques apunten que els jueus van arribar a les costes catalanes en període romà-, sobre ells requeien les mateixes disposicions que a la resta de jueus europeus, especialment pel que fa a ser ells mateixos “propietat reial” i anar degudament identificats com a jueus.

Que els jueus fossin propietat reial ens pot sobtar avui en dia, però la legislació de molts regnes va anar incorporant aquesta idea en època medieval. Ésser propietat reial donava compte de la seva excepcionalitat d’estatus -ja que els feia distingir clarament dels cristians, moltes vegades entenent aquesta “possessió” reial com a conseqüència del seu màxim pecat- i aportava al monarca o príncep una font d’ingressos més que notable. Aquesta qüestió, que trobem ja als Usatges de Barcelona o als Furs de Terol, és posada per escrit en nombroses ocasions i, com assenyala Jaume II en una carta a l’arquebisbe de Tarragona, és de domini públic:

 

[Barcelona, 19 de març de 1300]

A Catalunya és sabut per tothom que tots els jueus de totes les ciutats i altres llocs de Catalunya, són propietat de la nostra cambra (sunt res propie camere nostre). Per això podem, i així ho tenim per costum des de fa molts anys, Nós i els nostres predecessors, imposar-los tributs, subsidis, col·lectes i qualsevol altra petició que tinguem, a la nostra lliure voluntat.

 

Si bé la propietat reial podia significar protecció, en alguns moments convertí els jueus en l’objectiu de les ires populars i nobiliàries contra el rei: atacant els jueus s’atacava també el poder i la butxaca reials. Tampoc no era pas el primer cop que s’atacava la comunitat de Barcelona. Durant la Setmana Santa eren habituals els aldarulls contra els jueus, motiu pel qual s’acostumaven a tancar les portes dels barris jueus durant uns dies. Un altre episodi significatiu en aquest sentit va tenir lloc el 1348, després de l’esclat de la Pesta Negra, quan la població es revoltà contra els jueus i atacà el call. No van haver-hi acusacions d’enverinament de pous (com sí que va passar a altres llocs com Alemanya), però l’avalot fou igualment colpidor amb uns 20 morts i una destrossa considerable de documentació. Altres llocs, com Tàrrega, van patir pitjor destí.

Anys després, el 6 de juny de 1391, arran d’una sèrie de sermons incendiaris de l’ardiaca Fernando Martínez, vicari general de Sevilla, l’aljama de Sevilla va ser assaltada i molts dels milers de jueus que hi vivien morts o forçats a convertir-se. Encara que els exaltats seguidors del dit ardiaca hi van tenir un paper important, s’hi van sumar altres interessos polítics i econòmics: d’una banda, la Corona de Castella estava en interregne, i a alguns nobles els hi interessava afeblir les propietats reials; de l’altre, l’atac al call significava també, com deiem abans, una gran ocasió per destruir i fer desaparèixer documentació de propietats i préstecs, i així posar fi a tots els deutes que es podien tenir amb els prestamistes de la comunitat jueva. L’atac a l’aljama de Sevilla va ser una guspira que va encendre tota la península, sempre amb aquest mateix rerefons econòmic i polític, a més de l’odi als jueus: el 18 de juny es repetia l’atac a Toledo, i a inicis de juliol començaren els avalots a la Corona d’Aragó. Malgrat les ordres del rei Joan I amenaçant els revoltats i decretant l’aïllament dels calls, el 9 de juliol els avalots es van apoderar de la ciutat de València, arribant al punt de fer desaparèixer la històrica aljama de la ciutat, i el 10 de juliol van iniciar-se a Mallorca.

Els historiadors, de tant en tant, som afortunats i comptem amb fonts realment detallistes que ens transporten al passat. El Diari del consell de Barcelona n’és una, i trobem que és prou descriptiva com per què ens expliqui ella mateixa què va passar quan els avalots van arribar a la capital del Principat:

 

Dissabte, XXII juliol. Es féu ajust de ciutadans honrats i homes de mar, que durant tot el dia estigueren armats a la Casa del Consell de la ciutat, de manera que si se sentia soroll o avalot del poble contra els jueus es despertessin i l’aturessin, de manera que no es pogués fer mal als dits jueus, com havia succeït el mateix mes a la ciutat de València, on havien mort gran nombre de jueus i robat tot el Call jueu de València.

Dissabte, V agost. Fou la festa de Sant Domènec confessor. Es mogués avalot contra els jueus de Barcelona a l’hora de despertada, i tot el Call fou robat, i morts diversos jueus, i altres fets cristians.

