Entrades amb l'etiqueta ‘Filologia’

Sentir a l’edat mitjana

dimarts, 5/05/2015

T’has preguntat mai com sentien les dones i els homes medievals l’olor d’una rosa, com percebien els colors d’un mercat, com patien el dolor físic i espiritual? Com les paraules o els gestos reflectien aquesta sensualitat? I com el rastre d’aquestes sensacions i sentiments han pogut arribar fins als nostres dies? Els sentits són els canals a través dels quals els humans interactuen amb el món i es desenvolupen i creixen com a persones. L’aproximació a aquesta realitat pot concretar-se en moltes vies, com ara una de més material o quotidiana, de manera més espiritual i mística, o també lligada al plaer i per això interpretada com a font de pecat i d’immoralitat. Totes elles, però, són vies de coneixement, perquè ens descobreixen un univers de percepcions que estimulen l’experimentació i la relació amb allò que ens envolta.

Congress_Senses_2Els sentits són una part indestriable de l’ésser humà, però moltes vegades les diferents disciplines i tendències que han treballat l’època medieval els han obviat o deixat en un segon pla. Era necessari, per tant, centrar el focus en els sentits i la sensualitat, i això és precisament el que faran els propers dies 20, 21 i 22 de maig una trentena de joves investigadors vinguts de tot Europa, en el que serà la segona edició del Congrés Internacional d’ARDIT (Associació de Recerca i Difusió Interdisciplinària en Cultures Medievals). El congrés es celebrarà a Barcelona en diferents seus del centre de la ciutat i portarà per títol «Senses and Sensuality in the Middle Ages».

Es tracta de joves investigadors de diverses universitats catalanes i espanyoles, però també vinguts del Regne Unit (St. Andrews), França (Lumière II, Grenoble-Pierre Mendès, Toulouse II), Bèlgica (Catholique de Louvain-la-Neuve), Itàlia (Univ. degli Studi di Salerno, di Lecce, di Padova) i els EE.UU. (Harvard), que intercanviaran les seves recerques, coneixements, investigacions i punts de vista al llarg dels tres dies que durarà el congrés. La seva procedència acadèmica, de disciplines com ara la filosofia, la història de l’art, la lingüística i la literatura, l’arqueologia o la història, donen a aquest congrés un caràcter marcadament interdisciplinari, que tant sovint és necessari en el món de la recerca.

Les temàtiques que es tractaran són suggerents i molt variades: es parlarà, entre d’altres, de la corporalitat i l’escriptura femenina en les beguines medievals; l’espiritualitat, l’erotisme, el coneixement i el pecat en el Nom de la Rosa; l’ètica i les barreres morals en les relacions entre homes i dones a les comunitats jueves medievals; els sons, olors, colors i sabors dels mercats i fires medievals; el pecat i la validació de la sensibilitat a través de la Passió; o la relació entre la percepció sensorial i la construcció conceptual en el Cànon d’Avicena. Per tal de potenciar el caràcter interdisciplinari del congrés, s’ha volgut unir en les mateixes sessions participants de diferents disciplines, els temes de comunicació dels quals tinguessin punts en comú.

A més de joves investigadors, el congrés també ha volgut convidar investigadors, tant consolidats com doctorats recentment, que han i estan desenvolupant investigacions relacionades directament amb els sentits i la sensualitat. En aquest sentit, comptarà amb les conferències convidades de dos investigadors amb una àmplia i reconeguda trajectòria com Josep Mª Romero Baró, que tractarà l’Itinerarium mentis in Deum de sant Bonaventura, i Mª del Mar Graña, que parlarà sobre el cel com a locus sensual i Juana de la Cruz en la genealogia visionària femenina a l’Edat Mitjana. I també comptarà amb les ponències convidades de joves investigadors com Lucía Conte, que parlarà sobre moralitat i comportament sexual a la Barcelona medieval, i Raimon Sebastian, que tractarà els sentits en la literatura tècnica medieval.

A més, des d’ARDIT volem aproximar als assistents el patrimoni medieval barceloní i crear els espais adequats per a facilitar el contacte i l’intercanvi entre ells. Per això, al llarg dels tres dies de congrés es realitzaran dues visites, una de les quals a l’exposició «Hagadàs Barcelona. L’esclat jueu del gòtic català», que serà possible gràcies a la col·laboració del MUHBA, i la segona a l’edifici medieval de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, gràcies al prof. Antoni Conejo i a la col·laboració de la Biblioteca de Catalunya. A més, es realitzarà un taller de salses i olors medievals oberts a tots els assistents al congrés.

Les seus del congrés seran l’Edifici Històric de la UB, la Facultat de Geografia i Història de la mateixa universitat i la seu de l’IEC. La inscripció és gratuïta però cal formalitzar-la a través d’aquest formulari o per correu electrònic, escrivint a arditcongress2015@gmail.com. Per tal que els assistents puguin aprofitar al màxim el congrés, els estudiants de grau, llicenciatura i doctorat tenen la possibilitat de convalidar la seva assistència, en diferents modalitats.

El 2n Congrés Internacional ARDIT compta amb el suport institucional de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), el Màster en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona, la Societat Catalana de Filosofia (IEC) i la Institució Milà i Fontanals – CSIC i amb la col·laboració de l’AGAUR, la Sociedad Española de Estudios Medievales (SEEM), el Departament d’Història de la Filosofia, Estètica i Filosofia de la Cultura de la UB, el Seminari de Filosofia i Gènere i el MUHBA.

Podeu consultar el programa complet aquí i qualsevol altra informació al web del congrés.

 

Carme Muntaner i Alsina

Coordinadora del 2n Congrés Internacional ARDIT

 

* alguns fragment i idees d’aquest text s’han extret de la introducció al Call for Papers del 2n Congrés Internacional ARDIT, escrit per Araceli Rosillo.

A vegades llegir no és tan fàcil

dimarts, 21/10/2014

Tots coneixem perfectament el significat que té el verb ‘llegir’: Distingir i anar dient oralment o mentalment el sons i paraules figurats per les lletres d’un text, per tal d’adquirir coneixença del contingut d’aquest (DCVB). Fins aquí tot sembla molt fàcil, llegir pot agradar més o menys, però en l’actualitat la gran majoria de la població que viu i treballa a Catalunya és capaç de fer-ho. Si en comptes de tenir davant un text actual, escrit a mà o en ordinador, tenim un text de fa cent, dos cents o tres cents anys la cosa es comença a complicar una mica.

La major part de persones que escriuen en aquest blog es dediquen a estudiar l’Edat Mitjana, per tant, solen treballar amb documentació escrita fa més de cinc-cents anys i, aquí, la cosa és complica bastant. Les complicacions vénen, no només a l’hora de ser capaç de desxifrar el text en qüestió, és a dir, de disposar d’unes bones nocions de paleografia, sinó també a l’hora d’interpretar-lo. En comptades ocasions els textos medievals presenten els moderns signes de puntuació, un codi que ens ajuda enormement en la lectura.

Pàgina de les Homilies d'Organyà, s. XII-XIII

Pàgina de les Homilies d’Organyà, s. XII-XIII

Un parell d’anys endarrere, en l’acte d’inauguració del curs 2012-2013 del màster de Cultures Medievals (podeu veure la conferència completa a la pàgina web de l’IRCVM), la doctora Rosa Lluch va exemplificar a la perfecció la dificultat que suposa puntuar i interpretar correctament els textos històrics. Per fer-ho apuntava la importància que poden significar dues comes i com, aquestes, poden canviar completament el significat de la famosíssima frase de Torres i Bages:

Catalunya serà cristiana o no serà.

Aquesta frase, atribuïda al que fou bisbe de Vic i visible a la façana del monestir de Montserrat canvia radicalment si hi afegim un parell de comes:

Catalunya serà, cristiana o no, serà.

L’oració no presenta massa complicacions interpretatives, però, afegint, o sostraient, un parell de signes de puntuació canvia radicalment el seu significat. Si això succeeix amb una frase escrita en català actual imagineu-vos la dificultat amb la que es troben els medievalistes a l’hora de treballar.

