Entrades amb l'etiqueta ‘Florència’

Política al ‘Decameró’? 2. Honestedat, cortesia, natura

dimarts, 3/12/2013

L’onestà o l’exercici de la lliure i franca expressió en el respecte de les normes de conveniència és el principi sobre el que es basa la vida de la brigata. Onestà és una paraula clau al Decameró. Forma part del sistema de constants narratives transversals a la varietat de temes, personatges, llenguatges que caracteritza l’obra de Boccaccio. El fet que, cada cop que una novel·la s’acaba, hi hagi un comentari de la brigata i que, cada cop que està a punt de començar la seva història, el narrador la faci precedir per una reflexió moral o teòrica de valor general, ens mostra que el marc narratiu, la cornice, no és només una estructura estàtica, un pretext de bon narrador, sinó que és també el fil on es pot seguir un procés cognitiu moral i retòric basat en una norma de convivència que no baixa de la muntanya com les taules de la llei, sinó que deriva de la voluntat interna de la ‘comunitat’ i s’alimenta a través de la circulació narrativa: i no oblidem que els membres de la brigata s’expliquen els contes asseguts en cercle.

Del Decameró, no se’n desprèn un codi, una visió clara, ‘teòricament’ definida, de la moral. Això es deu en part al fet que Boccaccio mateix oscil·lava entre la consciència de pertànyer al mondo comunale, a la burgesia florentina – feta de banquers i mercaders –, i l’aspiració, una punta nostàlgica, a esdevenir membre, ni que fos literàriament, d’aquell mondo aristocratico, cavalleresco, que havia conegut a Nàpols en els anys crucials de la seva maduració com a intel·lectual. Aquesta oscil·lació s’observa també a les novel·les en la relació, sempre clarament establerta, entre els personatges de les històries i el món social que els envolta. Els personatges disposen d’un identikit sòcioeconòmic precís i es mouen en un temps i un espai identificable. De tot això, en neix un llibre, el Decameró, on el sistema de valors i de referents culturals depèn de les ‘circumstàncies narratives’. Això no vol dir que no hi hagi creences o idees definides, part d’un codi moral preexistent en què Boccaccio creia. Tanmateix, totes aquestes idees són constantment posades a la prova per les circumstàncies. Com ens passa a tots a la vida, els ‘valors’ no tenen una vida autònoma i abstracta, sinó que sempre queden exposats a les tensions de la pèrfida geometria variable de la realitat. En conseqüència, els valors no tenen una codificació jeràrquica, prefixada, com si es tractés d’una reescriptura de les taules de la llei. És el lector, amb el seu sentit de la responsabilitat, amb la seva intel·ligència, amb la seva capacitat interpretativa, hermenèutica, per dir-ho en un gros mot, el que queda encarregat de deduir o extreure dels contes els ‘valors’, les nocions de just i injust, de bo i dolent, de correcte o incorrecte.

La ficció d’una oralitat primària – la dels narradors que expliquen oralment les seves novel·les – implica que l’escoltar atentament i, per tant, el judici informat i responsable, tinguin un paper fonamental al Decameró. Fins a tal punt que l’obra de Boccaccio apareix tota orientada cap al seu lector o lectores, és a dir cap a nosaltres. És potser això que fa del Decameró una obra ‘nova’: llegint, ens comprometem a expressar un judici, a ‘mullar-nos’, a fer l’acte ‘polític’ més important: triar, ‘votar’. A la seva obra, Boccaccio, a través del seu alter-ego, l’Autore, i a través dels membres de la brigata, especialment Dioneo, també ‘es mulla’, ens diu la seva opinió: com per exemple, i de la manera més compromesa, a la Introduzione a la IV jornada. Atenció: el Decameró no és un tractat filosòfic: aquí, com a la vida, els personatges contracten, ‘negocien’, a partir de dos principis bàsics, compartits i que per Boccaccio devien representar els pilars del viure civil, en societat. Per una banda, l’onestà, és a dir el compromís d’actuar i parlar segons el rang de cadascú. Per l’altra, la cortesia, definida pel vell Boccaccio al comentari de l’Inferno del seu estimadíssim Dante com la virtut que consisteix

negli atti civili, cioè nel vivere insieme liberamente e lietamente, e fare onore a tutti secondo le possibilità

(‘en els actes cívics, és a dir en viure junts lliurement i feliçment, fent honor a tothom segons les possibilitats de cadascú’).

