Entrades amb l'etiqueta ‘història de les dones’

Sentir a l’edat mitjana

dimarts, 5/05/2015

T’has preguntat mai com sentien les dones i els homes medievals l’olor d’una rosa, com percebien els colors d’un mercat, com patien el dolor físic i espiritual? Com les paraules o els gestos reflectien aquesta sensualitat? I com el rastre d’aquestes sensacions i sentiments han pogut arribar fins als nostres dies? Els sentits són els canals a través dels quals els humans interactuen amb el món i es desenvolupen i creixen com a persones. L’aproximació a aquesta realitat pot concretar-se en moltes vies, com ara una de més material o quotidiana, de manera més espiritual i mística, o també lligada al plaer i per això interpretada com a font de pecat i d’immoralitat. Totes elles, però, són vies de coneixement, perquè ens descobreixen un univers de percepcions que estimulen l’experimentació i la relació amb allò que ens envolta.

Congress_Senses_2Els sentits són una part indestriable de l’ésser humà, però moltes vegades les diferents disciplines i tendències que han treballat l’època medieval els han obviat o deixat en un segon pla. Era necessari, per tant, centrar el focus en els sentits i la sensualitat, i això és precisament el que faran els propers dies 20, 21 i 22 de maig una trentena de joves investigadors vinguts de tot Europa, en el que serà la segona edició del Congrés Internacional d’ARDIT (Associació de Recerca i Difusió Interdisciplinària en Cultures Medievals). El congrés es celebrarà a Barcelona en diferents seus del centre de la ciutat i portarà per títol «Senses and Sensuality in the Middle Ages».

Es tracta de joves investigadors de diverses universitats catalanes i espanyoles, però també vinguts del Regne Unit (St. Andrews), França (Lumière II, Grenoble-Pierre Mendès, Toulouse II), Bèlgica (Catholique de Louvain-la-Neuve), Itàlia (Univ. degli Studi di Salerno, di Lecce, di Padova) i els EE.UU. (Harvard), que intercanviaran les seves recerques, coneixements, investigacions i punts de vista al llarg dels tres dies que durarà el congrés. La seva procedència acadèmica, de disciplines com ara la filosofia, la història de l’art, la lingüística i la literatura, l’arqueologia o la història, donen a aquest congrés un caràcter marcadament interdisciplinari, que tant sovint és necessari en el món de la recerca.

Les temàtiques que es tractaran són suggerents i molt variades: es parlarà, entre d’altres, de la corporalitat i l’escriptura femenina en les beguines medievals; l’espiritualitat, l’erotisme, el coneixement i el pecat en el Nom de la Rosa; l’ètica i les barreres morals en les relacions entre homes i dones a les comunitats jueves medievals; els sons, olors, colors i sabors dels mercats i fires medievals; el pecat i la validació de la sensibilitat a través de la Passió; o la relació entre la percepció sensorial i la construcció conceptual en el Cànon d’Avicena. Per tal de potenciar el caràcter interdisciplinari del congrés, s’ha volgut unir en les mateixes sessions participants de diferents disciplines, els temes de comunicació dels quals tinguessin punts en comú.

A més de joves investigadors, el congrés també ha volgut convidar investigadors, tant consolidats com doctorats recentment, que han i estan desenvolupant investigacions relacionades directament amb els sentits i la sensualitat. En aquest sentit, comptarà amb les conferències convidades de dos investigadors amb una àmplia i reconeguda trajectòria com Josep Mª Romero Baró, que tractarà l’Itinerarium mentis in Deum de sant Bonaventura, i Mª del Mar Graña, que parlarà sobre el cel com a locus sensual i Juana de la Cruz en la genealogia visionària femenina a l’Edat Mitjana. I també comptarà amb les ponències convidades de joves investigadors com Lucía Conte, que parlarà sobre moralitat i comportament sexual a la Barcelona medieval, i Raimon Sebastian, que tractarà els sentits en la literatura tècnica medieval.

A més, des d’ARDIT volem aproximar als assistents el patrimoni medieval barceloní i crear els espais adequats per a facilitar el contacte i l’intercanvi entre ells. Per això, al llarg dels tres dies de congrés es realitzaran dues visites, una de les quals a l’exposició «Hagadàs Barcelona. L’esclat jueu del gòtic català», que serà possible gràcies a la col·laboració del MUHBA, i la segona a l’edifici medieval de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, gràcies al prof. Antoni Conejo i a la col·laboració de la Biblioteca de Catalunya. A més, es realitzarà un taller de salses i olors medievals oberts a tots els assistents al congrés.

Les seus del congrés seran l’Edifici Històric de la UB, la Facultat de Geografia i Història de la mateixa universitat i la seu de l’IEC. La inscripció és gratuïta però cal formalitzar-la a través d’aquest formulari o per correu electrònic, escrivint a arditcongress2015@gmail.com. Per tal que els assistents puguin aprofitar al màxim el congrés, els estudiants de grau, llicenciatura i doctorat tenen la possibilitat de convalidar la seva assistència, en diferents modalitats.

El 2n Congrés Internacional ARDIT compta amb el suport institucional de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), el Màster en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona, la Societat Catalana de Filosofia (IEC) i la Institució Milà i Fontanals – CSIC i amb la col·laboració de l’AGAUR, la Sociedad Española de Estudios Medievales (SEEM), el Departament d’Història de la Filosofia, Estètica i Filosofia de la Cultura de la UB, el Seminari de Filosofia i Gènere i el MUHBA.

Podeu consultar el programa complet aquí i qualsevol altra informació al web del congrés.

 

Carme Muntaner i Alsina

Coordinadora del 2n Congrés Internacional ARDIT

 

* alguns fragment i idees d’aquest text s’han extret de la introducció al Call for Papers del 2n Congrés Internacional ARDIT, escrit per Araceli Rosillo.

Amb veu de dona: Brígida de Suècia i la Passió de Maria

dimarts, 24/02/2015

Quan un turista entra la Piazza Farnese a Roma es trobarà un edifici que va acollir una dona anomenada Birgitta Birgersdotter (1303-1373), més coneguda com Santa Brígida de Suècia durant la seva estància a Italia. L’edifi en qüestió avui acull una variant moderna de l’ordre religiosa fundada per ella, i que ofereix allotjament al mateix lloc. El nostre turista potser, si és fixa, veurà el nom Suec gravat a la façana, i un seguit de preguntes es formularan al seu cap: Qui va ser aquesta dona? Què feia una dona sueca al sud d’Europa en aquells anys? Va ser una escriptora? Una santa? Una figura política? La resposta és complexa per si mateixa, i només dedicarem un breu espai d’aquesta entrada a respondre-les. Potser, la qüestió més complicada seria si som capaços d’escoltar la seva veu després de tots aquests anys.

