Entrades amb l'etiqueta ‘Francesc Eiximenis’

Operació bikini a l’Edat Mitjana

dimarts, 25/06/2013

Després de Sant Joan ja podem dir, sense por d’equivocar-nos, que l’estiu ha arribat. Abans de la seva arribada la publicitat i certa premsa escrita especialitzada ens recorden que en aquesta estació hem d’estar més que radiants a l’hora de lluir els banyadors, bikinis, pareos i tovalloles de la temporada. El costum, que recordem-ho és una eficaç eina a l’hora d’establir patrons col·lectius, dicta que cal estar ben bronzejat i haver passat unes quantes hores pel gimnàs o haver començat una dieta extravagant i, normalment, poc saludable. És el que popularment es coneix com l’operació bikini.

En aquest post farem un repàs accelerat sobre algunes de les idees que es tenien a l’Edat Mitjana sobre algunes qüestions relacionades amb la bellesa, les dietes i els menjars. Per aquest viatge ens basarem en alguns exemples força il·lustratius que ens permetran veure uns seguit d’arquetips i concepcions culturals ben diferents dels que tenim actualment.

Christine de Pizan, Varies Obres, fol.4r. The British Libray

Durant els mesos d’estiu el color de la pell és, per molta gent, un tema primordial. Encara que no t’agradi la platja, ni torrar-te al sol com una sargantana, cal que estiguem ben bronzejats, morens, o literalment cremats, com alguns dels nostres conciutadans europeus que ens acostumen a visitar els mesos de més calor. A l’Edat Mitjana tenir la pell més morena implicava una cosa ben diferent: treballar a l’aire lliure de sol a sol. La noblesa i burgesia, per contra, feia gala de la blancor de la seva pell, ja que això demostrava a la resta el privilegi de no haver de treballar en aquelles feines més feixugues i era, a la vegada, un signe de la bellesa femenina.

En el poema <Laudes Amice> (Lloances a l’amiga) que forma del grup de poesia goliardesca continguda en els Carmina Rivipullensia (segle XII), dels qual ja hem fet referència en d’altres posts, s’hi pot llegir una acurada descripció d’una dona. L’autor, en el primer dels versos, descriu l’amiga de la manera següent: Sidus clarum/ puellarum/ flos et decus omnium;/ rosa ueris/ que videris/ clarior quam lilium. (Clara estrella/ flor novella/ i adorn del femení empiri;/ vernal rosa,/ més desclosa/sembles que no pas el lliri).

En el mateix poema les referències a la blancor de la pell, com la comparativa que ha fet amb el lliri, són constants. La donzella descrita té, també, les cames i els pits ben blancs: Et tuarum/papillarum/ forma satis paruula/ non tumescit, sed albescit/ niue magnis candida. (Dels teus pits/ ben petits/ l’aparença força lleu/ no engradeix, / ni llueix/ molt més que la blanca neu).

The British Library, Cocharelli, Cuttings from a Latin prose treatise on the Seven Vices, fol.14r

Avancem una mica en el temps, i situem-nos al segle XIV. Francesc d’Eximenis dedica el volum Terç de Lo Crestià a parlar sobre tot allò relacionat amb la taula, dins aquest apartat, que porta l’eloqüent títol de <Com usar bé de beure e menjar>, hi trobem un capítol on el franciscà hi va copiar integrament la carta que un golafre ecclesiastich  envià al seu metge per demanar-li consell. El religiós exposa amb tot detall les seves menges, begudes i vestidures, organitzades per estacions; d’aquesta manera sabem que a l’estiu meng pols tenres en diverses maneres, ço és en ast ab aygua-ros e en olla ab salsa de agraç e en pa, cabrits i vedella de llet a l’hivern, en canvi, acostuma a consumir gallines grosses, capots gorts, moltons de past, perdius, colomins e guatles acabant els amb unes bones neules, que han de ser recobertes de sucre i ben molsudes: Vull, emperò, que les neules sien cuytes ab çucre e sien polpudes e espessetes.

