Entrades amb l'etiqueta ‘Filologia’

Per carnaval… no es menja carn!

dimarts, 12/02/2013

Certament avui en dia s’ha perdut molt el costum de no menjar carn els divendres de  quaresma, un costum que, només fa quaranta anys, se seguia escrupolosament. L’Església ja havia relaxat el precepte religiós limitant als divendres l’abstinència que, d’antuvi, abastava tots els dies de quaresma, a excepció dels diumenges. Ara bé, ni tan sols quan la prohibició era més rigorosa, les persones pietoses s’estaven de consumir carn els dies de carnestoltes. Aquesta festa es caracteritzava, més aviat, per un consum exagerat de carn, especialment de porc, motivat per la proximitat de la privació quaresmal. No sempre, però, ha estat així, com ens ho mostren l’etimologia i la documentació medieval.

El nom habitual amb què es coneixia aquesta festa als Països catalans era ‘carnestoltes’. De fet, el terme ‘carnaval’ es  documenta en català per primer cop al segle XIX. Prové de l’italià carnevale, i aquest de l’antic carnelevare, compost de carne ‘carn’ i levare ‘llevar’, i, per tant, ‘carnaval’ significa ‘llevar la carn’. El nom ‘carnestoltes’, en canvi, el tenim documentat des de mitjans del segle XI. És un compost del substantiu carnes i de tollitas, participi analògic del verb tollo ‘treure’, i significa, per tant, ‘carns tretes’. Fixem-nos que l’etimologia ens indica que aquest dia les ‘carns estan tretes’, és a dir,  que el carnestoltes no era pas ‘el darrer dia que es podia menjar carn abans de la quaresma’, com defineix el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, sinó el dia en què s’inicia l’abstinència.

En realitat, l’estructura de la paraula ‘carnestoltes’ no és idèntica a la de la paraula castellana ‘carnestolendas‘; aquesta última, que procedeix de l’expressió llatina dominica ante carnes tollendas, ‘el diumenge abans d’haver de treure les carns’ conté un gerundiu (tollendas) que remet al futur la supressió de carn, mentre que el mot català presenta un participi de passat (tollitas) i, per tant, originàriament degué fer al·lusió o a tot el període quaresmal o al dia en què s’iniciava o es proclamava l’abstinència de carn. De fet, l’antiga expressió ‘fer carnestoltes’ significa ‘abstenir-se de carn’: “les persones devotes fan carnestoltes mas la sglesia no constreny a les gents” (text del 1567 al Diccionari Aguiló).

Examinem alguns testimonis primerencs d’aquest terme per esbrinar quelcom més sobre aquesta qüestió. En un document d’empenyorament del 1061 es fixa la data de lliurament del deute quando erit prima dominica de quaragesima quod dicunt Carnestoltes. Per tant, s’anomena ‘carnestoltes’ el primer diumenge de quaresma, segurament perquè el dejuni quaresmal no començava el dimecres de cendra sinó que s’havia avançat al diumenge anterior, que, en realitat, no és el diumenge de quaresma, sinó el diumenge de quinquagèsima.

"Combat entre Carnestoltes i Quaresma" (Het Gevecht tussen Carnival en Vasten), Pieter Brueghel el Vell, 1559, Viena, Kunsthistorisches Museum.

 

Més informació ens poden fornir les anotacions que el batlle de la residència comtal de Sant Pere de Vilamajor fa de les despeses que durant els anys 1156-1157 van realitzar els hostes. El palau, situat entre Barcelona i Girona, feia funcions de casa d’estiueig dels comtes i servia alhora d’hospedatge a grans personalitats, nobles, ambaixadors, bisbes, abats … i també a cavallers, escuders, mercaders, funcionaris … que feien la ruta entre Barcelona i Girona i viceversa. El batlle registra que el diumenge de carnes toltas velas de 1157, que era el diumenge de quinquagèsima, els hostes van consumir pa, oli i peix. A partir d’aquest diumenge fins a Pasqua cap dia no se serveix carn als viatgers cristians que s’allotgen al palau de Vilamajor. Cal dir que, excepció feta dels períodes d’abstinència, al palau la base de l’alimentació és el pa i la carn.