Façana Casa di Brigida, a la Piazza Farnese a Roma, amb la dedicatòria a Birgitta a la porta principal. Encara es poden visitar les habitacions que va ocupar la Brígida, i que un altre personate important, la Margery Kempe, va visitar tal i com explica al seu Llibre de Margery Kempe

 

La Bridget Morris, editoria de la traducció crítica al anglès dels textos de Brígida, la va definir com la única dona del segle XIV que ha estat canonitzada, (1391) i que va fundar una ordre monàstica dissenyada per ella mateixa que encara existeix avui dia. Les millors fonts per l’estudi de la seva vida són precisament les actes del seu procés de canonització, i sobretot, el recull de les visions que va tenir i la van impulsar a una nova vida de devoció després d’enviudar i que es coneixen sota el títol de Revelacions. Una d’aquestes visions precisament la van dur a Roma, entre altres coses, per lluitar per una reforma i renovació de les ordres religioses que existien en aquell moment, i per fer tornar el papat des d’Avinyó. La hagiografia, les vitae que es van composar poc després de la seva mort, ens la pressenten com una santa, d’una pietat extraordinària i subjecte de visions des de la infantesa seguint els models hagiogràfics ben definits en el seu temps. El que més pot cridar l’atenció, d’entrada, és que Brígida era una dona casada, que va portar una vida espiritual no lligada a una ordre conventual, com tantes dones d’aquell període, després d’enviudar. Mare de vuits fills, ho va deixar tot i es va instal·lar a les proximitats del convent cistercenc d’Alvastra, a Suècia. La seva vida transcorreria llavors al voltant de la meditació i la pregària, i possiblement com a fruit d’aquestes va escriure o dictar un seguit de experiències o visions que van ser editades i traduïdes al llatí pels seus confessors. Els textos són de diferent llargària, i adrecen temes que podríem definir com la biografia espiritual, la crítica al les ordres religioses, o fins i tot el mirall de prínceps. Eren primer escrites en suec antic i després traduïdes al llatí, i en elles apareix Brígida caracteritzada com a novia de Crist, i destinatària de paraules d’aquest, de la Verge Maria, i testimoni d’escenes bíbliques o que tenien a veure amb la quotidianitat, com per exemple el judici a les ànimes d’aquells propers a ella en una visió del cel que s’emmirallava en un concepte de cort celestial.

Algunes d’aquestes visions tenien un contingut profètic i reflecteixen en bona mesura la devoció mariana de la baixa edat mitjana, així com avança temes que haurien de ser crucials en la Reforma, com el pecat de simonia i la mancança d’una autèntica devoció al significat de la Passió de Crist. Algunes de les profecies es van acomplir, i van impulsar la popularitat de la seva figura. D’origen aristocràtic representa també l’accés del laïcat a l’espiritualitat més enllà dels models i les etiquetes tradicionals, com per exemple la virginitat i la vida conventual. I és en aquest sentit on es presenta una tensió que ens serveix per trobar la seva veu, ja que no és fàcil trobar-la en les capes d’edició que van envoltar els seus escrits, fruit de la necessitat de protegir la seva obra de possibles accions inquisitorials, com de fet es pot trobar en l’estructura i els desenvolupament del seu procés de canonització.

Nova York, Pierpont Morgan Library, M.498, fol. 4V Illuminació d’un manuscrit de les Revelacions de finals del segle XIV, on es veu com Brígida està a punt d’escriure una de les seves Revelacions, relacionada amb l’ofici eclesiàstic que es veu a la esquerra.

Nova York, Pierpont Morgan Library, M.498, fol. 4V
Illuminació d’un manuscrit de les Revelacions de finals del segle XIV, on es veu com Brígida està a punt d’escriure una de les seves Revelacions, relacionada amb l’ofici eclesiàstic que es veu a la esquerra.

Sigui com sigui, la percepció que es va tenir a l’edat mitjana de la santa és la de que ella va escriure realment les seves Revelacions, i no existeix la desconfiança vers els seus confessors/editors que un investigador modern pot tenir, com demostren les miniatures on habitualment se la presenta davant d’un escriptori, rebent una revelació, i amb tot enllestit per escriure. Unes imatges que es poden trobar als manuscrits medievals i fins i tot van passar a la primera edició impresa, comissionada pel primer monestir de la seva ordre a Vadstena, Suècia, i impresa a Lübeck, l’anomenada edició Gothan. Això també es podria aplicar a la percepció històrica de la seva figura, més centrada habitualment en la seva importància política i el seu paper en el retorn del papat a Roma que no pas en el missatge religiós de la seva obra, com indica la Claire Sahlin, però que va ser possiblement una de les raons fonamentals per l’èxit que va obtenir com demostren el gran nombre de manuscrits conservats de les seves revelacions, on se la representa precisament com a canal o vehicle del missatge diví. Un altre factor que pot explicar la seva popularitat cal cercar-lo en l’expressió de les emocions, realitzat aprofitant les formes que la literatura religiosa podia proporcionar, i constituint l’única manera d’accedir a la seva interioritat, la seva veu emmirallada en la Passió de Crist i Maria.

Imatge de Brígida a una edició impresa (1526) de The Pilgrymage of Perfeccyon, de Syon Abbey.   Un cop més veiem a Brígida escrivint les Revelacions. Els elements de la imatgeria propis de la santa sueca hi són representats. El llibre és obra del monestir de Syon, de l’ordre del Santíssim Salvador, que va fundar Brígida.

Imatge de Brígida a una edició impresa (1526) de The Pilgrymage of Perfeccyon, de Syon Abbey.
Un cop més veiem a Brígida escrivint les Revelacions. Els elements de la imatgeria propis de la santa sueca hi són representats. El llibre és obra del monestir de Syon, de l’ordre del Santíssim Salvador, que va fundar Brígida.

Una convenció per a qualsevol vida beatífica seria mostrar el rebuig del pecat d’una banda, i de l’altra de l’afecció als sentiments terrenals. Una de les característiques més importants del misticisme de Brígida de Suècia es la seva devoció a la Verge, una devoció que es posa de manifest en diferents ocasions com a una identificació amb aquesta. Al final de la seva vida, Brígida empren un viatge a terra santa, al qual l’acompanyarà el seu fill Karl. S’aturen breument a Nàpols on la reina Giovanna I va voler casar-se amb ell, sense que importés gaire que aquest ja estigués casat. El procés de canonització ens descriu aquesta situació com terrible per la santa, que fins i tot, arriba a desitjar la mort d’aquell abans de que es consumés aquell matrimoni i quan aquest cau malalt no mostrant cap emoció, ni tan sols llàgrimes per la seva mort. Això contrasta enormement amb el que trobem a les Revelacions, Llibre VII, Capítol 13, on la Verge descriu la sortida de l’ànima del cos del Karl amb imatgeria maternal:

“T’explicaré el que vaig fer per l’ànima del teu fill Karl quan deixava el seu cos. Vaig actuar com una dona ajudant una altra dona quan aquesta dona a llum, ajudant el nadó per tal de que no mori a conseqüència del flux de sang i no s’ofega en aquell espai estret a través del qual surt, fent el possible per tal que els enemics del nadó, que estan a la mateixa casa, no el maten.” Rev. VII, 13., 1-3

Segueix una descripció on es desgrana el sentit de la metàfora, explicant com la Verge va a estar al seu costat per tal que no fos temptat per l’amor carnal, que no digués res que pogués ofendre Deu, o que va apaivagar el dolor per tal que la desesperació no el fes oblidar Deu. Però després Brígida mateixa es testimoni del judici de l’ànima del seu fill, on no només la Verge intercedeix en el seu favor sinó que també es dona com a motiu per la salvació les llàgrimes i l’amor de la seva mare:

“L’àngel va contestar: “Les llàgrimes de la seva mare et van robar (els teus drets sobre l’ànima) i van trencar el sac (on es guardaven tots els pecats del fill) i van destruir els documents (acusatoris). Així és com les seves llàgrimes plauen a Deu.” Rev. VII, 13, 43

Aquestes llàgrimes que no sortien a la vora del llit segons el procés de canonització o la Vita, o aquells sentiments que no es mostraven o que no es sentien:

“L’àngel va contestar: la seva mare va aconseguir això ( el dimoni es queixa de que cap de les seves paraules acusatòries serveix) amb les seves pregàries constants i el seu esforç, perquè ella estimava la seva ànima amb tot el seu cor.” Rev, VII, 13, 49

I això s’afegeix al que els actes mateixos impliquen. Demanada d’abandonar els seus fills per la seva vocació, al començament de la seva activitat visionària als anys 40 del segle XIV, aquests mai van deixar de formar part del seu entorn, i trobem moltes referències als mateixos arreu de les Revelacions. Això és indicatiu de diferents coses, però potser lo més interesant es el joc de miralls que se’ns presenta entre la pròpia Brígida com a mare i la Verge Maria, que actuarà com a tal allà on la santa sueca no pot arribar. Tot plegat, posant de manifest les emocions reals emmarcades en un mecanisme d’autorepresentació a través de models de conducta, o el que es podria definir com una codificació de la subjectivitat a través d’un artefacte textual, on la devoció a Maria i a Crist funciona com un canal de l’experiència humana.

