Entrades amb l'etiqueta ‘Islam’

Les arrels medievals de l’enfrontament entre sunnites i xiïtes: la mort de l’imam Hussain i l’Aixura.

divendres, 15/11/2013

Si ahir vau mirar les notícies, és possible que veiéssiu una imatge com la primera que us mostrem avui, que és contemporània als nostres dies –aquesta, concretament, és de l’any 2009– malgrat que aquest bloc es dedica a l’Edat Mitjana. Són imatges de la commemoració de la festivitat islàmica de l’Aixura (عاشوراء), anomenada així (“deu”) perquè s’esdevé el dia 10 del mes de muharram, el primer mes del calendari musulmà. La radicalitat d’aquesta commemoració, tan sagnant, en la qual alguns participants es tallen a la cara i al cos i es flagel·len, vol expressar un dol profund pel martiri de l’imam Hussain, nét del profeta Muhammad, el 10 de muharram de l’any 61 de la Hègira (680 dC) a Karbala. Per la branca xiïta de l’Islam (contraposada, en aquest aspecte, a la branca sunnita), la mort de Hussain ibn ‘Ali significa la fi de les aspiracions al retorn a un califat legítim, en què la màxima autoritat religiosa i política musulmana fos algú de la família del Profeta (Ahl al-Bayt).

”]Per entendre bé el significat d’aquesta última afirmació, i el seu desenvolupament històric fins a l’actualitat, ens cal fer una mirada una mica més enrere, al que succeí just en el moment de la mort de Muhammad (632 dC). La comunitat musulmana (umma) és heterogènia, formada per grups que es convertiren a l’Islam en diversos moments de la vida del Profeta, amb uns o altres interessos (des dels primers musulmans, muhagirun, fins a les tribus àrabs convertides en la primera onada d’expansió militar). La polèmica en la successió de Muhammad es mou en funció de dues coordenades: quins poders ha de tenir el successor i com se l’ha d’anomenar (la veu califa,  خليفة, és de significat prou controvertit), per una banda, i a quina tribu o grup ha de pertànyer (entenent que això li pressuposarà una determinada legitimitat), per l’altra. Així doncs, l’escollit com a primer califa, Abu Bakr (c. 573-634), malgrat ésser un dels primers conversos, emigrat amb Muhammad durant la Hègira i pare de la seva esposa preferida, Aixa, inicia el seu califat ja amb l’oposició d’aquells que preferien altres candidats. Entre aquests, ‘Ali, gendre del Profeta, casat amb Fàtima, i home d’una gran preeminència entre els ansar, els partidaris del qual vindran a anomenar-se xiïtes (del terme xi‘atu ‘Ali, شيعة علي, seguidors d’Ali).

Després dels califats d’Abu Bakr (632-634), Umar (634-644) i Utman (644-656), la umma és difícilment comparable al moment de la mort de Muhammad: les batalles de Yarmuk (636) i Nihawand (642), entre d’altres, han obert les portes del Pròxim Orient, nord d’Àfrica i l’Imperi Persa, i l’extensió del dar al-Islam ha demanat l’establiment de tota una administració fiscal i territorial que tensarà el poder califal (de fet, Umar i Utman seran assassinats per motius alhora religiosos, polítics i econòmics).

‘Ali (c. 601-661) succeirà Utman al califat, amb les notables oposicions d’Aixa, esposa del Profeta, i de Mu‘awiya ibn Abu Sufyan, un dels generals quraixís –és a dir, de la mateixa tribu que Muhammad– més importants per l’expansió de l’Islam fins aquell moment: és el que es coneix com a primera fitna. Els exèrcits d’Aixa s’enfrontaran amb ‘Ali a Basra, en el que es coneix com a batalla del Camell (656), després de la qual Aixa és confinada a Medina. Al capdavant d’unes tropes heterogènies, ‘Ali es trobarà davant del disciplinat exèrcit de Mu‘awiya a Siffin (any 657). Segons la tradició, les primeres derrotes faran que els seguidors de Mu‘awiya lliguin alcorans a les puntes de les llances, sembrant el dubte a l’exèrcit contrari i provocant un armistici i un arbitratge. És en aquest moment en què dels xiïtes (partidaris d’‘Ali) se n’escindeixen els que no creuen en l’arbitratge (harijites, que seran combatuts per ‘Ali a Nahrawan). Per bé que no es coneix bé el resultat de l’arbitratge, és evident que ‘Ali va anar perdent suport, fins que fou assassinat per un harijita l’any 661.

