Entrades amb l'etiqueta ‘Història de l’art’

Sentir a l’edat mitjana

dimarts, 5/05/2015

T’has preguntat mai com sentien les dones i els homes medievals l’olor d’una rosa, com percebien els colors d’un mercat, com patien el dolor físic i espiritual? Com les paraules o els gestos reflectien aquesta sensualitat? I com el rastre d’aquestes sensacions i sentiments han pogut arribar fins als nostres dies? Els sentits són els canals a través dels quals els humans interactuen amb el món i es desenvolupen i creixen com a persones. L’aproximació a aquesta realitat pot concretar-se en moltes vies, com ara una de més material o quotidiana, de manera més espiritual i mística, o també lligada al plaer i per això interpretada com a font de pecat i d’immoralitat. Totes elles, però, són vies de coneixement, perquè ens descobreixen un univers de percepcions que estimulen l’experimentació i la relació amb allò que ens envolta.

Congress_Senses_2Els sentits són una part indestriable de l’ésser humà, però moltes vegades les diferents disciplines i tendències que han treballat l’època medieval els han obviat o deixat en un segon pla. Era necessari, per tant, centrar el focus en els sentits i la sensualitat, i això és precisament el que faran els propers dies 20, 21 i 22 de maig una trentena de joves investigadors vinguts de tot Europa, en el que serà la segona edició del Congrés Internacional d’ARDIT (Associació de Recerca i Difusió Interdisciplinària en Cultures Medievals). El congrés es celebrarà a Barcelona en diferents seus del centre de la ciutat i portarà per títol «Senses and Sensuality in the Middle Ages».

Es tracta de joves investigadors de diverses universitats catalanes i espanyoles, però també vinguts del Regne Unit (St. Andrews), França (Lumière II, Grenoble-Pierre Mendès, Toulouse II), Bèlgica (Catholique de Louvain-la-Neuve), Itàlia (Univ. degli Studi di Salerno, di Lecce, di Padova) i els EE.UU. (Harvard), que intercanviaran les seves recerques, coneixements, investigacions i punts de vista al llarg dels tres dies que durarà el congrés. La seva procedència acadèmica, de disciplines com ara la filosofia, la història de l’art, la lingüística i la literatura, l’arqueologia o la història, donen a aquest congrés un caràcter marcadament interdisciplinari, que tant sovint és necessari en el món de la recerca.

Les temàtiques que es tractaran són suggerents i molt variades: es parlarà, entre d’altres, de la corporalitat i l’escriptura femenina en les beguines medievals; l’espiritualitat, l’erotisme, el coneixement i el pecat en el Nom de la Rosa; l’ètica i les barreres morals en les relacions entre homes i dones a les comunitats jueves medievals; els sons, olors, colors i sabors dels mercats i fires medievals; el pecat i la validació de la sensibilitat a través de la Passió; o la relació entre la percepció sensorial i la construcció conceptual en el Cànon d’Avicena. Per tal de potenciar el caràcter interdisciplinari del congrés, s’ha volgut unir en les mateixes sessions participants de diferents disciplines, els temes de comunicació dels quals tinguessin punts en comú.

A més de joves investigadors, el congrés també ha volgut convidar investigadors, tant consolidats com doctorats recentment, que han i estan desenvolupant investigacions relacionades directament amb els sentits i la sensualitat. En aquest sentit, comptarà amb les conferències convidades de dos investigadors amb una àmplia i reconeguda trajectòria com Josep Mª Romero Baró, que tractarà l’Itinerarium mentis in Deum de sant Bonaventura, i Mª del Mar Graña, que parlarà sobre el cel com a locus sensual i Juana de la Cruz en la genealogia visionària femenina a l’Edat Mitjana. I també comptarà amb les ponències convidades de joves investigadors com Lucía Conte, que parlarà sobre moralitat i comportament sexual a la Barcelona medieval, i Raimon Sebastian, que tractarà els sentits en la literatura tècnica medieval.

A més, des d’ARDIT volem aproximar als assistents el patrimoni medieval barceloní i crear els espais adequats per a facilitar el contacte i l’intercanvi entre ells. Per això, al llarg dels tres dies de congrés es realitzaran dues visites, una de les quals a l’exposició «Hagadàs Barcelona. L’esclat jueu del gòtic català», que serà possible gràcies a la col·laboració del MUHBA, i la segona a l’edifici medieval de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, gràcies al prof. Antoni Conejo i a la col·laboració de la Biblioteca de Catalunya. A més, es realitzarà un taller de salses i olors medievals oberts a tots els assistents al congrés.

Les seus del congrés seran l’Edifici Històric de la UB, la Facultat de Geografia i Història de la mateixa universitat i la seu de l’IEC. La inscripció és gratuïta però cal formalitzar-la a través d’aquest formulari o per correu electrònic, escrivint a arditcongress2015@gmail.com. Per tal que els assistents puguin aprofitar al màxim el congrés, els estudiants de grau, llicenciatura i doctorat tenen la possibilitat de convalidar la seva assistència, en diferents modalitats.

El 2n Congrés Internacional ARDIT compta amb el suport institucional de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), el Màster en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona, la Societat Catalana de Filosofia (IEC) i la Institució Milà i Fontanals – CSIC i amb la col·laboració de l’AGAUR, la Sociedad Española de Estudios Medievales (SEEM), el Departament d’Història de la Filosofia, Estètica i Filosofia de la Cultura de la UB, el Seminari de Filosofia i Gènere i el MUHBA.

Podeu consultar el programa complet aquí i qualsevol altra informació al web del congrés.

 

Carme Muntaner i Alsina

Coordinadora del 2n Congrés Internacional ARDIT

 

* alguns fragment i idees d’aquest text s’han extret de la introducció al Call for Papers del 2n Congrés Internacional ARDIT, escrit per Araceli Rosillo.

L’Anunciació de Cambrón, relleu de procedència no-tant-desconeguda de la Yale University Art Gallery

dimarts, 3/02/2015

Al més de setembre vaig intervenir al Congreso General de Historia de Navarra. En la meva  comunicació posava de manifest el desconeixement, per part dels investigadors, d’un treball publicat per Francesca Español l’any 1996. En aquest treball la professora Español oferia unes claus molt interessants per a interpretar algunes restes de la desapareguda església de San Nicolàs de Navarra en relació amb la portada de Santa Maria de Covet.

Una fet similar s’ha donat amb un relleu de l’Anunciació, conservat actualment a la Yale University Art Gallery (New Haven, Connecticut: N. inv. 1968.37). La peça ingressava en la col·lecció americana en 1968, i fins avui havia estat considerat de procedènica desconeguda, probablement navarresa. Bé, en realitat, potser caldria dir que els responsables de la col·lecció ignoraven l’origen de la peça, ja que Walter Cahn, en un llibre escrit amb Linda Seidel, Romanesque Sculpture in American Collections. I. New England Museums (New York, 1979, p. 74-76, n. 8), ja informava que la peça procedia del monestir de la Concepció de la Mare de Déu de Cambrón, Cinco Villas (Saragossa).

Relleu de l'Anunciació de Cambrón (Yale University Art Gallery, New Haven, EE.UU.)

Relleu de l’Anunciació de Cambrón (Yale University Art Gallery, New Haven, EE.UU.)

Per a la historiografia hispànica, en canvi, la peça de Cambrón estava desapareguda des que els propietaris del monestir havien venut el relleu a un antiquari de Saragossa. Les úniques referències conegudes eren dues imatges publicades en sengles obres de Francisco Abbad Ríos dels anys 1954 i 1957. Fins ara cap investigador espanyol havía relacionat l’Anunciació de Cambrón amb la de Yale i cap s’havia fet ressò de la correcta atribució de Cahn, de fa 35 anys!

Relleu de Cambrón. Foto publicada a ABBAD RÍOS, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, foto 44.

Relleu de Cambrón. Foto publicada a ABBAD RÍOS, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución
Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, foto 44.

