Entrades amb l'etiqueta ‘Finlàndia’

Encanteris i rituals de guarició en la tradició fino-kalevalaica

dimarts, 3/03/2015

(English version follows) 

I. Què són els encanteris fino-kalevalaics?

 Aquest text versa sobre els encanteris i rituals guaridors de la tradició fino-kalevalaica, que estan estretament lligats a la poesia popular de la tradició fino-careliana. Els encanteris s’han conservat en forma de poemes i sovint contenen instruccions sobre com dur a terme correctament els rituals de guarició. Al s. XIX, a Finlàndia es van realitzar esforços significatius per aplegar els poemes fino-kalevalaics. En aquell moment, la poesia fino-kalevalaica relacionada amb la mitologia havia desaparegut de la major part de Finlàndia a causa dels canvis culturals que havien ocorregut amb l’església luterana després del s. XVI. És extremadament difícil, si no impossible, establir la data exacta en què la tradició kalevalaica es va iniciar o va finalitzar. En certa manera, encara és visible en la cultura finesa a les cançons populars i la música rap. La majoria de poemes es van recollir a l’est de Finlàndia, a Savo i a Carèlia, i procedeixen especialment de regions de Carèlia a la part russa de la frontera que tenien com a religió oficial el cristianisme ortodox. Malgrat que la data de recopilació és tardana, el poemes fino-kalevalaics mantenen traces de segles anteriors que els converteixen en una font material també valuosa per als medievalistes. La poesia fino-kalevalaica està publicada a la col·lecció Ancient poems of the Finnish people (‘Poemes antics dels finesos’). La col·lecció conté l’edició crítica de gairebé 87.000 mostres d’aquesta poesia, que inclouen els encanteris guaridors.

Pel que fa a les guaricions, durant l’Edat Mitjana la tradició vernacular va rebre molta influència dels rituals catòlics utilitzats en contra del dimoni, així com de les benediccions. (Siikala 1992, 64-65) Els encanterisfino-kalevalaicss’emetien en un murmuri o es pronunciaven cridant en veu alta. Es cantaven o es recitaven de forma monòtona, de manera que podria tractar-se d’un ressò dels rituals medievals catòlics realitzats a la missa. Els efectes guaridors dels mots es transmetien al pacient a través del tacte, amb aigua o un ungüent que el curandero havia preparat. (Ilomäki 2014, 51: 130) Els referents cristians eren més evidents a l’oest de Finlàndia, però tant els encanteris occidentals com els orientals contenen referències notables a la tradició cristiana i esmenten noms de sants cristians de forma freqüent. Els encanteris de l’oest són més breus que els de l’est, que normalment tenen una estructura temàtica amb un component narratiu més rellevant. (Ilomäki 2014, 35; 38) Els encanteris guaridors fino-kalevalaics es classifiquen en quatre tipus segons la forma. Les categories són les següents: encanteris-pregària, encanteris narratius o al·legòrics, encanteris que adrecen l’origen de la malaltia i encanteris per allunyar l’agent que causa la malaltia. (Siikala 2001, 84-85) Els encanteris narratius o al·legòrics repeteixen una cura mítica i l’al·legoria funciona com a model per guarir. Els encanteris que reconeixen l’origen de la causa de la malaltia només es troben a la tradició fino-kalevalaica. Quan se’n coneix l’origen, la malaltia es pot rebutjar. (Ilomäki 2014, 39) Els encanteris que la combaten es realitzaven amb una actitud poderosa, fins i tot presumptuosa, envers l’agent que causava la malaltia. A més a més, els encanteris parlen de diferents llocs on s’enviava l’agent infecciós extret de la persona malalta. De fet, en descriuen uns quants. Hom es pot preguntar si l’agent infecciós s’envia realment al lloc correcte si no se’n coneix l’origen. En aquests casos se li demana que se’n vagi i que torni al lloc d’on prové (Viljakainen 2009, 183-184)

 

II. Qui usava els encanteris i com ho feia?

En la visió xamanista del món es pensava que la malaltia s’havia produït per la pèrdua de la pròpia ànima. A la tradició fino-kalevalaica hi havia altres raons per explicar les malalties. Podia tractar-se d’una ferida de fletxa disparada per un altre tietäjä (endeví poderós) per enveja o com a càstig. Les malalties volaven amb el vent o sota la forma d’un animal. Podien provenir de la terra, del vent, de l’aigua o dels boscos i en cada cas la pràctica que havia de guarir el malalt s’havia de realitzar de forma diferent. També es pensava que les malalties eren esperits malalts que havien penetrat la víctima. O que tenien forma de cucs que es movien dins de les persones i que, finalment, quan entraven al cor, al fetge o a qualsevol altre òrgan les mataven. (Sarmela 2007, 298-300).