Dilluns, VII. […] Es determinà que alguns castellans que havien portat a terme l’avalot del Call fossin empresonats i se’ls hi fes la justícia que mereixien. […] Gairebé passada l’hora de mig jorn, començà un avalot de mariners i pescadors, que anant pel carrer de la Mar vingueren amb armes i ballestes a punt, i anaren a la plaça del Blat dient “mori tothom, i visca el Rei i el poble”. S’ensenyoriren de la Cort del Veguer i en tragueren tots les dits castellans empresonats i tots els altres presos, de manera que no hi quedà ningú. I fent avalot anaren al Castell Nou on els jueus es resguardaven i allà combateren, calant foc a les portes i tirant als terrats amb les ballestes. Durà fins a l’hora del seny, i a la dita hora vingueren pagesos i sagramental de fora, que obriren la cort i l’escrivania del batlle, en prengueren els llibres que hi trobaren i els cremaren al foc de la plaça de Sant Jaume.

I el dia de dimarts següent tots els jueus que eren al dit Castell Nou i la major part es feren cristians, excepte tres-cents que moriren.

Marlet con Sant Doménec del Call

Com veiem, l’avalot va durar tres dies, començant el dia de Sant Domènec, motiu pel qual un dels carrers de l’antic barri jueu ostenta avui dia el nom de “Sant Domènec del Call”. Altre cop, a més de les grans pèrdues personals, es va procedir a destruïr tot tipus de documentació i propietats. D’altra banda, els batejos en massa van transformar la comunitat jueva en una de conversa que va a haver d’adaptar-se a una nova realitat, a un barri nou però encara amb costums vells. Tot i els intents del rei de reactivar la comunitat jueva, el fet és que el 1392 diverses propietats del call (entre elles les sinagogues) van ser venudes i poc a poc van desaparèixer els pocs habitants jueus del lloc. Pocs anys després, el 1401, es prohibia finalment la mera existència d’una comunitat jueva a Barcelona.

No acostuma a passar que les fonts ens donin dues vessants de la mateixa història. En aquest cas, tenim un testimoni jueu dels avalots de 1391, a més del cristià: el de Hasday Cresques, un dels membres més importants de la comunitat jueva de la Corona d’Aragó. Per bé que totes dues fonts coincideixen en la crueltat dels fets, a la font jueva es pot palpar el dolor d’algú que s’ha vist afectat directament pels esdeveniments:

 

Carta de Hasday Cresques a la comunitat jueva d’Avinyó sobre els avalots de 1391:

[8] »El dissabte vinent [5-8-1391], el SENYOR vessà la seva ira com foc, menyspreà el seu temple, profanà la corona de la seva Torà, la comunitat de Barcelona, rompent-la en escruix. Aquell dia hi hagué uns dos-cents cinquanta morts. La resta de la comunitat fugí cap al castell i se salvaren. L’enemic saquejà els carrers dels jueus i calà foc en alguns. Però el veguer de la ciutat no hi va tenir part, sinó que es va esforçar tant com va poder per salvar-los, i els va fornir menjar i beguda. També van deliberar de castigar els autors de les malifetes; però llavors s’alçà en avalot la pleballa, una gran multitud, contra els prohoms de la ciutat i atacaren els jueus que hi havia al castell amb arcs i ballestes; els escometeren i arremeteren contra ells allà al castell. Molts hi van patir martiri, entre ells el meu fill únic, que estava a punt de casar-se. L’he ofert en sacrifici com un anyell innocent. Tinc per just el judici de Déu i em conhorto pensant en la bona part que li ha escaigut, en la delícia que li pertoca. Molts es van matar ells mateixos; d’altres es van llançar daltabaix del castell i a mig camí torre avall ja estaven tots especejats; alguns van sortir a fora i van patir martiri en ple carrer. La resta es va convertir. Només poquíssims aconseguiren de trobar refugi a les ciutats dels eclesiàstics; un noi podria escriure’n els noms. Eren gent important, això sí. Per culpa dels nostres nombrosos pecats, no hi ha avui a Barcelona ningú que es pugui anomenar israelita.

Jo sóc l’home que ha vist el desastre sota la vara del Seu furor (Lm 3,1), Hasday ben Abraham ben Hasday ben Jafudà Cresques, que escriu aquí a Saragossa, el dia 20 del mes de marheixvan de l’any 5152 [10-10-1391]*.

 

Laia Sallés

Clara Jáuregui


* Traducció de FELIU, Eduard “Sobre la lletra que Hasday Cresques adreçà a la comunitat jueva d’Avinyó parlant dels avalots de 1391”, Tamid, [Societat Catalana d’Estudis Hebraics] Vol. 5 (2004-2005), p. 171-219

50 dies després

dimarts, 3/06/2014

Siguem honestos, quants de nosaltres ens hem preguntat alguna vegada d’on ve aquest festiu despenjat que tenim al juny i que només celebrem a aquesta banda de la península? Sense entrar a valorar el per què, el cas és que avui dia hi ha un cert oblit per algunes festes i tradicions religioses, com és el cas de la que celebrem dilluns que ve: Pentecosta, Quinquagèsima o Xavuot.