Lògicament, la quantitat d’articles que es publiquen cada any, la multitud de mitjans i de llengües en què es publiquen fan molt difícil estar al corrent de totes i cadascuna de les novetats. Tanmateix, crida l’atenció que essent l’obra de Cahn i Seidel del 1979 referència indispensable per als museus de Nova Anglaterra i, per damunt de tot, havent estat W. Cahn professor a Yale des de 1965, sobta que la pròpia galeria d’art d’aquesta prestigiosa institució universitària no hagi actualitzat els registres. L’omissió resulta veritablement sorprenent.

El relleu de què parlem és una peça interessant tant pel cànon exageradament allargassat de les figures com per les peculiaritats iconogràfiques que mostra. D’una banda la voluminosa flor que l’àngel ofereix a la Mare de Déu, de l’altra pel llibre obert que subjecta i, finalment, per la casulla que vesteix. Cahn només ofereix hipòtesi per al llibre, que relaciona amb la profecia d’Isaïes (Is., 7, 14) al·ludint a la miraculosa concepció de la Mare de Déu.

Des de l’inici del segle XIII el monestir de Cambrón era seu d’una comunitat cistercenca femenina procedent de Santa Maria d’Iguácel (Osca) i que va mantenir aquest emplaçament a les Cinco Villas fins 1588. Aquell any, a causa de les disposicions del Concili de Trento, es van traslladar a l’església de Santa Llúcia de Saragossa. Aleshores el monestir va passar, en diverses ocasions, de mans cistercenques a laiques fins que amb la Desmortització de Mendizábal esdevé, definitivament una explotació agrícola laica. Les dependències monàstiques esdevenen aleshores cavallerissa, magatzem i vivenda dels propietaris, entre d’altres. La manca d’atenció i el canvi de funció van anar convertint aquest magnífic cenobi en una ruïna. Vergonyosa ruïna, amb els ulls d’avui, atès que encara espera la imprescindible intervenció d’alguna autoritat capaç d’entendren la importància patrimonial i històrica. El cas és tant sagnant que fa pocs anys la premsa recullia la notícia que els propietaris posaven en venda el monestir atès que no podien mantenir-lo i recuperar-lo [“Un monasterio cisterciense de Sádaba se vende en Internet“, El Periódico de Aragón, 8 de febrer de 2004].

Veient l’estat actual d’abandonament del monestir, potser cal pensar que l’entrada de l’Anunciació redescoberta en el mercat antiquari i el trasllat als Estats Units era el millor que podia passar. Les fotografies del web del Museu mostren un estat de conservació similar al de la fotografia publicada en 1954. Pot semblar una afirmació sorprenent peròés evident que en casos similars ha estat pitjor el remei que la malaltia. Així, per exemple, la portalada de Cerezo de Rio Tirón (Burgos), que es “conserva” actualment al parc de la Isla (Burgos), va ser recuperada en 1931 a Vitòria quan estava a punt per sortir d’España de forma fraudulenta. El relleu amb l’Epifania de la mateixa església que sí que va sortir i actualment es conserva a The Cloisters (Metropolitan Museum, New York). Aquest relleu es troba en un bon estat de conservació, la portalada en canvi esllangueix vora l’Arlanzón, amb la capa escultòrica externa i la policromia pràcticament desapareguda. Malgrat les protestes d’associacions i amics del romànic ha calgut esperar al darrer mes de desembre per a què l’Ajuntament de Burgos hagi decidit el trasllat a un lloc protegit.

Comparació de l'estat de conservació d'un dels Vells de l'Apocalipsi de les arquivoltes de la portalada de Cerezo de Río Tirón (Burgos). Fotos: Juan Antonio Olañeta Molina (1995 y 2014)

Comparació de l’estat de conservació d’un dels Vells de l’Apocalipsi de les arquivoltes de la portalada de Cerezo de Río Tirón (Burgos). Fotos: Juan Antonio Olañeta Molina (1995 y 2014)

Espoli, abandó, ruïna, oblit… què més pot passar-li al monestir de Cambrón? Com a mínim ara sabem on va anar a parar el relleu; esperem que aquesta “redescoberta” marqui un canvi de sort del desafortunat monument.

Juan Antonio Olañeta Molina

Ars Picta-Universtitat de Barcelona

L’article de Francesca Español és Español Bertrán, Francesca., “L’escultura romànica catalana en el marc dels intercanvis hispanollenguadocians”, en Gombau de Camporrels, bisbe de Lleida. A l’alba del segle XIII, Lleida, Amics de la Seu Vella, 1996

Els llibres d’Abbad Ríos són: Abbad Ríos, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, pp. 66 y 77 y foto 44; Abbad Ríos, Francisco, “Cambrón”, en Catálogo Monumental de España. Zaragoza, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1957, p. 603, imagen 1579.

Trobareu més detalls de la “redescoberta” a: Olañeta Molina, Juan Antonio, “El desaparecido relieve de la Anunciación de Cambrón estaba en la Universidad de Yale” (07/01/2015).

Obrir-se al romànic a la Vall de Boí

dimecres, 29/10/2014

Estic segura que no vindré a descobrir la sopa d’all a ningú si us dic que a la Vall de Boí hi ha molt de romànic. Tant si hi hem anat com si no, tots tenim al cap imatges de muntanyes, campanars i pantocràtors que, poc a poc, s’han anat convertint en icones d’un moment concret de la nostra terra. No és pas una novetat reivindicar aquest passat, però sí ho és la manera com des de la pròpia Vall de Boí s’ha anat impulsat el seu patrimoni de forma clara i unitària.

Em preguntareu – i amb tota la raó – a què ve ara parlar de la Vall de Boí. El motiu no és altre que el blogtrip en el que he tingut oportunitat de participar el passat cap de setmana gràcies a la iniciativa de la Vall de Boí i Cafès de Patrimoni. I ara em direu “ah, però llavors segur que està venuda!” i, altre cop, sou ben lliures de pensar-ho. Però prometo d’explicar-vos amb total sinceritat allò que he tingut el privilegi de veure.

Cartell animant a compartir a Santa Eulàlia d'Erill la Vall.

Cartell animant a compartir a Santa Eulàlia d’Erill la Vall.

Per començar: el patrimoni romànic. No és pas sorprenent que allò que cridi més l’atenció a una medievalista sigui qualsevol cosa vinculada amb la seva època. Així que la visita a les diferents esglésies (Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Joan de Boí, Sant Climent de Taüll, Santa Maria de Taüll i Sant Quirc de Durro) estava destinada a ser un absolut èxit. Però més enllà de si són boniques o no, que ho són, el que més interessava d’aquesta visita era veure com s’impulsava el patrimoni tan particular d’aquest indret i com s’hi han incorporat les noves tecnologies. I davant d’un públic tan exigent aquest últim punt s’ha mirat i remirat. En aquest sentit, la Vall de Boí ha optat per obrir-se al món i no quedar-se tancada ni enfocar-se a un públic concret, com si fos un tresor amagat. Tant l’accessibilitat, com la comunicació i difusió del patrimoni són prioritaris i això queda patent des del primer moment en què s’entra a Santa Eulàlia d’Erill la Vall i et trobes un cartell incitant-te a fer fotos i compartir-les a les xarxes socials.

Reproducció de les pintures originals a Sant Joan de Boí.

Reproducció de les pintures originals a Sant Joan de Boí.

Certament la visita ha estat plena de debats interessants pel que fa a la difusió del patrimoni, el paper del món acadèmic o els diferents projectes que s’han tirat endavant a la Vall. Potser un dels més recurrents fou sens dubte el paper que les còpies i reproduccions juguen en aquestes esglésies llarg temps abandonades i que ara lluiten per recuperar el temps perdut. Aquest és el cas de Sant Joan de Boí, que al seu interior ens mostra reproduccions de les pintures originals conservades al MNAC, oferint al visitant la paleta original de colors medievals i que, òbviament, desperta opinions contradictòries pel que fa a l’ús de la còpia com ens didàctic.