És una cortesia que té un to de caire humanista i que té com a pressupòsit una idea positiva, optimista del ser humà. Una idea però també innocent, com no deixa de posar de manifest, al Decameró mateix, Dioneo, el narrador més atrevit, el trickster del grup, quan, a l’última novel·la de l’obra, posa en escena la història desconcertant de Griselda i Gualtieri. La paciència de Griselda sembla recordar-nos que l’home (en aquest cas marcat sexualment, com a mascle) és capaç d’elevar-se fins al cel, com dirà Pico della Mirandola al segle XV, però també de caure en els actes més abjectes, en la més matta bestialità (‘boja bestialitat’ – encara una citació dantesca). Això, per demostrar que el caràcter estructuralment tancat de l’obra de Boccaccio es presenta acompanyat de la seva ‘apertura hermenèutica’, la seva capacitat d’interrogar-nos, d’inquietar-nos, de deixar-nos davant les nostres responsabilitats, i tot a través de la textura lleugera d’algunes de les seves novel·les.

El del matrimoni és un tema que al Decameró trobem afrontat des de perspectives diferents: final feliç d’una història d’amor turmentada, acte incomplert i generador de les més commovedores tragèdies, motor de comicitat desenfrenada a les històries d’infidelitat… Tractat des de tots els angles, el matrimoni és per a Boccaccio un tema constant. Al Decameró, com als Canterbury Tales, el matrimoni té aquesta rellevància perquè es tracta, en el fons, del problema fonamental de les societats organitzades. El matrimoni manifesta la tensió entre natura i política, entre la força dels instints, de la inclinació natural de l’èsser humà, i la necessitat de controlar i utilitzar aquella força per organitzar la convivència i, també, les relacions de poder. Al Decameró, un exemple clar d’això és la història de Ghismonda i Tancredi, la primera de la quarta jornada, de la que ja vam parlar. Encara a la quarta jornada, cas únic a tota l’obra, Boccaccio intervé per explicar una breu novel·la. És la de Filippo Baluducci i els ànecs (Decameron IV Introduzione 12-30). S’hi explica com Filippo va fracassar en el seu intent de protegir el seu fill de tota ‘temptació’ del món i, de manera especial, de conèixer cap dona. Però, com es podrà llegir a la novel·la, que reprodueixo segons la traducció de 1429 (retocada per facilitar-ne la lectura), la natura és més forta que l’enginy humà.