Però, pel que sembla, la seva elaborada i luxosa dieta va passar factura al nostre golafre, i en una de les darreres frases de la carta ho comenta clarament, ell mateix explica que cant vaig per la ciutat e·m veen les dones, que no m’escarnesquen veent lo ventre que tinch gros. Podem pensar que en un segle tant complicat com el XIV, que marca l’inici d’un llarg període de crisis econòmiques, demogràfiques i socials, les escasses dietes de la majoria de la majoria de la població no els permetin arribar a tenir la grossa panxa que tenia el nostre golafre. Això propiciava dos fets, en primer lloc que fos relativament senzill identificar amb un cop d’ull tots aquells el poder adquisitiu dels quals els permetia seguir dietes abundants i, en segon lloc, que fos fàcil – utilitzant la mateixa expressió que la carta- escarnir-los quan anessin pel carrer.

Però tal com s’ha apuntat més amunt a l’Edat Mitjana es tenien uns models preconcebuts del que és la bellesa ben diferents dels actuals. Si retrocedim uns segles endarrere i passem del segle XIV al segle IX trobem, en la Vita Karoli d’Eginhard, una interessant descripció física de Carlemany. El biògraf explica que Carlemany era de cuerpo grande y robusto, (…) de elevada estatura aunque sin salirse de lo corriente, (…)tenía el cráneo redondeado, los ojos muy grandes y vivos, y la nariz un poco más larga de lo normal. Eginhard, però,  no escatima cap detall i una mica més endavant comenta que Aunque su cuello parecía grueso y corto y su vientre saliente, esto quedaba disimulado, ya que los demás miembros eran proporcionados, una manera elegant de explicar que Carlemany tenia panxa i amb prou feines coll. Les seves dietes abundants fins i tot li havien provocat gota : gozaba de buena salud aunque, durante los cuatro años que antecedieron a su muerte, tuvo numerosos accesos de fiebre y, al final, incluso cojeaba de un pie. I és que, tal i com comenta el germànic Eginhard, en forces ocasions se’l havia aconsellat, tal i com encara fem avui dia, que deixés els copiosos guisats per bullits, cosa que a l’Emperador li era impossible de fer.

Així les coses podríem pensar, a través de la l’explícita descripció d’Eginhard que el biògraf és verídic, per a què sinó, ens descriu un Carlemany d’una manera tant fidedigne i el presenta amb clars problemes de sobrepès?. Al segle IX la idea dominant de com havia de ser un noble físicament s’acostava força a la manera com Eginhard ens descriu el rei dels francs. Alt, gros, corpulent, de bon menjar i bon beure. A través del seu físic la noblesa mostrava i ensenyava el seu potencial econòmic i social. Per aquest motiu Eginhard ens descriu un Carlemany d’acord amb els cànons de bellesa de la noblesa del moment, no perquè el vulgui descriure de manera més verídica possible.

El Bosco, Taula dels set pecats capitals, Museo del Prado.

L’estiu és, per la majoria de nosaltres, una estació de vacances, d’oci i repòs fins fa ben poc però, i encara avui dia per molta gent, ens trobaríem amb una realitat ben diferent.  La majoria de població medieval vivia i treballava al camp i és durant els mesos d’estiu on es concentraven les feines més feixugues de tot l’any. Des del mes de juny calia començar a segar els camps d’ordi, blat i altres cereals, quan acabava la sega que s’allargava durant forces setmanes, calia batre tot aquest cereal a les eres per tal que no es fes malbé. Un cop s’havia enllestit tota aquesta feinada en començava una altre, la verema. A finals d’agost principis de setembre havia d’estar tot apunt per poder veremar, les eines arreglades i preparades, normalment apilades a l’entrada del mas i les bótes netes i reparades. Un segon col·lectiu al qual a l’estiu se’ls girava feina era el dels bellatores, hem de pensar que les campanyes militars s’iniciaven a la primavera i s’acabaven a la tardor, per aquest motiu els mesos d’estiu eren força moguts tan pels que participaven directament, gran noblesa, cavallers, escuders, com per la població que en patia les seves conseqüències.