”]La Sunna parla dels quatre primers califes com a raxidun (الراشدون), “ben guiats”. El xiisme, en canvi, creu que la legitimitat califal pot recaure tan sols als membres de la casa del Profeta (Ahl al-Bayt), i més concretament, a aquells que formen l’Ahl al-Kissa, ja que el mateix Muhammad, segons un hadit, n’hauria assenyalat la perfecció espiritual. Un d’aquests és el fill gran d’‘Ali, Hassan, que serà proclamat califa en el moment de la mort del seu pare. Hassan renuncia al títol, possiblement per qüestions econòmiques, a favor de Mu‘awiya, i es retira a Medina, on serà assassinat el 670 en circumstàncies poc clares. Mu‘awiya (r. 661-680), doncs, serà proclamat califa a Jerusalem, i designarà el seu propi fill, Yazid, com a successor –contràriament al que havia pactat amb Hassan–, instaurant així definitivament un califat dinàstic, l’omeia. El segon fill d’‘Ali i últim membre viu de l’Ahl al-Kissa, Hussain ibn ‘Ali, no se sotmet a aquesta decisió, donant així inici a la segona fitna islàmica. El 10 de muharram de l’any 61 de la Hègira, el petit grup de familiars i partidaris de Hussein, juntament amb ell mateix, van ser combatuts, assassinats i decapitats a Karbala. Un dels primers testimonis que se’n conserva és la versió del Maqtal al-Hussaind’Abu Mikhnaf (mort el 774), que descriu la mort de l’imam xiïta Hussain de la següent manera:

 

Malik ibn Nusayr, un membre dels Banu Badda’, va colpejar tan fort a Hussain al cap que va tallar-ne la caputxa i li va ferir el cap. La capa va quedar xopa de sang […] Un nen de la família de Hussain [el fill de Hassan ibn ‘Ali] va anar cap a ell i, malgrat que Hussain va demanar a la seva germana, Zaynab, filla d’‘Ali, que el retingués, el nen se’n va escapar i va anar al seu costat. Bahr ibn Ka’b va galopar cap a Hussain amb l’espasa. El nen li digué: “Fill de dona immoral, vols matar el meu oncle?”. Bahr el va atacar amb l’espasa, i ell intentà protegir-se amb el braç; l’espasa li va tallar la pell i li deixà el braç penjant. El nen cridà: “Mare!” Hussain el va recollir, l’abraçà i digué: “Nebot meu, aguanta amb paciència aquesta desgràcia, ja que Déu segur que et farà reunir amb els teus nobles avantpassats: el Missatger de Déu, ‘Ali ibn Abu Talib, Hamzah i Hassan ibn ‘Ali; la benedicció de Déu sigui sobre tots ells”.

[…] Passà molt de temps, durant el qual haguessin pogut matar Hussain. Però tothom odiava haver de cometre aquest crim tan vergonyós. Al final, es van llançar a l’atac tots alhora. Zur‘ah ibn Sharik Tamimi va ferir Hussain al braç esquerre, i se’n va mantenir allunyat mentre queia bocaterrosa. En aquesta situació, Sinan ibn Anas el va atacar amb la llança, i no va deixar que ningú més s’hi acostés, perquè no volia perdre el cap de Hussain. Finalment, s’asseié sobre el cos de Hussain i li tallà el cap, que va portar a Hawali ibn Yazid.

”]El cos de Hussain va ser saquejat del tot: Qays ibn Ash ‘ath en va agafar la capa, Ishaq ibn Haywah el vestit; un home dels Banu Nashal va robar-li l’espasa i un membre dels Aswad en va arreplegar les sandàlies. Bahr ibn Ka ‘b va prendre’n els pantalons. El cos de Hussain va restar nu a les sorres de Karbala.

(Abu Minkhnaf, Kitab Maqtal al-Husayn, capítol 10)

Laia Sallés

UB – ARDIT Cultures Medievals

15/7/1099: el dia que vam perdre Jerusalem

dilluns, 15/07/2013

Crida a la Primera Croada, miniatura del segle XIV. BNF, Français 314, fol. 86

Si el lector ha fet atenció a la data, pot trobar en el títol d’aquest post una certa imprecisió: ¿el 1099, i més concretament el 15 de juliol, no era el dia en què els croats, cristians arribats d’Occident, prenien la ciutat santa de Jerusalem? Després de quatre anys de la crida a croada d’Urbà II, que els havia dut a deixar casa seva –per un o altre motiu, perquè no tots els motius eren religiosos– i posar-se en camí, iter o expeditio, per alliberar els Sants Llocs on havia viscut la seva Passió Jesucrist, els croats vencien la defensa musulmana i entraven a Jerusalem. En efecte, per als cronistes de l’època, va ser una gran victòria! Guillem de Tir, uns 70 anys més tard, resumeix la significació d’aquell moment posant-lo en relació a altres instants fundacionals de la fe cristiana:

