Entrades amb l'etiqueta ‘Jaume de Varazze’

Sant Jordi, entre el cavaller i el màrtir

dimarts, 23/04/2013

Hi havia una vegada una ciutat assetjada per un temible drac. Els habitants de Silene vivien aterrits per la presència del monstre, al que, per tal que es mantingués allunyat de la ciutat, oferien diàriament dues ovelles com a àpat. Però quan les ovelles estaven a punt d’esgotar-se, es van veure obligats a donar-li per menjar un ciutadà triat per sorteig. Quan la sort va fer que fos la princesa del lloc la propera víctima del drac, el rei intentà convèncer els seus súbdits que es perdonés la vida de la jove, però aquests no van acceptar i, abillada amb les seves millors robes, la princesa s’encaminà cap al seu fatal destí. Fou llavors quan, muntat sobre el seu cavall, sant Jordi sorgí d’entre els boscos i inicià la mítica lluita en la que donaria mort al drac, salvaria la vida de la princesa i alliberaria els ciutadans de Silene del seu tribut diari.

Fins aquí, la llegenda és coneguda per tots. Es tracta d’una història àmpliament difosa i versionada, especialment a partir de la seva inclusió en l’obra de l’hagiògraf Jaume de Varazze, la Legenda Aurea (segle XIII). Tanmateix, l’episodi de la lluita contra el drac no és present en els primers textos que narren la vida d’aquest sant nascut probablement a la Capadòcia i que hauria viscut en els anys a cavall entre els segles III i IV. Aquestes primeres fonts no parlen, per tant, d’un cavaller valerós, sinó més aviat d’un soldat cristià martiritzat per negar-se a renunciar a la seva fe.

La primera referència coneguda es troba en els fragments que composen l’anomenat “palimpsest de Viena”, un document del segle V conservat a la Biblioteca Nacional de Viena que presenta la narració escrita per Pasícrates, testimoni del martiri i al que podem considerar el primer “biògraf” de sant Jordi. La còpia completa més antiga d’aquest text la constitueix una traducció llatina del segle IX, el codex Gallicanus. Del text de Pasícrates en deriven múltiples versions (copta, siríaca, armènia, etiòpica…), però el seu caràcter fabulós propiciaria que el papa Gelasi I el declarés apòcrif –i, per tant, no acceptat per l’església- en el seu Gesta Sanctorum Martyrum. Certament, aquesta història relata una extravagant llista de tortures propiciades al seu protagonista durant set anys: és llençat per un precipici, a un pou travessat per quaranta claus de ferro ardents, colpejat, cobert el seu cos amb plom líquid ardent, etc.

Existeix, però, un altre tipus de textos agrupats sota el nom d’”actes gregues” a on pot trobar-se la història de sant Jordi alliberada, en certa mesura, d’aquest contingut més llegedari i considerat herètic. Es remunten als segles V i VI, són conegudes principalment per la versió llatina que es conserva a la Biblioteca Vaticana i constitueixen la que s’ha considerat la història ofical del màrtir: nascut a la Capadòcia i fill de pares cristians, sant Jordi s’allistà a l‘exèrcit romà. A Nicomèdia, amb l’esclat de la gran persecució contra els cristians endegada per Dioclecià l’any 303 declararia la seva fe davant de l’emperador, qui l’hauria condemnat a mort. Torturat durant set dies (i no set anys, com en el text de Pasícrates), morí després d’aconseguir la conversió de milers de persones al cristianisme i de ser l’artífex de diversos miracles. Val la pena recordar aquí que les nombroses tortures a què es va sotmetre al sant li van valdre l’apel·latiu de “megalomàrtir” en l’església oriental, és a dir, un màrtir insigne, el màrtir dels màrtirs!