Aquest turista del que parlàvem, doncs, davant del desig de saber-ne més, pot recórrer a una biografia moderna, o a una explicació acadèmica, però si de debò vol accedir a la veu d’aquesta dona, la millor via serà llegint els seus escrits, i sabent que la tasca, feixuga, serà recompensada quan pugui copsar no només la veu de Brígida, sinó també la manera en que aquesta veu és canal i reflex dels sentiments religiosos.

David Carrillo Rangel

Universitat de Barcelona


La biografia més recent de Brígida de Suècia és la mencionada de Bridget Morris, St. Birgitta of Sweden, editada per la British Academy al 1999.

La Calire Sahlin parla dels aspectes de la devoció a Maria de la santa sueca al capítol “His Heart was my Heart” inclòs a Heliga Birgitta- buskapet och förebilden, editat l’any 1991 amb textos en suec i en anglès.

No hi ha traducció moderna normativa al català ni al castellà, tot i que es pot consultar una traducció online aquí. L’edició crítica en llatí es de difícil accés, obra de Carl-Gustaf Undhagen,  Burger Bergh,; Ann-Mari Jönsson i Hans Aili, ha estat publicada entre el 1971-1992, a l’editorial sueca Alquimist and Wiksell. Existeix una versió online sense aparell crític, que es pot consultar aquí.

Les actes del procés de canonització van ser editades per Isak Colljn, amb un estudi crític en Suec, per SFSS ser. 2, I, amb el títol Acta et processus canonizacionis beate Birgitte.

Per a una bibliografia detallada sobre Brígida de Suècia, podeu consultar aquí.

CLAUSTRA: protagonisme femení i espiritualitat medieval

dilluns, 9/06/2014

No es pot escriure la història de l’espiritualitat medieval sense posar en primer pla la presència de les dones, que li donaren a més significats propis. És un fet constatat per la historiografia el protagonisme femení en les noves formes i espais de religiositat que, en el context d’una renovació espiritual d’accent pauperístic i evangèlic, sorgiren arreu d’Europa a partir del 1200, i que modificaren sensiblement la topografia religiosa. Una topografia monàstica que s’enriqueix amb l’aparició de nous ordes fruit de l’ideal mendicant, de vida reglada que assumeix i integra noves realitats socials que han nascut fora dels claustres i de les inquietuds del laïcat, de noves formes de reclusió urbana que reprenen velles formes eremites, i especialment amb les noves propostes que conjugaven vida activa i contemplativa en nuclis de convivència informal, no reglada (reflectida pel fenomen de les beguines). Una feminització de la geografia sagrada de les ciutats europees que també deixà el seu senyal en el registre de la santedat, en els noms i les pràctiques de la devoció, en l’escriptura i mística femenines.

Topografiar aquests espais per als regnes de la Península Ibèrica, posar llum a moments fundacionals en què apareixen nuclis previs de religiositat no reglada que conflueixen en comunitats formals, marcar models i cronologies, trobar connexions i xarxes de mecenatge en la creació de nuclis i expansió de famílies monàstiques, aportar noms i històries de vida a una genealogia femenina, són alguns dels objectius generals que ens hem marcat des del projecte CLAUSTRA.

www.ub.edu/claustra

L’extensió cronològica del projecte, dels segles centrals de l’edat mitjana a  la primera edat moderna (segle XII-primera meitat del segle XVI) permet traçar una diacronia en la gestació i desenvolupament dels diferents espais de religiositat femenina, i tenir en compte els processos que a nivell general marcaren, especialment a partir de finals del segle XV, un tancament de les estructures eclesiàstiques i del poder que condicionaren l’espiritualitat femenina, amb l’enquadrament forçat, per exemple, de molts dels beateris hispans o la reforma dels monestirs femenins. La mirada diacrònica d’aquesta topografia en un espai concret, permet també analitzar l’aparició dels diferents nuclis de religiositat femenina en la traça urbana, amb confluència amb altres institucions, com els hospitals o altres estructures dedicades a la beneficència, o formant part dels processos d’expansió urbana fora muralles. L’enfocament pels diferents regnes peninsulars permet, finalment, marcar especificitats en la creació d’espais, predomini d’uns ordes monàstics sobre d’altres, o ritmes diversos en la història, en gran, de l’espiritualitat femenina medieval.

El projecte CLAUSTRA neix del grup de recerca TEFca (Topografia de l’Espiritualitat Femenina a Catalunya) que des de l’any 2004 inicià una primera catalogació i descripció dels espais d’espiritualitat femenina a la Catalunya medieval, posant l’accent en la necessitat de conèixer i posar al descobert la riquesa i potencialitat dels arxius monàstics, i amb el desig de situar els territoris catalans en aquesta història de l’espiritualitat femenina medieval. A partir de l’any 2008, l’ampliació del projecte cap als regnes de la Península Ibèrica a l’edat mitjana, dóna a l’atles/catàleg (topografia/descripció) un marc de treball en equip, i una plataforma col·laborativa i interdisciplinària i de difusió de la recerca.

Núria Jornet

Projecte CLAUSTRA

Biblioteca Virtual DUODA

Universitat de Barcelona

La força de l’amor més enllà de les parets dels convents medievals

dimarts, 25/03/2014

Té prou força l’amor per travessar les parets d’un monestir? Preguntin-ho al conegut filòsof i teòleg francès Pere Abelard (1079-1142), que s’enamorà bojament d’Heloïsa, una dona instruïda, a qui deixà embarassada. Posteriorment, Fulbert, l’oncle d’Heloïsa, el va fer castrar. Tanmateix, la relació entre els amants continuà fins i tot quan tots dos prengueren l’hàbit religiós. Durant aquest temps, s’escriviren unes cartes d’amor que gaudirien de molt d’èxit. En podeu llegir una aquí.

Abelard i Heloïsa. Miniatura del Roman de la Rose, Jean de Meun, s.XIV ms fr. 482/665, fol. 160v. Musée de Condé, Chantilly.