Gran temps ha passat que en la nostra ciutat fou un ciutadà lo qual fou anomenat Falip Maldussi [= Filippo Balducci], hom de condició asau lleugera [= poc important, de poc pes: la família Balducci apareix documentada com pertanyent a la baixa burgesia de Florència], mas ric e benanant e molt espert en les coses que lo seu e[s]tat requeria. E havia per muller una dona la qual sobiranament amava, e ella a ell, e ensemps en reposada vida vivien, e en ninguna cosa tant no s’estudiaven com en complaure la una a l’altre. E esdevenc-se […] que la bona dona passà de aquesta vida en l’altra, e de sí lexà a Felip un sol fill que d’ell havia concebut, lo qual era de etat […] de dos anys. E per la mort de la sua dona romàs tant desconsolat con mai nenguna altra persona romangués de cosa que amàs. E veient-se romanir sol de aquella companyia, la qual ell més amava, se dispongué de no voler esser pus del món, ans se volgué donar al servei de Deu, e semblant volch fer del seu petit infant. Perquè, donant totes les sues coses per amor de Deu, se n’anà sobre la muntanya d’Einayo [= Monte Asinaio o Senario, al Mugello, a prop de Florència, a l’edat mitjana cèlebre lloc d’ermitans], e aquí, en una petita cella, se mès ab lo seu fill, ab lo qual ab almoynes, oracions e dejunis se vivia. E sobiranament se guardava de no raonar, allà on el fill fos, de alguna temporal cosa, ne de lexar-li’n veure alguna per ço que ell de semblant servei no·l  retragués, ans tots temps de la glòria e de la vida eternal e de Deu e de tots sos sants lo raonava, ensenyant-li tots temps oracions. E tenint-lo en aquesta vida molts anys, e no lexant-lo exir de la cella ne mostrant-li nenguna altra cosa sinó sí mateix, lo tench gran temps. Havia, emperò, acostumat lo valent home de venir alguna vegada a Florença, e aquí, segons les sues oportunitats, dels amics de Deu era socorregut, e aprés encontinent se’n tornava a la sua cella. E esdevenc-se que estant ja l’infant de etat de divuit anys e Falip ja essent vell, lo fadrí li demanà on anava tant sovent. E Falip li ho dix. Al qual lo fadrí dix: «Pare meu, vós sou d’avui més vell e sou mal dispost a treballar. Perquè em plaurie que vós me menaseu una vegada a Florença perquè em fessets conexer les amics e devots de Deu e de vós, e jo, qui soc jove e pusch mils treballar, despuys podré per nostres necessitats anar a Florença la hora que a vós plaurà e vós romandreu ací». E lo bon hom, pensant que ja aquest seu fill era gran e era axí habituat al servei de Deu, que mal […] les coses del món lo’n porien traure, en sí mateix dix: «Aquest diu bé». Perquè, havent-hi a anar, lo se’n mena. On lo jove, aprés que fou a Florença, vaent los palaus e les cases e les esglésies e totes les altres coses de les quals és plena tota la ciutat, axí com aquell que mai pus li recordes no havia vistes, se començà fort a meravellar, e de moltes coses demanava lo pare què eren, e lo pare li’n deia, e ell, havent-ho oït, romania content de aquelles. E axí demanant lo fill e lo pare responent, per llur ventura s’encontraren ab una bergada de molt belles dones e molt ben ornades de joies e de vestidures, les quals venien de unes noces. Lo qual [fill], com les viu, demanà al pare quines coses eren aquelles. Al qual lo pare dix: «Fill meu, baxa los ulls en terra e no les guard, car açò són males coses». Dix lo fill: «Pare, e com han nom?». E lo pare, per no fer-li desitjar lo concupiscible apetit, no les volgué anomenar per nom propi de fembres, mas dix: «Elles han nom oques». De que meravellosa cosa de oir! E aquell qui mai pus tals coses no havia vistes, no curant-se  de palaus ne de bous ne cavalls ne de ases ne de diners ne d’altres coses que hagués vistes, […] sobtosament dix: «Pare meu, jo us prech que vós fassau per guisa que jo haga una de aquestes oques». «Ai de mí, fill meu, dix lo pare, calla, car elles són males coses». Al qual lo jove demanà e dix: «E són axí fetes les males coses?». «Sí», dix lo pare. Ell, lavors oint que lo·hi refermave, dix: «Jo no·m sé vós què us dieu ne per què aquestes sien males coses. Quant és a mí no·m sembla que encara n’hagi vista nenguna axí bella ne axí plaent com són aquestes, car a mi em sembla que sien pus belles que no los àngels pintats que vós me haveu moltes voltes mostrats. Perquè em plauria que ens emmenassem una d’aquestes oques ab lo nostre ase, e jo la menaré a péixer». Dix lo pare: «No ho vull, mon fill, car tu no saps on se peixen». E encontinent sentí lo bon hom que major força havia natura que no lo seu enginy. E penedís encontinent de haver-lo hi menat a Florença.

Johan Boccaci, Decameron. Traducció catalana publicada segons l’únic manuscrit conegut (1429), per Jaume Massó Torrents, New York: The Hispanic Society of America, 1910: 226-227.