Era el sisè dia de la setmana i l’hora novena. Sembla que fou triat així per Déu, per tal que, el mateix dia i l’hora en què el Senyor havia sofert per la salvació del món a la mateixa ciutat, el poble fidel, lluitant per la glòria del Salvador, assolís feliçment l’acompliment dels seus desitjos. Sembla també que el mateix dia havia estat format el primer home, i el segon home havia mort per la salvació del primer. Era adient que els seus imitadors i membres del seu cos vencessin els seus enemics en nom seu. […] El papa Urbà II ocupava llavors la seu de la santa Església romana; l’Imperi Romà era governat per Enric IV; el senyor Felip regnava a França, i entre els grecs portava el ceptre l’emperador Alexis; tot per la misericòrdia del Senyor, seus siguin l’honor i la glòria pels segles dels segles.

Guillem de Tir, Chronicon, llibre VIII.

Miniatura representant la presa de Jerusalem, s. XIII. British Library, Yates Thompson, 12, f. 40

Per què, doncs, ens hi referim al títol del post com a pèrdua? Avui volem mirar què va passar a l’altra banda de les muralles de Jerusalem, tal i com ho recullen les fonts musulmanes, àrabs. Abans, però, de simplificar-ho dient que ens canviem del “bàndol” des del qual la història ha acostumat a estudiar les croades, plantegem-nos si els bàndols que hi havia eren tal com els imaginem nosaltres ara. Si fem una mirada ràpida a les cròniques llatines de la croada, observarem que hi ha algú força més odiat que els musulmans: els bizantins (els “grecs” dels quals parla Guillem de Tir a la cita precedent) i el seu emperador, Alexis I Comnè. No és aquest un xoc de religió, sinó un xoc de poder, pel qual l’Imperi bizantí recela de les intencions dels bàrbars arribats del nord (amb prou raó, perquè el 1204 es llançaran violentament a saquejar Constantinoble), tant com els croats menyspreen l’efeminament, traïdoria i heretgia dels bizantins. Diuen les fonts medievals, una de bizantina i una de llatina, respectivament:

 

Es van sentir rumors sobre l’arribada d’innumerables exèrcits francs […]. Tot l’Occident, la raça dels bàrbars al complet, que habita les terres compreses des de l’altra riba de l’Adriàtic fins a les columnes d’Hèrcules, tota en una massa compacta, es mobilitzava cap a Àsia a través de tota Europa i marxava fent la ruta amb totes les seves pertinences […] Perquè la raça franca, com es pot endevinar, té un temperament ardent i ansiós, i és incontrolable quan ja s’ha decidit en una empresa. (Alexíada, X, 5).

Els turcs van estrènyer el setge i es van emparar de la plaça [de Civitot]. Tots els cristians van ser capturats i repartits entre els vencedors, i condemnats a un exili perpetu a les províncies d’on els enemics havien vingut. En saber els infortunis dels fidels, el pèrfid emperador [Alexis] sentí una alegria criminal, i va ordenar que es donés permís als que havien sobreviscut de passar el braç de Sant Jordi i de retirar-se a la Grècia citerior. Quan els va veure replegats a les terres que quedaven sota el seu domini, abusant de la seva situació, va exigir que li venguessin les seves armes. Així s’acabà l’expedició de Pere l’Ermità. (Guibert de Nogent, I, 5).