Al llarg de segle XII l’hermenèutica cristiana entorn del famós passatge bíblic del Càntic dels Càntics —que ja gaudia d’una llarga tradició interpretativa— produirà dins de la cultura monàstica cistercenca un altre tipus de textos sobre l’amor: Sant Bernat de Claravall identifica l’estimada amb l’ànima humana i Crist, amb l’enamorat i Guillem de Saint-Thierry assimilarà amor i intel·lecte, bo i interpretant el Càntic en clau d’enamorament-coneixement esponsal entre els enamorats.[1] Al llarg del segle XIII aquesta recuperació de l’amor en clau mística farà florir obres bellíssimes, com és el cas dels poemes de la beguina Hadewijch d’Ambers, escrits en llengua neerlandesa, o el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull. Veiem, doncs, que la temàtica amorosa en entorns religiosos, ja fossin reglats o no, desenvolupà textos amb una vessant mundano-literària i una altra de caire més místico-teològica.

Dels s. XII i XIII, també en coneixem epístoles de tema amorós entre monges o joves de bona família que assistien a les escoles monàstiques i els seus mestres.[2] A La lettre d’amour au Moyen Âge, Wolff situa els grans centres d’ensenyament i de conreu de les artes dictaminis (l’art d’escriure cartes) de l’època a Itàlia, principalment al voltant de Bolonya, i a França, a la vall del Loira, sobretot a l’entorn del convent de Ronceray. En català, la Requesta que féu un frare a una monja (fi s. XIV- inici s. XV) és una composició emparentada amb les epístoles d’amor en vers (els saluts) que Annicchiarico ha associat a la producció d’Antoni Vallmanya, un poeta del s. XV.

Crida l’atenció que Vallmanya compongués la major part de la seua obra en relació amb el monestir femení de Santa Maria de Valldonzella, residència reial i centre literari. De fet, dedica els poemes d’amor a una monja, la identitat de la qual s’amaga rere el senyal Retret d’amor. Auferil l’ha identificada amb Serena de Vallseca, que anys més tard esdevindria abadessa (1503). La condició de monja és el que fa que l’enamorat es planyi a la Fortuna,  ja que el vot de castedat prohibia qualsevol culminació carnal dels desitjos amorosos i, així, es lamenta perquè «tots los delits d’amor veig luny de mi» al poema encapçalat per aquest vers.

Amb tot, cal destacar les diverses connexions que es poden establir entre Santa Maria de Valldonzella i les ficcions sentimentals catalanes de la segona meitat del s. XV. En primer lloc, l’obra de Vallmanya (1454-1459), poc notòria pel que fa a la qualitat, és una font molt valuosa per detectar els models literaris que s’empren per tractar l’amor en aquell moment, com argumenta Marfany (2007).[3] D’aquesta manera, l’estudiosa explicita el deute de l’autor amb les composicions d’Ausiàs March i el seu difusor, Pere Torroella; amb el poema narratiu La glòria d’amor de Bernat Hug de Rocabertí i amb la traducció catalana de La Belle Dame sans merci d’Alain de Chartier, famosa pel retrat que ofereix de la crueltat de l’estimada envers l’enamorat no correspost, que acaba morint de desesperació. En efecte, Torroella és una figura imprescindible per entendre les relacions entre els autors de ficció sentimental de la segona meitat de segle i la transmissió del llegat marquià a les generacions posteriors.

En segon lloc, Pere Pou inicia el debat Deseiximents contra Fals Amor (1558) des del mateix monestir. Finalment, Francesc Alegre, autor de cinc obres de ficció sentimental, escriu a la Faula de Neptuno i Diana (1482-1486) la història al·legòrica d’una sacerdotessa que manté una relació amorosa i sexual amb un mercader a canvi de diners. Jaume Torró identifica la protagonista amb una monja barcelonina i, al seu torn, Pere Bescós suggereix que podria tractar-se d’una religiosa de Valldonzella, a causa de l’activitat cultural de l’indret i de les relacions de parentiu de l’autor.[4] Fet i fet, Anna i Jerònima, filles de l’escriptor, hi foren monges i la neboda d’Alegre, Àgata Vilatorta, a més de monja, va ser elegida abadessa del monestir (1516-1539).

Un parell d’anys abans de la composició de la Faula de Neptuno i Diana per Francesc Alegre, Valldonzella rebia unes disposicions arran de la reforma de l’orde del Cister que regulaven la vida de les monges en aquests termes: «no permeta ajust de homens esser fets per les canbres, maiorment de dones jovens […] E per ço, volem e ordenam que, a la porta del monestir, sia posada persona diligent, honesta e discreta, […] en manera que nengun home no puxe entrar en lo monestir sens primer obtenguda licencia de la senyora abadessa».[5] Recordem que juntament amb la virginitat, la clausura és l’altre aspecte que s’imposa en el model religiós femení medieval a llarg de l’Edat Mitjana. El desenvolupament del moviment beguinal, d’una manera oberta, qüestionarà la necessitat de la clausura per portar una vida plenament evangèlica de seguiment de Jesús, però també es produiran conflictes dintre dels claustres femenins.

La clausura de les monges romandrà l’etern “cavall de batalla” de Papes i visitadors diocesans. Des de la decretal Periculoso de Bonifaci VIII (1298) s’havia establert explícitament i rigorosa la vida de les monges en clausura perpètua a causa de la situació “perillosa i abominable” en la qual es troben:[6] la decretal, com també fa la disposició cistercenca, traspua una inquietud veritable davant la possible activitat sexual de les monges dintre del monestir i, en les visites pastorals, sovint eren acusades de conductes deshonestes a causa de la relaxació en l’aplicació de les restriccions espacials que permetien l’entrada i sortida de persones alienes al monestir, encara que els motius fossin d’índole molt diversa. En l’àmbit institucional, una activitat cultural dins la clausura que permeti el contacte amb homes de l’exterior és clarament perillosa i s’ha de controlar.

Auferil explica que l’activitat literària de Valldonzella no era exclusiva d’aquest monestir, sinó que n’hi ha altres exemples, com el monestir de Pedralbes i el monestir de Framenors de Barcelona, on se celebrà el certamen “joia de desconeixença” l’any 1457.[7] També tenim el cas del monestir de la Trinitat de clarisses de València, on entorn Sor Isabel de Villena, autora d’una Vita Christi d’interpretació singular, s’aplegaren tot un seguit d’escriptors com ara Miquel Pérez, Pere Martines o Bernat Fenollar. Mossèn Fenollar celebrava a casa seva les tertúlies literàries més importants de la València de finals del segle XV.

Com podem veure, de temàtica amorosa en contextos religiosos se’n van escriure per complaure aficions, necessitats de comunicació mundana i desitjos una mica més elevats, en els quals l’amor s’identificava amb Déu o era la via de la seva experiència. El fet que molts homes i dones de religió participessin d’aquest gust temàtic comú de maneres tan diverses i amb motivacions ben diferents ens mostra la versatilitat d’allò que entenem per amor, que fa possible l’expressió dels sentiments i els desitjos més profunds de l’ésser humà.

Gemma Pellissa Prades

Araceli Rosillo Luque

ARDIT Cultures Medievals

 


[1] Miguel Siguán Soler, La psicología del amor en los cistercienses del siglo XII, Poblet, 1992.

[2] Manuela Sanson, Lettere amorosi e galanti, Carocci, Roma, 2005.

[3] Marta Marfany, «D’Ausiàs March a Bernat Hug de Rocabertí: Antoni Vallmanya i el cànon poètic de mitjan s. XV», Llengua & Literatura, 18, 2007, p. 45-73.

[4] Jaume Torró, «“Officium poetae est fingere”: Francesc Alegre i la Faula de Neptuno i Dyana», Intel·lectuals i escriptors a la Baixa Edat Mitjana, Curial i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994, p. 221-242 i Pere Bescós, «E com res no·s puga dir que no sia estat dit…»: el comentari als Trionfi de Bernardo Ilicino com a manual literari a la fi del segle XV», Llengua & Literatura, en prensa, 23.