Un altre aspecte que cal tenir ben present a l’hora de tirar endavant qualsevol recerca és el canvi de significat que pateixen les paraules al llarg del temps. Els mots apareixen, desapareixen, entren en els diccionaris oficials per després sortir-ne quan ja no són utilitzats. Un exemple el trobem en la paraula ‘mainada’, aquest mot, que avui acostuma a significar el “conjunt de criatures d’una casa”, tenia durant l’Edat Mitjana un significat ben diferent ja que per ‘mainada’ s’entenien el “conjunt de guerrers súbdits d’una casa feudal”.

Martí de Riquer, en la introducció del llibre Los Trovadores: historia literaria y textos, evidenciava la importància que té pel lector que s’aproxima a aquells textos conèixer la societat feudal en la qual foren escrits. Per tal d’exemplificar-ho, utilitzava els següents versos de Guillem de Berguedà (1138-1192):

Et irai lai si·us platz, e no,

qu’en mi non a dreit ni razo

mas cum sers, si Deus mi perdo,

pus mos mas dins los vostres tinc

5e de vos servir no·m retinc.

Doncx, pus en mi non a ren mieu,

faitz ne cum pros dona del sieu…

Vostres suy ses autr’ochaizo,

per la bona fe qu’ie us covinc (…)

 

[Iré allí, si os place, o no [iré si no os place], porque en mí no hay derecho ni razón sinó como en un siervo (¡que Dios me perdone!), pues tuve mis manos dentro de las vuestras y no me abstuve de serviros. Así pues, ya que en mí no hay nada mío, haced de mí como noble dama con lo que es suyo…Soy vuestro sin ningú pretexto, por la buena fe que os prometí]

El text, per un lector del segle XXI, no vol dir gran cosa i és que els mots que hi apareixen, en paraules de Riquer: “han perdido el valor inmediato”.  Entre la nostra interpretació i allò que el poeta volia transmetre hi ha un abisme. Per tal d’evidenciar alguns dels significats perduts posarem un parell d’exemples. El primer, al vers 4, “pus mos mas dins los vostres tinc”; en aquest cas, Guillem de Bergadà fa una referència explícita al ritus de la immixtio manuum. Aquest ritual, que tenia lloc en l’acte d’homenatge, consistia en la col·locació de les mans, per part del vassall, dins les mans del seu senyor. Seguint amb aquesta metàfora feudal arribem al vers 5 on s’hi pot llegir el verb ‘servir’ que en el llenguatge de l’època no volia dir altra cosa que “complir les servituds vassallàtiques”. El mot ‘dona’ (vers 7)  ha de ser comprès en el sentit feudal del terme, és a dir senyora feudal a la qual prestar jurament de fidelitat i servir-la, és a dir rendir-li vassallatge, en aquest cas un vassallatge amorós.

Homenatge medieval.

Il·lustració medieval d’un homenatge. Archives Départementales de Perpignan.

Per evidenciar la relació amorosa, doncs, no es fa altre cosa que servir-se d’un cerimonial prou conegut per la gran majoria de trobadors que, a banda de ser uns magnífics poetes, eren senyors feudals. Guillem de Berguedà, sense anar més lluny, era vassall del comte de Cerdanya i dels Mataplana i, alhora, era senyor i disposava d’una mainada de vassalls al seu càrrec.

 

L’italià, una de les llengües romàniques que menys evolucions ha sofert, juga també males passades al lector modern, fixem-nos sinó en Dante i en un dels seus sonets més coneguts:

 

Tanto gentile e tanto onesta pare

la donna mia, quand’ella altrui saluta,

ch’ogne lingua devèn, tremando, muta,

e li occhi no l’ardiscon di guardare.

 

5Ella si va, sentendosi laudare,

benignamente d’umiltà vestuta,

e par che sia una cosa venuta

da cielo in terra a miracol mostrare.

 

Mostrasi sì piacente a chi la mira

10che dà per li occhi una dolcezza al core,

che ‘ntender no la può chi no la prova;

 

e par che de la sua labbia si mova

un spirito soave pien d’amore,

che va dicendo a l’anima: Sospira.

 

El text, après de memòria en la majoria d’escoles italianes, sembla fàcil de comprendre. La majoria de paraules es continuen utilitzant en la llengua actual, però el seu significat és radicalment diferent. Gianfranco Contini, historiador de la llengua italiana i un dels major experts de l’autor florentí, va dedicar un article, exclusivament, a la interpretació d’aquest sonet (Esercizio d’interpretazione sopra un sonetto di Dante). Per no allargar-nos massa ens fixarem, només, en el primer vers de la primera estrofa. Comencem pel ‘pare’, verb que en l’italià actual es podria traduir com ‘sembla’, la traducció doncs seria: “tant gentil i honesta sembla (…)”. Ara bé, en l’italià de Dante, ‘pare’ no vol dir pas ‘semblar’ sinó que prové del verb ‘apparire’, és a dir ‘aparèixer’ o ‘manifestar-se: “tant gentil, tant honesta, en la seva manifestació/ en la seva aparició/ en el seu passar”. Els mots gentil i honesta estan recoberts, també, d’un significat especial i és que segons Contini “gentile è nobile, termine insomma tecnico del linguaggio cortese; onesta, naturalment latinismo, è un suo sinonimo, nel senso del decoro esterno”.
Aquests petits exemples ens ajuden a comprendre el salt mental i social entre la societat medieval i la nostra. Al aproximar-nos als seus textos escrits hem de ser conscients que mai els podrem comprendre en la seva totalitat. La nostra pretensió, doncs, ha de ser aquella d’intentar comprendre i entendre el màxim possible, sabent que sempre se’ns escaparà algun significat amagat. L’Edat Mitjana, com qualsevol altra època i societat, vol les seves claus per comprendre-la en la seva totalitat. Unes claus que a l’inici poden resultar difícils d’adquirir però que a la llarga et permeten d’obrir moltes portes.

 

Ivo Elies

ARDIT Cultures Medievals

 

La màgia a l’Edat Mitjana: de l’aula tradicional a l’entorn virtual massiu (i gratis!)

dimarts, 9/09/2014

Heu sentit a parlar dels MOOCs? Potser alguns de vosaltres n’heu cursat un i, segurament, les motivacions de cadascun han estat diferents: atrets pel prestigi d’un professor o d’una universitat estrangera, interessats per un tema que no havíeu trobat mai el moment d’estudiar, encuriosits per la metodologia i les possibilitats pedagògiques que proposen aquests cursos, desitjosos d’especialitzar-vos en una àrea o en una tècnica concreta… Efectivament, els MOOCs responen a la necessitat d’oferir formació sobre qualsevol disciplina de manera gratuïta a qualsevol persona amb connexió a Internet, que, a més a més, tria el moment, el lloc i el ritme d’aprenentatge.

Les sigles MOOC signifiquen ‘Massive Open Online Courses’ i difereixen d’un curs en línia tradicional precisament perquè s’adrecen a milers d’estudiants alhora, que es connecten en una plataforma i tenen accés als continguts del curs (amb molt de pes dels materials audiovisuals) i, òbviament, pel fet que no tenen un cost econòmic per a l’alumne. En aquest enllaç hi trobareu una bona comparació entre un curs en línia clàssic i un MOOC. Altres vincles amb informació útil sobre el tema: aquí i aquí. Això significa que, de la mateixa manera que un curs d’aquestes característiques té un  públic potencial immens, no és l’eina més adequada per cercar-hi atenció personalitzada. En canvi, es promou la participació activa dels estudiants, que interactuen als fòrums i en altres espais de debat habilitats amb aquesta finalitat i que en molts cursos fins i tot intervenen en el procés d’avaluació dels exercicis dels companys (peer-to-peer/P2P). Això també obliga els professors a repensar la manera com s’ensenyen els continguts, com es fonamenta l’esperit crític dels estudiants i com dissenyen els materials didàctics del curs.

Laura de Castellet il·lustra un dels vídeos del mòdul 5 del curs, dedicat a la literatura artúrica.

Laura de Castellet il·lustra un dels vídeos del mòdul 5 del curs, dedicat a la literatura artúrica.