Simone Ventura

IRCVM

El Decameró obra apolítica? 1. El jardí

divendres, 1/11/2013

 Cap a 1355, Niccolò Acciauoli, cèlebre al seu temps com a Gran Senescal a la cort napolitana – una mica, per entendre’ns, l’equivalent d’un secretari d’estat americà, avui –, va visitar Florència. El lligam entre els Acciaiuoli i Boccaccio és antic: s’ha d’anar enrere, quan el pare de Giovanni encara era viu i els negocis de la família no tenien res a veure amb la literatura. Bé, durant aquella visita, segons el cronistes, Niccolò va qualificar Boccaccio com a Iohannes tranquillitatum, que podríem traduir, amb una certa llibertat, ‘Joanot el quietonet’: es referia a la fredor, a l’ambigüitat oportunista i poruga amb què Giovanni havia reaccionat alguns anys abans, quan Niccolò, que passava per un moment d’adversitat política, va ser exiliat de Nàpols a Avinyó. En efecte, Giovanni Boccaccio no va passar a la història com a escriptor engagé. Pel que sembla, ni al Decameró ni a les obres llatines, Boccaccio no va voler implicar-se en les qüestions polítiques del seu temps. Al contrari de Dante que, ell sí, no va ser gens ambigu en les seves posicions polítiques, pagant en carn pròpia el preu de la seva integritat. Al ‘post’ d’avui, i al proper, voldria proposar una reflexió sobre la presència/absència de la política al Decameró.

Com ja hem dit altres vegades, el Decameró és un recull d’obres relatades per un grup de set noies i tres nois. La regla fonamental de la comunitat que s’estableix a les afores de Florència escapant de la plaga i de la perversió dels costums és senzilla: els que narren els contes, parlen, i els altres escolten. I aquesta comunicació ordenada, basada en el principi del respecte mutu i en la igualtat entre uns individus que havien decidit associar-se lliurament, té lloc en un jardí. El jardí on es desenvolupen els enraonaments de la brigata és la imatge central del llibre. Al jardí de Boccaccio conflueixen tradicions literàries i iconogràfiques diferents: des del paradís terrestre del Purgatori dantesc al jardin de Deduit del Roman de la Rose. A partir d’aquests exemples il·lustres, Boccaccio dibuixa un jardí on regnen la racionalitat i l’ordre, on les aigües es distribueixen de manera agradable passant entre arbres i flors. Reprenent el model cortès i a la vegada tractant de renovar els elements tradicionals del locus amoenus, Boccaccio proposa una visió que s’oposa a l’idea del món i de la vida que sortia del Trionfo della morte representat al Camposanto de Pisa. Si l’artista del famós fresc pisà volia incitar l’espectador a la reflexió i a la penitència, condemnant la ideologia cortès inspirada en l’hedonisme, Boccaccio en canvi proposava un model de convivència pacífica basada en l’art onesta de la conversa i inspirada en una moral respectuosa de la vida i de les passions.

Buonamico Buffalmacco, Il triomfo della mBuonamico Buffalmacco, Il triomfo della morte, Pisa, Camposanto (font: viquipèdia)orte, Pisa, Camposanto (font: http://it.wikipedia.org/wiki/Buonamico_Buffalmacco)

Buonamico Buffalmacco, Il triomfo della morte, Pisa, Camposanto (font: viquipèdia)

És molt significatiu que el títol de l’obra de Boccaccio, Decameron, ‘deu dies’, sigui un calc de Hexameron, títol d’una obra de sant Ambròs que explica i comenta la creació de l’univers segons el Gènesi. Així com el sant patró de Milà celebrava la creació del món i del gènere humà, de la mateixa manera Boccaccio proposava la re-creació del món civil a partir d’una unitat social minúscula però sana, reunida a l’empara d’un jardí amè. Aquest jardí no és una celebració de la vida campestre. Es tracta més aviat d’un lloc ideal, per molt que les descripcions de Boccaccio arribin a una precisió pròpia de la il·lustració de manuscrits flamenca. És un lloc de suspensió de la vida urbana, que tanmateix continua essent el destí on s’ha de tornar un cop acabat el cicle vital de la narració.