Planteja una altra qüestió l’adjectiu velas ‘velles’, que en aquest mateix document acompanya carnes toltas, car implica l’existència d’unes ‘carnestoltes velles’ i unes ‘carnestoltes noves’. Possiblement s’ha de relacionar amb el fet que antigament es distingia entre ‘carnestoltes de quaresma’ i ‘carnestoltes de l’advent’, que eren respectivament els dies que precedien  la quaresma i  l’advent, les dues èpoques en les quals les persones havien d’abstenir-se de menjar carn com a preparació, en el primer cas, de la Pasqua i, en el segon, del Nadal. En aquest sentit, un document del 1155 especifica festum Carnestoltes Quadragesime, ‘la festa de carnestoltes de quaresma’, potser per distingir aquest carnestoltes del carnestoltes d’advent.

Sembla clar, doncs, que, si més no en aquests segles XI i XII, a terres catalanes el carnestoltes era el dia en què s’iniciava l’abstinència de carn, o per advent, o per quaresma. Res a veure amb el què representa el carnestoltes avui en dia.

Mercè Puig

Coordinadora del Màster en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona

Patrimoni dels jueus catalans: l’hebreu i el català

divendres, 25/01/2013

Haggadah de Barcelona, c.1340, fol. 30v. The British Library

L’hebreu és la llengua pròpia del poble jueu. Ja des d’època bíblica els jueus s’han caracteritzat per ser un poble poliglota. Això es deu al fet d’haver compartit la seva història amb altres pobles. Així, ja en temps llunyans i segons la tradició, els antics hebreus sortiren d’Egipte i hagueren de compartir la terra d’Israel amb cananeus i filisteus. Més tard, amb la deportació a Babilònia s’immergiren en una societat aramea i és amb el retorn d’aquest exili forçat que de mica en mica l’hebreu va anar deixant lloc a l’arameu, un altre idioma que els jueus consideren seu. L’hebreu havia quedat reclòs en àmbits religiosos quan arribaren els romans a Palestina i es pot dir que la majoria de la població ja parlava arameu abans de ser expulsada i enviada a la gran diàspora.

Ja en l’Edat mitjana, Catalunya arribà a tenir una nombrosa i prestigiosa comunitat jueva que interactuava en molts àmbits laborals i socials amb la resta de la societat, el més conegut dels quals és el del préstec. No obstant això, el ventall d’activitats dels jueus amb els cristians era molt més ampli. És ara quan ens podem preguntar: si hi havia tanta interacció, quina és la influència de la llengua hebrea en la societat cristiana catalana  i quina és la catalana en la hebrea?

    La resposta a la primera pregunta és que el català té paraules manllevades de l’hebreu. A tall d’exemple podem citar: amén, mannà, messies, pasqua o dissabte. Tots aquests termes comparteixen una característica comuna: són mots provinents de la Bíblia i que han passat pel sedàs de les seves traduccions llatines. Pot resultar sorprenent el poc nombre de préstecs, però cal tenir en compte que a diferència de l’altre llengua semítica present als territoris de llengua catalana, l’àrab, que era parlada de forma habitual pels musulmans (el contacte de la qual amb el català ens ha deixat un bon nombre de manlleus), l’hebreu no era usat de forma habitual pels jueus catalans. Per tant, no és que els jueus hagin influenciat el català amb hebraismes, sinó al revés, els jueus d’aquí s’expressaven en català. Podríem dir que en un català de jueu o judeocatalà, es a dir un català farcit de termes hebreus que per als jueus no era necessari traduir: com qahal  en lloc de comunitat o aljama; bet-kenésset  per sinagoga; bet-dín en lloc de tribunal etc.

Haggadah de Barcelona, c.1340, fol. 26r. The British Library

El català era la llengua habitual de relació social de la pròpia comunitat jueva i de relació amb els cristians. Alhora, però, coneixien l’hebreu, l’arameu, l’àrab i altres llengües romàniques. Fruit d’aquest coneixement va ser l’important paper que varen tenir en la còpia i traducció de tractats àrabs i llatins al romanç i també a l’hebreu. Igualment, molts dels manuscrits que circulen entre els mercaders, els notaris i els consellers del Consell de Cent barceloní del segle XV són còpies de clàssics llatins fetes per jueus que deixaren les seves marques en alfabet hebreu en la foliació i reclam dels quaderns.