Potser l’element que ajunta tots dos debats, aquesta incorporació de les noves tecnologies i el paper de les reproduccions, és el famós mapping de Sant Climent de Taüll. Després de la retirada de la còpia dels frescos dels anys 60, ara es poden contemplar les pintures conservades, més una recreació projectada de l’absis central conservat al MNAC per tal de poder imaginar com devien haver estat en origen. Tot i que no agrada tothom, la proposta no deixa indiferent a ningú. Polèmica perquè en veure la reconstrucció s’engega de nou el debat sobre la retorn de les restes originals conservades al MNAC; sempre interessant escoltar l’intercanvi d’opinions entre els que defensen la posició del museu i els qui no, davant la constatació del mur cruelment blanc de l’església al final de la projecció. Potser el debat còpia-original no s’acabarà mai, però sens dubte ara el visitant entén millor in situ, encara que només sigui per un instant, com degué ser l’església tal i com havia estat pensada a l’Edat Mitjana. Les emocions juguen un paper molt important en aquest tema, i més enllà del debat acadèmic, puc dir que veure ple de color aquell absis és una de les millors experiències que he tingut oportunitat de viure. Esperem que un dia es puguin reproduir la resta de pintures que hi ha al MNAC.

Far a Sant Quirc de Durro.

Faro a Sant Quirc de Durro.

Finalment, un altre punt a favor d’aquesta Vall, a banda la concentració de patrimoni, és el lloc incomparable on es troba. No es pot entendre aquesta arquitectura sense posar-la en relació amb el paisatge que l’envolta, i això és una cosa que afortunadament entenen a la Vall de Boí i potencien.  I es que l’indret, que des de Barcelona ara ens sembla tan llunyà i de difícil accés, en altres temps va ser via de pas i intercanvi cultural precisament pels mateixos motius. L’orografia es manté tot i que n’haguem canviat els usos i que l’especulació urbanística també s’hi hagi deixat sentir. Des del Parc Nacional d’Aigüestortes (que varem tenir també la fortuna de visitar) però, volen estendre exactament el contrari: que tot estigui com sempre ha estat, intentant no destorbar el curs natural de les coses. Dins d’aquesta filosofia s’hi pot encabir també la conservació del romànic, que porta anys intentant tornar al seu estat original, amb noves tecnologies o sense. A cap altre indret s’entén millor aquesta voluntat de congelar el temps que a Sant Quirc de Durro, l’ermita que s’alça a 1500 metres i que comparteix vistes amb el “faro” de les tradicionals falles. Allà, les tradicions paganes ens recorden que cap cristianització és prou forta com per oblidar el substrat que constitueix al cap i a la fi el caràcter identitari d’aquells que viuen a la Vall. Podrem tornar algun dia als orígens dels que tant parlen?

Clara Jáuregui

 

Els fets del 7 d’octubre

dimarts, 7/10/2014

No pateixin que no hi ha cap error al títol. Ahir recordàvem, alguns ens ho recordaven amb vehemència, els fets del 6 d’octubre de 1934. La seqüència és coneguda. Després de la proclamació de l’Estat català dins la República federal espanyola per part del president Lluís Companys, la resposta del nou govern de Madrid, presidit per Alejandro Lerroux, va ser fulminant: declaració de l’estat de guerra i l’arrest i condemna del govern català en ple.

Cartell de la inauguració que no va ser.

Cartell de la inauguració que no va ser.

Si ho recordem dins aquest bloc dedicat a l’època medieval és pel fet que de retruc dels esdeveniments del dia 6 es va haver de suspendre la inauguraciódel Museu d’Art de Catalunya prevista per a l’endemà, dia 7. Amb la Generalitat suspesa i el govern a la presó, la junta militar formada pel coronel F. Giménez Arenas, com a president de la Generalitat, i el tinent coronel J. Martínez Herrera, com a alcalde de Barcelona, van inaugurar finalment les noves col·leccions l’11 de novembre. Així els cartells fets per a l’ocasió recullen tan sols la inauguració que no va ser. Ningú no va poder sentir el text que tenia preparat el president de la Junta de Museus, Pere Coromines: “En obrir aquest Museu respon Catalunya als qui ens preguntaven què volíem fer de la llibertat nacional.”

Ens sembla interessant recordar-ho en uns moments de gran tensió. I no ens referim a tensió política sinó pressupostuària. Tot just fa una setmana que el ministre d’Economia espanyol, sr. Montoro, anunciava el finançament de l’Estat espanyol per al Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. En total 1,93 milions d’euros. Quan es parla de milions, del que sigui, sempre semblen molts diners. Una estructura com el MNAC, però, amb aquesta aportació se li fa difícil pagar fins i tot la llum. Quan es veu el que rebrà el Liceu (7,74 milions d’euros) immediatament ens adonem de les dificultats per arribar a final de mes que tindrà un museu com el MNAC, i no diguem el Macba (0,99) o el Mercat de les Flors (0,36). Què lluny estan les xifres del Museo del Prado (42,3 milions d’euros) o del Museo de Arte Contemporaneo Reina Sofía (35,7 milions d’euros).

Foto de la inauguració el dia 11 de novembre.

Foto de la inauguració el dia 11 de novembre.

Plantejades així, les xifres podria sonar a queixa. Res més lluny de la nostra voluntat. Sens dubte el Prado o el Reina Sofía es mereixen aquest finançament. Tan sols les evidenciem per recordar un fet. Totes les estructures citades a Catalunya tenen un origen o municipal o privat que amb el temps, pel seu interès, han acabat esdevenint públiques o semipúbliques. Aquest és l’origen del Museu d’Art de Catalunya (ara Nacional de Catalunya). L’any 1901 canvià el color polític de l’ajuntament de Barcelona i al cap d’un any es creava la Junta de Museus i Belles Arts amb personatges com J. Puig i Cadafalch, Josep Pijoan i Raimon Casellas. Com a primera fita s’obrí a l’antic arsenal de la Ciutadella (avui seu del Parlament de Catalunya) el Museu d’art decoratiu i arqueològic, primer nucli del futur Museu d’Art de Catalunya. Tot seguit, l’impuls primer de Pijoan i, a partir de 1918, de Joaquim Folch i Torres, la descoberta de la pintura romànica i l’obligat arrencament, a partir de 1919 per evitar l’expatriació de les restes i l’adquisició de la col·lecció de Lluís Plandiura (1932) s’anà forjant un Museu ben singular en què l’edat mitjana és potser la part més singular i una de les més espectaculars. Llegir les anècdotes de Pijoan sobre com aconseguia les peces sense diners o veure els números de l’endeutament de la Junta de Museus per tal de pagar l’arrencament de les pintures romàniques, pot fer riure, però ens parla d’un moment gairebé heroic i de la determinació de molta gent. Però, per damunt de tot, el que fa més d’un segle que ha quedat ben palès és l’absència perenne de l’Estat. I si algú no ho entén que ens expliqui, siusplau, on és la biblioteca provincial de Barcelona.

Quina imatge més eloqüent! La inauguració d’un Museu en què l’Estat no hi havia posat ni un clau realitzada per un coronel i un tinent-coronel de l’exèrcit espanyol amb el govern català a la presó. Al cap de dos anys aquell mateix exèrcit va començar a bombardejar Barcelona i les obres van haver de ser protegides a França… però aquesta és una altra història.

 

Carles Mancho

Director IRCVM

 

CLAUSTRA: protagonisme femení i espiritualitat medieval

dilluns, 9/06/2014

No es pot escriure la història de l’espiritualitat medieval sense posar en primer pla la presència de les dones, que li donaren a més significats propis. És un fet constatat per la historiografia el protagonisme femení en les noves formes i espais de religiositat que, en el context d’una renovació espiritual d’accent pauperístic i evangèlic, sorgiren arreu d’Europa a partir del 1200, i que modificaren sensiblement la topografia religiosa. Una topografia monàstica que s’enriqueix amb l’aparició de nous ordes fruit de l’ideal mendicant, de vida reglada que assumeix i integra noves realitats socials que han nascut fora dels claustres i de les inquietuds del laïcat, de noves formes de reclusió urbana que reprenen velles formes eremites, i especialment amb les noves propostes que conjugaven vida activa i contemplativa en nuclis de convivència informal, no reglada (reflectida pel fenomen de les beguines). Una feminització de la geografia sagrada de les ciutats europees que també deixà el seu senyal en el registre de la santedat, en els noms i les pràctiques de la devoció, en l’escriptura i mística femenines.