Com us deveu imaginar, la feinada és considerable, però un grup de professors i investigadors d’ARDIT Cultures Medievals, de l’IRCVM i del Màster en Cultures Medievals, vam decidir apostar, amb el suport de la Universitat de Barcelona, per la creació d’un MOOC que proposés una introducció a l’Edat Mitjana des de diferents disciplines (Història, Literatura, Filosofia, Història de la Ciència i Història de l’Art) a través del fil conductor de la màgia. Aquest programa n’és el resultat i aquí hi trobareu un vídeo de presentació que hem preparat de forma provisional. Tot i que el curs, titulat Magic in the Middle Ages, s’imparteix en anglès, tenim pensat oferir els vídeos amb subtítols en anglès, català i castellà.

Si voleu saber qui eren les bruixes o com funcionava un procés inquisitorial, si us pregunteu si el rei Artús va ser un personatge històric o merament literari, o voleu familiaritzar-vos amb les propietats de les relíquies i, en particular, del Graal o voleu saber com es practicaven l’astrologia o la nigromància a l’Edat Mitjana, aquest curs està pensat per a vosaltres! Al gener se n’obrirà la matrícula en línia (gratuïta) al web de Coursera i la primera edició del MOOC estarà disponible al maig de 2015. Mentrestant, en aquest blog compartim pas a pas el procés de creació d’un MOOC dins del sistema universitari català.

Us hi esperem!

 

Gemma Pellissa Prades

Coordinadora del MOOC ‘Magic in the Middle Ages’

CLAUSTRA: protagonisme femení i espiritualitat medieval

dilluns, 9/06/2014

No es pot escriure la història de l’espiritualitat medieval sense posar en primer pla la presència de les dones, que li donaren a més significats propis. És un fet constatat per la historiografia el protagonisme femení en les noves formes i espais de religiositat que, en el context d’una renovació espiritual d’accent pauperístic i evangèlic, sorgiren arreu d’Europa a partir del 1200, i que modificaren sensiblement la topografia religiosa. Una topografia monàstica que s’enriqueix amb l’aparició de nous ordes fruit de l’ideal mendicant, de vida reglada que assumeix i integra noves realitats socials que han nascut fora dels claustres i de les inquietuds del laïcat, de noves formes de reclusió urbana que reprenen velles formes eremites, i especialment amb les noves propostes que conjugaven vida activa i contemplativa en nuclis de convivència informal, no reglada (reflectida pel fenomen de les beguines). Una feminització de la geografia sagrada de les ciutats europees que també deixà el seu senyal en el registre de la santedat, en els noms i les pràctiques de la devoció, en l’escriptura i mística femenines.

Topografiar aquests espais per als regnes de la Península Ibèrica, posar llum a moments fundacionals en què apareixen nuclis previs de religiositat no reglada que conflueixen en comunitats formals, marcar models i cronologies, trobar connexions i xarxes de mecenatge en la creació de nuclis i expansió de famílies monàstiques, aportar noms i històries de vida a una genealogia femenina, són alguns dels objectius generals que ens hem marcat des del projecte CLAUSTRA.

www.ub.edu/claustra

L’extensió cronològica del projecte, dels segles centrals de l’edat mitjana a  la primera edat moderna (segle XII-primera meitat del segle XVI) permet traçar una diacronia en la gestació i desenvolupament dels diferents espais de religiositat femenina, i tenir en compte els processos que a nivell general marcaren, especialment a partir de finals del segle XV, un tancament de les estructures eclesiàstiques i del poder que condicionaren l’espiritualitat femenina, amb l’enquadrament forçat, per exemple, de molts dels beateris hispans o la reforma dels monestirs femenins. La mirada diacrònica d’aquesta topografia en un espai concret, permet també analitzar l’aparició dels diferents nuclis de religiositat femenina en la traça urbana, amb confluència amb altres institucions, com els hospitals o altres estructures dedicades a la beneficència, o formant part dels processos d’expansió urbana fora muralles. L’enfocament pels diferents regnes peninsulars permet, finalment, marcar especificitats en la creació d’espais, predomini d’uns ordes monàstics sobre d’altres, o ritmes diversos en la història, en gran, de l’espiritualitat femenina medieval.

El projecte CLAUSTRA neix del grup de recerca TEFca (Topografia de l’Espiritualitat Femenina a Catalunya) que des de l’any 2004 inicià una primera catalogació i descripció dels espais d’espiritualitat femenina a la Catalunya medieval, posant l’accent en la necessitat de conèixer i posar al descobert la riquesa i potencialitat dels arxius monàstics, i amb el desig de situar els territoris catalans en aquesta història de l’espiritualitat femenina medieval. A partir de l’any 2008, l’ampliació del projecte cap als regnes de la Península Ibèrica a l’edat mitjana, dóna a l’atles/catàleg (topografia/descripció) un marc de treball en equip, i una plataforma col·laborativa i interdisciplinària i de difusió de la recerca.

Núria Jornet

Projecte CLAUSTRA

Biblioteca Virtual DUODA

Universitat de Barcelona

Desxifrant misteris o de com llegir runes

dilluns, 28/04/2014

Fa ben poc el runòleg noruec Jonas Nordby va sortir a la premsa per haver desxifrat un misteriós codi rúnic inscrit en un pal de fusta del segle XIII en el qual estaven encriptats els noms propis Sigurd i Lavrans. Generalment les runes es llegeixen fent correspondre a cada runa el valor fonètic equivalent a la primera lletra del seu nom rúnic. Així la runa ↑ (týr) es llegiria “t”. Però en Nordby ha descobert que en aquest pal de fusta, les runes no es llegeixen fent correspondre el valor inicial, sinó el valor final del seu nom rúnic. Per tant, la runa ↑ (týr) es llegiria “r”:

Il·lustració de Jonas Nordby

A la il·lustració teniu el codi de jötunvillur sencer amb les noves equivalències de les runes, i prenent com a referència el fuþark més recent, el de les 16 runes. Aquest mètode de codificació s’ha trobat en altres inscripcions, que a partir d’ara, i gràcies a aquest descobriment, ja podrem llegir.

Quan llegim runes ens hem de desprendre de la concepció de linealitat a la qual estem acostumats quan llegim les nostres lletres. Tal i com ens recomana Nordby, per poder llegir runes, les hem de mirar des de diferents angles.[1]És el seu caràcter angulós el que les permetia gravar més fàcilment en superfícies pètries, òssies, i, fins i tot, en ferro. La forma de les runes té una similitud inquietant amb certs signes ibers, i sinó què em dieu d’aquesta inscripció trobada a Guissona?

Inscripció ibèrica, Guissona

Per llegir les runes hem de tenir en compte que van més enllà del seu valor fonètic. Nordby ens parla encara d’un altre sistema d’encriptació rúnic: a partir d’una aparent errada en el tall d’una runa en un tros d’os trobat a Sigtuna al segle XII, Nordby demostra com la paraula “ráð”, que obtenim aplicant el seu valor fonètic corresponent, és el resultat de la lectura superficial d’aquest grup de runes. Si fem girar l’os 180º graus i llegim les runes en el sentit invers, obtindrem una segona paraula que completa la lectura anterior: “þat”. “Ráð þat” vindria a ser la lectura completa, i és un imperatiu que es tradueix per “llegeix això!” Aquest “llegir” que ben bé seria “interpretar”. El verb “ráða” apareix en molts altres textos relacionats amb les runes, un d’ells molt conegut, és el Rúnatal a on es relata com Odin, després de penjar nou nits de l’arbre Yggdrasil, va veure les runes i les va agafar. Ens pregunta: “veitztu, hvé rísta skal, veiztu, hvé ráða skal?”, és a dir: “que saps entallar-les? que saps llegir-les?”[2]

A hores d’ara ja en sabem una mica més, però encara ens queda per veure un últim sistema d’encriptació, el que trobem a la Introduction to English Runes del runòleg britànic Raymond I. Page, un llibre de referència en assumptes runològics. Page ens presenta aquesta imatge, junt amb altres criptogrames rúnics[3]:

 

Foto: Aslak Liestøl/Kulturhistorisk museum, Universitetet i Oslo

I, pensareu, però si això no són runes! I teniu raó, però només en part. Aquest pal de fusta del segle XII representa, aparentment, una sèrie d’homes barbuts, però cadascun dels caps correspon a una runa. Les runes de l’antic fuþark, el de 24 runes, s’agrupaven en tres ættir o grups amb vuit runes cadascuna. Com llegim aquests caps encriptats? Cadascun d’ells té un nombre de pèls mirant cap a la dreta i uns altres cap a l’esquerra. Els pèls de l’esquerra ens diuen de quina ætt, de quina octada rúnica es tracta, en aquest cas de la segona; i els pèls de l’esquerra ens diuen la posició en que la trobarem la runa, en aquest cas: la cinquena. Així, el primer cap, prenent com a referència el fuþark de 16 runes, representa la runa “sól”.