Era habitual que a les zones rurals de Finlàndia la gent utilitzés algun tipus d’encanteri per guarir altres persones o el bestiar. Tanmateix, els més poderosos entre els que practicaven encanteris eren anomenades tietäjäs, els quals podien dur a terme rituals més efectius que els que realitzaven la resta de persones. El mot tietäjä es pot traduir com a ‘aquell que en sap’. En efecte, els tietäjäs posseïen coneixements que no tenia la resta de gent. Majoritàriament, els tietäjäs devien haver estat homes; això no obstant, també hi havia dones que practicaven la màgia en un nivell més aviat professional, sobretot al nord de Finlàndia. (Stark 2006, 45). Per ser tietäja, s’havien de tenir poders que l’altra gent no podia posseir, com ara l’habilitat d’entrar en trànsit o la capacitat de memoritzar un munt d’encanteris. Era important que ningú no sentís els encanteris dels tietäjäs perquè aleshores perdien els poders.

Els tietäjäs realitzaven un ritual de guarició que començava amb l’alçament del luonto. Després cridaven els esperits protectors que es descrivien als encanteris. A continuació, el tietäjä explicava per què necessitava ajuda (en aquest cas, per guarir una malaltia). Acte seguit, es protegia i presumia de la pròpia fortalesa. Finalment, anomenava l’agent que havia causat la malaltia i el feia desaparèixer. Els encanteris contenen sovint llocs comuns que figuren en diferents categories d’encanteris guaridors a la regió fino-careliana. (Siikala 2002, 100-101)

 

III. Conclusió

Els encanteris de guarició fino-kalevalaics tenen característiques úniques, però també fan referència a un tipus de pensament universal pel que fa als encanteris guaridors tradicionals. La poesia que conté encanteris té rastres de diferents estadis de redacció, de manera que, amb una recerca acurada, les traces més antigues poden oferir mostres de la tradició guaridora medieval o fins i tot anterior.

 

Karolina Kouvola

Department of World Cultures / University of Helsinki

Traducció al català: Gemma Pellissa Prades

* Aquesta entrada forma part d’una col·laboració amb el MOOC Magic in the Middle Ages, per a més informació, consulteu el Facebook, https://www.facebook.com/magicmiddleages o seguiu el seu Twitter @magicmiddleages

 

References 

Ilomäki, Henni. 2014. Loitsun mahti. Kirjokansi 41. Helsinki: Suomalaisen Kirjallisuuden Seura.

Siikala, Anna-Leena. 1992. Suomalainen šamanismi: mielikuvien historiaa. Suomalaisen Kirjallisuuden Seuran toimituksia 565. Helsinki: Suomalaisen Kirjallisuuden Seura.

Siikala, Anna-Leena. 2002. Mythic Images and Shamanism: a Perspective on Kalevala Poetry. FF Communications No. 280. Helsinki: Suomalainen tiedeakatemia.

Sarmela, Matti. 2007. Suomen perinneatlas: Suomen kansankulttuurin kartasto 2 (Finnische Volksüberlieferung: Atlas der Finnischen Volkskultur 2). Suomalaisen Kirjallisuuden Seuran toimituksia 587. Helsinki: The Finnish Literature Society.

Stark, Laura. 2006. The Magical Self: Body, Society and the Supernatural in Early Modern Rural Finland. FF Communications 290. Helsinki: Suomalainen Tiedeakatemia.

Viljakainen, Maarit 2009. Minnekäs mie siun manoan? Taudin puhuttelut parannusloitsuissa. pp.174-191. Knuuttila, Seppo ja Piela, Ulla (toim.) Korkeempi kaiku: Sanan magiaa ja puheen poetiikkaa. Kalevalaseuran vuosikirja 88. Helsinki: Suomalaisen Kirjallisuuden Seura.


 

 

Healing charms and rituals in the Finno-Kalevalaic tradition

I. What are the Finno-Kalevalaic Charms?

This text discusses the healing charms and rituals in the Finno-Kalevalaic tradition. Finno-Kalevalaic incantation tradition is strongly linked to Finno-Karelian folk poetry. Charms have been preserved in a poetry form and often there are instructions on how to perform the healing rites correctly. Significant efforts to collect the Finno-Kalevalaic poems began in Finland in the nineteenth century. By the nineteenth century the Finno-Kalevalaic poetry which was associated with mythology had disappeared from most of Finland because of cultural changes that came with the Lutheran Church after the sixteenth century. It is extremely difficult if not impossible to set an exact date when the Kalevalaic tradition began or ended. In some way it is still visible in Finnish culture in folk music or even in rap music. Most poems were collected from Eastern Finland in Savo and in Karelia, and especially from regions of Karelia on the Russian side of the border where the official religion was Orthodox Christianity. Despite its late collection date, Finno-Kalevalaic poems hold layers from preceding centuries which makes them a valuable source material for medievalists as well. The Finno-Kalevalaic poetry is published in the collection Ancient poems of the Finnish people. This collection contains critical editions of close to 87,000 examples of the poetry including the healing charms.