El Decameró es funda en el principi de l’honestedat (onestà), un principi cortès que suggereix una conducta allunyada dels conflictes típics de passatemps competitius, com els jocs o les justes. Però la vida de la brigata és vida ‘social’, vida en comú. I per tant el conflicte no pot ser absent del Decameró. Ben al contrari són nombrosos els casos en què les personalitats dels membres de la brigata divergeixen per la distinta manera que tenen de jutjar la realitat, de reaccionar davant del ‘missatge’ de les novel·les. Però la decisió de fundar la convivència en l’exercici de la paraula permet de resoldre els conflictes a través de les disputes verbals, amb la forza delle belle e pronte risposte, tot i que sempre amb el respecte decorós de les normes prèviament consensuades. 

L’aïllament de la brigata, de la companyia de dones i homes – joves, sí, però amb edat per exercir de ple els seus drets: avui haurien pogut votar –, el seu retirar-se en un, cito, “bellíssim i ric palau” amb “grans sales i les cambres polides i ornades”, on “l’aïgua … brollava” i el jardí era “d’una meravellosa bellesa”, no és el fruit d’una decisió egoista, sinó que, ben al contrari, naixia de la voluntat de proposar una via de reconstrucció de la ‘comunitat’, de re-fundar allò que la pesta i la crisi havien destruït: la vida de societat, la vida en comú. D’alguna forma, amb aquesta cornice, la invenció de la història dels joves de Santa Maria Novella, Boccaccio dóna a la seva obra d’entreteniment, de pur divertissement, una dimensió ‘política’: en el sentit que intenta respondre a la fragmentació del teixit social, del ‘ser en comú’, amb l’exemple o experiment d’una cèl·lula social sana, composta, ves per on, majoritàriament per dones, i que, tot i ser ordenada ‘monàrquicament’, perquè a cada jornada hi ha una reina o un rei, està basada en la igualtat que es deriva del fet d’acceptar unes normes compartides (per torns, tots els membres de la brigata seran reina o rei per un dia), i en el respecte mutu que suposa senzillament el fet de callar i escoltar mentre l’altre parla. 

Proposo una pàgina treta de la Introduzione a la tercera jornada del Decameró (III, Introduzione 5-11) on trobem una de les més pulcres i cèlebres descripcions de jardins de l’història de la literatura. Al final de la segona jornada, la brigata es desplaça a un ric i noble palau. Els joves lloen particularment el magnífic jardí, mirall del perfecte equilibri entre la creació divina, representada per la naturalesa, amb la seva delicada bellesa, i la capacitat artística (en el sentit ‘tècnic’ de la paraula: art com a capacitat de produir artefactes) de l’home, figurada per una font d’on l’aigua surt amb prou força per posar en marxa un molí. I és aquí, en aquest lloc, com correctament es recorda a una nova, recentíssima, edició del Decameró, que la companyia de joves es disposa a passar les jornades (única excepció, la VII jornada, que es desenvolupa a la Valle delle donne).

 