[5] Francina Solsona, «Una visita al monasterio de Valldoncella (Barcelona) a finales del siglo XV», Martínez Ferrando, archivero: Miscelánea de estudios dedicados a su memoria, Asociación Nacional de Bibliotecarios, Archiveros y Arqueólogos, 1968, p. 484-486.

[6] Diu de les monges que “Pericoloso et detestabili quarundam monialum statui, quae honestatis laxatis habenis et monachali modestia sexusque verecundia impudenter abiectis […] frequenter intra eadem monasteria persones suspectas admittunt” Edició de text llatí seguint Liber Sextus, 3.16 De statu regularium, c.un. Pericoloso, Friedberg, 2:1053, col·lacionat amb Vatican Borghese 7 fol. 56v. a: Elizabeth Makowski, Canon law and cloistered women. Periculoso and its commentarors, 1298-1545, Washington, 1997, 133.

[7] Antoni Vallmanya, Poesies, ed. Jaume Auferil, Barcelona, Fundació Noguera, 2007.

L’heretge, la bruixa i l’inquisidor

dilluns, 3/02/2014

Altres diuen que reverencien els genitals del sacerdot que presideix la cerimònia […] Quant a la iniciació dels nous membres, els detalls són tan desagradables com ben coneguts. Un nen, cobert de massa de farina per enganyar als incauts, és col·locat al davant del novici. Aquest l’apunyala amb cops invisibles […] Després –és horrible!- beuen àvids la sang del nen i competeixen els uns amb els altres mentre es reparteixen els seus membres. […] És prou conegut el que passa durant les seves festes. El dia de la festa es reuneixen amb tots els seus fills, germanes, mares, gent de tots els sexes i edats. Quan el grup s’ha excitat per la festa i s’ha encès la luxúria impura entre els assistents ja embriacs, se li llencen trossos de carn a un gos lligat a una làmpada. El gos salta endavant, enllà del llarg de la seva cadena. El llum, que podria haver estat un testimoni traïdor, s’apaga. Llavors, en la foscor, tan favorable per a la conducta desvergonyida, estreten els llaços d’una passió sense nom, a l’atzar. I així, tots són igualment incestuosos […] Precisament la clandestinitat d’aquesta maligna religió prova que totes aquestes coses, o pràcticament totes, són autèntiques.

Avui us proposem un exercici d’imaginació històrica. La vivaç descripció que precedeix aquestes línies recorda clarament algunes de les escenes descrites en els judicis per bruixeria d’arreu d’Europa. Al mateix temps, el text conté molts dels tòpics que es repetiran un cop i un altre durant els segles medievals en les acusacions que les elits eclesiàstiques i civils faran recaure sobre homes i dones detinguts per les autoritats com a sospitosos d’heretgia.

“Heretge” i “bruixa” són segurament dos dels apel·latius relacionats amb el món medieval que, a priori, necessiten de menys explicació. Tanmateix, paradoxalment, cap dels dos sorgeix de les persones a les quals fa referència. En altres paraules, les persones acusades d’heretgia o bruixeria no es consideraren a si mateixes heretges ni bruixes. Ambdós apel·latius serien utilitzats pels perseguidors d’aquells suposats col·lectius malignes, que els definirien per oposició a l’ortodòxia, tot procedint a la seva persecució i eliminació de la societat.

 

L’heretge sempre és l’altre

Pel que fa als heretges, el més curiós del cas, és que no poden existir sense que hi hagi definida una ortodòxia. Dit d’una altra manera, el Codi de Dret Canònic estableix que heretges són aquells qui “neguen de manera pertinaç, després d’haver rebut el baptisme, una veritat que ha de creure’s amb fe divina i catòlica, o que en dubten de manera pertinaç” (Canon 751, Llibre III). Per tant, aquells que tenen el poder per decidir quina és “la veritat”, són els que tenen la paella pel mànec. No és fins que el cristianisme esdevé la religió oficial de l’Imperi Romà (amb l’Edicte de Tessalònica, al 380 de la nostra era) que l’Església es vincula a un aparell capaç de condemnar i castigar, moment en el qual l’heretgia es torna crim i, com a tal, comença a ser perseguida. Entre la decapitació de Priscil·lià i els seus companys, el 385, i la mort de Gaietà Ripoll a la forca, el 1834, desenes de milers de persones foren empresonades, vexades i executades com a heretges.

Tanmateix, el fet que fos la jerarquia eclesiàstica qui decidia sobre qüestions de dogma no va impedir que, des dels inicis del cristianisme i durant tota l’edat mitjana, certs individus i col·lectius s’allunyessin de les opinions i procediments prescrits pels poders establerts i, fins i tot, se sentissin amb el dret i l’obligació de fer-ho. Ara bé, des de les “heretgies” intel·lectuals fins a les “heretgies” de caire més social, tots ells es consideraven cristians justos i rectes i veien l’heretgia en aquells que no compartien les seves creences, fins i tot si es tractava del mateix Papa.

La diferència, és clar, rau en el marge d’acció d’uns i altres. Càtars, valdesos, beguins del Llenguadoc, pseudo-apòstols, dulcinistes o fratticelli (només per citar alguns moviments baixmedievals) es veien a si mateixos com la veritable Església, mentre que Roma i la cúria papal, que s’havien apartat del camí de l’Evangeli, eren la font de tot pecat. D’altra banda, el poder pontifici veia en aquesta dissidència espiritual una amenaça a la unitat de la Cristiandat, una amenaça que calia redreçar o bé sufocar i eliminar. I va desenvolupar els mitjans per fer-ho.

Els inquisidors, nomenats pel Papa amb jurisdicció extraordinària, podien actuar en virtut del seu ofici (ex officio) contra els sospitosos. Aquests sospitosos, que podien ser-ho en base a simples rumors, tenien l’obligació de jurar i declarar contra sí mateixos sota pena d’excomunió. El procés es duia a terme en secret (sense defensors i amb acusadors desconeguts) i s’acceptaven testimonis inusuals: nens, convictes, còmplices i altres acusats d’heretgia. Les sentències emeses per aquests tribunals, inapelables, anaven des de les peregrinacions i la imposició de creus grogues que havien de dur-se permanentment sobre la roba, fins l’empresonament o el lliurament a les autoritats civils (el braç secular) per tal que aquestes executessin l’heretge, pressumpte, diríem avui, a la foguera. De la condemna més lleu a la més definitiva, totes elles marcaven per sempre als desafortunats que les patien i a les seves famílies, creant així un nou col·lectiu destinat, per definició, a la més estricta exclusió social.

 

Valdesos adorant un boc i altres animals (Johannes Tinctoris, Invectives contre la secte de vauderie, c.1470. Paris, Bibliothèque Nationale, fr.691, fol.I)

El crim de bruixeria

Després de segles de lluita inquisitorial, a principis del segle XV, s’estendria arreu d’Europa la creença en una nova secta herètica formada per homes i dones que es reunien de nit per abjurar de la fe cristiana, jurant fidelitat al Diable prenent-lo per senyor, i que eren capaços de provocar la malaltia o la mort d’animals i persones a través de maleficis i metzines. A diferència de les anteriors heretgies condemnades per la jerarquia eclesiàstica des dels temps de Priscil·lià, aquesta nova secta no representava només un desafiament polític o espiritual, sinó una veritable amenaça contra la població; una població que assenyalaria als seus suposats membres com la causa de les desgràcies quotidianes.