Un medieval tindria claríssim què s’hi celebra, i a Medievalistes en bloc, seguint la nostra missió de portar claror a l’època medieval (aquí ens heu d’imaginar abillats per la batalla), us ho explicarem amb ets i uts.

Per començar, la festivitat té, com no, origen jueu. Xavuot, que literalment vol dir “setmanes”, se celebra 50 dies després de Pesaj o, el que és el mateix, set setmanes després. Per aquest motiu també se la coneix com “festa de les setmanes”, un nom que demostra una gran inventiva, ja que deriva directament d’una cita bíblica (“Des del dia que presentareu solemnement la primera garba, l’endemà del dissabte, compteu set setmanes senceres. D’aquesta manera, fins l’endemà del setè dissabte comptareu cinquanta dies. El dia que fa cinquanta presentareu al Senyor una ofrena de la nova collita”, Lv 23, 15.16). És un dia de total i complet descans, cosa que a la Edat Mitjana ja anava bé perquè, com amb totes les festivitats properes o coincidents amb les cristianes, no estava de més quedar-se tranquil a casa. Recordem que a aquesta època els calls jueus tenien portes per tancar-se, no per caprici sinó per seguretat, ja que els atacs contra les comunitats eren freqüents i normals.

Moisès, al dia més feliç de la seva vida, segons Cecil B. DeMille

Però no ens desviem del tema, què és el que es celebra a Xavuot? Doncs ni més ni menys que l’entrega de la Llei a Moisès, que no és poca cosa! Per una comunitat que basa el seu dia a dia en aquesta Llei, no seria pas un fet banal. La festa té, a més a més, un marcat caràcter agrícola, ja que en temps antics marcava el final de la collita i era un dels dies on la gent podia anar al Temple a portar-ne les primícies. Per recordar també aquest esperit agrari, les sinagogues es decoren amb branquetes i similars. Però és l’entrega de la Llei la que ho fa realment important.

Evidentment, la festivitat que fa que dilluns sigui festiu (almenys per a una gran majoria) no és Xavuot, sinó Pentecosta, o com se la denominava més comunament a època medieval, Quinquagèsima. La importància de la Quinquagèsima al calendari medieval era perfectament comparable amb la rellevància religiosa de Nadal o de la Pasqua. De fet, les Ordinacions de Pere II el Catòlic marquen les festes més importants de l’any, en les quals el rei es pot permetre fer festa i mostrar-se agradable (sí, això últim és literal): “III festes de l’any, és assaber Pascha, Cinquaesma et Nadal”. Això sí, antigament existien dues Quinquagèsimes: la Pentecosta (“cinquanta dies” després de Pasqua) i l’últim diumenge abans de Quaresma (“cinquanta dies”… abans de Pasqua!). El que les distingia era el seu caràcter festiu o penitencial: la primera Quinquagèsima, abans de la Pasqua, servia de preparació a la Quaresma, i per tant hi primava el recolliment; la segona, conclusió del temps pasqual, era essencialment festiva.

I què se celebra en aquesta última? Doncs ni més ni menys que el descens de l’Esperit Sant sobre els apòstols, gràcies al qual s’inicia també la seva activitat d’estendre la paraula de Déu. És a dir, que una vegada més Déu Pare escull aquest dia per comunicar-se amb els mortals.

L'Esperit Sant descendent sobre els apòstols a la capella Scrovegni de Giotto. Padua, s.XIV

Però abans hem mencionat que la celebració, tant de la Pasqua de Resurrecció com la Granada,  era un diumenge, llavors per què és festa dilluns? Doncs per un fenomen de duplicació de festes que curiosament es dóna a tots aquells territoris que antigament formaven part del Sacre Imperi Romà Germànic, això és, Can Carlemany. Aquest fenomen també ens el trobem al judaisme, i és que degut al càlcul dels mesos lunars els jueus de la Diàspora mai podien estar segurs d’haver calculat bé quin dia era el festiu, motiu pel qual el celebraven dues vegades.

Així que ja sabeu, per si de cas, qualsevol celebració feu-la doble!

Laia Sallés  (UB -IRCVM)

Clara Jáuregui (IRCVM – Institut Món Juïc)

Deixem-nos de tantes càbales i parlem de la Càbala

dilluns, 22/07/2013

La idea d’aquest post va sorgir quan a l’aparador d’una tenda de figures de sants, cartes del tarot, espelmes de diferents colors i condicions, medalles, rosaris, collarets i estrelles de David -vaja, en podríem dir una tenda d’articles màgics-, els meus ulls es van fixar en un dels llibres exposats entre dues espelmes: la Cábala.