Decameró III, Introduzione 5-11

Appresso la qual cosa, fattosi aprire un giardino che di costa era al palagio, in quello, che tutto era da torno murato, se n’entrarono; e parendo loro nella prima entrata di maravigliosa bellezza tutto insieme, più attentamente le parti di quello cominciarono a riguardare. Esso avea dintorno da sé e per lo mezzo in assai parti vie ampissime, tutte dirette come strale e coperte di pergolati di viti, le quali facevano gran vista di dovere quello anno assai uve fare, e tutte allora fiorite sì grande odore per lo giardin rendevano, che, mescolato insieme con quello di molte altre cose che per lo giardino olivano, pareva loro essere tra tutta la spezieria che mai nacque in Oriente. Le latora delle quali vie tutte di rosa’ bianchi e vermigli e di gelsomini erano quasi chiuse: per le quali cose, non che la mattina, ma qualora il sole era più alto, sotto odorifera e dilettevole ombra, senza esser tocco da quello, vi si poteva per tutto andare. Quante e quali e come ordinate poste fossero le piante che erano in quel luogo, lungo sarebbe a raccontare; ma niuna n’è laudevole la quale il nostro aere patisca, di che quivi non sia abondevolmente. Nel mezzo del quale, quel che è non meno commendabile che altra cosa che vi fosse ma molto più, era un prato di minutissima erba e verde tanto, che quasi nera parea, dipinto tutto forse di mille varietà di fiori, chiuso dintorno di verdissimi e vivi aranci e di cedri, li quali, avendo i vecchi frutti e’ nuovi e i fiori ancora, non solamente piacevole ombra agli occhi ma ancora all’odorato facevan piacere. Nel mezzo del qual prato era una fonte di marmo bianchissimo e con maravigliosi intagli: iv’entro, non se da natural vena o da artificiosa, per una figura, la quale sopra una colonna che nel mezzo di quella diritta era, gittava tanta acqua e sì alta verso il cielo, che poi non senza dilettevol suono nella fonte chiarissima ricadea, che di meno avria macinato un mulino […] Il veder questo giardino, il suo bello ordine, le piante e la fontana co’ ruscelletti procedenti da quella tanto piacque a ciascuna donna e a’ tre giovani, che tutti cominciarono a affermare che, se Paradiso si potesse in terra fare, non sapevano conoscere che altra forma che quella di quel giardno gli si potesse dare, né pensare, oltre a questo, qual bellezza gli si potesse aggiungere.

Tot i que amb petits retocs ortogràfics per permetre una lectura més fluida, poso en paral·lel al text italià la versió catalana que un anònim autor va escriure el 1429 a San Cugat del Vallès. Es tracta de la més antiga versió europea del Decameró després de la traducció francesa, que és d’una quinzena d’anys anterior. En aquesta traducció antiga – que he escollit precisament per donar-vos un tast de la llengua dels nostres avanpassats – es podrà observar com el text català antic, tot i ser fidel, proposa petites adaptacions de l’original al ‘públic’ català de començaments del segle XV.

Decameró III, Introducció 5-11

Decameró. Epidèmia de pesta a Florència (1348) i la brigata explicant-se contes (París, Bibliothèque National de France, ms. Français 129, fol. 1, detall; Mestre de l'Echevinage, 1465?-1470?) (font: BNF-Banque d'images)

Decameró. Epidèmia de pesta a Florència (1348) i la brigata explicant-se contes (París, Bibliothèque National de France, ms. Français 129, fol. 1, detall; Mestre de l'Echevinage, 1465?-1470?) (font: BNF-Banque d'images)

Aprés la qual cosa, faent-se obrir un jardí qui costa lo [= al costat del] palau era, [les dones i els tres jovens] se n’entraren. E parent-los aquell en la primera entrada de meravellosa bellesa, tots ensemps ordenadament començaren a reguardar. E en aquell [jardí] trobaren a l’entorn, e en alguns llocs pel mitg grans corredors amples e drets, empaimentats de rajola de València e coberts de moltes lleis [= menes] de parres, de gismins, d’anglentines e de murteres; les quals parres eren plenes de meravellosos raïms, e los gismins e anglentines de meravelloses flors, qui, mesclades ab moltes d’altres que en lo jardí n’havia, meravellosa odor llançaven, en tant que paria a ells esser entre totes les especies qui mai hisquessen [= eixissin] d’orient. E los corredors, al entorn tots de roses blanques e de gismins e d’altres meravelloses coses eren closos. Per la qual cosa no tant solament lo matí, ans qualsevulla hora del dia que lo sol fos alt, sota les ombres, sense esser tocat d’aquell [= del sol], podien per tot anar. E si om volia dir com o en quina manera ordenadament eren posades les plantes qui en aquell eren, seria gran cosa de poder-ho recomtar. Mas penseu que no es neguna cosa que del nostre aire proceescha [= procedeixi] sobre terra de que aquell no fos abundament proveït. En lo mitg del qual, allò que no era de menys loar que altra cosa que hi fos, si era un prat de menudes e verdes herbes, casi tantes que paria fosen [= fossin] totes depint [= pintades], ab mil variables flors, e closos al entorn de verts tarongers e llimoners i xiprers, qui de llurs fruits vells e novells e flors qui no solament plasents ombres donaven als ulls, ans hodifferans [= olorosos] eren molt. En lo mitg del qual prat havia una fontana de mabre blanch ab meravellosos entretallaments; en lo mitg del qual, no sé si natural o artificialment [feta], havia una figura qui sobre una colona [= columna] en lo mitg de aquella dreta gitava tanta aigua envers lo cel, la qual aprés molt clara queia en avall dins la font, no sense delitable so, e en tant gran quantitat que de menys haguera [= hagués] molt un molí […] En tant que lo veure de aquest jardí e lo seu bell ordre de les plantes e de les fontanes e de la aigua qui de dalt procedia, plagué tant a cascuna de les dones e als tres jovens, que tots ensemps començaren a affermar que si paradís se posqués fer en terra, no sabien conexer que altres coses pus delitables que aquelles qui en aquell jardí eren se pusquesen fer ne ordenar ne afegir en bellesa.