Avui dia al llegir algunes de les línies dels passatges que hem presentat ens pot semblar força absurd que el prototip d’home alt-medieval fos gros, corpulent i més aviat panxut. I l’ideal de bellesa femenina passés per tenir una pell com més blanca millor. I és cert, és ben absurd. De fet ho és tant com que avui dia per entrar dins els nostres cànons de bellesa haguem de passar hores en gimnasos i platges, fent les dietes més extravagants només per poder-nos acostar a aquest ideal de bellesa del segle XXI, un ideal de bellesa tant ridícul i poc saludable com el dels nostres avantpassats. No ens deixem entabanar pels tòpics publicitaris propis de l’estació, siguem lliures de jaure, si es pot, a la platja o a la muntanya, sense escoltar la cançó de moda i bevent allò que ens vingui més de gust.  En el cas que algun impertinent et preguntin per la teva pal·lidesa, sempre els pots contestar: -Jo tinc una bellesa medieval!. 

Ivo Elies Oliveras

ARDIT Cultures Medievals

Lo seny de l’oir. Educar en veu alta és patrimoni medieval

dimarts, 12/03/2013

Actuar en veu alta no és el mateix que fer-ho en silenci. Pot semblar una obvietat, a priori, però si reflexionem amb una mica de profunditat, veurem que la comunicació no és necessàriament sempre en veu alta. ¿Com ens comuniquem, doncs? ¿Com ensenyem? ¿Com aprenem? L’educació al segle XXI és cada cop més en silenci. Les noves tecnologies ens permeten accedir a la informació de manera instantània, precisa, ràpida però sobretot individual i independent. El lloc on s’emmagatzema la informació en la societat actual tendeix a situar-se a l’ordinador, al núvol. En definitiva, una extensió del text escrit. ¿Resulta, doncs, que estem perdent  la capacitat d’escoltar? ¿Resulta que l’individu no serà més una font de coneixement i saviesa, sinó que serà únicament l’eina per interpretar-la?

arts liberals.jpg

Les arts liberals estiren del carro de la Santa Teologia (Biblioteca de Salzburg, ms. III, 36).

A tot això, ens remuntem uns quants segles enrere. Al segle XIV, el gran erudit Francesc Eiximenis escrigué un tractat que duia per títol: Tractat del seny de l’oir. En aquest tractat, Eiximenis feia un vertader elogi de la paraula, afirmant que aprèn molt millor la persona que ha escoltat tal cosa d’un altre, en veu alta, que no pas el qui ho ha llegit. Aquest principi s’aplicà en general durant tota l’època medieval per tots els processos educatius, ja foren institucionals o bé quotidians. No és casualitat que la paraula que utilitzaven els medievals per referir-se a estudiar fos, precisament, oir. Els estudiants de l’Estudi General (universitat) no “estudiaven” teologia, ni dret, ni medicina. Els estudiants “oïen” la lliçó. El llenguatge comú, doncs, era ben diferent. No és difícil imaginar una conversa entre dos escolars universitaris, tal com ens relata Eiximenis, en que un pregunta què hi fa tanta gent allà. L’altre li respon: “oir dret”.

L’ensenyament a l’època medieval es basava en el principi de les set arts liberals, una interpretació del món del coneixement i de la ciència que ja havia estipulat Marcià Capella a la seva obra Satyricon. Constituïen les set arts que havien d’aprendre els homes lliures (no pas els esclaus), generalment representades en forma de personalitzacions femenines. Les set arts liberals, alhora, estaven dividides en dos grups: el trívium i el quadrivium. El primer era el grup d’arts bàsiques, que treballaven el llenguatge, l’expressió, la comprensió, la lectura, l’escriptura, la lògica etc. El segon grup era d’un nivell superior (però no necessàriament més important). El trívium el formaven la gramàtica, la retòrica i la dialèctica. El quadrivium el formaven l’astronomia, la matemàtica, la música i l’aritmètica. Tant en l’etapa del trivium com en l’etapa del quadrivium l’estudiant aprenia les lliçons oralment. El mestre guiava les classes a través de llibres clàssics de gramàtica i de moral, amb les glosses pertinents de la seva pròpia autoria o de la d’altres mestres. La base eren els llibres, és cert, però el mestre els llegia en veu alta i els comentava al moment.