Topografiar aquests espais per als regnes de la Península Ibèrica, posar llum a moments fundacionals en què apareixen nuclis previs de religiositat no reglada que conflueixen en comunitats formals, marcar models i cronologies, trobar connexions i xarxes de mecenatge en la creació de nuclis i expansió de famílies monàstiques, aportar noms i històries de vida a una genealogia femenina, són alguns dels objectius generals que ens hem marcat des del projecte CLAUSTRA.

www.ub.edu/claustra

L’extensió cronològica del projecte, dels segles centrals de l’edat mitjana a  la primera edat moderna (segle XII-primera meitat del segle XVI) permet traçar una diacronia en la gestació i desenvolupament dels diferents espais de religiositat femenina, i tenir en compte els processos que a nivell general marcaren, especialment a partir de finals del segle XV, un tancament de les estructures eclesiàstiques i del poder que condicionaren l’espiritualitat femenina, amb l’enquadrament forçat, per exemple, de molts dels beateris hispans o la reforma dels monestirs femenins. La mirada diacrònica d’aquesta topografia en un espai concret, permet també analitzar l’aparició dels diferents nuclis de religiositat femenina en la traça urbana, amb confluència amb altres institucions, com els hospitals o altres estructures dedicades a la beneficència, o formant part dels processos d’expansió urbana fora muralles. L’enfocament pels diferents regnes peninsulars permet, finalment, marcar especificitats en la creació d’espais, predomini d’uns ordes monàstics sobre d’altres, o ritmes diversos en la història, en gran, de l’espiritualitat femenina medieval.

El projecte CLAUSTRA neix del grup de recerca TEFca (Topografia de l’Espiritualitat Femenina a Catalunya) que des de l’any 2004 inicià una primera catalogació i descripció dels espais d’espiritualitat femenina a la Catalunya medieval, posant l’accent en la necessitat de conèixer i posar al descobert la riquesa i potencialitat dels arxius monàstics, i amb el desig de situar els territoris catalans en aquesta història de l’espiritualitat femenina medieval. A partir de l’any 2008, l’ampliació del projecte cap als regnes de la Península Ibèrica a l’edat mitjana, dóna a l’atles/catàleg (topografia/descripció) un marc de treball en equip, i una plataforma col·laborativa i interdisciplinària i de difusió de la recerca.

Núria Jornet

Projecte CLAUSTRA

Biblioteca Virtual DUODA

Universitat de Barcelona

Arqueologia del so: els instruments musicals del Romànic

dimarts, 4/03/2014

El concepte del so i la seva estètica, és a dir la música, ha anat canviant al llarg dels temps i de les percepcions culturals. Si ara sentíssim uns joglars tocant una dansa a la plaça (la discoteca de l’època) o un músic cantant, amb l’acompanyament d’un o dos instruments, els poemes mordaços de Guillem de Berguedà (el “concert” de l’època) ens n’estranyarien la posta en escena o la sonoritat. Quin so podien tenir aquestes escenes de la literatura o de l’escultura? Podem reconstruir el paisatge sonor de l’art romànic?

(Fig.1) Detall de capitell, catedral de Tarragona

Fixem-nos en aquest capitell amb uns joglars, per exemple (Fig. 1): es troba a la Catedral de Tarragona, és del s. XIII i és difícil de veure ja que no li toca gaire la llum i es troba molt enlaire. A la cantonada hi veiem una dona de cap-per-avall. No és que estigui distreient la concurrència fent la vertical i altre exercicis gimnàstics: en un context religiós, ens està dient que els joglars són com el món al revés: el cap toca a terra, els peus enlaire; a l’edat mitjana, els joglars són ben bé l’antítesi d’una vida com cal! L’acompanyen quatre músics. A la seva esquerra hi ha un home amb un instrument de vent. El canó és força gruixut, és més ample als extrems i el músic infla molt les galtes. Es tracta d’una caramella, un instrument de canya molt freqüent entre els joglars:

“Car, enaxí com lo juglar ha art e manera en fer lo so en la samfonia o en la caramella, enaxí cové que hom haja art e manera a dir paraules ordonades e retoricades”

(Ramon Llull, Llibre de Contemplació en Déu, V, 359, 1)

 

(Fig. 2) Secció longitudinal d'una caramella

En bufar la caramella, l’aire passa per una petita osca oberta a una canyeta i la fa vibrar, i el canó permet executar diverses notes gràcies als seus forats. Ara bé, perquè soni cal bufar contínuament sense parar. Per això es fa servir la tècnica de respiració circular: mentre s’agafa aire pel nas s’expel·leix per la boca, efecte que s’aconsegueix mantenint una gran força de galtes. Vet aquí perquè el músic les té tan inflades. Per a facilitar aquest esforç es pot afegir un receptacle d’aire, com és un tros de banya que permeti obrir molt la boca sense haver de fer pressió sobre la canyeta: és aquest regruix a la part superior. I perquè soni amb més projecció, s’hi pot posar un pavelló: un altre tros de banya, com un corn final: el regruix inferior. La Fig. 2 és un tall d’aquest instrument per a poder-lo entendre bé.

(Fig. 3) Reconstitució de caramella

Se n’han trobat en excavacions arqueològiques i s’han pogut reconstruir per tal de conèixer-ne el so (Fig. 3):

So d’una caramella reconstituïda a partir d’un exemplar del s. XI trobat a Charavines. Reconstitució: Jeff Barbe. “Entr’Ave e Eva”, Cantiga de Santa María 60, s. XIII.

Al costat del caramellaire hi ha una dona que balla bo i alçant un peu mentre toca un pandero quadrat, instrument que consisteix, simplement, un marc de fusta vestit de pell de cabra pels dos costats, cosida per manera que quedi ben tensa. El so és molt auster, i de vegades a dins s’hi posaven cordes tensades perquè ressonés millor o bé cigrons secs perquè fessin soroll en moure’l. Encara es manté en el món de la música tradicional: és el pandero del Roser; a l’època medieval es coneixia com a alduf, un nom d’origen àrab.

 

“Sènyer –dix Na Renard- en una vall hac un joglar posat son alduf qui penjava d’un arbre, e lo vent menava aquell tempe e feia-lo ferir en les branques de l’arbre. Per lo feriment que el tempe feia de si mateix en l’arbre, eixia de l’alduf una greu veu, la qual retendia tota aquella vall.”

(Ramon Llull, Llibre de les bèsties, IV)

(Fig. 4) Detall de capitell, catedral de Tarragona

 

A l’altre costat (es veu millor a la Fig. 4) una altra joglaressa té uns objectes a les mans: unes tauletes, és a dir dues petites peces o taules de fusta que es repiquen entre elles: castanyoles primitives! I el darrer personatge, què duu a la mà? Doncs un flabiol de canyes, com aquells que fins no fa gaire encara feien servir els esmolets.

 

 

 

 

 

 

 

(Fig. 5) Reconstitució de flabiol de canyes

Al jaciment francès del llac Paladru se n’han conservat dos i s’han pogut reconstituir (Fig. 5). N’hi ha que són tot un bloc, en aquest cas amb un forat per a poder-lo dur penjant, i n’hi ha que segueixen la forma de la llargària dels tubs, de manera que tenen una pota llarga que és el que sosté el nostre joglar.

 

(Fig. 6) Detall de capitell, monestir de Sant Cugat

Aquesta deuria ser una colla de joglars força habitual: fixem-nos sinó en aquests en un capitell del s. XII al claustre de Sant Cugat (Fig. 6); ja podem reconèixer els instruments que toquen i fer-nos una idea del so que deurien fer! En una cançó nadalenca de finals del s. XV encara trobem tauletes formant part de l’alegria popular:

 

“Los àngels tòchan laüts / e los pastorels tronpetas / Ysaÿas mena el ball / e Josep tocha las tauletas.”

 

(Fig. 7) Detall de capitell, claustre de l'Estany

 

També veiem molt sovint joglars acompanyant-se d’una viola, com aquest del claustre de l’Estany que acompanya de nou unes tauletes (Fig. 7). Encara que hi tingui una certa semblança, la viola medieval no sona com un violí o una viola actuals. Per començar, la manera més habitual de fer la caixa era buidant-la en un bloc de fusta (Fig. 8), de manera que, pel gruix, la projecció sonora no deuria ser gaire polida ni precisa.