Aquest sistema, així com l’anterior, el trobem ja a la monumental Rökstenen, una pedra de dos metres i mig d’alçada tallada al segle IX a Suècia i estudiada pel filòleg tarragoní Jose Antonio de la Nuez Claramunt.

L’investigador alemany Alfred Becker també ens parla d’aquest tipus d’encriptació en la seva lectura del Franks Casket. Al panel R veureu com les arrels dels arbres estan tallades de la mateixa manera que les barbes del pal de fusta anterior. Becker ens explica com s’integra el text rúnic amb les imatges gravades en aquest os de balena del segle IX trobat a Northúmbria. El Franks Casket es troba al British Museum, i si aneu a veure’l, no us perdeu l’exposició Vikings que hi serà fins a finals de juny.

Ara bé, no cal anar tan lluny, ara mateix a Barcelona tenim una oportunitat única, podem anar a llegir pedres rúniques a l’exposició Víkings al Museu Marítim. Fins a finals de setembre teniu l’ocasió de visitar aquesta exposició organitzada junt amb l’Statens Historiska Museet d’Estocolm, i a on trobareu rèpliques de pedres rúniques i una pedra sepulcral original de la illa de Gotland.

Pedra sepulcral de Smiss (När, Gotland, Suècia). Aquest tipus de pedres es troben exclusivament a l'illa de Gotland i mostren escenes mitològiques. Imatge cedida pel Museum Marítim de Barcelona. Foto: Martín Benet.

 

Aquest tipus de pedres es troben exclusivament a l’illa de Gotland i mostren escenes mitològiques. [4]

 

I per si en sortiu del museu amb ganes de continuar llegint runes, la pàgina d’Arild Hauge té un recull extensíssim del corpus rúnic amb imatges de moltes pedres i objectes amb gravats que podreu anar llegint, ajudant-vos de les traduccions que us proposen.

Per aquells de vosaltres que encara no n’heu tingut prou, sapigueu que l’1 de setembre d’aquest any a la ciutat sueca de Nyköping se celebra el Reading Runes, el vuitè simposi internacional sobre runes i inscripcions rúniques. Quedareu absolutament encriptats!

 

 

 

 

 

Inés García López

 Universitat de Barcelona


[1]Nordby, J. K. “Ráð þat, If You Can!” Futhark  International Journal of Runic Studies. Vol 3, 2012.

[2]Respecte al Rúnatal, podeu consultar l’estudi i la traducció al català fets pel professor Macià Riutort de la Universitat Rovira i Virgili a la Revista Salina 12, 1998, p. 29-39.

[3]Raymond I.Page, An Introduction to English Runes, Woodbridge: Boydell Press, 1999, p. 84.

[4] Imatge cedida pel Museum Marítim de Barcelona. Foto: Martín Benet.

La força de l’amor més enllà de les parets dels convents medievals

dimarts, 25/03/2014

Té prou força l’amor per travessar les parets d’un monestir? Preguntin-ho al conegut filòsof i teòleg francès Pere Abelard (1079-1142), que s’enamorà bojament d’Heloïsa, una dona instruïda, a qui deixà embarassada. Posteriorment, Fulbert, l’oncle d’Heloïsa, el va fer castrar. Tanmateix, la relació entre els amants continuà fins i tot quan tots dos prengueren l’hàbit religiós. Durant aquest temps, s’escriviren unes cartes d’amor que gaudirien de molt d’èxit. En podeu llegir una aquí.

Abelard i Heloïsa. Miniatura del Roman de la Rose, Jean de Meun, s.XIV ms fr. 482/665, fol. 160v. Musée de Condé, Chantilly.

Al llarg de segle XII l’hermenèutica cristiana entorn del famós passatge bíblic del Càntic dels Càntics —que ja gaudia d’una llarga tradició interpretativa— produirà dins de la cultura monàstica cistercenca un altre tipus de textos sobre l’amor: Sant Bernat de Claravall identifica l’estimada amb l’ànima humana i Crist, amb l’enamorat i Guillem de Saint-Thierry assimilarà amor i intel·lecte, bo i interpretant el Càntic en clau d’enamorament-coneixement esponsal entre els enamorats.[1] Al llarg del segle XIII aquesta recuperació de l’amor en clau mística farà florir obres bellíssimes, com és el cas dels poemes de la beguina Hadewijch d’Ambers, escrits en llengua neerlandesa, o el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull. Veiem, doncs, que la temàtica amorosa en entorns religiosos, ja fossin reglats o no, desenvolupà textos amb una vessant mundano-literària i una altra de caire més místico-teològica.

Dels s. XII i XIII, també en coneixem epístoles de tema amorós entre monges o joves de bona família que assistien a les escoles monàstiques i els seus mestres.[2] A La lettre d’amour au Moyen Âge, Wolff situa els grans centres d’ensenyament i de conreu de les artes dictaminis (l’art d’escriure cartes) de l’època a Itàlia, principalment al voltant de Bolonya, i a França, a la vall del Loira, sobretot a l’entorn del convent de Ronceray. En català, la Requesta que féu un frare a una monja (fi s. XIV- inici s. XV) és una composició emparentada amb les epístoles d’amor en vers (els saluts) que Annicchiarico ha associat a la producció d’Antoni Vallmanya, un poeta del s. XV.

Crida l’atenció que Vallmanya compongués la major part de la seua obra en relació amb el monestir femení de Santa Maria de Valldonzella, residència reial i centre literari. De fet, dedica els poemes d’amor a una monja, la identitat de la qual s’amaga rere el senyal Retret d’amor. Auferil l’ha identificada amb Serena de Vallseca, que anys més tard esdevindria abadessa (1503). La condició de monja és el que fa que l’enamorat es planyi a la Fortuna,  ja que el vot de castedat prohibia qualsevol culminació carnal dels desitjos amorosos i, així, es lamenta perquè «tots los delits d’amor veig luny de mi» al poema encapçalat per aquest vers.

Amb tot, cal destacar les diverses connexions que es poden establir entre Santa Maria de Valldonzella i les ficcions sentimentals catalanes de la segona meitat del s. XV. En primer lloc, l’obra de Vallmanya (1454-1459), poc notòria pel que fa a la qualitat, és una font molt valuosa per detectar els models literaris que s’empren per tractar l’amor en aquell moment, com argumenta Marfany (2007).[3] D’aquesta manera, l’estudiosa explicita el deute de l’autor amb les composicions d’Ausiàs March i el seu difusor, Pere Torroella; amb el poema narratiu La glòria d’amor de Bernat Hug de Rocabertí i amb la traducció catalana de La Belle Dame sans merci d’Alain de Chartier, famosa pel retrat que ofereix de la crueltat de l’estimada envers l’enamorat no correspost, que acaba morint de desesperació. En efecte, Torroella és una figura imprescindible per entendre les relacions entre els autors de ficció sentimental de la segona meitat de segle i la transmissió del llegat marquià a les generacions posteriors.

En segon lloc, Pere Pou inicia el debat Deseiximents contra Fals Amor (1558) des del mateix monestir. Finalment, Francesc Alegre, autor de cinc obres de ficció sentimental, escriu a la Faula de Neptuno i Diana (1482-1486) la història al·legòrica d’una sacerdotessa que manté una relació amorosa i sexual amb un mercader a canvi de diners. Jaume Torró identifica la protagonista amb una monja barcelonina i, al seu torn, Pere Bescós suggereix que podria tractar-se d’una religiosa de Valldonzella, a causa de l’activitat cultural de l’indret i de les relacions de parentiu de l’autor.[4] Fet i fet, Anna i Jerònima, filles de l’escriptor, hi foren monges i la neboda d’Alegre, Àgata Vilatorta, a més de monja, va ser elegida abadessa del monestir (1516-1539).