Potser no tothom té la tendència a confondre el terme càbala i Càbala, però per tal de deixar-ho clar no hi sobrarà pas una breu explicació. Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, de les diferents accepcions de la paraula càbala en podem treure que és també “un conjunt d’intrigues, càlculs i suposicions fetes per endevinar alguna cosa”. Bé, ja ho hem entès, ara seguim el consell que ens dóna el títol d’aquest post i deixem-nos, doncs, de tantes cabòries de parlar d’un tema que embolica que fa fort.

Com hem vist en la definició, parlar d’una càbala equival a parlar d’intrigues endevinatòries, alguna cosa així com ocultisme. Però segons el mateix diccionari, la Càbala en el judaisme no és res més que la “interpretació teosòfica de certs elements de la tradició religiosa jueva, sorgida entre els rabins jueus medievals”. Càbala, en hebreu qabbalà, és un mot que sorgeix de l’arrel q.b.l. i que segons la forma en què es mostra la nostra paraula, dóna derivats a significats com estar oposat, o ser acceptat. Podrem definir-la doncs com la doctrina acceptada o com la tradició oral rebuda a través d’una llarga cadena de mestre a deixeble.

Fins aquí ja portem un seguit de definicions que no fan res més que afegir termes i nous sentits: intrigues endevinatòries, ocultisme, interpretació teosòfica, tradició acceptada… però tot això com es lliga? Bé, per si la confusió no és prou elevada, potser que busquem alguna notícia a través dels cercadors d’internet, tal vegada ens serviria per aclarir què és realment la Càbala. Doncs no! És gràcies a aquesta última opció de cerca i a l’anècdota de l’aparador de la tenda que s’ha posat al títol del post d’avui: “deixem-nos de tantes càbales”. Ara ho veureu. Què diu el Google si escrivim “cabala”? A part de la Viquipèdia i d’algunes altres pàgines decents amb cara i ulls, podem observar, per exemple, alguns dels primers resultats que apareixen com la pàgina de “Pétalos de luz”, de “Tarot Cábala”, de “Cábala negra”, “Madonna”, de “la Cábala nos mejora la vida”, etcètera, etcètera… La meitat de les cerques són d’endevinació, cursets, sectes … vaja, una colla de supersticiosos. “Cabalá para principiantes”: una forma de fer una drecera que no ens durà enlloc, tot i les bones intencions (se suposa). No és envà que els rabins medievals permetien estudiar-la a partir dels 40 anys d’edat. Molta gent que ja ha arribat a aquesta edat en el nostre món occidental i interessats d’aprendre i de saber què és la Càbala, però que alhora són aliens al judaisme i que es troben en un estat intel·lectual i de raonament prou satisfactoris, creuen que poden arribar a estudiar la globalitat de la Càbala, perquè clar, ja han arribat a l’edat permesa. Però no ens enganyem! Manca el bagatge! Si els rabins van fixar aquesta edat no va ser que el nostre cervell canvia de xip justament en el dia del citat aniversari, sinó que va ser fixada tenint en compte les altres llargues etapes formatives de l’estudiant jueu. Des de ben petit amb l’aprenentatge de l’alefbet, la lectura i memorització de la Torà i el Tanakh, els Midraixim, la Mixnà, el Talmud… i una vegada esdevenies expert en tot això (siguem francs, només hi arribaven una minoria dels membres de la comunitat i que també arribaven a ser rabins), al voltant dels quaranta anys ja podies iniciar-te en el món de la Càbala. Intencionadament he subratllat la paraula “rabins” a la definició que dóna l’IEC, perquè no era cosa de tots, sinó d’un petit cercle d’erudits.

En efecte, en aquesta “googleig” hem vist que bona part de la gent que s’interessa pel tema s’ha desviat del sentit més ampli de la Càbala i s’han quedat només amb la part que té relació amb l’ocultisme, que de fet és un dels termes emprats en la definició de -càbala- en el diccionari del IEC. Així que ja va essent hora que deixem tanta definició i presumptes mestres cabalístics online a una banda, i definim ben breument en què consisteix la Càbala.

Gershom Sholem (1897-1982)

Per tal de no convertir-me en un altre “fals predicador” susceptible d’aparèixer en un bloc que parli dels “pseudocabalistes” d’avui que justament acabo d’emfatitzar, exposaré les principals idees que han suggerit investigadors de confiança (entre d’altres Gerschom Scholem i Moshe Idel) per tal que hi penseu a la propera vegada que veieu aparadors o anuncis cabalístics i com un joc del diari, trobar les diferències entre les càbales i la Càbala.

