Entrades amb l'etiqueta ‘George Orwell’

La veritat del dret de cuixa

dimarts, 7/05/2013

L’altre dia al “Polònia”, tot fent broma sobre els pressupostos d’enguany de la Generalitat, el president Mas informava que els comptes catalans s’estaven prorrogant des del regnat de Jaume I, al segle XIII, per tant. Un dels capítols en els que es desglossaven les despeses eren 200 donzelles “per satisfer el dret de cuixa del Duc Berenguer de Millet”. L’Oriol Junqueras, convertit en Jaume I, reclamava el dret de cuixa per a ell.

Ambrogio_Lorenzetti_020.jpg

Ambrogio Lorenzetti, Al·legoria del mal govern, Siena

Sens dubte el famós “dret de cuixa”, “ius primae noctis” o “dret de la primera nit” és un dels grans mites medievals que encara sónpresents en l’imaginari col·lectiu actual. Sovint, si més no molt més sovint que amb altres pràctiques i abusos medievals, algú en parla, s’hi refereix o el posa d’exemple. Així mateix quan es vol criticar la brutalitat i la incivilització dels segles medievals, sempre és un dels elements aportats. Tots ens posaríem fàcilment d’acord en considerar que la seva exigència seria una prova clara de manca de respecte total d’allò que –ara– en diem drets humans.

Realment què era el dret de la primera nit? Què en sabem? La veritat és que en sabem molt menys del que ens podrien fer pensar les contínues referències a la seva presència. Ningú, ningú ha trobat mai cap mena de traça ni notícia que pugui fer insinuar que s’exigís de veritat a la Catalunya medieval. Ni tampoc, pel que sembla, a d’altres llocs. Alain Boureau va publicar l’any 1995, un llibre sobre aquest abús a França. El títol del llibre és molt clar: Le Droit de cuissage, la fabrication d’un mythe, XIIIe-XXe siècle. I aquesta també és la seva conclusió, el dret de cuixa és un mite i no pas una realitat al nord dels Pirineus. Ell reconeix que no n’ha trobat cap exemple medieval documentat, només algunes referències en textos literaris, per tant cap prova real de la seva exigència. A més, afirma que els seus orígens s’haurien de buscar en un dret consuetudinari d’alguns pobles bàrbars abans de la seva arribada a terres imperials romanes. De manera oral s’hauria anat transmetent la seva memòria i la seva existència.

De llegendes i narracions sobre el dret de cuixa n’hi ha arreu del món i no només durant els temps medievals. A Catalunya trobem històries relacionades amb aquest abús a molts llocs: al castell de Concabella, al castell de Montsoriu, a Moià, al veïnat de Rabioses a Cruïlles, a Gombrèn, a Vilanova i la Geltrú, a Hostalric i un llarguíssim etcètera. I els protagonistes sempre són senyors feudals, sovint els senyors dels castells, però també n’hi ha molts d’eclesiàstics.

Aquestes històries no són només dels temps medievals, els obrers de les colònies tèxtils catalanes també acusaven als patrons de practicar un abús igual amb les seves dones i filles i tampoc no es conserven rastres de la seva aplicació a la pràctica. Semblantment, és un tema recurrent en l’imaginari de molts llocs i temps i en diverses obres literàries hi apareix com una pràctica totalment habitual i exigible. Per exemple, en el famós 1984 de Georges Orwell, s’afirma que els empresaris tenen dret a dormir amb qualsevol de les dones que treballen a les seves empreses. Gabriel García Márquez també s’hi refereix en diverses obres, els grans propietaris de les hisendes i també els generals, com ara el pare de Simón Bolívar, tenien dret a abusar sexualment de les noies quan i com volguessin. A mi no deixa de resultar-me curiós que gairebé sempre a les llegendes, contes, novel·les i també pel·lícules, la jove abusada sempre sigui atractiva, guapa i, fins i tot, neta i olorosa, cosa que no lligaria sempre ni gaire amb la realitat …