La por al malefici i l’emmetzinament formava part de la mentalitat europea des d’època antiga. Una por que havia quedat plasmada en nombroses lleis civils destinades a condemnar aquelles persones, especialment dones, capaces de provocar la desgràcia per mitjans malèfics. Tanmateix, la idea que aquelles persones formaven part d’una secta herètica encapçalada pel mateix Diable constituïa ara una novetat inquietant, que obriria la porta al fenomen conegut com “la cacera de bruixes”.

A partir d’aquell moment, les autoritats civils i eclesiàstiques utilitzarien tot l’utillatge acumulat durant els segles de lluita anti-herètica per definir, perseguir i condemnar les persones sospitoses d’aquell nou crim contra Déu i la societat. En aquest sentit, les imatges dels aquelarres diabòlics concorden de manera sorprenent amb les acusacions llençades amb anterioritat contra càtars, valdesos, templers o jueus: reunions nocturnes, rituals origiàstics, assassinat d’infants, apostasia i pacte diabòlic. La pràctica judicial utilitzada per combatre la bruixeria es basaria també en els mètodes inquisitorials, si bé serien els tribunals laics (principals encarregats de la persecució) els que portarien fins a l’extrem la falta de rigor legal i la indefensió de les acusades, fet que es traduirïa en milers de condemnes a mort durant els segles XV-XVII.

 

La por al complot maligne

El patró mental que portaria a la persecució d’heretges i bruixes durant els segles medievals i moderns té unes arrels molt més antigues, i s’ha anat repetint en el món occidental fins a dia d’avui. De fet, el fragment que encapçala aquest article fou redactat al segle II per Marc Minuci Fèlix, i en ell es referia ni més ni menys que a una nova secta que inquietava enormement als seus contemporanis: els cristians. Si la Història ens demostra alguna cosa és que aquesta acostuma a repetir-se malgrat el pas dels segles. La creença en l’existència de grups de persones desviades de l’ortodòxia i que atempten contra la societat resulta un fet de vibrant actualitat en els nostres dies i que ens acosta més del que voldríem a les maneres de fer i de pensar dels nostres predecessors: els inquisidors.

Pau Castell

Delfi-I. Nieto

IRCVM

Instruccions per ser un bon víking avui dia

divendres, 31/01/2014

Avui inaugurem nova secció a Medievalistes en bloc amb la sana intenció de recollir totes aquelles evidències de que l’Edat Mitjana encara és entre nosaltres. I no, no ens referim a la nostra delicada situació econòmica ni a les lleis retrògrades, sinó a aquelles manifestacions més aviat culturals que demostren que el període medieval, per bé o per mal, encara ens sedueix.

I per iniciar-nos en aquest tema, i com sabem que hi ha molta gent interessada en reproduir costums medievals (decisió ben respectable), us portem avui una sèrie d’instruccions per convertir-vos en el perfecte guerrer víking:

1– Agafeu el vostre casc amb banyes… i trenqueu-les. Gràcies a les llegendes romàntiques del segle XIX aquest mite s’ha perpetuat sense cap fonament. Els vertaders cascos víkings tenien forma cònica, molt més pràctica que unes incòmodes banyes que havien de xocar contra totes les portes, no creieu?

2– Si sou dones, no us preocupeu, també podeu ser guerreres! Des de les shieldmaiden fins a les arxiconegudes valkíries, el paper de les dones a la societat i la mitologia vikinga no era pas ni calmat ni passiu. I aquest esperit combatiu l’han recollit obres que abasten des de la Brunilda de l’Anell dels Nibelungs fins a la Eowyn d’El senyor dels Anells (veieu el patró?).

Recordem que la shieldmaiden Eowyn va ser la que va acabar amb un dels enemics més poderosos de la Terra Mitjana!

3 – Per agafar una mica d’inspiració agafeu un parell de còmics de Thor, o si voleu anar una mica més ràpid, mireu-vos alguna de les dues pel·lícules. Empapeu-vos de l’esperit justicier de Thor i de les idees boges de Loki, però no us les prengueu gaire en serio. Al cap i a la fi, el paio aquest porta ales al seu casc.

4– Per tenir una idea més fidedigna, podeu veure la sèrie del History Channel Vikings. Allà, apart de trobar-vos a un lleugerament idealitzat Ragnar Lodbrok, tindreu el plaer d’escoltar Old English i Old Norse, llengües que es van preocupar de consultar a una experta. L’ambientació d’aquesta sèrie, tot i barrejar fets des del segle VIII al segle XIII, és prou fidedigna com per introduir-nos en la societat vikinga. Especial menció a l’escena en la que un grup de víkings expliquen a un perplex monjo irlandès com els seus déus van crear el món.

5– Si voleu posar-li banda sonora, teniu moltíssimes opcions, algunes més tradicionals i altres…. no tant. Per si no ho sabíeu, us informem que des de fa anys existeix el Viking Metal, gènere que, evidentment, va néixer a Escandinavia i que intenta recuperar l’esperit èpic de l’època vikinga a través de la música metal. Els seus videoclips estan bastant ben ambientats (sense banyes!) i alguns arriben a punts mitològics notables, com seria el cas d’aquest (atenció, no posar-lo si no agraden els ritmes forts). Paral·lelament, fa anys també que un corrent Black Metal es dedica a propugnar els vells déus nòrdics, però com també s’han dedicat a cremar esglésies i altres delictes greus, us recomanem que a aquests no els emuleu.

6– Potser ara que ja esteu totalment inspirats voleu posar en pràctica les vostres habilitats guerreres. Què us semblaria entrar en el món del rol? No, aquí no hi han assassins amb katanes, només gent que s’ho passa bé al voltant d’una taula fingint que són guerrers totpoderosos. Entre ells, els víkings són un gran paper que representar, i els podem trobar a jocs com 7º mar o Pendragon, més o menys modificats.

Aquí uns quants víkings del History Channel saquejant Lindisfarne.

7– Però si us sembla poc fingir que sou un guerrer, perquè no convertir-vos en un? A llocs com York podeu trobar recreació de batalles en les que es té cura fins al més mínim detall. Però si us queda una mica lluny, el Regne Unit no és l’únic lloc on es desenvolupen aquestes activitats, perquè a Galícia mateix es celebren festes com la de Catoira, això sí, amb unes quantes banyes de més.

8– Una vegada hagueu descarregat l’energia berserker que teniu a dins, i comenceu a sentir nostàlgia de les batalles, podeu anar per rememorar velles èpoques d’esplendor a la nova exposició que inaugurarà el proper març el British Museum. Allà, entre totes les peces destacarà indubtablement una nau vikinga de grans dimensions portada expressament des de Suècia. I no, sembla que no venia embolicada en paquets plans!

Coneixeu alguna altre manera de ser un bon víking avui dia? Compartiu-la amb nosaltres als comentaris!

Clara Jáuregui

ARDIT Cultures Medievals

Aquest 8 de març us proposo un diàleg amb les dones de fa mil anys

divendres, 8/03/2013

De vegades es fa difícil sentir les veus de les dones medievals,  però pels vols de l’any mil, hi hagué dones que es van atrevir a “existir” i van deixar el rastre del seu pas per la vida. Voldria fer una reflexió sobre les nostres dones dels volts de l’any 1000, des de la òptica de la història de les dones. Valgui pel dia que dediquem a les dones treballadores  un homenatge a aquestes pioneres, el record de les quals, ben sovint, ha estat oblidat  per la nostra historiografia.