(Fig.8) Luthier Olivier Feraud

 

 

 

 

 

 

 

La tapa harmònica podia ser de fusta o també de pell o pergamí gruixut, i sol haver-hi tres cordes: una fa un bordó o nota constant de referència i les altres dues, afinades en quartes, permeten seguir la melodia. De vegades s’hi veuen cinc cordes, que en realitat són les mateixes que abans però doblant les dues melòdiques, de manera que així sona més fort i, sobretot, més reverberant. L’arqueologia ha tret a la llum cordals de viola (la peça que lliga les cordes a la caixa) fets d’os que ens deixen veure aquesta evolució: primer tenien tres forats i després se’n van fer cinc, reciclant la peça en un instrument amb un so diferent (Fig. 9).

(Fig. 9) Cordals de viola

 

Però si tenim en compte, a més, que les cordes eren de budell i que aquests instruments no tenen ànima -la peça de fusta que en els violins actuals connecta la tapa harmònica amb la inferior, i que fa un so més precís-, la sonoritat d’aquestes violes és opaca però també avellutada, adequada per a acompanyar el cant. L’arc s’agafa per un mànec i no està concebut per a fer grans floritures, sinó acompanyaments. Al s. XII, el trobador Guerau de Cabrera li diu al seu joglar -que es diu Cabra perquè deuria dur les armes heràldiques del seu senyor- que no sap viular (és a dir, tocar la viola) ni fer anar l’arc, a part d’altres instruments:

 

Cabra juglar […] / mal saps viular e pietz chantar / del cap tro en la fenizon […] / Mal t’ensegnet cel que·t mostret / los detz amenar ne l’arçon; / no saps balar ne trasgitar / a guiza de joglar gascon.

(Cabra joglar, no saps tocar la viola i encara pitjor cantar del principi al final. Mal t’ensenyà el qui et mostrà com posar els dits ni l’arc; no saps ballar ni fer malabars com fan els joglars gascons.)

Viola ovalada de cinc cordes “D’eissa la razo qu’ieu suelh”, del trobador Peirol, s. XIII. Luthier: Christian Rault; intèrpret: Domitille Vigneron.

(Fig. 10) : Flautes de Viver, al Berguedà; La Fabregada, Pallars; reconstitució en os de vedell

Tret de rares excepcions com els instruments del llac Paladru de Charavines, no ens han pervingut gaires instruments medievals, ja que solen ser de fusta i amb el temps es fan malbé. Sí que podem conèixer peces soltes d’os, com aquells cordals que vèiem més amunt, o fins i tot flautes senceres. Per a fer flautes o flabiols es feia servir la canya o el saüc, que es poden foradar molt bé, però també ossos prou llargs com els de voltor o d’alguns animals domèstics (Fig. 10). Evidentment un flabiol d’os no sona tan dolçament com un instrument de boix fet amb precisió per un luthier especialitzat, però és ben útil per a alegrar la solitud d’un pastor, les festes de pagès o distreure un soldat en un castell.

 

Flauta d’os de la Fig. 10. “Ara lausatz”, Cançoner de Sant Joan de les Abadesses, s. XIII. Luthier: Alfonso García-Oliva.

La música medieval no es limita als compositors i els instruments cortesans que solem trobar als enregistraments. I és que a la cort d’Aragó, als segles XIV o XV, els Reis i els Infants eren excel·lents promotors musicals i encarregaven exquisits saltiris, llaüts, arpes, rabeus, guitarres o cornamuses:

“… Mossèn Pere d’Artés, digats a Johanni, ministrer nostre qui es ací, que farie be si se’n venia car los estruments d’argent ja són acabats e sos companyons los cornen ja. E volem que les arpes, els rabeus, els lauts e les pells al pus tost que porets.”

(Carta de l’Infant Joan, 1377)

Però els pagesos i pageses, els pastors, els guaites que s’avorrien dalt de la torre d’un castell , els traginers o els mercaders, el 99% de la població restant, també tenia els seus músics, els seus instruments, les seves danses i el seu repertori de cançons de treball, de gresca, de casament. L’escultura, la poesia o l’arqueologia ens han regalat, doncs, aquest petit tast de quin era el paisatge sonor dels nostres avantpassats als segles XI, XII o XIII.

Laura de Castellet

ARDIT Cultures Medievals

El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia

dimarts, 26/11/2013

La descoberta i la valoració del Pirineu romànic data d’inicis del segle XX. Les publicacions dels excursionistes i les informacions dels primers viatges per a recollir dades i obtenir fotografies van intensificar l’estudi d’un patrimoni fins llavors ben poc conegut des de Barcelona. Paral·lelament, les valls pirinenques es van anar incorporant al mercat de l’art, i els antiquaris i gestors de museus les començaren a freqüentar. En pocs anys, les esglésies que fins llavors havien conservat les decoracions, les imatges i el mobiliari acumulat al llarg dels segles, serien en bona part desposseïdes de tot allò que era susceptible de ser venut pels antiquaris. En un primer moment, només eren els béns mobles (imatges, frontals d’altar, objectes), però després s’hi van afegir les pintures que cobrien els murs dels edificis, i que van haver de ser arrencades,  portades i exposades al Museu de Barcelona, per tal d’evitar-ne la seva exportació.

El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia, de M. Guardia i I. Lorés. Portada del llibre

Hi ha dos moments que sobresurten en aquests canvis ràpids a què van ser sotmeses les esglésies en el primer quart del segle XX: el primer és l’expedició organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans a la Ribagorça i la Val d’Aran, entre el 31 d’agost i el 14 de setembre de 1907, i l’arrencament de les pintures murals romàniques entre l’estiu de 1920 i el gener de 1923 és el segon. La trobada de nova documentació sobre aquests dos moments en el marc de les recerques sobre el romànic de la Vall de Boí que estem duent a terme des del grup de recerca Ars Picta, no només ens aporta noves dades, sinó que també ens permet valorar adequadament la feina feta pels autors d’aquests documents, Josep Gudiol i Cunill i Emili Gandia i Ortega, tot restituint el paper que van tenir en cada un dels dos moments. I això implica matisar el protagonisme pràcticament exclusiu que ha estat atribuït a personatges com Josep Puig i Cadafalch o Joaquim Folch i Torres.

 

Josep Gudiol, conservador del Museu Episcopal de Vic i estudiós, que ja havia publicat alguna de les seves obres clau, com les Nocions d’arqueologia sagrada catalana, el 1902, que podríem considerar-la la primera història de l’art medieval català, va ser cridat per l’Institut d’Estudis Catalans a participar en l’expedició que havia proposat i que va dirigir Josep Puig i Cadafalch. També hi van participar Guillem de Brocà, membre de l’Institut, Josep Goday, assistent de Puig i que va fer l’aixecament de les diferents esglésies, i el fotògraf Adolf Mas, que va realitzar un ampli reportatge. La feina que inicialment se li va encarregar a Gudiol va ser la de llegir i estudiar les inscripcions que es trobessin en els edificis que visitarien. Però ara sabem que en va fer molta més. En efecte, en les setmanes immediatament posteriors a la seva tornada, va redactar una àmplia memòria que va lliurar a l’Institut d’Estudis Catalans. L’objectiu era publicar-la, però ha restat inèdita fins ara, que l’hem recuperada i editada en aquest nou llibre. L’estudi encomanat sobre les inscripcions ocupa el primer capítol, que ell va anomenar “Monuments literaris” i que es completava amb un ampli annex dedicat a les inscripcions del claustre de Roda d’Isàvena. Aquest annex no es conserva perquè és l’única part del manuscrit que va ser publicada en el primer número de l’Anuari de l’IEC, juntament amb un estudi de Brocà i el de Puig i Cadafalch dedicat amb coberta de fusta de les Valls d’Aran i de Boí. La resta del manuscrit, que constava de 57 folis escrits per una cara i il·lustrats amb fotografies enganxades al darrere, estan dedicats a l’escultura, la pintura, el mobiliari i la indumentària i els seus accessoris. Una organització que segueix de prop l’esquema de les Nocions d’arqueologia sagrada catalana.Manquen els folis 6 al 20, que estaven dedicats a l’arquitectura. A diferència de la resta del manuscrit, que va ser consultada perquè hi ha parts marcades amb llapis, aquestes pàgines van ser retirades, probablement per Puig i Cadafalch, i no les hem pogut localitzar.