És a les obres d’aquests investigadors on primer s’hauria d’acudir per començar a fer-se una idea i a saber què és la Càbala (i vull distingir aquí entre les idees de “saber” i la d’“aprendre a ser cabalista en una setmana”, que això també és important). La Càbala és el terme que engloba tant la mística jueva com els ensenyaments esotèrics i teosòfics del judaisme que parteix ja de la fi de l’època del segon Temple de Jerusalem (època en què el jueus estaven estretament relacionats primer amb els grecs i després amb els cristians), però que agafaren cos a partir del segle XII i s’anaren desenvolupament bàsicament a Provença, la Península Ibèrica (important va ser el cercle cabalístic de Girona amb Mosé ben Nakhman -Nakhmànides-) i després de l’Edat Mitjana tingué altres focus com Safed, d’on apareixé el gran cabalista Isaac Lúria.

S’accepta que la Càbala és mística no des del punt de vista que la intenció final és la comunió amb Déu i l’aniquilació de l’individu, sinó pel fet que busca la comprensió de Déu i de la creació, impossible d’entendre’ls pel raonament però sí per mitjà de la contemplació i de la il·luminació a través de la Torà (és a dir, de la revelació), així que intuïció i tradició es donen la mà (és la Càbala especulativa). És l’intent de transformar la Llei escrita, la Torà, en les lleis internes que regulen l’univers. El judaisme es convertirà, doncs, en un sistema de símbols místics, que reflectiran els misteris de Déu i de l’univers, sistema que els cabalistes provaran d’entendre per mitjà de diferents mecanismes. Quant a la Càbala com a teosofia busca atènyer el coneixement de la divinitat i desvetllar els misteris de l’oculta vida de Déu, la relació entre la vida divina i entre la vida humana i de la creació. En canvi, la part més oculta i màgica (la Càbala pràctica), i que pel que sembla és només la part de la Càbala que ha cridat més l’atenció a tots els grups que hem dit més amunt, és la part esotèrica de la Llei oral (quan va ser escrita va rebre el nom de Mixnà), que també té un lloc en la Càbala, però lluny dels diferents grups sectaris d’avui en dia.

Jordi Casals

ARDIT Cultures Medievals

Camina que caminaràs: el jueu errant i altres mites

divendres, 7/06/2013

Als jueus se’ls han atribuït molts tòpics al llarg de l’Edat Mitjana: garrepes, emmetzinadors de pous i viatgers, entre d’altres (alguns de negatius, altres de més neutres).  Avui, però, ens centrarem en el tòpic del jueu viatger, que té facilitat per anar d’un lloc a l’altre. Dels altres ja ens n’ocuparem un altre dia, si cal.

Com a investigadors ens cridava molt l’atenció la gran mobilitat dels jueus, perquè ens podia resoldre molts dels dubtes que ens havíem plantejat, des de fer-nos entendre millor el món del comerç fins al món del peregrinatge, o fins i tot poder copsar com viatjava el coneixement. També teníem dubtes més prosaics i menys intel·lectuals (sí, els investigadors també ens divertim amb la nostra feina): viatjarien aquests jueus amb un ganivet a la cuixa per defensar-se? Haurien de contractar guardaespatlles per protegir-se als camins? Viatjarien de nit tot camuflant-se entre les ombres per evitar el perill? Què menjarien? Doncs bé, ja us avancem que no, que tot això no ho hem trobat. Ja ens hagués agradat, ja, una descripció dels jueus vestits amb capa negra i esmunyint-se com el personatge del Zorro a través dels boscos de Catalunya. Però tot i que la documentació ens dóna molta informació, no ens ha pogut aclarir tots els dubtes.

Mapa de Cresques Abraham (s.XIV)

Llavors, què en sabem i com ho sabem? Gràcies a fonts com ara llibres de viatges, epístoles, responsa o documentació notarial, hem pogut fer una primera visió de com viatjaven aquests jueus. Perquè sí, la mobilitat no és pas un mite i els jueus medievals tenien molts motius per viatjar.

D’una banda trobem el cas del peregrinatge a Terra Santa. Ens han arribat testimonis de primera mà, com el de l’arxiconegut Benjamí de Tudela o Meixul·lam de Volterra, que ens expliquen amb ets i uts tots els detalls del seu camí cap al Pròxim Orient. El fet de descriure totes les ciutats per les quals passen també ens dóna la seva particular visió del món. Perquè clar, no s’estan d’opinar quin menjar és millor o quin costum és més estrany comparat amb el seu propi. I, clar, sempre el seu serà el millor. Aquests personatges (bé, deixem-ho clar, són persones reals) eren acollits a totes les aljames o calls que trobaven al seu camí, donant-nos també informació sobre les diferents branques del judaisme que es podien trobar en aquell moment. Amb ells ens queda clar que els viatges són perillosos, que les caravanes pel desert són la manera més segura de viatjar i que el turisme religiós és la millor activitat que pots dur a terme a l’arribar a un nou indret. Sobre aquest últim punt, els nostres viatgers que arriben als diferents punts de la geografia del Pròxim Orient ja apuntaven la bona disposició i l’orgull de la comunitat local a fer de guies turístics per arreu.