Un parell d’anys abans de la composició de la Faula de Neptuno i Diana per Francesc Alegre, Valldonzella rebia unes disposicions arran de la reforma de l’orde del Cister que regulaven la vida de les monges en aquests termes: «no permeta ajust de homens esser fets per les canbres, maiorment de dones jovens […] E per ço, volem e ordenam que, a la porta del monestir, sia posada persona diligent, honesta e discreta, […] en manera que nengun home no puxe entrar en lo monestir sens primer obtenguda licencia de la senyora abadessa».[5] Recordem que juntament amb la virginitat, la clausura és l’altre aspecte que s’imposa en el model religiós femení medieval a llarg de l’Edat Mitjana. El desenvolupament del moviment beguinal, d’una manera oberta, qüestionarà la necessitat de la clausura per portar una vida plenament evangèlica de seguiment de Jesús, però també es produiran conflictes dintre dels claustres femenins.

La clausura de les monges romandrà l’etern “cavall de batalla” de Papes i visitadors diocesans. Des de la decretal Periculoso de Bonifaci VIII (1298) s’havia establert explícitament i rigorosa la vida de les monges en clausura perpètua a causa de la situació “perillosa i abominable” en la qual es troben:[6] la decretal, com també fa la disposició cistercenca, traspua una inquietud veritable davant la possible activitat sexual de les monges dintre del monestir i, en les visites pastorals, sovint eren acusades de conductes deshonestes a causa de la relaxació en l’aplicació de les restriccions espacials que permetien l’entrada i sortida de persones alienes al monestir, encara que els motius fossin d’índole molt diversa. En l’àmbit institucional, una activitat cultural dins la clausura que permeti el contacte amb homes de l’exterior és clarament perillosa i s’ha de controlar.

Auferil explica que l’activitat literària de Valldonzella no era exclusiva d’aquest monestir, sinó que n’hi ha altres exemples, com el monestir de Pedralbes i el monestir de Framenors de Barcelona, on se celebrà el certamen “joia de desconeixença” l’any 1457.[7] També tenim el cas del monestir de la Trinitat de clarisses de València, on entorn Sor Isabel de Villena, autora d’una Vita Christi d’interpretació singular, s’aplegaren tot un seguit d’escriptors com ara Miquel Pérez, Pere Martines o Bernat Fenollar. Mossèn Fenollar celebrava a casa seva les tertúlies literàries més importants de la València de finals del segle XV.

Com podem veure, de temàtica amorosa en contextos religiosos se’n van escriure per complaure aficions, necessitats de comunicació mundana i desitjos una mica més elevats, en els quals l’amor s’identificava amb Déu o era la via de la seva experiència. El fet que molts homes i dones de religió participessin d’aquest gust temàtic comú de maneres tan diverses i amb motivacions ben diferents ens mostra la versatilitat d’allò que entenem per amor, que fa possible l’expressió dels sentiments i els desitjos més profunds de l’ésser humà.

Gemma Pellissa Prades

Araceli Rosillo Luque

ARDIT Cultures Medievals

 


[1] Miguel Siguán Soler, La psicología del amor en los cistercienses del siglo XII, Poblet, 1992.

[2] Manuela Sanson, Lettere amorosi e galanti, Carocci, Roma, 2005.

[3] Marta Marfany, «D’Ausiàs March a Bernat Hug de Rocabertí: Antoni Vallmanya i el cànon poètic de mitjan s. XV», Llengua & Literatura, 18, 2007, p. 45-73.

[4] Jaume Torró, «“Officium poetae est fingere”: Francesc Alegre i la Faula de Neptuno i Dyana», Intel·lectuals i escriptors a la Baixa Edat Mitjana, Curial i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994, p. 221-242 i Pere Bescós, «E com res no·s puga dir que no sia estat dit…»: el comentari als Trionfi de Bernardo Ilicino com a manual literari a la fi del segle XV», Llengua & Literatura, en prensa, 23.

[5] Francina Solsona, «Una visita al monasterio de Valldoncella (Barcelona) a finales del siglo XV», Martínez Ferrando, archivero: Miscelánea de estudios dedicados a su memoria, Asociación Nacional de Bibliotecarios, Archiveros y Arqueólogos, 1968, p. 484-486.

[6] Diu de les monges que “Pericoloso et detestabili quarundam monialum statui, quae honestatis laxatis habenis et monachali modestia sexusque verecundia impudenter abiectis […] frequenter intra eadem monasteria persones suspectas admittunt” Edició de text llatí seguint Liber Sextus, 3.16 De statu regularium, c.un. Pericoloso, Friedberg, 2:1053, col·lacionat amb Vatican Borghese 7 fol. 56v. a: Elizabeth Makowski, Canon law and cloistered women. Periculoso and its commentarors, 1298-1545, Washington, 1997, 133.

[7] Antoni Vallmanya, Poesies, ed. Jaume Auferil, Barcelona, Fundació Noguera, 2007.

Consultori sentimental 2: Consells per afrontar sant Valentí amb èxit

dimarts, 11/02/2014

Tant si celebreu sant Valentí com si no ho feu,[1] aquests dies és inevitable sentir la pressió de l’entorn: aparadors plens de cors; ofertes romàntiques a la safata d’entrada; en el millor dels casos, la intuïció que la persona estimada espera una demostració d’amor etern (i que sigui original!); en el pitjor, la certesa que un pretendent no desitjat aprofitarà l’ocasió per confessar-te els seus sentiments. Per això, des de Medievalistes en bloc, volem oferir-vos una sèrie de consells aptes per a butxaques en crisi per afrontar aquest sant Valentí amb èxit.

Detall de Guenièvre embrasse Lancelot, Paris, Bibliothèque nationale de France, Manuscrits, Français 118, foli 219.

 

Recursos per expressar el teu amor avalats per una llarga tradició literària

La font d’inspiració per a les propostes que us presentem ha estat la literatura medieval. A continuació, plategem dues opcions recomanables, fins i tot, per als enamorats tímids i una d’adreçada exclusivament al millor cavaller del món, algú disposat a tot per la seua dama.[2]

  1. L’espillet. El primer recurs requereix una petita inversió econòmica i, tot i així, pocs altres mitjans són tan eficaços com aquest. Es tracta de reproduir l’escena famosíssima de la declaració d’amor de Tirant a la princesa Carmesina, narrada als capítols 126 i 127 de la novel·la de Joanot Martorell. Si no la teniu present, no us alarmeu. A continuació, us detallem els passos que heu de seguir. Compreu “lo més bell spill” de mà que trobeu (menut i amb tapa) i guardar-vos-el a la màniga. Presenteu-vos davant de l’afortunat/da i confesseu-li que esteu enamorat/da de la persona que apareix a la imatge de l’espillet. Deixeu que s’imagini que hi guardeu un retrat. Regaleu-li i deixeu-li temps perquè obri l’espill; quan ho faci, el seu rostre s’hi reflectirà. Així és com ho experimenta Carmesina:

«La princesa pres prestament lo espill e ab cuytats passos se n’entrà dins la cambra pensant que y trobaria alguna dona pintada, e no y véu res sinó la sua cara. Lavors ella agué plena notícia que per ella se fahia la festa e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama de amors» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, ed. Hauf, 2008, pàg. 526).

De ben segur que robareu el cor al vostre acompanyant.

  1. L’epístola d’amor. Pot semblar un recurs obvi, però quant de temps fa que no redacteu una lletra d’amor escrita a mà (i, si pot ser, en paper de carta)? A l’Edat Mitjana escriure cartes era tot un art (les ars dictaminis) i les persones que el dominaven coneixien les diferents parts en què havien d’estructurar-les i els recursos retòrics necessaris per ornamentar-les. Els autors clàssics oferien un bon model que s’imitava i s’emulava a les escoles medievals. Les Heroides d’Ovidi van ser un text de referència a l’hora d’escriure cartes de contingut amorós. Aquesta obra presenta un recull d’epístoles d’heroïnes mitològiques als seus amants i, en sis casos, s’hi inclou la resposta dels enamorats. En trobareu un exemple aquí (carta de Penèlope a Ulisses), amb la traducció actual de la versió llatina i la traducció catalana medieval. Al s. XV, Joan Roís de Corella recrea una altra història d’amor clàssica a partir de la pauta de les Heroides. Es tracta de la Lletra fingida que Aquil·les escriu a Polícena amb la resposta de l’enamorada; segurament, un exercici escolar (Martos, Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, 1999).