Però realment, en què consistia el dret de cuixa a la Catalunya medieval? En què el senyor feudal podia o, més ben dit, havia d’anar-se’n al llit amb cadascuna de les seves pageses el dia que aquestes es casaven, és a dir, la seva primera nit com a dones casades. El Diccionari de l’IEC, el defineix com el “dret que suposadament s’arrogaven alguns senyors territorials sobre la virginitat de la filla d’un remença el dia del seu casament”. Teòricament podia afectar a totes les noies, tot i que a Catalunya aquesta mena d’abús va atribuir-se gairebé exclusivament a les noies remences. És a dir, a les noies sotmeses a la servitud i, per tant, a les noies no lliures. De fet, els remences i alguns dels seus defensors inclouen el dret de la primera nit en les seves demandes d’abolició de drets feudals. No cal dir que una exigència com aquesta era i és tan humiliant que seria impossible trobar ningú que la defensés i no estigués d’acord en la seva desaparició.

Moltes d’aquestes noies remences que havien de “satisfer”, per dir-ho d’alguna manera, aquest abús eren les mateixes que rebien l’apel·latiu de noies “verges” abans de casar-se. Com és sabut, els senyors no podien negar la redempció de les noies que es volguessin casar i no fossin ni pubilles ni vídues, per això se les anomenava “verges”. A més, diversos textos i exemples pràctics asseguren que en cas que el senyor no hi fos, es fes el desentès o no hi accedís, n’hi havia prou amb deixar sobre l’altar de l’església el dia del casament els 2 sous i 8 diners acostumats a pagar per la llibertat de les noies “verges”. La virginitat o, potser millor, la paternitat d’un possible fill era un valor que calia assegurar.

El mateix Alain Boureau reconeix que en l’únic text legal on hi ha especificat el dret de cuixa és la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 que posa fi a la Guerra Remença. Amb tot, no era la primera vegada que es posava per escrit. L’any 1462, poc abans del primer alçament armat pagès, una part dels remences s’havien trobat amb una part dels senyors (en una operació molt partidista i interessada emparada per la Diputació del General) per mirar de resoldre el conflicte que ja feia anys que durava. D’aquella trobada en va sortir una “Avinença Concordada” en el que els remences reclamaven la supressió d’usos i mals usos i els senyors els ho concedien o els ho negaven.

52-aspetti_di_vita_quotidiana,_amore,Taccuino_Sanitatis,_Cas.jpg

Escena íntima, Tacuinum Sanitatis, Bibliotheca Casanatense, Roma

El capítol 8 es titula “que lo senyor no puxe dormir la primera nit ab la muller del pagès”. En ell, els pagesos diuen que “pretenen alguns senyors, que com lo pagès pren muller lo senyor ha a dormir la primera nit ab ella, e en senyal de senyoria, lo vespre que lo pagès deu fer noces ésser la muller colgada, ve lo senyor e munte en lo lit pessant de sobre la dita dona”. Fixeu-vos, a més, que els pagesos diuen “alguns” senyors. La resposta d’aquests és claríssima, no permet interpretacions: los senyors afirmen que “no saben ne crehen que tal servitut sia en lo present Principat ni sia may per algun senyor exhigida” i, encara són més clars, “si axí és veritat com en lo dit capítol és contengut, renuncien, cassen e annul·len los dits senyors tal servitud com sie cose molt iniusta e desonesta”.

Els senyors feudals no són sant de la meva devoció però crec que, si més no, en aquest aspecte els hem de creure. Ells mateixos reconeixen no conèixer cap aplicació pràctica del dret de la primera nit i, a més a més, el qualifiquen d’injust i deshonest. Això, naturalment, no vol dir que mai cap senyor, ni laic ni eclesiàstic, hagués abusat mai de cap de les noies de la seva senyoria, però, per desgràcia, el mateix podríem dir que qualsevol lloc i temps i sense el paraigües d’un suposat dret o mal ús reconegut.

La Sentència Arbitral de Guadalupe de l’any 1486, després de més d’una vintena d’anys de conflicte violent obert i uns cent anys de conflicte latent entre els remences i els senyors, resol el mateix. El dret de la primera nit queda abolit juntament amb d’altres drets consuetudinaris, com ara l’alletament dels fills del senyor, la flassada del cap de casa o l’anar a servir gratuïtament a casa el senyor. “Ni tampoco puedan [el senyors] la primera noche que el pagés prende mujer dormir con ella; o en señal de senyoría la noche de bodas de que la muger será echada en la cama, pasar encima de aquella sobre la dicha muger.”