Sant Quirze de Pedret : fotografia d'un detall de les pintures de l'absidiola meridional, in situ, 1921. Emili Gandia? (Fons Gandia)

 

El text de Gudiol constitueix el primer estudi sobre el romànic de la Vall d’Aran i la Ribagorça visitat en aquella expedició. A partir de les notes del quadern de camp i de les fotografies d’Adolf Mas, hi ha un procés d’assimilació de les dades adquirides i de les novetats que van poder veure. I els comentaris més frescos, més nous, són els referits a la pintura mural romànica i al Davallament d’Erill, que van descobrir tancat en un clos. De les set imatges del grup escultòric, Gudiol en va adquirir cinc per al Museu episcopal de Vic el 1911, i en la memòria d’aquell any reprodueix amb les mateixes paraules la sorpresa i l’emoció del moment.

Emili Gandia era el conservador de les col·leccions d’art medieval del Museu de Barcelona, a més a més de l’arqueòleg responsable de les excavacions d’Empúries des del seu inici. Les funcions de conservador implicaven fer de “correu” per anar a embalar i recollir les obres que s’havien adquirit, una feina delicada en aquells moments. En els primers treballs d’arrencament no hi va participar perquè el Museu va enviar Vidal i Ventosa pels arrencaments dels absis de les dues esglésies de Taüll (estiu de 1920) i va confiar malauradament, com es va poder comprovar més tard, en Amadeu Sales per als de les esglésies de La Seu d’Urgell, de la Vall de Cardós i d’Engolasters. No es va documentar allò fet en cap dels dos casos i només tenim el testimoni de les cartes adreçades per Vidal i Ventosa des de Taüll a Folch i Torres. És durant aquests moments quan es destrueix la inscripció de Taüll, a causa de les males relacions entre la gent del poble i els tècnics italians. Després d’aquestes experiències, el Museu va confiar en Gandia per a controlar els arrencaments que havien quedat pendents. Durant l’estiu de 1921 treballà amb Steffanoni en l’arrencament i descoberta de nous fragments fins aleshores desconeguts a l’església de Sant Quirze de Pedret. Finalment, des del mes de novembre fins el gener dels anys 1922 i 1923 acompanyà els tècnics Cividini i Dalmati per concloure els treballs, els més complexes, a les esglésies de la Vall de Boí: les pintures de la nau meridional de Santa Maria, les de l’absis nord de Sant Climent i les dels intradossos i mur de la nau nord de Sant Joan de Boí. En tots els casos en què va intervenir va fer dibuixos i nombroses anotacions que havien de servir per a instal·lar les pintures als nous suports que s’estaven construint al Museu de Barcelona per acollir-les.  Aquesta preciosa documentació, servada per la família Gandia que ens l’ha cedit generosament, per a aquesta publicació, ens proporciona dades molt importants i, en algun cas decisives, per a rectificar o confirmar la posició original de molts fragments pictòrics.  A partir de la documentació gràfica, degudament creuada per altres dades que proporcionen diversos arxius fins ara utilitzats només parcialment, hem pogut refer el relat d’allò que va succeir durant els anys 20 als Pirineus en relació amb les pintures murals romàniques.

Sant Quirze de Pedret : croquis de les pintures del interior de l'absidiola meridional amb indicacions i amidaments dels fragments pictòrics i obertures. Emili Gandia, 1921 (Fons Gandia)

Milagros Guardia

Immaculada Lorés

IRCVM – Ars Picta

SVMMAR resulta beneficiós

dimarts, 1/10/2013

No resulta fàcil escriure un post per un Bloc com aquest sobre una revista especialitzada en el món medieval. No resulta fàcil perquè aquest Bloc compta amb aportacions imaginatives i engrescadores de temes molt diversos i sempre atractius.

Com a editora de la revista us diria que tirar endavant una publicació semestral, especialitzada en els estudis sobre l’Edat Mitjana, en format electrònic i adaptada als estàndards de qualitat científica de nivell internacional, està resultant una tasca d’allò més engrescadora i apassionant.

D’acord amb la filosofia del Màster de Cultures Medievals que s’imparteix a la UB i amb la de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), la revista entén l’estudi de la medievalitat com la SVMMA de diverses disciplines del coneixement humanístic. Dins la nostra revista hi tenen lloc articles de Filologia, Filosofia, Història, Història de l’Art, Arxivística, Paleografia, Arqueologia, Dret, Economia… en definitiva de qualsevol àmbit del coneixement que incideixi en aquests segles de la nostra Història que definitivament ja ningú pot considerar com a foscos i tenebrosos.

SVMMA – Revista de Cultures Medievals té tres grans virtuts: en primer lloc el seu format digital que facilita l’accés als textos de forma ràpida i directa, en segon lloc la seva condició de gratuïtat i en tercer lloc la seva versió íntegra en la llengua original de l’autor i en anglès. Aquesta iniciativa ha estat possible pel suport incondicional de l’IRCVM que té, com a política central de la seva activitat, la internacionalització del saber i ha apostat per la traducció a l’anglès de tots els textos que es publiquen sense cap cost pels seus autors.

Un equip d’una trentena de persones, entre membres del consell assessor, consell de direcció i consell de redacció, equip tècnic de traducció i maquetació, avaluadors i col·laboradors ocasionals, amb el suport indispensable del CRAI de la UB que ens ha facilitat la plataforma digital OJS específica per a les publicacions periòdiques en Open Acces, fan possible que la revista surti cada sis mesos, a la primavera i la tardor. La revista la podeu trobar en el fons RCUB (Revistes Científiques de la Universitat de Barcelona) i es publica amb llicència Creative Commons, per  la qual es reconeixen els drets d’autor al temps que en permet l’ús i difusió sense límit.

L’Editorial, els Articles d’autors diversos, les Ressenyes de llibres que considerem interessants, la Tribuna com a espai flexible on expressar opinions, el Dossier pels números monogràfics, la Biblioteca amb les obres i tesis doctorals dels membres de l’IRCVM i les Notícies sobre l’activitat de l’Institut configuren les diferents seccions de la revista. Amb aquesta estructura oferim la possibilitat de publicar a qualsevol medievalista al temps que utilitzem la revista com a eina de difusió de la tasca desenvolupada pels membres del nostre institut.

Tot pensat per SVMMAR i no dividir, per propiciar la difusió del coneixement, per apropar els medievalistes d’arreu, per oferir a tothom el fruit de la nostra recerca, per apostar per la cultura com la única eina que ens permetrà superar les dificultats individuals i col·lectives.

Us convidem, doncs, a entrar a la revista, a subscriure-us per facilitar-nos saber l’impacte i la difusió que estem tenint, a llegir els articles que més us agradin, a enviar-nos articles amb els resultats de la vostra recerca i a enviar-nos els comentaris que us semblin oportuns, opinions, respostes a articles publicats, suggeriments…

En definitiva, us demanem que ens ajudeu a que la nostra revista, sorgida de l’àmbit acadèmic català, creixi i arribi a ser una revista d’impacte internacional, coneguda i reconeguda i que ben aviat es pugui convertir en un referent del medievalisme.

Gràcies a tots per SVMMAR.

