Entrades amb l'etiqueta ‘Girolamo Razzi’

Dues dones exemplars i la literatura catalana: Griselda i Ghismonda (i part 2)

dilluns, 2/09/2013

Amb la seva Griseldis, traducció al llatí de l’última novel·la del Decameró, Petrarca va fundar una tradició. Com ja recordava al darrer post, l’epístola que conté aquesta traducció (la tercera de l’últim llibre del recull d’epístoles de la vellesa o Seniles) és la base de la fortuna europea de Boccaccio. I això malgrat les intencions de Petrarca. En un congrés recent, Giancarlo Alfano, curador amb Amedeo Quondam i Maurizio Fiorilla d’una nova edició del Decameró*, defineix la traducció llatina de la Griselda com una operació de sabotatge. Sabotatge en part reeixit, diria. Abans de res, els primers lectors de la novel·la de la pacient Griselda la van llegir en el llatí de Petrarca i no en l’italià (o florentí) de Boccaccio. No només això. La mateixa interpretació de la història va ser filtrada per Petrarca. Més enllà del que realment volia dir Boccaccio – o Dioneo a través seu –, la lectura que es va fer de la fabula de Griselda durant els primers cinquanta anys després de la mort de l’autor, va ser la d’un exemplum moral o religiós. Així la va entendre Philippe de Mézières, que va incloure la seva versió de la història dins d’un Traité sobre el matrimoni. Així la varen rebre Chaucer i Metge, que al mateix temps van saber reinterpretar-ne l’esperit gràcies al seu geni.

El 1439, Leonardo Bruni, el gran humanista, va traduir al llatí la primera història de la quarta jornada, la novel·la de Ghismonda i Tancredi. En paraules tretes del pròleg a la seva versió de la novel·la, Bruni declara “traduir aquesta [novel·la del Decameró] induït sobretot per una raó decisiva: perquè havia sabut que l’il·lustríssim Francesc Petrarca havia traduït una altra novel·la d’aquell mateix llibre, és a dir el conte del Marquès de Monferrato.” Bruni aporta un argument d’autoritat a la seva traducció d’una de les novel·les del Decameró: com Petrarca havia traduït la Griselda al llatí, així ell traduirà la Ghismonda a la llengua de la romanitat.

També en el cas d’aquesta versió de Bruni, el llatí va ser un pont entre l’italià i les llengües vernaculars. Per aquesta via la novel·la de Ghismonda i Tancredi va tenir una gran fortuna literària. Se’n van fer moltes traduccions: al francès, a l’anglès, a l’alemany. No varen faltar, és clar, adaptacions, reescriptures, transposicions. En primer lloc, des de la prosa narrativa al teatre, i en particular al drama tràgic barroc. A Itàlia trobem, per exemple, La Gismonda de Girolamo Razzi, els Tancredi de Federico Asinari, Pomponio Torelli i Ridolfo Capeggi, o encara, únic drama que porta el nom de l’amant de Ghismonda, Il Guiscardo de Silvestro Bianchi. Arreu d’Europa trobem drames tan nombrosos com (quasi) desconeguts. A Alemanya, per exemple, al segle XVI, Hans Sachs va publicar la seva Ein klägliche Tragedi dess Fürsten Concreti (i. e. Tancredi). A Anglaterra, entre altres versions, trobem, al 1783, el drama The Father’s Revenge de Frederik Howard. Finalment, com va mostrar Vittore Branca, hi ha un nombre considerable d’interpretacions pictòriques inspirades a la novel·la, com passa molt sovint amb el Decameró.

La novel·la de Ghismonda obre la quarta jornada. Sota el regiment de Filostrato, s’hi narren històries d’amors infeliços, amb final tràgic. I ‘tràgic’, faci’s atenció, no significa aquí només una història que s’acaba malament. És també un terme tècnic de la retòrica dels segles XIII i XIV. Tràgic significa d’estil alt i fa referència a una manera de composició que contempla la cuidada – i per tant limitada – tria d’arguments, de formes i material lingüístic. En això l’estil tràgic s’oposa al còmic, el més baix i també el més obert. El Decameró – com la Comedía de Dante – és una obra còmica perquè la matèria de les novel·les cobreix tot l’espectre del què és humà: de la llàgrima pietosa a la riallada esperpèntica. És important aquest detall perquè el gust dels primers lectors del Decameró es va formar a partir de la sensibilitat de Petrarca, el qual, al seu torn, com es veu en la carta senil esmentada en relació a la Griseldis, circumscrivia el seu interès a les històries tràgiques: pia et gravia. I no serà casualitat si novel·les tràgiques com la de Ghismonda i Tancredi s’han deixat adaptar tan fàcilment als dictàmens del drama modern.