De fet, l’embat i la sorpresa que genera la primera expedició croada quan arriba a Constantinoble se substitueix a mesura que avancen els mesos per l’intent d’aprofitar-la en benefici propi per part de totes les forces que poblen una regió que va des de Constantinoble fins al Caire fatimita, passant pel Sultanat de Rum turc i tots els seus prínceps i atabegs. No només el primer objectiu croat, la ciutat de Nicea, va a parar en mans de l’emperador bizantí, que probablement salva la ciutat de l’arrasament pactant amb el soldà de Rum, Qilij Arslan I (1097), sinó que el llarg setge d’Antioquia (octubre 1097 – desembre 1098) dóna temps a les forces musulmanes per continuar les seves pròpies lluites de poder. Al-Afdal ibn Badr al-Jamali, visir del califa-nen fatimita al-Musta’li, veient la situació seljúcida al nord, atacà Palestina abans que els seus senyors, els germans ortúkides Ilghazi i Soqman, poguessin rebre l’ajuda de Duqaq, l’emir de Damasc, afeblit tant per la pèrdua d’Antioquia com per les disputes amb el seu germà Redwan, soldà d’Alep. Al-Afdal va descarregar incessantment els projectils de les seves quaranta catapultes sobre les muralles de Jerusalem, fins que la ciutat va capitular i esdevingué territori fatimita (1098). Per si no fos prou, les dinasties àrabs locals del nord de Síria, un mosaic de poders, obrien a través de pactes el camí dels francs cap a Jerusalem, contents de la crisi en què s’havia enfonsat el poder seljúcida i conscients de la seva incapacitat militar per fer front als croats. I Alexis Comnè feia gala d’una capacitat diplomàtica envejable en les seves cartes a turcs, fatimites i croats, a l’espera d’algun benefici per a l’Imperi.

Itineraris, dominis i desenvolupament de la Primera Croada

Tanmateix, després d’haver “alliberat” la significativa població de Betlem, els croats arribaven, a principis de juny de 1099, davant de les muralles –reconstruïdes pel governador fatimita, Iftikhar al-Dawla– de Jerusalem. Sabeu de cap ciutat al món amb tan grans patriarques, reis i profetes? Abraham va arribar-se fins a aquell punt per dur a terme el sacrifici d’Isaac tal com li havia demanat el seu Senyor, David va establir-hi la capital acompanyat del profeta Samuel i Salomó hi erigí el Temple on guardar l’Arca de l’Aliança, segons la profecia de Nathan; Ezequiel va profetitzar-ne la destrucció… A això, els croats hi afegien que era el sant lloc de la passió, mort i resurrecció de Jesucrist. Era el centre del món. Motiu més que suficient per haver emprès el “pelegrinatge armat” que era la croada, i per impulsar un dejuni i una processó entorn de Jerusalem un mes després d’haver iniciat el setge, davant la perplexitat dels assetjats. Havent demanat reforços al Caire, Iftikhar al-Dawla es disposà a defensar la ciutat, però les dues grans torres d’assalts croades, revestides per evitar el foc grec, van aconseguir ser disposades arran de muralla durant el dia 14 de juliol, i a la nit, mentre Iftikhar i els seus homes retenien la torre encarregada a Raimon de Tolosa, la torre de Godofreu de Bouillon es col·locava al sector nord de la muralla i la prenia al migdia del dia 15. A partir d’aquí, s’obriren les portes perquè entressin els altres principals emprenedors nobles de la croada, com ara Tancred.

Els santuaris musulmans van ser profanats, i els que s’hi havien refugiat assassinats. La ciutat que havia vist com el fill d’Abraham acceptava el sacrifici (Q 37:99-109), la primera qibla islàmica, la mesquita llunyana (al-Aqsa) on Muhammad havia estat portat en un viatge nocturn (Q 17:1) que el traslladà de la Roca al cel, on parlà amb els profetes Ibrahim (Abraham), Musa (Moisès) i Isa (Jesús), i on rebé de Déu instruccions per a la pregària havia sigut presa per aquells que, incapaços d’obrir-se a la Revelació, només buscaven destruir-ne les obres. Iftikhar va comprar el seu salconduit fins a Ascaló; la resta de la població, musulmans i jueus, van ser massacrats.

Representació del mi‘raj o ascensió del Profeta. British Museum, còpia del Khamsa de Nizami, s. XV

La ciutat santa va ser presa per la banda nord, la matinada del divendres 22 del mes de xa‘ban. Els francs van restar una setmana dins la ciutat, ocupats a massacrar els musulmans […] En van matar més de setanta mil dins la mesquita d’al-Aqsa: entre ells, un gran nombre d’imams, ulemes i persones de vida piadosa i mortificada, que havien deixat el seu país per venir a pregar en aquell lloc sant. La gent que n’havia fugit va arribar a Bagdad el mes de ramadà; es van presentar al consell i la seva narració va fer arrencar les llàgrimes a tots els ulls. […] Van explicar les desgràcies que havien abatut els musulmans en contrades nobles i vastes, la matança dels homes, l’esclavitud de les dones i els nens, el pillatge de les propietats. Era tan gran el dolor que no ens recordàrem ni d’observar el dejuni. Un poeta escrigué aquests versos:

La nostra sang es barreja amb les nostres llàgrimes, i ningú de nosaltres pot fer front a l’enemic que ens amenaça.