Vernacular healing tradition was strongly influenced by Catholic demon banishing rituals and benedictions during the Middle Ages. (Siikala 1992, 64-65) Finno-Kalevalaic charms were uttered mumbling or shouted aloud. They were sung or recited monotonously which might be an echo of the Catholic medieval Mass rites. The healing effect of the words was transferred to the patient with a touch, with water or an ointment which healer had prepared. (Ilomäki 2014, 51: 130)Christian models were more evident in the western Finland but both western and eastern healing charms have strong references to Christian tradition and they often mention names of the Christian saints or holy people. Western charms are shorter in length than eastern ones that often have a thematic and more narrative structure. (Ilomäki 2014, 35; 38) Finno-Kalevalaic healing charms are divided into four categories according to their form. These categories are as follows; prayer incantations, narrative or allegorical incantations, incantations dealing with the illness-agent’s origin, and incantations to banish the illness agent. (Siikala 2002, 84-85)

In narrative or allegorical charms a mythical healing, that resembles the healing situation in this world, is repeated and the allegory functions as a model for healing. Charms that acknowledge the illness agent’s origin are unique to Finno-Kalevalaic tradition. When its origins are known, it can be sent back. (Ilomäki 2014, 39) The banishing charms were performed with a powerful attitude and boasting towards the illness agent. They tell of different places where the illness agent is sent from the ill person. There are several different places described in the charms. This raises the possibility that the illness agent is sent to the right place if there is uncertainty of its origins. In these charms the illness agent is told to be lost and the healer is making a favor for it when s/he is sending it back to home where it belongs. (Viljakainen 2009, 183-184)

II. Who Used the Charms and How?

In the shamanistic worldview illness was thought to originate from the loss of one’s soul. In the Finno-Kalevalaic tradition there were other reasons for illnesses. It might have been shot by like an arrow by another tietäjä because of envy or as a punishment. Illnesses flew with a wind or in the form of an animal. The illness might have come from earth, wind, water or forest in which cases different healing measures had to be taken. Illnesses were also thought to be ill spirits that had penetrated the person. It was also thought that illness could be in the form of a worm that moved inside people and finally, as they penetrated the heart, liver or any other organ, they would kill the person. (Sarmela 2007, 298-300)

It was quite common in the Finnish countryside that people could use at least some kind of charm to heal other people or cattle. However, the most powerful people who could perform incantations were called tietäjäs and they could perform rituals that were more effective than rituals performed by common people. The word tietäjä can be translated as ‘the one who knows’. Tietäjä had special knowledge that was unknown to other people. Mostly the tietäjäs appear to have been men but nonetheless there were also women who practiced magic on a more professional level, particularly in the northern part of Finland. (Stark 2006, 45) To be a tietäjä, one had to possess powers that other people could not possess, such as the ability to fall into a hyperactive trance or the ability to memorize large amounts of charms. It was important that no one heard tietäjä’s charms because then s/he would lose her/his powers.

 Tietäjä performed a healing ritual that started with rising of his luonto. Then he called upon his spirit helpers which were described in the incantations. Next he stated why help was needed, in this case because of an illness. Then he safeguarded himself and boasted about his strength. He named the illness agent and banished it. Incantations often held certain healing clichés that were common to different healing charm types in Finno-Karelian region. (Siikala 2002, 100-101)

 III. Conclusion

Finno-Kalevalaic healing charms had unique characteristics but they also follow a universal way of thinking when it comes to traditional healing charms. The charm poetry is strongly layered, and with a careful research earlier layers can offer glimpses of medieval or even pre-medieval healing tradition.

Karolina Kouvola

Department of World Cultures / University of Helsinki

*This blog entry is part of a collaboration  with the MOOC, Magic in the Middle Ages. For more information, you can check their Facebook, https://www.facebook.com/magicmiddleages , or Twitter, @magicmiddleages .

References

Ilomäki, Henni. 2014. Loitsun mahti. Kirjokansi 41. Helsinki: Suomalaisen Kirjallisuuden Seura.

Siikala, Anna-Leena. 1992. Suomalainen šamanismi: mielikuvien historiaa. Suomalaisen Kirjallisuuden Seuran toimituksia 565. Helsinki: Suomalaisen Kirjallisuuden Seura.

Siikala, Anna-Leena. 2002. Mythic Images and Shamanism: a Perspective on Kalevala Poetry. FF Communications No. 280. Helsinki: Suomalainen tiedeakatemia.

Sarmela, Matti. 2007. Suomen perinneatlas: Suomen kansankulttuurin kartasto 2 (Finnische Volksüberlieferung: Atlas der Finnischen Volkskultur 2). Suomalaisen Kirjallisuuden Seuran toimituksia 587. Helsinki: The Finnish Literature Society.

Stark, Laura. 2006. The Magical Self: Body, Society and the Supernatural in Early Modern Rural Finland. FF Communications 290. Helsinki: Suomalainen Tiedeakatemia.

Viljakainen, Maarit 2009. Minnekäs mie siun manoan? Taudin puhuttelut parannusloitsuissa. pp.174-191. Knuuttila, Seppo ja Piela, Ulla (toim.) Korkeempi kaiku: Sanan magiaa ja puheen poetiikkaa. Kalevalaseuran vuosikirja 88. Helsinki: Suomalaisen Kirjallisuuden Seura.