Per altra banda, si féssim cas textualment del que diuen els remences i els senyors, l’exigència del dret de cuixa tindria una aplicació més simbòlica de demostrar la senyoria sobre els vassalls que no pas real. Seria, per tant, una cerimònia més simbòlica de sotmetiment que de contingut sexual. Amb tot, és ben lògic que fos una de les queixes més utilitzades pels remences catalans. Qui podria estar d’acord amb un abús com aquest?

Ara com ara, no hi ha dubte que el dret de cuixa és més un mite, un abús injust i deshonest però inexistent que no pas una realitat a la Catalunya medieval.

 

Rosa Lluch Bramon

IRCVM

 

 

Qui controla el passat controla el futur, qui controla el present, controla el passat

divendres, 11/01/2013

Un dels llibres d’història-ficció més impressionant que he llegit mai és 1984, escrit per Eric Blair, més conegut com a George Orwell l’any 1949. Potser sóc un nostàlgic, fet que potser no és massa adequat en un historiador, però tot i haver superat la data hipotètica, la història que s’explica a 1984 m’impressiona més com més temps passa. De fet, no crec que cap historiador pugui sostraure’s al relat i a les implicacions del que s’hi narra. El títol d’aquesta nota d’avui, de fet, en segresta una frase.

No hi ha dubte que el llibre es fortament ideològic; també ho és un llibre seu poc anterior i no menys conegut, La rebel·lió dels animals (1945). En aquest cas la metàfora que fonamenta la història és molt més evident, si se’m permet diria que molt més grollera. I, tanmateix, sorprèn també l’actualitat del text, fet paradoxal si considerem que G. Orwell pensava, possiblement, en les conseqüències d’un stalinisme desfermat i no pas d’un capitalisme real.

No és la meva intenció, però, analitzar en profunditat les implicacions de cap d’ambdós textos. No en seria capaç. I a què treuen cap, doncs, aquestes consideracions en un bloc sobre l’edat mitjana? Doncs en la seva actualitat en relació a la història medieval peninsular.

Ahir molts vam descobrir l’existència de Marca España. Aquest organisme públic neix per a donar a conèixer Espanya a l’exterior. Això no hauria tingut ressò en aquest bloc, si no fos que, entre moltes altres coses, Marca España també presenta al món la història i la cultura espanyoles. El diari Ara (per a subscriptors) destacava ahir el fet que s’hagi obviat la dictadura de Franco. Al diari s’hi recull l’opinió de l’historiador Borja de Riquer: “És un manual tronat, totalment anacrònic i esbiaixat” on “Es barregen la improvisació, la deixadesa i els tòpics més tradicionals de la interpretació de la història que fa el nacionalisme espanyol”.

Coincideixo amb el Dr. Borja de Riquer en el fet que els textos són esbiaixats. Accepto que hi ha anacronismes i tòpics. Lamento, però, no coincidir a titllar-los de deixats i improvisats. I no hi coincideixo pel fet que em semblen uns textos molt pensats, tant en la redacció, com en llur presentació. Pot ser casual, per exemple, que en la “Cronología” al govern de Primo de Rivera se li atorgui el títol de “Dictadura” i al de Franco, en canvi, el de “Régimen”?

Sense moure’ns d’aquesta “Cronología” no només els estrangers, sinó també els historiadors, descobrim que hi ha una “España prerromana” que comença el 1200a.C. i, ja entrant en l’edat mitjana, una “España musulmana (710-1492)” i una “España cristiana (710-1492)”. Es dirà, i és cert, que és una manera de parlar pròpia d’historiadors, que això ens permet d’entendre’ns, però no treu que sigui fortament incorrecta, anacrònica i tòpica. Què passa, per exemple, amb el regne de Portugal en aquestes Espanyes musulmana i cristiana?