Un altre motiu per viatjar és el comerç. De fet, és un altre gran tòpic atribuït als jueus, el de ser grans comerciants. I no és pas mentida, a les epístoles que s’enviaven els mercaders es pot veure l’activitat frenètica que duien: “compra’m tant de pebre, tant de seda i t’envio tants diners per si veus alguna cosa més…”. Visitar noves ciutats era també una manera de buscar negocis nous i ampliar els ja existents. Tot sembla suggerir que qualsevol viatge es podia aprofitar per fer estudis de mercat, fins i tot els religiosos. Us podríem dir d’uns quants peregrins que desembarcaren a la ciutat d’Alexandria i romangueren algunes dies estudiant possibilitats comercials per la zona nord d’Egipte abans no prengueren camí cap a Terra Santa.

Ja hem vist que tenim nombrosos exemples de jueus movent-se pel Pròxim Orient, però què trobem a casa nostra? Òbviament aquesta mobilitat també existeix, també està molt vinculada amb el comerç i per aquest motiu es regula amb privilegis en la cancelleria reial com ara salconduits, exempcions de peatges, salvaguardes, etc. És mirant aquestes regulacions que ens podem fer una idea de com i per què viatjaven per terres catalanes. Dels casos que hem pogut trobar en tenim des dels que porten mercaderies d’una banda a una altre, fins als que van a una ciutat propera per consultar temes relacionats amb la seva professió: des d’estudiants rabínics que van a completar la seva formació amb un bon mestre d’una altra localitat, passant per metges que es traslladaran a altres centres que giren al voltant d’un metge de gran reputació, fins als mateixos rabins que es traslladen als grans centres d’estudi, com ara Barcelona.

Així doncs, què és el que facilita o incita a aquesta mobilitat? Tot i que encara queda molt per investigar, és probable que l’acolliment entre comunitats, la confiança en gent d’altres indrets (però al cap i a la fi amb les mateixes arrels) i la voluntat d’ampliar horitzons mitjançat el comerç juguin un paper decisiu. No ens ha sorprès trobar cartes de diferents comerciants o rabins dirigides a diferents comunitats jueves sol·licitant l’acceptació del col·lectiu per a una estada temporal, sufragada per aquests últims i amb l’entrega de documents firmats pel dirigent de la comunitat perquè s’hi pugui moure lliurement. Fins a quin punt, doncs, intervenen la reputació d’una localitat i la fama del viatger per aquestes relacions de confiança? Us ho comunicarem en un proper post (si ens deixen) perquè és una de les moltes preguntes que ja anem esbrinant.

 

 

I és que sobre la investigació que estem duent a terme, hem de dir que la interdisciplinarietat en aquest tipus d’estudis és vital, així com el treballar en equip o a dues bandes. Això ens ha fet venir al cap el que ja es deia als viatgers dels temps bíblics: “No vagis de viatge amb un temerari si no vols que et compliqui la vida; perquè farà el que li donarà la gana i, per la seva bogeria, et perdràs tu i tot”. (Sir 8:15)

 

Jordi Casals

Clara Jáuregui

Purim o la necessitat de celebrar la supervivència del poble jueu

dimarts, 26/02/2013

Aquests dies s’ha celebrat el que es considera com el “carnaval dels jueus” tant a Israel com a la resta de comunitats jueves: Purim. Aquesta festivitat, tot i no ser de les més importants, és de les més joioses i alegres de tot el calendari jueu. Avui en dia inclou disfresses, llaminadures per als nens i molt d’alcohol per als adults, però el seu origen és bíblic i conté de rerefons un esperit de lluita contra les adversitats.

Però comencem pel principi: què se celebra exactament? Segons ens explica la Bíblia, a la Megil·lat Ester o Rotlle d’Ester, els fets van tenir lloc a la comunitat jueva de l’imperi persa. Ester, òrfena i bonica, es va casar amb el rei Xerxes (que va repudiar la seva anterior muller), sense revelar la seva condició de jueva. Malauradament, el primer ministre Aman tenia un odi bastant gran als jueus, agreujat per la negativa de Mardoqueu – tutor d’Ester – d’agenollar-se davant seu, i va intentar convèncer el rei d’exterminar-los. Ester, aprofitant els banquets amb el rei i Aman, va intentar inclinar la balança a favor dels jueus. Finalment, la revelació de la seva condició de jueva i la clara malícia d’Aman van lliurar de la mort la població jueva.