Cal contradir les paraules de George Duby quan afirmava que elles no serien per a nosaltres altra cosa que ombres indecises, sense contorn, sense profunditat, sense accent. Notem viva a la documentació la seva presència i ens adonem que tenen accent i veu pròpia. Per això  he escollit uns exemples tot combinant l’actuació individual d’algunes dones singulars amb la presència constant de les dones del poble.

Només donar un cop d’ull als nombrosos documents dels comtats catalans que han quedat dels segles X i XI podem constatar, com deia Bonnassie, que un cert to femení marca la societat de l’època. Hi apareixen les mares dels, i de les, qui juren; les dones casades que, per la dècima marital, actuen en els contractes al costat del marit;  les filles que reben la part proporcional de l’herència dels pares; les vídues que són per llei les usufructuàries dels béns familiars, que actuen soles o amb els fills; les religioses, entre elles les abadesses i les deovotes.

Sobta la gran quantitat de dones que trobem actuant, tant al costat del marit com soles o amb els seus pares o els seus fills. Les bases d’aquesta presència les hem de cercar en el dret que preveu el repartiment equitatiu de les terres entre fills i filles, en la llei goda que estableix que la desena part dels béns del marit són de la seva muller, i en el costum que vol que la vídua sigui usufructuària dels béns del difunt marit. Circumstàncies legals en un context colonitzador, en el qual es necessiten totes les mans  i totes les ments, per crear la base econòmica, política i humana que farà possible la construcció del país.

A més penso en la voluntat d’elles de ser protagonistes de la seva pròpia vida i  de  la història, no només omplen amb la seva presència la documentació d’aquell temps, igual que omplien amb el seu treball els camps, les viles, les cases; sinó que a més, algunes d’elles van voler que el seu nom i les seves obres restessin a la memòria col·lectiva.

Em pregunto on és aquest to femení en els llibres d’història medieval? I també em pregunto què han fet els historiadors per tal d’esborrar la memòria d’aquelles dones?

Portalada Ripoll.jpg

Portalada de Ripoll, mitjan s. XII

Totes les mans per treballar:  La documentació catalana dels segles IX, X i XI  ens mostra que les dones van  conrear  la terra erma, hi van plantar i hi van edificar.  Jo Ermengarda  i el meu fill Otger i les meves filles Ermengarda  i Eldefreda et venem…tot el que vàrem treure de l’erm, conjuntament amb el meu marit Senald, difunt, i el demés que ens ha pogut  venir per aprisio o treball…, diu un document del Diplomatari de la catedral de Vic  de l’any  889. Hauríem de  destacar el mot  “conjuntament” que assenyala el treball comú d’homes i dones i la voluntat de remarcar que ella havia participat activament en la colonització de la terra. Aquesta colonització la feien moltes vegades parelles de camperols que treien la terra de l’erm; elles treballen la terra al costat del marit, o l’heretaven dels pares,  però també dirigien explotacions autosuficients. Molt interessant és la donació feta per una dona anomenada Grima a favor de Sant Joan de les Abadesses. A la seva mort, els seus tres fills, complint la voluntat de la mare, atorgaven al monestir una peça de terra situada a Vallfogona de Ripollès que ella va treure de l’erm amb nosaltres els seus fills, els primers homes en la terra reial sota el domini dels francs. Fan la donació a favor de l’abadessa fundadora Emma, l’any  942. És a dir que entre “els primers homes” que varen repoblar la zona  hi havia dones que estaven al capdavant de l’economia familiar.

Algunes dones figuren al capdavant de les petites comunitats agràries. Així, a Vallformosa (Rajadell, Bages) es celebrava un  judici pel març del 977, pel qual les pobladores i pobladors demostraven que la terra era seva perquè els seus avantpassats havien emigrat allà des de feia molt de temps. Hi  figuren a la llista sis dones, una d’elles deovota, i una trentena d’homes, un d’ells sacerdot. Ells i elles eren tots els caps de casa de la vall, al capdamunt d’aquesta llista d’habitants hi figura la dona Tudil·la, pensem que això no és un fet  casual, sinó que se li reconeix una certa preeminència dins de la comunitat.

Algunes prenien la iniciativa ocupant terres a la frontera, com ara  Guinedilda, que sense home, amb els seus tres fills i dues parelles de pioners, va ser la  primera en ocupar Cervera   que estava en aquells moments (l’any 1026) en un lloc molt avançat  vers la taifa de Lleida. Des del poder, una altra dona, la comtessa Ermessenda  li acreditava la possessió.

Que una dona sigui capdavantera no és mai un fet aïllat, en aquell context trobem altres dones protagonistes d’aquella història de colonització i organització del territori, a les que  hem anomenat civilitzadores de frontera: camperoles, pioneres, comtesses, abadesses…

En nom de la mare:    El nom de la mare figura sempre en el ritual del jurament de fidelitat dels vassalls fet sobre las relíquies o sobre les mans del senyor. La filiació en els juraments solemnes sempre és únicament materna: Ermengol fill d’Adelais, Hug fill de Riquilda. O bé com diu un document del comtat de Pallars:  Juro jo Radolf Oriol, fill de Meravella, a tu Ramon, comte, fill d’Ermetruita, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Gilga.

S’han donat diverses raons per les quals només apareix el nom de la mare: Es diu que per tal de no jurar en fals només hi consta la filiació materna que és la segura. Per altra banda, el simbolisme feudal estableix uns nous llaços, crea una parentela artificial, el jurament és com un nou naixement basat en la fidelitat, plasmat en un ritual que s’afirmava amb la genealogia materna per tal de mostrar aquest fort nexe en el qual es basaria tota l’estructura feudal. A més, podem dir que el fet de jurar per la mare dóna més força a la paraula donada, en un moment en que es valora la maternitat i que la dona té un protagonisme que anirà perdent.

El  valor de la maternitat el podem  veure clarament en un text escrit vers el 840, em refereixo al  Liber manualis que Duoda, comtessa de Septimània i de Barcelona, dedicava al la seu fill Guillem.  La mare el guiava i l’aconsellava i també, com algunes matriarques bíbliques beneïa al seu fill:  Que Déu omnipotent  et beneeixi […] que et doni en abundància la rosada del cel i la fertilitat de la terra. Que el gra i el vi i l’oli amb tots els altres béns et ragin en quantitat […] pregant per tu, noble infant, soc a prop teu en tot moment. Beneït siguis a la ciutat. Beneït al camp. Beneït a la cort […] Beneït també el fruit de la teva terra. Beneïda la teva joventut que va i que ve […]

La força de les esposalles: Cal remarcar la força que donen a la dona les paraules de les esposalles d’aquell temps, de fet no tornarem a trobar mai més un ritual que valori tant positivament la dona: Em plau i en convé amantíssima esposa meva demanar-te a unir-te a mi en matrimoni [… ] per l’amor que et tinc, per tal que la teva bellesa en sigui ornada i pels infants que haurem de procrear, et faig donació de la desena part de tot el que posseeixo, del que he pogut adquirir o que podré adquirir amb l’ajuda de Déu. És només un ritual, un símbol, però de fet reflecteix una mentalitat, una actitud respecte a la dona. Podem afirmar que aquella societat dóna un valor i un pes específic a les dones que no tindran en altres moments històrics.