Especialment tòpic, esbiaixat i anacrònic, i no podia ser d’altra manera vist el to de la pàgina, és l’apartat dedicat a la “Reconquista”: “…la presencia musulmana había quedado reducida al reino nazarí de Granada […] esta reliquia histórica se mantuvo hasta el 2 de enero de 1492. […] la recuperación de Hispania en la mitología romano-visigoda, produjo honda emoción en la Europa cristiana, porque se consideró que equilibraba la caída de Constantinopla a manos de los turcos.”

Els textos són breus i sintètics i utilitzen el recurs gràfic de la negreta per a subratllar parts considerades importants dins el context. És aquí, segons la nostra opinió, on els desconeguts autors demostren que el text té més intencions que una senzilla exposició històrica d’uns fets.

Així, la desintegració del califat andalusí s’encapçala amb el títol: “Separación y debilitamiento“, en negreta, i segueix: “Los sucesores del unitario Estado califal se conocerán como reinos de taifas, denominación que ha pasado a la lengua española como sinónimo de la ruina que genera la fragmentación y desunión peninsulares.”

Si passem a la zona cristiana de la Península, “El primer intento de unidad peninsular” correspon als visigots que, sembla que van existir per a aconseguir una integració amb els hispano-romans, que va tenir lloc i que va ser “un proceso rápido y existoso”. I els intents culminen, lògicament, amb els reis catòlics “y la unidad peninsular”, moment en que els vaixells que arriben al continent americà són “barcos españoles” y “La búsqueda de la unidad no se detuvo en la postrera gesta militar de 1492 y en la conquista de Granada, sino que se prolongó en pos de una uniformidad religiosa, étnica y cultural con la expulsión de los judíos no conversos en el mismo año en que concluía la Reconquista y la posterior de los moriscos.”. I tot passant, es recorda l’existència de la llengua castellana.

Als textos s’insisteix una vegada i una altra en la unitat d’Espanya com a fita cercada ja per visigots i reis catòlics. La paraula Espanya apareix usada com a sinònim d’Estat espanyol, o no s’evita aquesta associació. És clamorós, per exemple, el pas en què es recorda la conquesta de Melilla per part dels califes andalusins, fet que potser caldria considerar menor en un text tan breu. També es tendeix a identificar Espanya amb la Península i així queda pràcticament suprimit el regne de Portugal, i lògicament no s’esmenta en cap moment la presència carolíngia. És xocant, si més no, que en un projecte que s’anomena Marca España, s’hagin deixat la Marca hispànica! A nivell cultural en aquesta Península-Espanya s’esmenta el floriment andalusí i la llengua castellana, però per trobar l’èuscar, el gallec o el català cal anar al subapartat “Riqueza lingüística“, on per suposat trobem el català, i també el valencià, però ni tan sols contigus, no fos cas!

La tercera part de 1984, especialment el capítol II, és la part més dura i ideològica del relat d’Orwell. L’interrogador, O’Brien, demana al protagonista, Winston, si recorda un dels eslògans del Partit: “Qui controla el passat controla el futur, qui controla el present, controla el passat”, respon Winston. I segueix O’Brien: “I tu, Winston, opines que el passat té existència real?”. I la resposta, lògicament, és que no, que només existeix al cap, a la memòria, i aquesta és educada pel Partit, fins que l’única memòria és la del Partit, és a dir, la de l’Estat, un Estat que, pel que sembla, ha decidit anar canviant les regles escrites al mur de la granja de La rebel·lió dels animals.

L’ofici d’historiador esdevé, així, més important del que pogués semblar, doncs la reconstrucció del passat se’ns presenta crítica per molts motius, però també per evitar que qui controla el passat controli el futur, com diu Orwell. Ens sembla clar que darrera el text de Marca España hi ha no només un model d’Estat, el que és lògic i lícit, també hi ha una ideologia que ho arrossega tot i que transforma el relat històric en un panflet. No cauré en l’error de demanar una objectivitat que és ontològicament impossible. Com qualsevol activitat humana, també la Història és Política, i això no és negatiu o positiu, simplement és. Ara bé, hi ha maneres de fer història i maneres de fer propaganda. Per a la propaganda no hi ha límits, per a la història els límits són la honestedat científica i intel·lectual.

Carles Mancho
Director IRCVM