L’argument de la història. Ghismoda, filla de Tancredi, príncep de Salern, és un exemple de bellesa física, moral i intel·lectual. Tancredi, pare de Ghismonda, adora la filla fins a l’extrem. És un amor, el seu, molt possessiu, dels que maten. Literalment. Tancredi no es vol despendre de la filla de cap de les maneres. Quan, ben a contracor, l’acaba casant amb un fill del duc de Càpua, gràcies al fet desgraciat que Ghismonda es queda vídua molt aviat, el pare és felicíssim de poder-la acollir un altre cop a casa seva. Tancredi no fa mostra de voler buscar-li un nou marit, ni ella, Ghismonda, gosa demanar-li, per vergonya, de tornar-se a casar. Solució: Ghismonda es busca un amant secret. Amb astúcia (malizia, diu Boccaccio), Ghismonda troba la manera de començar una apassionada relació amb un jove valletto de la cort del pare. Es diu Guiscardo, i és jove, ben plantat, virtuós. També és pobre. Segons les convencions de l’època (només de l’època?), una dóna d’alta condició no podia lligar-se a un home d’estatus més baix. Tot i això, Ghismonda aconsegueix acollir Guiscardo als seus apartaments, gràcies a l’existència d’una cova oblidada. En paraules de Ghismonda, són Amor i Fortuna que l’ajuden. D’entrada, tot va bé. Els amants es troben chez Ghismonda repetidament (durant anys, segons una més tardana reescriptura francesa de la novel·la), fins al dia en que, per una circumstància tan improbable com desafortunada, Tancredi els descobreix. I al text italià és l’envejosa Fortuna – sí, encara la Fortuna, dramatis persona sempre present als contes Boccaccio –, és a dir envejosa del plaer i la felicitat dels amants, la responsable de la desgràcia que es produeix: “Mas la fortuna, envejosa de axí gran delit e alegria, en poch temps los tornà en tristícia e en amargós plant” (versió antiga de 1429). Tancredi, foll de ràbia, gelosia i vergonya, fa empresonar Guiscardo. Després va a parlar amb Ghismonda. L’acusa d’haver traït la seva confiança, d’haver-ne compromès l’honor, d’haver-lo condemnat a la vergonya i a la tristesa. Als ulls del pare, Ghismonda no només ha comès un greu pecat sinó que, a més, s’ha rebaixat triant, entre tots els homes de la seva cort, el més desgraciat, Guiscardo.

En aquest punt, es produeix un cop de teatre, apreciadíssims pels lectors dels segles XV i XVI (i també després). En lloc de posar-se a plorar com una doneta (Boccaccio insisteix molt sobre les llàgrimes, el comportament pueril, en el fons covard, de Tancredi), Ghismonda respon a les acusacions i a les lamentacions del pare contraatacant amb un discurs potent: arenga defensiva i acte subversiu a la vegada. No és un cas únic al Decameró: són moltes les dones que, amb atreviment i intel·ligència, saben respondre als homes. Pensem, per exemple, en el discurs que, en tot un altre to i altres circumstàncies, fa al seu marit Bartolomea Gualandi a l’última novel·la de la segona jornada: segrestada pel pirata Paganin del Mare o Paganin Monaco, Bartolomea viu, com a segrestada, la vida amorosa plena i feliç que a casa del marit, a causa de la seva impotència i d’una interpretació estricta de l’observança religiosa, no podia tenir. Però en el cas de Ghismonda estem a un altre nivell. A part les diferències d’ordre narratiu, Ghismonda destaca pel seu valor, la seva oratòria, per la força dels seus arguments: i seran aquests trets els que més atrauran els humanistes i  també l’anònim autor del Curial e Güelfa. La declamació de Ghismonda, que mostra una força fora del comú, no deixarà insensible el pare: “Conobbe il prenze la grandezza dell’animo della sua figliuola” (Dec. IV 1 46), que esdevé, en la traducció catalana: “Lavors conech lo princep lo gran esforç, lo guosar de la sua filla” (Decameró 1429). Malgrat tot, malgrat, vull dir, el seu discurs, la grandesa d’ànim, la validesa dels seus arguments, Ghismonda no salvarà Guiscardo de la mort. Tancredi el fa executar i, a més, per a punir la filla, li fa portar el cor de l’amant servit en una copa d’or. Ghismonda, desesperada i valenta, coherent fins al final, com una heroïna clàssica, se suïcida. Tancredi, penedit, fa enterrar els dos amants al mateix sepulcre.

Boccaccio sembla reconèixer una substancial igualtat intel·lectual entre home i dona. La diferència, decisiva, veritable, està en les arrels del poder. Entre altres coses la història de Ghismonda ens recorda que el poder no es fonamenta en l’art de la paraula. Ghismonda pretenia que el pare entengués el seu acte a la llum de la hipocresia del seu temps. I també volia que Tancredi veiés que les seves aspiracions eren legítimes. Però la legitimitat d’un acte està vinculada al grau de reconeixement de la potestat de la persona. I per a tot un seguit d’actes, com decidir amb qui viure o compartir llit, les dones no tenien potestat. En aquest sentit, la història vira del sentimental al polític. La pregunta és: què significa ser noble, tenir sang blava o ser una persona virtuosa? Era un tema central en la cultura italiana entre els segles XIII i XIV: des dels poetes del Stil novo a Boccaccio, i més enllà, com demostra l’interès que, a partir de Bruni, vàries generacions de lectors tindran per la tragèdia de Ghismonda.

És el cas de l’anònim autor del Curial e Güelfa. L’autor d’aquesta novel·la (en el sentit modern de la paraula), potser escrita en cercles propers a la refinada cort napolitana del Magnànim, és també un dels més originals intèrprets de la història de Ghismonda i Tancredi. Sobretot si el comparem amb l’anònim traductor del Decameró de 1429, l’autor del Curial comprèn molt millor la Ghismonda: la seva naturalesa provocadora, potencialment subversiva.

Simone Ventura

 

[Degut a les seves dimensions, els dos passatges que millor il·lustren tot el que hem dit fins ara no podran reproduir-se al post d’aquest més. Per facilitar la tasca al lector n’indiquem els extrems bibliogràfics:

I com sempre us proposem alguna descoberta, aquí teniu l’exemplar de 1594 imprès a Venècia i que avui es conserva a la biblioteca de la Universitat de València.