Marta Sancho

Editora de SVMMA-Revista de Cultures Medievals

IRCVM

Xarxa de xarxes

divendres, 8/02/2013

Les xarxes socials, tot configurant una mena de taula d’en Bernat virtual, proliferen arreu en els nostres dies, però no són, en absolut, un invent del segle XXI. La tecnologia, la gran prestidigitadora, ens ha mig convençut que la idea d’un fòrum d’intercanvi d’informació, opinions i notícies és innovadora quan, en realitat, l’èxit d’aquestes eines es deu, en bona mesura, a que faciliten i amplien l’abast d’un mecanisme bàsic per a les relacions humanes que porta funcionant un bon grapat de segles. Els éssers humans, socials per genètica, ens organitzem conscientment o inconscient en entorns col·lectius que ens permeten sobreviure, a nosaltres i a les nostres identitats i creences. Xarxes de poder, d’influència, de coneixement, de construcció de nous referents, de solidaritat o de proposta d’alternatives, recorren el teixit de la nostra història donant-li forma.

Parlar de xarxes d’espiritualitat, sembla doncs natural en un context com el medieval per al qual el fet religiós constitueix un dels principals aglutinants, difícil de separar de la resta de facetes de la vida quotidiana. Aquestes xarxes, que s’organitzen a l’entorn del parentiu, les afinitats i els afectes, però també de l’autoritat reconeguda pels altres, són el vehicle més potent per a la circulació de les idees i, de vegades, rebentaran les costures d’un sistema que no respon a les preguntes importants. Els segles XII i XIII, amb l’aparició d’allò que anomenem “economia de benefici”, plantegen dilemes seriosos en el si d’una societat que, profundament arrelada en el cristianisme, entén la riquesa material com a fugissera, superficial i pecaminosa. Se’n segueixen una crisi de valors, una resposta insuficient per part de les institucions a les noves inquietuds i una necessitat de retorn a esquemes anteriors, de caire evangèlic i apostòlic. L’explosió de l’espiritualitat laica que s’esdevé en aquestes dates, n’és l’eloqüent reflex, i les dones, mai absents del panorama espiritual però sí menys presents en moments previs, seran ara protagonistes de l’avantguarda d’un moviment que busca una reforma global.

Redes femeninas, IRCVM-Medieval Cultures (1)

Conscients d’aquest escenari, tretze dones, tot formant una xarxa que abasta dos continents i cinc disciplines diferents, ens hem posat d’acord des del nostre present històric per tal de tombar la mirada enrere i reflexionar de manera col·lectiva sobre les vides i les experiències d’aquestes altres dones i de les xarxes que protagonitzaren. El fruit d’aquesta mirada combinada és el llibre que presentem avui i que, coordinat per la Dra. Blanca Garí i publicat tant en les llengües originals de les autores (català, castellà i portuguès), com en la seva traducció a l’anglès, porta per títol respectivament “Redes femeninas de promoción espiritual en los Reinos Peninsulares (s. XIII-XVI)” o “Women’s Networks of Spiritual Promotion in the Peninsular Kingdoms (13th-16th Centuries)”.  S’encabeix aquest treball en el si del projecte CLAUSTRA, un atles en línia d’espais espirituals de dones que veurà la llum en els propers mesos. Lluny de restringir-se als murs dels monestirs, CLAUSTRA juga amb una concepció més ambiciosa de l’espai que inclou també l’espai personal, individual o col·lectiu, de totes aquelles dones que s’embarcaren en un camí espiritual que, molt més sovint del que pot semblar, es desenvolupà al marge de les institucions, eclesiàstiques o civils.

Women's Networks, IRCVM-Medieval Cultures (2)

 

Unes dones que, des de les seves realitats diverses i polièdriques que s’extenen al llarg de quatre segles, del XIII al XVI, i que abasten un amplíssim marc geogràfic compartiren en certa forma un mateix compromís envers el que anomenem “promoció espiritual”, això és, la voluntat de recolzar i propiciar les condicions adients per a la creació d’espais d’espiritualitat de dones. Dit d’una altra manera, des dels monestirs a les corts, passant per l’entramat urbà, prenen la iniciativa i intervenen activament en la cerca de noves respostes i de nous models de vida. Algunes d’elles foren reines, tan notòries com ara Elisenda de Montcada, Sança de Mallorca o Isabel la Catòlica. D’altres foren nobles, abadesses i fins i tot santes. Però també n’hi hagué que, molt poc conegudes o fins i tot anònimes, s’implicaren intensament en una vida de compromís, recolzant-se en les estructures existents o utilitzant-les per defugir els rols que els imposaven. Unes i altres introduiren canvis que afectaren tots els nivells del món en que vivien i ho feren a través de les xarxes de les quals formaven part.

 

Aquest volum inicia alhora una nova aventura editorial de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM): una col·lecció de llibres de recerca que, en si mateixa, pretén articular una xarxa, en aquest cas, de coneixement. El nom de la col·lecció, en anglès, IRCVM-Medieval Cultures, ja parla de la voluntat d’internacionalització que hi ha al darrere però, tot defugint el tarannà un tant hegemònic que està adoptant l’anglès i aspirant a arribar a un públic més ampli, l’IRCVM fa una agosarada aposta que intenta preservar la riquesa lingüística característica d’Europa. Agosarada, perquè necessita de l’esforç i l’interès col·lectiu en una època, ella mateixa, de crisi de valors i respostes insuficients. Atrevida, perquè pensem que trobarà la manera de seguir endavant. De la validesa d’aquesta esperança dóna fe el fet que aquest primer volum hagi pogut ser traduït gràcies a la col·laboració de l’Institut Català de les Dones.

IRCVM-Medieval Cultures busca, en definitiva, afegir nous membres a la pròpia xarxa de relacions de l’IRCVM de la qual, no cal dir-ho, tots els que llegiu aquest bloc, ja formeu part.

Delfi-I. Nieto

Projecte CLAUSTRA

IRCVM

La iconografia del sacrifici d’Isaac: la imatge feta paraula

dimarts, 27/11/2012

La interpretació de sistemes no verbals, com ara les imatges, no es pot deslliurar de certes idees preconcebudes sobre la seva natura. L’actitud cap a les imatges s’ha mantingut sempre ambigua. Hom admet que és un mitjà de transmissió d’informació molt eficaç i és ben coneguda la dita popular que sentencia que una imatge val més que mil paraules. Al costat d’aquesta percepció d’un cert protagonisme hi conviu una subordinació permanent al text. Les imatges són utilitzades com un element decoratiu tot i que poden amplificar el significat del missatge, però sempre que romanguin subjectes al domini verbal; quant més intel·lectual és el medi més subordinada resta la imatge. Les relacions entre text i imatge amaguen un prejudici molt arrelat que també es detecta a la disciplina que té com a objecte d’estudi les representacions visuals, la Història de l’Art, on es pot percebre que la paraula gaudeix d’un prestigi que li manca a la imatge. Una de les eines de la Història de l’Art per descriure i interpretar els temes representats en les imatges, la iconografia, també pateix d’aquest biaix. El mètode iconogràfic, sistematitzat per Erwin Panofsky (1892 –1968) i explotat, de vegades excessivament, per generacions d’historiadors de l’art, pot reduir-se, simplificant molt, a una recerca del text que expliqui el contingut de l’obra d’art i les seves particularitats. Aquí provarem, però, de mostrar com algunes imatges han passat de ser el simple correlat visual d’un text a ser-ne la seva inspiració, afegint-hi elements de reflexió no verbalitzats prèviament. Per tal de portar a terme aquesta tasca farem servir les representacions del sacrifici d’Isaac com a fil conductor. A més, partim de la base que no ens cal esbrinar quin és el text que inspira la imatge atès que sabem des del principi que la font és la narració bíblica del Gènesi 22.

El cristianisme va heretar del judaisme la concepció hostil envers les imatges que rau en un comandament taxatiu emanat del propi Déu: “No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel, aquí baix a la terra o en les aigües d’aquí baix” (Èx. 20,4). En l’adaptació del cristianisme als mons grec i llatí, cultures proclius a la creació i al gaudi de repertoris visuals, aquesta prohibició no va impedir la producció d’imatges de contingut religiós. Contra tot pronòstic, els hebreus, per les mateixes dates que els cristians, també van concebre monuments i objectes amb representacions bíbliques. Un dels exemples jueus més paradigmàtic és el conjunt pictòric de la sinagoga de Dura Europos, Síria (c. 244-45), on es troba una de les representacions més antigues del sacrifici d’Isaac, per no dir la més antiga.