Un fenomen que reflexa la seva poliglotia són els textos hebraicoaljamiats, és a dir, escrits en català o una altra llengua romanç, llatí o àrab utilitzant l’alefat hebreu. Tenim un gran nombre de manuscrits hebreus medievals farcits de paraules aljamiades: cartes privades, quaderns contables o pinqassim,  acords de les comunitats, tractats de medicina, etc.

L’hebreu, però, seguirà essent la llengua de culte i en ella s’escriuran la majoria de tractats, cartes i documents destinats a la pròpia comunitat i serà la llengua de relació i contacte de totes les comunitats jueves d’aquell temps.

Jordi Casals

Meritxell Blasco

Pagans, heretges i monstres: la visió dels musulmans a l’Edat Mitjana

divendres, 30/11/2012
tandem_Laia_Glory.jpg

Segona sessió dels Seminaris en tàndem

“Des dels confins de Jerusalem i la ciutat de Constantinoble n’ha sorgit un relat horrible que ha arribat a les nostres orelles: una raça del regne dels perses, una raça maleïda, una raça profundament allunyada de Déu, una generació que no ha dirigit el seu cor ni confiat el seu esperit a Déu, ha envaït les terres d’aquells cristians i les ha despoblat amb l’espasa, el saqueig i l’incendi. S’ha emportat una part dels captius al seu propi país, i els altres han sigut cruelment torturats; a més, ha destruït completament les esglésies de Déu, o se les ha apropiat per als ritus de la seva pròpia religió. … Quan volen torturar algú fins a una mort vil, li perforen el melic i, estirant-ne els intestins, el lliguen a una estaca; llavors fan moure la víctima amb assots al seu voltant… A altres, lligats a una estaca,  els llancen fletxes… Parlar-ne és pitjor que quedar-se en silenci. El regne dels grecs ha quedat desmembrat. Preneu el camí del Sant Sepulcre, arrenqueu aquella terra de la raça maleïda.”
Segur que no és la primera referència a l’Islam de l’Edat Mitjana, però és una de les que tingué més impacte: es tracta de l’inici del discurs que Urbà II féu a Clermont  l’any 1095 tal com el transmet Robert el Monjo molt pocs anys després, discurs que donà peu a la proclamació de la Primera Croada. Uns quants segles abans el cristianisme s’havia trobat amb una realitat amenaçadora que no entenia i que es féu forta a al-Andalus i a l’extrem de l’Imperi Bizantí (“els sarraïns conqueriran el món sencer”, s’exclamava el patriarca Sofroni després de la conquesta de Jerusalem per part del califa ‘Umar, el 638). La recerca d’explicacions per aquest càstig diví (peccatis exigentibus) en el text bíblic portà a pensar en una fi dels temps propera. Les teories mil·lenaristes, amb el temps, deixaren pas a la conformació d’una imatge de l’Islam brutalment distorsionada i prou sòlida com per perviure fins i tot quan els contactes –polítics, comercials, socials– entre ambdues cultures la desmentien.
Un Islam politeista (“pleignent lur deus Tervagan e Mahum e Apollin”, diu la Chanson de Roland), poblat de monstres (els que acompanyen a Baligant criden, renillen i lladren com gossos: “Cil d’Ociant i braient e henissent, Arguille si cume chen i glatissent”) i adorador d’ídols coberts de pedres precioses que acaben destruint per inútils (“E Tervagan tolent sun escarbuncle, e Mahumet enz en un fosset butent, e porc e chen le mordent e defulent”)  marcà profundament l’aproximació d’Occident als musulmans. L’arquetip amenaçant de l’Islam, encara que no va impedir el coneixement racional de la fe musulmana (ja Guillem d’Orange, personatge èpic, corregeix el gegant Corsolt i li diu que “Mahomez fu profètes à Deu omnipotent”, no pas un déu), va prevaldre llargament en el temps, sense poder ser esborrat per les aproximacions més realistes.
……………
A la literatura catalana, la imatge del  musulmà és la història d’una seducció, seducció que s’inicia amb la conquesta de València per part de Jaume I l’any 1238 i que es revifa al segle XV amb la caiguda de Constantinoble.
Les quatre grans cròniques catalanes (Llibre dels Feits, Llibre del rei en Pere de Bernat Desclot i Crònica de Ramon Muntaner) són les primeres en iniciar aquest festeig, i presenten amb major o menor grau una determinada imatge del musulmà, bastant neutre, així com una descripció més o menys detallada de la conquesta de territori andalusí. Dels textos esmentats destaca el Llibre dels Feits o Crònica  de Jaume I, el text que relata la conquesta valenciana més extens i amb més luxe de detalls. No s’evidencia en cap lloc una dicotomia maniquea entre vencedors i vençuts, sinó que permet endevinar-hi, quan no ho palesa de forma explícita, que les relacions que s’estableixen entre les dues comunitats foren sempre subjectes a la regulació que en feien els acords de capitulació signats.
Al llarg del segle XIV el perill associat a la convivència dels cristians amb els musulmans en terra fronterera  neix en l’imaginari col·lectiu i esdevé tema literari. Es tracta de regular, controlar i fixar les característiques, el funcionament i les regles de joc d’una nova societat formada per comunitats religioses diferents, i en aquesta regulació les obres de  Francesc Eiximenis hi juguen un paper de cabdal importància. Apareix, ara sí, severs judicis a l’Islam, al profeta Muhammad i a la vida llicenciosa dels musulmans. Aquest tractament hostil s’aguditzarà amb motiu de la Caiguda de Constantinoble, pèrdua que tingué un important ressò literari, amb l’organització de debats poètics, vots cavallerescos i la seva recuperació literària que trobem en obres com el Tirant lo Blanch  o Curial e Güelfa.