Els Rotlles d'Esther sovint estaven decorats amb minitaures explicant la història de la reina, com per exemple aquest rotlle italià del XVIII (Library of Congress).

I així, empesos per un sentiment d’acció de gràcies i de celebració per haver-se deslliurat de la tragèdia, es decidí celebrar Purim el 14/15 del mes d’Adar, entre febrer i març, bebent i menjant dolços, molt similars als que menjà Ester, l’únic aliment caixer que tenia als banquets.

La lliçó és clara, i és que és possible lluitar contra la tirania i que siguin quines siguin les dures circumstàncies, els jueus triomfaran i el temps de les celebracions arribarà. Però a més de l’esperit de supervivència i de triomf, també existeix l’esperit distès i jocós. A l’Edat Mitjana, per exemple, entre els escrits sobre la festivitat trobem sàtires que fan una oda a la beguda i al bon viure. Tal és el cas de l’Himne a la Nit de Purim de Menakhem ben Aharon, del segle XII, o el Megil·lat satarim de Leví ben Gerxon. Aquest últim, a més a més de fer una sàtira bíblica on compareix un profeta anomenat Ampolla, aprofita per fer una crítica, per una banda, als pretensiosos i abstinents i, per l’altra, als que es propassen.

Però Purim no és una celebració exclusiva d’aquestes dates, sinó que el poble jueu ha pres el costum de celebrar un “Purim qatan” o petit Purim després de sobreviure a alguna desgràcia. Així, en època medieval destaquen el Purim de Castella de mitjans del segle XIV, després d’una temptativa d’expulsió o el Purim de Saragossa, de mitjans del XV, després d’una demanda del Rei per a què els jueus es presentessin davant d’ell amb els rotlles de Torà. Els rabins no consideraven el rei digne de tal honor i van decidir que anirien amb les capses dels rotlles buides. Un traïdor va informar-ho al rei, que els obligà a obrir les capses allà mateix, però la nit abans, de forma miraculosa, en un somni van ser avisats i posaren els rotlles al seu lloc, lliurant-se així de qualsevol reprimenda.  La feliç resolució d’ambdós casos va desembocar en la festivitat, que mantenia els mateixos rituals: llegir el fragment d’Ester, donar diners als pobres, menjar i beure o cremar l’efigie d’Aman. Aquest últim punt va ser una mica conflictiu a l’Edat Mitjana ja que en alguns llocs les autoritats cristianes van arribar a prohibir-lo. La crema del governant persa es veia com una mena de reivindicació i queixa que els jueus podien utilitzar per denunciar les problemàtiques del moment.

En el segle XIV sabem de la lectura del Llibre d’Ester per arreu, però en algunes ocasions es van produir algunes discussions entorn seu. Un exemple és l’anècdota del rabí Isaac bar Xexet Perfet de Barcelona quan arribà a Saragossa el 1378. Allà va ser rebut per la comunitat amb gran alegria però de seguida va observar que els seus rabins eren molt indulgents i relaxats quant al compliment de la Llei jueva. Amb el temps va intentar reconduir la comunitat cap a l’ortodòxia i que deixessin els mals hàbits adquirits que s’havien convertit en tradicions, per la qual cosa va ser criticat pels altres rabins. Així per exemple, va mostrar el seu rebuig al costum que ell creia incorrecte dels jueus saragossans de llegir a les dones per Purim el Llibre d’Ester directament d’un rotlle escrit en llengua romanç enlloc de fer-ho en hebreu. No obstant això, va ser tolerant amb les tradicions locals sempre que no transgredissin la Llei.

Entre la festa de Purim i de Péssakh -en què es commemora la sortida dels hebreus de l’Egipte faraònic- hi ha un mes de diferència en el calendari jueu. Precisament la seva proximitat es deu al fet que en les dues celebracions la salvació del poble jueu representa un paper fonamental, i és aquest el punt en que els rabins van voler incidir. No obstant això, als esdeveniments de la Megil·lat Ester Déu no hi és directament present, fins i tot en cap moment del llibre no apareix el seu nom, sinó que sembla que observi el decurs de la història des de la distància, com si observés darrere el teló, mentre que a Péssakh hi intervé de forma directa.