    Lancelot monte dans la charrette d'infamie pour sauver la reine Guenièvre, BnF, Manuscrits, Français 115 fol. 355.

  2. La carreta. Finalment, si es vol optar per una manifestació pública d’afecte, hom pot cercar una carreta com la que apareix a El cavaller de la carreta de Chrétien de Troyes, autor de novel·les artúriques. El protagonista d’aquesta obra és Lancelot, que manté una relació adúltera amb la reina Ginebra. L’argument de la història narra com el cavaller allibera l’esposa del rei Artús dels seus segrestadors. Però abans d’aconseguir-ho, supera diverses proves. La primera, pujar dalt d’una carreta arrossegada per un nan, atès que només així descobrirà informació sobre la localització de Ginebra. Avui dia, aquest gest no té cap significat, però en altres temps la carreta es reservava per als delinqüents, que eren passejats dalt d’aquest vehicle i exposats així a l’escarni públic. Lancelot accedeix a pujar-hi per voluntat pròpia, de manera que demostra que el seu amor supera les convencions socials i que està per damunt de l’honor en la seua escala de valors. Si decidiu imitar la gesta, aclariu-ne el sentit a l’amant abans que pensi que heu embogit.

 

Consells per defugir pretendents no desitjats

Aquest apartat està organitzat per nivells (de menor a major estat de desesperació), de manera que oferim tres consells, el darrer dels quals només s’hauria d’aplicar com a mesura dràstica.

  1. Primer grau d’intervenció: exemples d’amors tràgics. Tornem a Corella. Al Parlament en casa de Berenguer Mercader els personatges reunits a casa de l’amfitrió s’expliquen històries d’amor desgraciades que poden fer desistir qualsevol de deixar-se portar per la passió amorosa. Hi ha, doncs, un contingut moral que convida a renunciar a l’amor. Però, alerta! cal tenir en compte que habitualment la capacitat de raciocini d’un enamorat no es conserva intacta per culpa d’un mal funcionament del cervell, per tant, no sempre funciona.
  2. Segon grau intervenció: transvesteix-te! Utilitzar una disfressa que et caracteritzi com una persona del sexe oposat és una de les tècniques usades pels enamorats que fugen del pretendent inadequat. Aquest és el truc que utilitzen París e Viana a la novel·la homònima. En una altra obra, el Jacob Xalabín, l’amic del protagonista, anomenat Alí Baxà, es vesteix amb la roba de l’estimada de Jacob per substituir-la abans que es casi amb el pretendent rival, el senyor de Satalia. Gràcies a l’estratagema, Alí Baxà s’introdueix a l’habitació de la germana del senyor de Satalia, que el rep pensant-se que és la cunyada:  «e gità’s al costat de Alí Baxà. E quant fo al lit, Alí Baxà, […] tota la sanch li escalfà, per ço com lo foch sta molt perillós stant prop la palla, que cové que si s’acosta, que per forssa s’à a pendra. […] E la donzella, qui hoý perlar aquest, e sentí que era homa, no gosà res dir; e Alí Baxà procehia fer sos plers d’ella» (Jacob Xalabín, ed. Pacheco, 1988, p. 116-117).
  3. Intervenció de tercer grau: la gallina. Aquest recurs es troba al París e Viana. Recomanem emprar-lo amb prudència per evitar males olors. Després que la protagonista ho hagi intentat tot per desfer-se d’un admirador enutjós (la disfressa, la clausura), el pare de Viana li concerta una visita amb el pretendent. Abans, però, li envia roba i menjar a la presó subterrània on l’havia fet tancar perquè no havia obeït les ordres de casar-se amb l’home que li havia triat com a marit. Tanmateix, Viana dejuna i es fica la gallina que l’havia d’alimentar davall de les aixelles. No se la treu durant els quatre dies que queden perquè rebi la visita. Quan el pretendent hi acut, Viana fingeix que té una malaltia greu: «E sentiren lo fill del duch e lo bisbe un pudor molt gran, que Viana se havia posada en si donant-los entendre era tota guastada» (París e Viana, ed. Pellissa Prades, 2009). En efecte, la pràctica de maltractar el cos per deixar de ser desitjades és un motiu literari, de manera que les enamorades de les novel·les imiten així les vides de les santes. La variant de la gallina és una pràctica innòcua que garanteix la solitud de qui la duu a terme.

Només ens queda desitjar-vos que passeu un bon dia de sant Valentí!


[1]Si és així, recupereu aquesta entrada per sant Jordi.

[2] Per favor, si cap dels nostres lectors s’hi atreveix, ensenyeu-nos-en fotografies a través de les xarxes socials.

 

Dra. Gemma Pellissa Prades

ARDIT Cultures Medievals

 

Consultori sentimental: símptomes i diagnòstic de la malaltia d’amor a l’Edat Mitjana

dimarts, 19/11/2013

A l’Edat Mitjana la passió amorosa no era simplement una qüestió moral, sinó que va ser considerada una malaltia (o un símptoma d’un mal funcionament físic provocat pel sobreescalfament del cervell arran de l’experimentació de plaer), com es recull al Tractat sobre l’amor heroic d’Arnau de Vilanova (c. 1270), el primer tractat mèdic dedicat íntegrament a aquest tema a Europa. L’autor enumera els símptomes de l’enamorament, entre els quals l’insomni, la pèrdua de gana i de set, l’aprimament, el color grogós de la pell i els sospirs en absència de la persona estimada:

Physician letting blood from a patient, British Library, Londres. (Extreta del Wikimedia Commons)

«Els afectats, a més, s’entristeixen amb l’absència de l’objecte desitjat, i quan la gran massa d’aire que han inspirat amb una profunda respiració per retenir més temps les recreacions del cor, s’expel·leix juntament amb vapors molt de temps sufocats cap endins, es produeix en ells una intensa emissió de sospirs» (Arnau de Vilanova, Tractat sobre l’amor heroic, ed. McVaugh i Giralt, 2011, p. 73).

La literatura medieval de tema amorós és plena de descripcions que coincideixen amb els efectes de la passió amorosa que exposa Arnau de Vilanova. Vegem-ne un parell d’exemples. El primer és un passatge del Curial e Güelfa (c. 1440-1450) en què Camar, una donzella mora que viu reclosa a casa amb sons pares i dos presoners cristians, s’enamora d’un dels esclaus, Curial:

«La mesquina de Camar, que encesa era del foc de Curial qui en ella com en forn de vidre cremava, se consumava tots jorns […], car ella no podia menjar ne dormir» (Curial e Güelfa, ed. Badia i Torró, 2011, III.16.17).

El segon figura al Tirant lo Blanc (1460-1464) i correspon al plany de la filla del rei de Sicília, que desitja el príncep Felip de França:

«Ara, miserable de mi, que com vull dormir no puch, la nit és més largua que no volria, res que menje no sent dolç, ans me par amarch com fel» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, ed. Albert Hauf, 2004, cap. 103.

Aquests símptomes són difícils d’ocultar i el diagnòstic és evident per a tothom. Un cop detectada la malaltia cal, doncs, posar-hi remei, atès que «si no es fa front amb urgència a aquesta fúria, acaba generant malenconia, sovint deriva ràpidament en mania i, cosa que és més greu, la majoria de les vegades els afectats llangueixen fins a caure en perill de mort» (Tractat sobre l’amor heroic, p. 77). Segurament el màrtir d’amor més cèlebre de la tradició catalana és un tal Oliver, que s’havia suïcidat per amor i havia estat  identificat amb el traductor al català de La bella dama sens mercè d’Alain Chartier. La fama d’Oliver és tanta que arriba a donar nom a un personatge literari l’esperit del qual apareix a un enamorat no correspost amb la intenció de guarir-lo a l’obra L’ànima d’Oliver de Francesc Moner (c. 1490-1491). L’esperit hi posa en pràctica un dels remeis proposats per Arnau de Vilanova, que també s’intenta aplicar, sense èxit, a Lo somni de Bernat Metge: el vituperi de l’estimada i, de retruc, l’atac a tot el sexe femení. Així, se’ns diu que la dama que Bernat estima té les mamelles «blanes com a cotó, grans entrò al llombrígol e buides com bossa de pastor. E aprés que s’ha vestida e ben cordada la camisa, fa-les inflar e estar tan plenes, rodones e plantades en lo pits, que sembla que així sien nades o que ella sia joveneta de quinze anys» (Bernat Metge, Lo somni, ed. Badia, 2003, p. 143).