Un d’aquests grans mestres de l’escolàstica europea, Hug de Sant Víctor escrigué a inicis del segle XII un passatge dins l’obra Didascalion destinat a les diferents lectures possibles d’un text. Segons Hug de Sant Víctor, existien tres maneres diferents de llegir: la del monjo, la del mestre i la de l’escolar que escoltava el mestre. El monjo llegia per a ell mateix, en la interioritat i en un relatiu silenci, només trencat per la recitació en veu baixa. La lectura del mestre i la de l’escolar, en canvi, semblen molt més vives i directes. Hem d’imaginar-nos, doncs, que la lectura directa tenia una funció més contemplativa i espiritual. La lectura passiva, en canvi, era un intercanvi de valoracions, una vertadera educació. L’estudiant, quan escolta la lliçó del mestre, percep el text escrit i percep el que el propi mestre li vol transmetre. L’un s’alimenta de l’altre. Tampoc és casualitat que ens resulti tant fàcil assimilar la comparació entre l’aprenentatge i l’alimentació. Durant l’Alta Edat Mitjana, ben bé fins el segle XI, és freqüent trobar a la documentació els noms nutritor (nodridor) i nutritus (nodrit) per referir-se al mestre i a l’estudiant, respectivament. Aprendre és, en certa manera, alimentar-se. L’esforç és, per tant, mutu i personal i depèn exclusivament de l’experiència del mestre.

borrar10.jpg

Lectura individual en un scriptorium monàstic (Biblioteca Monasterio de El Escorial. Libro de los juegos v. 1).

Aquests fets ens apropen al concepte de lectura passiva. A l’època medieval es llegia, ja fos per mitjà del lector directe o bé per mitjà de l’audició d’una lectura en veu alta. L’accés al coneixement a l’època medieval hauria estat gairebé impossible sense els intermediaris, que llegien per als altres i traspassaven el text a la memòria dels oients. El mateix Eiximenis també escrigué un tractat al respecte, sobre el paper d’un dels personatges més essencials de la societat urbana baixmedieval: els predicadors. L’Art de predicació versava sobre les virtuts de predicar, molt valorades a l’edat mitjana i motiu de serioses disputes religioses. Eiximenis defensava en aquest tractat la tasca educativa fonamental dels predicadors, que basaven els seus discursos en textos clàssics, faules de tradició antiquíssima i textos propis. La memòria era fonamental, tant per als que predicaven un discurs i l’havien de recordar, com per als que l’escoltaven i els havia de servir com un vertader aprenentatge. D’igual manera, doncs, a les escoles els escolars depenien majoritàriament de la seva memòria. Eiximenis també dedicà algunes paraules i consells a diversos mètodes i tècniques per fomentar la memòria dels predicadors i els seus discursos.

borrar12.jpg

Lliço universitària, els estudiants escolten la lliçó (Universitat de Bolonya, segle XV).

 Està clar que oir era una tasca assenyada a l’època medieval. Escoltar era aprendre, sense cap tipus de dubte. I ensenyar demanava i requeria la veu activa, la veu alta i sonora per tal de penetrar molt més profundament en la memòria. Però, ¿a qui devien escoltar els estudiants i els homes i dones? ¿A qui era convenient escoltar? També ens ho deixa clar Eiximenis al seu Tractat del seny de l’oir. De més convenient a menys, era convenient escoltar els predicadors, el pare i la mare, el mestre, l’amic, l’ancià i a tot ben parlant. Destaca, de nou, el predicador. Sobre el pare i la mare, cal imaginar-los com la vertadera institució educativa. I és que la moral ocupava sens dubte un paper de primer ordre en l’educació de l’infant i de l’escolar. El trivium, les arts de pensar, parlar i entendre, s’ensenyaven amb constants referències a la moralitat. En aquest aspecte, els pares complien també el seu paper. Tanmateix, és molt remarcable que sigui convenient també escoltar a tot ben parlant. Qui parla bé, doncs, ens demostra  d’alguna manera que ha estat instruït i cultivat en la retòrica i en la gramàtica.

Quan pensem en l’educació a la que nosaltres estem acostumats, doncs, hem de pensar que potser ho devem tot a la paraula. Ensenyar i aprendre en veu alta poden convertir-se en actes poc comuns en la societat del segle XXI. ¿Haurem de conservar l’educació oral, com a part del nostre patrimoni medieval?

Oriol Murall

ARDIT