 

Simone Ventura

IRCVM

Referències bibliogràfiques

Giovanni Boccaccio, Decameron, Introduzione, note e repertorio di Cose (e parole) del mondo di Amedeo Quondam; Testo critico di Maurizio Fiorilla; Schede introduttive e notizia biogràfica di Giancarlo Alfano, Milano: BUR Classici, 2013.

Johan Boccaci, Decameron. Traducció catalana publicada segons l’únic manuscrit conegut (1429), per Jaume Massó Torrents, New York: The Hispanic Society of America, 1910.

Lucia Battaglia Ricci, Ragionare nel giardino. Boccaccio e i cicli pittorici del ‘Trionfo della morte’, Roma: Salerno Editrice, 2000 (“Piccoli Saggi”, 7).

Giovanni Boccaccio (1313-1375): una idea de la literatura i de la vida

dimarts, 29/01/2013

 

Giovanni Boccaccio, d'Andrea del Castagno, fresc de la villa Carducci di Legnaia de c. 1450, ara a la Galleria degli Uffizi, Florència

A partir del 1350 i fins als últims dies de la seva vida, Giovanni Boccaccio, que havia nascut a Florència (o a Certaldo) l’estiu del 1313, va treballar en una de les obres més importants i menys llegides: les Genealogie deorum gentilium libri. Si començo per aquest recull en quinze llibres de mites clàssics i medievals és perquè no es pot deslligar l’autor genial i ‘modern’ del Decameron, de l’intel·lectual militant, apassionat de les belles arts, deixeble devot de Petrarca, enamorat de Dante i dels clàssics llatins i grecs. A la Genealogia, enmig d’una selva d’històries sobre el món clàssic, trobem dues anotacions reveladores, lligades entre si. La primera, al llibre XIV, consisteix en una aferrissada defensa de la poesia en contra de tots aquells – banquers, mercaders, homes de negocis i advocats, però també filòsofs iteòlegs poc il·luminats – que per raons diferents en denunciaven la inutilitat, el perill per a les ànimes senzilles, la vacuïtat. La segona, al llibre XV, és una nota autobiogràfica: Boccaccio recorda com, als seus inicis, va perdre miserablement el temps estudiant dret i tractant d’aprendre l’ofici de mercader. Boccaccio era el fill il·legítim de Boccaccio o Boccaccino di Chelino, un important home de negocis de la companyia financera dels Bardi, que, juntament amb els Peruzzi, van finançar les monarquies d’occident fins a mitjan segle XIV. Boccaccino no va estalviar esforços per donar una educació ‘útil’ al fill, és a dir rendible. Va tenir mala sort. A Nàpols, a la cort de Robert d’Anjou, on havia estat enviat per compte dels Bardi amb l’encàrrec de cuidar els interessos financers de la poderosa família florentina de banquers, Boccaccino va posar el fill a treballar al costat d’experts homes de negocis. Veient que, malgrat els esforços, Giovanni preferia les lletres en lloc dels càlculs de la comptabilitat reial, el pare va fer l’intent de matricular-lo, diríem avui, als cursos de dret. Es va donar la circumstància, però, que el catedràtic de dret era Cino da Pistoia, poeta, humanista de relleu i sobretot amic de Petrarca. Amb tot, els personatges del Decameron, “epopeia de mercaders”, deuen molt a l’eclèctica educació del seu autor i a l’observació atenta de la humanitat des del treball quotidià a les taules de canvi.
Bocaccio1.jpg