Cal remarcar que de la quantitat considerable de representacions tardoantigues amb l’escena de Gènesi 22 relacionades amb cercles cristians que s’han conservat, la majoria corresponen als àmbits vinculats a la mort. Aquesta preponderància funerària de les restes conservades pot falsejar la veritable distribució iconogràfica del tema en funció del context. Per exemple, de pintures murals amb el sacrifici d’Isaac decorant les esglésies no ens han pervingut restes materials de la mateixa època. Contem, però, amb testimonis indirectes de la seva existència, como ara sant Gregori de Nissa (c. 332 –  394) o sant Agustí (354 –  430), que ens informen de l’èxit del sacrifici d’Isaac com a tema iconogràfic, tant en grec com en llatí respectivament. Sant Gregori nissè ens explica que havia vist l’escena pintada amb freqüència a les esglésies (De Deitate Filii et Spiritus Sancti PG 46, 571C). Per la seva banda, sant Agustí li retreu al bisbe maniqueu, Fauste,  que no conegui la història de l’Antic Testament: tan famosa era que s’explicava en totes les llengües, tot linguis cantatum, i es podia contemplar en pintures per tot arreu, tot locis pictum (Contra Faustum Manichaeum 22, 73, PL 42, 446). Heus ací com la imatge se situa al mateix nivell informatiu i de testimoniatge que la paraula.

Isaac1.jpg

Sarcòfag de l’església de Saint-Vincent de Lucq de Béarn

També l’època medieval es pot considerar com un laboratori privilegiat per a investigar aquest valor semàntic de les imatges així com el biaix cognitiu que comporta la seva subordinació a la paraula. En primer lloc, podem esmentar les controvèrsies per les imatges que, en ocasions, van derivar en veritables lluites iconoclastes com la que va sacsejar Bizanci entre els segles VIII i IX. Durant aquesta crisi, tant els iconòduls com els iconoclastes van recopilar antologies de textos escrits pels grans pares de l’Església que parlessin de l’ús o de la prohibició d’imatges religioses. Aquesta tradició patrística es va esgrimir per defensar els arguments de cada facció. En segon lloc, no podem oblidar la fractura inabordable entre una minoria que sabia llegir i tota una massa analfabeta que calia adoctrinar i, segons sembla, la millor estratègia consistia en explicar la història de la salvació cristiana amb imatges. Recordem el conegut relat que apel·la a l’autoritat del papa Gregori Magne (540 –  604) per sancionar l’ús de les decoracions pictòriques a les esglésies per la seva funció didàctica, eren la Bíblia dels il·literats; la imatge esdevingué el succedani de la paraula.

Novament sant Gregori de Nissa resulta una font literària excel·lent que permet copsar l’eficàcia de les imatges per transmetre un missatge destinat a tota mena de públic, ja sigui aquest lletrat o analfabet, perquè aquestes produeixen una intensa emoció en reconèixer immediatament el dramatisme de l’acció. El bisbe capadoci deia que no podia contemplar sense llàgrimes unes pintures del sacrifici d’Isaac davant la capacitat persuasiva de les arts pictòriques (PG 46, 572 C). A més, reactualitzat, va ser un dels pares de l’Església invocats en la defensa de les imatges durant la crisi iconoclasta. En descriure l’escena pintada, diu, entre d’altres coses, que Isaac, inclinat, agenollat i amb les mans lligades a l’esquena, està davant del seu pare, Abraham, el qual empunya una espasa i és a punt de colpejar el fill. Sant Gregori de Nissa, com a home educat del seu temps, està utilitzant un recurs literari conegut, l’ècfrasi (ekphrasis), o la representació verbal d’una representació visual. En certa manera, es pot dir que en un món sense fotografies ni dispositius capaços de capturar imatges dels monuments més famosos, es va desenvolupar l’ècfrasi per fer-ne difusió i aconseguir un públic que, encara que no podia veure directament aquestes obres d’art, podia gaudir-ne estèticament i vívida amb la seva descripció. La qüestió que no té resposta és si sant Gregori hi descriu una pintura concreta i real o una d’imaginària. Però és remarcable que la descripció feta pel sant pugui servir per a caracteritzar pràcticament qualsevol imatge del sacrifici d’Isaac, ja sigui aquesta pintada o esculpida (o teatral o fotogràfica o cinematogràfica).

Isaac2.jpg

Capitell de l’església de San Pedro de la Nave (Zamora)

 

Els mateixos recursos tècnics utilitzats per les arts visuals, com ara els colors o el dibuix, han servit a alguns comentaristes bíblics per explicar aquest passatge de l’Antic Testament, validant de retruc, la importància de l’art com a eina doctrinal. Així un remot exegeta siríac, Jacob de Sarug (c. 450 – 520/1), escriu una homilia poètica plena de metàfores pictòriques quan diu que Abraham, en veure la muntanya del sacrifici, actuava com un pintor que pintés la imatge de Jesús amb colors divins. Una tradició cristiana havia identificat la muntanya del sacrifici d’Isaac amb el Gòlgota i el poeta ens explica que Abraham tenia la capacitat visionaria de connectar el sacrifici de Crist i el sacrifici del seu fill. Aquest talent és comparable al d’un pintor quan dóna forma visible a les idees. Els recursos tècnics que utilitza la pintura són una metàfora d’una tècnica d’interpretació de l’Antic Testament, l’exègesi tipològica. La tipologia, com a eina interpretativa dels textos bíblics, va servir per a integrar l’Antic Testament al cristianisme convertint-lo en la prefiguració del Nou Testament: el sacrifici d’Isaac prefigura el sacrifici de Crist. Segons el diccionari, figurar significa “representar una persona, una cosa, imitant-ne, pel dibuix, la pintura, etc., la figura externa, visible”, com fa un pintor, i prefigurar és representar per avançat. Per a Jacob de Sarug prefigurar equival també a pintar perquè visualitza i representa la figura del sacrifici de Crist anticipadament i convincent, i en això Abraham esdevé un mestre.

Isaac3.jpg

Pintura mural de Sant’Angelo in Formis (Capua)

Per acabar, la iconografia del sacrifici d’Isaac també ha servit per explicar gràficament la diferència entre l’estil romànic i el gòtic molt abans que qualsevol tractat d’història de l’art. Al Museu del Prado es conserva una obra del pintor flamenc Robert Campin (c. 1375 – 1444) que porta per títol Les esposalles de la Mare de Déu. Al quadre hi ha representat un edifici circular, amb tota una sèrie d’elements que caracteritzen el que des del segle XIX anomenem l’estil romànic. Addicionalment, aquest temple està completament decorat amb escenes extretes només de l’Antic Testament, entre les que cal destacar el Sacrifici d’Isaac. L’acumulació d’escenes veterotestamentàries en l’edifici romànic anticipen la història redemptora de Crist, però, al mateix temps, representen l’Antiga Llei a punt de ser cancel·lada; el seu sostre aixopluga l’escena secundària: el miracle de la vara florida amb el que s’assenyalava a Josep com a espòs de Maria. Per contra, la Nova Llei que s’inaugura amb l’Encarnació de Crist, se simbolitza aquí amb les esposalles de Maria i Josep, l’escena principal, i ja no transcorre en l’edifici romànic, sinó sota la portada d’una església gòtica en construcció, que simbolitza el Nou Testament. Campin, el pintor, s’anticipa quatre-cents anys als primers autors que van mirar de classificar i descriure l’estil romànic com a quelcom anterior i diferenciat del gòtic. Contemplant l’edifici romànic no sabem si s’inspirà en un temple real o va fer una elaboració arreplegant diversos elements, una mena d’ècfrasi visual. Tampoc no sabem quin nom donaven els seus contemporanis a l’estil que avui anomenem com a romànic. El que podem concloure és que va figurar l’estil amb una imatge, sense ambigüitat, sense paraules, precedint els manuals teòrics i els estudis d’història de l’art sobre el romànic. Tal vegada, amb el quadre de Campin podríem encetar un altre atles Mnemosyne que tracés una filiació iconogràfica a la manera d’Aby Warburg (1866 –1929), és a dir, sense paraules.

 

Begonya Cayuela

ARS PICTA