Laia Sallés i Glòria Sabaté

ARDIT Cultures Medievals

8es Jornades de Cultures Medievals

dimarts, 16/10/2012

Com cada any per a aquestes dates, l’Institut de Recerca en Cultures Medievals i el Màster de Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona, organitzen les Jornades de Cultures Medievals que, al seu torn, són el tret de sortida d’aquesta nova edició del màster .

En aquesta ocasió se m’ha demanat que faci la lliçó inaugural i que tracti un tema relacionat amb la meva especialitat, l’Arqueologia Medieval. Així, doncs, la meva proposta girarà entorn l’aportació de l’arqueologia en la recerca sobre les formes de vida dels nostres avantpassats medievals, amb especial atenció als objectes, els espais i el paisatge.

Convençuda com estic de la necessària interdisciplinarietat de les diferents àrees de coneixement per assolir objectius de recerca comuns, faré un recorregut per l’evolució de l’Arqueologia Medieval i la seva metodologia  amb especial incidència en els resultats finals de les recerques i amb exemples d’interpretació històrica a partir de les dades que ens aporta el registre arqueològic.

D’aquesta manera donaré pas a la taula de debat en la que plantejarem el diàleg entre fonts diverses: documentals, iconogràfiques i literàries, sense oblidar-ne d’altres. En aquesta taula hi participaran Rosa Lluch (Història), Anna M. Mussons (Filologia) i Rebecca Swanson (Història de l’Art) i debatrem sobre  les aportacions d’una i altra disciplina en la recerca històrica, cercarem punts de contacte i plantejarem possibles objectius comuns. Esteu tots convidats.

A mitjans del segle passat L. Febvre ens deia:

Hay que utilizar los textos, sin duda. Pero todos los textos. Y no solamente los documentos de archivo […] También un poema, un cuadro, un drama son para nosotros documentos, testimonios de una historia viva y humana, saturados de pensamiento y de acción en potencia […] Porque la historia se edifica, sin exclusión, con todo lo que el ingenio de los hombres puedan inventar y combinar para suplir el silencio de los textos, los estragos del olvido.

(Lucien Febvre. Combates por la historia. Barcelona: Ariel, 1992. Págs. 29-30)

Aquest és el camí que ha de seguir la recerca històrica.

Marta Sancho i Planas