Maria brodadora1.jpg

Estola de Sant Narcís, s. X, Església de Sant Feliu de Girona

Sortir de l’anonimat: Remarquem que dues dones brodadores van deixar les seves obres signades. Elisaba al penó dit de sant Ot,  i Maria a l’estola de sant Narcís, en un interessant intent de deixar  rastre.  Igual que la pintora En o Ende que il·luminava el Beatus de Girona i signava com pintora i ajudadora de Déu. La comtessa de Pallars  Llúcia de la Marca, està representada a les pintures de Sant Pere de Burgal, a la part inferior  de l’absis, vestida de blau fosc, amb una túnica amb mànigues amples amb orles als punys, un gran collar, un ciri encès en una mà i l’altra oberta en senyal d’ofrena; al costat hi figura el seu nom, fet molt excepcional a la pintura romànica que normalment guarda l’anonimat dels autors i dels patrocinadors. Tenim notícia de dones gramàtiques a Vic al segle XI. Es tracta d’una família de gramàtics, ell Guibert, procedent de Lombardia, establert a Vic ja al 1015, es va casar amb Guisla, emparentada amb els vescomtes d’Osona Cardona, que en alguns documents es esmentada com a gramàtica, així mateix, la seva filla Alba redacta també alguns documents.

Maria brodadora2.jpg

Estola de Sant Narcís, s. X, Església de Sant Feliu de Girona

 

Sobta la gran quantitat de dones que trobem actuant:  Camperoles que treuen terres de l’erm. Capdavanteres  que presideixen  comunitats de colons. Brodadores que signen els seus treballs, dones que pinten dones que escriuen…  No ens pot estranyar en aquest context trobar dames que comanden castells i  a comtesses que governen.

Teresa Vinyoles Vidal

IRCVM – Universitat de Barcelona

Xarxa de xarxes

divendres, 8/02/2013

Les xarxes socials, tot configurant una mena de taula d’en Bernat virtual, proliferen arreu en els nostres dies, però no són, en absolut, un invent del segle XXI. La tecnologia, la gran prestidigitadora, ens ha mig convençut que la idea d’un fòrum d’intercanvi d’informació, opinions i notícies és innovadora quan, en realitat, l’èxit d’aquestes eines es deu, en bona mesura, a que faciliten i amplien l’abast d’un mecanisme bàsic per a les relacions humanes que porta funcionant un bon grapat de segles. Els éssers humans, socials per genètica, ens organitzem conscientment o inconscient en entorns col·lectius que ens permeten sobreviure, a nosaltres i a les nostres identitats i creences. Xarxes de poder, d’influència, de coneixement, de construcció de nous referents, de solidaritat o de proposta d’alternatives, recorren el teixit de la nostra història donant-li forma.

Parlar de xarxes d’espiritualitat, sembla doncs natural en un context com el medieval per al qual el fet religiós constitueix un dels principals aglutinants, difícil de separar de la resta de facetes de la vida quotidiana. Aquestes xarxes, que s’organitzen a l’entorn del parentiu, les afinitats i els afectes, però també de l’autoritat reconeguda pels altres, són el vehicle més potent per a la circulació de les idees i, de vegades, rebentaran les costures d’un sistema que no respon a les preguntes importants. Els segles XII i XIII, amb l’aparició d’allò que anomenem “economia de benefici”, plantegen dilemes seriosos en el si d’una societat que, profundament arrelada en el cristianisme, entén la riquesa material com a fugissera, superficial i pecaminosa. Se’n segueixen una crisi de valors, una resposta insuficient per part de les institucions a les noves inquietuds i una necessitat de retorn a esquemes anteriors, de caire evangèlic i apostòlic. L’explosió de l’espiritualitat laica que s’esdevé en aquestes dates, n’és l’eloqüent reflex, i les dones, mai absents del panorama espiritual però sí menys presents en moments previs, seran ara protagonistes de l’avantguarda d’un moviment que busca una reforma global.

Redes femeninas, IRCVM-Medieval Cultures (1)

Conscients d’aquest escenari, tretze dones, tot formant una xarxa que abasta dos continents i cinc disciplines diferents, ens hem posat d’acord des del nostre present històric per tal de tombar la mirada enrere i reflexionar de manera col·lectiva sobre les vides i les experiències d’aquestes altres dones i de les xarxes que protagonitzaren. El fruit d’aquesta mirada combinada és el llibre que presentem avui i que, coordinat per la Dra. Blanca Garí i publicat tant en les llengües originals de les autores (català, castellà i portuguès), com en la seva traducció a l’anglès, porta per títol respectivament “Redes femeninas de promoción espiritual en los Reinos Peninsulares (s. XIII-XVI)” o “Women’s Networks of Spiritual Promotion in the Peninsular Kingdoms (13th-16th Centuries)”.  S’encabeix aquest treball en el si del projecte CLAUSTRA, un atles en línia d’espais espirituals de dones que veurà la llum en els propers mesos. Lluny de restringir-se als murs dels monestirs, CLAUSTRA juga amb una concepció més ambiciosa de l’espai que inclou també l’espai personal, individual o col·lectiu, de totes aquelles dones que s’embarcaren en un camí espiritual que, molt més sovint del que pot semblar, es desenvolupà al marge de les institucions, eclesiàstiques o civils.

Women's Networks, IRCVM-Medieval Cultures (2)

 

Unes dones que, des de les seves realitats diverses i polièdriques que s’extenen al llarg de quatre segles, del XIII al XVI, i que abasten un amplíssim marc geogràfic compartiren en certa forma un mateix compromís envers el que anomenem “promoció espiritual”, això és, la voluntat de recolzar i propiciar les condicions adients per a la creació d’espais d’espiritualitat de dones. Dit d’una altra manera, des dels monestirs a les corts, passant per l’entramat urbà, prenen la iniciativa i intervenen activament en la cerca de noves respostes i de nous models de vida. Algunes d’elles foren reines, tan notòries com ara Elisenda de Montcada, Sança de Mallorca o Isabel la Catòlica. D’altres foren nobles, abadesses i fins i tot santes. Però també n’hi hagué que, molt poc conegudes o fins i tot anònimes, s’implicaren intensament en una vida de compromís, recolzant-se en les estructures existents o utilitzant-les per defugir els rols que els imposaven. Unes i altres introduiren canvis que afectaren tots els nivells del món en que vivien i ho feren a través de les xarxes de les quals formaven part.

 

Aquest volum inicia alhora una nova aventura editorial de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM): una col·lecció de llibres de recerca que, en si mateixa, pretén articular una xarxa, en aquest cas, de coneixement. El nom de la col·lecció, en anglès, IRCVM-Medieval Cultures, ja parla de la voluntat d’internacionalització que hi ha al darrere però, tot defugint el tarannà un tant hegemònic que està adoptant l’anglès i aspirant a arribar a un públic més ampli, l’IRCVM fa una agosarada aposta que intenta preservar la riquesa lingüística característica d’Europa. Agosarada, perquè necessita de l’esforç i l’interès col·lectiu en una època, ella mateixa, de crisi de valors i respostes insuficients. Atrevida, perquè pensem que trobarà la manera de seguir endavant. De la validesa d’aquesta esperança dóna fe el fet que aquest primer volum hagi pogut ser traduït gràcies a la col·laboració de l’Institut Català de les Dones.

IRCVM-Medieval Cultures busca, en definitiva, afegir nous membres a la pròpia xarxa de relacions de l’IRCVM de la qual, no cal dir-ho, tots els que llegiu aquest bloc, ja formeu part.

Delfi-I. Nieto

Projecte CLAUSTRA

IRCVM