Les llàgrimes prenen el lloc de les armes, quan el foc de la guerra ho abraça tot amb les seves espases relluents.

Com es pot l’ull tancar la parpella quan desgràcies com les nostres despertarien fins i tot aquells que estan en el son més profund? Els vostres germans no tenen altre lloc per reposar a Síria que no sigui l’esquena dels seus camells o les entranyes dels voltors!

Queda sang per vessar? A quantes dones els han quedat, per protegir el seu pudor, només la palma de les seves mans?

Crònica de Ibn al-Athir (RHC Or. 1, pp. 200-201)

Laia Sallés

ARDIT

La nativitat del profeta de l’islam i el preu del sucre.

dimarts, 22/01/2013

Entre el 24 i el 29 de gener d’enguany (2013) els musulmans celebraran la festa (eid) d’ al-mawlid al-nabi, amb la que  tradicionalment es commemora el naixement del profeta Muhammad. En diuen també mawlid, múlid, mulud o milad, en àrab col·loquial. Aquestes dates corresponen, en el calendari islàmic, als dies 12 i 17 del mes de ‘rabi al-awwal’, el tercer de l’any, de 1434. El primer és la data de la festa segons els sunnites i el segon la dels creients xiïtes. Però la data precisa del naixement de Muhammad és desconeguda.

Segons l’Alcorà (Sura 105), pocs mesos abans del naixement del Profeta, la divinitat hauria destruït l’exèrcit d’elefants del rei d’Etiòpia, que s’apropava a la ciutat de La Meca… una premonició miraculosa?  Les tradicions posteriors tampoc no revelen cap altre detall del natalici, ni esments de la seva celebració… un costum introduït posteriorment, i no pas ben vist per tots els musulmans.

Tanmateix, les pràctiques dels fidels van anar fent de l’evocació del naixement de Muhammad una raó de festa. Les primeres referències joioses i rituals del natalici remunten al segle VIII, quan al-Khayzuran, la mare del califa abbàssida Harun al-Raxid,  va transformar la casa pairal del Profeta en un lloc d’oració.  El naixement de Muhammad fou també rememorat pels califes fatimites a El Caire, en festes oficials en les que no participava el veïnat. El commemoraven també els sunnites de Síria, sota el govern de Nur al-Din (1118-1174). A poc a poc les celebracions guanyaven més bon to:  devocional, cerimonial i polític.

I, com no podria haver estat d’altra manera, els historiadors van tenir quelcom a veure en donar publicitat a la remembrança.  L’andalusí Ibn Jubayr (1145-1217), de visita a Aràbia entre  els anys 1183 i 1185, descriu com, amb motiu d’al-Mawlid, la casa del Profeta romania oberta tots els dilluns, suposada fèria del natalici, del mes de ‘rabi al-awwal’. Els fidels hi anaven a recitar oracions i pregàries i a besar les parets de l’edifici per apropiar-se’n la mercè (o baraka). Els germans al-Azafi de Ceuta explicaven, a primers del segle XIII, que els nens no anaven a escola aquell dia, de caràcter festiu per a tothom.

Avui les festes són molt reeixides i populars entre molts musulmans, sunnites i xiïtes, de totes les branques i escoles. Un dels països on se celebra amb més entusiasme és al Sudan, on s’associa al natalici dels sants locals, i on es festeja amb molts cants i molta percussió, en evocació del Profeta i els seus seguidors. L’increment del consum de sucre, per a preparar els dolços de la festa, sovint fa pujar el preu del producte al mercat!