Codex Manesse, Biblioteca de la Universitat de Heidelberg

Un altre remei recomanat pel metge Arnau de Vilanova és esbargir-se amb allò que provoqui plaer, com ara amb la conversa agradable, la música o les passejades i, per què no, amb «l’art de la sexualitat —sobretot si es practica amb joves especialment plaents» (Tractat sobre l’amor heroic, p. 79). Això és precisament el que intenten els dos amics de Florio al Filocolo de Giovanni Boccaccio (1336) perquè deixi de pensar en Biancifiore. Així, li cerquen dues dones belles perquè hi tingui relacions sexuals i s’oblidi de l’estimada i, per un moment, la cura sembla fer efecte perquè: «Egli toccava loro alcuna volta la candida gola con la debole mano, e altra volta s’ingegnava di mettere le dita tra la scollatura del vestimento e le mammelle […], e la misera Biancifiore del tutto gli era della memoria uscita» [Algunes vegades ell els tocava el coll blanc amb la mà feble i altres vegades aconseguia ficar els dits entre el coll del vestit i els pits […], i havia oblidat del tot la dissortada Biancifiore] (Giovanni Boccaccio, Il Filocolo, ed. E Quaglio, 1967, p. 205; la traducció és meua). Finalment, però, la recorda abans que sigui massa tard.

Si el lector d’aquest article pateix els símptomes descrits per a la passió amorosa, no dubti a recórrer a les cures recomanades per metges medievals.

Gemma Pellissa Prades

(IRCVM-UB)

SVMMAR resulta beneficiós

dimarts, 1/10/2013

No resulta fàcil escriure un post per un Bloc com aquest sobre una revista especialitzada en el món medieval. No resulta fàcil perquè aquest Bloc compta amb aportacions imaginatives i engrescadores de temes molt diversos i sempre atractius.

Com a editora de la revista us diria que tirar endavant una publicació semestral, especialitzada en els estudis sobre l’Edat Mitjana, en format electrònic i adaptada als estàndards de qualitat científica de nivell internacional, està resultant una tasca d’allò més engrescadora i apassionant.

D’acord amb la filosofia del Màster de Cultures Medievals que s’imparteix a la UB i amb la de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), la revista entén l’estudi de la medievalitat com la SVMMA de diverses disciplines del coneixement humanístic. Dins la nostra revista hi tenen lloc articles de Filologia, Filosofia, Història, Història de l’Art, Arxivística, Paleografia, Arqueologia, Dret, Economia… en definitiva de qualsevol àmbit del coneixement que incideixi en aquests segles de la nostra Història que definitivament ja ningú pot considerar com a foscos i tenebrosos.

SVMMA – Revista de Cultures Medievals té tres grans virtuts: en primer lloc el seu format digital que facilita l’accés als textos de forma ràpida i directa, en segon lloc la seva condició de gratuïtat i en tercer lloc la seva versió íntegra en la llengua original de l’autor i en anglès. Aquesta iniciativa ha estat possible pel suport incondicional de l’IRCVM que té, com a política central de la seva activitat, la internacionalització del saber i ha apostat per la traducció a l’anglès de tots els textos que es publiquen sense cap cost pels seus autors.

Un equip d’una trentena de persones, entre membres del consell assessor, consell de direcció i consell de redacció, equip tècnic de traducció i maquetació, avaluadors i col·laboradors ocasionals, amb el suport indispensable del CRAI de la UB que ens ha facilitat la plataforma digital OJS específica per a les publicacions periòdiques en Open Acces, fan possible que la revista surti cada sis mesos, a la primavera i la tardor. La revista la podeu trobar en el fons RCUB (Revistes Científiques de la Universitat de Barcelona) i es publica amb llicència Creative Commons, per  la qual es reconeixen els drets d’autor al temps que en permet l’ús i difusió sense límit.

L’Editorial, els Articles d’autors diversos, les Ressenyes de llibres que considerem interessants, la Tribuna com a espai flexible on expressar opinions, el Dossier pels números monogràfics, la Biblioteca amb les obres i tesis doctorals dels membres de l’IRCVM i les Notícies sobre l’activitat de l’Institut configuren les diferents seccions de la revista. Amb aquesta estructura oferim la possibilitat de publicar a qualsevol medievalista al temps que utilitzem la revista com a eina de difusió de la tasca desenvolupada pels membres del nostre institut.

Tot pensat per SVMMAR i no dividir, per propiciar la difusió del coneixement, per apropar els medievalistes d’arreu, per oferir a tothom el fruit de la nostra recerca, per apostar per la cultura com la única eina que ens permetrà superar les dificultats individuals i col·lectives.

Us convidem, doncs, a entrar a la revista, a subscriure-us per facilitar-nos saber l’impacte i la difusió que estem tenint, a llegir els articles que més us agradin, a enviar-nos articles amb els resultats de la vostra recerca i a enviar-nos els comentaris que us semblin oportuns, opinions, respostes a articles publicats, suggeriments…

En definitiva, us demanem que ens ajudeu a que la nostra revista, sorgida de l’àmbit acadèmic català, creixi i arribi a ser una revista d’impacte internacional, coneguda i reconeguda i que ben aviat es pugui convertir en un referent del medievalisme.

Gràcies a tots per SVMMAR.

Marta Sancho

Editora de SVMMA-Revista de Cultures Medievals

IRCVM

ELS GOLIARDS, LA PRIMAVERA I L’AMOR

divendres, 22/03/2013

Des de sempre, el reviure de la natura a la primavera, s’ha reflectit en els éssers humans. La fertilitat de la natura anima la fertilitat humana i el reviure de l’Eros, adormits durant el fred hivernal. Una de les expressions més belles del contrast entre el boirós gel de l’hivern i la tebiesa lluminosa de la primavera que convida al goig i la sensualitat, es troba a l’Edat Mitjana i, concretament, a la poesia composada en llengua llatina, que anomenem goliardesca. Però, qui eren exactament els goliards?

Des del segle IV conservem testimonis de l’existència de clergues que es guanyaven la vida amb negocis foscos i deshonestos i que freqüentaven les tavernes. I des de llavors no falten fonts que testimonien l’existència d’aquesta mena de clergues que viuen al marge de tota comunitat i control eclesiàstic portant una mala vida impròpia d’homes d’església: vida errant i poc escrupolosa, beguda, joc i luxúria. En aquest sentit s’expressa, per citar una font molt coneguda, la Regla de Sant Benet, al segle VI, que distingeix els monjos autèntics, que viuen en comunitat sota l’autoritat de l’abat, d’aquells altres que van errants pels camins, fent-se passar per captius acabats d’alliberar, o per pelegrins, per tal d’obtenir uns dies d’hospitalitat gratuïta als monestirs o almoines de persones piadoses i incautes. Però les mateixes fonts observen que aquestos clerici vagantes (‘clergues vagabunds’), com que tenen instrucció, componen cançons de caràcter obscè i difamatori.

Al segle XII es produeix a Europa un renaixement econòmic i cultural, que porta aparellat el desenvolupament de la vida urbana i, a finals d’aquesta centúria, apareixen les universitats. Llavors els clergues vagabunds es mouen en aquest nou ambient sota l’aspecte d’estudiants pobres. Així, l’any 1227 el concili provisional de Trèveris donà a aquests clergues la seva denominació més famosa: vagos scholares aut goliardos (‘estudiants vagabunds i goliards’). I altres concilis posteriors testimonien també aquest nom, anatematitzant els: clerici ribaudi, maxime qui dicuntur de familia Goliae, qui goliardi nuncupatur (‘clergues canalles, sobre tot els qui són anomenat de la família de Golies, anomenats goliards’).