Història de Nastagio degli Onesti III, de Sandro Botticelli, c. 1483, Museo del Prado, Madrid

El Decameron és un recull de cent (i una) novel·les explicades en deu dies, a raó de deu per dia, per un grup de set joves donzelles i tres nois, la allegra brigata, aplegats als afores de la ciutat, a redós d’un jardí amè, durant la mortífera epidèmia de pesta que va infectar Florència el 1348. Les novel·les que els joves expliquen són favole o contes formalment elaborats, barreja de creació, reescriptura o paròdia d’istorie que contenen informacions verídiques o arrelades en la realitat històrica i que esdevenen parabole exemplars, comprensibles universalment. La “revolució dissimulada” de Boccaccio va consistir a reinventar la novel·la com a instrument poderós d’interpretació ‘realista’, total i unitària, de l’èsser humà i del món. Nastagio degli Onesti, Federigo degli Alberighi o Pietro di Vinciolo són personae, personatges de ficció, que gràcies al fet innovador de ser presentats amb nom i cognom, esdevenen persones properes, en les quals els lectors es podien reconèixer. Florència, Venècia o Nàpols, els seus barris, els mercats, les esglésies, són els escenaris ben reconeixibles on transcorre l’acció narrativa. Tot plegat fa que els lectors d’ahir i d’avui ens creguem aquestes històries, que tant poden recollir faits divers cruents com el més frívol safareig de revista del cor. I serà responsabilitat dels lectors – és Boccaccio mateix qui ho recorda a la Genealogia – criticar o riure, compadir o condemnar les aventures i els comportaments dels protagonistes de les novel·les. És així com Boccaccio es defensa de les acusacions d’immoralitat o de frivolitat: el Decameron no només va patir la censura sinó també l’insidiós judici crític de ser, en el fons, poc més que el fruit de la fantasia d’un hàbil narrador d’històries, malparlat i llicenciós. 

La fortuna de les obres de Boccaccio a l’Europa renaixentista demostra que ens equivocaríem si el consideréssim només com l’autor del Decameron. Per limitar-nos a Catalunya, abans del final del segle XV, ja s’havien traduït al català el Decameron (1429), el Corbaccio (1454) i l’Elegia di Madonna Fiammetta (abans de 1460-1464). De fet, ja a finals del segle XIV, Bernat Metge havia reescrit al català la historia de Griselda (Decameron X, 10), filtrada a través de la traducció llatina que Petrarca, mestre i gran amic de Boccaccio, n’havia fet al 1374. I potser no és superflu, més enllà de la història literària, recordar que la Fiammetta i el Decameron han nodrit la fantasia de pintors, des de Botticelli a Waterhouse, i en anys més recents, de cineastes com Pasolini. Des dels anys de la seva joventut daurada a Nàpols, i fins al final de la seva vida, ja a Certaldo, sol i embolcallat en l’abric d’hivern que Petrarca li havia deixat en herència, quan escrivia les seves obres enciclopèdiques i la seva més agra invenció misògina, el Corbaccio, Boccaccio va ser sempre un defensor de la capacitat de la literatura per consolar i divertir, sense per això oblidar mai el problema de la responsabilitat moral de l’escriptura. Per a ell la literatura, des dels fabulosi parlari degli ignoranti (els contes folklòrics, diríem avui), fins a les refinades històries plaents dels mitògrafs antics, era la més útil de les arts, és a dir de les facultats humanes.

(Aquesta nota és la nostra particular manera de conmemorar el setè centenari del naixement de Giovanni Boccaccio que se celebra enguany. Cada mes proposarem una lectura comentada de passatges trets de les seves obres. Tant de bo que aquest aniversari serveixi per a rellegir el Decameron, la Fiammetta i les altres obres de Boccaccio. Si voleu començar a anar fent boca podeu visitar aquesta web)

 

Simone Ventura