A tall d’exemple, ja en època moderna i contemporània, de la relació que s’establí entre Purim i Péssakh també sorgiren trames amb toc d’humor, llegat de les formes de recreació del Purim a l’Edat Mitjana i que van donar lloc a representacions còmiques com ara les celebrades a Salònica, entre les quals podem destacar l’espectacle que parodiava l’enrenou que es muntava a cada casa justament el dia després de Purim per eliminar tot rastre de material fermentable que s’hi pogués trobar abans no arribés el Péssakh.
Així doncs, i si volem recuperar la vella lliçó jueva, Purim és, en essència, temps de celebracions, sí, però sobretot de lluita contra les adversitats i saber que, encara que caiguis, et tornaràs a aixecar, el teu poble romandrà per sempre i ballaràs sobre la tomba dels teus enemics. Assegurada l’existència com a poble i l’aniquilació dels enemics, què més es pot demanar? Tan sols queda una sola cosa per fer: celebrem tots Purim!

 

Jordi Casals

Clara Jáuregui

Patrimoni dels jueus catalans: l’hebreu i el català

divendres, 25/01/2013

Haggadah de Barcelona, c.1340, fol. 30v. The British Library

L’hebreu és la llengua pròpia del poble jueu. Ja des d’època bíblica els jueus s’han caracteritzat per ser un poble poliglota. Això es deu al fet d’haver compartit la seva història amb altres pobles. Així, ja en temps llunyans i segons la tradició, els antics hebreus sortiren d’Egipte i hagueren de compartir la terra d’Israel amb cananeus i filisteus. Més tard, amb la deportació a Babilònia s’immergiren en una societat aramea i és amb el retorn d’aquest exili forçat que de mica en mica l’hebreu va anar deixant lloc a l’arameu, un altre idioma que els jueus consideren seu. L’hebreu havia quedat reclòs en àmbits religiosos quan arribaren els romans a Palestina i es pot dir que la majoria de la població ja parlava arameu abans de ser expulsada i enviada a la gran diàspora.

Ja en l’Edat mitjana, Catalunya arribà a tenir una nombrosa i prestigiosa comunitat jueva que interactuava en molts àmbits laborals i socials amb la resta de la societat, el més conegut dels quals és el del préstec. No obstant això, el ventall d’activitats dels jueus amb els cristians era molt més ampli. És ara quan ens podem preguntar: si hi havia tanta interacció, quina és la influència de la llengua hebrea en la societat cristiana catalana  i quina és la catalana en la hebrea?

    La resposta a la primera pregunta és que el català té paraules manllevades de l’hebreu. A tall d’exemple podem citar: amén, mannà, messies, pasqua o dissabte. Tots aquests termes comparteixen una característica comuna: són mots provinents de la Bíblia i que han passat pel sedàs de les seves traduccions llatines. Pot resultar sorprenent el poc nombre de préstecs, però cal tenir en compte que a diferència de l’altre llengua semítica present als territoris de llengua catalana, l’àrab, que era parlada de forma habitual pels musulmans (el contacte de la qual amb el català ens ha deixat un bon nombre de manlleus), l’hebreu no era usat de forma habitual pels jueus catalans. Per tant, no és que els jueus hagin influenciat el català amb hebraismes, sinó al revés, els jueus d’aquí s’expressaven en català. Podríem dir que en un català de jueu o judeocatalà, es a dir un català farcit de termes hebreus que per als jueus no era necessari traduir: com qahal  en lloc de comunitat o aljama; bet-kenésset  per sinagoga; bet-dín en lloc de tribunal etc.

Haggadah de Barcelona, c.1340, fol. 26r. The British Library

El català era la llengua habitual de relació social de la pròpia comunitat jueva i de relació amb els cristians. Alhora, però, coneixien l’hebreu, l’arameu, l’àrab i altres llengües romàniques. Fruit d’aquest coneixement va ser l’important paper que varen tenir en la còpia i traducció de tractats àrabs i llatins al romanç i també a l’hebreu. Igualment, molts dels manuscrits que circulen entre els mercaders, els notaris i els consellers del Consell de Cent barceloní del segle XV són còpies de clàssics llatins fetes per jueus que deixaren les seves marques en alfabet hebreu en la foliació i reclam dels quaderns.

Un fenomen que reflexa la seva poliglotia són els textos hebraicoaljamiats, és a dir, escrits en català o una altra llengua romanç, llatí o àrab utilitzant l’alefat hebreu. Tenim un gran nombre de manuscrits hebreus medievals farcits de paraules aljamiades: cartes privades, quaderns contables o pinqassim,  acords de les comunitats, tractats de medicina, etc.

L’hebreu, però, seguirà essent la llengua de culte i en ella s’escriuran la majoria de tractats, cartes i documents destinats a la pròpia comunitat i serà la llengua de relació i contacte de totes les comunitats jueves d’aquell temps.

Jordi Casals

Meritxell Blasco