La moda dels goliards, que abundaven a tota Europa (sobre tot França, Alemanya i Itàlia) i que han estat comparats als bohemis del segle XIX, va durar encara tot el segle XIII, però desprès va anar decaient. Parlem ara de l’origen del curiós nom d’aquests personatges. Els goliards mateixos deien que el creador de la seva secta era un tal Golies, del qual havien pres el nom. Alguns medievals varen identificar aquest personatge amb el bíblic Goliat, però la realitat és que es tracta d’una llatinització del nom francès golart / goliart (que, al seu torn, prové del llatí gula, que ha donat el francès geule, ‘gola’). Coneguda la afició dels goliards pels plaers del menjar i la beguda, sembla que un derivat de geule com és goliart, que podríem traduir molt bé per ‘golafre’, en dona una definició prou exacta alhora que divertida.

Tanmateix, a més de beure, menjar i donar-se als plaers, no hem d’oblidar que es tractava de clergues amb una instrucció, encara que fos desigual. I aquesta cultura va produir els seus fruits en forma de l’activitat poètica d’alguns dels seus membres, que produí peces d’una qualitat literària indiscutible. La majoria de poemes que conservem són anònims, però alguns no ho són. Efectivament, igual que passava amb els bohemis o els hippies, no totes les obres que respiren l’esperit goliard i estan fetes segons les seves idees, són obra d’un autèntic goliard. Alguns autors ben incardinats dins l’establishment, varen composar poemes a l’estil goliàrdic. Aquest és el cas de personatges tant coneguts con Gautier de Châtillon (1135-1201), que va ser secretari de dos arquebisbes o Walter Map († 1208/1210), que va posseir diversos càrrecs eclesiàstics sota Enric II Plantagenet. En canvi, altres, encara que sapiguem els seus noms i que van viure a l’empara dels poderosos, sembla que varen assumir en certa mesura el tipus de vida goliardesc, tals com l’anomenat Arxipoeta de Colònia (segle XII), que va servir a l’arquebisbe de Colònia i conseller de Frederic Barba-roja, o Hug d’Orleans (segle XII), que va viure com un paràsit a les corts d’autoritats religioses i laiques.

Com a testimonis de l’obra dels goliards, tenim col·leccions com el  Cançoner de Cambridge, del segle XI, que conté poemes la majoria dels quals foren composats per a ser cantats. A casa nostra tenim el Cançoner de Ripoll, obra d’un monjo anònim que al segle XII escriví unes composicions de caràcter amorós a les fulles que quedaven lliures dins un manuscrit d’altre tema, segurament amb la intenció d’amagar-les. No sabem si aquest monjo copiava l’obra d’un altre o ell mateix n’és l’autor.

Però la compilació més famosa de poesia goliardesca és sens dubte la coneguda com Carmina Burana (Cançons de Beuern), ja que es troba a un manuscrit que va pertànyer al monestir de Benedikteuern, conservat avui a Munich. Sembla que les composicions varen ser escrites durant la segona meitat del segle XII. Des del punt de vista formal, hi ha alguns poemes composats en metres clàssics, basats en la quantitat sil·làbica, mentre que d’altres estan composats en altres tipus de metres més moderns, basats en el ritme accentual i la rima. Pel que fa als temes, és clar que conservem cançons i poemes de caire burlesc, lloes a la vida de la taverna, on regnen el joc i el vi, o cançons amatòries de caràcter groller i obscè. Però al costat d’aquesta mena de peces en trobem d’altres que tracten temes ben diferents, com cants de croades, peces d’un sentiment autènticament religiós o, fins i tot, motius ben arrelats a la poesia clàssica. També trobem poemes on el to difamatori s’ha convertit en una crítica ferotge dels costums corruptes dels poderosos, tant laics com eclesiàstics. Mentre que d’altres, escrits normalment per autors medievals coneguts, són de caràcter autènticament religiós. I, pel que fa als plaers de la carn, trobem també un altre grup, format per poemes lírics que canten l’amor i l’arribada de la primavera amb una finor i una delicadesa extraordinàries. De vegades l’amor és un tema exclusiu, però als poemes que tracten l’arribada de l’estació càlida i la fi del rigor hivernal el motiu de la invitació a l’amor apareix també íntimament lligat.

Els poemes sobre la primavera i l’amor es basteixen sobre una sèrie de tòpics: amb la fi del fred i la força del sol, es produeix el desglaç i la natura comença a renàixer: verdegen els camps, esquitxats pels colors de les flors noves. L’aire, ja tebi, bufa carregat de perfums i del cant dels ocells. El paisatge és descrit amb els trets del locus amoenus. Però és millor en aquest punt deixar que siguin els propis poetes els qui ens parlin:

 Ecce gratum/ et optatum / ver reducit gaudia, / purpuratum / floret pratum,/ Sol serenat omnia, / iam iam cedant tristia! / Estas redit / nunc recedit / hyemis sevitia. / Iam liquescit / et decrescit / grando, nix et cetera, / bruma fugit / et iam sugit / Ver estatis ubera

(‘Heus ací que l’encisadora i desitjada primavera porta novament la joia, la prada floreix de porpra, el sol tot ho il·lumina. Que s’allunyi ja la tristor! Torna el temps estival i ara cedeix la cruesa de l’ hivern. Tot seguit es fon i decreix la calamarsa, la neu i tota la resta, la boira fuig i ja s’alimenta la Primavera dels pits de l’Estiu’).

Veris leta facies / mundo propinatur, / hiemalis acies / victa iam fugatur, / in vestitu vario / Flora principatur, / nemorum dulcisono / que cantu celebratur… / Cytharizat cantico / dulcis Philomena, / flore rident vario / prata iam serena, / salit cetus avium, silve per amena, / chorus promit virginum  / iam gaudia milena

(‘L’alegre rostre de la primavera s’ofereix al món, vençut, fuig l’exèrcit hivernal; vestida de colors, regna Flora, celebrada pels dolços cants del bosc… Canta i toca la cítara la dolça Filomena, amb flors variades riuen ja les tranquil·les prades, fan saltirons els ocells pel bosc encisador, el cor de les donzelles promet mil delícies’).

El Cançoner de Ripoll proporciona aquest bell exemple:

Redit estas cunctis grata / viret herba iam per prata; / nemus frondibus ornatur; / sic per frondes renovatur. / Bruma vilis, nebulosa, / erat nobis tediosa. / Cum Aprilis redit gratus, / floribus circumstipatus, / phlilomena cantilena / replet nemoris amena, / et puelle per plateas  / intricatas dant choreas. / Omnis ergo adolescens / in amore sit fervescens; / querat cum quo delectetur / et, ut amet, sic ametur

 (‘Torna el temps càlid, agradable a tots, ja verdeja l’herba als prats; el bosc es guarneix amb frondes i així les frondes el renoven. La broma vil i nebulosa ens provocava enuig. Quan l’agradós abril retorna, envoltat per munts de flors, els cants dels rossinyols omplen els recons amens del bosc, i les noies per les places ballen complicades danses. Bullin doncs d’amor els joves; busquin amb qui delectar-se i, tal com estimin, siguin així estimats’).

Davant l’espectacle de la natura en flor, també han de despertar per força els sentits dels humans:

Omnia sol temperat / purus et subtilis, / nova mundo reserat / facies Aprilis, / ad amorem properat / animus erilis, / et iocundis imperat / deus puerilis

(‘Tot ho entebeeix el sol, pur i subtil, el rostre d’abril dóna pas a un món nou, cap a l’amor s’apressa l’esperit noble i sobre les delícies regna el déu nen’).

En aquest mateix sentit s’expressa el Cançoner de Ripoll:

Aprilis tempore, quo nemus frondibus / et pratum roseis ornatur floribus, / iuventus tenera fervet amoribus./ Fervet amoribus iuventus tenera, / pie cum concinit omnis avicula, / et cantat dulciter silvestris merula

(‘A l’abril, quan el bosc s’embelleix amb frondes i el prat amb roses, el tendre jovent crema d’amor. Crema d’amor el tendre jovent, quan totes les aus canten alhora amorosament, i trina amb dolçor la merla silvestre’).

I així s’exclama el poeta contra aquells qui no senten aquesta crida de la natura:

Illi mens est misera, / qui nec vivit, / nec lascivit / sub Estatis dextera. /… Simus iussu Cypridis / gloriantes / et letantes / pares esse Paridis

(‘És miserable l’esperit d’aquell que no viu i es delecta sota el poder de l’Estiu… Per ordre de Cipris, gloriem-nos i alegrem-nos de ser semblants a Paris’).

 

Glòria Torres

IRCVM