Cefalù.jpg

Representació de Sant Jordi com a soldat (segon per la dreta) als mosaics de la Catedral de Cefalù

La lectura d’aquests textos explica, també, la iconografia de les primeres obres d’art medieval en què apareix representat sant Jordi, i a on se’l mostra desproveït de tots aquells atributs que tradicionalment s’associen a la seva llegenda: el cavall, l’armadura, el drac… Així, el trobem en les caplletres d’alguns manuscrits on es representen escenes del seu martiri; o presentat com a soldat de Déu, amb vestit imperial, llança, nimbe i formant part d’un col·legi de sants en les icones i en l’art monumental. Un exemple prou conegut el trobem als mosaics de la catedral de Cefalù (Sicília, Itàlia), on sant Jordi apareix representat entre altres sants militars al mur sud del cor.

image_big.jpg

Taula de Sant Jordi i la Princesa, Mestre de Sant Jordi, MNAC

Tot i que els estudiosos han trobat testimonis figuratius de l’episodi de la lluita entre sant Jordi i el drac –una al·legoria del triomf del cristianisme sobre el mal- a partir del segle XI (vegeu, a tall d’exemple, els frescos de la capella rupestre dedicada a Santa Bàrbara, a la Capadòcia), la veritable difusió d’aquesta escena i la seva enorme popularitat es deu, com ja s’ha mencionat, a la versió de Jaume de Varazze. Es gesta, llavors, la iconografia que endavant farà per tots reconeixible la figura d’aquest sant, que trobem ja en les còpies miniades de la Llegenda Aurea i que aviat es farà present en la retaulística gòtica. En el context l’art català no podem deixar d’esmentar una peça cabdal: la taula “Sant Jordi i la Princesa” (MNAC), obra del segle XV d’autoria discutida, tradicionalment considerada de Jaume Huguet i recentment atribuïda a l’anomenat “Mestre de sant Jordi”.

La presència d’esglésies dedicades a sant Jordi ja al segle IV a Orient ens dóna una idea de la ràpida difusió del seu culte, que a Occident es veuria intensificat a l’època de les croades, convertint-se en patró dels cavallers i dels militars. La geografia de seu culte és amplíssima i abasta des de Lydda (Palestina) fins a terres angleses, però fou especialment intensa a la corona catalano-aragonesa, convertint-se en patró de Catalunya a mitjans del segle XV i la creu vermella del seu escut en el símbol de la ciutat de Barcelona.

Margarida Muñoz
Ars Picta

Sant Valentí: m’estima, no m’estima…?

dijous, 14/02/2013

Acabada la campanya de rebaixes, passejar per les zones comercials de pobles i ciutats esdevé durant aquests primers dies de febrer un bombardeig constant d’ofertes d’escapades romàntiques, sopars en restaurants de somni, experiències inoblidables, regals originals per fer a la parella, etc.; la publicitat dels quals s’edulcora amb els motius que més freqüentment han al·ludit a l’amor: cors, fletxes i la sempre present figura d’aquell nen alat que les dispara.  Som, efectivament, en els dies previs a la celebració de sant Valentí. 

Es tracta d’un costum poc arrelat a Catalunya fins fa molt pocs anys i de molta més incidència en altres indrets d’Europa com ara el Regne Unit –on la festa està documentada ja al segle XV–, Alemanya o França.  En qualsevol cas, què en sabem d’aquest sant? Per què i en quin context va esdevenir  patró dels enamorats? I, el que és més interesant, quina presència té la seva imatge en l’art medieval?