 Mercè Viladrich

Pagans, heretges i monstres: la visió dels musulmans a l’Edat Mitjana

divendres, 30/11/2012
tandem_Laia_Glory.jpg

Segona sessió dels Seminaris en tàndem

“Des dels confins de Jerusalem i la ciutat de Constantinoble n’ha sorgit un relat horrible que ha arribat a les nostres orelles: una raça del regne dels perses, una raça maleïda, una raça profundament allunyada de Déu, una generació que no ha dirigit el seu cor ni confiat el seu esperit a Déu, ha envaït les terres d’aquells cristians i les ha despoblat amb l’espasa, el saqueig i l’incendi. S’ha emportat una part dels captius al seu propi país, i els altres han sigut cruelment torturats; a més, ha destruït completament les esglésies de Déu, o se les ha apropiat per als ritus de la seva pròpia religió. … Quan volen torturar algú fins a una mort vil, li perforen el melic i, estirant-ne els intestins, el lliguen a una estaca; llavors fan moure la víctima amb assots al seu voltant… A altres, lligats a una estaca,  els llancen fletxes… Parlar-ne és pitjor que quedar-se en silenci. El regne dels grecs ha quedat desmembrat. Preneu el camí del Sant Sepulcre, arrenqueu aquella terra de la raça maleïda.”
Segur que no és la primera referència a l’Islam de l’Edat Mitjana, però és una de les que tingué més impacte: es tracta de l’inici del discurs que Urbà II féu a Clermont  l’any 1095 tal com el transmet Robert el Monjo molt pocs anys després, discurs que donà peu a la proclamació de la Primera Croada. Uns quants segles abans el cristianisme s’havia trobat amb una realitat amenaçadora que no entenia i que es féu forta a al-Andalus i a l’extrem de l’Imperi Bizantí (“els sarraïns conqueriran el món sencer”, s’exclamava el patriarca Sofroni després de la conquesta de Jerusalem per part del califa ‘Umar, el 638). La recerca d’explicacions per aquest càstig diví (peccatis exigentibus) en el text bíblic portà a pensar en una fi dels temps propera. Les teories mil·lenaristes, amb el temps, deixaren pas a la conformació d’una imatge de l’Islam brutalment distorsionada i prou sòlida com per perviure fins i tot quan els contactes –polítics, comercials, socials– entre ambdues cultures la desmentien.
Un Islam politeista (“pleignent lur deus Tervagan e Mahum e Apollin”, diu la Chanson de Roland), poblat de monstres (els que acompanyen a Baligant criden, renillen i lladren com gossos: “Cil d’Ociant i braient e henissent, Arguille si cume chen i glatissent”) i adorador d’ídols coberts de pedres precioses que acaben destruint per inútils (“E Tervagan tolent sun escarbuncle, e Mahumet enz en un fosset butent, e porc e chen le mordent e defulent”)  marcà profundament l’aproximació d’Occident als musulmans. L’arquetip amenaçant de l’Islam, encara que no va impedir el coneixement racional de la fe musulmana (ja Guillem d’Orange, personatge èpic, corregeix el gegant Corsolt i li diu que “Mahomez fu profètes à Deu omnipotent”, no pas un déu), va prevaldre llargament en el temps, sense poder ser esborrat per les aproximacions més realistes.
……………
A la literatura catalana, la imatge del  musulmà és la història d’una seducció, seducció que s’inicia amb la conquesta de València per part de Jaume I l’any 1238 i que es revifa al segle XV amb la caiguda de Constantinoble.
Les quatre grans cròniques catalanes (Llibre dels Feits, Llibre del rei en Pere de Bernat Desclot i Crònica de Ramon Muntaner) són les primeres en iniciar aquest festeig, i presenten amb major o menor grau una determinada imatge del musulmà, bastant neutre, així com una descripció més o menys detallada de la conquesta de territori andalusí. Dels textos esmentats destaca el Llibre dels Feits o Crònica  de Jaume I, el text que relata la conquesta valenciana més extens i amb més luxe de detalls. No s’evidencia en cap lloc una dicotomia maniquea entre vencedors i vençuts, sinó que permet endevinar-hi, quan no ho palesa de forma explícita, que les relacions que s’estableixen entre les dues comunitats foren sempre subjectes a la regulació que en feien els acords de capitulació signats.
Al llarg del segle XIV el perill associat a la convivència dels cristians amb els musulmans en terra fronterera  neix en l’imaginari col·lectiu i esdevé tema literari. Es tracta de regular, controlar i fixar les característiques, el funcionament i les regles de joc d’una nova societat formada per comunitats religioses diferents, i en aquesta regulació les obres de  Francesc Eiximenis hi juguen un paper de cabdal importància. Apareix, ara sí, severs judicis a l’Islam, al profeta Muhammad i a la vida llicenciosa dels musulmans. Aquest tractament hostil s’aguditzarà amb motiu de la Caiguda de Constantinoble, pèrdua que tingué un important ressò literari, amb l’organització de debats poètics, vots cavallerescos i la seva recuperació literària que trobem en obres com el Tirant lo Blanch  o Curial e Güelfa.

Laia Sallés i Glòria Sabaté

ARDIT Cultures Medievals