Les notícies relacionades amb aquest sant són, certament, molt escasses i sovint poden conduir a confusió, ja que les fonts al·ludeixen fins a vuit sants amb el mateix nom.  De fet, el martirologi romà –això és, el registre oficial dels sants màrtirs cristians– ja esmenta dos sants que van ser morts un 14 de febrer i que es deien Valentí: el primer, un prevere romà que morí, suposadament, en temps de l’emperador Claudi II, dit “el Gòtic”; i el segon, un bisbe de la ciutat de Terni, a la regió italiana d’Úmbria, mort a Roma en els mateixos anys.  La coincidència en el nom, la data i el lloc en què foren martiritzats i enterrats -la via Flamínia-, va conduir a diversos autors, especialment a partir de la publicació de l’Acta Sanctorum al segle XVII, a defensar que ens trobem, en realitat, davant d’una única personalitat. Així, i tenint en compte que la festivitat del bisbe de Terni ha estat eliminada del calendari litúrgic per considerar-se un sant llegendari i no real, caldrà fixar la nostra atenció en sant Valentí de Roma.

Per conèixer com s’explicava a l’Edat Mitjana el context en què es produí el martiri de sant Valentí cal recórrer a la Legenda Aurea, la més important compilació medieval de vides de sants realitzada per Jaume de Varazze a la segona meitat del segle XIII.  El text és força breu, i només ens informa sobre el moment en què l’emperador Claudi va cridar el sacerdot davant seu per tal de fer-lo renunciar del cristianisme.  La negativa comportà el seu empresonament i, poc després, “l’emperador va manar que Valentí fos decapitat.  El seu martiri va ocórrer cap a l’any 280 del Senyor” (cap. XLII).

Es coneix la construcció d’una església al segle IV a la mateixa via Flamínia en honor a sant Valentí (Sancti Valentini extra Portam), si bé les restes del seu cos haurien estat custodiades, segles més tard, a l’església romana de la Santa Prassede.  Després, i com sol ser habitual, trobem les seves relíquies en diversos indrets: el crani es pot veure a Santa Maria in Cosmedin; també a l’església de Whitefriar Street de Dublín, a Birmingham és conserva un reliquiari amb una inscripció dedicada a ell; i inclús a casa nostra, es creu que a l’entorn de l’any 960 foren portades de Roma les despulles del sant, cedides per la Santa Seu amb motiu de la fundació del monestir de Sant Benet de Bages.

Jaume de Varazze li atribueix a sant Valentí un miracle: retornar la vista a la filla del prefecte que l’havia d’empresonar i custodiar.  Són diversos els miracles que, en textos posteriors, se li atribueixen a aquest sant romà, però el cert és que en la seva majoria no semblen tenir cap connexió directa amb les relacions amoroses.  Així, es pensa que el famós patronatge de sant Valentí pot ésser una reminiscència de l’antiga festa romana de la Lupercàlia, celebrada anualment a mitjans de febrer, i en la que s’honorava la divinitat de Faune Luperc i es feia un ritual invocant la fertilitat. Altres estudiosos, especialment de l’àmbit anglosaxó, apunten que l’origen de la relació de sant Valentí amb l’amor deriva de la coincidència de la data del seu martiri amb la de l’aparellament dels ocells.  No obstant, com diem, no són més que suposicions.

Si dirigim la nostra mirada cap a les obres d’art d’època medieval a la recerca del nostre personatge, de seguida ens adonarem que la seva presència és més aviat tímida.  Representat amb els atributs habituals dels preveres (sant Valentí de Roma) o dels bisbes (sant Valentí de Terni), de vegades apareix sostenint un llibre.  No l’hem de confondre, però, amb el conegut com a sant Valentí de Recia, representat sovint amb un nen malalt als peus: es tracta d’un màrtir del segle V honorat a Alemanya, i al que s’atribueix la facultat de curar l’epilèpsia. Gran part de les imatges dedicades a sant Valentí tenen el seu origen en aquest altre context i es refereixen al bisbe de Recia.

Així doncs, la relació entre sant Valentí i l’amor no és del tot clara a la vista de les poques dades fiables de què disposem.  Sigui com sigui, de sants que evoquen l’amor n’hi ha més d’un, i el més proper a nosaltres és sant Jordi, la llegenda del qual és, sens dubte, molt més romàntica.  Però aquesta ja és una altra història.

Margarida Muñoz

Ars Picta